dissabte, 14 de febrer del 2009

BUCAREST, LA MEMÒRIA PERDUDA


Dintre del cicle de documentals que s’està projectant a Amposta, amb el títol de “Mirades sobre el segle XX”, la nit passada es va projectar Bucarest, la memòria perduda, del realitzador Albert Solé i guanyadora la setmana passada d’un Goya al millor documental, entre altres premis obtinguts.
Bucarest, està dedicada al seu pare Jordi Solé Tura, qui fou Ministre de Cultura en un des governs de Felipe González i També un dels pares de l’actual Constitució Espanyola, a més a més de lluitador anti-fraquista, locutor de Radio Espanya Independiente (la Pirenaica), etc., etc.
Totes aquestes coses i moltes més surten al documental que és, sobre tot, un homenatge al seu pare que pareix la malaltia del l’Alzheimer. Un dels moments més significatius va ser quan Jordi Solé Tura escoltava les notes de la Internacional, un himne que havia escoltat i cantant miler de vegades i no se’n recordava. Com tampoc quan va estar a la presó o les cartes que, de d’allí va escriure a la seva dona...
Al final, i tal com se’ns havia anunciat a l’entrada, hi va haver la intervenció de l’escriptora i realitzadora Gabielle Garcia Lebre que, al igual que Albert Solé, va néixer a l’exili. Encara que l’exili del pare de Gabrielle va ser al finalitzar la Guerra Civil espanyola com excombatent de l’exercit republicà i la de Jordi Solé Tura va ser un exili voluntari al veure’s perseguit per la policia franquista, al descobrir la seva activitat contra el règim de Franco des de la universitat.
Gavrielle ens va fer reflexionar amb les seves explicacions sobre els fills dels exiliats. S’ha parlat molt dels soldats, polítics i les seves famílies que l’any 1939 van abandonar Espanya per fugir d’una repressió segura per part del nou règim. Però dels fills sé n’ha parlat poc. Qui sap en quines condicions van créixer? Com van ser educats?
La meva dona em va fer veure que d’aquest tema no n’havia parlat mai amb els meus cosins de França. Sabeu, els que em seguiu, que el meu tio Leonardo em va parlar molt de la guerra. D’algunes vivències personals... Em va portar a llocs prop de la Fatarella, Villalba dels Arcs i Miravet, per on van travessar el riu, ja en retirada, en la denominada Batalla de l’Ebre. Fins i tot vàrem recercar llocs que, finalment, no trobàrem, com un pou prop de Villalba que havia calmat la set d’una tropa mal equipada i desnodrida un mes d’agost de 1938... On, en l’intent d’ocupar el poble, una metralladora estratègicament col•locada al campanar de l’església havia fet estralls amb l’exercit.
Però després de l’arribada al camp de concentració d’Argelès sur Mer, res de res. Es veritat que va estar enrolat amb la resistència francesa contra els nazis alemanys, però des de que va finalitzar la guerra, del seu casament amb una filla de Port de la Selva de nom Rosita, de la infància dels meus cosins Miquel i Gerard, res de res...
Per a finalitzar voldria fer-vos constància de la meva ignorància. Tornant al documental Bucarest, he de dir que no sabia ni m’havia passat mai pel cap que la Consellera de Justícia de la Generalitat Montserrat Tura, fos parenta de Jordi Solé Tura. Com tampoc sabia que l’escriptor Sergi Pàmies fos fill del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo i de l’escriptora Teresa Pàmies (va invertir els cognoms) I com la majoria dels citats amb anterioritat, també fill de l’exili, ja que va néixer a Paris (tal com es diu al documental, un lloc d’oportunitats i de trobada de totes les ideologies...)