Segurament el que avui caldria és parlar de la commemoració del dia: 1r. De maig, dia internacional dels treballadors. I si és que algun col•lectiu ho té magre aquests propers anys, aquest serà, precisament, el dels treballadors. Però avui m’apeteix parlar d’un altre tema també també important i que, per molt que el volguéssim reivindicar i defensar, sempre serà poc: el català.
He vist per TV3 un reportatge sobre la celebració de l’any Rodoreda a Madrid. Deien que era un extraordinari muntatge de, possiblement, la seva obra més cèlebre: “la plaça del diamant”. I l’obra (quin atreviment!) es representa en català... i a Madrid! Deia el comentarista que d’opinions n’hi ha de tota mena. Mentre l’escriptora basca Lucia Echevarria elogiava l’obra i deia que l’idioma no tenia cap mena d’importància, una dona anònima, assistent a la representació s’expressava dient que “Tant de bo a Catalunya també es poguessin representar obres en castellà”. Quanta ignorància! És que a Catalunya no se’n representen d’obres en castellà? Evidentment la majoria de les obres representades a Barcelona (el gran escenari de Catalunya) són en català per que les companyies són d’aquí i els actors també. Però si la companyia és de fora, ja sigui d’una comunitat espanyola de parla castellana o d’Iberoamèrica, on també es parla la llengua de Cervantes, ho fan en castellà. I encara diria més. I al cinema? Quantes pel•lícules es doblen al català? I d’aquestes quantes es passen per les sales de Roquetes i Amposta?
A tota aquesta gent que opina de la mateixa manera que l’espectadora de “la Colometa” a Madrid, la Generalitat li hauria de pagar el desplaçament a Catalunya per a que veies la realitat d’aquí. On es parla català i qui el parla. Segurament que llavors entendrien algunes coses... Si és que ho volguessin aprendre, evidentment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada