L'ÚS DE L'AIGUA

L’altre dia vaig llegir en algun diari que la Unió Europea a “renyat” a la Generalitat de Catalunya per l’ús que està fent dels recursos hidràulics. Per més que ho he buscat (no fa tants dies) he estat incapaç de trobar el diari que portava la noticia.
Precisament, el malbaratament del recurs es centrava en el tema dels regadius. I aquí és on un es pregunta: Què hi ha que fer, donar aigua als nostres pagesos per a que transformin les seves finques? O crear una reserva d’aigua per a quan Barcelona torni a parit una gran sequera?
Si ens decantem pel primer cas, segurament, posarem en mans de molts pagesos de la zona (potser algun d’ells serà veí nostre o tal vegada un familiar), una aigua susceptible de fer-ne un mal ús. Però és evident que no tothom és igual i que molts d’ells la sabran administrar correctament.
En canvi, si afavorim la segona opció, algú pot acusar-nos de no afavorir el territori i vetllar més pels interessos d’una gent que, en una gran majoria, han demostrat que no ens “estimen” gens ni mica.
Així és que la solució al dilema plantejat no és fàcil. De totes formes, si atenem al principi de necessitat, és evident que primer hauria de ser l’aigua de boca, es a dir, de ús domèstic, que la de regadiu.
I així pareix entendreu també la Unió Europea que acusa, com he dit abans, a la Generalitat de fer massa despesa en regadius.
Durant molts anys (segles, diria jo i, potser fins i tot mil•lenis) la base de l’economia agrària de les nostres comarques depenia quasi exclusivament de l’oli d’oliva i del vi. Encara avui, juntament amb els cítrics, són els conreus que més jornals d’extensió ocupen al nostre territori. Aquests antics conreus (l’olivera i la vinya), pràcticament no necessiten aigua, encara que un rec de suport per als anys més secs, seria una magnífica solució per assegurar-se cada anyada una producció mínima i el suficientment rendible per salvar l’economia el pagès. Els cítrics (mandariners i tarongers) estan sofrint un procés de devaluació que, si li hem de sumar els cost de l’aigua que necessiten per portar a terme la collita, poden arribar a tenir uns resultats nefastos.
Ja fa més d’un any, Josep Estrada, de la cooperativa Soldebre, donava la solució de plantar garrofers pel escàs cost de producció y el bona sortida que tenia darrerament la garrofa i el garrofí, el subpro0ducte de la mateixa. Ja llavors vaig opinar del tema i també em mostrava molt favorable a la iniciativa. El garrofer ha estat sempre un arbre que ha format part de les finques d’aquí. Era un bon complement. Primer per a donar de menjar als animals que treballaven la terra (matxos, eugues, burros, etc.) Després per a vendre la garrofa per a pinso animal i el garrofí per al camp de l’alimentació i dels medicaments.
En canvi refuso totalment el conreu dels cítrics. En aquest moments per la baixa rendibilitat degut, sobre tot, a la gran competència dels N de l’Àfrica, en segon lloc perquè és un arbre importat que ha destruït els nostres paisatges, de vegades com aquella bestiola forana que ha acabat per dominar les espècies autòctones i, en tercer lloc, pel consum d’aigua que necessiten aquestes explotacions.
Si s’ha d’estalviar aigua, s’ha de fer des de tots els llocs possibles: a casa, als pobles (les nostres administracions, sobre tot els ajuntaments, hi juguen un paper fonamental), però també els pagesos. D’acord que ja no es regui a manta i el sistema de degoteig sigui el més utilitzat, però, segurament, els experts estarien d’acord en mi, que encara estant molt lluny d’arribar a un consum òptim!