dissabte, 3 de gener del 2009

GUERRA I PAU


Després d’una setmana d’atacs indiscriminats contra la zona de Gaza per part de l’exercit d’Israel, sobre tot amb bombardejos sobre la població civil palestina, la guerra continua i no dóna símptomes de que pugui acabar aviat. L’excusa de l’estat sionista és voler acabar amb Hamas als qui ells consideren un grup terrorista. Ara, la pròpia aviació, ha llençat octavetes avisant a la població civil que han de marxar de les seves cases. I tal com deia un palestí: on han d’anar, han de posar-se a la mar?
Però si no n’hi ha prou amb les morts, els israelians, a sobre, no deixen entrar quasi bé ajuda humanitària. Sense anar més lluny, l’altre dia van fer desviar un vaixell carregat de material de primera necessitat!
Quan Nacions Unides va crear l’estat d’Israel voltat de països àrabs, volia corregir un greuge que s’havia fet amb els jueus i retornar-los a la terra d’on procedien. Però era com posar una bomba de gran magnitud en tot aquell territori. Un territori que si no són uns, són els altres, sempre s’està amb l’ai al cor! La pau a l’Orient Mitjà pareix, avui per avui, una utopia!
En canvi on si que pareix que hi ha pau és dintre del sí del govern d’Entesa. Quan tot pareixia jugar en contra del president Montilla i del PSC, els altres membres del govern de les altres formacions (ERC i ICV-EUA), li fan costat en les seves negociacions amb el govern central per aconseguir el millor model de finançament possible. Un finançament que, pareix que, finalment, vagi bé a totes les autonomies. Tan a les governades pel PSOE, com pel PP.
Encara que no tothom hi està content. Mariano Rajoy, a qui algun mitja de comunicació posa en dubte de que aguanti fins les properes eleccions europees d’aquest any, no li sembla bé, el que subscriuen quasi sense posar “peros” els seus presidents autonòmics.
I aquí Catalunya, com sempre, és Artur Mas i al seu partit als qui no els hi sembla bé el rumb de les negociacions. Sempre ho he dit. Quan ells eren els responsables de governar el Principat s’ha conformaven amb molt menys de les seves pretensions inicials (dimecres ho recordava el Periódico, l’any 2001, el govern de Pujol demanava 400.000 milions de pessetes i en va acabar acceptant 50.000!) I llavors ens surten amb el tradicionals discursos sobre la catalanitat, el patriotismes i fent cans de sirena per veure si el costat més “dretà” d’ERC fa pressió al seu partit i aquest amb el seu govern per a trencar finalment el govern de la Generalitat. O sigui, respecte institucional, gents ni mica. Sempre acaben fent el que predicaven que no es fes mentre ells governaven! Tot un signe de coherència política!
I és que Mas també sap que l’aigua li està a punt d’arribar al coll. Avui per avui les apostes podrien anar en el sentit de a qui faran fora abans si a ell o a Rajoy. I se les ha d’inventar (com allò de la casa gran del catalanisme polític) per mirar de tenir entretinguts als seus correligionaris. És com fer focs d’artifici per mirar de distreure al personal... O una cosa així.
(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Periódico de Catalunya)