Després de quasi dos anys d’haver entrar en vigor, el passat dimarts 13 de gener, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va derogar el decret de sequera. Les abundoses pluges que van caure sobre Catalunya a partir del maig passat (just quan ho havia de fer per a que no es portessin a terme les mesures de la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes d’aigües de Catalunya) i en la resta de l’any i que han continuat aquest 2009, fa que la situació d’exepcionalitat hagi passat. Encara que els pantans de les diferents conques internes del Principat fa temps que estan en un límit més que raonable, la zona de Girona (pantà de Boadella, conca del riu Muga –l’Alt Empordà-), era deficitària perquè les pluges, allí, no havien estat tant beneficioses. Però les darreres aportacions hídriques fan que, finalment, s’hagi pogut derogar el decret. A principis d’aquest anys, la mitjana d’aigua que acumulaven els pantans catalans s’apropava al 80 % de la seva capacitat, mentre que el maig passat era al voltant del 15 %. Actualment, destaquen el de Susqueda (el que té una major capacitat d’emmagatzement) amb un 79,79 %, seguit del de la Baells amb un 95,66 %, del de Sau amb un 67,21 i el de la Llosa del Cavall amb un 88,20 %.
Si a més, tenim en compte que als Pirineus la pluja ha estat en forma de neu i que els gruixos són més que considerables (equivalen a 561 Hm3 d’aigua), quan arribi el desglaç de la primavera, els rius portaran un cabal abundant que faran pujar un altre cop les reserves d’aigua de Catalunya. Cal esperar que, al menys, en aquests propers dos anys, no hi hagi cap amenaça de transvasament de l’Ebre i que, per llavors, les dessaladores previstes estiguin ja funcionant amb normalitat per garantir aigua suficient al Camp de Tarragona i, sobre tot, a Barcelona i la seva àrea d’influència.
Pel que fa a la valoració de la derogació del decret, he de dir que, si l’aigua està garantida, no es necessari que estigui més temps en vigor. O sigui, n’estic d’acord amb que es doni per enllestit el decret. Un altre tema és l’ús que faci d’aquest aigua. És trist veure com fonts com les de Montjuïc de Barcelona o d’altres poblacions, estiguin seques i no compleixin la seva funció ornamental, atractiu turístic, recreatiu (com és el cas de la que està al parc de la Ciutadella de Barcelona), etc. També resultava una mica xocant que no es poguessin rentar cotxes particulars amb aigua potable i en canvi si es pogués fer als rentadors de les empreses que es dediquin a aquest tipus de negoci. Ara, amb la derogació del decret, totes aquestes prohibicions, quedaran sense efectes i per tant, ja es podrà regar jardins, omplir piscines, rentar cotxes, etc.
El que no em sembla bé és l’oportunitat perduda, sobre tot pels d’alguns ajuntaments, de no prendre mesures per emmagatzemar l’aigua de pluja que es pogués utilitzar per a substituir l’aigua potable en tots aquests casos. No seria, per exemple el cas de Barcelona que, segons anunciava el Periódico de Catalunya del dia 29 d’agost, la capacitat de recollida i emmagatzematge creixerà un 83 % en tres anys (en la actualitat passa dels 400.000 m3) La sequera de l’any pasta va ser un toc d’atenció important a les administracions, però també als particulars de que l’aigua és un be escàs i que qualsevol dia podem tenir problemes. I era, precisament ara, quan la gent havia pres més consciència sobre l’estalvia i la reutilització, quan calia adoptar mesures complementàries als tradicionals pantans i desaladores.
Una d’aquestes mesures que caldria prendre, és l’aprofitament de l’aigua de la pluja que cau a les ciutats i als pobles. Paris seria un exemple a seguir. Els primers passos per a guardar l’aigua es remunten al segle XIII. Per tota la ciutat funciona un sistema de drenatge per a recollir l’aigua de la pluja i, després, per un complex sistema de canals existent sota les principals avingudes, porta l’aigua fins a grans dipòsits on s’emmagatzema. En la actualitat hi ha més de 2.000 quilòmetres de túnels. Part d’aquest aigua acabarà sent aigua potable per al consum humà i la resta es podrà utilitzar per al rec de jardins i neteja de la via pública.
La mesura, en petita escala, també es podria aplicar en urbanitzacions i cases particulars. L’ús de cisternes per acumular l’aigua de pluja era habitual a moltes cases fins la segona meitat del segle XX. Aquest aigua serviria per usos domèstics no de boca, es a dir, per rentar els plats i la roba, dutxar-se, regar els jardins, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada