dijous, 31 de desembre de 2009

TVE I ELS ANUNCIS

Quan passi aquesta mitjanit i entréssim a l’any 2010, TVE, la primera televisió pública d’Espanya, deixarà d’emetre anuncis.

Els anuncis han format par de la nostra vida. De vegades, quan miro la premiada sèrie que sol emetre la “Primera”, “Cuéntame lo que pasó”, de tant en tant, encara hi surten anuncis d’aquella època. I, evidentment, per uns instants em fan retornar a aquells temps quan encara ho havia complert els 20 anys.
Però la meva memòria va uns quants anys més enllà. Quan a la majoria de cases encara no hi havia televisor. A casa meva, per exemple, el primer el varem comprar l’any 1968 a Comercial Masip de Tortosa i era de la marca “Inter”.
Els Televisors “Inter” (més tard es van convertir en “Inter-Grundig” , per acabar només sent “Grundig”) també s’anunciaven al primer canal de TVE. Una de les anècdotes (la primera que recordaré avui), és que , precisament, quan feien l’anunci dels televisors Inter, acte seguir començava el programa (o es reiniciava si s’havia fet un intermedi)


TVE només disposava de dues cadenes. El nom d’una d’elles ja l’ha dita (la Primera o el primer canal) Al segon canal se’l denominava com UHF, ja que emetia per aquest sistema. Per a poder-lo sintonitzar calia una altra antena, cosa que la majoria de cases no feien. Els bar, sí. Els bars solien tenir els dos canals. Aquests establiments sempre han estat avantguardistes a l’hora d’oferir les últimes novetats: televisió de color, Canal Plus, pantalla panoràmica, etc.)
Els bars era el lloc de reunió per antonomàsia de la gent del poble. Sobre tot als hiverns, molt més freds que ara. Quan es televisava un Barça-Madrid, no hi cabia una agulla. Si t’alçaves un moment per anar al lavabo, l’amic que es seia a la cadira del costat te l’havia de guardar, ja que, de seguida, te la volien ocupar. En un d’aquells Barça-Madrid es va produir la lesió de Bustillo, jugador del Real Zaragoza les temporades anteriors. Es jugava al Santiago Bernabeu i només començar, en cinc minuts, Bustillo va fer 2 gols (0-2) A la següent aproximació a l’àrea, el central del Madrid De Felipe li va trencar la cama per dos llocs. Bustillo mai es va recuperar del tot d’aquella greu lesió. Al cap d’una estona se’n va anar el senyal (cosa que passava sovint i sortia un rètol que deia alguna cosa així. “Rogamos disculpen esta interrupción en nuestro programa. Gracias”. Al retornar la imatge el Madrid guanyava 3 a 2. Finalment el resultat va ser de 3 a 3. Durant les nostres estones al bar, un dels jocs que feiem sovint, era endevinar la marca que s’anunciava només en veure les primeres imatges. A costa de repetir els anuncis, la nostra agilitat augmentava.
Ja devia de ser al menys l’any 1978 quan el canal UHF va poder-se veure sense una antena alternativa. Només calia sintonitzar el canal corresponent amb una rodeta situada al darrera del aparell de televisió. Recordo que en vaig sintonitzar unes quantes...

Tornant als anuncis, els que es feien una nit com aquesta (on l’expectació creixia enormement, sobre tot tal i com s’anava apropant l’hora de transmetre les campanades, tal com també passa ara) eren més cars. Moltes marques competien per ser el primer anunci de l’any. Un bon grapat d’anys el primer que es feia després de les 12 campanades era el de la companyia aèrea Iberia. Per aquell temps es parlava que el cost per passar-lo només en aquell moment era de 20 milions de pessetes! No sé si era veritat o no...

No puc dir que amb la supressió dels anuncis se’n va un trosset de la meva vida, ja que l’oferta de canals és ara molt més àmplia i, normalment, quan arriben aquests canvies de canal ràpidament. Tampoc la “Primera” o la “2” són les cadenes que més miro.
Però e veritat que per a TVE, la supressió dels anuncis marcarà un abans i un després.

dimecres, 30 de desembre de 2009

MÉS VAL PREVENIR QUE HAVER-SE QUE LAMENTAR


Aquests dies s’ha format un gran enrenou per les declaracions que fa ver el Ministre de l’Interior del Govern d’Espanya Alfredo Pérez Rubalcaba. Tret que del Conseller d’Interior del govern Basc, el també socialista Rodolfo Ares, la majoria dels qui han opinat sobre el tema ho han fet de forma negativa, inclosos els sindicats de la policia y, per suposat, Mariano Rajoy y el Partit Popular.
Avui, sobre el tema, el Periódico de Catalunya titula: “ETA va comunicar a les bases un gran atemptat i un segrest imminent”.
Llavors, el toc d’atenció que va fer el ministre era del tot justificat o no? A la meva manera d’entendre, jo diria que sí, ja que en les èpoques de “certa tranquil•litat”, sol haver-hi un cert relaxament tant per part de la població civil com de la pròpia policia.
La prova l’hem tingut només fa uns dies quan el terrorista nigerià que, segons pareix, pertanyia a Al-Qaida, va passar diversos controls de seguretat i va estar a punt de fer esclatar un artefacte en ple vol al territori nordamericà.
I els controls als aeroports existeixen. Sense anar més lluny, a mi, el passat agost, quan vaig volar a París, a l’aeroport de Barcelona vaig tenir que deixar una navalla multiusos que, per error, portava a l’equipatge de ma. I a la tornada, a la novia del meu fill gran li van remenar tota la bossa on portava la roba bruta perquè havien vist encara ara no sé el què...
L’única cosa que se li pot retraure al ministre és que, pot ser, el toc d’atenció l’hauria tingut que fer de forma interna als cossos i forces de seguretat de l’estat en lloc de fer-ho públic als mitjans de comunicació. És cert que aquestes tipus de coses quan es diuen en públic davant de les càmeres de televisió i els micròfons de ràdio, sempre creen cert neguit per part de la població i de vegades cal evitar-ho.
Però també és cert, vistes les publicacions, que l’amenaça és real i que cal estar alerta davant d’una més que hipotètica acció de la banda terrorista ETA.
Suposo que hi ha molta gent que prefereix ser avisada per accentuar les mesures preventives que tenir que lamentar després una desgràcia com és una vida humana o un inhumà segrest per part dels terroristes.

dimarts, 29 de desembre de 2009

S'ESVAEIX LA POSSIBILITAT DE LA VEGUERIA EN DATES PROPERES


En contra del que s’havia anunciat, to indica que a l’Ebre, els Reis Mags no ens "portaran" la vegueria.
A data d’avui, les disputes entre diferents municipis i també entre partits, tot fa pensar que, finalment, la tant desitjada divisió territorial de Catalunya en vegueries s’aplaçarà sense saber-ne encara fins a quan.
CiU ja demana que es reiniciï el debat sobre les vegueries una vegada s’hagin celebrat les properes eleccions al Parlament de Catalunya que han de ratificar l’actual govern o bé permetre l’accés d’altres formacions a la presidència del govern de Catalunya.
Des del meu punt de vista, ni Arturo Mas ni CiU han de “confeccionar” l’agenda que ha de seguir el govern. Només faltaria!
Les disputes no només són a les Terres de l’Ebre per qüestions de capitalitat, també al Camp de Tarragona hi ha un tira i arronsa entre Tarragona i Reus sobre la denominació. Tarragona vol que porti el nom de la ciutat i Reus prefereix la denominació de Camp de Tarragona. O als Pirineus on la Vall d’Aran no vol sentir a parlar d’integrar-se a cap Vegueria o la Noguera que prefereix integrar-se a la vegueria dels Pirineus abans que a la del Pla de Lleida.
Tot aquest enrenou ve donat per la incapacitat de l’actual conseller de Governació, el republicà Jordi Ausàs. Una vegada més queda demostrat que no es el mateix estar a l’oposició que tenir responsabilitats de govern.
Qualsevol govern ha de ser dialogant amb les altres institucions i partits i procurar arribar a amplis consensos. Però de no fructificar les negociacions, cal prendre decisions de govern costi el que costi.
Si s’ha adquirit el compromís, hi ha que dur-se a terme, del contrari donarem més arguments a l’oposició sobre la ineficàcia del govern. Les Terres de l’Ebre (o deia al dia de la comarca de Fira Amposta el conseller de Política Territorial i OP Joaquim Nadal) és un dels territoris on es donen més condicions per a convertir-se en vegueria i, segons el propi conseller, seria un dels primers territoris en ser-ho.
També crec que és on hi ha un percentatge més alt de ciutadans que saben el que significa i que voldrien poder autogestionar-se sense tenir que dependre dels “centres de govern més allunyats”.
Jo mateix seria un dels partidaris de que la vegueria fos una realitat en dates properes. No cal dir que, si hi ha un cert endarreriment, la meva decepció serà gran.

dilluns, 28 de desembre de 2009

QUÈ TEM UN DICTADOR?


Entre les llibertats que prohibeix o restringeix un dictador està la llibertat d’informació. Sap que prohibint l’opinió dels seus “enemics” polítics o reduint-la fins la marginalitat i controlant la resta de la informació, aconseguirà imposar el pensament únic entre els seus subordinats.


Qualsevol informació “no oficial” serà titllada de subversiva i l’atacarà fins l’extrem de fer creure als seus que l’opinió que imposa es la verdadera.

MANCA DE SENSIBILITAT...


O farts de repressió?

Avui, a la pàgina on hi ha les cartes al director del Periódico de Catalunya hi ha una fotografia de Francisco Juárez de Barcelona que respon a una carta publicada a la mateixa secció amb el títol de “Exclusió del castellà” el passat dia 22 i signada per Isac García Alonso.
Isac García Alonso es queixava de la manca de felicitacions en castellà en els llums nadalencs de Barcelona i Francisco Juárez remet una foto amb la felicitació del Nadal en diferents idiomes, també en castellà.
La absència de retolació en diferents idiomes, normalment, als natius de Catalunya, ens pot passar inadvertida, però segur que els que ens visiten si que ho troben a faltar.
Els passat estiu, en el viatge que férem a París, et podies trobar rètols en castellà al metro avisant-te de la presència de carteristes. També ho podies veure a l’entrada de la Tour Eiffel o a d’altres llocs. Evidentment és un gest que el visitant agraeix ja que no tothom coneix l’idioma del país que sovint visita o té dificultats de comprensió.
Jo crec que, a Catalunya, la manca de retolació bilingüe, és més fruit de la repressió que ha sofert històricament el nostre idioma que no una falta de respecte per a qui ens visita.
Està molt bé exigir-li a l’immigrant o al turista que es passa llargues temporades aquí el coneixement del català, al menys, l’oral. Però no tots els estrangers que ens visiten ho fan per temps perllongats.
De vegades, aquestes actituds donen motius als “de la caverna” a que ens critiquen més de “l’estrictament necessari”. Vull dir que tota crítica és sana i, normalment, constructiva, però de vegades es donen arguments innecessaris a “l’enemic” per a carregar-los de munició en contra nostra.
De totes formes penso que és un disbarat que puguin dir coses que no “s’aguanten” en lloc. En aquest cas és sobre l’euskera i un comentari que vaig llegir la setmana passada. Deia alguna cosa així com que “amb el govern actual del País Basc (PSE-PP), l’euskera tindria un retrocés important”. Possiblement amb l’arribada de la democràcia, la parla d’Euskadi es va normalitzar però encara està molt lluny del nivell que té i ha tingut el català. Vaig estudiar a Tarragona i, per casualitat, tinguérem una professora basca. Ja a les acaballes del curs, un dia estàvem a la cafeteria de l’institut i parlàvem en castellà amb Maria del Amor Hermoso Uribe-Echeverria Garmendia (que així es deia) i de sobte, entre nosaltres, posarem a parlar català. Era l’any 1974. de repent ella va dir que ens admirava. Que al País Basc, quan hi havia un castellanoparlant, encara que només en fossa un, tota la conversa es feia sempre en castellà. Avui encara tenim exemples de que no s’usa tant l’Euskera com aquí el català.
Per a finalitzar tornaré una mica al principi. També al Periódico hi ha avui un anunci de Vodafone sobre una botiga “innovadora” que s’ha obert a Barcelona, concretament a l’avinguda Diagonal núm. 601. L’anunci és d’una plana i sobre la meitat i de forma destacada s’hi pot llegir: “Vodafone continua així apostant per Catalunya, que esdevé una de les regions més importants en el panorama nacional per a l’operadora”.
Les regions a Espanya es van acabar en arribar l’estat de les autonomies. Jo entenc que a algú li costi dir nació o nacionalitat, però posats a buscar un terme mig entre “l’antiga” denominació i l’actual, sempre queda el de comunitat autònoma o autonomia.
Potser el rebot, d’anar per aquest camí, encara ens seguirà durant per una llarga (llargíssima) temporada.

diumenge, 27 de desembre de 2009

57-99


Vint-i-dos punts ha estat la màxima diferència entre el Real Madrid i el Barça quan han jugat a la pista del primer. O sigui, el resultat d’avui, és un d’aquells que es considera històrics. Només he pogut veure els darrers minuts, però quan mancaven encara 7 minuts del 4t període, el Barça ja guanyava per uns 25 punts, la qual cosa ha fet que els minuts de les escombraries (com es sol conèixer als darrers minuts quan ja no es juga res) fossin més del que és normal.
Ha estat la darrera victòria del Barça sobre “l’etern rival”. En aquest cas, és cert, ha estat de bàsquet, però és igual. Una derrota del Madrid sumada a una victòria del Barça és motiu d’alegria per a tots els aficionats al futbol.
Estic segur que demà, el meu amic Joan Antoni, un seguidor de l’esport de la cistella, estarà molt satisfet del Barça. Segur que algú li preguntarà pel partit (potser jo) i ens explicarà amb pèls i senyals algunes coses del joc que jo, que en sóc aficionat, però que no en conec molt d’aquest esport, les desconec.
El que si que sé és que el Barça de basquet, entrenat per un home de la casa, com Guardiola, Xavi Pasqual, només ha perdut un partit des de que va començar la temporada. Un partit a la pista del Gran Canària 2014 el passat octubre i des de llavors presenta un expedient “immaculat”, tant a la lliga espanyola com a l’europea, on hi juguen les millors jugadors d’Europa i només superats pels de l’NBA.
Avui els comentaristes de la “2” estaven eufòrics. Parlaven de que al Barça d’aquest any no té rivals i quasi donaven les copes per guanyades. Potser Xavi Pasqual tindrà que fer de Guardiola i fer-los baixar del núvol. Les competicions són molt llargues i s’ha d’anar pas a pas. Però la victòria d’avui a la pista del Madrid és un pas gran. Molt gran!!

Visca el Barça!!!

(la imatge està treta de la pàgina d’esports de Yahoo)

divendres, 25 de desembre de 2009

EL MAGATZEM TEMPORAL DE RESIDUS: UN CARAMEL ENVERINAT


Un altre cop ha sortit el tema del magatzem temporal de residus radioactius. És un caramel enverinat que pot afavorir uns pocs i perjudicar a un bon grapat.
Tal com informa avui mateix el Periódico, el govern de l’Estat tempta als municipis on ja tenen centrals nuclears per poder deixar allí els residus de forma “temporal” a canvia de quantitats, encara que indeterminades, hom preveu “astronòmiques”.
L’enorme “negoci” que representa i ha representat la instal•lació de centrals nuclears, ha fet que els municipis s’hagin acostumat a dues coses: a viure amb el perill que suposa i també rebre una bona compensació econòmica.
A part, molts dels ciutadans d’aquests municipis han trobat feina dintre de la pròpia central o bé en alguns dels llocs de treball que, indirectament, s’han anat creat.


És de suposar que el magatzem no ocuparà tanta ma d’obra, però el municipi que finalment acabi acceptant els residus si que rebrà un bon grapat d’euros.
Fa uns mesos ja va ser l’alcalde d’Ascó que va deixar entendre que el seu poble podria acabar acceptant ser “candidat”.
Però el perill que suposa tenir-los (ja sé sap que la vida dels elements radioactius és molt més llarga que la vida humana), a la meva manera d’entendre no compensa.
I els pobles del costat, no tenen opinió? Evidentment no tenen la darrera paraula, ja que no tenen competència sobre la sobirania del poble del costat, però caldria escoltar-los.
Igual com ha passat amb les centrals nuclears, els pobles veïns també rebrien alguna mena de compensació, però menor que el municipi receptor.
Les promeses de les empreses que gestionen centrals i residus, sempre són temptadores. Però a l’hora de la veritat, de vegades, no s’acaben complint. Vull recordar el pont sobre l’Ebre a Riba-roja que acabava en un camí... No sé di ara ja s’ha fet la carretera per a poder evacuar la població en cas d’emergència. Però em temo que en el cas d’una gran catàstrofe, la població acabaria sent igualment afectada per molt ràpid que s’acabés actuat.
Les Terres de l’Ebre (o la Vegueria de les Terres de l’Ebre si s’acaba fent realitat) caldria oposar-se a qualsevol tipus d’instal•lació d’aquesta mena. No volem més MERDA al nostre territori. El que volem i necessitem és un desenvolupament sostenible que ens ajudi a no perdre el tren del creixement.

dijous, 24 de desembre de 2009

UN MAL EXEMPLE


Com que ja és tard i vol ploure, breument, us escriure un petit comentari del que considero un mal exemple: l’ERO que afecta a tota la plantilla de treballadors de Air Comet, empresa aeronàutica del president de la patronal espanyola CEOE Gerardo Díaz Ferrán.
Penso que de treballadors n’hi de bons i de dolents. No dubto que d’empresaris bons també n’hi ha, però penso millor que n’hi ha que tenen sort i n’hi ha que no...
En època de crisi, un dels sectors més perjudicats, segurament, ha estat el del transport aeri. Ja ha passat més vegades. Però això no és l’excusa per a que el president dels empresaris hagi fet el que ha fet. L’exemple que ha donat no és ni bo ni exemplar. Un senyor de dretes declarat com ell, que va criticar no fa gaires mesos la política econòmica del govern socialista i que, fins i tot, crec recordar que va arribar a demanar eleccions anticipades, hauria tingut que afrontar amb més responsabilitat la crisi d’una de les seves empreses (crec que també està posat dintre del món de les asseguradores)
No només deixa al carrer la totalitat dels treballadors (640), sinó que també ha deixat “a terra” uns 1.500 passatgers diaris que ara se’n tindrà que fer càrrec el Ministeri de foment i “col•locar-los” en altres vols...
Ell pot dir el que vulgui i donar la culpa a la crisi i a la manca de crèdit, però la seva actitud, des del meu punt de vista, ha estat deplorable i detestable.
Davant d’aquesta situació, una persona responsable (demostra un cop més que no ho és), tindria que dimitir. No fa gaires dies va tornar a ser reelegir i fins i tot es va arribar a plantejar dedicar-se de forma exclusiva a l’organització empresarial que presideix. Ara, aquesta mateixa organització s’ha donat un termini de 10 dies per a decidir sobre el futur del seu president. Es veu que la seva junta executiva està dividida. No voldria arribar a pensar que entre els que han rebut favors del president i els que no ho han fet. Cal pensar que actuaran de forma objectiva i no es deixaran portar per motius personals i d’amistat. Però torno a dir, Díaz Ferran no tindria que “passar” aquesta responsabilitat a l’executiva de la CEOE. La responsabilitat ha de ser d’ell i, davant d’una mala gestió de la crisi de la seva empresa i l’exemple que dóna pel càrrec que ocupa, hauria de presentar la dimissió de forma irrevocable i immediata.

I si heu arribat fins aquí, només desitjar-vos unes bones festes de Nadal. Encara que si puc, seguiré donant-vos la tabarra els dies que pugui per molt ocupat que estiui. Gràcies.

dimecres, 23 de desembre de 2009

LES PRIMERES ESCARAMUSSES ELECTORALS A AMPOSTA


Quan ja només queda un any i mig per a les properes municipals, alguns partit ja han començat a buscar candidat.
A hores d’ara pareix que només CiU i el PSC el tinguin decidit del tot. Si no hi ha novetats repetiran els que van estar els caps de llista en les passades eleccions.
En el cas d’ERC, l’altre partit present al consistori ampostí, es va remorejar el passat estiu que es faria públic el nom de la persona que havia de substituir a l’actual cap de cartell i exconcellera Marta Cid abans de que acabés l’agost. Però els mesos han passat i encara (si es que finalment el hi ha) no s’ha fet públic cap nom. Potser perquè pressuposen una baixada important de vots pel que significa la figura de l’actual cap de l’oposició de l’ajuntament de la capital del Montsià.
Però hi ha d’altres partits, dels considerats “importants” que en els darrers anys no han aconseguit “puntuar” a Amposta. Em refereixo a ICV i, sobre tot, al PP.
Com suposo que tots sabreu, ICV a Amposta té un vot fidel d’uns 250 electors. Aquí no es pot comptar amb el seu soci a Catalunya EUA, ja que, els qui van quedant d’aquesta formació (per desgràcia cada cop menys, ja que solien ser persones grans) es presenten col•ligats amb ERC. En les dues legislatures que ICV va decidir presentar-se de forma separada (s’havien presentat amb el PSC), no va aconseguir cap regidor. Potser que la figura de qui va ser el cap de llista en aquestes dues eleccions va tenir que veure amb el resultat, però tampoc cal donar-li a ell totes les culpes. En els darrers mesos s’han vist dirigents territorials d’ICV diverses vegades per Amposta reunint-se amb certa persona (de moment no donaré noms del possible candidat) És cert que Víctor Gimeno i Jaume Forcadell, de forma conjunta o per separat se’ls ha vist compartit estovalles amb un mestre que donaria el perfil requerit per la formació ecosocialista.
Però de fer-se realitat, la sorpresa la podria donar el PP. A Amposta, el PP, també té un electorat prou fidel que, en arribar les municipals, es sol diluir dintre de CiU. Torbar un candidat en experiència i solvència, podria retornar als populars el regidor (i fins i tot dos) que havien tingut no fa gaires legislatures i, segurament, en detriment de CiU. El remors, en aquest cas, apunten a un exregidor de CiU (tampoc en donaré més detalls) l noticia, ho entenc, es del tot sorprenent, però la política no tindria “salsa” si no hi passessin coses sorprenents.
Tampoc seria d’estranyar el “ressorgiment” d’alguna candidatura independent. Hi ha personatges que la demanen ja fa molt de temps. Però es evident que, com passa amb els altres casos, caldria anar pensant amb un cap de llista amb certes garanties. De no ser així, l’única cosa que aconseguirien seria restar vots als altres partits que estan ara a l’oposició, afavorint l’actual partit al govern a Amposta.

dimarts, 22 de desembre de 2009

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA


Vol ser Catalunya un país independent? O dit d’una altra forma: Els ciutadans de Catalunya volen la seva independència?
Avui, el Periódico de Catalunya publica el seu “baròmetre d’hivern” realitzat per l’empresa GESOP. A la pregunta “Si demà sé celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, ¿hi votaria a favor? “El 39 % dels catalans dirien ‘sí” a la independència” (titular de portada del rotatiu) Mentre que el 40,6 % votaria “no”. (En fulles interiors s’hi dóna molts més detalls: Segons el “record de vot” (o sigui, del partit que es vota normalment) i altres preguntes no menys interessants, com per exemple: “Catalunya és una nació?” O “Creu que l’Estatut està dins de la Constitució”.
A part de les moltes conseqüències que hi treu el propi diari, un també pot arribar-se a fer els seus propis criteris si és que ja no se’ls ha fet. És evident que dintre d’un clima d’adversitat on, des de Madrid i, sobre tot, des de les files del Partit Popular no se’ns ho està posant gens fàcil, s’arriba a produir un efecte “d’acció-reacció”. Es a dir, si des de la dreta reaccionaria i espanyolista (cal recordar que hi ha qui diu que és d’esquerres, però una cosa és dir-ho i l’altre sentir-s’hi) se’ns boicotegen normes bàsiques per al bon funcionament del nostre país com per exemple l’Estatut, les lleis de finançament, educació, etc. Acte seguit, la nostra reacció és oposar-nos a tot el que ens arriba d’allí. I el més important, està clar, és la dependència administrativa que té Catalunya.
Avui el nostre Parlament ha rebutjat per segon cop acceptar a tràmit la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació per al 25 d’abril. El motiu és que “no és competent per a convocar-lo”.
I és cert. Mal que ens pesi, la Generalitat de Catalunya i el Parlament són institucions de l’Estat Espanyol. Si tenim autogovern és perquè en el seu dia els parlaments espanyols (Congreso de los Diputados i Senado) van acceptar les lleis que ho permetien.
Ho he dit moltes vegades, les relacions entre Catalunya i l’Estat són com una mena de contracte on l’Estat en té la majoria absoluta!
Podem convocar referèndums, podrem animar a les nostres seleccions con la de futbol que juga avui un partit contra l’Argentina de Messi, podrem elaborar les nostres lleis, però sempre vigilats pel “Gran Hermano” que no ens deixarà passar un pèl de la ratlla.
Sort farem si l’Estatut no surt retallat! I si surt, podrem convocar manifestacions, podrem fer un govern de concentració nacional, podrem prendre les mesures que creiem més adients, però la darrera paraula la tenen ells.
Podrem fer com “l’avi” Masià i proclamar la “República independent de Catalunya”. Però ells també tenen l’exèrcit...
Ah! I exactament Macià va proclamar: “la República catalana a l'espera que els altres pobles d'Espanya es constitueixin com a Repúbliques, per formar la Confederació Ibèrica”. O sigui, que tampoc es va atrevir i això que ell havia estat militar de professió.

UN ANY PERFECTE


Ahir parlava de les cireretes del pastís del Barça i deia que amb tota probabilitat, Messi seria nomenat el millor jugador del món per la FIFA, amb votació feta per entrenadors i capitans de equips de futbol i li lliurarien el FIFA World Player. Així va ser i ara ja podem dir que “oficialment” tenim (i gaudim) del millor futbolista del món mundial!! I a l’igual com va passar amb la Pilota d’Or, amb la diferència de punts respecte al segon (qui va quedar segon?) més gran de la història!
De tots els qualificatius que sé li han donat al “nostre” Barça, em quedo amb un: “Un any perfecte!”
Sóc conscient que la perfecció és difícil d’assolir. Treure un 10 en un examen significa haver estructurat bé el tema, no haver-te deixat res, no haver fet faltes d’ortografia i, finalment, presentar-lo de forma adequada. Però amb un 9,5 també tens un excel•lent. Deixem-ho així, el Barça de la temporada 2008-2009 ha obtingut un “excel•lent”, ja que s’ha pogut fallar en moments puntuals... Ara bé, si el que tenim en compte són els resultats, llavors sí, el resultat ha estat el més òptim possible 6 copes de 6 jugades. Llavors sí que és perfecte!! Però ep!, en realitat han estat 6 de 7. Manca la copa de Catalunya amb semifinals a la Ràpita... Però qui se’n recorda o qui se’n vol recordar d’aquella copa...
Però l’èxit més gran de casa és haver-se assolit amb un entrenador i la majoria de jugadors de la pedrera. A la gal•la d’ahir per la nit, Xavi va quedar tercer per davant del “segon” (és que no me’n puc recordar del nom...) i Iniesta, cinquè! I entre els 11 ideals encara s’hi trobava Álves que, no és de la cantera, però si del Barça. I jo en vaig trobar a faltar uns quants: Puyol, Piqué, etc. Però és evident que la FIFA va considerar que amb quatre blaugranes a l’equip mundial ideal ja n’hi havia prou.
I una pregunta que quedarà a l’aire: Sense Pep Guardiola, també s’haurien assolit aquests 6+1 èxits? (no oblidem el 2-6 al camp del Santiago Bernabeu) No ho sabrem mai, però jo ho poso en dubte. I això que a principi de temporada (ho reconec) era dels qui no confiava amb el Pep.
Avui mateix he parlat amb un forner que s’ha establert fa poc prop de casa. És argentí i aficionat a l’Estudiantes de la Plata. No em pogut d’estar-nos de parlar de la final del Campionat del Món de clubs jugat el passat dissabte i m’ha reconegut que els seu equip havia jugat “amb el millor equip del món”. També hem parlat de Messi i del deute que té amb el Barça i l’agust que s’hi troba... Però també m’ha lloat la pedrera i dels extraordinaris jugadors que hi surten i aquí es troba la diferència amb el Madrid.
Per acabar us diré el que em va dir mon fill a principi de temporada sobre el planter: “Jo ja em conformaria en que cada anys un jugador sortís bo”. L’any passat va ser Busquets i aquest any Pedro. A d’altres ja els veus despuntar... Potser dintre de poc tindrem representació “territorial” amb el faldut Oriol Romeu de qui vaig ser molt amic del seu oncle Jaume. De moment ja ha debutat amb el primer equip i amb Guardiola, que s’hi pugui quedar de forma definitiva, és qüestió de mesos... o setmanes, qui sap?

dilluns, 21 de desembre de 2009

LES CIRERETES DEL BARÇA


El cos ja fa dies que em demanava parlar del Barça. Però potser era una mica “precipitat” parlar-ne abans d’haver jugat el campionat del món de clubs a Abu Dabi.
Molts deien que guanyar aquesta sisena copa seria com la cirereta del pastís.
La meva opinió és que cireretes del pastis, aquest any 2009 que acaba la setmana que ve, n’hi ha hagut moltes.
La passada primavera, quan el Barça encara no havia guanyat res, “els” de Crackovia es van inventar una cançó que parlava de guanyar la Copa del Rei, la Lliga i la Champions League... I per aquest ordre. Casualitat o no, el mes de mai de 2009 passarà a la història del Barça per haver guanyat els tres trofeus i a més a més per l’ordre que havia “profetitzat” el popular programa de TV3. Però per si el passat mes de maig, “només” pels tres títols assolits ja va ser important, jo hi sumaria (i molts d’altres també), la victòria per 2 a 6 al camp del Real Madrid, aquell que un dia, amb males argúcies ens va pispar a Alfredo Di Stefano i segurament va impedir que el Barça hagués pogut signar un altre període d’èxits dintre de la seva història. I que hauria passat amb el Madrid? Hauria estat el mateix club que hem tingut que patir tantes vegades? Això no sé sabrà mai.
Però tornem al Barça. Guanyar els tres títols principals que es disputen durant la temporada, ja és un èxit de per si. Quan es guanya el “doblet” (lliga i copa, ja ho és), ja que guanyar-ne al menys un a l’any, hauria de ser habitual a qualsevol equip dels grans.
Al guanyar la copa del Rei i la Champions, el Barça es feia mereixedor de poder disputar les dues supercopes. La d’Espanya que la juguen els vencedors de la Lliga per un costat i la Copa del Rei per un altre, el Barça, com a guanyador de les dues no podia enfrontar-se a ell mateix (potser hauria estat una experiència interessant...) i també, com a vencedor de la Champions League, calia enfrontar-se al guanyador de la Copa de la UEFA (ara anomenada Europa League)
Per ordre cronològic, el primer rival va se l’Athletic Club de Bilbao que havia disputat sense èxit la final de la Copa del Rei al Barça. El primer partit va ser a Sant Mamés i el Barça ja va guanyar per 1-2 el 16 d’agost. El de tornada, a l’estadi del FC Barcelona es va disputar el 23 del mateix mes i el Barça va tornar a guanyar per 3-0.
A la Supercopa d’Europa, el Barça es va enfrontar al Shakhtar Donetsk de Ucraïna a Mónaco. Encara que a la pròrroga el Barça va guanyar per 1 a 0. Era el 28 d’agost.
Dos cireretes més del pastís, ja s’havien aconseguit. Col•lectivament només faltava la Copa del món de clubs que es jugaria el mes de desembre, una trofeu que el Barça no tenia i que només hi dóna dreta a jugar si has guanyat abans la Champions, per tant, és força complicat poder-la jugar.
Dissabte 19 de desembre el Barça va jugar i guanyar aquesta final contra l’equip argentí de Estudiantes de la Plata per 2 a 1. També va caler sofrir i arribar a la prorroga, però el sisè títol de la temporada ja estava al sarró blaugrana. Una altra cirereta.
Però és que a més a més, als títols de l’equip, els més importants, encara se li han d’afegir els individuals: Valdés el porter menys golejat, Guardiola el millor entrenador, Messi el millor jugador de la Champions, també Messi Pilota d’or que l’acredita com a millor futbolista del món, títol atorgat per la revista France Football amb la major diferència de punts de la història. Una Pilota d’or on Xavi va ser el número 3, Iniesta núm. 4, etc. Cal sumar-hi també els jugadors del Barça que van formar part de l’11 ideal de la passada Champions: Puyol, Xavi i Messi. Tot un nou grapat de cireretes!! I segurament me’n deixaré algun.
I aquesta tarda, es donarà el darrer títol individual. La FIFA World Player proclamarà qui ha estat el millor jugador del món de l’any 2009. Tots els números apunten una vegada més al petit argentí Lionel Messi.
De ser així, aquesta seria la darrera cirereta. Un pastís ben carregat on no em sobra cap i on encara se’n haurien pogut guanyar unes quantes més si jugadors com Samuel Eto’o hagués estat el màxim golejador de la Lliga. El trofeu Pichichi com se’n anomena popularment.
I tot això gràcies a un entrenador "novell" Pep Guardiola i la majoria de jugadors de la "pedrera". LES AUTÈNTIQUES CIRERETES DEL BARÇA!! O potser diamants?

diumenge, 20 de desembre de 2009

DESTINACIÓ: VINARÒS


El Periódico de Catalunya del passat diumenge 22 de novembre portava un titular que deia així: “Milers de catalans afronten a València les proves de nivell C”.
Molts d’aquests catalans, segurament la majoria, van a fer l’examen de català (perdó, de valencià) a Vinaròs que, per alguna cosa, és la ciutat més propera a Catalunya.
A l’hora de buscar-ne els motius, les opinions dels enquestats podrien ser diverses. Entre les diverses raons que hi trobaríem per a justificar el desplaçament estarien: que al País Valencià s’hi fan més dies d’exàmens, que no cal fer un curs previ per a poder-t’hi presentar, que si aproves el valencià podràs optar a llocs de treball on es requereix aquest requisit, etc.
Però sense cap mena de dubte, l’opinió majoritària dels qui van (no sé si s’atreveixen a dir-la en públic) és la creença que “allí és més fàcil aprovar”.
Sí és veritat o no, el tema ja fa anys que se’n parla i no només a la premsa escrita, sinó també a la cadena de televisió pública de Catalunya.
Però el que sí és cert, és que el tracte entre totes dues comunitats, Catalunya i el País Valencia, no és recíproc. Mentre a Catalunya s’accepta que una persona amb el nivell de valencià requerit per a cada cas puguin treballar de professor, d’infermera, etc., a València no passa el mateix. Un persona que visqui al Principat i que tingui els nivells de català pertinents, no pot treballar a València perquè allí li exigiran que tingui els mateix grau de Valencià.
Tan diferent és un “idioma” de l’altre? La resposta és contundent: No!
No crec que hagi cap ciutadà d’un costat o de l’altre del riu Sénia que escolti parlar als seus veïns, del Nord o del Sud, segons sigui el cas, i que no els entengui.
A TV3 (de la que també en tindríem que parlar...) de tant en tant surten actors i actrius valencians a les sèries de producció pròpia. També a Catalunya Informació, el canal de notícies de la ràdio pública, també hi ha al menys una locutora valenciana. Diferent accent, sí... Diferent idioma, no!
L’any passat en va dir el gerent de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, vinaros en c de naixement i faldut d’adopció Jaume Antich: “Tret de tres o quatre paraules, totes dues parles són iguales”. I d’això els membres de la Taula del Sénia en saben molt. La Mancomunitat, que agrupa pobles de les comarques valencianes de l’Alt i del Baix Maestrat, de la terolenca Matarranya i de la catalana Montsià, han sabut deixar de costat qüestions com l’idioma i les idees polítiques de cadascú i s’han posat a treballar en benefici de les seves respectives ciutats i pobles. Només uns pocs pobles que, segons els estatuts de la mancomunitat, tenen dret de ser-hi i als que se’ls a convidat a integrar-se, no ho han fet.
Però mentre al País Valencià segueixi governant el Partit Popular, el restabliment de unes bones relacions entre tots dos governs autònoms, em sembla una tasca difícil d’assolir. Caldria superar aquests aspectes puntuals com és la parla i treballar conjuntament per al bé de tota la ciutadania.
Però tornant a Vinaròs, és cert que “l’èxode” de catalans que van a Vinaròs a examinar-se, no és nou.
Quan jo em vaig treure el carnet de conduir cotxes (classe B), també hi havia que anava a la capital del Baix Maestrat a provar sort després d’haver-ho intentant per enèsima vegada a Tortosa sense aconseguir-ho. També es deia que “a Vinaròs era més fàcil”.
Sovint s’explicava l’anècdota del tio Marcelino (a les nostres terres tots eren tios o ties, encara que no hi hagués cap mena de parentiu pel mig) que després d’anar més de trenta vegades a examinar-se del carnet de conduir a Tortosa i tornar a suspendre, va dir: “Si no aprovo aquí a Tortosa, aniré a Vinaròs i, sinó, a “Castilla la Vieja” (reunia províncies de les actuals comunitats autònomes de Castella i Lleó, Cantabria i la Rioja)
Finalment el tio Marcelino va aprovar el carnet de cotxe i es va comprar un Citroën “dos cavalls furgoneta”, tant típic entre els pagesos de l’època.
El que ignoro és si finalment va aprovar a Tortosa, a Vinaròs o a Logronyo.

divendres, 18 de desembre de 2009

PROHIBIT PROHIBIR


Si no ho recordo malament, “prohibit prohibir” va ser el lema de la revolució estudiantil del maig del 68 a París. Si no és així, potser algun dels meus lectors m’ho recordarà. Però pareix que el seu origen ve de molt més lluny.
Aquest dies s’ha tornat a posar de moda amb el debat que, precisament avui, es fa al Parlament de Catalunya sobre la prohibició o no de les corrides de toros (o braus, digueu-li com vulgueu) a Catalunya. Però per extensió, aquesta prohibició podria afectar, de retruc, a la festa dels bous de les Terres de l’Ebre.
El debat és prou important per a que un diari com el Periódico de Catalunya porti com a principal titular de la portada: “Toros, sí. Toros, no”. També podeu trobar a les pàgines interiors del diari el resultat de l’enquesta feta ahir per Internet. A la pregunta: “Aproveu que es prohibeixin les corrides de toros a Catalunya?" Un 68 % s’hi mostra favorable, mentre que el 32 % contesta que “no”. No hi ha possibilitat de votar en blanc o de matisar la resposta.
La primera pregunta que em ve al cap és: On acaba la festa (nacional) i comença la tortura? I encara un altra: És digna la vida que porten els animals engreixat a les granges?
A la pregunta que feia el Periódico i a la que em referia una mica més amunt, jo vaig votar que “sí”, encara que no n’estic segur del tot, pel tema de les matisacions.
Jo sempre he segut de la idea de que cadascú faci el que vulgui, si és que està permès. Però és cert que si, avui, el Parlament de Catalunya decideix prohibir-la, llavors, ja no estaria permès i s’infringiria la llei. Si s’arriba a prohibir, les curses de braus que es feien fins ara a la Monumental de Barcelona i també a Tarragona (no sé si hi ha cap plaça més en servei) es deixaran de fer. La qual cosa suposarà un greuge econòmic per als promotors, toreros, apoderats, etc. El aficionats a la “festa nacional” de Catalunya ja no tindran cap lloc on anar. La plaça de toros més a prop serà la de Vinaròs. Allí, només uns quilòmetres més enllà del riu Sénia, la prohibició (repeteixo, en el cas de que es produeixi) no serà efectiva perquè es tracta d’una altra comunitat autònoma. Com tampoc ho és ara la caça amb barraca.
Igual com ho fan milers de catalans que es desplacen fins a Vinaròs a passar les proves de català (valencià) i abans ho feien per aprovar el carnet de conduir, ara aniran a veure les corrides que es fan a l’estiu, sobre tot, coincidint amb les festes patronals de Sant Joan.
I als nostres bous que els passarà? El grau de violència dels bous és molt menor que el de les corrides. Aquí no hi ha mort, però, hi ha tortura? Sobre tot amb els bous embolats, és evident. A més a més, no és una tradició nostra, sinó que ha estat “importada”, sobre tot en els darrers anys.
Segurament al bou capllaçat, també la hi ha, però aquesta tradició sí que és d’aquí. Els bous de plaça o de carrer, ja és una altra història. És cert que de tant en tant, sempre hi ha algú que els hi dóna una bona fuetada. Caldria controlar-ho i crec que el problema quedaria resolt.
Però no es fa tortura a aquells animals criats en granges on se’ls sobrealimenta amb la finalitat que s’engreixin més aviat per a poder fer més negoci. O a les gallines que se’ls canvia el seu cicle per a que ponguin més ous? Però com es fa amb la finalitat de que siguin consumits/des pels humans, ja no ho considerem tortura?
Al final acabo creient que sobre hipocresia i manca sensibilitat (o potser també en sobra?)
Per a fer-vos més agradable l’escrit acabaré amb un acudit. Diu que hi ha un que diu: “on hi hagi una bona “corrida” que s’aparti el futbol”. I l’altre li contesta: “I els toros”.

(A la imatge la plaça de bous de Vinaròs)

dijous, 17 de desembre de 2009

CIMERES INTRANSCENDENTS


Aquesta setmana s’han iniciat dues cimeres. Una ja va acabar com el rosari de l’aurora i l’altra té totes les perspectives d’acabar igual o pitjor.
La primera va ser la de presidents de comunitats autònomes convocada pel president Zapatero per a fomentar l’ocupació y sortir de la crisi. Els resultats de la mateix eren més que previsibles. El PP no està per fer fàcils les coses al govern. Potser sé li pot reprotxar a Zapatero que sigui la primera que es convoca d’aquest tipus des de fa 3 anys. Els motius de perquè s’ha tardat tant els desconec, però hi ha una dita que diu : “Val més tard que mai”.
Però, d’haver-se acabat bé la cimera, com hauria pogut criticar el PP a Zapatero?
Només cal veure que moments després de clausurar-se, ja va sortir Camps (D. Francisco) criticant l’actitud del president. No obstant, no van votar que no, només es van abstenir. La qual cosa vol dir que “benvinguts siguin els calers que ens puguin arribar per a crear ocupació a la nostra comunitat”. No crec que hi hagi cap president autonòmic del PP que rebutgi qualsevol tipus d’ajut que arribi des del govern central.
L’altra cimera, encara molt més important, és la que s’està fent a Copenague.
És molt important perquè ens hi juguem el futur del nostre planeta, que, segurament nosaltres no veurem, però si els nostres descendents. Hi ha una màxima que ens encoratja a cuidar-lo i que diu així: “La terra no és de la nostra propietat, sinó que és un llegat per als nostres fills”.
Però molt em temo que hi ha massa interessos econòmics. Li he de donar la raó a Hugo Chavez quan ahir va dir. “Si la Terra fos un banc molt important en crisi, tots els països posarien mils de milions per a salvar-lo”. Certament és així.
També potser una estratègia i que fins avui ha estat un gran fracàs i ara que arribaran els màxims mandataris, pugin tancar algun acord. Així serviria per a maquillar una mica la mala imatge que s’ha donat fins ara.
La nota negativa són les manifestacions violentes i les detencions que s’han fet... Només penso en que diria el PP si en lloc de passar a la capital danesa, passés a Madrid. Amb tota seguretat, la culpa seria de Zapatero.
Avui ha estat el torn de la Hilary Clinton de Sarkozy y Zapatero, entre d’altres. Tots han fet discursos de bones intencions. Però no n’hi ha prou. Cal posar els diners i els mecanismes necessaris ja, tal com diuen les Ong’s que hi participen. No per a l’any 2020 com proposa la secretaria d’estar nordamericana. Però el d’avui ja és una altra cosa. És el que deia un poc més amunt: posar les bases per al lluïment de Obama i companyia demà. Si demà Obama fa un gest més que el que avui ha fet la Clinton i, ho té fàcil, molt fàcil, rebrà els aplaudiments dels assistents i la cosa pot acabar mitjanament bé.
Per a la cimera del clima encara és possible. Per a la de presidents autonòmics, ja no.

dimecres, 16 de desembre de 2009

EBRENCS? O EBRENCS!


Estem davant d’una oportunitat històrica. Estem davant d’aconseguir la desitjada vegueria!
Però en lloc d’estar contents i lluitar plegats per a no entorpir la fase final del procés, seguint posant entrebancs i creant desconfiança...
És hora de preguntar-se si volem ser ebrencs o anunciem a tota Catalunya que, finalment, som ebrencs!
El procés fins arribar a la vegueria ha estat llarg i gens fàcil. El primer pas per aconseguir “l’autogovern” territorial ens el va donar, paradoxalment el darrer govern de Jordi Pujol. Si que és veritat que no ho va fer de forma gratuïta o, al menys no va ser aquesta la seva intenció.
Era un moment crucial per al nostre territori. Estàvem sols i no hi érem tots. Eren els anys de la lluita antitransvasament de l’Ebre. El govern de CiU ens volia tenir controlats i per això va idear la creació de la figura del delegat territorial. Al cap de poc es varen anar creant les altres delegacions territorials. Era una mena de govern territorial sense territori. Encara que el primer delegat territorial que hi va haver, molt abans de la figura del delgat del govern, va ser el delegat de cultura en la figura de Ramon Miravall.
Gràcies a aquell moviment antitransvasament va caure el govern de CiU. Encara que pareix que hi ha qui no se’n recorda o no se’n vol recordar...
L’anunci de l’atorgament de forma immediata de la vegueria ens el va fer el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya Joaquim Nadal el dia de la Comarca del Montsià dintre dels actes de Fira Amposta 2009. Encara que pareix que ja s’havia filtrat en algun mitjà informatiu. Jo no ho havia vist. Però enseguida me’n vaig adonar que alguna cosa passava quan l’alcalde d’Amposta va anunciar que “no hi estava d’acord i que s’hi oposaria”. Un mal començament, sense cap mena de dubte.
Avui, els dos delegats de Tarragona, el del Camp Xavier Sabaté (PSC) i el de l’Ebre Lluís Salvadó (ERC) han dit pràcticament el mateix: “unitat i maduresa”. O sé és o no sé és... No hi ha terme mig. O és que era, de sobte, ens ha agafat la por davant d’una responsabilitat com aquesta?
La vegueria ha de significar per al territori un pas cap en davant important. Segurament, com passa sempre, la seva posada en marxa serà complicada. Cal solucionar molts de problemes i superar més d’un entrebanc. Algunes d’aquestes coses han de quedar clares des del principi. Fins i tot, penso, la capitalitat de la vegueria també. Crec que des de la Generalitat s’ha deixat prou clar quina és la seva preferència: Tortosa. Simplement perquè és la capital de comarca de les Terres de l’Ebre que té més delegacions oficials i, també, tal com s’informava l’altre dia, ja s’està pensant en construir “el palau de la ‘Generalitat’ ebrenc” que donaria cabuda al govern territorial.
Però hi ha fórmules que permeten que les altres “capitals” Amposta, Móra d’Ebre i Gandesa) puguin participar de forma activa en les preses de decisions i sentir-se com a cocapitals.
Ara és hora de treballar pel territori. Ara és l’hora de la vegueria. I si algú té dubtes sobre quina deuria ser la capital o creu que no ho hauria de ser Tortosa, potser caldria mirar de fer una consulta (ara que estan tant de moda) per a tancar les polèmiques d’una vegada per totes.

Podeu llegir més sobre el temaa "la Marfanta" del periodista Gustau Moreno.
O a la pàgina d'Internet del diari el Punt.

dimarts, 15 de desembre de 2009

LES CONSULTES SOBIRANISTES DEL CAP DE SETMANA


Ja tocava! Potser algun lector ha trobat a faltar la meva opinió sobre les consultes sobiranistes que es van fer per diverses ciutats i pobles de Catalunya.
Cal dir que jo les he estat observant de lluny, sense prestar-hi l’atenció que, en canvi, si que va fer TV3.
I no els hi vaig prestar massa atenció per diverses coses. Primer perquè no tenien cap mena de validesa i, segon, perquè no es van efectuar a cap ciutat o poble de les Terres de l’Ebre.
Els motius del perquè cap població de les nostres contrades ha realitzat cap referèndum d’autodeterminació, les ignoro, però si que és, per a mi, un fet curiós.
Ja he dit moltes vegades que, de fer-se, votaria “sí”. La idea de ser un estat “independent” dintre de la UE, no és nova per a mi. Crec que el primer cop que ho vaig dir va ser sobre el 1986 quan encara la UE no existia (si el Mercat Comú Europeu)
Però hi ha coses que encara m’han sorprès més. La primera d’elles les picabaralles entre les diverses plataformes convocants. La plataforma de l’Osona, la comarca més implicada, se’n desmarca de la plataforma nacional que va organitzar les altres consultes.
I sobre tot les opinions dels dos partits que, d’alguna manera, estaven a favor de la consulta sobiranista de diumenge: ERC, per un constat i DCD, per l’altre.
Tots dos partits ja han dit que de moment, no és hora de plantejar-se referèndums vinculants. Segurament pels resultats... Si els resultats, en lloc de quedar-se amb un vint-i-tants per cent de participació hagués tingut una participació molt més elevada, la idea de fer una consulta amb “totes les conseqüències” polítiques, segurament hauria estat llençada per qualsevol d’aquests dos partits. Ara, han optat per la prudència.
Una “prudència” en canvi que no ha tingut l’alcalde d’Arenys de Munt que, recordem-ho, va ser el primer municipi de Catalunya que va fer la consulta. Fins i tot reclama el sorgiment d’una força per a poder-se presentar a les properes eleccions. Cal veure si algun dirigent que, encara avui, estigui dintre de ERC o en algun partit “satèl•lit”, no arreplega el gúa i els “llença a la piscina”.
Pel demés, m’han recordat molt qualsevol de les eleccions que es fan dintre del marc legal. Tothom està content amb els resultats! Els qui les han organitzat perquè els resultats que han tret són “extraordinaris”. I els que s’ho han estat mirant a certa distància, perquè els resultats no han arribat ni a sumar els vots que normalment obtenen ERC i CiU plegats. Ni de bon tros!
Segurament veient aquests resultats s’explica l’enquesta que està fent entre ahir i avui el diari el Punt (Considereu que després dels resultats del 13-D ja s’ha de presentar la proposta al Parlament per fer una consulta oficial?) on, majoritàriament, guanya l’opció de “S’hauria d’esperar primer que s’hagin fet totes les consultes” amb un 44,2 %, seguida de “No, seria cremar els vaixells abans de posar-los a l’aigua “, amb un 35,9 % i, finalment l’opció més favorable a fer el referèndum ja amb un 19,8 % (Sí, s’ha d’aprofitar l’empenta que han donat els bons resultats)
Però els resultats no han estat indiferents per al PP. Recordeu les paraules de González Pons, el seu portaveu comparant-les amb altres mesures de pressió com la “vaga de fam”.
Si els resultats seran a la curta o a la llarga tindran repercussió política sobre Catalunya, està per veure’s. Un efecte immediat positiu seria el desbloqueig de l’Estatut per part del TC i, negatiu, si el pronunciament final del TC fos de una retallada significativa. La segona opció, a la llarga, segurament beneficiari uns resultats més elevats i positius en els propers referèndums a celebrar a la propera primavera. (Perquè cal esperar que el TC es pronunciï abans –o no!-)

dilluns, 14 de desembre de 2009

ESTAFES


D’entrada jo les estafes les dividiria en dos grans grups: les legals (potser estaria millor parlar d’al•legals) i, evidentment, les il•legals.
Entre les legals (o al•legals) s’hi trobarien les que fan moltes empreses amb el consentiment de les administracions o bé per manca de legislació. Dintre d’aquest gran grup estarien les que realitzen les companyies de telefonia i empreses relacionades.
No hi entraré en detalls, perquè una vegada ja en vaig denunciar una aquí mateix i perquè, de bens segur, molts de vosaltres n’haureu patit algun cop.
Però sí que us voldria explicar un cas que li va passar a ma mare (a punt de fer 78 anys) la setmana passada.
Des de fa temps, estava de donada baixa de la companyia de subministrament de telefonia (Telefònica) dels seu domicili anterior, però encara li seguien cobrant el lloguer de l’aparell (un aparell que deuria de tenir més de 25 anys!) Finalment i, després d’haver tingut que trucar dues vegades (amb una es veu que no n’hi a prou) li van donar de baixa l’aparell, no sense preguntar abans si els interessava comprar-lo.
Con les companyies telefòniques hi ha serveis que els cobren per anticipat, un dia li va arribar un xec per un import de 4 euros i pico (l’import d’una mensualitat)
Com que el xec era del Banco Español de Crédito, la meva mare va pensar que seria millor anar-lo a cobrar a la pròpia oficina que el banc té a Amposta (des de fa pocs mesos a l’avinguda de la Ràpita)
Allí li van dir que no li podien pagar perquè ella no era la titular (anava a nom de mon pare) Llavors els hi va ensenyar que el portava signat pel darrera. Finalment li van dir que com anava barrat, calia que l’ingresses a un compte. Davant les dificultats, ma mare, el va estripar allí mateix davant la mirada perplexa dels empleats de l’oficina.
Es clar que podia haver-lo anat a ingressar a una entitat financera on tinguessin compte, però de vegades, per a imports petits, són més altes les comissions que el valor del xec.
Ara anem cap a un d’Il•legal que m’han contat aquest matí. Un senyor de certa edat (fins i tot una mica més gran que ma mare) va conduint amb el seu cotxe. De sobte sent un petit soroll que, en cap moment el fa sospitar res estrany. Al cap d’uns moments, un xicot ben vestit li demana que abaixi el vidre de la finestreta i li diu que, al passar, li ha trencat el retrovisor. El senyor major, s’abaixa del cotxe i segueix al jove que li ensenya, efectivament, un retrovisor exterior trencat. Li diu que per evitar molèsties, com ara tràmits amb la companyia d’assegurances, etc., li pot donar 2.000 euros que, si fa o no fa és el que costa el retrovisor nou. El senyor diu que no porta a sobre els diners i que, de totes formes, vol trucar a la seva companyia. El jove es mostra disposat a marcar-li el número de l’asseguradora i fa que hi està parlant. En un breu instant li passa el mòbil al senyor i, efectivament, de l’altre costat li diuen que la factura d’un retrovisor nou val els 2.000 euros que li demanen. Al final, el xicot (bé, els xicots, que en són dos), molt amablement li diuen que el poden portar a casa per a que els hi doni els diners. Però en arribar a casa hi troben a la filla i el gendre que, en sentir-ho, ràpidament demanen explicacions al jove. Allí, el cost del retrovisor ja no són 2.000 euros sinó 100! Malgrat tot, el gendre que és venedor d’assegurances diu que cal donar part a la companyia. Al cap d’uns moments el jove ja ha desaparegut. De totes formes, el senyor reconeix que, en mirar la cartera per veure l’import que hi portava, el jove ja li havia “estirat” els 70 euros que duia.
Es va donar part al Mossos que, de seguida van dir que donarien avís, ja que aquesta estafa pot repetir-se a d’altres persones.
Jo també us aviso... Només per si de cas.

diumenge, 13 de desembre de 2009

LAPORTA I SÁNCHEZ LLIBRE


O Sánchez Llibre i Laporta, que “Tanto monta o monta tanto”, com deien els llibres de text quan estudiàvem els Reis Catòlics...
No sé si ho he dit alguna vegada, si ho he fet, us ho torno a recordar: Dos, quan es barallen, sumen 1.200. Si sents (600) a un té raó i si sents (600) a l’altre també.
¿En aquest cas qui té raó, Laporta quan parla de “duel metropolità” i qualifica després “d’infantil” l’actitud de l’Espanyol o Sánchez-Llibre quan qualifica a Laporta “d’impresentable”?
El que em coneixeu i em segui, sabeu que no tinc cap mena de “devoció per Laporta”. Sóc un “culer” reconegut, però no m’agrada ni la política extradeportiva del Barça ni les maneres d’actuar del seu president. Respecto la seva manera de pensar, això sí, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però no aprofitar-se’n del càrrec de president de la primera entitat de Catalunya per a projectar-se políticament i expressar les seves idees.
Si busqueu al diccionari la definició de “metropolità”, us trobareu amb: “Relatiu o pertanyent a la metròpolis”. I què és “metròpolis”. A part de la companyia d’assegurances de José Celma Prieto, metròpolis significa “ciutat principal d’una contrada”. Si el Barça i l’Espanyol són dos equips de Barcelona, no és més cert que Barcelona és la ciutat principal de Catalunya? Llavors, la denominació de “metropolità”, no seria correcta? Hi caven dues possibilitats, que tant parlar de “galàctics”, quan Laporta es referia al duel dels eterns rivals de Barcelona, ho fes de forma despectiva cap a l’Espanyol (no he escoltat les declaracions i per tant, no puc opinar) O bé que Sánchez Llibre estès molt susceptible i es prengués a mal la “definició”. Tant me fa. “Si burro és un, burro és l’altre”.
I és que Sánchez Llibre que, d’entrada ja no sap ni parlar, fa del seu antibarcelonisme bandera (ja ho he dit més vegades) Son dos equips d’una mateixa ciutat i que la rivalitat de tots dos no hauria d’anar més enllà que del terreny esportiu. Primer va ser per Saviola, el jugador argentí pretès per l’Espanyol i que va acabar amb mans del Sevilla. Això és un tema esportiu, el Barça pot fer, legítimament parlant, “el que li roti” i el que cregui més convenient. Si al final Saviola va parar a Sevilla per menys diners que el que donava l’Espanyol, són coses deportives que no tindrien que no tindrien que malmetre les relacions. O és que si l’Espanyol no li pot “tocar la pera” al Barça no ho fa?
La plantada de la directiva de l’Espanyol d’ahir, em pareix INFANTIL. Sí, sí, infantil!!
Quan tot estava preparat, quan només fa uns dies, les directives del Barça i del Madrid (de vegades penso que sóc més antimadridista que, fins i tot, barcelonista) van dinar plegades, resulta que la de l’Espanyol refusa anar a dinar i cal suspendre’l.
I sí, Laporta és un “impresentable”, tal com diu Sánchez Llibre.
Espero i desitjo que els propers presidents (Laporta acaba l’any que ve i Sánchez Llibre està per veure’s...) puguin tenir unes relacions molt més fluïdes i cordials i, en el terreny esportiu seguir com els dos màxims rivals dintre de la mateixa ciutat, tant si els derbis són “metropolitans” o “galàctics”.

ELS PERGAMINS OBLIDATS de Manolo Ripollés


Ahir al vespre vaig tenir el plaer d’assistir a la inauguració de l’exposició de l’artista ampostí Manolo Ripollés (1948) Una exposició itinerant que es va inaugurar el passat febrer al palau episcopal de Tortosa i que posteriorment es va traslladar a la fundació que Josep Niebla (Tetuán 1945) té a la població de Casavells, comarca del Baix Empordà (Girona)
L’exposició es pot veure al Museu del Montsià des de ahir mateix fins el 24 de gener.


Però com jo, hi van haver molts d’ampostins i ampostines que no es va voler perdre l’esdeveniment. Quasi dues-centes persones van assistir a l’acte que va comptar amb la presència de l’alcalde de la ciutat, així com diversos càrrecs públics i artistes locals, la majoria amics de Manolo que va rebre les felicitacions dels assistents tan abans com al finalitzar la inauguració de l’exposició.


L’obra de Manolo em va parèixer magnífica als ulls d’un profà com jo. La perfecció dels seus “pergamins” construïts amb material diversos com trossos de ferro, llauna, paper, etc., la bellesa de les seves retolacions (“Per alguna cosa m’havia de servir fer cal•ligrafia de petit”, va dir l’artista) causen l’admiració del públic quan les mira.


Només em va quedar un dubte. Fins ara sempre m’havien dit que les arts plàstiques “clàssiques” eren la pintura, l’escultura i l’arquitectura. A partir d’aquí sorgeixen el gravat, la fotografia, el cinema (hi podríem incloure els documentals, videocreacions, etc.)... Però l’obra de Manolo Ripollés, al meu entendre no és res de tot això. És diferent! Possiblement entre mig camí de la pintura i l’escultura.
Potser a partir d’ara caldrà buscar-li una denominació i incloure-la com una nova forma d’art.

dissabte, 12 de desembre de 2009

VISITA A AMPOSTA DEL CONSELLER MARAGALL


El Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya Ernest Maragall va visitar Amposta divendres 11 de desembre. La visita hauria de qualificar-la com històrica ja que el motiu de la seva presència no era per menys: la signatura d’un protocol que esdevindrà dintre de poc un conveni entre la conselleria que ell representa i les escoles de música de les dues bandes de música de la nostra ciutat, la de la Lira Ampostina i la de la Unió Filharmònica.
Les dues bandes musicals d’Amposta són un dels patrimonis vius més importants de la nostra ciutat. Amb les seves brillants actuacions arreu del nostre país i d’altres de la Unió Europea, les bandes de música han “passejat” el nom d’Amposta fent possible el coneixement (i reconeixement) de la nostra ciutat.
Com deia, ahir, entre el Conseller Maragall i el president de la Lira Javier Escrihuela i la presidenta de la Filha Núria Gómez, “només” es va signar un protocol de “bones intencions” tal com va remarcar el propi conseller. Però també va voler deixar molt clar que si no es signava el conveni entre Ensenyament i les societats musicals era perquè, legalment no podia fer-se, ja que, primer, cal que la Generalitat tanqui el pressupost per a l’any 2010.
El conveni farà que els professors de totes dues escoles puguin tenir un estatus que els permetrà assolir unes condicions laborals que fins ara no tenien. Així ho recordava Escrihuela que li deia al conseller: “Portem 94 anys esperant un conveni així”. Mentre que el conseller deia que si bé el conveni inicial era només d’un any de durada, la voluntat de la conselleria era “posar-li dos zeros més...”.

L’ANÈCDOTA negativa de la jornada va arribar per la voluntat de la regidora d’ensenyament de l’Ajuntament d’Amposta de no permetre a la banda de música del IES Montsià tocar davant Maragall. Quan tot estava previst per a que així fos, la regidora, en el darrer moment, va “fer saber” al director de la banda que no actuarien. Sense saber-ne els motius que van portar a la regidora a prendre aquesta determinació, un (què és mal pensat de mena) pensa que va voler-ho així perquè es tractava d’un conseller socialista...

divendres, 11 de desembre de 2009

TEMPLERS A LES TERRES DE L'EBRE


El saló Polvorí del Parador de la Suda de Tortosa va ser ahir al vespre l’escenari per a fer la presentació del llibre “Templers a les Terres de l’Ebre” (Templarios a las Tierras del Ebro, que és el nom de l’edició en castellà) de Jesús Ávila Granados (Granada –com pareix indicar el seu nom- 1950)
A la taula, fent de “mestre de cerimònies” el ceramista i amic Joan Panisello i com a representant institucional Xavier Vega, el Director del Serveis Territorials de Cultura a les Terres de l’Ebre que fou el primer en prendre la paraula.
Vega fa comentar en profunditat el llibre, així com la manera de viure i pensar de l’Ordre del Temple en la baixa edat mitjana.


Del llibre (publicat per l’editorial de Valls Cossetània Edicions al preu de 19 euros totes dues edicions), va dir que eren dos llibres en un: la història dels templers a les nostres terres (que tal com diuen molts –jo mateix- les composen les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Matarranya) i una guia de viatge per a poder descobrir els indrets més coneguts, però també els racons més amagats dels dominis de l’ordre.
Panisello, amic de l’autor des de fa més de 35 anys, va parlar de Jesús Àvila com a persona, escriptor i fotògraf. Dels seus coneixements sobre el món medieval (l’Islam, els Càtars, etc.), però també d’altres pobles ancestrals com els celtes. Dels llibres d’assaig publicats i de la seva novel•la (només una), dels premis i d’altres reconeixements, entre els quals va destacar-ne els dos premis “Europa Humana” atorgats pel Consell d’Europa, TUTAV, donat pel Ministeri de Turisme de Turquia, al millor vídeo documental al festival de cinema de Montcarlo i, finalment al “millor llibre monogràfic en espanyol” per la seva obra “Enciclopedia del aceite de oliva”.
Com veieu, Àvila Granados no només toca temes històrics, sinó també culinaris, turístics, etc.


Però sense cap mena de dubte, “l’estrella” de la nit va ser Jesús Ávila Granados. L’escriptor va complaure el seu públic amb tota mena d’explicacions sobre l’Ordre del Temple. Fins i tot va deixar penjades alguna qüestió que donà que pensar, com per exemple, d’on es treien les enormes quantitats de diners per a pagar les obres de les grans catedrals (Notre Dame, Burgos, Toledo, etc.) Segons Ávila podrien haver arribar del •Nou Món”, la qual cosa, de ser certa, trancaria amb bona part de la història universal que ens han ensenyat fins ara.
De les seves explicacions es desprenia saviesa i entusiasme. Després de fer una passejada sense aprofundir massa per la història dels templers a les nostres contrades, a petició del públic congregat, va centrar més el tema en Tortosa i el seu contorn.
Finalment, com a “premi extra" ens va oferir una sèrie de més de 120 diapositives (són les il•lustracions del llibre) citant-ne un per un i alfabèticament els pobles on l’Ordre del Temple hi va ser present. Ens va descobrir aquells racons amagats (quasi secrets) dels que us parlava només començar l’escrit i que, normalment, passen desapercebuts al visitant poc entès en el tema.
No voldria deixar passar l’ocasió de citar el que va dir sobre la població de Batea: “Un poble que hauria de ser patrimoni de la humanitat i que jo faré tot el possible per a que així sigui”. Quan se’n assabenti el meu amic i alcalde Joaquim Paladella, segur que s’emocionarà. I també que la torre de la Galera (avui església i mirador sobre el pla que porta el seu nom, també té els seus orígens en el Temple)
Només un darrer comentari. Escoltant persones com Jesús Ávila te’n adones de les moltes coses que encara tens per “descobrir” i que pots aprendre per enriquir el nostre propi coneixement.

dijous, 10 de desembre de 2009

LA TERCERA POTA


Una manera gràfica de definir el govern d’Entesa seria dir que és una taula amb tres potes. Una seria el PSC, el grup majoritari, l’altra ERC i per últim, ICV-EUA.
A una taula, si una de les potes li falla, es diu que està coixa i cal falcar-la. El pitjor passa si la pota no és pot falcar.
En els anys del govern de Pasqual Maragall, sempre hi havia alguna “pota” que estava coixa, normalment la que representava a ERC. Finalment, quans els republicans van decidir deixar el partit, la taula va quedar coixa del tot i davant la impossibilitat de posar-n’hi una altra, va caler convocar noves eleccions. Aquest fet va passar factura al “tripartit” que va veure com les formacions que subjectaven el govern perdien vots i escons a favor de CiU i, sobre tot, de Ciutadans que emergien con una nova formació al parlament.
En els darrers dies, una altra pota torna a fallar, la d’ICV-EUA. I mira que si en alguna cosa destacava Montilla per sobre de Maragall, aquesta era, precisament, la fermesa com ha sabut resoldre els conflictes que, fins ara, se li havien anat presentant, amb l’excepció de la Llei d’Educació on els altres dos partits van tenir que pactar amb CiU per a treure endavant la llei.
Ara un altre cop la mateixa formació ha mostrat les seves discrepàncies a la nova llei sobre successions i donacions que han acordat les altres formacions de govern. Fins i tot han arribat a anunciar esmenes a la llei i el seu vot negatiu a la llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat que presentarà un govern on ells hi són!
Però en aquest cas, el panorama, em sembla força més complicat. Ara no passa com amb la LLE que va tenir el suport de CiU, ara, la formació que lidera Mas (i evidentment, també el PP i C’s) ja han anunciat que hi votaran en contra. La llei, només amb els vots del PSC i ERC, no podrà sortir endavant, al menys que hi hagués una enorme abstenció, la qual cosa, presumeixo, no passarà.
Sempre que es vol fer una llei nova (Estatut, finançament) és per millorar. Encara que sigui en aspectes puntuals i concrets, però una nova llei, sempre millora (o al menys tindria que ser així) la vella. Si ICV-EUA vota en contra de la nova llei, seguirà aplicant-se la vella amb el perjudici que causarà a bona part de la ciutadania que, amb l’aprovació de la nova, es beneficiarien.
Però aquest no és tot el mal que pot causar la formació “ecosocialista”. La percepció que té la ciutadania és d’un total desgavell en el si del govern i això acaba (com ja he comentat) afectant molt directament els resultats electorals dels partits que el configuren.
ICV-EUA, sempre s’ha mostrar a favor de repetir governs amb les altres dues formacions. Fins i tot diria que són els que hi estan més predisposats. Però amb la seva actitud d’intransigència a una llei de la que estan “bàsicament” d’acord, encara que no del tot, poden acabar amb les possibilitats de reedició d’un tercer govern d’Entesa.

dimecres, 9 de desembre de 2009

QUI PAGA LES CRISIS?


Crec que la resposta és força evident: els ciutadans i les ciutadanes. Crec que no cal que ens ho recordi ningú. La consigna “No pagarem les vostres crisis” l’hem pogut llegir en cartells i pintades.
El col•lectiu més afectat són els aturats i d’aquestos els qui no cobren cap tipus de prestació econòmica o estan a punt d’esgotar-les.
Però no són els únics. Aquest llarg cap de setmana del pont ho he pogut comprovar per mi mateix.
Aprofitant “l’aparador” de Fira Amposta ens aproparem als concessionaris dels cotxes per a mirar de canviar el vell que tenim (13 anys) Evidentment ens oferien (dintre de les nostres possibilitats) cotxes que es poguessin acollir al “Plan E” i gaudir així del l’ajut de 2.000 euros que et donen les diverses administracions.
Dels diferents models de les distintes marques que estiguérem veient, n’escollírem els que més ens van agradar. Però encara hi havia un altre obstacle que salvar: el finançament.
En arribar a casa varem entrar en les diferents pàgines dels fabricants per a veure si el preu que ens demanaven els concessionaris era el que recomanava la fàbrica en qüestió. Normalment, els preus dels concessionaris solen anar per damunt del que “marca” la fàbrica. Segons els venedors, és que allí cal sumar-li les despeses de matriculació i gestoria. Però n’hi ha que, la diferència entre els uns i els altres, és de més de 1.000 euros, la qual cosa fa pensar que no només és el producte d’aquestes despeses.
Però com avui en dia per Internet es pot trobar i veure quasi que tot, ens varem “submergir” a la pàgina de l’entitat financera a veure el tipus d’interès.
Incomprensiblement estava molt per sobre del que ens van aplicar cinc anys enrere quan varem finançar l’altre cotxe!
La conclusió que en vaig treure fa ser fàcil: “El que les administracions et donen, les entitats bancàries t’ho treuen”. Potser per això et dóna l’ajut el govern, per a pagar préstecs més elevats als bancs i caixes? Increïble, però cert!!
Per tant, aquella idea generalitzada de que no es supera la crisi per culpa de les entitats financeres és cert.
I a sobre, ahir mateix, un amic “caixero” em deia que la prioritat de la seva entitat (suposo que també de les altres) és acaparar diners, amb domiciliacions de nòmines, plans de pensions, etc. Però és que, a sobre, l’interès que et donen pels teus diners és baixíssim. No fa gaires dies, a la meva dona la van fer passar per una oficina. Els diners que fins ara li rendien un 4 %, de sobte passaran a « donar-li » un 0,10 !
Com veieu, « obrir » un banc no és tan difícil. Només cal pagar uns interessos molt baixos pels diners que dipositin els clients i cobrar-los molts alts quan els deixes a qui te’ls demana. Negoci net i segur!!

dimarts, 8 de desembre de 2009

FIRA AMPOSTA '09. CONCLUSIONS


Avui es clausura l’edició d’aquest any. Oficialment els seus responsables parlaran d’èxit (quasi sense precedents) d’un volum de negoci de milers d’euros, etc.
De fet, abans de començar la Fira ja es van donar les primeres dades. El nombre de visitants que s’esperaven i, sobre tot, la gran participació del món empresarial que, malgrat la crisi, havien aconseguit omplir el recinte firal.
Algunes d’aquestes dades no es poden discutir. Qui sap quans visitants haurà tingut? Qui sap el volum total de negoci generat? Només els responsables tindran dades aproximades i fiables, però, transcendiran al públic? O ens diran allò que els interessa?
Ara bé, algunes coses que ens han dit es poden contrastar. El pavelló firal no estava ple de gom a gom. En un dels carrils s’hi podia veure un estan buit. Al estar al mig vaig pensar que, algú, a darrera hora, havia decidit no acudir. Si hagués avisat en temps, segurament s’hauria dissimulat o posat a lloc prou dissimulat.
Però això no és tot. Mai com aquest any he vist tants estants d’entitats locals. Al parlar-ne amb els expositors, aquests em deien: “I gratis! I als demés perquè han rebaixat el preu...”. A part “exposen” les institucions que ocupen grans espais de l’interior del pavelló.
Durant l’any, al pavelló firal ja s’hi ha fet diverses fires com ara la fira d’entitats, la d’Aromes i Sabors o el mercat de vehicles d’ocasió. Quina necessitat hi ha per a que es tornin a repetir?
A més de les entitats (moltes, a part d’altres estants promocionals que no tindrien raó de ser a una fira de mostres), s’hi poden veure de productes alimentaris i, evidentment, juntament amb els cotxes nous, també vehicles d’ocasió. Un venedor em deia: “I gràcies a natros”.
Si la Fira de Mostres d’Amposta tingués l’empenta suficient per a generar negoci, sobre tot en productes innovadors i de gran demanda, no caldria omplir-la d’altres productes que, si han de ser els motors de la nostra economia, estem apanyats!
Segurament les raons que ens donaran els responsables de l’organització serà la crisi. Cert, en tems de crisi tot costa més. Si un any normal ja és difícil omplir-la, més en època de crisi.
Però la excusa no m’acaba de convèncer. L’equip de govern portava al seu programa per aquesta legislatura la construcció d’un nou pavelló firal que contemplés una sala multiusos per a poder fer els actes més institucionals i els que no ho són tant. Amb aquestes perspectives, es tant necessari? De vegades penso que si CiU d’Amposta no va tenir enveja del pavelló que es va construir a Tortosa en la passada legislatura...

dilluns, 7 de desembre de 2009

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "AMPOSTA 1908 CRÒNICA D'UN TEMPS"


El llibre “Amposta 1908 crònica d’un temps, memòria de 100 anys de ciutadania”, (aquest és el seu nom complert) va ser presentant dissabte passat dintre dels actes que s’organitzen en el marc de la 49ena Fira de mostres d’Amposta.
La presentació del llibre va ser seguida amb molta atenció pel nombrós públic assistent. Veia a ser com la cirereta del pastís que culminava els que han estat els actes de la celebració dels “100 anys de ciutat” d’ençà de l’atorgament del títol concedit pel rei Alfons XIII, precisament l’any 1908, l’any passat va fer just un any.
És un llibre recopilatori dels actes que s’han portat a terme en aquest darrer any i pico des d’aquell dia del mes de maig de l’any passat on “l’alcalde Joan Palau” va desembarcar a Amposta per oferir als seus ciutadans la noticia de la concessió del títol de ciutat i, encara millor, la construcció del pont sobre l’Ebre. Aquest pont (el pont penjant) a part de ser el símbol de la ciutat, va significar al seu dia superar la barrera natural que significava l’Ebre i poder-se comunicar amb l’altra llera facilitant el trànsit de persones i mercaderies amb les grans urbs catalanes com eren Barcelona i en menor mesura Reus i Tarragona.
Però tornem al llibre. És un llibre divulgatiu, sense grans pretensions. Consta de 100 pàgines però conté moltes il•lustracions. Fotografies i retrats de principis del segle passat. Està dividit en quatre capítols: Com era la ciutat, com es governava, com treballàvem i com convivíem. Finalment hi ha un plànol de la ciutat on es destaca els barris que composaven l’Amposta de 100 anys enrere.
Però això encara no es tot, ja que el llibre porta inclosa una sorpresa: un DVD que recull els principals moments dels actes de commemoració del centenari, amb fotografies de diversos fotògrafs ampostins i també de fons fotogràfics de diferents institucions, com per exemple l’Ajuntament d’Amposta, el Museu del Montsià, la biblioteca comarcal Sebastià Juan Arbó o l’Institut Ramon Muntaner. També conté diverses filmacions amb muntatge del realitzador ampostí Santi Valldepérez. Una de les coses més interessants són les explicacions que donen un bon nombre de ciutadans i ciutadanes de edat superior als 70 anys que recorden anècdotes i fets de la seva infantesa i joventut. Aquesta projecció ja es va poder veure en una de les exposicions que es va fer al Museu del Montsià. Són la memòria viva (com la resta de la seva generació) de les darreres dècades de la nostra ciutat.
El preu del llibre-DVD és de 12 euros i a partir de demà (avui a Amposta és festa local) podrà trobar-se a les principals llibreries de la ciutat.
Crec que és un llibre que no ha de faltar a cap casa d’Amposta i que tots i totes els qui van participar a la festa com els altres que, simplement, van fer d’espectadors, se’l miraran amb molta atenció.

diumenge, 6 de desembre de 2009

LA LEAR / MAI


La Lear de Roquetes, dedicada a la fabricació de circuits elèctrics per a cotxes, irremediablement, tancarà portes dintre de poc temps. Una ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) en té la culpa. Llavors, els 518 treballadors que encara hi queden en plantilla, passaran a forma part de “l’empresa més gran del país”, l’INEM. O dit d’una altra manera: s’estaran a l’atur. El motiu del tancament de la fàbrica per part dels seus propietaris nord-americans, no són les pèrdues, ja que la Lear genera beneficis, és que a Polònia (on pareix que s’instal•larà la nova fàbrica), la ma d’obra és més barata i els beneficis empresarials, per tant, superiors. És el que s’anomena deslocalització.
Els 518 treballadors que es quedaran sense feina de cop, és una xifra molt elevada per a unes comarques que, comparativament parlant, estan molt despoblades respecte a les grans concentracions humanes que representen les zones metropolitanes de Barcelona i, en menor mesura, Tarragona. A més a més, les nostres comarques pateixen un dèficit històric d’indústries que ens haurien de permetre desenvolupar-nos adequadament i reequilibrar el territori català.
Tothom sabia que, tard o d’hora, la Lear de Roquetes acabaria tancant les seves portes (després del tancament de Roquetes només li quedarà la de Valls, comarca de l’Alt Camp) Això ho sabia tothom perquè en els darrers anys només tenia un client: la empresa sueca SAAB. I encara perquè aquesta havia posat la condició de que volia que la fabricació d’uns determinats circuits els fessin, precisament, a la fàbrica de Roquetes.
Dependre només d’un client, sentència a qualsevol empresa. I si a sobre, sé li afegeix que els seus propietaris ja feia temps que volien marxar, s’acaba d’entendre perfectament el motiu del seu tancament.
La implantació de la Lear a les nostres comarques va arribar per la compra de la MAI. La MAI tenia a començament de la dècada dels anys 80 dos centres de producció. El primer estava situat al polígon del Baix Ebre (a tocar de Campredó) i l’altre, al barri de Ferreríes de Tortosa, al costat de l’Ebre i que, en posterioritat, va ser reubicar a la vora de la plaça Corona d’Aragó.
Quan vaig decidir marxar l’any 1984 de l’empresa Juan Chaler SA de Vinaròs, on hi havia treballat els darrers cinc anys, un conegut em va parlar de la possibilitat d’entrar-hi a treballar. Després de fer-ne les proves i passar la revisió mèdica, ja no hi havia cap impediment per a formar part de la plantilla de treballadors d’aquella empresa. Només era qüestió de dies... Però els dies passaven i els directrius de la MAI no es posaven en contacte amb mi per anunciar-me el dia que tenia que incorporar-me al meu nou lloc de treball. Un dia em va arribar una carta. Vaig llegir-la ràpidament i em deia que “hi havia hagut un error i que, en aquells moments, no hi havia treballa per a mi i que si en sis mesos no trobava treball a un altre lloc, podia posar-me en contacte amb ells”. Van passar els sis mesos i com no m’havia sortit treball, vaig anar a les oficines del polígon. Amb un ambient molt gèlid, em van dir que seguien sense poder-me donar la feina.
Va passar un parell d’anys i un dia que vaig apropar-me per Vinaròs, vaig decidir passar a veure als que havien estat els meus companys. Després de anar-los saludant, de sobte un em va cridar i em va fer una pregunta un tant inesperada: Quan vas marxar d’aquí, ja tenies feina en un altre lloc? La meva resposta va ser negativa. I va continuar: Però n’estaves buscant? I jo li vaig contar que sí, que havia passat unes proves per posar-me a treballar a la MAI. La següent pregunta encara va ser molt més desconcertant: Però, no vas arribar a entrar? La meva resposta va tornar a ser negativa. Agustí, que així es deia el meu antic company, me’n explicà els motius. Els responsables de la MAI havien demanat informes a la que havia segut la meva antiga empresa Juan Chaler SA i, en parlar-los de les meves activitats sindicals, van optar per no contractar-me.
Jo, llavors, ja treballava a l’administració pública, on encara continuo després de quasi vint-i-quatre anys.
És evident que els responsables de Juan Chaler SL (si on recordeu, pràcticament absorbida per Hermanos Serret, SL), es van voler revenjar-se de mi i de la meva lluita sindical ens uns moments en que la fàbrica passava per una situació d’incertesa absoluta amb la “destitució” dels seu gerent Javier Bas.
Els que no es pensaven els qui em van voler causar perjudici, és que, amb els anys, m’acabarien fent un gran favor, ja que, amb molta sort, ara seria un dels 518 treballadors que es quedaran sense feina. O tal vegada, ja m’haurien acomiadat faria molts d’anys, com els hi va passar a d’altres amics i companys que conec.

NOVA "GUERRA" PER LA LLENGUA


Aquesta setmana, concretament divendres passat, llegia al Periódico que l’Aragó obria un nou front de guerra. Si bé les obres d’art sacre de la Franja van ser (i són) una guerra oberta contra Catalunya, en aquest cas no és ben bé contra Catalunya però si contra el català.
Deia l’article (que estava il•lustrat amb la foto d’una manifestació del PP i del PAR amb banderes espanyoles i amb un lema: Nosotros no hablamos catalán) que l’Aragó vol imitar a la Comunitat Valenciana i vol crear la “Academia Aragonesa de la Lengua”. Evidentment per a defensar els seu aragonès, ara castellà. Ja que l’aragonès, com ja us contava una vegada aquí al meu blog, al parlar-vos de Jesús Moncada, és un idioma diferenciat del castellà, però molt poc parlat.
Normalment, als territoris fronterers, ja siguin entre estats o, simplement, entre territoris que parlen llengües diferents, s’hi troben zones a un costat i a l’altre d’aquestes fronteres on es parla una llengua comuna, sovint un dialecte de la llengua “mare” u oficial.
Tenim casos molt eloqüents com Suïssa on es parla fins a tres “grans” idiomes: el francès, l’alemany i l’italià.
Aquí, al nostre país (o estat si voleu) on la varietat de llengües és una riquesa extraordinària, aquest exemple passa sovint. No cal anar a buscar-lo a d’altres territoris, només cal mirar el nostre, de vegades anomenat “quinta província”.
La influència del català a l’Aragó va es del N fins al S del seu territori. També la influència del català va més enllà del riu Sènia i, tot i reconeixent que el valencià té trets diferencial, el gran filòleg Sanchís Güarner, parla del català com la llengua d’us dels vinarosencs.
Tradicionalment, els pobles del Matarranya limítrofes amb la Terra Alta, han tingut més vincles amb les Terres de l’Ebre que amb l’Aragó. La companyia d’autocars Hife (la Hispano de Fuente en Segures) tenia una línea regular que arribava fins Alcanyís.
Quan la xarxa hospitalària no era com la que coneixem ara, era freqüent que els habitats d’aquests territoris acudissin a Tortosa a la recerca d’un remei als seus problemes de Salut. Això també passava amb les poblacions del N de Castelló on, també molts d’aquests pobles estaven comunicats amb Tortosa per línies regulars de transport terrestre.
Tornant a la Hife, el seu nom delata la seva procedència, ja que la font “en Segures” es troba a Benassal. Jo encara recordo quan es denominava a una de les seves línies con el “cotxe de Benassal”. També, l’autobús de la Sénia que passava per la Galera, sortia, en primera instància, de Rossell.
Aquí al nostre territori (incloent-hi les poblacions que es situen més enllà dels límits administratius), que no ens parlin de diferències de parla, ni tan sols de costums, caràcter, etc. penso que som una unitat prou homogènia i amb més característiques pròpies que ens uneixen que no que ens separen. Bona mostra del que estic dient la tenim en la creació de la mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa poblacions dels tres territoris històrics: Catalunya, València i Aragó.
A principis de setmana vaig conèixer un senienc que em parlava amb tota normalitat dels masos que hi ha passada la Sénia i camí de la Tineneça de Benifassa i que, indistintament es poden trobar al costat valencià del riu o al costat català. Quan passada la Sénia creues el riu i t’endinses a l Tienessa, sempre havia cregut que ja em trobava al País Valencia, fins que t’introduïes al Parc Natural dels Ports i, allí sí, que et tornaves a retrobar amb Catalunya. Tal com em va explicar Roberto, ben bé no és així.
També la noia que regenta en l’actualitat la fonda la Morena de la Pobla ens deia si fa o no va, el mateix el mes passat. Ella havia estudiat a la Sénia i entenia que el català i el valencià eren una mateixa cosa.
Només postures de persones intransigents i sovint amb motius força interessats, volen crear unes diferències que, entre la gent, no existeixen.
Voldria acabar donant un toc d’atenció a aquest tipus de polítics. Que ens deixen en pau!