dimecres, 30 de setembre del 2009

ESPAÑA VA MAL Y / I CATALUNYA, TAMBÉ!


Aquest matí he pogut escoltar per la ràdio diversos fragments dels dos debats que, simultàniament s’estaven produint a les dues cameres: la espanyola, el Congrés dels Diputats i la catalana, el Parlament de Catalunya. A les dues es parlava de política general i els diferents governs tenien que retre comptes a l’oposició. No sé si més matinera, però la primera que he escoltat ha estat la espanyola, potser perquè tenia sintonitzada la SER prèviament i només posar el cotxe en marxa he pogut sentir a Rajoy. Estava anunciant l’Apocalipsi!! “Què España no va mal, va peor”, “Que con Zapatero vamos al desastre de los desastres...”, etc., etc. Quina diferència a aquella Espanya de finals del segle passat i principis d’aquest on governava el presidente de los presidentes José María Aznar y López. Us en recordeu de l’eslògan: “¡España va bien!”... I els altres països no vegis com anaven, com una moto! I resulta que de tant dir-ho ens pensàvem que la frase sé l’havia inventant ell i dèiem amb veu alta: “Quin president de presidents és enginyós!” Era la Espanya del Plan Hidrológico Nacional, del decretazo laboral, de la congelació de sous als funcionaris, de la pujada encoberta d’impostos... I si no, recordeu-vos quan us podíeu deduir els vostres pares encara que ells fessin la declaració de la renda per poder recuperar l’IRPF que els havia retingut el banc dels seus estalvia o a l’hora de casar-se que es podien presentar tres declaracions de renda perquè així sortia millor i aquell any et retornaven més diners o en la que et podies desgravar les despeses sanitàries (inclosos els desplaçaments) o que els fills dels obrers deduïen el mateix que els dels executius. Era l’Espanya de les Stock Options de Telefónica, d’on Juan Villalonga, l’amic de la infantesa d’Aznar n’era el president. L’Espanya que va privatitzar les darreres empreses de l’INE, les que anàvem millor... Així és com solucionava els problemes econòmics el PP!
(Perdoneu, ha estat una reflexió, no ho he pogut evitar...)
Una mica més tard i per Catalunya Informació, he pogut escoltar a Mas, el “meu Arturo” en el torn de rèpliques i contra rèpliques amb el president Montilla I, l’andaluz. Si parla bé en Mas i que “wapo” que és! Si quan arriba a president de la Generalitat, si alguna vegada hi arriba, a part de guapo i parlar bé, és un bon gestor, ja serà l’hòstia en bicicleta! Llàstima que els record que tenim d’ell de les èpoques que va ser conseller de Política Territorial primer, d’Economia i Finances i, finalment, conseller en Cap, no siguin del tot bones... Deu Pujol el va voler crear a la seva imatge i aparença, però per algun costat li devia fallar. Un “ésser” tan perfecte no pot ser! (I també és baixet!)
Mas li recriminava a Montilla l’afer dels informes encarregats per la Generalitat, alguns d’ells sense gaire sentit i d’altres s’hagueren pogut fer des de la pròpia institució, també l’increment de personal en nòmina de la Generalitat, sobre tot d’alts càrrecs (secretaris i directors generals, etc.) i la poca eficàcia a l’hora de realitzar certes obres, con l’eix Transversal que, segons Mas, ja està adjudicat.
Tots aquests temes (tots) ja eren motiu de polèmica quan governava Jordi Pujol i ho van ser durant molts d’anys. No disposo de dades comparatives de quan governava CiU i d’ara que ho fa el govern d’Entesa, però no trobo bé (si ha estat així) que l’actual govern caigui amb els mateixos “errors” (per dir-ho d’alguna manera) que van cometre els altres (i tos sabem el perquè)
Si és veritat que l’eix Transversal està adjudicat i no s’executa, voldria contar una anècdota que em va explicar un camioner de Santa Bàrbara, fill de les Ventalles i de nom Manolo. Tenia un tros de terra prop del barranc de la Galera i a tocar de la carretera que uneix Santa Bàrbara i Ulldecona. Un dia hi havia uns tècnics de la Generalitat que, plànols en ma, es miraven el barranc i comentaven entre ells: “Aquí hi hauria d’haver un pont...”. El pont no s’havia construït mai. I Manolo els va respondre: “Mireu se se’l va emportar una barrancada!”. Finalment, la barrancada de l’any 2000 se’l va emportar de veritat (no vull posar en dubte l’eficàcia a l’hora de construir-lo) i després es va tornar a fer. D’això ens en recordem tots.

dimarts, 29 de setembre del 2009

CAP I POTA


Ja us avanço que avui parlaré de caps, però no de potes. El mot “pota” només ho he posat perquè queda bé, ja que com sabeu, el "cap i pota” és un conegut plat molt català i gustós que té la vedella com a base.
És vergonyós que un cap, en aquest cas, l’excap de la Inspecció de l’AEAT de Catalunya Josep Maria Huguet es valgui de l’excusa de que “ell no sabia res” i de que “tota la responsabilitat era dels seus subordinats”. Menys mal que, al final, encara ha tingut la decència de reconèixer que va rebre 335 milions de l’advocat Juan José Fochi. Aquest advocat treballava per al grup Torras de qui era president Javier de la Rosa. Ahir vaig escoltar per la ràdio que, en primera instància, va dir que els diners que tenia dipositats en bancs suïssos els havia guanyat “jugant a la borsa”.
Massa sovint, al món polític i empresarial acaben caient “parts del tronc”, fins i tot “mans dretes” abans de caure els seus caps.
Fixem-nos sinó en les paraules que la Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP va adreçar al president valencià Francisco Camps demanant-li “que sigui contundent en la seva decisió”. Segurament que el boc expiatori en aquest cas serà Ricardo Costa, secretari general del PP valencià i, molt provablement també Vicente Rambla, vice-president de la Generalitat Valenciana (la Cheneralitat) Però un cap (qualsevol cap) quan algú que està per baix d’ell, jeràrquicament parlant, la “fa grossa”, no pot amagar el cap sota l’ala o mirar cap a un altre costat. La responsabilitat d’un cap és saber en cada moment el que “s’està coent” a casa seva. Si no ho sap fer o sé li escapa alguna cosa, ja tingui participació directa en l’enrenou o no, el que ha de fer és “plegar i anar-se’n” o dit d’una altra manera i per a que crear malentesos: dimitir de tots els seus càrrecs!
I ho vull recalcar perquè pareix que Francisco Camps no se’n hagi volgut donar per assabentat. Segons el president de la Cheneralitat, les paraules d’ahir de la Cospedal només van ser “un toc d’atenció per a que ‘auditi els comptes del PP valencià’ i, de passada, també les del PSOE!”. I és que segons com es diuen les coses presten a diverses interpretacions i, es clar, aquell que està vivint molt bé i que té un estatuts social molt important, no vol deixar, com es diu vulgarment “la mamella de la vaca”.
El dilema que es presenta en casos com aquests és: Si els subordinats no actuen fraudulentament per ordre del seu cap, què els porta a actuar així?

dilluns, 28 de setembre del 2009

EL DIA DE L’EQUADOR


Dissabte passat va celebrar-se a Amposta una jornada cultural dedicada a conèixer al col•lectiu d’equatorians que viuen a Amposta. El fullet que va divulgar l’ajuntament hi deia així: “Jornades Culturals: coneix als teus veïns equatorians d’Amposta”. Però el cert va ser que es va convertir la jornada en una dia lúdic per als equatorians que viuen a la nostra ciutat. A més a més coincidia amb el dia de la “Bandera Nacional de l’Equador”.


De fet, si del que es tractava era que hi acudís gent d’Amposta, “dels de tota la vida”, l’acte no es pot considerar un èxit. En canvi, molt possiblement, durant la jornada que es va celebrar, principalment, a les pistes del darrera del col•legi Miquel Granell, amb tota seguretat, hi va passar la majoria dels 800 equatorians que viuen a la nostra ciutat.
El pes de la festa va recaure sobre ells. Fins i tot, crec que tenien llibertat a l’hora de confeccionar el programa i elegir quina era la millor manera de “donar-se a conèixer”.


Durant el dia es va fer una mica de tot: hi va haver música i danses (d’aquí i d’allí), preparació de plats típics del país iberoamericà, projecció d’un vídeo a la sala d’actes del col•legi, esports (futbol sala i voleibol) jocs infantils com el “palo ensebado” (encara que al final només hi va poder pujar un adult per la dificultat que suposava arribar a dalt de tot on hi penjaven diferents regals), taula rodona, mercadet, etc. Cal destacar la presència d’uns pannells informatius escrits en català explicant diversos aspectes del país, la majoria desconeguts per a la gent d’aquí.
Un dels moments més emotius per al col•lectiu equatorià, va ser quan la nena Coraima va recitar uns versos d’exaltació a la bandera tricolor equatoriana.
Com passa quasi sempre, les primeres edicions són per “arrancar”. Després venent els anys de la consolidació. Cal esperar que en els propers anys hi hagi més presència de públic ampostí i que la participació de ambdós pobles sigui molt més intensa.


L’ANÈCDOTA: Les preparacions d’un acte com aquest triguen mesos i només és en els darrers dies quan són perceptibles pel gran públic. El dia abans van col•locar-se la majoria de les casetes, banderes, etc., per a que a les 10:30, hora de la inauguració pogués estar preparat. Entre les quatre cistelles de bàsquet s’hi van penjar tires de banderes d’Amposta i del Equador, però uns brètols, per la nit, van arrancar totes les dels país sud-americà.

diumenge, 27 de setembre del 2009

SER “CONVERGENT”


Publicat avui a Vinsròs News.
Convergència (CDC) o la “C” de CiU, com vulgueu, és un partit sense ideologia política més enllà de buscar interessos econòmics i polítics per als integrants de la seva formació. A l’hora d’afiliar-se, de ben segur que els hi deuen de donar el “manual del bon convergent” on se’ls hi ensenyen els estereotips que han de tenir presents a la seva vida. Un d’ells, evidentment, és el de demostrar per sobre de tot que són “els més catalans”, encara que alguns tinguin les seves arrels ben lluny de Catalunya. Se’ls hi diu que han d’enarborar sempre la senyera i els fan aprendre el himnes propis del nostre país. També queda molt bé fer ús d’algunes de les frases de Josep Pla, que s’ha de convertir en l’escriptor de capçalera del militant. Tampoc està malament que aprenguin a ballar sardanes. Però, sobre tot, cal un estricte seguiment al seus líders, acatant totes i cada una de les seves directrius i aprenent fil per randa les consignes.
Però a l’hora de posar-ho en pràctica sé solen veure les enormes llacunes de la seva mal entesa “ideologia política”, confonent, sovint, conceptes clàssics del catalanisme democràtic amb altres maneres de ser o comportar-se.
El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a Amposta, CiU es va quedar tota sola a l’hora de subscriure el manifest reivindicatiu. D’ençà del restabliment de la democràcia i les llibertats del nostre país, el manifest sempre s’havia consensuat entre les diferents forces polítiques que conformaven l’ajuntament en aquells moments. Aquest any, l’alcalde, mostrà la seva cara menys amable amb els membres de l’oposició a l’hora de decidir pel seu compte quin seria el manifest a llegir. Si a sobre, si sé li dona fet, millor que millor. Així va ser com es va anar a buscar a la pàgina d’Òmnium Cultural i sense modificar-li ni un punt ni una coma, el va “presentar en societat” davant dels portaveus dels dos partits que configuren l’actual consistori: ERC i PSC.
El portaveu del PSC es va adreçar a l’alcalde diversos cops per tal de fer-lo canviar d’idea i mirar de buscar un text que, sense perdre el sentit reivindicatiu que sempre sé li ha donat, no fos tan crític amb els actuals governs, tant el de l’Estat com el de Catalunya. Però l’alcalde, seguin amb el seu tarannà gens dialogant, ni tants sols es va dignar a respondre a un edil del seu propi ajuntament. Llavors va ser quan des de les files del PSC se li va anunciar que el seu portaveu, aquest any, no pujaria a la tarima d’autoritats a l’hora de llegir el manifest als ciutadans.
Però el grup d’ERC (de fet EA-ERC) també li va anunciar la seva no presència a l’hora de llegir-lo. El motiu era un altre ben diferent. “No es pot ser sobiranista un dia (l’11 de setembre) i mantenir al poble carrers amb noms franquistes”. Aquesta sentència me la va fer l’altra portaveu de l’ajuntament i exconsellera de la Generalitat Marta Cid. I es que a Amposta, després de 30 anys d’ajuntaments democràtics, encara s’hi poden trobar noms de carrers amb clares connotacions franquistes com el de Ruiz de Alda (aviador “del Alzamiento” i fundador de la Falange) o el de Garcia Morato (també aviador franquista) L’excusa que ha donat sempre l’equip de govern es que els veïns d’aquests carrers no volen que es canviïn els noms pel problema burocràtic que comporta a l’hora de fer tràmits amb les diferents administracions. Sempre se’ns ha explicat que es va fer una consulta entre els afectats i, dels que van respondre, una àmplia majoria va votar de no canviar-los. El que no sabem és quants no van respondre i per quin motiu. Ni tant sols si es va consultar a tothom!
En canvi, a d’altres carrers com el que portava el nom de Garcia Valiño, el general franquista que comandava la divisió Navarra que va partir la zona republicana en dues parts a l’alçada de Vinaròs, canviar-lo no va portar cap mena de conflicte. Tot un dilema digne de ser estudiat...
També cal dir que l’equip de govern, amb aquesta actitud, incompleix la Llei de la Memòria Històrica que contempla treure tota la simbologia franquista dels carrers i edificis públics.
Només la força de les seves campanyes polítiques al més pur estil del llançament d’un producte de gran consum al mercat, unit a uns líders carismàtics (sobre els qui destaca per damunt de tots Jordi Pujol) que ningú des de dintre del partit serà capaç mai de posar en dubte la seva autoritat, i mirant sempre de no contradir-los i donar-los suport en tot moment, han fet que, una bona part de la ciutadania de Catalunya, cregui en els seus projectes d’autogovern, que, quan s’analitzen a fons, són com aquell bonic vestit que enlluerna al veure’l de lluny però quan te’l mires de prop ten dones compte de la mala qualitat del teixit i de la manca d’altres complements per donar-li un acabat perfecte.
I ara que està de moda demanar i fer referèndums de signe independentista, a alguns llocs es sentiran temptats en donar-los suport. Fins i tot es postularan a favor i en demanaran el vot. Amb tota probabilitat, també a Amposta.

dissabte, 26 de setembre del 2009

XORIÇOS


Els que ja tenim una edat ens en recordem perfectament del gran periodista de la “crònica negra espanyola” Enrique Rubio, director de la revista especialitzada en aquesta matèria i col•laborador de molts de programes de televisió i ràdio.
Segurament, de viure, no podria deixar de parlar de Fèlix Millet i tot l’enrenou que va muntar en torn del Palau de la Música Catalana. El Periódico de Catalunya avui ens “recrea” amb una d’aquelles portades que ens té acostumats darrerament un tant sensacionalistes. Sota el títol “d’Un senyor de Barcelona”, saqueig d’una institució històrica (sobren els comentaris) dóna el llistat de tots els càrrecs i mèrits que va anar acumulat al llarg de molts anys. La llista la inicia per “president de l’Orfeó Català” (1978-2009) i acaba amb la “Creu de l’Ordre de l’Agrupació Espanyola de Foment Europeu” (2008), passant, evidentment, per la “Clau de Barcelona) (1998) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999) En total 60! (sempre que no m’hagi errat al comptar) O sigui “tot un súper home!” Com es pot estar a tantes fundacions, patronats, associacions, empreses, etc. Només del que es cobra d’estar en diversos consells d’administració ja n’hi ha prou per viure bé, molt bé... Però Millet es veu que encara en volia més i ja sé sap, “l’avarícia trenca el sac”. I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és veure la platea del Palau convertida en un saló de noses per a sa filla Laia. No és un ús indegut de les instal•lacions? I si ho va fer ell, no ho podria fer qualsevol soci?
A un xoriço, a un estafador com Millet, el primer que li cal és tenir “do de gents” i una gran verborrea. Sense conèixer Millet, de ben segur que havia de ser així.
Dels primer xoriço del que tinc memòria, parlo de coneguts, va ser un tal Teodoro. Teodoro era veí del meu poble i corredor de bicicletes. Un bon corredor per a nosaltres i en aquell temps de la meva infantesa. Encara recordo na foto seva (on hi sortia jo amb un cosí) portant la copa del trofeu Sant Llorenç de les festes majors. Un dia va sortir al caso. A ell i la seva banda (no sé si era o no el capitost) els havien enxampat robant, precisament, a un fàbrica de pernils i embotits. Ja no en vaig saber res més.
El següent afer el vaig viure quan treballava a Vinaròs a una fàbrica auxiliar de la indústria del moble. En tornar de la setmana de festes, el gerent de l’empresa on treballava Juan Chaler, havia estat cessat. Suposadament l’havien “caçat” facturant més gènere que el que s’havia subministrat a un dels clients. Jo no ho vaig entendre mai, ja que, el gerent, mai va ser empresonat i se’n va anar a treballar a València. Crec que tot va ser un muntatge de l’altra fàbrica per “absorbir-nos”.
Anys després, ja treballant a l’administració, un conegut propietari d’una autoscola de Tortosa, va muntar un restaurant. Com aquest no li funcionava, va anar “tapant forats” amb els diners que els clients li donaven per a pagar impostos, seguretat social, etc. Un dia va fugir.
Però el cas més gros va ser el d’un madrileny que es va establir a Tortosa i va obrir una assessoria fiscal. Al cap de pocs anys es podia veure per Tortosa amb un Mercedes i també s’havia comprat un xalet a la Simpàtica (el que són de Tortosa ja saben de que parlo) Es feia passar pel seu germà que era un assessor fiscal de Madrid. Recordo una anècdota que em va contar un company de treball. Ell es feia dir Miguel Ángel. Un dia, aquest company el va trobar a un videoclub i aquell li va voler preguntar al seu germà: “Te presento a mi hermano Miguel Ángel”, li va dir... I el meu company després va rumiar: “però Miguel Àngel, no és ell?” Realment es deia José Luis. Aquest, juntament amb el director d’una entitat financera van estafar un grapat de clients. La sucursal de la entitat bancària va acabar tancant a Tortosa.
La prova del do de gens és que uns clients, propietaris d’un conegut restaurant d’un poble del costat de Tortosa, el van fer padrí d’un dels seus fills. Què acabarien pensant?

divendres, 25 de setembre del 2009

ACORRALATS!


Potser és que m’ho sembla a mi, però quan pareixia que PP s’havia assossegat una mica en aquests darrers dies i els seus dòbermans ja no bordaven, de sopte, avui, acusen el Ministre de l’Interior Javier Pérez-Rubalcaba de manipular informe policials. I tot per les noticies aparegudes en les darreres hores on es diu que: “La policia acusa al PP de finançament il•legal a València” (Titular del diari Público de portada) I continua el mateix diari a les seves pàgines interiors: “La cúpula del PP valencià dirigia el finançament il•legal”. Com no podia ser d’una altra manera, el PSOE ja ha demanat explicacions a Mariano Rajoy que, en la seva època amb el govern d’Aznar també va ser responsable d’Interior...
Molt acorralat s’ha de veure el PP per a fer acusacions tant serioses com aquestes. Si fa una mica més d’un mes la Maria Dolores de Cospedal feia una roda de premsa “a la platja” on acusava també al PSOE (a qui si sinó?) d’ordenar escoltes telefòniques a alguns dels seus dirigents i no n’aportava cap prova (com ara, que tampoc n’aportarà cap) ara ha donat una nova volta al cargol i si llavors va ser Dña. Esperanza Aguirre la qui va dirigir les culpes al Ministre de l’Interior, ara és Ricardo Costa, un dels principals implicats en el cas Gürtel i ara també “dirigint” el finançament il•legal on hi ha, segons es diu, fins a 6 empreses, una d’elles molt vinculada a les Terres de l’Ebre per la quantitat d’obres que fan: Lubasa o Luis Batalla SA de Castelló. Crec recordar que l’empresa del seu germà (el germà de Luis) Construcciones Batalla SA també va acabar com “el rosari de l’aurora) Segurament que a partir d’ara l’empresa ampostina Contregisa (Construccions 3 Gisbert SA) es veurà beneficiada en les adjudicacions d’obres (principalment carreteres) si Lubasa, certament, es veu inculpada en la trama que esquitxa (i de quina manera!) el PP de València i també de Madrid.
Penso que el PP, per molt que vulgui dissimular més els casos de corrupció que l’envolten per mitja Espanya i que com en el cas de Catalunya surti la Dolors Nadal demanant responsabilitats pels informes encarregats des del Govern, hi ha prou proves (ja no només indicis) que molts dels seus càrrecs hi estan ficats “fins les celles” i potser ja és hora de depurar responsabilitats polítiques. Prou de culpar als altres (que de ben segur que de tant en tant també en fan) i més acceptar totes les culpes que tenen. Ja sé que això és molt dolorós i que, tal vegada, comporti renunciar a guanyar les properes generals de dintre d’un parell d’anys i mig, aproximadament, però la dreta “nacionalista espanyola” s’ha de regenerar. Li cal regenerar-se! Ha de trencar amb els vincles que l’uneixen a un passat no tant recent a les nostres memòries i, sobre tot, deixar llast pel camí que manca li fa.
Ruiz-Gallardón (a manca de trobar un líder millor –i sinó pregunteu per Madrid-) a hores d’ara s’estirà “posant les botes”.

dijous, 24 de setembre del 2009

REVISTA AMPOSTA O UN EXEMPLE DE LA MANCA DE RIGOR INFORMATIU


Una revista d’informació general de caire municipal no pot ser mai plural si al seu consell d’administració no hi ha representació, de al menys, els partits polítics representants al consistori. Evidentment, l’ideal seria que l’equip de govern no tingués una presència tant activa i que un grup de persones de diversos grups polítics i socials o bé d’imparcialitat provada, es dediquessin a fer-la.
Però això no passa a la Revista Amposta, òrgan oficial de l’equip de govern de la ciutat. El director és el propi Alcalde i el subdirector el Regidor de Mitjans de Comunicació. Mentre que el consell d’administració està integrat quasi que exclusivament, per gent molt propera ideològicament. Fa uns anys, a un suplement de la Vanguardia (si la memòria no em falla) es va publicar un article sobre les revistes municipals “més controlades” pels equips de govern. Una d’aquestes era la Revista Amposta.
Ahir em va arribar a casa el darrer número d’una revista que és quinzenal, però que després de les festes majors fa unes petites vacances. Així que en el darrer número es parla de les festes i s’il•lustra en diverses fotografies.
Igual com passava en la “millor època” de l’anterior alcalde, l’actual “monopolitza” bona part de les fotografies que conté (hi surt fins a 12 fotos)
Els regidors de l’oposició no deuen d’anar a cap acte! Fins i tot hi ha vegades que s’ha tallat una fotografia perquè hi sortia un membre de l’oposició. Només a una de les fotos de l’acte de inauguració del Centre d’Acollida d’Infants hi surt el director dels Serveis Territorials d’Acció Social i Ciutadania, perquè té aquesta condició, no per que és regidor!
Trobo fins i tot graciós que ara, després de molts d’anys, inclogui una butlleta per a fer-se’n subscriptor. Conec a gent que, després de ser-ho durant molts d’anys, es van donar de baixa per “la manca de rigor, parcialitat i baixa qualitat” de la revista. Es podrien posar molts d’exemples d’això que estic dient, però només caldria citar la primera manifestació de la PDE que va fer a Amposta l’any 2001 i que, els membres del consell d’administració de l’època van deure de considerar que no era noticia malgrat que hi havia unes 20.000 persones. O en la darrera visita del President Montilla que el van treure a la segona pàgina en blanc i negre mentre que a Pujol, uns mesos abans i després de fer molts d’anys que ja no era president, i en el marc d’una visita privada el treien a la portada i tot color!
En canvi si que és “notícia” que l’alcalde d’Amposta fes de pregoner al Pinell de Brai, tal com s’explica en el darrer número...
Però un dels apartats de la revista que més qualitat informativa ha anar perdent, és “Avui li toca a vostè”. Ocupa la contraportada de la revista i, a part de la crònica que fa l’autor sobre un personatge del poble (sovint poc rellevant) s’il•lustra amb alguna foto de joventut o d’algun mèrit que va fer. Però quan s’acaba la llista de “convergents”, l’autor (ell mateix ho reconeix) té dificultats en trobar-hi algú per a explicar-ne alguna cosa. Potser és que només mira cap a un costat. Si mirés cap a l’altre, de ben segur, trobaria a molta gent que han tingut experiències dignes de ser contades a la seva vida. Ahir mateix, la meva dona em parlava del fundador de les Comissions Obreres a Amposta, per posar només un exemple.
Crec que tothom té la seva petita història per contar, més enllà de la seva condició social o simpatia política que puguin tenir.
Però una vegada més, a Amposta, es nota el sectarisme existent, no tant sols de l’equip de govern, sinó d’altres militants i simpatitzants de CiU de menor categoria.

dimecres, 23 de setembre del 2009

CULPABLES I “NO CULPABLES”


Recordo el cas del president nord-americà Bill Clinton i la seva secretaria Monica Lewinski. Al president el van declarar “no culpable” i l’opinió pública es preguntava si volia dir el mateix “no culpable” que innocent. Al final va semblar que sí. Mancava un cas com aquest que més que transcendental era morbós per a fixar-nos en el qualificatiu.
Després he vist pel•lícules i telesèries americanes on el veredicte del jutjat també ha segut “no culpable”.
En els darrers mesos hi ha hagut prou casos polítics i judicials per a preguntar-se qui és més o menys culpable en cada un d’ells.
Començarem pel final. Entre ahir i avui les mitjans de comunicació (televisió, ràdio i premsa) es fan ressò de l’autoinculpació del govern de la Generalitat, al reconèixer que una part dels informes que s’encarreguen a empreses externes “tenen poca utilitat” o “es podrien haver fet pels propis tècnics de la Generalitat”. Recordo que els partits de l’oposició durant l’era Pujol sempre reprovaven CiU per encarregar aquesta mena d’estudis que, sovint, solen ser “pagaments de favors a canvi de...”. Se és menys culpable si es reconeix la irregularitat? Cal entrar en el debat del “i tu més”? El govern d’Entesa faria bé no donar arguments a l’oposició para que aquesta els pugui utilitzar en contra seva.
Fèlix Millet. Va dir que retornava els diners que “havia robat” a la Fundació Orfeó Català Palau de la Música. En aquest cas no és “presumpte culpable” perquè ell mateix ha reconegut les irregularitats comeses. És menys culpable si retorna els diners? En aquest cas, el penediment seria un atenuant a l’hora de dictar la condemna, però pel que s’està veient, el muntant de l’import que es va apropiar indegudament és molt superior al reconegut des de bon principi. Però a part d’ell, hi ha més culpables? La fundació estava participada per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, etc. Com se’ls va poder passar aquestes irregularitats malgrat alguns informes? No són tant culpables els encarregats de vetllar pel bon funcionament de l’entitat com els seus dirigents? Ara resulta que el PSC dóna la culpa a CiU i viceversa... Ja hi torna’m! És necessari arribar a aquestes situacions?
Tribunal Superior de Justícia de València (TSJV) Reiteradament es desinhibeix del cas Gürtel que salpica als dirigents del PP de la seva comunitat, quan no els absolt, tal i com va fer amb Camps i companyia. No fa cas dels informes de la policia on, en principi, “hi ha prou indicis d’irregularitats comeses pels responsables del PP”. El TSJV no està cometent un delicte de prevaricació? I tracte de favor? Camps ja fa qualificar el president de dit tribunal com “més que amic”.
Potser caldria “regenerar” una bona part dels estaments polítics i judicials d’aquest país, però molt em temo que al cap de poc tornaria a passar el mateix. És com al món de la delinqüència, per molt que posis delinqüents a la presó, els delictes no s’abaixen!
Una darrera pregunta: Qui és més culpable, qui peca per acció o per omissió?

dimarts, 22 de setembre del 2009

EL DIA MUNDIAL SENSE QUÈ?



Si no ho hagués escoltat per televisió no me’n hauria assabentat que avui era el dia mundial sense cotxes. Res m’ha fet pensar el contrari. La carretera cap a Tortosa anava tant plena com sempre. Això si, l’entrada per la rotonda dels nusos és molt més fluida des de que han posat el nou carril. Suposo que tothom que hi ha pasta se’n ha donat de la circumstància. Evidentment, l’alternativa a l’automòbil propi és el transport públic, la bicicleta o anar caminant al treball.
Ahir el Periódico parlava de l’èxit del “bicing” de Barcelona i com ciutats com Reus han importat aquest mitjà de transports. A poblacions petites em semblaria del tot inútil donar aquest servei.
Un dels promotors del “bicing” de Barcelona va ser un amic meu que vaig conèixer el dia que la Marxa Blava sortia d’Amposta. Després ens vàrem trobar a Palma de Mallorca i des de llavors, de tant en tant ens anem veient. El meu amic treballa al Departament de medi Ambient de la Diputació de Barcelona. Aquesta primavera va patir un greu accident, precisament quan anava amb bicicleta i un motorista no va respectar el carril bici. Va estar més d’un mes hospitalitzat amb una fractura a la cama.
Per a implantar el servei de lloguer de bicicletes o “bicing” com li han posat a Barcelona (a Girona es diu “Girocleta”) cal tenir, primer, una infrastructura bona, es a dir, carrils bici suficients per a circular prou tranquils i no entorpir la circulació de cotxes i motos i segon, uns conductors suficientment conscienciats i responsables que respectin els llocs delimitats per a les bicicletes.
A Paris, per exemple, de carrils bici n’hi ha ben pocs i cotxes i gent, molta. El servei de bici, a simple vista pareix excel•lent. El ciclistes condueixen pel mig de la carretera juntament amb els cotxes i no vaig poder observar cap tipus de problema. A més a mes, el servei pot resultar fins i tot gratis sempre que d’estació a estació no trigues més de mig hora.
Però per a mi, la gran mancança, és el dèficit en transport públic. Fa uns mesos, la Generalitat, va anunciar un ambiciós Pla Nacional d’Infrastructures que contemplava una millora de la freqüència de pas dels autobusos i, fins i tot, l’ampliació de línies. Tret d’alguna cosa, quasi que insignificant (com la línia d’Amposta a la urbanització Eucaliptus passant pel Poble Nou), pràcticament no s’ha fet res.
Encara que disposar d’un servei de qualitat no és garantia d’èxit. Només cal mirar el servei de bus d’Amposta. Hi ha dues línies. La primera va ser una promesa electoral del llavors alcalde i ara senador espanyol i es va implantar un mes abans de les eleccions de 2003 sense tenir la ciutat obligació de donar-lo, ja que només és obligat quan es passa de 20.000 habitants (en l’actualitat els té) Ja sigui per manca de costum de la gent, ja sigui pel preu (més d’1 euro el viatge) fa que els ciutadans l’usen poc. A una hora punta s’hi poden veure com a màxim 5 o 6 persones usant l’autobús. Una solució seria que pogués fer de “transport escolar” però l’obligació de posar un monitor que vigili els escolars, fins ara, ha fet que no sigui possible transportar els nens i nenes a l’escola i retornar-los a casa. La regidora d’Ensenyament s’excusa amb la manca de pressupost per implantar-lo. Una altra possibilitat a estudiar es que el Consell Comarcal ho pogués fer igual com subvenciona el que porta als estudiants de batxillerat a l’institut del poble del costat.
La línia dos és més eficient, però l’horari tampoc és ideal. Si no s’ha solucionat recentment, l’arribada del primer autobús als cinemes de Tosses és posterior al començament de la primera emissió de la tarda que és quan, a priori, més nens i nenes gaudeixen de les pel•lícules que es projecten.

dilluns, 21 de setembre del 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XIII


Si acostumeu a veure TV3, potser sabreu que després del Cor de la Ciutat, el culebró que fan cada migdiada, des de divendres fan un programa nou que porta per nom, precisament “Divendres”. Aquest programa d’entreteniment amb entrevistes, música, etc. i al que es pot assistir com a públic, està conduït per Xavi Coral i Espartac Peran.
Avui Xavi Coral ha donat la notícia. A Saragossa hi ha una tenda de roba que fan els mateixos modelets que acostuma a portar la princesa Dña. Letizia. Es veu que amb acabats molt bons. Suposo que el més difícil és aconseguir els patrons, encara que hi ha bons professionals que te'ls deuen de treure de seguida.
Encara que no seguiu gaire la premsa del cor, potser us heu assabentat de la Leti és la dona més elegant del món (jo ho he vist a la pàgina del Yahoo quan vull entrar al correu) Així no es d’estranyar que la seva imatge “vengui” i si a sobre tens una bona figura i vols anar elegant, pot anar a Saragossa a comprar un d’aquest modelets. Això si, una mica passats de moda, ja que la princesa ja fa un temps que els ha lluït!

AIRES PREELECTORALS



Aquest cap de setmana no ha pasta cap fet transcendental digne de ser recordat o que pugui significar l’inici d’una nova etapa. Però si un cúmul de coses que et fan pensar que els diferents partits van agafant posicions per a les properes confrontacions electorals que, si tot va segons el guió previst, dintre d’un any aproximadament han de tenir lloc les de Catalunya i, per a les d’Espanya (eleccions generals) encara queden dos anys i mig...
El que passa és que el PP, com he reiterat tantes vegades, no acaba de pair mai les seves derrotes i, de fet, el clima preelectoral ja arranca des de l’endemà mateix de les passades eleccions que va tornar a guanyar Zapatero.
L’estratègia del PP està més encaminada a desgastar el rival que no de fer una autèntica política d’oposició. El PP actual és un partit polític que només busca la pica baralla i la confrontació amb el govern i el partit que li dóna suport i amb actituds poc responsables de cara a la ciutadania. Repetir les estratègies usades pels populars per a desgastar el govern, seria repetitiu i una pèrdua de temps. Potser només cal esmentar la darrera: “Zapatero està tot sol”. I tot perquè hi ha hagut 3 ministres que han abandonat l’escó de diputats recentment. Com si al PP no li hagués pasta mai! Els que em coneixeu sabeu que sempre he estat en contra dels polítics professionals. Si Solves, Sevilla i Muñoz Molina han marxat segur que és perquè han trobat una nova ocupació fora de la política. No cal buscar-hi més els tres peus al gat.
Sobre CiU, sorprenen les declaracions d’Arturo. Ara es postula com “els garants de que a Catalunya no passarà el mateix que al País Basc”. Afortunadament, Catalunya i Euskadi són dos realitats molt diferents. Ja vaig dir al seu dia que no justifico el pacte, però l’entenc. Quins partits són els que han patit més la barbàrie de la ETA? Al País Basc, tant a socialistes com populars se’ls considera alguna cosa així com a “estrangers” a la seva pròpia terra i són els que més morts i atemptats han tingut a les seves files. Punt. En canvi, aquí a Catalunya, només cal fer una mirada retrospectiva i veurem com en el darrer govern de Pujol, CiU i PP van mantenir un pacte en contra de la resta de forces. Encara que la “sorpresa” més gran ens la va donar Francesc Homs (potser a partir d’ara li caldria dir Francesc Holmes) Va se l’anunci de que el PSOE farà coincidir les eleccions generals amb les autonòmiques de Catalunya per mirar de guanyar vots cap els dos costat! Avui escoltava que no s’ho creia ningú (i quan dic ningú em refereixo a cap formació que no sigui la d’ell mateix) Encara que ell afirmi que els hi ha dit “algú”. Que vagi en compte Homs (Holmes) que, de vegades els espies són dobles i igual com els hi poden dir coses de casa dels altres, també poden filtrar als seus rivals polítics coses de la Casa Gran.
El PPC no ha entrat mai al govern, però qui dóna estabilitat al “ídem” és el Parlament i allí s’entenien a la perfecció. Molt d’escenificar el pacte anti-PP al notari per part d’Arturo, però ara ja s’han desdit. Encara que CiU sempre pot arribar a governar amb ERC, no ho hem d’oblidar. Puigcercós no és Carod-Rovira.
També s’han anunciat diferents consultes sobre la possibilitat de que Catalunya pugui arribar a ser independent. És una forma de mantenir “presència política” per part d’ERC. Qui promou aquestes consultes sap que, a la pràctica no tenen cap tipus de valor, però així es parla d’ells. A Amposta ja s’ha anunciat que també es farà. En aquest cas, avanço, segurament votaré que “sí”, però no per això he de deixar de pensar que per a la majoria dels ciutadans pugui significar un pèrdua de temps.
I, finalment, l’Alicia Sánchez-Camacho ja ha estat proclamada candidata del PPC a les properes eleccions autonòmiques. Va venir Rajoy i van reomplir l’acte amb tota la solemnitat que es mereixia. El PP “diu” que vol mostrar a Catalunya la seva cara més moderada amb la finalitat de guanyar vots. En el cas que així fos, seguiria mantenint dos discursos diferents: un de moderat cap a Catalunya, aquí i un de bel•ligerant amb Catalunya per a Espanya. De no fer-ho així, potser guanyaria vots als nostre territori, però en perdria (segur) a les dues Castells, Galícia, València, Madrid...
Des de la Festa de la Rosa del PSC ja se li va replicar: “Que retiri el recurs que va interposar davant del Tribunal Constitucional per l’Estatut”. No ho faran!

diumenge, 20 de setembre del 2009

L'INFORME DEL DEFENSOR DE LA CIUTADANIA D'AMPOSTA



No fa gaires dies es va repartir per Amposta l’informe del Defensor de la Ciutadania. Previsiblement, dilluns dia 28 quan es convoqui el ple ordinari del mes de setembre, acudirà al saló d’actes per a presentar el seu informe davant de l’ajuntament.
Cal dir, a mode de preàmbul, que el Defensor de la Ciutadania d’Amposta va ser un dels primers “defensors” de Catalunya i va recaure, en un principi, precisament, amb la mateixa persona que ha ostentat el càrrec en els darrers cinc anys: Eloi Toldà.
Aquest any acaba el període pel que va ser nomenat i, a l’hora d’elaborar l’informe es permet fer un pròleg on parla d’una forma molt enigmàtica de dos grans grups. “Els que fan i deixen fer i els que no fan ni deixen fer”. Potser caldria que ens ho expliqués ja que les coses no es poden deixar a mitges tintes...
Sense ànims d’entrar a fons en l’anunciat informe, ja que podria, fins i tot, avorrit per a qui em llegeix, a mode de resum repassarem els casos en els que, segons el Defensor ha intervingut, desglossats per àrees:
Turisme.- Una queixa que no ha estat solucionada.
Governació.- Nou queixes, 4 de les quals han estat solucionades, dues no, dues més no tenien raó i una ha estat derivada.
Ensenyament.- Dues queixes, una ha estat solucionada, l’altra no tenia raó.
Serveis socials.- Dos queixes, una no solucionada i l’altra no tenia raó.
Cultura i festes.- Dues queixes, totes dues solucionades.
Immigració.- Una queixa que ha estat solucionada.
SOREA (l’empresa subministradora de l’aigua).- Cinc queixes, una ha estat solucionada, tres no i una no tenia raó.
Esports.- Quatre queixes, totes quatre solucionades.
Hisenda.- Set queixes, sis de solucionades i una no tenia raó.
Agricultura i medi ambient.- Catorze queixes, tretze solucionades i una no ha estat admesa per manca de base.
Obres.- Quaranta-sis queixes, de les quals trenta-tres han estat solucionades, sis n, tretze no tenien raó de ser i dues no han estat admeses.
Serveis.- Seixanta-quatre, de les que 39 han estat solucionades, sis no, 17 no tenien raó, dues han estat desestimades.
Policia.- Seixanta-quatre de les que 39 han estat solucionades, sis no, 17 no tenien raó, dues han estat desestimades.
Com a ampliació de dades sobre la figura del defensor, diré que el seu horari és de dilluns a divendres (o sigui tots els dies feiners) de 11 a 13. La retribució assignada l’any 2003 va ser de 840 euros mensuals i per aquest any 200, ronda els 1.000 (o sigui, que és mileurista amb la particularitat de “treballar” només 2 hores diàries)
Però com el millor exemple és la pròpia experiència personal, us explicaré que el 3 de març de 2008, la comunitat de propietaris d’on resideixo va registrar a l’ajuntament dos escrits dirigits al Defensor de la Ciutadania d’Amposta. En un d’ells, la queixa era sobre les molèsties ocasionades per la cafeteria que hi havia tot just albs baixos de l’edifici: música, cotxes, caramboles del billar, etc. I l’altre sobre el cobrament del rebut de la brossa que es cobrava a la comunitat i que ell havia dit diversos cops que era il•legal.
Resultat. L’ajuntament mai es va adreçar al president ni a cap veí per donar-nos explicacions. Vaig tornar a parlar amb el defensor i, això sí, va mostrar la seva estranyesa, però després tampoc res de res.
No sé si aquests casos estan o no contemplats al seu informe.
Actualment la cafeteria va tancar el passat mes de març i el rebut de la brossa de les comunitats va desaparèixer, però ara es repercuteix sobre els veïns amb una considerable pujada!

dissabte, 19 de setembre del 2009

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XII



Fins ara, crec recordar que totes les “idees imaginatives” de les que us havia parlat, les havia trobat totes a la premsa i eren de diferents llocs, tots ells, des de fora de les nostres terres.
Ahir, baixant cap a casa des de Tortosa, anava escoltant la ràdio quan la SER va fer una de les seves habituals desconnexions on s’hi sol passar publicitat territorial. De sobte una em cridà l’atenció. Fins i tot us diré la “marca”. Era de la cadena de supermercats Electrohiper Europa (que té diverses tendes pel territori –Amposta i Roquetes són dos exemples-) I què ofereix aquesta cadena? Valent-se de que és una marca coneguda, ha degut d’arribar a un acord comercial amb un bon grapats de professionals (paletes, electricistes, pintors, fusters, etc.) i ofereix la possibilitat de fer-te la “totalitat” de la reforma integral de “la teva casa”.
Si algú ha passat per aquí, es a dir, si ha fer reformes a casa seva, sap del que estic parlant. Quasi ningú ofereix un servei complet. I llavors, a l’hora de coordinar els diferents professionals (perquè s’han de coordinar, ja que hi ha un moment que el paleta diu que no pot seguir si no va el lampista i l’altre si no va el fuster...) i així van passant els dies i veus com les obres que estaven previstes en acabar-les en 3 mesos, es van allargant en el temps i, finalment, te’n costen 6! I mentre tu has d’anar pagant el pis que has llogat per viure mentre durin les reformes... La majoria va a pressupost tancat, es a dir, ja sap el que li costarà tota la reforma, però amb l’extra dels pis quasi que ningú hi conta.
Penso que la idea d’oferir un servei així ha estat una bona pensada per part d’algun “bon empleat” de l’empresa. I també, al fer-ho tot, et poden donar un millor preu i unes condicions més avantatjoses.
Acabava la falca publicitària dient que si “et feien els mobles de cuina, et regalaven els electrodomèstics...”. El que he dit, una molt bona idea!

divendres, 18 de setembre del 2009

A LA RECERCA DE LA IGUALTAT



Encara que sembli impossible, en plena era de la tecnologia i de les comunicacions, quan ja estem ben entrats als segle XXI (on recordeu de l’efecte 2000 que tenia que afectar els ordinadors de tot el món? Ja han passat quasi 10 anys!) la dona segueix patint moltes discriminacions. Encara que, segons informa el Periódico d’avui, des de fa poc, una menys...
Així és, l’antic ofici de gondoler per la veneciana ciutat dels canals, es veu que fins ara, només estava reservat als homes des de feia 900 anys. Dintre de poc el podrà exercir una noia de 23 anys. Així que als diccionaris caldrà afegir el mot “gondolera” (el corrector me l’ha donat com a falta)
I és que la recerca de la igualtat d’oportunitats entre la dona i l’home ja està duran massa temps. Avui hauria de ser impensable per tothom que una dona no pogués competir amb l’home amb les mateixes condicions sense que el sexe hi tingues res a veure.
Fent memòria retrospectiva m’ha vingut al cap el cas d’aquelles dues noies asturianes que volien treballar a la mina i a qui van vetar de poder-hi “baixar”. He mirat de trobar-ho per Internet i no ho he sabut trobar o bé la notícia té tants d’anys que la Internet, tal com la coneixem avui, encara no estava operativa.
I és que la dona, històricament, ha patit una marginació laboral i social respecte a l’home en molts d’aspectes i camps de la nostra societat. No cal anar a buscar exemples a països desenvolupats on el règims masclistes obliguen a les dones a estar a casa sense poder sortir ni tant sols per anar al metge si no estan acompanyades d’un membre masculí de la família.
Recordo un programa que feien a Catalunya Ràdio ja fa uns anys. Crec que els fets van passar al Pakistan. Contava un metge català que una vegada va anar a aquell país convidat per un company de facultat. En arribar-hi, l’amic el va anar a buscar a l’aeroport. Des d’allí van agafar un autobús de línia que els va conduir ben a prop de la casa on vivia l’amic pakistanès juntament amb la seva família. Al poc de baixar de l’autocar i una vegada ja havien entrat al barri on hi vivia, de sobte, des d’una de les cases, va sortir un nadiu i amb un revòlver va apuntar-hi al cap de l’amic català, mentre que començava una forta discussió amb el seu amic. De sobte, va abaixar l’arma i va girar cua marxant per on havia vingut. L’amic pakistanès li va explicar el motiu d’aquella amenaça i forta discussió. “M’ha preguntat perquè portava estrangers al barri, ja que podien veure a les seves dones...”. I va continuar. “Jo li he dit que si les seves dones s’estiguessin a casa, tal com és la seva obligació, tu no en veuries cap”. Allò va ser el que va fer-lo desistir i abaixar l’arma.
Però no cal anar tant lluny. Fins no fa molts anys l’exercit i la policia no admetien dones i una mica més enllà, als anys 70, la Caixa, tampoc volia dones a la seva plantilla de treballadors.
A l’administració on jo hi treballo, la dona està igual de considerada que l’home, però, a l’hora d’accedir als llocs de màxima responsabilitat encara s’hi poden trobar més homes que dones. També recordo una vegada que va caure al meu poder, ja farà més de quinze anys, els estatuts del “Club de Leones”. En els seus primers articles deia que no admetien dones com a sòcies (un model actual encara conté articles masclistes), com tampoc ho feien a les famoses societats gastronòmiques del País Basc.
Afortunadament les coses van canviant, però de vegades encara una mica a "relentí".

dijous, 17 de setembre del 2009

UN PETIT PAS PER A L’HOME... UN GRAN PAS PER A LA VEGUERIA ?



Està per veure. Encara que tothom parli de que, ahir, la Diputació de Tarragona es va començar a descentralitzar i s’avança així a la creació de les vegueries, amb l’obertura d’una seu al Palau Climent de Tortosa aquesta, la Diputació, és un organisme que no té cap mena de competència en temes de ordenació del territori. Això sí, la creació de les Vegueries ha de substituir les diputacions provincials i, possiblement, acabaran per usar les seves infrastructures.
De ser certa aquesta transició des de la Diputació a la Vegueria de l’Ebre, me la imagino com aquelles seqüències gràfiques que es fan a partir de la foto d’un personatge que, poc a poc sé li va desconfigurant el rostre al mateix temps que es va convertint en una altre totalment diferent.
Les diputacions, històricament, han estat una font d’ingressos importants per als ajuntaments via subvencions. També, abans, la xarxa de carretes provincials pertanyia a la Diputació. Encara recordo quan a la Galera hi havia una brigada de “Vias y Obras”. El lloc de concentració de la “quadrilla” només estava tres cases dalt de casa meva. Es reunien allí perquè hi havia un magatzem on tancaven un dels dos camions dels que disposaven. També tenien una furgoneta per a fer el trasllat dels treballadors. Les condicions laborals eren molt bones comparades amb les d’aquells que treballaven al camp (que era la majoria del poble): treball fix, bon salari, jornada laboral de 8 hores de dilluns a divendres, etc. Però (sempre hi ha en però) no entrava aquell que volia, ni tampoc es feia cap tipus de selecció de personal. Simplement calia tenir bona relació amb el caporal de la brigada que era el que “feia i desfeia”. Y sempre li devies el favor... No sé si era veritat o, simplement enveja, els “altres” deien que a la brigada hi treballaven els més ganduls del poble...
Em temo que ara, a les dependències de la Diputació no hi treballen els més ganduls, però si molts” recomanats”. És evident que, com a totes les administracions, i la Diputació no és una excepció, hi ha personal funcionari que han passat una oposició per entrar, però també molt de personal amb contractes laborals. Quants d’aquest han entrat per ser “amics de…”.
Si no ho he sentit malament, a la nova seu de Tortosa hi treballaran unes 20 persones. D’on han sortit? Era gent que estava treballant a Tarragona i ara els han traslladat? Presento que no! Penso que és personal acabat de contractar.
I qui governa actualment la Diputació? CiU i PP. Per primer cop, CiU va trencar un pacte que hi havia amb el PSC des de les primeres municipals per compartir el govern. Digueu-me “mal pensat” però segur que les noves contractacions s’han fet entre personal afí als qui governen.
Quan es creï la vegueria no sé quin color tindrà. No sé si seguirà governada per representants del “tripartit” o quedarà en mans de CiU. Però el personal (que segurament es quedarà treballant) estaran “col•locats" sobre tot per CiU. Bé, igual com va passar amb els consells comarcals...

dimecres, 16 de setembre del 2009

ZAPATERO I LA PUJADA D'IMPOSTOS


Ahir, a la sessió de control del Senat, Zapatero va respondre al portaveu del PP en el tema de la pujada d’impostos que ens ve dient-li que “la majoria dels ciutadans recolzen la pujada d’impostos”.
No trigarà molts dies (hores, peso jo) que a la premsa digital (de la que ja us parlava ahir) penjarà enquestes d’opinió preguntant “si recolzem la pujada d’impostos que proposa el govern de Zapatero”. De totes formes, pregunto. Quina pujada? Si encara no s’ha concretat.
Només per això, les paraules del portaveu del PP Pio García Escudero, sonen més a demagògia que a res. Com pot dir García Escudero que serà la pujada més gran de la història de la democràcia si encara –com he dit abans- no s’ha concretat com serà?
De totes formes –m’avanço- a les consultes d'opinió per a dir que, aquests, en contra del que diu el President del Govern, seran “en contra” de qualsevol pujada (ja sigui de l’IVA, de la renda o dels impostos especials que graven productes com el tabac, l’alcohol o la gasolina) hi estaran, majoritàriament, en contra! I torno a preguntar-me el que ja vaig dir l’altre dia: Per què es va suprimir l’impost sobre el Patrimoni l’any pasta? Calia suprimir un impost que gravava “als qui més tenien” ? No es diu que es volen pujar els impostos, precisament als que guanyen més? (Aquest dos col•lectius no cal que siguin coincidents al 100 %, però segur que ho són en un gran percentatge)
I es que la majoria dels ciutadans d’aquest país està a favor de tenir els millors serveis possibles (socio-sanitaris, educatius, transport públic, seguretat ciutadana, etc.) però pagant el mínim d’impostos... Els impostos que els pagui el “veí”. O sigui, el concepte de solidaritat amb els més pobres i necessitats, res de res...
I és que les dues coses van ben lligades. Si volem una millor assistència per als nostres avis i disminuïts, pensions més dignes per als jubilats o millors prestacions per als desocupats, cal que els “altres” els qui treballen i guanyen més, facin l’aportació més gran a l’erari públic.
Per acaba voldria “esborrar” un concepte que molt generalitzat: el pensar que perquè una declaració de renda sigui “negativa”, el declarant no paga impostos. El concepte (mal entès), és fals. La declaració de la renda es defineix com una “autoliquidació” (o sigui una liquidació que fa un mateix) Per a fer-la s’han de tenir en compte els guanys obtinguts l’any anterior, però, de vegades, també les despeses.
Així una declaració de renda pot sortir a retornar però haver ingressat prèviament un bon grapat de diners a l’erari públic.

(L’acudit és de Ferreres al Periódico de Catalunya d’avui)

dimarts, 15 de setembre del 2009

ENQUESTA SOBRE FUNCIONARIS



Els diaris digitals solen portar incorporat una enquesta d’opinió que diàriament es modifica. Alguns d’ells, al sortir també en paper, publiquen al dia següent els resultats.
Ahir el Periódico preguntava: “Els funcionaris han de mantenir el poder adquisitiu?”
El resultat a les 9 de la nit (que és quan es tanca a efectes de publicació per al dia següent encara que el lector pot seguir votant) és un 62 % de “Sí” i un 38 % de “No”. Es evident que per la meva condició de funcionari, el resultat de l’enquesta no em deixa indiferent.
El primer que caldria preguntar és: Els que han votat, ¿han considerat funcionaris a “tot el col·lectiu” o només els qui solem treballar en oficines administratives? –Cal recordar pe als que no dominen tant el tema que, primer, de funcionaris pertanyen a 3 grups diferents: administracions central, autonòmica i local. I segon, tant funcionari és un administratiu que atengui al públic darrera d’un taulell, com un policia, bomber, metge o professor (o les seves correspondències femenines) Obviant els qui han votat que sí, el altres, han tingut en compte aquest particular? Volen que al metge de capçalera a qui acudeixen quan estan malalt o al mestre dels seus fills els hi congelin el sou?
Si responguessin “sí” a les darreres preguntes, els hi diria que, primer, són molt poc solidaris i segon, potser el que tenen és enveja.
Si a mi em preguntessin si vull que els aturats continuïn estant-hi, respondria: “Per suposat que no” i si em preguntessin si vull que es congeli el sou a la resta de treballadors, sigui quina sigui la seva condició, respondria: “Rotundament, no!”.
També per al que no conegui la realitat dels funcionaris, els hi diria que, normalment, l’increment de les seves nòmines ha estat sempre (o quasi sempre) per sota del IPC i no tenim ni clàusula de revisió salarial ni possibilitats de negociar el nostre “conveni” con tenen la majoria dels treballadors d’aquest país. I fa molts anys que “perdem poder adquisitiu”. L’altre dia em va arribar, fins i tot, un programa per a calcular el que “hem deixat de guanyar”.
És cert que tenim unes condicions laborals que son l’enveja de molts, però l’accés al funcionariat està obert a tothom i “només” cal passar unes oposicions.
Finalment recordar el que és obvi: “Només se’n recorden de nosaltres en èpoques de crisi!”. Els anys que hi va haver bonança econòmica, quan veies passar pel carrer un cotxe de gamma alta acabat de matricular, segurament no era d’un “funcionari”. Mentre “alguns” s’omplien les butxaques, els funcionaris seguien cobrant el seu salari base, més els complements de destí i específic i els triennis. I les pagues dobles ho seran dintre de poc, ja que fins ara l’específic no es tenia en compte a l’hora de cobrar les mensualitats de juny i desembre.
Des de fora tot es veu molt bonic i, criticar i donar la culpa als altres, resulta de franc.

LA INFORMACIÓ MÉS SENSATA QUE HE REBUT SOBRE LA GRIP "A"

CARTA DE UN EXPERTO MÉDICO:

"Buenas a todos, como sabéis trabajo en un hospital y nos acaban de pasar una información muy importante sobre la nueva Gripe. Además, la semana pasada he estado con 39 de fiebre tres días por gripe estacional y más o menos puedo contaros como está el tema.

Prestad atención que es importante:

Por Juan Gérvas (Médico)

El problema

La gripe es una enfermedad viral que se suele padecer durante el invierno , en forma de epidemia (epidemia estacional) que afecta a gran parte de la población. Como bien dice el refrán, "la gripe dura siete días con tratamiento, y una semana sin él". La gripe es enfermedad leve, con fiebre y síntomas varios como dolor de cabeza y muscular, náusea, diarrea y malestar general, que obliga a guardar un par de días de reposo. No conviene bajar la fiebre (ni en niños siquiera), y el tratamiento es para el dolor y el malestar.

Pese a la levedad de la gripe, se puede demostrar que la mortalidad aumenta en la población con dos picos anuales, uno en los días del verano con el máximo de calor, y otro en los días del invierno con la epidemia de gripe. Por ello se aconseja vacunar contra la gripe, aunque se discute si esta vacunación es útil.

La epidemia de gripe A, que empezó en Méjico en 2009, es de menor gravedad que la epidemia habitual . Es una gripe que se contagia muy fácilmente, y por eso es una "pandemia", porque puede llegar a afectar a la mitad de la población. Pero la contagiosidad de la gripe A no dice nada de su gravedad, y de hecho es menos grave que ninguna gripe previa.

Afecta a mucha gente, pero mata menos que la gripe de todos los años . Las cifras son variables según la fuente de datos, pero por ejemplo, en el Reino Unido ha habido cientos de miles de casos y sólo unas 30 muertes y en EEUU con un millón de casos sólo 302 muertos. En el invierno boreal (verano en España), en la Argentina han muerto unas 350 personas y en Australia unas 77 personas. Para ponerlo en situación, se calcula que en España mueren durante el invierno por gripe estacional unas 3.000 personas.

Hemos tenido muchas pandemias, y la más letal, la "española" de 1918 mató sobre todo por neumonías bacterianas a los pobres (mal alimentados, hacinados, con viviendas insalubres y mal protegidos del frío). En las otras dos grandes pandemias, de 1957 y 1968 no hubo tal letalidad, entre otras cosas por la existencia de los antibióticos.

¿Qué se puede hacer ante la gripe A? Cuando en 2005 la Organización Mundial de la Salud (OMS) pronosticó que podrían morir de gripe aviar hasta siete millones de personas , se desató el pánico en el mundo. Después hubo sólo 262 muertes. Hubo, pues, un grave error pronóstico. En 2009, con la gripe A, conviene no repetir el mismo error. Por ello es central evitar el pánico. Es absurdo tener pánico frente a la epidemia de gripe A, por más que nos llegará a afectar (levemente) a muchos.

Ante la gripe A conviene hacer lo que siempre se hace ante la gripe: cuidarse con prudencia y tranquilidad. Buena hidratación, buena alimentación, buena higiene, y recurrir al médico cuando haya síntomas de importancia , tipo tos con expulsión de sangre y gran deterioro de la respiración. Conviene no "toserle" a nadie, no tocarse la nariz, taparse la boca al estornudar y lavarse las manos antes de comer, después de ir al servicio y si uno se mancha con los mocos.

El virus se elimina por la mucosidad nasal aproximadamente durante los primeros cinco días de la enfermedad. El uso de mascarillas no parece que ayude a evitar la propagación de la epidemia. Conviene no hacer mucha vida social esos primeros días. Respecto al embarazo, no hay nada que decir, pues es saludable en cualquier caso, y también durante la epidemia de gripe A.

No hay tratamiento preventivo alguno : los medicamentos contra la gripe A no previenen la enfermedad (ni el oseltamivir ni el zanamivir). Una vez que se tiene la enfermedad estos mismos medicamentos son también casi inútiles (acortan medio día la evolución de la enfermedad).

Además, tienen efectos adversos . Por ejemplo, en niños tratados en Londres con oseltamivir, tuvieron efectos adversos la mitad, generalmente vómitos, y en el 18% fueron alteraciones neuropsiquiátricas. Quizá en algunos casos valga la pena su uso como tratamiento, por ejemplo en enfermos graves y en pacientes con enfermedades crónicas importantes, pero no son útiles ni en niños ni en adultos sanos.

La vacuna contra la gripe es de poca utilidad en niños y adolescentes, con una efectividad del 33%, y absolutamente inútil en los menores de dos años. Hay dudas sobre su eficacia en adultos y ancianos.

Sobre la vacuna contra la gripe A no sabemos nada, pero en 1976 se produjo en EEUU una vacuna parecida, también con todas las prisas del mundo por el peligro de pandemia, y el resultado fue una epidemia de efectos adversos graves (síndrome de Guillain-Barré, enfermedad neurológica) que obligó a parar la vacunación.

Las prisas no son buenas para nada, y menos para parar una gripe como la A, que tiene tan baja mortalidad. Conviene no repetir el error de 1976. En todo caso, es exigible la firma de un "consentimiento informado" que deje claro los beneficios y riesgos, y el procedimiento a seguir ante los daños por efectos adversos.

¿Algo más?

Las pruebas diagnósticas rápidas de la gripe A tienen poca sensibilidad (del 10 al 60%). Es decir, no vale la pena hacer la determinación para saber si uno tiene gripe A en realidad . Da igual, pues los consejos son los mismos, y la prueba no añade la seguridad de no tener la gripe A.

Tanto el virus de la gripe A como el de la gripe estacional pueden mutar dejando por completo inútiles las vacunas.

No hay protección ante la gripe A con la vacunación contra la gripe estacional. Conviene no olvidar que un niño (y un adulto) puede tener otras enfermedades, además de la gripe A. En el Reino Unido ha habido casos de niños muertos por meningitis tras ser diagnosticados en falso de gripe A.

Durante la gripe A seguirá habiendo infartos de miocardio, apendicitis, insuficiencia cardiaca, diabetes, asma, intentos de suicidio, fracturas de cadera, depresión, esquizofrenia y las otras mil enfermedades que requieren atención médica. El comportamiento sereno, paciente y tranquilo de los pacientes con gripe A es esencial para que funcionen bien los servicios sanitarios y su médico pueda dedicarse a los enfermos que lo necesitan, con o sin gripe A.

El autor no tiene más afán que dejar claro el estado del conocimiento respecto a la gripe A en el momento de escribir este texto, y para ello ha revisado la literatura mundial al respecto. Este texto es puramente informativo.

Consejo: no te vacunes, no te asustes, mantén las mismas precauciones que con la Gripe estacional, y sobre todo, ni caso a los medios de comunicación que van a ir informando de cada muerte que haya.

TINC UNA PREGUNTA PER VOSTÈ, SR. RAJOY


Quin significat té per al PP la paraula “polititzar”? O per a què m’entengui, ¿què vol dir vostè quan diu que la manifestació anti-avortista no estarà polititzada i en canvi “anima” a la seva militància a acudir-hi de forma massiva?
El que passa, és que quan l’esquerra d’aquest país fa alguna cosa que no li agrada a la dreta, l’acció, està polititzada i, en canvi, no es valora igual en el cas contrari encara que sovint es tracti de fets totalment equivalents. És la doble vara de mesurar que té el PP.
A Itàlia, a l’esquerra li diuen la “sinistra” que té la mateixa arrel que el mot català “sinistre”: “que presagia una desgràcia”. Cal suposar que la terminologia dreta-esquerra també sé la “inventaria” algú de dretes.
Els qui aniran a la manifestació en contra d’ampliar els supòsits d’avortament i, com deia Leire Pajín, “en contra dels drets de les dones”, és la mateixa “dreta de la caverna” a la que es va referir el President Montilla quan va opinar sobre el referèndum independentista d’Arenys de Munt.

(La caricatura és de Jordi Arasa: http://jordiarasa.wordpress.com/)

dilluns, 14 de setembre del 2009

LA GRIP NOVA



A bona part de les autonomies d’Espanya comencen avui les classes escolars. Entre elles Catalunya. Aquest matí aquesta era la notícia de tots els mitjans informatius, però, a la vegada, també eren tant notícia com aquesta la “grip A”. I és que, segons tothom van estretament lligades una cosa y l’altra. Una mare dia que els infants no tenen tanta cura com els adults ja que “es toquen les mans, es donen petons, comparteixen “xuxes”, etc.
Casualment, també avui, a les dependències administratives on treballo, també s’han penjat uns cartells amb instruccions precises de com tenim que rentar-nos les mans i fins i tot com hem d’esternudar...
Sense posar en dubte les conseqüències de la “grip A” (tècnicament N1H1) Penso que se n’està fent un gra massa. Fins ara les estadístiques diuen que afecta menys que la “grip normal” i produeix menys morts!
L’altre dia vaig anar al neuròleg que en porta des de fa diversos anys i em va dir que, aquest anys, em vacuni per als dos tipus de grip. Segons ell, per a la grip estacional avançaran la vacunació per a finals d’aquest mes i per a l’altra (la grip A) es vacunaria el mes d’octubre que és quan es solia vacunar els altres anys per a l’altra grip.
Cal prevenir els grups de risc: malalts crònics, gent gran, personal sanitari i de serveis bàsics i tots aquells col·lectius que tenen un directa relació amb el públic. Però una cosa és prendre mesures preventives i l’altra es “bombardejar” l’opinió pública constantment i crear una alarma, penso jo, que injustificada.

L’EXEMPLE ALEMANY



Expliquen avui els diaris que el SPD, el partit socialista alemany cau en picat a les enquestes d’opinió sobre la intenció de vot de les properes legislatives que ja estan a tocar. Aparentment, l’SPD pot arribar a “tocar fons”.
Si s’analitzen a fons el motius de la pèrdua de volts, segurament, una de les causes serà l’haver fet un govern de coalició amb el partit de l’Angela Merkel, el CDU.
Penso que si fa o no fa, això mateix li podria passar al PSC si dintre d’un any, quan es facin les eleccions autonòmiques, arribi a un pacte de govern amb CiU. La anomenada popularment “sociovergència”.
Els votants dels partits de la dreta comprenen millor aquesta mena de pactes. La dreta, com que ha manat quasi sempre, no suporta estar a l’oposició i, si a sobre té la presidència, queda tot rodó del tot.
Mentre que als votants de l’esquerra els costa més entendre aquesta mena de pactes. Pensen que si es té que estar a l’oposició, s’està que no passa res...
Un altre motiu que tendiren els votants del PSC per a castigar durament el partit, seria les pèssimes relacions que hi ha hagut tradicionalment entre els afiliats i simpatitzants de tots dos partits.

diumenge, 13 de setembre del 2009

EL DESCOBRIMENT D'AMÈRICA, UN FRAU HISTÒRIC UNIVERSAL?


En els darrers mesos he publicat a Vinaròs News (i en posterioritat aquí mateix) dos articles sobre els possibles orígens de Cristòfol Colom: “Era Colom de Tortosa?” i “Més sobre el Cristòfol Colom ‘tortosí’”. Al primer article ja comentava que un dels estudiosos del tema, Jordi Bilbeny opinava que “la història sobre Colom havia estat manipulada” i un dels passatges manipulats, era, precisament el port de sortida cap a Amèrica. Mentre la història oficial diu que va sortir de Palos (Huelva), Bilbeny afirma que era Pals (Girona) i que, com passa sovint, un error de traducció (possiblement voluntari?) va canviar la història d’un dels fets més transcendentals d’aquella època: el descobriment d’Amèrica. Cal recordar que aquest (el descobriment), marca la data d’acabament de l’Edat Mitjana i l’inici de l’Edat Moderna.
Ahir, al Periódico de Catalunya, a una d’aquelles pàgines “complementàries”, on no hi destaca cap de les notícies considerades importants ni tampoc articles d’opinió (pàgina 37), a un espai titulat “El gra” s’hi pot llegir: “La catalanitat de Colom donaria fe d’un frau històric universal”. Qui diu això és Eva Sans investifadora del Cercle Català d’Història.
A la petita entrevista que se li fa surt, com no, el municipi de Pals i es parla de les visites que es fan a espais històrics que tindrien que veure en fets i personatges del “descobriment”. Acaba l’entrevista amb aquestes paraules: “Fins i tot els més escèptics es queden amb el rau-rau de seguir el fil a la història i trobar el “quid” de la qüestió!
Per a finalitzar voldria recordar que quan vaig penjar aquest article a la Via Augusta ho vaig il•lustrar amb una foto del moll de les caravel·les del port de Palos Huelva (la torno a reproduir) A una de les naus s’hi poden veure diversos símbols d’identitat. “Curiosament” no són castellans, però si es poden identificar perfectament amb la Corona Catalano-aragonesa!

PARÍS TÍPIC I TÒPIC


(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)
Escric aquest article quan encara tinc seqüeles evidents (en forma d’herpes labial) degut al cansament de la nostra estada a París. Van ser setmana intensa. Set dies movent-nos per la Ciutat de la Llum majoritàriament a peu, que és la millor manera de conèixer els llocs que visites.
Quan vas a fer turisme per primer cop a la capital de França hi ha coses que no pots deixar de veure: la Tour Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Étoile, el museu del Louvre, el palau i jardins de Versailles, la Notre Dame, le Sacré Coeur, etc.
Però és evident que París no és només això. París té barris que, per si sols, tenen prou motius per a ser visitats i passejar de forma relaxada pels seus carreres i gaudir de tots els aspectes que ofereixen.
Les vacances d’aquest any van ser planificades amb l’antelació suficient per a lligar tots els detalls. Calia concertar l’apartament per al mes d’agost, reservar les places als vols i, sobre tot, fer-te una idea de tot el que podies arribar a veure. Només confirmar que el destí de les nostres vacances seria la capital francesa, ja vaig comprar-li una guia a la meva dona, ja que seria ella l’encarregada de planificar els dies de la nostra permanència.


No sé si us passa a vosaltres però quan he d’anar a algun lloc o acabo d’arribar-hi, sóc molt més receptiu a les informacions que surten pels mitjans informatius: televisió, ràdio, revistes, etc. Una de les coses que més bé em va parèixer, va ser quan vaig escoltar que París disposava de lavabos públics. És evident que de tant en tant en cal fer-ne ús i, de vegades resulta un problema. La solució més immediata és entrar a un bar, fer una cervesa i anar al lavabo. Però a París, una cervesa (el que aquí denominem canya), no sol costar menys de 3,5 euros. Així, visitar molt els bars, pot arribar a desequilibrar el pressupost assignat per al viatge. Però no a tot París el preu de les begudes és igual. De fet passa a qualsevol ciutat o poble. A les zones turístiques és on la diferència de preus respecte als d’aquí és més gran. Així, un refresc al costat dels famosos magatzems Lafayette costa 5 euros. En canvi, al barri on hi viu una mescla de pobles, com per exemple el magrebí, l’indi o el pakistanès, a tocar del barri de Montmartre, una cervesa “només” costa 2,5 euros. Cal afegir que només funcionaven un 50 % dels lavabos que vam trobar...
Montmartre és sense cap mena de dubte un dels baris més típics de la capital francesa. Darrera del Sacré Coeur s’hi troba tot un bullici de gent. Els uns hi arriben atrets per l’encant d’aquell racó de la ciutat i els altres miren de fer-hi negoci. Entre aquests darrers s’hi veuen caricaturistes, retalladors d’ombres (en un minut retallen el teu perfil d’un paper negre), pintors, etc. També hi ha el cabaret de la Boheme i tota mena de comerços i galeries d’art. Prop d’allí el “barri roig de París”, Pigalle, on es concentra la majoria d’establiments relacionats amb el sexe de la capital francesa. És el lloc on es troba el cabaret més famós: le Molin Rouge, que ja ha complert els 120 anys!


Però a l’altre costat de París, a la riba esquerra del riu Sena, hi ha d’altres barris no menys emblemàtics: el barri Llatí i Montparnasse.
Del primer, segurament, els edificis més coneguts són la universitat de la Sorbonne, el Capitol dels “grans homes” de França, on descansen la majoria dels personatges il•lustres de l’estat gal i els jardins i palau de Luxemburg, avui seu del Senat francès. El boulevard Sant Germain és la seva principal avinguda que concentra moltes de les grans firmes de moda i complements de fama internacional. Aquesta avinguda ens farà de nexe d’unió amb l’altre gran barri del S del Sena: Montparnasse.


Montparnasse és la contraposició al barri de Montmartre. Allí hi vivien els intel•lectuals parisencs. Ens produïa un goig especial trobar la plaça de Catalunya (bé allí es diu de la Catalogne) i , per sorpresa nostra, hi vàrem trobar un edifici d’habitatges dissenyat per uns dels millors arquitectes que ha tingut el nostre país: Ricard Bofill. També trobarem la plaça de Pablo Picasso, plena de cafeteries on els intel•lectuals solien anar a fer-la petar, es a dir, on s’organitzaven veritables tertúlies. No ens poguérem resistir a la temptació de visitar el cementiri del barri, on hi ha enterrats bona part d’aquests famosos. El temps no ens donà per a gaire, però va ser suficient per a trobar les tombes del filòsof i escriptor radical d’esquerres Jean Paul Sartre i la seva parella Simone de Beauvoir, també filòsofa i del premi Nobel de literatura, l’irlandès Samuel Beckett. Cal destacar l’absència de qualsevol símbol religiós d’ambdues tombes, així com els missatges que deixen els visitants escrits en qualsevol tipus de paper, fins i tot en bitllets de metro.

dissabte, 12 de setembre del 2009

L'11 DE SETEMBRE A AMPOSTA



Tal com estava previst, la divisió entre els tres grups municipals que conformen l’Ajuntament d’Amposta a l’hora de llegir el manifest per part de l’alcalde, ja és un fet consumat.
Ahir apuntava que, possiblement, en absència dels dos portaveus de l’oposició Marta Cid i Antoni Espanya, a la tarima d’autoritats, els tinents d’alcalde del govern monocolor de CiU acompanyarien a Manel Ferré. A l’hora de la veritat van ser els 7 regidors que estaven a l’acte (en mancava un) els que van pujar, escenificant, per segon cop, qui “mana” a Amposta. La primera vegada va ser quan la Revista Amposta publicava en portada a l’equip de govern el dia de la proclamació de Manel Ferré com alcalde de la citat, en lloc de la foto unitària de tots els regidors com havia estat costum fins llavors.
Des del meu record, els actes de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya han estat invariables. Un es pregunta si al cap dels anys no hi hauria que introduir alguna novetat. Els temps canvien, les societats també, però pareix que hi ha coses que “ja estan bé”, encara que la participació per part de la gent no sigui el nombrosa que caldria esperar... I senyeres als balcons, quanta gent n'hi posa? No s'ha pensat en fomentar-ho des de l'Ajuntament?



Ahir per la tarda, “processó” de la senyera des de la Casa Consistorial fins el pont penjant. Allí, la senyera que “s’ha passejat”, es canvia per penjar-ne una altra des de una de les torres del pont, la que hi ha a la part d’Amposta. Segons el protocol de l’Ajuntament estava previst que l’enlairessin l’alcalde i els portaveus d’EA-ERC i del PSC, però a l’hora de la veritat (trencant el protocol establert, reitero) un altre individu va sumar-s’hi: el senador per Espanya i anterior alcalde.
Després, com ja és tradicional, ballada de sardanes a la plaça del mercat. L’any passat vaig enviar als diferents diaris una carta crítica amb l’actitud de la Regidoria de Cultura per mantenir any rera any la ballada de sardanes, una dansa que, al menys, al nostre territori, ens ha estat imposada. Aquella carta em va ser contestada per l’associació sardanista del Baix Penedès del Vendrell on m’arribaven a dir “inculte” i no sé quantes coses més. Més tard, la pròpia associació va presentar mocions als diferents ajuntaments de Catalunya per a que “el Parlament de Catalunya reconegués la sardana com la ‘dansa nacional de Catalunya’”. Quan aquesta moció va arribar al ple del nostre ajuntament, els dos grups de l’oposició la vam votar a favor però demanant a l’equip de govern que “no anés en detriment de la jota”. Poc després, el grup municipal del PSC, fent-nos ressò d’un cert neguit que hi havia entre els diferents grups de jota de les Terres de l’Ebre, presentarem una moció on demanàvem el reconeixement de la jota com “la nostra dansa” i reclamàvem la seva protecció a les institucions del territori. Aquesta moció va ser aprovada pels tres grups de l’Ajuntament. I jo pregunto: Des de llavors, quantes ballades de jotes ha organitzat l’ajuntament? Cap! I quantes de sardanes? Dues! La d’ahir i una altra dintre de les festes majors! Així és com compleix l’equip de govern les mocions que aprova? Així és com considera l’alcalde i el seu equip que es protegeix a la nostra dansa més tradicional?


Tal com vaig fer ahir, aquest matí a tothom que m’he trobat li he remarcat “la manca de consens institucional als actes de la diada d’ahir”. Un militant socialista, en explicar-li l’actitud de l’alcalde cap al portaveu del PSC, m’ha respost: “És que l’alcalde té molt poca educació”. I ja en van dos...