dimarts, 1 d’abril del 2008

UN PRESIDENT DEL CONGRÉS QUE NO VOL QUASI NINGÚ

Per primer cop en l’etapa de la restauració de la democràcia després de la mort del dictador Franco, un president del Congrés ha hagut d’esperar-se dues votacions per a ser investit. I és que Bono, per on passa fa amics. Sobretot per aquells partits que se’n diuen nacionalistes. I és que Bono, nacionalista espanyol allí on el hi hagi, està el contra dels nacionalismes “perifèrics”.
Aquest dies m’han preguntat si al PSOE no hi ha ningú millor que ell per a presidir la cambra baixa. Segurament que sí, el que passa és que el propi Zapatero va ser qui va anar a “rescatar-lo” (estava retirat de la política activa) i li va prometre, de guanyar, la presidència del Congrés dels Diputats. En aquestes coses és on més s’utilitza la política de partit i menys es té en compte l’opinió dels ciutadans (què a més, opinen, però la majoria de cops, ni tan sols han votat els socialistes)
Com a socialista, Bono, no m’agrada i penso que a la majoria dels 25 diputats que han segut elegits diputats representant Catalunya, per tant del PSC, tampoc. Pero fixeu-vos-hi bé. Algú tindrà l’atreviment de criticar l’actitud dels socialistes catalans, però mireu els resultats. CiU i PNV, dues de les formacions amb més marcat accent nacionalista, no han votat en contra, sinó que s’han abstingut.
També cal dir que per primer cop 3 catalans s’asseuran a la mesa del Congrés: La vice-presidenta primera, Teresa Cunillera (PSC) , el vice-president tercer, Jorge Fernández-Diaz (PP), el vice-president quart, Jordi Jané (CiU, anava de núm. 1 per Tarragona)
Ara només cal desitjar-li sort i encert en la seva labor al nou president i, sobre tot, que no sigui intransigent amb les intervencions amb altres idiomes oficials de l’Estat Espanyol que, de segur, n’hi hauran al llarg de la legislatura que tot just comença.