dijous, 19 de febrer del 2009

LÍMIT AL CREIXEMENT URBANÍSTIC

Potser ja comencem a estar cansat de tanta política (jo encara no, però alguna excusa havia de buscar per abordar un altre tema...) Què si Camps està imputat pel jutge Garzón pel tema dels vestits regalats, què si Rajoy va fixar com a data el 2004 a l’hora de donar per acabades les relacions amb Correa (el cap de la trama que està esquitxant el PP), què si amb Mas de president de la Generalitat, el tema del finançament ja estaria resolt (?)...
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!