divendres, 31 d’octubre del 2008

SENSACIÓ D’HAVER VISCUT UNA PÀGINA DE LA HISTÒRIA

Avui a Amposta s’ha celebrat l’acte que donava per acabat el desplegament dels Mossos d’Esquadra a tota Catalunya. Ha estat un acte solemne. Prova d’això és que han estat presents els tres homes forts del Govern de la Generalitat: el President Montilla, el vice-president Carod Rovira i el Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Saura. Però també hi eren la Consellera de Justícia. Montserrat Tura i qui va era el Conseller de l’Interior quan va començar el desplegament dels Mossos a la comarca de l’Osona, Pomès, el delegat del govern central a Catalunya, Rangel, a més dels comandaments del propi cos i d’altres comandaments de rang inferior. Fins i tot qui va ser el Major dels Mossos duran 10 anys, el paulsenc Joan Unió.
Com he dit avui, un acte com aquest no es tornarà a repetir a Amposta. Se’n podran fer d’un altre tipus, amb diferents protagonistes, de molta més rellevància, però com aquest segur que no. Si dic que m’he emocionat, ús enganyaré. L’acte en si no ha aconseguit posar-me la “pell de gallina”. Possiblement el moment més emotiu ha estat el cant de l’himne nacional de Catalunya, els Segadors, mentre mossos amb el vestit de gala enlairaven la senyera. Les notes de l’himne les ha tocat una orquestra de l’IES Montsià d’Amposta dirigides pel planer Xavier Forné.
No obstant (i ja dintre del terreny més privat) el moment més emotiu ha estat la trobada amb l’Àngel Magarzo, un sergent de la primera promoció a qui vaig esmentar en l’article que va publicar Vinaròs News el passat diumenge. Magarzo “nascut” a Ulldecona, de mare de Batea, va marxar a Barcelona quan tenia 13 anys. Des de llavors fins avui només ens havíem vist un cop Barcelona ja farà uns 10 o 12 anys. El retrobament d’avui ha estat molt emotiu. Com també ha estat per ell conèixer a l’alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura.
He de dir que no he entrat a la nova comissaria dels Mossos, situada prop de la plaça de la Castellania d’Amposta, concretament al carrer la Galera. Però no té cap importància.

dijous, 30 d’octubre del 2008

MOSSOS

Dissabte serà el dia en que els Mossos d’Esquadra acabaran el desplegament pel territori català. Per tal de celebrar aquesta fina, demà els President José Montilla i el Conseller d’Interior Joan Saura, estaran a Amposta per donar, amb tota solemnitat, el tret de sortida.
Però... I els ciutadans, ho celebraran de la mateixa manera? Aquests dies no he parat de sentir veus crítiques en contra de l’actitud de la policia catalana. Hi ha qui ha opinat que “no té res en contra dels agents, però que no li agrada la política que segueixen els seus comandaments”. Una altra opinió és que “vindran ‘a saco’”; es a dir, amb ordres concretes de “fer complir a normativa a base de sancionar els ciutadans”. I ha partir d’aquí m’han donat diversos exemples: persecució als pagesos per a que tinguin tota la documentació en regla: ITV dels tractors passada, que no carreguin massa les carretes, etc. Això ja ha posat en peu de guerra molts ciutadans que, fins ara, mai havien tingut massa cura d’aplicar totes aquestes mesures...
També m’han explicat que a un pagès, la passada campanya de l’oliva, li van prendre uns mil quilos de producte. Evidentment mai s’ha detingut els culpables i, el pagès, ha tingut que assumir el cost de la pèrdua. El mateix pagès tenia (o té) una afecció: la caça amb rateres. Segons m’explicaven, el van seguir i controlar fins que el van enxampar. Denúncia i a esperar el judici per usar arts il•legals. El judici ja va sortir i va ser comdemnat a pagar 6.000 euros. Evidentment està que “trina”... Qui m’ho explicava mirava de justificar-lo dient que “no feia es que no hagués vist fer-li al seu iaio i al seu pare...” “I a sobre, ressentit com estava d’haver estat robat i que no s’hagués trobat els lladres, ara ves i pagar 1 milió de pessetes...”
Evidentment si hi ha una normativa s’ha de complir i s’ha de fer complir. Però hi ha situacions que “potser se’n fa un gra massa”.
Qui treballem a l’administració, segurament, som els que millor ens podem donar compte de “certes actituds” cap els ciutadans: “És molt més fàcil fer complir la normativa i sancionar a qui tens controlat que a qui actua de forma clandestina i amb nocturnitat i alevosia1”. Un exemple encara que sigui d’una altra administració. És molt més fàcil sancionar una diferència trobada a una declaració de la renda per algú que ha pogut tenir una omissió (tal vegada involuntària) a l’hora de declarar els seus guanys que aquell que té un vehicle destinat a mercaderia pròpia i fa transport per a tercers persones sense estar-hi donat d’alta. És només un exemple, però segurament us en vindran un grapat més al cap respecte a algun conegut que treballa de forma il•legal, sense declarar res i a sobre es mofa dels beneits dels altres...
L’1 de novembre dependrem quasi que única i exclusivament dels Mossos. Només quedarà per als altres cossos de policia tasques que podríem considerar secundaries. Per tant, temps tindrem de jutjar si la seva implantació serà positiva o no. No obstant sóc del parer que a tothom se li ha de donar un vot de confiança, no podem jutjar de forma prematura uns actes que potser es donaran o potser no...

dimecres, 29 d’octubre del 2008

FER PERDRE EL TEMPS A LA JUSTICIA I DONAR UNA SENSACIÓ DE RIDÍCUL

Darrerament estem vivint capítols que donen per a molt: articles d’opinió, tertúlies a les ràdios i televisions, etc. Un d’aquest ha estat el cotxe de, president del Parlament Ernest Benach.
Però avui també se n’ha produït un de prou esperpèntic: el judici que s’ha fet a l’Audiència Nacional de Madrid als 16 joves que l’any passat van cremar a Girona retrats del Rei d’Espanya. Es veu que el fiscal ha decidir variar la seva acusació y ha passat de culpar-los d’un delicte a la corona d’Espanya al d’aldarulls al carrer. I el jutge, davant de la nova situació, s’ha declarat no competent per a jutjar aquest tipus de delictes i els ha acabat absolent, no sense haver fet burla d’algunes intervencions dels nois, ja que aquests havien sol•licitat un intèrpret que els anés traduït dels castellà al català i de tant en tant se’ls anava “l’olla” i parlaven en castellà.
És una pèrdua de temps perquè casos com aquest ja no tindrien que arribar als tribunals. Cremar fotos del rei no hauria d’anar més lluny que una simple protesta en contra del domini Borbó a Catalunya i la llei així ho tindria que contemplar. Com a molt se’ls hi hauria d’haver posat una sanció econòmica. Segurament que tocant-los la butxaca, un altre cop s’ho pensarien dues vegades abans de fer el brètol (i no ho dic només per aquesta acció, sinó per altres similars que es podrien donar)
És una vergonya que el jutge es mofi dels nois perquè se’n dóna compte de que entenen perfectament el castellà i, fins i tot, se’ls hi escapa alguna paraula. També és una vergonya que els nois haguessin demanat traductor quan, realment, entenen el castellà perfectament. Entendria que a Catalunya fessin prevaler els seus drets i demanessin ser jutjats en català. Però estaven a Madrid i allí no es pot exigir als jutges que coneguin el català. És també una pèrdua de recursos públics. Perfectament s’hauria pogut estalviar tota la despesa del judici, començant pel judici mateix, però ja que s’ha fet, a sobre, s’incrementa al cost del judici, la del traductor. Tot això pagat en diner públic de tots els contribuents.
Damunt, la Justícia, es queixarà per la manca de recursos. És que no hi ha casos molt més greus que jutjar? El de la nena Mariluz sense anar més lluny, seria un exemple del malament que actua la Justícia. I ho cito perquè una de les excuses dels professionals de la justícia va ser, precisament la manca de recursos. No m’estranya si els malbaraten d’aquesta manera tant “tonta”.
Si d’alguna cosa estic convençut és que la majoria de mals de la Justícia emanen de la pròpia Justícia. És una de les administracions que pitjor treballa. Dona la sensació de que es perd el temps (i el fan perdre) miserablement. Per una part, és cert que potser els manquen mitjans tècnics i humans, però les lamentacions de tots plegats em sonen més a excusa que a una altra cosa.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

SM EL REI I DÑA. ESPERANZA AGUIRRE

Ho he posat per aquest ordre per raons de protocol. I no perquè s’hagin trobat o es tinguin que trobar en un acte oficial, sinó perquè aquests dies tots dos són noticia perquè s’està parlant molt d’ells. Del Rei, de Joan Carles I en parla sobre tot l’alcalde de Puerto Real (Cadis) de nom José Antonio Baroso (IU) que ahir va reiterar davant el jutge els atacs que va fer a la Corona d’Espanya. Va ser imputat per dir que el Rei era “un cràpula i un corrupte”. I es clar, el rei, segons la Constitució espanyola de l’any 1978 és “inviolable”. Encara que aquesta paraula tingui més d’una accepció. Segurament moltes persones pensen del Rei Joan Carles coses semblants, encara que la majoria d’espanyols no ho fan, si tenim en compte que la Corona sol ser la institució espanyola més ben valorada. De totes formes si som molts els que ens preguntem si la monarquia espanyola no és una institució caducada y no caldria caminar fers per aconseguir la III República.
L’altra protagonista és Dña. Esperanza Aguirre, Espe per als amics. Ahir, al col•legi de periodistes de Barcelona, José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari dretà ABC, va criticar molt durament a la presidenta de la Comunitat de Madrid. Va dir d’ella que havia conspirat per aconseguir el seu cessament i també que és “vanitosa, ignorant, miserable i controla poc la seva ambició”. Si algun qualificatiu de tots aquest detesto per a mi és el d’ignorant. Entenc que una persona, quan arriba a cert grau de poder pot arribar a tenir molts defectes, però la ignorància sol ser alguna cosa innata a la persona que la pateix. Quan Dña. Esperanza va ser ministra de Cultura, semblava que, efectivament, d’ignorància li sobrava. Amb el temps, les persones, solen aprendre dels seus errors, de saber estar i comportar-se quan l’esdeveniment ho requereix. Però quan s’és ignorant, la veritat és que és molt difícil de superar l’estat.
En quan a la seva ambició, hi podem estar tots d’acord. Abans del passat congrés del PP fet el mes de juny, en va donar bones mostres. Encara que s’atestava en desmentir que no rivalitzaria amb Rajoy per a la presidència del partit, la seva actitud pareixia dir tot el contrari. Al final, els prohoms del PP van tancar files al voltant de la figura del seu líder i només això, la manca de suports va impedir que la Espe acabés presentant la candidatura a comandar la formació conservadora.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

LA NECESSARIA ENTESA ENTRE POBLES VEÏNS

De l’article que Jaume Antic signa aquest cap de setmana a una publicació de les nostres Terres, es desprèn que des d’algun sector polític no s’està massa d’acord amb la tasca que està portant a terme la Mancomunitat del Taula del Sénia. Fins i tot a mi m’han fet arribar retrets sobre les fites que s’estan assolint i no veuen en gaires bons ulls algunes de les actuacions. Fins i tot arriben a pensar que es volen assolir coses en detriment de les Terres de l’Ebre com per exemple una estació de tren de referència o que Vinaròs sigui la destinació de la futura autovia de l’Aragó.
I això m’ha donat molt que pensar. La Mancomunitat del Taula del Sénia (TdS) va néixer per solucionar problemes que fins llavors, cada municipi intentava resoldre pel seu propi compte. Així, un camí de muntanya que va des de Pena-roja de Tastavins (Terol) a la Sénia (Tarragona), podia ser que un d’aquest municipis l’arranges fins al límit geogràfic i l’altra part seguis en una situació lamentable. Ara, amb la TdS s’aconsegueix el finançament necessari per arranjar-lo tot. Això només és un exemple. Opino que des dels principis dels temps, els pobles veïns o lluitaven entre ells per subordinar-ne uns als altres o s’entenien i col•laboraven. En èpoques més properes, els reis, casaven un fill amb una filla per assegurar-se drets successoris i acords preferents. Ja molt més tard, a un món molt més civilitzat, aquests acords (o tractats) de col•laboració es feien sense tenir que vessar sang o interposar un matrimoni pel mig. Així, al món actual podem trobar tota mena de pactes, tractats, acords, etc., no tants sols entre pobles veïns, sinó fins i tot entre pobles que comparteixen vincles històrics, religiosos, llengua, etc. Sense anar més lluny, la Unió Europea seria un bon exemple d’entesa entre diferents estats (encara que, de vegades, sembli més aviat una gàbia de grills) També, des de Barcelona, l’expresident Pasqual Maragall va intentar fer un tractat amb els països veïns de l’arc mediterrani i de l’antiga corona d’Aragó, traspassant fronteres i involucrar regions de més enllà dels Pirineus: l’Euroregió Pirineus-Mediterrània. Només el govern de València es va voler quedar al marge del tractat.
Tan mateix cap de setmana, a Boí-Taüll, els presidents de Catalunya José Montilla i el d’Aragó Marcelino Iglesias, s’han trobat per arribar a acords de problemes que els són comuns a les dues comunitats.
Així que, una cosa no ha d’excloure forçosament l’altra. La TdS té uns objectius i, des de les Terres de l’Ebre, els nostres polítics han de “lluitar” per aconseguir-ne d’altres. Els millors possibles per a les nostres comarques.
Hi ha un organisme que ja es va crear en temps de la presidència de Josep Tarradellas que mai se li ha trobar l’encaix necessari per fer-lo funcionar. De tant en tant se li dóna alguna competència a realitzar, però se l’hauria de dotar de moltes més i ser el veritable eix vertebrador de la política ebrenca. Alguns dels polítics dels partits que avui són a l’oposició, ara el critiquen i quan ells governaven, li van treure ben poca rendibilitat. Evidentment estic parlant de l’Institut per al desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (l’IDECE) Recordo que al principi del moviment anti-transvasament ( l’any 2000 o 2001) membres de la PDE es van entrevistar a la seva seu amb els polítics que l’integraven. A l’entrar-hi vaig poder saludar a l’alcalde de Batea i ara diputat al Parlament Joaquim Paladella i recordo que li vaig preguntar per a què servia l’IDECE. Em va respondre que allí només s’anava a “estudiar”, perquè fins llavors, l’única cosa que havia sortit d’allí eren “estudis”. I efectivament, primer va sortir-ne el Pla Territorial Parcial i, no fa gaires anys, se li va treure el “Parcial” i va quedar-se en pla Territorial. I aquest ha de ser el camí.
I a la TdS, només un retret: posar límits a l’integració d’altres membres. Tornant a l’exemple de la UE, fa uns anys, ningú podia imaginar-se que acabés integrant als països d’Europa Oriental. I, avui, S’està negociant amb Turquia i el Marroc acaba de signar un tractar d’acord comercial preferent.
Si s’aconsegueix treure “fronteres”, tampoc cal posar-hi límits!

diumenge, 26 d’octubre del 2008

EL DESPLEGAMENT DELS MOSSOS (article d'opinió publicat avui a Vinaròs News)

El proper dia 1 de novembre, la policia autonòmica de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, acabaran el desplegament per tot el territori de Catalunya. I ho faran instal•lant-se a les Terres de l’Ebre, però també a les altres comarques de Tarragona amb l’excepció del Baix Penedès, on ho van fer l’any 2007. Precisament, els Mossos d’Esquadra van complir els seu 25è aniversari des de la seva “refundació” el passat 6 d’octubre. D’aquest període de temps, duran uns 10 anys, van estar dirigits pel major Joan Unió, fill de Paüls (Baix Ebre) i que abans havia estat comandament de la Policia Nacional.
Així, 432 mossos d’Esquadra prendran possessió de les comissaries de Tortosa, Amposta, Móra d’Ebre i Gandesa (el ràtio és d’aproximadament de 2,5 agents per 1.000 habitants) El repartiment serà desigual depenent dels habitants del territori i de la importància de la població. El començament d’aquest desplegament que, dintre d’uns dies cobrirà tot el territori de Catalunya, va començar per la comarca d’Osona l'any 1994 obrint una comissaria a Vic, la seva capital.
El cos dels Mossos d’Esquadra va ser fundat l’any 1719 en els primers anys de regnat de Felip V i és la força de policia civil més antiga d’Europa. Curiosament es va crear per a reprimir els reductes favorables al arxiduc Carles d’Àustria existents a Catalunya, tal i com ho recordava Àngel Magarzo, sergent de la primera promoció al diari la Vanguardia el dia de la commemoració de l’aniversari.
Magarzo, fill d’Ulldecona, va col•laborar en la primera arribada dels mossos a les Terres de l'Ebre. Així, el 5 de febrer de 1984 obria la caserna d’Amposta i pràcticament un any més tard, el gener de 1985, la de Tortosa, tal i com em recordava un altre mosso de la primera promoció, el caporal Jordi Lucea. Les funcions d’aquells mossos eren més bé reduïdes i tant sols tenien competències d’escorta dels càrrecs de la Generalitat, custòdia d’edificis oficials, menors i poca cosa més. Tasques com la seguretat ciutadana, terrorisme, estupefaents, etc., seguien en mans dels cossos estatals: la Guardia Civil i la Policia Nacional i el Cos Superior de Policia.
L’any 1998, la policia de Catalunya, donava un pas més cap a substitució dels cossos estatals començant a assumir les competències de trànsit. A les nostres comarques arribarien l’any 2000 i s’establirien a Tortosa. La Guardia Civil de Tráfico havia tingut la base d’operacions a Amposta.
Però a partir de l’1 de novembre, la presència dels altres cossos de la policia serà purament testimonial (encara que segons Joan Rangel, delegat del Govern Central a Catalunya, seguiran els mateixos efectius que fins ara) A la Policia Nacional, ubicada a Tortosa, només li quedaran les competències d’estrangeria i la confecció dels documents d’identitat i passaports. I a la Guardia Civil, on encara hi ha un bon grapat de casernes, les de costes i armes. Les altres les assumiran plenament els Mossos.
Suposo que per aquells ciutadans d’altres comunitats autònomes que no coneixent cap d’altra policia que els cossos i forces de seguretat de l’Estat, la situació de Catalunya en aquest aspecte (igual com al País Basc) els déu de resultar un tant estranya. No obstant, aquesta policia és molt més propera al ciutadà, ja que molts dels seus integrants tenen com a destinació les comissaries establertes a les mateixes comarques de procedència.
El que si que es notarà, és molta més presència de policia al carrer. El nombre d’unitats que es desplegaran superen amb escreix les actuals plantilles de les policies estatals. Això permetrà al ciutadà tenir sensació de més seguretat; tan mateix, és d’esperar, que la delinqüència baixi considerablement. Pel que he pogut saber, els caps de la policia catalana, durant els primers mesos de desplegament, tenen pensat fer una sèrie d’actuacions molt seleccionades encaminades a lluitar contra la delinqüència organitzada en diversos camps (droga, tràfic de blanques, xarxes d’immigració il•legal, etc.)
Per a la posada en marxa de tot aquest dispositiu, el dia 31 d’octubre està confirmada la presència a Amposta del Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura, encara que és més que provable la presencia del mateix President de la Generalitat José Montilla.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

MÉS TRANSVASAMENTS

De tant en tant s’ha d’anar recordant la pintada premonitòria que des de ja fa uns anys hi ha a una paret a l’entrada d’Amposta per als qui venen de la Ràpita: Tajo => Múrcia; Ebre => Múrcia; Amazones => Múrcia? De moment, el govern socialista que encapçala Rodríguez Zapatero pareix que ja no descarta els transvasaments i ara en vol fer un des Càceres a Múrcia. Per línia recta deuen d’haver uns 500 quilometres. Es suposa que l’aigua l’extrauran del riu Guadiana per a transportar-la fins a l’assedegada Múrcia.
Els transvasaments, a l’igual que l’extracció d’aigua dels pous, com els que es volen fer a Vinallop, etc., són possibles solucions per a solucionar la manca d’aigua d’altres indrets. Però no són solucions “intel•ligents”. L’aigua dels rius, com la des aqüífers, és la que és i al final, s’esgotarà o no ni haurà la suficient ni per a les necessitats de les zones d’on es traurà aquesta aigua.
Una vegada més hi ha que tornar a “predicar” la nova cultura de l’aigua: estalvi i reutilització. A més d’altres solucions com l’emmagatzematge de l’aigua de la pluja i, si s’escau, desalinitzadores. Però aquesta deuria de ser la última solució a la manca d’aigua. Espanya és el que és i cada vegada més, un desert. De vegades sento dir que els integristes musulmans voldrien recuperar el Al Andalús, ja que era el “jardí" dels seus dominis. Però l’Andalusia actual ja no és la del segle XV!
Encara que pugui saber mal als nostres pagesos, l’aigua que es gasta en l’agricultura és desmesurada. Els camps de cultius que hi ha a la vora del riu tenen tot el dret del món a poder regar. Però portar l’aigua a distàncies més llunyanes té un sobre cost massa elevat. De no ser per les subvencions públiques, a més de pagar les despeses de les infrastructures, farien que els productes agraris no fossin rendibles davant la competència d’altres de fora.
Els països mediterranis sempre han tingut una agricultura pròpia. A moltes zones, de secà. Des de petit sempre he vist l’olivera, la vinya i el garrofer com els conreus més tradicionals i extensos. Després, el pagès, va voler diversificar els seus productes i va fer horts, presseguers i tarongers on abans hi havia vinya i, fins i tot, oliveres. Els nous conreus necessitaven una quantitat molt més gran d’aigua. I es van fer pous... I ara ni amb els pous és suficient! I cada cop hi ha menys pagesos. Una “regla de tres” molt difícil d’explicar. Així que, per finalitzar, cal fer-se la pregunta: Serà l’aigua del canal Xerta diu Sénia per a regar les terres del Pla de la Galera? O serà, com defensa la PDE, un transvasament cap al N de Castelló? I també: Quin serà l’ús que se’ls hi vol donar als pous de Vinallop?

divendres, 24 d’octubre del 2008

DUBTES SOBRE ELS POUS DE VINALLOP (escrit que m'ha enviat un amic)

Bon dia, ahir vaig assistir a la roda de premsa i crec que el pla de descontaminació del pantà de Flix s'està utilitzant com un transvassament encubert.

Malauradament, la població en general no té informació del que ens juguen si hi ha una fuita greu al riu.
Manolo comentava que "és un tema que no està controlat des d'el territori" i falta explicació de les autoritas ebrenques". Jo crec que s'ha d'ampliar: Les autoritats polítiques no estan a l'alçada del seu càrrec.

La Plataforma i Unió de Pagesos haurien de informar-se si tots els ajuntament tenen fet el pla d'emergència municipal per cas de contaminació. Si això pot paralizar les expropiacions guanyariem algun temps. No té sentit començar a extreure aigua si encara no s'han iniciat les obres; de fet, no té sentit utilitzar aigua de pous en cas de contaminació d'un riu.

Si es contamina un riu principal tots els seus aqüifers no seran aptes per ús d'aquesta aigua o, és que els nostres representants no tenen intenció de viligar per la nostra salut?. Això és una questió molt greu.

Encara que es facin els pous, i n'estic en contra, pregunto als nostres polítics, quan no es pugui utilitzar l'aigua d'aquests pous, està previst altre sistema de subministrament?, s'ha previst avisos a la població? sabem els efectes sobre les persones que poden tenir aquests contaminants? ....

A cap pla d'emergència està previst l'abastament d'aigua contaminada per ús de boca ni per regar. Nomès per això, no té sentit fer pous (si és aquesta la seva finalitat)

La realitat és que ningú sap res d'aquest pla, però les conseqüencies sobre el nostre territori, en cas d'accident greu, afectaria els conreus, el turisme i l'abastament de productes del territori; cadascún que tregui les seves pròpies conclusions. Falta informació i compromís amb noms i cognoms.

No sé si altres ajuntament ho tenen, però el de Tortosa té una secció d'"Escriu a l'alcalde". És un lloc perquè cada persona pregunti els dubtes que tingui i faci suggeriments.

ENGANY A LA BENZINERA?

El passat 29 de setembre vaig posar carburant a l’estació que hi ha a la sortida d’Amposta per la Carrova. A la part de baix del comprovant de veda hi vaig llegir el següent: “H24 y ACE regalan hoy un seguro de accidentes. Envia tráfico al 5676 y viaja tranquilo durante un mes. Coste SMS o,15 Eur.” I ho vaig fer. Al dia següent em truquen per preguntar-me la meva edat i els anys de carnet i si havia gaudit un altre cop d’aquesta promoció. Al complir els requisits que es requeria, van demanar-me les dades i també em van oferir la possibilitat de fer-me l’assegurança d’accidents duran tot l’any. Els vaig dir que ja m’ho pensaria... Passats uns dies vaig rebre “el certificat individual de l’assegurança” i oh sorpresa! El termini de validesa era a partir del 30 d’agost. O sigui vaig estar assegurant entre el 30 d’agost i el 30 de setembre! Realment el risc per ells va ser només d’1 dia! La possibilitat d’una errada per part de la companyia ACE Europa entraria dintre del possible, però també es pot tractar d’un engany en tota regla. Avui en dia els ordinadors solen donar-te, per defecte, la data del dia en curs.
Per tant, aviso als possibles “beneficiaris” d’aquesta assegurança que vagin en compte abans d’enviar el missatge. Es tracta de la venda d’una assegurança d’accidents camuflada com un regal. I també, en el cas de que com jo, no acabin fent-la que, possiblement, no gaudiran d’un mes gratuït, tal i com s’anuncia al tiquet de la venda.
No es pot parlar d’estafa, perquè realment no ho és i ja estàs avisat que la trucada et costarà 15 cèntims. Ara bé, un engany en tota regla, trobo que sí.
Vull afegir que eximeixo de tota responsabilitat als propietaris de l’estació de servei.

dijous, 23 d’octubre del 2008

L’AQÜIFER DE L’EBRE

Devia ser l’any 95. l’empresa porcina “Granges Castillo” d’Amposta, ubicada exactament sobre la torre de la Carrova d’Amposta, pretenia fer abocaments de purins dintre de l seva explotació. Per la qual cosa va fer uns aterrassaments i va plantar oliveres amb l’excusa de fer-ho servir com adob. Els fets es van denunciar davant del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. En aquell temps només existia la Coordinadora anti-transvasament de l’Ebre. Es va convocar una concentració i vàrem respondre a la mateixa un grup de gent, no recordo exactament, però no devíem de ser més de 50 o 60 persones. La “veu cantant” que va donar explicacions precises va ser l’hidròleg Antoni Canicio de la Ràpita. Recordo que, en les seves explicacions, Canicio, va dir que “El transvasament de l’Ebre l’importava relativament; que el que calia preservar era l’aqüifer que hi havia a baix i que era el segon de Catalunya en reserva hídrica”. No va dir quin era el primer, però de ben segur que déu d’estar propera a Barcelona i que la reserven estratègicament per a possibles emergències molt més greus que la de l’episodi de sequera que hem passat. Per a un futur canvi climàtic que contempli la desertització de Catalunya? Amb el permís d’Aznar, possiblement.
S’ha trigat 13 anys des de que Castillo volia fer els abocaments, però finalment, pareix que, el que temia Antoni Canicio, es portarà a terme: l’extracció de l’aigua dels aqüifers per a fer front a un possible procés de contaminació radioactiva de l’Ebre derivada de l’extracció dels llims contaminants del pantà de Flix. El que no puc explicar-me és el perquè no es demanen responsabilitats, fins i tot penals, als responsables dels abocaments il•legals, ja sigui l’empresa química Erkimia (successora de la Cros)
Un altre dubte és el perquè els pous no es fan a l’altre costat de riu. Ferran Bel, alcalde de Tortosa va reclamar que 3 dels pous que es pensa fer serveixin per a subministrar aigua al polígon Catalunya Sud. I jo pregunto: Perquè no es fan a l’altre costat de riu? Té més lògica, no?
Tinc un amic que viu molt prop de Sant Onofre, a Campredó. Només els veïns se n’adonen del que passa prop de casa seva. Primer va denunciar el vol d’avionetes quan amenaçava turmenta. Segons ell per escampar iodur de plata als núvols i desfer-les. Més tard em va dir que l’aigua del minitransvasament sortia d’un pou a la vora del riu, perfectament dissimulat dintre d’una caseta sense cap tipus lògic d’orientació.
És com allò: ni es confirma, ni es desmenteix. De ser veritat, potser també caldria denunciar-ho.
Possiblement, al pas que anem, acabarem demanant un transvasament del Túria cap a les Terres de l’Ebre!

dimecres, 22 d’octubre del 2008

AZNAR, RAJOY I LA FAMÍLIA

José María Aznar, no precisa de més presentacions, avui ha tornat a “pixar fora de test”. Igual com va fer Rajoy en plena campanya electoral del mes de març, ha negat l’evidència del canvi climàtic. Ha dit que no està demostrat... I el desglaç del Polo Nord? Crec que només amb això ja n’hi hauria prou. Però podríem parlar de l’escalfament global, del “Niño” i la “Niña”, tan coneguts a l’Amèrica del Sud, la desertització que pateixen molts indrets del planeta, etc. Ho diuen els científics. Però per a la gent del PP, el que puguin dir els científics no els serveix de res. Rajoy va nomenar a un cosí seu (també científic) i va dir que li preguntaria. No sé si Aznar a la seva família, també hi té científics o tots son com ell (pobra família!)
Aznar ha fet estes afirmacions, no sense donar la culpa als socialistes, cosa que a més, no suposa cap novetat, al menys per a mi, ja que no és el primer cop que sento queixar-se del govern socialista (en aquell cas quan governava Felipe González), per la manca de pluja (!) Exactament les paraules d’Aznar han estat les següents: “En estos tiempos de enfriamiento global de la economía internacional y de amenaza de una nueva glaciación en la economía nacional, en uno de esos ciclos econo-climáticos que se suceden cada vez que un Gobierno socialista llega al poder en España, los abanderados del Apocalipsis climático exigen dedicar cientos de miles de millones de euros” a causas “tan científicamente cuestionables en su viabilidad como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años”.
Fa uns mesos, quan li van concedir la medalla d’honor de l’Acadèmia del vi de Castella Lleó, ja va tenir una altra sortida de les que són tan habituals en ell. Llavors va dir que “A mí no me gusta que me digan 'no puede ir usted a más de tanta velocidad, no puede usted comer hamburguesas de tanto, debe usted evitar esto y además a usted le prohíbo beber vino”. Encara que les comparacions sempre són odioses, potser valdria la pena recordar-li que li va passar al dirigent ultradretà Jörg Haider la setmana passada per conduir sota els efectes del alcohol... Encara que sempre es pot comparar i, ideològicament parlant, no devien d’estar tant allunyats!
No reconeixerem mai el gran president que va tenir Espanya!!

dimarts, 21 d’octubre del 2008

QUÈ SÍ... QUÈ NO...

Al congrés de Unió Democràtica de Catalunya del passat cap de setmana, el renovat líder de la formació va apostar per avançar les eleccions catalanes i arribar a un acord de govern, al menys, amb el PSC. Seria l’anomenada “sociovergència”. Li va faltar temps al líder del altre partit de la formació (Convergència Democràtica de Catalunya), Arturo Mas per a desdir Duran i vetar qualsevol proposta que vagui en aquest sentit. Fa temps que entre CDC i UDC hi ha més un matrimoni de conveniència que una altra cosa. Mentre a Duran li agrada flirtejar amb el socialistes i es postula fins i tot com a ministres (molt alimentat per la premsa, cal dir-ho) els de l’altra formació aspiren a veure a Arturo Mas de President amb un pacte amb ERC i si no n’hi hagués prou, s’inclouria al PP. Evidentment, en aquest segon cas faltaria veure que dirien els republicans i si ho acabarien acceptant. Aquesta situació tan descabellada a priori, ja s’ha posat en pràctica a ajuntaments com el de la Galera on hi ha un pacte de govern entre el PP i ERC, compartint alcaldia durant els quatre anys a raó de dos anys cada cap de llista.
Ja fa temps, més de 10 anys, el candidat a les eleccions municipals d’Amposta per ICV l’any 1995 ja apostava per un pacte entre socialistes i demòcrata-cristians. Impensable en aquells moments, potser a hores d’ara no seria tant descabellat.
De totes formes, l’altra formació al•ludida, el PSC, també hi té alguna cosa que dir. No seria d’estranyar que vists els resultats del actual govern d’Entesa o tripartit, sobretot referent a ERC (que recordem-ho, ha amenaçat en votar en contra del pressupost que elabora els seu propi partit dintre del govern), veiguèssin amb bons ulls el pacte reclamat per Duran, sobre tot per donar estabilitat a Catalunya.
Però una cosa és el que pensi la seva direcció nacional i l’altra cosa les bases del partit. Les bases socialistes són reticents a pactar amb CiU, fins i tot, contràries, diria jo. Però coses més difícils s’han vist... Segurament el PSC tindria una gran nombre de baixes de militants. Llavors cal calibrar tots els pros i contres d’un pacte així. La meva opinió és que a curt termini seria per al PSC, més negatiu que positiu.

dilluns, 20 d’octubre del 2008

MÉS ENLLÀ DE LA VEGUERIA

Dissabte, a Móra d’Ebre, es va celebrar el II congrés territorial del PSC de les Terres de l’Ebre. A apart de les dues ponències: la política i la d’organització, del debat, de les votacions i fins i tot de l’executiva que en va sortir, voldria fer una menció especial a la proposta de resolució que va presentar l’agrupació de Tortosa i va defensar el portaveu del grup municipal a l’ajuntament Joan Sabaté. Aquesta proposta de resolució era tota una declaració d’intencions sobre el que ha d’aspirat la futura vegueria de l’Ebre més enllà de la seva estructura i la seva tasca política. Significava la defensa dels valors de la nostra terra. I quan dic terra, vull anar més enllà de les fronteres naturals de les Terres de l’Ebre: el coll de Balaguer i els rius Algars i Sénia. També hi formen part, perquè culturalment i fins i tot comercialment i sanitàriament ha estat així durant molts d’anys: el Matarranya, a l’Aragó i el Baix i alt Maestrat i els Ports, al País Valencià. Qui em segueix sap que sóc un fer defensor de tot aquest territori i encara diria més: “Hem sento més identificat amb Benicarló o Cervera que amb Cambrils o el Pla de Santa Maria”. Som cruïlla de territoris, de una parla molt semblant, de una dansa que ens uneix (la jota, bona mostra és el monument que hi ha a la plaça Corona d’Aragó de Tortosa)
He de confessar que a l’altre blog que gestiono (el Tossal dels Tres Reis), fins avui la comarca dels Ports no constava al seu encapçalament. Avui mateix corregiré aquesta omissió.
Cal dir que al congrés estaven convidats els alcaldes de Vinaròs (Jordi Romeu) i el de Morella (Ximo Puig), que es van excusar per que havien d’assistir a un altre acte. Però si que hi va ser present el de Beceit Alberto Moragrega.
Recordo que ja fa més d’un més vaig escriure una carta de temàtica molt similar a la proposta de resolució que es va aprovar, sinó per unanimitat, si per una àmplia majoria (Diari de Tarragona va publicar la meva carta el 10 de setembre) La carta portava per nom “la sardana imposada”, però que era tant una defensa de la nostra dansa (la jota, evidentment) com de la nostra peculiar forma de ser i sentir.
Dijous passat, per la comissió de Cultura i Festes de l’Ajuntament d’Amposta va passar una proposta (es suposa que acabarà sent una moció al ple d’aquest mes), de la colla sardanista del Baix Penedès, on es demana que es declari la sardana “com la dansa de Catalunya”. Evidentment, si es presenta (ho farà CiU) sortirà que sí i suposo que per unanimitat. Però caldrà dir que hi estem d’acord sempre i quan la jota no sigui desplaçada. A l’igual que a l’Estatut es reconeix la nostra bandera i la nostra parla i que des del poder central “s’obliga” a posar la bandera espanyola i que el castellà sigui idioma oficial a Catalunya, amb la jota i la sardana s’ha de fer el mateix: S’ha de reconèixer primer que la jota és el ball típic de les Terres de l’Ebre, així com d’altres indrets de Catalunya, com el Priorat i bona part dels territoris cruïlla i llavors, la sardana, serà la dansa nacional sense cap mena de problema.
Encara que la jota va estar uns anys marginada, perquè no gaudia de cap suport oficial, hi havia una llarga llista de pobles on sempre s’ha ballat en les festes més populars. Segurament me’n deixaré algun: Alcanar (ball de Sant Antoni), Ulldecona (el Xim-xim), Paüls, Benifallet, Xerta, Falset, Calig...
Però la resolució anava més enllà. També parlava de la presència de la nostra parla als mitjans de comunicació oficials, com són la televisió i la ràdio de Catalunya, on fins ara es pot sentir parlar valencià o mallorquí, però no ebrenc (o tortosí con deia el text) Una anècdota: la setmana passada, Belen Fabra, filla de Tortosa i protagonista de la pel•lícula: “Diario de una ninfómana”, va anar al Club de l’Albert Om i aquest no es va poder estar de repetir-li algun “lo”.
Espero i desitjo que les altres forces polítiques presents a l’Ebre puguin aprovar resolucions similars per caminar plegats cap la “nostra pròpia normalització”.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

ESMENAR ERRORS DEL PASSAT

Llegeixo que Barcelona canvia el nom d’un carrer. Precisament el que porta el nom de Duc de la Victòria (Baldmero Espartero –Granátula 1793, Logronyo 1879), el militar que va fer bombardejar Barcelona l’any 1842. Evidentment resulta sorprenent que un carrer de Barcelona portés el nom d’una militar espanyol que la va fer bombardejar de forma indiscriminada. Recordo que l’any passat, mentre estiuejàvem a la Rioja, a Logronyo, la seva capital, hi vaig poder veure l’estàtua eqüestre. Imagino que quasi ningú se n’havia d’adonar de que el Duc de la Victòria era aquest trist personatge. Ara, el carrer, portarà el nom de l’escriptor Francesc Pujols.
Cal recordar, una vegada més, que a Amposta encara hi ha carrers de clares connotacions franquistes. Sense cap mena de dubte, els dos més famosos són el de l’aviador Garcia Morato i el del falangista Ruiz de Alda. Però n’hi ha d’altres com els de Burgos, Navarra, Larache, etc. també amb clares reminiscències de la dictadura i tota una llarga llista de carrers de conqueridors, polítics espanyols, herois i heroïnes (Bé de heroïna només n’hi ha una: Agustina d’Aragó) que en l’etapa Franquista es destacaven als textos d’història per “engrandir l’honor de la Pàtria”.
Finalment us contaré una anècdota. Divendres passat, a la comissió de cultura es va plantejar posar el nom d’un carrer al cantador de jota improvisada Josep Guarch, més conegut com el Teixidor. Es vol donar així resposta a la moció aprovada a instàncies del PSC. El regidor Carles González, d’ERC, ja va proposar canviar el nom d’un d’aquest carrers esmentats abans. Però com que l’equip de govern d’Amposta o està per aquest tema, se’ls plantejava una difícil disjuntiva. Des de el PSC es va suggerir posat el nom del Teixidor a l’actual parc municipal, ja que no té nom, a diferència, per exemple, al de Tortosa que es diu Teodor González. La regidora de Cultura va quedar en passar-ho a la junta de govern per a que es pronunciessin. A hores d’ara desconec la decisió que va prendre el màxim òrgan de govern d’Amposta.

divendres, 17 d’octubre del 2008

LA NOVA ESTACIÓ DE TREN, A AMPOSTA?

Ahir, O. Messeguer signava un article al diari el Punt on parlava de que el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, havia lliurat un estudi al Ministeri de Foment on hi constaven dues alternatives per a un nou traçat viari del corredor del mediterrani. També destacava que a l’Aldea es construiria una nova estació. I jo pregunto: I perquè no a Amposta?
Abans d’abordar aquest tema, n’hi un altre que, al meu parer, és molt greu: la construcció d’una nova estació vol dir que l’anterior ha quedat desfasada. Quants anys fa que funciona? Deu? Dotze? És igual si la comparem a la llarga vida que han tingut altres estacions del territori, de vegades adaptades amb unes poques reformes.
Ja des de la seva construcció es va dir que era molt petita, que pràcticament era més un abaixador que una estació de tren. Jo mateix ho vaig recordar a la primera manifestació a Amposta de la PDE en el manifest que va llegir Toni Costes...
Amposta, duran molts d’anys ha reivindicat una estació de tren. De vegades s’ha parlat d’una estació central de mercaderies de les Terres de l’Ebre. I sempre per no “molestar Tortosa”. I és que entre Amposta i Tortosa sempre hi ha aquell recel de dues poblacions rivals i veïnes. Queda clar que Tortosa no tindrà mai una gran estació de tren. Quan la capital del Baix Ebre era la tercera ciutat de Catalunya (Barcelona, Reus i Tortosa), allà per finals del segle XIX i tenia una potent indústria oleícola, es va aconseguir que el tren, tot i fent un rodeig, passés per allí. Hi ha qui diu que va ser un suborn... No ho sé.
L’Aldea era una solució intermèdia (digueu-li de consens, si voleu) Al principi era l’Estació de l’Aldea-Amposta i anys després es va afegir el nom de Tortosa. Tots contents? Llevat que els aldeans, penso que ningú de les altres dues ciutats hi podien estar. Uns perquè l’havien perdut (a l’època en que el farmacèutic Vicent Beguer n’era l’alcalde) i els altres perquè tampoc havien guanyat res. A Amposta, si abans volien pujar al trens els calia anar a l’Aldea i ara els hi passa el mateix.
Aquest matí m’ha trucat l’amic Vicent Benito, un valencià de la Sollana que treballa a la duana de València. Hem estat parlant una bona estona i, sense sortir en cap moment el tema de l’estació, si que m’ha preguntat sobre el tema de la Vegueria i la seva capitalitat. Entre altres coses, m’ha dit que Amposta estava millor comunicada que Tortosa, i que en els darrers anys havia crescut més, etc. La qual cosa dóna peu a que, estratègicament i econòmicament parlant, possiblement, la nova estació de tren podria tenir una millor ubicació a Amposta que a l’Aldea (una vegada descartada Tortosa) I encara diria més. Si de mi depengués, construiria un ramal fins la Sénia, la població més industrial de Catalunya, per nombre d’habitants, encara que el seu motor principal, el del moble, hagi perdut un 20 % de negoci, segons posa avui mateix la Veu de l’Ebre.
També informa aquest setmanari que els ajuntaments de Tortosa i Amposta s’han unit al de Reus per a formar un consorci i reclamar més infrastructures sanitàries. Aquest és el camí. La unió i no el “divorci”.
A mi no em preocupa si el nou traçat de la A-7 (l’autovia que ha d’enllaçar la Plana de Castelló amb l’Hospitalet de l’Infant) ha de passar uns quilòmetres més amunt o més avall. El que si que em preocupa es tenir bones comunicacions amb Tortosa (en el doble sentit de la paraula) Ara si he d’anar a l’estació de l’Aldea o a fer la revisió del cotxe a Campredó he de donar la volta. I tot indica que si no es soluciona el problema del pont sobre l’Ebre, hauré de seguir igual. Si les noves infrastructures es fan amb el cap i no amb els peus, qui hi sortirà guanyant, en definitiva, serà el territori!

dijous, 16 d’octubre del 2008

VALORACIONS DEL "NO" DE CIU ALS PRESSUPOSTOS

No està escrit en lloc, però hauria d’estar-hi! “Tots els partits són sobirans i podran fer la política que creguin convenient en cada moment”. O una cosa així. Vull dir amb això que CiU pot perfectament votar no als pressupostos generals de l’Estat encara que això posi a l’actual govern de Rodríguez Zapatero en la corda fluixa. Però també hauran d’acceptar, en el cas d’aprovar-se, que els resultats no siguin els més favorables a Catalunya. Són les regles del joc democràtic.
De totes formes penso que tan CiU com el PSOE s’equivoquen. Però és que s’han equivocat tantes vegades... Mantindré que CiU no és un bon company de “viatge”. Per molt que ho intentin dissimular, l’ullet se’n els hi va més cap a la dreta que cap a l’esquerra. Recordo, una vegada més, que el darrer govern de Felipe González el van fer caure ells, precisament, no votant-los els pressupostos d’aquell any (crec que els de 1995)
CiU, si no dona suport als pressupostos, prèvies les negociacions que calgui, faltaria més que no fos així, demostrarà davant dels socialistes espanyols el que ha demostrat sempre als socialistes d’aquí. A Espanya consideren CiU una formació nacionalista moderada. En canvi, quan s’ha estat sota el seu govern 23 anys, els d’aquí, podem parlar-ne llarg i estens sobre la seva manera de governar (no sé si la frase feta és del tot correcta) Només els catalans que no som de CiU hem patit les seves polítiques partidistes i les seves formes autoritàries de governar.
Crec que CiU hagués pogut tensar la corda fins el darrer moment i intentar treure’n el màxim profit per a Catalunya. Però CiU ha actuat en clau de partit i pensant molt més en el govern de la Generalitat que de fer de crossa al govern socialista de Madrid.
El que intenten fer els nacionalistes que lidera Arturo Mas, és deixar en evidència al PSC. Saben que el clima de bona sintonia política dintre del govern d’Entesa no és tot el bo que cabria esperar-se (de fet, no ho ha estat mai) Veu que ERC és en l’actualitat la formació més feble (políticament parlant) amb una direcció nacional prou reforçada arreu de Catalunya menys, paradògicament, allí on tindria que ser-ho més: Barcelona. L’enfrontament entre Puigcercós i Carod-Rovira continua més enllà dels congressos territorials i cal veure encara qui serà el proper candidat a la presidència de la Generalitat. En aquest estat, CiU, sap que pot comptar amb els republicans, així que el resultat a les properes eleccions siguin prou favorables i que el PSC no pugui sumar els suports necessaris.
Montilla va llençar un missatge clar a Rodríguez Zapatero. Va amenaçar de votar en contra dels pressupostos si no s’obtenia un finançament òptim per a Catalunya. De fet, pocs s’ho van creure, però “l’amenaça” va existir.
Si el PSC no vol perdre les eleccions autonòmiques abans de que aquestes es celebrin, faria bé d’arribar a una entesa amb els seus cosins germans en matèria de finançament i inversions per a Catalunya derivades del pressupostos. Uns mals resultats amb el vot favorable del PSC donaria tots els arguments (i més) a CiU i deixaria en evidència els socialistes d’aquí.
Ara bé. Tampoc s’hi val aprovar una sèrie d’inversions en infraestructures i després no realitzar-les. El que s’aprova s’ha de complir!

dimecres, 15 d’octubre del 2008

ANIVERSARI AMB POLÈMICA

Avui fa 68 anys que el règim de Franco va afusellar qui fou el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover a partir de l’1 de gener de 1934. Normalment un aniversari així no es recordat, sinó és una xifra més rodona o les noses de plata, d’or, centenari, etc.
Però aquest any ha adquirit un aspecte diferent. La possibilitat (més que provable) de l’anul•lació del seu judici sumaríssim. La polèmica ha sorgit quan, des de la Generalitat, el seu Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura ha arribat a un acord (satisfactori) amb la neta del President màrtir i els membres del seu parit, Esquerra Republicana de Catalunya s’han sentit traïts per aquesta actitud.
Dient-ho vulgarment, el que han tingut és un “atac de banyes” sense voler veure que aquests tràmits per a l’anul•lació sé li fan des de la màxima institució de Catalunya. Els “peròs” d’ERC es deuen a que volien ser ells els “protagonistes d’aquesta pel•lícula on l’actor principal ja és difunt”.
Crec que les reaccions dels altres partits demanant ERC que no vulgui “monopolitzar” la figura de Companys han són correctes. Companys, més enllà de partits va ser el President de Catalunya i una icona del que va significar la repressió franquista i l’acarnissament que van sofrir molts dels seus protagonismes. Companys, com molts (entre ells diversos familiars meus) van patir l’exili a França (altres van marxar cap a Mèxic) I allí va ser capturat per la policia política alemanya, la Gestapo i retornat a Espanya on, un dia com avui, va sofrir afusellament al fossar de la Pedrera de Montjuic.
Si en aquell temps Companys militava a Esquerra Republicana de Catalunya, no vol dir (i no voldria ser polèmic) que avui ho fes en el mateix partit. Era un altre temps. Els partits hegemònics de la Catalunya actual, en aquell temps no existien: CiU i PSC. És veritat que el PSOE, a nivell d’Espanya, ja era un partit prou important, però a Catalunya era purament testimonial. A l’igual que els sindicats (claus abans i durant la guerra civil) Mentre la UGT era forta, l’altre sindicat capdavanter era la CNT (avui quasi desaparegut) Mentre que la primera força sindical de Catalunya és Comissions Obreres...
Ja fa anys, vaig conèixer a José Múria, de Santa Bàrbara, ja difunt. Home de profundes conviccions d’esquerres a qui el exercit feixista va fer enterrar a la fossa comuna del cementiri de Santa Bàrbara els afusellats d’aquella localitat. A la seva joventut va militar a ERC, en canvi, restaurada la democràcia es fa afiliar al PSC. Ell estava convençut que els socialistes d’aquells primers anys després de la mort de Franco tenien la mateixa ideologia que l’ERC d’abans de la guerra.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

EL PP I LA CRISI

Si tot anat com estava previst, avui, a la Moncloa, s’han trobat el president del govern d’Espanya Rodríguez Zapatero i el cap de l’oposició Mariano Rajoy.
El cert és que no n’espero gaire d’aquesta trobada, vist el paper que sol jugar el Partit Popular en els grans temes d’estat. Normalment, el PP, fa el contrari del que demanava quan era al govern José María Aznar: lleialtat.
Es suposa que ha de ser el govern el qui marqui les grans línies mestres de la política, tant social, com econòmica, com d’ensenyament, cultura, etc. I ha de fer la seva política. Per això ha guanyat unes eleccions... I no fa tant! En canvi el PP voldria portar-lo al seu terreny, al de les polítiques neoliberals.
Avui els diaris mostren l’eufòria de les borses en el dia d’ahir, amb pujades rècord desprès de pèrdues també de record dels dies anteriors. I segons diuen, es degut a les polítiques comunes que ha adoptat la Unió europea per poder sortir de la crisi. El PP pareix obviar-ho.
Ahir mateix li sentia dir a Rajoy que el que cal és ajudar a les petites i mitjanes empreses. No vull ser mal pensat, però segurament, entre aquests empresaris, el PP ha de tenir un bon filó de vots.
Però de la crisi mundial no se’n surt ajudant només a uns o als antres. Amb l’ajut als bancs, al gran capital, tot sigui dit, es pretén reactivar l’economia (total l’economia) I és que per a que l’economia funcioni, ha de funcionar des de l’empresa més gran (multinacionals), els petits tallers i comerços, fins arribar a les economies domèstiques que depenen d’un lloc de treball. S’ha de reactivar tot el sistema. És un d’aquells principis bàsics de l’economia, que pareix, un altre cop, que els economistes del PP ignoren. Si la banca disposar de diners, com a conseqüència directa pot deixar diners a les petites i mitjanes empreses i als particulars, sense oblidar les inversions que també fa el món financer. Si les petites i mitjanes empreses disposen de diners, poden invertir en noves tecnologies per a incrementar la productivitat i la competitivitat i també crear llocs de treball. I finalment, com a darrera anella de la cadena econòmica, el consumidor, si disposa d’un lloc de treball estable, podrà fer funcionar la resta de “l’engranatge” de l’economia.
El govern espanyol va aprovar la concessió d’avals a la banca per poder-se deixar diners entre ella. És el primer pas per a reactivar l’economia: posar moneda circulant al mercat de finances!
En aquests moments no es tracta de fer la política econòmica d’un o d’altre partit. I ningú, per si sol, disposa d’una vareta màgica que doni totes les solucions per a reactivar l’economia. Cal treballar plegats. A Europa i aquí també.
Al menys que el PP canviï, el que intenten fer els populars, al igual com ho van fer la passada legislatura, és erosionar el govern per a tornar a governar Espanya des de Madrid, tal i com es va ver en l’època de la majoria absoluta d’Aznar.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

NACIONALITZACIONS

L’actual crisi global ha fet que els principals països abordin el tema de les “nacionalitzacions” de bancs. Però també podria ser que es nacionalitzessin altres tipus d’empreses com companyies d’assegurances, automòbils, etc. Si més no, que els diferents estats entressin a formar part del seu accionariat en un percentatge més o menys importat, però important a la fi.
Aquest “concepte” de “nacionalització” m’ha fet recordar que, “el que no ha fet el socialisme democràtic (per diferenciar-lo d’altres tipus de socialismes, com el que existia a la Unió Soviètica-, ho farà el capitalisme.
M’explico. Amb la victòria de Felipe González l’any 1982 amb una aclaparadora majoria absoluta (202 diputats, sinó recordo malament), es parlava que es podria nacionalitzar la banca. Si més no, les caixes d’estalvis, ja que, d’alguna manera, ja eren públiques. Les caixes d’estalvis no han tingut mai accionistes, per tant, mai han cotitzat a la borsa. Per la qual cosa és impossible que entre capital d’altres grups empresarials. En canvi, si que passa al contrari, es a dir, que capital de les caixes pugui formar part del capital d’altres companyies que si que cotitzen en borsa. O fins i tot, el que ha fet la Caixa, crear un holding empresarial que si que cotitza en borsa, però salvaguardant sempre l’entitat d’estalvis pròpiament dita.
Tornant a l’any 82, tot donava a entendre que, el socialisme espanyol, acabaria agafant el control de totes les caixes d’Espanya, agrupades en la Confederació Nacional de Caixes d’Estalvis. L’època, econòmicament parlant, tampoc era gaire bona. Tot just intentàvem sortir d’una crisi econòmica, que ens els darrers anys de la UCD, s’havia incrementat, juntament amb la crisi política (dimissió de Adolfo Suárez, cop d’estat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i companyia, presidència del govern de Calvo Sotelo, etc.) Finalment no hi va haver cap tipus de nacionalització...
En canvi ara, fruit d’aquest capitalisme ferotge que ens ha portat a una de les crisis financera (crec que és millor aquest terme que el d’econòmica) més importants de la història (fins i tot que la del crash de 1927 de la borsa de Nova York), s’està parlant de nacionalitzar els bancs que tinguin molts més problemes abans de que aquests facin fallida i esdevinguin conseqüències d’una major magnitud.
I per que dic pitjor que la de Wall Street? Perquè avui és coneixent molt millor tots els mecanismes necessaris per a sortir-ne. Es veritat que no es va evitar i aquí si que cal culpar els diferents governs, tant dels Estats Units com els d’Europa, inclosa Espanya. Però ara es treballa plegat i encara que, finalment, només es vagin posant pedaços sobre la marxa, al menys evitaran mals molt més greus.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

25 ANYS DE PARC

La tenacitat de Jordi Gilabert, Juan Ramón Vicent, Fermín Morales, José Franch i els germans Josep i Agustí Bertomeu, finalment es veu compensat. Però no van estar sols. Llavors, com anys després, centenars de persones es van manifestar per preservar el Delta de l’Ebre (popularment conegut con la Ribera) contra les agressions de gent sense escrúpols en busca del propi benefici.
Així, el 4 d’agost de 1983, el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya publicava el decret de creació del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Només havien passat 39 dies des de l’inici de la mobilització popular contra la dessecació de les anomenades “Basses del Canal Vell”, pel propietari de la finca “La Bombita”, el torero Torres. L’objectiu era obtenir més terra per poder-hi plantar arròs.
Evidentment, després de 25 anys, el Parc Natural del Delta de l’Ebre ha evolucionat molt. Fins i tot han passat 3 directors i cada un d’ells ha intentat posar el seu granet de sorra per millorar la tasca de conservació del medi natural i les seves activitats lúdiques, recreatives i, sobre tot, divulgatives. Però cometríem una injustícia si oblidéssim als tècnics, guardes i la resta de personal que fan possible el seu funcionament, així com tots els voluntaris que, de forma interessada, participen cada cop que se’ls precisa.
Però que és el Parc Natural del Delta de l’Ebre? És una extensió de terreny de 7.736 Ha. que ocupa gran part de les dues ribes del delta del riu: 5.316 al hemidelta dret i 2.420, a l’esquerre. S’han inclòs dintre d’aquest territori les illes del riu, les llacunes, les basses, els aiguamolls, superfícies ermes, etc. També s’han creat ecomuseus com el de Deltebre i la Casa de Fusta, antiga casa importada des del Canadà l’any 1926 i que servia de refugi de caçadors, molt a prop de la llacuna de l’Encanyissada, entre Amposta, Sant Jaume d’Enveja i el Poble Nou del Delta.
La principal tasca del Parc Natural, com s’ha dit, és la conservació del medi natural. Per això porta a terme una sèrie d’activitats encaminades a la conservació de la flora i la fauna autòctones. A les seves instal•lacions es reprodueixen aus en perill d’extinció i es curen d’altres animals ferits, la majoria de vegades per l’acció de l’home de forma directa o fortuïta. També es fan estudis sobre les migracions d’aus, amb el corresponent anellat per fer-ne el seguiment des de diversos punt del món. Des de fa uns anys, s’ha fet famós l’anellat de flamencs, possiblement una de les espècies més carismàtiques del delta. Sobre aquestes aus cal dir que, sense ser autòctona del delta, des de l’any 1992 s’han establert a la zona, la qual cosa vol dir que hi ha trobat un hàbitat adequat i amb garanties de seguretat y alimentàries per a poder viure i reproduir-se en total llibertat.
Per tot el territori del parc s’han col•locat estratègicament una sèrie de miradors per poder observar sense ser molestades les diferents espècies d’aus, que són, sense cap mena de dubte, els animals més abundants i vistosos. Entre les més emblemàtiques cal destacar les diverses espècies d’ànecs, les fotges, els martinets (també de diverses espècies, etc.) Però no només hi ha aus. També hi ha peixos (“tenques”, anguiles, silurs –un peix que pot arribar a 3 metres de llarg, que és originari de centre Europa i Àsia i que va ser introduït a l’Ebre-, etc.), rèptils (tortugues i serps), amfibis (granotes i gripaus), mamífers (llúdries, eriçons, rates d’aigua...) i també invertebrats.
Malgrat tot, el Parc Natural del Delta de l’Ebre segueix sent un gran desconegut. És cert que el turisme ha arribat amb força a la zona atrets per un paisatge i una gastronomia difícils de superar. L’oferta és gran i variada: des de passejades amb bicicleta per poder gaudir tranquil•lament de la natura a viatges amb creuer riu amunt i riu avall per observar l’Ebre des d’un altre punt de vista i contemplar el bosc de ribera i les diferents illes que es troben al llarg del trajecte, passant per les infinites platges de fina sorra. Tot això complementat amb una excel•lent oferta gastronòmica (amb restaurants a qualsevol indret) i residencial. Aquí, les cases de pagès (pioneres a la província de Tarragona) s’han complementat amb diversos hotels de tres estrelles per als més exigents (Deltebre i el Poble Nou del Delta). Però només un reduït nombre d’aquests visitants passen per les instal•lacions del parc a interessar-se per les seves activitats. Encara que si que el visiten amb freqüència els estudiants en les seves estades a les cases de colònies.
De totes formes, només un retret. Un dia, un dels guies del parc, mentre realitzàvem una de les activitats que porten a terme al llarg de l’any, un recorregut amb vaixell per l’Ebre, ens deia que “Si el riu s’hagués inclòs dintre del parc natural, haurien desaparegut totes les amenaces de transvasament”. Així que cal convertir aquest desig en la propera fita a assolir!

(Aquest article també el podeu llegir a Vinaròs News)

dissabte, 11 d’octubre del 2008

LA BORSA CAU EN PICAT. EL PREU DELS CARBURANTS ES MANTÉ

És senzillament vergonyós! Els diaris no parlen res més de la de crisi mundial. De les injeccions de diners que fan els estats per a “salvar” els bancs “nacionals”. Les borses demostren el pessimisme del món de les finances marcant cada dia que passa nous mínims històrics. Jo sóc dels que crec que hi ha més pànic que crisi! Un exemple l’he viscut avui dissabte. He anat de restaurant amb la família perquè hi havia alguna cosa que celebrar. El restaurant estava ple com un ou. Una mica més, ahir no truco per a guardar plaça. Avui ens hauríem d’haver esperat... Com ho han fet tants d’altres que han arribat sense haver-la encarregat. Hem arribat a les 2. A les 3:30 encara hi havia gent que seient a taula!
No obstant hi ha altres indicatius que, evidentment, no es guien en el mateix criteri. Jo entenc que el món dels inversors, el de les grans finances, no opina el mateix. I possiblement si, tot sigui una cadena i uns acaben arrossegant els altres. Però diner sempre hi ha qui en té i en tindrà. Hi ha cases com la meva que, afortunadament, tenim llocs de treball força segurs. El màxim que podria passar és sofrir una congelació salarial. No seria el primer cop! Tenim préstecs als bancs, però les quantitats no són tan importants com per a que facin trontollar la nostra economia domèstica.
El preu del diner, aquesta setmana va ser abaixat pel Banc Central Europeu. Sinó recordo malament, ara està al 3,5 %. Això és per a que els bancs puguin obtenir diners més barats per a facilitar els préstecs a particulars i empreses. Però vet aquí que el preu que els bancs deixen a aquestes empreses i particulars, no s’ha abaixat. L’euribor, un dels principals indicadors (abans només es parlava de tipus d’interès) encara s’apuja. I això és degut a que hi ha bancs (els més forts) que també deixen diners. I aquest no han baixat els tipus. Crec que els estats (de forma coordinada) haurien de posar “fil a l’agulla” en aquest tema i obligar-los també a ells a fer-los baixar el percentatge dels seus guanys.
A ningú se li escapa que en època de vaques flaques sempre hi ha qui en surt guanyant. Tècnicament és impossible que tothom hi perdi. Segurament moltes multinacionals estant fent “l’agost”. On és més evident és el les petroleres. Avui llegia que a Espanya, 3, només 3, fixen el preu del 95 % del carburant que es subministra a les estacions de servei: Campsa (la reconvertida companyia del monopoli estatal), Repsol i BP (British Petrolium) A la pràctica, entre els tres, estan exercint una posició dominant al mercat i estableixen el preu de les benzines. Les lleis anti-monopoli de la UE no ho permeten, però ho fan igual. La repercussió en les butxaques dels consumidors és important. Sobre tot per aquells que depenen del cotxe per anar a treballar o simplement treballar. El preu del barril de petroli va arribar a pagar-se a quasi 150 dòlars/barril (si la memòria no em falla) Aquests dies ha baixat per sota dels 90! En canvi, el preu de les benzines i el gas-oil es manté pràcticament invariable. És cert que el dòlar, respecte a l’euro s’ha encarit, però la proporció no es ben bé la mateixa!
Fa temps algú plantejava fer un boicot a les principals companyies petroleres (però només es parlava de Campsa i Repsol) Ja sé que és difícil trobar estacions d’altres marques, però evidentment n’hi ha. Només un dubte: a qui compren els carburants? Perquè si ho fan a alguna d’aquestes tres, el boicot no serveix per a gaire. Caldria saber amb exactitud quines no depenen d’aquestes tres. Llavors es podria iniciar un boicot amb garanties!

divendres, 10 d’octubre del 2008

ELS TRANSVASAMENTS NO SÓN LA SOLUCIÓ O AIGUA CAP A LES NOSTRES PATATES

El Parlament Europea ha aprovat una resolució a instàncies d’un eurodiputat austríac del grup Popular sobre els transvasaments. No obstant, hi va haver-hi un paràgraf que algunes de ses senyories van considerar que no era oportú. El paràgraf en qüestió va quedar redactat així: “La construcció de transvasaments per al transport de l’aigua a grans distàncies no hauria de ser la solució al problema de la sequera”. Abans de passar a fer les meves valoracions sobre el tema, també voldria fer-me ressò sobre el que va dir el parlament sobre la construcció de macrourbanitzacions i camps de golf, referint-se a la disbauxa que hi ha a la Comunitat Valenciana sobre aquest tema i que ja havia sortit en altres ocasions: “Les urbanitzacions agressives contribueixen a l’escassetat dels recursos hídrics” y els exigeix “tenir en compte les consideracions relatives a l’aigua en la seva planificació de l’ús del sòl”
Per aquells que estem convençuts que això és així i no d’una altra manera, per molt bonica que ens vulguin pintar-la i revestir-la i per moltes urgències que diguin que hi poden haver, la resolució no aporta grans novetats.
Potser la única novetat, és que hagi estat, precisament un diputat del grup Popular (del qual el PP hi forma part) el que hagi presentat aquesta moció.
Si ens atenem als resultats (cal dir que hi van haver dues votacions separades i el resultat és sobre el paràgraf que he citat en anterioritat) 445 vots a favor, 178 en contra i 15 abstencions, podrem deduir que alguns grups (entre ells el socialista europeu) van votar diferent segons la seva nacionalitat. Així, un socialista de nom, com és el que va ser-ne primer secretari del PSC, Raimon Obiols, hi va votar en contra, com també ho va fer Ignasi Guardans de CiU.
En el cas del diputat del PSC, encara que en el congrés del partit del passat mes de juliol s’aprovés en la ponència política “que la interconnexió de xarxes només és faria en cas d’emergència nacional” (és a dir, el transvasament cap a Barcelona), Obiols, poden “al menys” abstenir-se, hi va votar en contra!
És evident que el “viver de vots” segueix existint a Barcelona i tota la seva àrea metropolitana i un vot en sentit contrari “estaria mal vist per al seu electorat (tant socialista com convergent), per molt que a les Terres de l’Ebre diguéssim una altra cosa i hi hagi una opinió prou generalitzada d’oposició frontal a qualsevol tipus de transvasament.
Així que “aigua per a les nostres patates” o per a “conservar els nostres vots” que, en aquest cas, si fa o no fa, ve a ser el mateix!

dijous, 9 d’octubre del 2008

FRAU ELECTORAL?

Les notícies sobre un possible frau electoral venen de França, més concretament de Perpinyà (Catalunya Nord) i la veritat, sobta que amb el control que exerceixen interventors i apoderats (al menys aquí al nostre país) puguin passar coses així. Però tot indica que, efectivament, hi va haver-hi frau. Al menys aquest ha estat el veredicte del Tribunal Administratiu de Montpeller que ha resolt la denuncia que havia interposat la segona força més votada a les passades eleccions municipals del mes de març passat.
Aquestes irregularitats (no presumptes perquè ja hi ha veredicte) van ser detectades al trobar a les butxaques i als mitjons d’un president de mesa paperetes del partit guanyador, el governamental Unió per un Moviment Popular (UMP) A més, aquest president de mesa es veu que era el germà del que va ser elegit alcalde Jean-Paul Alduy.
Jo que he estat present a la majoria dels comicis que s’han celebrat a partir de 1976, amb el referèndum sobre la reforma política, regularitats, el que es diu irregularitats, no n’he observat, però si he viscut moltes anècdotes.
La més “sonada” que recordo va ser a les eleccions municipals de 1983 a Santa Bàrbara. Una papereta de CiU, encapçalada per qui va ser alcalde més de 20 anys (sinó recordo malament) va aparèixer amb diversos noms tatxats. Però això no és el sorprenent, es clar, és que també hi havia 30 pessetes (cinc duros d’aquella època i una altra moneda de cinc pessetes més) Que cadascú pensi el que vulgui... Jo em vaig fer una idea...
L’única notícia que tinc de frau, és anterior a l’època democràtica. Va ser quan es votava la llei del referèndum nacional, crec que l’any 1965. La localitat Ulldecona. Us avançaré el resultat: més vots que electors hi havia! Em van explicar que l’alcalde, el “requeté” Ramon Forcadell va aparèixer a un col•legi electoral, acompanyat d’una petita comitiva i va preguntar com anava la votació. El president de la mesa li va respondre que bé, que la participació era bona. Llavors, Forcadell, va treure un grapat de vots afirmatius i, obrint la urna, les va tirar dintre entre rialles de tots els que eren presents.

CONCEPTE DE LIDERATGE

Pareix que Mas, líder de CDC, viu obsessionat amb el tema del lideratge. Segur del seu, critica constantment la manca del mateix de l’actual President del Govern Espanyol, Rodríguez Zapatero i també el del President de la Generalitat de Catalunya José Montilla. Evidentment entre les formacions socialistes i la nacionalista que lidera Mas hi ha un abisme fàcil de identificar. Mentre Convergència és va crear a l’entorn d’un líder natural, Jordi Pujol, al PSOE sobretot, amb més de cent anys d’història, cada cert temps, n’és elegit un per poder optar a la presidència del govern d’Espanya i al PSC li passa una mica el mateix. Aquesta forma diferenciada del concepte de lideratge és similar a la que existeix als Estats Units on cada partit elegeix el seu després d’unes primàries, també per optar a presidir la nació americana.

Mas, que ha estat un líder “fabricat a mida” pel seu antecessor i que fins ara no ha estat capaç d’ocupar càrrecs més enllà del seu partit, faria bé de preocupar-se més de la seva formació política, no sigui el cas que li surti “un pinyol” que li arrabassi el lideratge a la propera ensopegada!

dimecres, 8 d’octubre del 2008

ELS MOSSOS D'ESQUADRA, DE SERVEIS MÍNIMS?

Divendres vàrem sortir de casa per anar a passar el cap de setmana a la Val d’Aran. A partir de Tortosa la presència dels Mossos d’esquadra va ser una constant en tot el tram català de la carretera (a partir de Lleida es va molt per la província d’Osca) Ja a l’Eix de l’Ebre trobarem aquelles caixes grogues que, suposadament porten un radar al seu interior. I a partir d’aquí a moltes rotondes i encreuaments. Quan ja abandonarem l’Eix de l’Ebre per agafar l’autovia que porta a Lleida, un mosso, fins i tot dificultava la visió a l’hora d’incorporar-te. La presencia de la policia autonòmica va ser motiu de conversa en més d’un cop.
Dilluns férem el viatge de retorn. Casualment el cos dels Mossos d’Esquadra celebrava el 25è aniversari de la seva “refundació”. De forma aïllada venguérem, molt de tant en tant, algun cotxe patrulla. Però policies fent vigilància a les carreteres, cap ni un! No sé si és del tot normal o no... Potser que divendres, amb la proximitat del cap de setmana, es realitzen moltes més tasques de vigilància. Malgrat tot, penso que de circulació per les carreteres n’hi ha pràcticament igual uns dies que uns altes. Si no son viatges que aprofiten el cap de setmana per “escapar-se” uns dies, són camions i altres vehicles que estan treballant.
El dubte és si els Mossos d’Esquadra, dilluns, aprofitant l’aniversari, estaven fent serveis mínims...

dimarts, 7 d’octubre del 2008

SOLUCIONS A LA CRISI

Alguns experts volen buscar com a solució de la crisi “l’aflorament del diner negre” que circula per aquest país. Ahir mateix ho portava el diari “El Mundo” i reclamava una espècie d’amnistia fiscal per aquell que “blanquegés” els guanys irregulars d’aquests darrers anys. Tot indica que aquests diners estarien en bitllets de 500 euros amagats en caixes fort particulars o bé dipositats en caixes de seguretat de bancs. Ja sé sap que Espanya és el país on consta que hi ha més bitllets de 500 euros. Encara que la circulació dels mateixos sigui limitada. Qui va a comprar pa amb el “bitllet gros”. Evidentment es sòl usar per a fer transaccions importants i, la majoria de les vegades, irregulars.
Aquesta “amnistia fiscal” no suposaria cap novetat. Recordo que ja fa un parell de dècades, crec que a l’època en que Borrell era secretari d’Estat d’Hisenda hi va haver una espècie d’amnistia per a que afloressin els patrimonis ocults. Sinó recordo malament, consistia en fer declaracions complementaries liquidant la quantitat resultat i els interessos de demora, però sense cap tipus de recàrrec.
Per a qui no conegui el tema, una declaració complementària és fer una segona declaració (en aquest cas de renda) afegint-li els diners guanyats aquell any en negre o sigui no declarats per la inexistència de factures u altres justificants i recalculant-la un altre cop. Sempre sortirà una quantitat a pagar. Més o menys elevada depenent de l’import que s’afegeix. Com la prescripció és als quatre anys, caldria fer les quatre darreres declaracions i, cada una d’elles, pagaria els interessos de demora a partir del dia que s’hauria d’haver fet efectiu el pagament dels impostos.
Evidentment és una fórmula per a fer sortir tot el diner generat de forma “opaca”. Sobre tot el que vindria de moltes transaccions immobiliàries dutes a terme en aquests anys de “bonança” econòmica. La dificultat seria (en el cas de declarar tot el “negre”) quina quantitat es va guanyar en aquest període dels quatre anys darrers i quina anteriorment. Per tant, es corre el perill de que Hisenda t’ho acabi fent declarar tot com a guany dels darrers anys o que no surti tot el diner que s’ha generat il•lícitament en els darrers 7 o 8 anys que és, si fa o no fa, quan va començar el “boom” immobiliari.
No és gens descabellat pensar que, efectivament, molt d’aquest diner sortiria a la llum. Al final, declarar-lo sempre dóna tranquil•litat. Hi ha un mètode usat per a qui vol blanquejar-los que consisteix en comprar bitllets de loteria premiats. Normalment, quan sé sap que ha tocat a un poble la grossa (o un altre premi important), es busca els afortunats per comprar-los els dècims a un preu superior al premi. Llavors es passa la “pilota” als altres; encara que aquest no siguin tant sospitosos de generar diner de forma il•legal. Tinc un amic que treballa a una entitat financera que coneix empresaris que ens pocs anys els hi ha “tocat” diverses vegades. Quina sort!
No diré que la solució no seria bona, ja que posaria molt més diners en circulació, la qual cosa permetria als bancs més disponibilitat a l’hora de concedir préstecs i pòlisses de crèdit. Però jo hi veig un inconvenient. El d’arribar a pensar que no passa res per no declarar els diners que, l’Estat, de tant en tant, anuncia una amnistia fiscal per a passar comptes... Això pot general la creença de que, al final, no passa res!

dijous, 2 d’octubre del 2008

FUMATA BLANCA

El que només ahir pareixia un acord inassolible entre les dues grans formacions polítiques de Catalunya (CiU i PSC), només unes quantes hores després ha estat possible. Al final, després de dies de negociació, una trucada entre els líders de les dues formacions va ser prou per desencallar aquest feixuc tema. I dic feixuc, perquè començava a semblar-se molt a les negociacions per “tancar” l’Estatut, amb la “caiguda” del President Maragall inclosa.
El que no acabo d’entendre és el que es deia ahir mateix: “Hi havia desconfiança mútua”. Mas, pot causar desconfiança, ja que no seria el primer cop que negocia unilateralment amb Zapatero. Però desconfiança amb Montilla? Jo crec (evidentment és la meva opinió) que el President Montilla, avui per avui, encara no ha donat motius per a que es pugui desconfiar d’ell. No obstant, la resta dels líders de les principals forces polítiques de Catalunya, pareix, estaven pressionant més el President de la Generalitat que al principal líder de l’oposició. Potser perquè les pretensions de Montilla no eren tant elevades? Potser si.
És veritat que Montilla es va reunir un parell de vegades amb Zapatero per mirar de “suavitzar” discursos. Els retrets entre tots dos governs i, de retruc, d’altres dirigents socialistes i, també d’altres formacions, d’aquí, eren quasi constants. I negociar amb aquest clima de tensió no és bo. Per tant, calia “refredar” l’ambient i buscar les solucions des d’un altre clima polític. És possible que la “desconfiança” amb Montilla pugui venir de per aquí, però el president català va fer el que calia. Per a fer una cimera de presidents no cal demanar permís a ningú, faltaria més! O és que Pujol donava explicacions quan havia de negociar el seu vot favorable als pressupostos generals de l’Estat per aconseguir més competències, més inversions o augmentar el finançament? Es clar que no...
De totes formes que ningú cregui que amb l’acord assolit, ja podem respirar tranquils. La política és com la borsa, el diagrama unes vegades puja i d’altres baixa. Aquest matí s’havia arribat, sinó al cim, ben a prop, però que ningú s’enganyi, tornarem a baixar... I no passaran molts de dies!
Però amb tot, la “fumata” blanca que dóna títol a l’escrit, tampoc és blanca del tot. Ara queda el més difícil. La negociació definitiva amb Madrid, que és qui ens té que donar els calers. Els darrers dies s’han produït notícies que diuen que, aparentment, s’està en el bon camí, però aquest camí no serà de roses, s’hi trobaran totes les espines que s’hi puguin posar. Per això val més “tancar” un acord tard, però bo, que un a corre-cuita que no agradi a ningú. Les presses no solen ser bones companyes de viatge!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

ELS CINEMES D'AMPOSTA: UN MES I QUINZE DIES

Si fa o no fa, ara a un mes des de que es va saber que els cinemes d’Amposta no tenien llicència d’activitat. Aquest fet va desencadenar una sèrie d’esdeveniments fins arribar al decret d’alcaldia que l’alcalde Ferré va redactar demanant-los l’immediat tancament. Avui fa, si fa o no fa quinze dies de que van tancar, el temps que va anunciar el seu propietari per posar al dia les mesures de seguretat que sé li demanen i adaptar-les a la nova legislació. Però els cinemes no han obert avui, ni ho faran demà, ni ben segur que aquest cap de setmana, tampoc! Implícitament ho ha reconegut la regidora d’Urbanisme Isabel Ferré en l’enregistrament del debat sobre el ple que s’ha fet avui a Amposta Ràdio i que els oients d’aquesta emissora podran escoltar divendres aproximadament a ¼ d’una del migdia.
Queda clar que l’adequació anava més enllà d’una simple rentada de cara o canvi de la moqueta de les parets per un altra de inífuga. Hi ha altres coses que també necessiten modificacions i adequacions profundes. Potser la més important és solucionar la sortida d’emergència d’una de les sales que ara té la sortida al propi vestíbul dels cinemes, la qual cosa és un perill si el foc afectés a dita zona dels locals. Per cert, l’alcalde d’Amposta reconeixia al ple no conèixer aquesta anomalia (?) Recordareu que una de les raons de no obtenir la llicència per part de l’empresa propietària va ser la impossibilitat de obtenir un informe favorable per part dels bombers. Així, segurament, també farà falta portes tallafocs.
I si hem llegit els comentaris que ha deixat un lector a la pàgina digital d’Ebredigital (per cert, molt poc actualitzada) estaria bé que l’arranjament també arribés als lavabos, algun d’ells en un estat molt lamentable i, si no recordo malament, sense estar adaptats per a discapacitats o gent amb mobilitat reduïda.
Esperem que Amposta i tota la “seva àrea d’influència” no estiguin molts més temps sense poder acudir a una sala de cinema per a gaudir de la darrera estrena. I cal esperar, després de l’obertura, que els cinemes hagin millorat, no tant sols en les mesures pròpies de la seguretat del local, sinó, en l’estètica del mateix, tant interior com exterior.
Una darrera reflexió per a la “galeria”. Dilluns, al ple, l’alcalde Ferré, responent a la moció que va presentar el grup socialista demanant “l’obertura d’un expedient informatiu per esbrinar que és el va fallar”, va declarar que l’actual equip de govern havia actuat de forma “correcta”. Aquesta simple paraula, “humanitza” l’actual equip de govern en front de la “divinitat” de l’anterior alcalde que sempre contestava haver actuat de forma “impecable”. I entre una cosa o una altra hi ha tanta diferència con d’un bé a una matrícula d’honor (i perquè no existeix una nota més alta!)