dijous, 2 d’octubre del 2008

FUMATA BLANCA

El que només ahir pareixia un acord inassolible entre les dues grans formacions polítiques de Catalunya (CiU i PSC), només unes quantes hores després ha estat possible. Al final, després de dies de negociació, una trucada entre els líders de les dues formacions va ser prou per desencallar aquest feixuc tema. I dic feixuc, perquè començava a semblar-se molt a les negociacions per “tancar” l’Estatut, amb la “caiguda” del President Maragall inclosa.
El que no acabo d’entendre és el que es deia ahir mateix: “Hi havia desconfiança mútua”. Mas, pot causar desconfiança, ja que no seria el primer cop que negocia unilateralment amb Zapatero. Però desconfiança amb Montilla? Jo crec (evidentment és la meva opinió) que el President Montilla, avui per avui, encara no ha donat motius per a que es pugui desconfiar d’ell. No obstant, la resta dels líders de les principals forces polítiques de Catalunya, pareix, estaven pressionant més el President de la Generalitat que al principal líder de l’oposició. Potser perquè les pretensions de Montilla no eren tant elevades? Potser si.
És veritat que Montilla es va reunir un parell de vegades amb Zapatero per mirar de “suavitzar” discursos. Els retrets entre tots dos governs i, de retruc, d’altres dirigents socialistes i, també d’altres formacions, d’aquí, eren quasi constants. I negociar amb aquest clima de tensió no és bo. Per tant, calia “refredar” l’ambient i buscar les solucions des d’un altre clima polític. És possible que la “desconfiança” amb Montilla pugui venir de per aquí, però el president català va fer el que calia. Per a fer una cimera de presidents no cal demanar permís a ningú, faltaria més! O és que Pujol donava explicacions quan havia de negociar el seu vot favorable als pressupostos generals de l’Estat per aconseguir més competències, més inversions o augmentar el finançament? Es clar que no...
De totes formes que ningú cregui que amb l’acord assolit, ja podem respirar tranquils. La política és com la borsa, el diagrama unes vegades puja i d’altres baixa. Aquest matí s’havia arribat, sinó al cim, ben a prop, però que ningú s’enganyi, tornarem a baixar... I no passaran molts de dies!
Però amb tot, la “fumata” blanca que dóna títol a l’escrit, tampoc és blanca del tot. Ara queda el més difícil. La negociació definitiva amb Madrid, que és qui ens té que donar els calers. Els darrers dies s’han produït notícies que diuen que, aparentment, s’està en el bon camí, però aquest camí no serà de roses, s’hi trobaran totes les espines que s’hi puguin posar. Per això val més “tancar” un acord tard, però bo, que un a corre-cuita que no agradi a ningú. Les presses no solen ser bones companyes de viatge!