diumenge, 21 de juny del 2009

PERSONATGES SINISTRES DE L’AMPOSTA ACTUAL

Avui vull començar una nova secció. El que encara no tinc clar és si tindrà o no continuïtat i, si la té, la freqüència de les publicacions. Evidentment, no em fixo terminis, sinó més bé anirà en funció de diverses circumstàncies.
Té l’honor d’inaugurar aquesta secció el “senyor” Ernest Gil Pech. Suposo que els més avispats ja us heu adonat que la paraula “senyor” l’he posat entre cometes, ja que, en principi i, per la meva part, no mereix cap tractament honorable.
Aquest “il•lustre” ha tingut durant molts d’anys un aparador a la Revista Amposta on, sovint, l’ha fet servir per a criticar els socialistes ampostins aprofitant la més mínima ocasió que ha trobat. Però no només els ha criticat (fins i tot seria és ben normal que ho facin els “palmeros” de CiU d’Amposta) sinó que arriba a la desconsideració i l’insult.
El “senyor” Ernest Gil Pech figura com a col•laborador de la Revista Amposta i disposa (sempre que ho cregui convenient) d’un espai anomenat “El dir a l’ull”.
Al final, el portaveu del PSC de l’ajuntament va adreçar un prec al ple per a que no “gaudís de la impunitat que té a l’hora de parlar de l’oposició a l’ajuntament” (majoritàriament del PSC) Des de llavors va estar un temps silenciat.
Però en aquest darrer número de la revista (no ho podreu llegir a Internet, perquè des de fa mesos i mesos, la pàgina està en “obres”) i en una columna amb el mateix nom (recordem-ho “El dit a l’ull), ara bé, sense signatura, es pot llegir el següent: “... En l’espai reservat al PSC local va aparèixer un article amb el títol De pons i passarel•les. Si no fos que l’autor o els autors de l’article menteixen a la descarada quan a l’autèntica història del nostre Pont Penjant...” i continua: “... I és aquella on s’afirma amb aquella barra que solament els imbècils fan servir...”.
Cal ressenyar una cosa important. L’article en cap moment volia ser un article de rigor històric, sinó que parlava dels incompliments dels equips de govern de CiU i com critiquen quan creuen que son les altres administracions les que s’han endarrerit en l’execució de les obres”.
L’article també parlava que des de la Guerra Civil fins als nostres dies no hi havia hagut reparacions importants i, tal i com es pot llegir a la revista La Veu de l’Ebre”, l’any 1957 (l’any que jo vaig néixer), en va haver una en profunditat, la qual cosa no em corregeix el “senyor” Ernest Gil. No crec que sigui per ignorància, ja que, pel que llegeixo d’ell, el considero un “erudit”, sinó per manca d’espai...
A la mateixa columna explica una història que em va fer recordar un escrit que, un altre Ernest, en aquest cas Hemingway, va escriure sobre el pas de la població civil a l’altre costat de l’Ebre. Llàstima que el “nostre” Ernest no hagi aprofitat la seva vida per escriure narracions sobre les seves vivències i anècdotes.
És cert que el pont penjant el van destruir dos avions alemanys que lluitaven al costa de Franco i també és cert que foren milicians ampostins afins a la II República els que cremaren l’església de Sant Llorenç de la Galera. I és que “d’imbècils” n’hi van haver a tots dos costats. Fins i tot en els temps que corren...