La resposta a les primeres preguntes resulta fàcil. Venim del Tractat de Roma de 1957que va ser el resultat del procés de transformació de la CECA: Comunitat europea del Carbó i del Acer i que després de diverses ampliacions i tractats, em arribat fins avui, una Unió Europea formada per 27 estats, la majoria dels que formaven l’Europa Occidental i una bona part dels que es trobaven més enllà del “Taló d’Acer” o Europa de l’Est, durant molts anys a l’òrbita de l’antiga URSS.
La pregunta més difícil es contestar cap on anem. I sobre tot si ens creiem el projecte.
Digui el que es digui, el referèndum irlandès ha estat un cop molt dur per a la Unió Europa. El “no” al tractar de Lisboa significa una altre revés a l’hora de conjuntar uns països que tenen més coses que els separen que no pas els uneixen. Quan el projecte de constitució europea va ser rebutjat per alguns estats membres, entre ells França, va tenir que suspendré el procés i mirar de buscar un altre tractat molt més “ligth”. Però tal com es reconeix, ara ja no hi ha un pla “B”. Així, o es tira endavant prescindint del resultat irlandès o s’interromp tot el procés de reformes que es vol portar a terme.
Però com he dit, Europa és massa diversa. Si res tenien a veure els membres dels països balcànics amb els del Mediterrani, per posar un exemple, l’arribada d’alguns països que conformaven l’antiga Iugoslàvia i altres com Polònia i Bulgària, no han fet més que portat discrepàncies. Fins ara, Europa, només ha avançat en temes econòmics, però no hi ha cap voluntat de convertir el continent en una veritable unió política. Hi ha països molt desenvolupats econòmicament com Alemanya, França o el Regne Unit i d’altres que encara estan en procés de desenvolupament. Per això no és d’estranyar que es llencin propostes per a treballar 65 hores setmanals!
Grècia, Espanya i Portugal van trigar molts anys en ser reconeguts com a membres de ple dret. I això que hi havia tot una sèrie de factors favorables. No obstant això, duran molts anys van ser els països que més ajuts van rebre dels altres socis. Però la diferència amb els nous arribats és molt més gran i, penso, s’hauria degut de fer d’una forma més lenta i només quan aquest haguessin reunit una sèrie de condicions que, al meu parer, no reuneixen.
Avui, Europa necessita una “refundació” i a partir d’aquí fer un nou replantejament de com es vol que sigui el vell continent. Possiblement els darrers estats admesos no se’ls pot tirar fora, però haurien de tenir un status diferenciat dels altres molt més desenvolupats econòmicament i també, i més important, socialment.
Cal posar-se al cap aconseguir una unió política. Si es vol pot fixar-se un termini més o menys llarg, però és necessari marcar unes fites i un calendari. I si dintre d’uns quants anys, alguns dels països membres decideix no seguir amb el calendari fixat, que se’n pugui sortir i deixar als altres que caminin plegats fins a la plena unió política, encara que sigui a base de donar certa autonomia als seus integrants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada