dimecres, 31 de març del 2010

MATAS, RAJOY, EL PP, CÈSAR I LA SEVA DONA


Fins ara, el PP (presidit a nivell nacional per Mariano Rajoy) podia posar l’excusa que el tema Gütel (la xarxa de corrupció i, molt possiblement de finançament il•legal que afecta el partit a mitja Espanya) encara no ha passat pels tribunals i, per tant, no hi pot haver un veredicte de culpabilitat cap els càrrecs implicats.
Però ahir, el jutge de Palma de Mallorca va dictar sentència en contra de Jaume Matas, expresident del PP balear i, en l’època d’Aznar, ministre de Medi Ambient i gran impulsor del Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l’Ebre. El veredicte va se de culpabilitat i les paraules del jutge en la seva sentència demolidores.
En l’ampli reportatge que porta avui el Periódico, es poden llegir coses com: “L’instructor desemmascara l’imputat com a cap d’una trama corrupta” o “Els populars van endossar a les arques públiques nombroses despeses del partir”. I a sobre, el PP, li va pagar un sou de 5.000 euros al mes després de perdre el càrrec de president de les Illes Balears... I Rajoy calla...
Rajoy no pot seguir fent “els ulls grossos” davant de l’evidencia. No pot fer com que el tema no va amb ell, ja que molts dels seus càrrecs hi estan implicats en alguna trama de les que els hi estan afectant.
Mariano Rajoy, molt lícitament aspira a ser el president del govern d’aquest país. Però Rajoy, amb una sentència a la ma com ha estat la del cas Palma Arena que afecta a un exministre del govern d’Espanya, ha de prendre una decisió sense més dilació. I aquesta decisió no potser d’altra que la dimissió i la renuncia de voler ocupar cap càrrec important dintre de l’organigrama polític de l’estat espanyol.
Un aspirant a ocupar el càrrec polític més important d’Espanya no en té prou en voler ser honest, també cal que ho demostri. Ja sé sap el que diu la dita: “La dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha d’aparentar”. I per davant de Rajoy han passat massa corrupcions i també massa persones corruptes per a pensar que ell mateix no té res a veure ni amagar.

dimarts, 30 de març del 2010

PURA ENGINYERIA PRESSUPOSTÀRIA


Al ple de l’ajuntament d’Amposta d’ahir “es va donar compte” del tancament del pressupost de 2009.
Possiblement quan es va anunciar la xifra de superàvit, al voltant d’1.105.000 euros, qualsevol persona que no coneix les argúcies que sé solen fer des de l’ajuntament ampostí, podria haver exclamat: Carai!! I en època de crisi!
Però qualsevol ciutadà d’Amposta ja està acostumat a que l’equip de govern ens presenti grans superàvits que al final, només serveixen per anar quadrant durant la resta de l’any les improvisacions pressupostàries a que ens tenen acostumats.
La regidora d’Hisenda ens va dir que ella va ser la primera sorpresa quan li van comunicar la xifra. Caldrà pensar que, realment va ser així. Però ja dic, per a mi (i per al meu grup també) no va significar-ne cap.
Anem a veure. El superàvit és fruit de dos components: els ingressos van ser el 105 % d’allò que estava previst i les despeses, en canvi, no van arribar al 95 % del total que s’havia pensat gastar.
La major part de la quantitat recaptada de més és degut al increment de l’IBI (l’impost de bens immobles) que és la font d’ingressos més important que té l’ajuntament.
Aquest increment de l’IBI és degut a les “noves incorporacions” d’immobles construïts els anys anteriors.
Efectivament, tal i com va passar a la majoria de pobles i ciutats, durant els anys de la “bombolla immobiliària” la construcció va ser desmesurada, la qual cosa va produir in notable increment de pisos, cases, etc. Tots aquests immobles han anat afegint-se al padró de la contribució de forma progressiva. És evident que tal i com s‘anaven donant d’alta, tard o d’hora acabarien per incorporar-se. I ara ve la pregunta: Això ho desconeixia l’ajuntament? Crec que la resposta és evident i senzilla. “No”.
Com pot un ajuntament que és qui dóna d’alta al padró de l’IBI els nous immobles, desconèixer quans s’afegiran l’any següent.
Cadastre, és cert, no els dóna d’alta de forma immediata i triguen uns quants anys en aparèixer al padró. Però això s’acaba convertint en una operació rutinària fàcil de preveure.
I sinó, perquè ahir mateix, mentre se’ns “donava compte” ja hi havia una modificació de crèdits per valor de 400.000 euros? Tant ràpid ja es va trobar la manera de gastar-ne una part?
Això sí, la regidora en va dir que en reservarien 400.000 més per a l’exercici de 2011. La qual cosa fa pensar que el marge de maniobra en el tancament de l’exercici d’enguany serà molt més reduït. I això és tant evident com que la construcció està totalment paralitzada (llevat casos molt puntuals) i l’IBI, d’un any a l’altre, sofrirà una imperceptible variació.

dilluns, 29 de març del 2010

ELS LLARGS TENTACLES DE CIU A AMPOSTA


Sempre s’ha dit que bona part de l’èxit de CiU a Amposta és el control que exerceix en el teixit associatiu de la ciutat. La majoria de les associacions de veïns i entitats estan controlades des de l’equip de govern d’Amposta. CiU va saber copiar la tàctica que usaven els comunistes a la clandestinitat i “penetrar” a les associacions ampostines per controlar-les de ben a prop. Avui, la majoria d’aquest teixit social té com a president (presidenta) afiliats a la federació nacionalista. Si parlem d’associacions de veïns podríem citar casos tant evidents com les del Grau i del Centre. Recordo que la del Grau va ser l’única que no va integrar-se dintre de la Federació de Veïns d’Amposta. L’Associació de Jubilats i Pensionistes, la Unió Filharmònica, el CF Amposta, etc. serien les més importants i les que aglutinen un major nombre de socis.
Dissabte passat va atorgar-se el Premi Amposta que es lliura a la persona o entitat que més ha destacat l’any anterior. El jurat d’aquest premi està composat per membres dels mitjans de comunicació locals i presidit per regidor de Noves Tecnologies i Mitjans de Comunicació. Avui en dia tret de Amposta Ràdio i la Revista Amposta (totes dues municipals), poca cosa més hi ha...
Aquest any el premi se’l va emportar la penya barcelonista Joan Gamper que l’any passat va celebrar el 50è aniversari des de la seva fundació. Aquest any hi va haver també un accèssit a mans Unides que, també, van commemorar l’any 2009 els 50 anys de la seva fundació a Espanya, però també a Amposta.
En ambdós casos, considero encertada l’elecció, ja que la labor que van portar a terme durant l’any passat els fa mereixedors d’aquestes distincions.
Però al principi parlàvem del control que exerceix CiU sobre les entitats i aquestes dues són un bon exemple.
El president de la penya barcelonista Joan Gamper és gendre d’una exregidora de CiU i del qui també va ser ja fa uns anys, president local i comarcal de CDC. I ell mateix va ser-ne el xofer de l’exalcalde mentre aquell va gaudir de cotxe oficial per ser-ne el president de la “convergent” Associació Catalana de Municipis i Comarques.
Mentre que la presidenta de Mans Unides és la germana d’un altre exregidor i avui gerent de Fira Amposta.

diumenge, 28 de març del 2010

“TANTO MONTA...”


A principis d’aquesta dècada, mentre una part important de la població d’Amposta es manifestava en contra del Pla Hidrològic Nacional d’Aznar, l’equip de govern de la ciutat estava més preocupat en agradar a Jordi Pujol que de fer costat als seus ciutadans.
Quan es “portaven” les manifestacions lluny del nostre territori, a ciutats d’arreu d’Espanya i fins i tot de l’estranger coma ara Saragossa, Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, València, Brussel•les, etc. te’n adonaves que molts d’alcaldes es desplaçaven juntament amb els seus conciutadans com a mostra de suport institucional. Fins i tot, molts ajuntaments de la riba del riu organitzaven i subvencionaven els viatges a aquests ciutats.
Potser per això, a l’entrada a Amposta pel Grau (l’entrada natural des de Tortosa), durant molt de temps s’hi va poder llegir: “Amposta un poble sense alcalde diu no al transvasament”.
Els actes de la Plataforma en Defensa de l’Ebre no només eren manifestacions. Les diferents seccions locals en realitzaven d’altres en un format més petit destinats, en bona part, a recaptar fons per a finançar els viatges i campanyes de sensibilització mediambiental. En cap d’ells hi va assistir l’alcalde d’Amposta ni cap regidor del seu equip, com tampoc van donar cap classe de suport.
Era evident que el moviment prenia bona part del protagonisme a un govern municipal acostumat a marca el ritme de la vida social de la ciutat. El poder de convocatòria de la PDE era tant gran que els periodistes cobrien qualsevol tipus d’acte. Calia fer-hi alguna cosa!
Va ser llavors quan es va idear un lema: “Amposta capital”. Sense dir-ho mai, l’eslògan volia recuperar la vella rivalitat entre Tortosa, la que s’ha considerat sempre la capital històrica del territori i Amposta i que tan bons resultats electorals ha donat sempre a CiU a nostra ciutat.
Si la PDE va fer samarretes amb motius antitransvasistes, CiU no podia ser menys i en va repartir unes de color groc entre els seus adeptes, però també entre l’empresariat local encara que no simpatitzessin amb la seva idea.
El dia del bou capllaçat, un dels actes més entranyables i multitudinaris de la festa major, contrastava el color groc amb el blanc de la secció ampostina de la PDE i el blau, el color tradicional del moviment.
Els anys han passat, la majoria de la població ebrenca s’ha desmobilitzat i només uns pocs mantenen encesa la flama del moviment i estan vigilants a qualsevol nou intent d’agressió al territori. Però el nou equip de govern de l’ajuntament d’Amposta ha reactivat l’antic debat precisament quan des del govern de la Generalitat de Catalunya es pretén aprovar la nova divisió territorial en vegueries.
Si al ple del passat mes de gener el grup municipal de CiU presentava una moció reclamant la cocapitalitat de la vegueria i que va ser aprovada per la unanimitat dels tres grups que configuren el plenari municipal (CiU, PSC i ERC), el mes de febrer, la junta de govern acordava demanar “ser seu institucional”. Aquesta darrera proposta va ser duta al ple del mateix més per voluntat expressa de l’alcalde en un intent de seguir “marejant la perdiu” i desviar l’atenció d’altres problemes que afecten a la ciutat d’Amposta molt més importants i greus per al conjunt de la ciutadania, en una mostra més de la incapacitat manifesta de portar a terme el seu projecte polític.
Quasi que de forma simultània, la formació que lidera Artur Mas, presentava al Parlament de Catalunya una esmena a la totalitat a la llei de vegueries promoguda pel govern d’Entesa. Un clar exemple de l’actitud de la coalició nacionalista que no vol que s’aprovi la llei de divisió territorial (al menys en aquesta legislatura) Però com saben que no se’n sortiran, miren si alguns dels seus líders territorials poden ficar-hi entrebancs i, al mateix temps, treure’n rendibilitat política.
En 10 anys Amposta s’ha transformat molt. Bona part gràcies a la iniciativa privada i l’empenta dels seus ciutadans, però els qui governen han de recorre a les velles estratègies. Tant se val de com es disfressi.

dissabte, 27 de març del 2010

DELIRIS DE GRANDESA


El passat cap de setmana Carretero, el líder del partit independentista Reagrupament.cat, va presentar el que seria el seu model de constitució per a Catalunya.
Evidentment davant d’aquesta situació alguna cosa hi ha per dir. No obstant això, els principals líders polítics de la nació catalana encara és l’hora que obrin la boca. Al menys en públic.
Un dels primers dilemes que em plantejo és: Poden anar dues persones amb un ego tant accentuat a la mateixa candidatura? Al menys que facin com el que van fer els germans Kaczynski a Polònia que, mentre un era el president l’altre era el primer ministre. Mentre un tenia una representació més d’estat, l’altre era el que “remenava les cireres”, per a que ens entenguem.
Al seu esborrany de constitució catalana... Perquè era només això, oi? (Penseu que una constitució ha de ser elaborada per un grup d’experts, votada en seu parlamentaria per la majoria dels diputats, votada en referèndum pel poble i, finalment, al menys en el cas de l’espanyola, sentenciada (es diu així?) pel Rei... O Carretero es saltaria la majoria d’aquest passos? Entenc que sobra el pas del Rei, però hi els altres? Bé, seguim, al esborrany de constitució parlava d’un exercit propi i d’una guàrdia nacional. Un exercit propi per a què? Per a salvaguardar la independència de Catalunya respecte a “Castella”? Però no seriem un estat integrat a la Unió Europea que podríem mirar d’igual a igual a Espanya, França i qualsevol altre país? Perquè aquesta és un altra. Tornant a l’esborrany de constitució que portava a les mans, vareu veure la bandera la Unió Europea? És que Catalunya s’integrarà a Europa, així, “plas”. Bé caldrà una negociació prèvia i una acceptació al sí de la Unió per part de la majoria dels països membres. O no?
I ens acabaran acceptant amb uns líders com aquests al capdavant?
Està bé que als catalans, despectivament ens diguin “polacos”, però potser a partir d’ara ens ho diran fins i tot irònicament...
Veig molts "Deliris de grandesa".

divendres, 26 de març del 2010

EXPOSICIÓ DE FOTOGRAFIA D'ARES DEL PINO ESCALES

Com estava previst, aquesta tarda, a la biblioteca Marcel·li Domingo de Tortosa s'ha inagurat l'exposició de fotografia d'Ares del Pino Escales i que porta per títol: "20 clicks entre Hondures i l'India". En podeu veure un petit reportatge que he fet.








DEMANEN QUE L'ANTIC COL·LEGI DE LES MONGES D'AMPOSTA SIGUI UN CENTRE CÍVIC


La Veu de l’Ebre d’aquesta setmana porta una informació amb el següent titular: “La federació de veïns (d’Amposta) vol convertir l’antic col•legi de les monges en un centre cívic”.
Les monges d’Amposta són de la congregació del Sagrat Cor de Jesús i porten educant a Amposta des de fa més de 100 anys.
Però fa menys, molts menys, que “les monges” van decidir abandonar el seu antic edifici situat al carrer Tarragona, exactament darrere del mercat municipal, és a dir “al rovell de l’ou” de la ciutat per a traslladar-se a la sortida d’Amposta, darrera dels concessionari de la Peugeot i també del supermercat Ldel.
Aquell moment, quan les antigues dependències del col•legi quedaven buides, era un bon moment per a que l’ajuntament el comprés per a dedicar-lo a equipaments municipals, tant mancat com estava aquella moment el poble d’aquest tipus d’instal•lacions. Però també era un moment dels “pilotassos” urbanístics i amb un “bon criteri”, l’equip de govern de l’època ho va vendre a una empresa constructora del municipi i va passar a mans privades.
Però van passar els anys i no es va arribar a edificar mai. El motiu no el sé, però bé podria ser que la intenció fos vendre’l a un millor preu sense haver-hi pegat “una paletada”.
Finalment, l’any passat, es va presentar un projecte que va arribar fins a la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre (CUTE), depenent del departament de Política Territorial i Obres Públiques (PTOP) de la Generalitat de Catalunya. Com que el projecte no s’ajustava a les normes que estableix el Pla General d’Ordenació Urbana d’Amposta, la CUTE, el va rebutjar.
Va ser llavors quan l’alcalde va buscar el consens dels altres dos grups polítics de l’Ajuntament per trobar-hi una sortida davant de les suposades pressions dels propietaris de l’immoble. Com els dos partits politics ens hi varem negar, l’alcalde, en un arravatament dels que li agafen normalment, “es va enfilar al cirerer i va voler tirar pel camí del mig”. Al final, després de negociar amb la CUTE una sortida “digna”, les “aigües van tornar al seu conducte”. Encara que no sé si s’ha arribat a desencallar el tema o segueix a la “via morta”.
Des del PSC ja fa temps que reclamem un local per a la gent jove del poble. Un casal juvenil o un hotel d’entitats. Digueu-li com vulgueu, i pensem que el col•legi de les monges seria una gran solució i així ens hem manifestat en diverses ocasions.
Evidentment, com tota proposta que surt del nostre grup està mal vista per l’equip de govern de CiU (encara que després hi ha idees que sé les apropien), va ser desestimat.
A veure si ara que hi ha pressió de la Federació de Veïns que aglutina a totes menys una de les associacions de veïns del poble, finalment s’aconsegueix que es destini l’antic col•legi de les monges a un equipament de tipus juvenil i social. Seria una gran fita per Amposta.
Encara que no espero cap tipus de facilitat ni per part de l’actual equip de govern ni per l’empresa constructora propietària.

INAUGURACIÓ DEL 24è SALÓ DE PASQUA DE LA INFÀNCIA I LA JOVENTUT D'AMPOSTA


A diferència del que sol passar a d’altres ciutats i poblacions, a Amposta té més importància el saló de Pasqua que no el de Nadal que, de fet, porta molt poques edicions celebrant-se.
Aquest matí, a les 11, s’ha donat el “tret2 de sortida del saló d’aquest any, encara que quan les autoritats locals s’han apropat per a inaugurar-lo, ja estava ple de nenes, nens i monitors que “donaven” vida al pavelló de fires de la ciutat.


Aquest any el saló volta a l’entorn de la figura del Petit Príncep, que com tothom sap, és una de les obres juvenils més importants de la literatura mundial i que va escriure l’aviador francès Antoine de Saint-Exupéry.
Encara que al saló hi destaquen els “inflables”, també es pot jugar amb l’ordinador, diversos esports, tallers de manualitats i d’altres activitats “d’aventura”.



El saló romandrà obert fins dimecres 31 de març.

dijous, 25 de març del 2010

LOS INOCENTES HIJOS DE DIOS


Divendres 26 de març, a les 8 del vespre i a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, el policia local i delegat de la UGT Pere Perellon i Roda presentarà el seu primer llibre: “Los Inocentes hijos de Dios”.
El llibre ha estat editat per Entrelíneas Editores i la presentació anirà a càrrec del filòleg Pep Carcellé i Freixas.
De les poques coses que han transcendit fins ara del llibre, és que es tracta d’una novel·la d’intriga ambientada a la València del segles XIV I XV.

dimecres, 24 de març del 2010

PAS A LA DRETA


Potser seguin els astres, potser és una cosa cíclica o potser és el desgast dels partits d’esquerra. O potser la suma de tots els anteriors. Però el cert és que la dreta està “demanant pas”.
Encara que les formes de fer-ho són molt diverses. Comencem per Catalunya. Segons l’enquesta que publica avui el Periódico de Catalunya, CiU podria aconseguir fins a 63 diputats (ara en té 48), vorejant la majoria absoluta (tal i com ja ho va anunciar la setmana passada la Vanguardia), mentre que els altres partits que conformen el Parlament de Catalunya, ja siguin els que estan al govern, com els que completen l’oposició, tots baixen. Encara que els baixades més significatives siguin les que pateixen ERC que, sempre segons l’enquesta feta per GESOP, passaria de 21 a 12 o 13 i Ciutadans que “no puntuaria”, es a dir, es quedaria sense representació, tal i com jo vaig dient des de fa un bon grapat de mesos.
Segurament el mateix rotatiu l’encerta amb el seu titular principal: “El caos de la nevada noqueja el tripartit”.
Segurament no serà l’únic motiu, però potser sí el més important. Encara que hi ha una variant molt important: la proximitat de la situació excepcional que van patir, sobre tot, les comarques de Barcelona i Girona.
I que passa amb el PP a Espanya? “Doctors té l’església” per a fer valoracions més acurades, però, penso que, sobre tot, el PP rep ajut extern, més que fer mèrits per assolir el poder per mèrits propis.
Aquest ajut vendria del món judicial amb la intervenció de l’extrema dreta espanyola. Dos son, per a mi, els exemples més aclaridors: la pressió que s’està fent al jutge Garzón en un intent d’apartar-lo de la carrera judicial que serviria com exemple del que podria passar d’ara en endavant amb els altres jutges que es puguin atrevir a “posar-se” amb la dreta i l’anulació per part d’un altre jutge de una bona part de les escoltes fetes a implicats en el cas Gürtel (sobre tot les que es van fer dintre de la presó entre els acusats i els seus advocats) i, com sé sap, esquitxa el PP de mitja Espanya.
Aquest matí Carles Francino ja apuntava un pronòstic. “No es pararà fins que s’anul•li tot el procés del cas Gürtel”.
D’aquest manera els dirigents del PP (els implicats i els que no hi estan) traurien pit davant dels seus electors en un intent de fer-los veure que sempre han estat innocents. I el bo del cas és que els ciutadans més fidels s’ho acabarien creient! De casos aquests en tenim fins i tot a casa nostra...
Però de tot això el que em fa més por és que la dreta, de tant demanar pas, pugui “passar-se” de frenada i pari quan arribi a l’altura de l’extrema dreta, de la que el PP en té un bon grapat de membres dintre del partit com és el cas de Mayor Oreja (que si no es situa exactament allí, al menys es situa molt prop)

20 CLICKS ENTRE HONDURES I L’ÍNDIA


A partir del proper divendres dia 26 de març a la sala polivalent de la biblioteca Mercel·lí Domingo de Tortosa, es podrà veure una exposició fotogràfica d’Ares del Pino Escales amb el suggerent títol de “20 Clicks entre Hondures i l’ïndia”.
L’hora de la inauguració serà a les 19:15.
Ares (que és filla d’un company de treball) està llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Barcelona després d'haver estudiat a la Rovira i Virgili i a la Carlos III de Madrid i, amb les 20 instantànies que conformen l’exposició, ens fa un recorregut visual pels darrers països on ha estat treballant recentment.

dimarts, 23 de març del 2010

MESSI I LA PROVA DEL 10


Qui ja tingui una certa edat, segurament se’n recordarà de la “prova del 9” que els va ensenyar el mestre.
En aritmètica es coneix com la “prova del 9” un càlcul ràpid i senzill per a comprovar si una divisió s’havia fet bé. Però també existeix “la prova del 9” en el cas de les multiplicacions.
Però diumenge molts varem poder veure per televisió (d’altres més privilegiats ho van fer en directe) una altra gran actuació de Messi, el petit jugador argentí del Barça que juga amb el número 10 a l’esquena.
De per si, el número 10 ja és la perfecció. És l’excel•lent als exàmens i fins i tot l’actriu Bo Derek estava considerada com la dona 10, per la pel•lícula “10, la dona perfecta”.

Després de meravellar una vegada més amb el seu futbol, els segon “triple” que feia en pocs dies, l’11è gol que marcava en els darrers partits, la veritat és que si algú encara no ha vist que estem davant d’un dels millors jugadors de futbol de la història és, simplement, que no ho vol veure. I d’aquests els hi ha i fins i tot tenen un nom...
Els reconeixements individuals ja els va tenir l’any passat amb el FIFA World Player i amb la pilota d’or com a millor jugador del planeta Terra que lliura el rotatiu francès France Football.
Després del partit de diumenge a la Romareda contra el Real Zaragoza, els seus gols i la seva actuació han donat la volta al món. L’exjugador del Barça Luis Enrique va dir que “és molt difícil fer el que va fer davant de jugadors de la Primera Divisió”. I és cert, ja que se’ls suposa que tenen una qualitat contrastada i també estan a un gran nivell de joc.
Però a part de les qualitats futbolístiques, Messi, té unes qualitats humanes que encara el fan més gran. Després dels seus gols, ara, la premsa, ja està dient que pot competir per la bota d’or com a màxim golejador europeu. Suposo que no és l’objectiu de Messi. A la seva carrera esportiva, penso, seria una anècdota. Ell, el que vol, és guanyar títols amb el Barça i, si a sobre, li arriben els reconeixements individuals, millor, però no és una prioritat.
Diumenge Messi va passar la “prova del 10” tant esportiva com humana. La cara humana del partit de la Romareda va ser donar un passi a Ibrahimovic, que per ell mateix ja era “mig gol” i que el jugador suec no va acabar-ho de “rematar”. Finalment, i quan el marcador era de 2-3 i, encara que era difícil que el Zaragoza tornés a marcar, tampoc era impossible, en una altra escapolida, Messi va provocar un penal que va “renunciar” xutar-lo i va deixar que ho fes l’Ibra per a que pogués agafar confiança després de la enèsima actuació lamentable.
Quin jugador d’elit que “lluita” per la pilota d’or ho hauria fet?
Aquest matí ho comentava amb un company de treball que és del Bilbao, però que no per això eixa de reconèixer aquestes qualitats d’un jugador que és més 10 que mai!

DIA D'INAUGURACIONS


Avui a Amposta no ha vingut Jordi Pujol, ni tampoc el seu successor Arturo Mas, ni la Marta Ferrusola, ni Oriol Pujol Ferrusola (l’hereuet) ni tant sols Felip “Fuig”, el padrí dels botiguers de l’Ampolla, ni tampoc Josep Poblet, el president de la Diputació i la persona que més “volta” per la província perquè, a sobre, és el cap de llista de CiU a les properes eleccions autonòmiques.
Avui a Amposta s’han inaugurat les remodelaccions d’alguns carrers, entre ells el carrer Verge del Pilar, la reforma del qual ha estat pagada amb diners “del pla E de Zapatero”.
Per això l’alcalde no ha convidat ningú en una mostra més de descortesia i deslleialtat institucional de les que ja ens té acostumats.
Avui a Amposta les inauguracions les ha fet l’alcalde, acompanyat pels seus regidors i alguns membres de l’oposició. No tots, ja que alguns, a la mateixa hora que es feien les inauguracions estàvem treballant.
Quan la Generalitat “era seva”, la inauguració de qualsevol obra finançada des de Barcelona, era l’excusa perfecta per desplaçar-se els polítics de CiU a les Terres de l’Ebre i fer campanya. Què. en definitiva, per això serveixen les inauguracions, no ho negaré.
L’alcalde s’hagués pogut lluir igualment encara que hagués convidat a algun representant de l’administració central, però no ho ha fet. Ell sabrà el perquè...

dilluns, 22 de març del 2010

EN UN BARQUITO DE VELA


Dissabte hi va haver teatre a la Lira Ampostina. L’obra (tal i com s’anunciava) anava sobre la batalla de l’Ebre i estava a càrrec de la companyia “Teatre Kaddish” dirigida per Pau Bou.
Curiós veure com s’explica la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola de forma teatralitzada. Fins ara aviem vist pel•lícules, documentals i havíem llegit llibres d’història, assajos i fins i tot novel•les sobre dita temàtica. Però mai fins ara ho havia vist representat com una obra de teatre.


Cal dir que la posada en escena va ser sòbria, però tampoc calia més. La representació (per part de una actriu –que a la vegada feia de narradora- i tres actors –un d’ells músic-) va tenir els elements i la força suficient per a mantenir al públic constantment pendent. Al meu parer va ser força representatiu i impactant el moment on es representava la l’acció de la serra de Pàndols amb constant conquestes i reconquestes de la cota 705 (on està l’ermita de Santa Magdalena) tan per un com per l’altre bàndol, fins la definitiva conquesta per part de l’exèrcit facciós.
També va ser molt expressiva la inclusió republicana a la zona “nacional” del dia 25 de juliol de 1938 (el dia 0 dels 115 que duraria la batalla) amb els tres fronts: Mequinensa, Gandesa i Amposta. El primer i l’últim de dissuasió per a permetre l’atac per la Terra Alta.
Però també les al•lusions en forma de record cap a les Brigades Internacionals i l’enaltiment de valors com el companyerisme.
En sortir, forçament complaguts per la representació, el senyor Secundino Costes em va dir que “ell havia viscut tots aquells fets que es contaven”. Jo li vaig dir que no, però que me ho havien explicat en primera persona (de vegades ja us he parlat del meu tio Leonordo que va ser de la lleva del biberó i que va arribar a les portes de Gandesa i després va ser al costat de la Fatarella)
La cançó “En un barquito de vela” que ben bé podria dir-se que era la “banda sonora” de la representació era la coneguda lletra: “Si me quieres escribir, ya sabes mi paradero, en el frente de Gandesa, primera línia de fuego...”.

DIA MUNDIAL DE L'AIGUA


Avui és una d’aquelles celebracions a nivell mundial que no serveix per a res, tret de sensibilitzar una població que, normalment ja està sensibilitzada.
Vull dir amb això que no caldria celebar-se? No, rotundament, no!
Ja està be que ens recorden que en ple segle XXI encara hi ha gent que no té accés a l’aigua potable o al sanejament de la mateixa (Saragossa va representar ahir una llarga cua de gent que tots volien anar al lavabo a l’hora), però qui realment pot fer alguna cosa, si no ho fa, seguirà sense fer-ho.
I això és perquè prevaleixen més els interessos econòmics que no la solidaritat entre els pobles. Un exemple el tinguérem la setmana passada amb la pesca de la tonyina roja. Sense pretendre en cap moment ni fer mal ni molestar els “caleros” que viuen de capturar aquest peix, penso que si realment hi ha perill d’extinció, cal fer alguna cosa. No fa gaires dies ja s’estava parlant de que els japonesos estaven canviant els seus hàbits alimentaris, molt lligats a la tonyina, com per exemple el seu plat nacional, el shusi. I resulta que després, quan ja pareixia que la prohibició (o al menys la restricció de captures) seria un fet, degut als països asiàtics i africans que, a darrera hora, van vetar la proposta.
Mentre, al primer món, o sigui, “nosaltres”, tal i com avui deien per la ràdio, estem preocupats amb el canvi climàtic i els efectes que produeix. Un bon exemple és la reducció dels cabals dels rius deguts, en bona part, a un ús desmesurat i descontrolat de l’aigua. Així també ho recordava el conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar i apel•lava als pagesos per un ús racional del recurs.
És curiós que mentre des d’aquesta conselleria es demana això, un altra, la d’Agricultura, Ramaderia i Acció Rural, promogui més regadius a zones que han estat, tradicionalment de secà.
Vull acabar recordant l’acte que va fer ahir la Plataforma en Defensa de l’Ebre a la badia del Fangar de l’Ampolla on es va tornar a reclamar al govern d’Espanya l’establiment del cabal ecològic del riu.

(La foto és del riu Ebre al seu pas per Amposta i està feta des de la plataforma del club Nàutic)

diumenge, 21 de març del 2010

ESTRATÈGIA COMERCIAL


No fa gaires setmanes “algú” em va dir que si la nova zona comercial d’Amposta havia canviat el nom. Li vaig dir que no sabia res ja que feia dies que no havia passat per aquell indret i si ho havia fet no me’n havia adonat.
L’altre dia, a la mateixa persona ni vaig dir que sí, que efectivament, el nom que hi figurava ara ja no era “Boulevard Castellania d’Amposta”.
Si hi passeu ara i us hi fixeu veureu que el nom és “Futuro Ciudad Amposta”, així, en castellà.
Però tal com explicava l’altre dia Manel Zaera al seu blog, no només té el nom en castellà, sinó que la seva pàgina web també està en l’idioma “imperial”. Però pots visualitzar-la també en anglès i francès.
Però a mi el que més m’ha cridar l’atenció és de la forma con es promociones. Parlen com si la zona comercial ja estès en ple funcionament, quan és evident que no està acabada i en principi pareix que només estigui assegurada la presència del Carrefour.
Textualment hi diu així. “FUTURO CIUDAD AMPOSTA, a tan solo 20 minutos, en coche, de cualquier lugar de las cuatro comarcas de su ámbito de influencia, es un destino de compras, donde se concentra un exclusivo grupo de locales comerciales en los que el visitante puede encontrar todo lo relacionado con artículos del hogar, moda y ocio, ofreciendo respuesta adecuada a todos los miembros de la familia.”
Sí, sí, i a 20 minuts de qualsevol lloc de les quatre comarques. Molt hauran de córrer els de Batea, la Fatarella o Flix si volen arribar en 20 minuts a Amposta.
Però si hi passes, te’n adonaràs ràpidament que estan promocionant els “darrers locals en venda”. Així ho posa a diverses pancartes escampades arreu de la tanca que delimita les obres.


Però molt em temo que això només sigui una estratègia comercial. A Amposta (tal i com es veu a l’altra foto), hi ha molt pisos que no s’han pogut vendre i des de fa temps, fins i tot des d’abans de començar crisi que es poden veure.

dissabte, 20 de març del 2010

60.000 EUROS



Ahir pel matí, en sortir de la “Casa Gran de l’ampostinisme” vaig trobar una mare i una filla que anaven a entrar-hi.
Com les coneixia i hi tinc la suficient confiança, els hi vaig preguntar si anaven per demanar alguna cosa. Em van respondre afirmativament. Mig en broma, mig en serio, els hi vaig dir que “no aconseguirien res”. Em van respondre que, efectivament, ja que portaven dos anys amb el mateix tema i fins ara encara no els hi havia donat una solució. No em van explicar quin era el problema pel que buscaven solució.
Ara bé, hi ha casos que el resolen favorablement i d’una forma prou ràpida. A la foto hi podeu veure una illa de contenidors situada a l’avinguda de Catalunya de la nostra ciutat, un dels principals eixos dels que disposa Amposta. Aquest contenidors de brossa fins fa pocs dies estaven situats a l’altre costa de la placeta. Més o menys a 5 metres de l’actual emplaçament.
Suposo que us preguntareu el motiu del canvi. Per queixes de la veïna de la casa del costa, d’allí on es veu la publicitat de “Tukars”, una empresa de lloguer de vehicles que no disposa de cap local on tenir-los i els deixa “escampats” per tota aquella zona.
Ja fa uns mesos, al assabentar-me de que serien traslladats, li vaig dir a un veí que vaig trobar tirant les escombraries. I la resposta d’aquest va ser: “Perquè és queixa una veïna... I quan deixen els vehicles davant de l’establiment de la meva dona, què?”.


Els contenidors de recollida selectiva fa una mica més de dos anys que estan funcionant. Quan es van col•locar, si algú es va queixar perquè li van col•locar a un lloc massa prop de casa seva, en algun cas van canviar-los d’ubicació. Jo en conec un, la qual cosa no vol dir que sigui una cas aïllat. Recordo que el propietari d’un establiment de l’avinguda de la Ràpita que ja tenia marcat davant de la botiga la zona on hi havia d’anar, va dir-me que s’aniria a queixar, ja que era un bon lloc per aparcar els cotxes que li anaven a comprar. Li vaig dir que, segurament, no ho aconseguiria. Però sí, finalment ja no li van col•locar davant de casa. Però llavors la despesa va ser molt mínima. No com ara que traslladar-los 5 metres ha costat als ciutadans d’Amposta 60.000 euros!
Si ens remuntem al principi, aquesta mateixa veïna ja es va queixar de que li embrutaven la paret de casa, que de vegades els camions tocaven el seu balcó, etc. En un primer moment es va prohibir aparcar per a facilitar la tasca dels vehicles. Però finalment (i com no s’ha parat de queixar) ha aconseguit el trasllat definitiu.
Durant uns anys en aquesta mateixa casa hi va haver el local d’Unió Democràtica de Catalunya. Hi té alguna cosa a veure?

divendres, 19 de març del 2010

PACTE PER LA SANITAT


Tal i com deia aquest matí la Cadena SER, en el temps que corren, arribar a pactes, no és la cosa més habitual. Però ahir, la ministra de Sanitat Trinidad Jiménez va aconseguir arribar a un acord amb totes les comunitats autònomes en temes sanitaris.
Una societat avançada té una despesa molt important en sanitat. I, amb l’envelliment de la població, aquesta despesa té més tendència a incrementar-se conforme passin els anys, que no a reduir-se. Al menys que es posin mesures per a evitar-ho i això és el que va fer-se precisament ahir.
La primera mesura que vaig escoltar que s’aplicaria és la creació d’una “central de compres”. Evidentment no és el mateix que cada comunitat autònoma per ella sola acudeixi a comprar als proveïdors que anar plegades. En el segon cas sempre s’aconsegueixen millors preus, es a dir, estalvi.
També he escoltat avui que una de les coses que es vol fer és incrementar la compra dels medicaments anomenats “genèrics”. El “genèrics” són medicaments sense marca però amb els mateixos components que el que en tenen. Evidentment, les principals farmacèutiques venen els seus medicaments amb marca pròpia i més cars.
A partir d’ara, en el cas de que existeixi al mercat el “genèric” i no es compri, no es rebrà la subvenció per part del Ministeri de Sanitat.
Entre les coses que s’han explicat, ha estat que qui recepta més genèrics són els metges d’atenció primària. En canvi els metges residents i els particulars, els que menys. Suposo que “bona part de la culpa” la tenen els visitadors de les empreses de farmàcia i els regals que els hi donen per a que receptin els seus medicaments.
Finalment, l’altra mesura que, segurament s’acabarà aplicant encara que és molt més impopular que les anteriors, és el copagament de la visita. Es a dir, pagar encara que sigui un preu simbòlic (entre 3 i 5 euros) per cada cop que acudeixis a visitar-te al metge. Dient també aquest matí de forma “miraculosa”, als països que s’aplica, un 25 % dels pacients es posen “bons de cop”.
Per acabar vull dir que quan van nomenar Trinidad Jiménez ministra, vaig pensar que ho faria bé. I si, finalment es tanca el pacte respectant les mesures que s’han acordat inicialment, tindrà un mèrit considerable.
Curiosament Juan José Güemes, el conseller de Sanitat del govern de Esperanza Aguirre (segons es diu, un dels polítics més guapos d’Espanya i gendre del tot poderós Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló) va dimitir ahir del seu càrrec, mentre per Madrid sonaven encara més aires de conspiració amb la reaparició d’Eduardo Tamayo, l’exdiputat socialista que amb la seva absència (juntament amb la de Maria Teresa Saez) de l’Assemblea de Madrid van propiciar que la presidència de la Comunitat parés a mans de Dña. Espe en lloc de Rafael Simancas,el candidat socialista i que, juntament amb el vots d’IU tenien la majoria.

dijous, 18 de març del 2010

NOU RADAR A LES CASES D'ALCANAR



El món Internet permet una informació global i immediata. Avui m’han arribat 3 correus iguals, avisant-me de la col•locació d’un nou radar a les Cases d’Alcanar.
Un m’ha arribat d’Ulldecona, l’altre de la Ràpita i el tercer, d’Amposta.
Qui avisa no és traïdor!

A QUI SORPRÈN?


Reconec que una de les manies que tinc és votar quasi que diàriament en diverses enquestes de les que es fan per Internet. Normalment voto les del Periódico de Catalunya, el Punt i el Plural. De tant en tant alguna més com la del 3cat24 (el portal informatiu de la Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio), Ebredigital, etc.
Ahir la del Punt em va sobtar una mica. La pregunta era la següent. “Què us va semblar l’entrevista de la Mònica Terribas al president Montilla a TV3?" I les possibles respostes eren: 1.- “Molt correcta i professional”. 2.- “Excessivament condescendent”. 3.- Va usar un to massa insolent” i 4.- “No la vaig veure”. Com que sé com sé les “gasta” la Terribas amb les membres de l’actual govern vaig pensar en votar l’opció número 3. Però després vaig dir que calia ser rigorós i votar l’opció “correcta”: “No la vaig veure”.
Però avui, en llegir el diari m’he trobat amb el següent titular: “Càrrecs del PSC critiquen el 2setge’ de Terribas a Montilla”.
Evidentment, la pregunta del Punt no era casual, hi havia un darrera fons de la qüestió. Possiblement el resultat sigui el menys important. Va guanyar l’opció “Molt correcta i professional” (178 vots) per davant de “No la vaig veure” (168), seguida de “Va usar un to massa insolent” (58) i, per acaba “Va ser massa condescendent” (57).
Normalment aquest tipus d’enquestes tenen molt que veure amb el perfil dels seus lectors. Igual que les opinions que en un moment donat podem expressar sobre determinada persona o fet.
Però ne de dir que jo, aquí al meu blog, he criticat diverses vegades a la Mònica Terribas i de com actua quan fa una entrevista al president Montilla o al cap de l’oposició Arturo Mas o al propi ordi Pujol. No és ben bé igual. Es mostra molt més benèvola amb els convergents mentre que, amb els socialistes actua amb més “agressivitat”. Recordo que una vegada ho vaig comentar amb el pintor i amic Joan Rebull en el transcurs d’una exposició que va fer a Amposta. Ell em va respondre que li estranyava molt el que jo dia, ja que coneixia personalment a la Terribas i la considerava una gran professional.
Però si abans va ser Manel Mas i aquesta vegada Joan Ferran, és evident que alguna cosa a fet disparar les alarmes del PSC.
I a sobre, l’actual govern “li reconeix els mèrits” i la nomena directora de TV3. I jo pregunto, ¿Amb els governs de Pujol s’hauria permès una desconsideració pública al President i a sobre se l’hauria promocionat a un càrrec important? Rotundament no. Qualsevol dia, els mitjans de comunicació haurien parlat del relleu de la periodista. Això sí, sense estridències.

Podeu llegir les meves anteriors entrades sobre el tema:

-TV3 i Pujol.
-Joc d'equilibirs.
-TV3 ha canviat!!

GÀBIA DE GRILLS


Darrerament, si llegeixes el diari, te’n adones que les actituds d’alguns dels membres del govern de la Generalitat són més paregudes a un gàbia de grills que al que haurien de ser realment.
Primer van ser les picabaralles entre ERC i ICV-EUA per casos con els del foc d’Horta de Sant Joan l’Estiu passat. Ara, des de la conselleria d’Interior, Relacions Institucionals i Participació (controlada per ICV-EUA) miren cap a la conselleria d’Economia a l’hora de buscar culpables per l’apagada general que van patir les comarques gironines.
I mentre, des de CiU s’estan fregant les mans de tot plegat i van atiant el foc per mirar de treure’n rendiment electoral.
Així no és d’estranyar que determinades enquestes d’opinió, com la apareguda a la Vanguardia la setmana passada donin a la coalició nacionalista quasi que la majoria absoluta.
I per acabar-ho d’arrodonir llegim al diari que “Carod posa en marxa un ‘cos diplomàtic’ propi de Catalunya”. Quan ho he vist jo he pensat: Tocava ara? I la pregunta me la ha contestat un company a l’hora d’esmorzar que, també, en llegir-la ha exclamat: “Amb el munt de coses importants que hi ha que fer, cal posar en marxa un ‘cos diplomàtic català’”. Potser Carod que sap que se’n va (és difícil que continuï governi qui governi) vol deixar la seva empremta personal. No obstant no és el primer cop que “envia ambaixadors” de Catalunya arreu del món. Recordem que ja ho va fer amb el seu germà Apel•les.
Amb coses així no és d’estranyar que avui, al Periódico, el mestre Ferreres hagi publicat l’acudit que s’adjunta.

dimecres, 17 de març del 2010

Me caí del mundo y no sé por donde se entra (Article d'Eduardo Galdeano *)



(Para mayores de 30)


Lo que me pasa es que no consigo andar por el mundo tirando cosas y cambiándolas por el modelo siguiente sólo porque a alguien se le ocurre agregarle una función o achicarlo un poco.

No hace tanto, con mi mujer, lavábamos los pañales de los críos, los colgábamos en la cuerda junto a otra ropita, los planchábamos, los doblábamos y los preparábamos para que los volvieran a ensuciar.

Y ellos, nuestros nenes, apenas crecieron y tuvieron sus propios hijos se encargaron de tirar todo por la borda, incluyendo los pañales.

¡Se entregaron inescrupulosamente a los desechables! Si, ya lo sé. A nuestra generación siempre le costó botar. ¡Ni los desechos nos resultaron muy desechables! Y así anduvimos por las calles guardando los mocos en el pañuelo de tela del bolsillo.

¡¡¡Nooo!!! Yo no digo que eso era mejor. Lo que digo es que en algún momento me distraje, me caí del mundo y ahora no sé por dónde se entra. Lo más probable es que lo de ahora esté bien, eso no lo discuto. Lo que pasa es que no consigo cambiar el equipo de música una vez por año, el celular cada tres meses o el monitor de la computadora todas las navidades.

¡Guardo los vasos desechables!

¡Lavo los guantes de látex que eran para usar una sola vez!

¡Los cubiertos de plástico conviven con los de acero inoxidable en el cajón de los cubiertos!

Es que vengo de un tiempo en el que las cosas se compraban para toda la vida!

¡Es más!
¡Se compraban para la vida de los que venían después!
La gente heredaba relojes de pared, juegos de copas, vajillas y hasta palanganas de loza.
Y resulta que en nuestro no tan largo matrimonio, hemos tenido más cocinas que las que había en todo el barrio en mi infancia y hemos cambiado de refrigerador tres veces.

¡¡Nos están fastidiando! ! ¡¡Yo los descubrí!! ¡¡Lo hacen adrede!! Todo se rompe, se gasta, se oxida, se quiebra o se consume al poco tiempo para que tengamos que cambiarlo. Nada se repara. Lo obsoleto es de fábrica.

¿Dónde están los zapateros arreglando las media-suelas de los tenis Nike?
¿Alguien ha visto a algún colchonero escardando colchones casa por casa?
¿Quién arregla los cuchillos eléctricos? ¿El afilador o el electricista?
¿Habrá teflón para los hojalateros o asientos de aviones para los talabarteros?
Todo se tira, todo se desecha y, mientras tanto, producimos más y más y más basura.

El otro día leí que se produjo más basura en los últimos 40 años que en toda la historia de la humanidad.
El que tenga menos de 30 años no va a creer esto: ¡¡Cuando yo era niño por mi casa no pasaba el que recogía la basura!!
¡¡Lo juro!! ¡Y tengo menos de... años!
Todos los desechos eran orgánicos e iban a parar al gallinero, a los patos o a los conejos (y no estoy hablando del siglo XVII)

No existía el plástico ni el nylon. La goma sólo la veíamos en las ruedas de los autos y las que no estaban rodando las quemábamos en la Fiesta de San Juan .
Los pocos desechos que no se comían los animales, servían de abono o se quemaban. De 'por ahí' vengo yo. Y no es que haya sido mejor.. Es que no es fácil para un pobre tipo al que lo educaron con el 'guarde y guarde que alguna vez puede servir para algo', pasarse al 'compre y bote que ya se viene el modelo nuevo'.Hay que cambiar el auto cada 3 años como máximo, porque si no, eres un arruinado. Así el coche que tenés esté en buen estado . Y hay que vivir endeudado eternamente para pagar el nuevo!!!! Pero por Dios.

Mi cabeza no resiste tanto.

Ahora mis parientes y los hijos de mis amigos no sólo cambian de celular una vez por semana, sino que, además, cambian el número, la dirección electrónica y hasta la dirección real.

Y a mí me prepararon para vivir con el mismo número, la misma mujer, la misma casa y el mismo nombre (y vaya si era un nombre como para cambiarlo) Me educaron para guardar todo. ¡¡¡Toooodo!!! Lo que servía y lo que no. Porque algún día las cosas podían volver a servir. Le dábamos crédito a todo.

Si, ya lo sé, tuvimos un gran problema: nunca nos explicaron qué cosas nos podían servir y qué cosas no. Y en el afán de guardar (porque éramos de hacer caso) guardamos hasta el ombligo de nuestro primer hijo, el diente del segundo, las carpetas del jardín de infantes y no sé cómo no guardamos la primera caquita. ¿Cómo quieren que entienda a esa gente que se desprende de su celular a los pocos meses de comprarlo?

¿Será que cuando las cosas se consiguen fácilmente, no se valoran y se vuelven desechables con la misma facilidad con la que se consiguieron?

En casa teníamos un mueble con cuatro cajones. El primer cajón era para los manteles y los repasadores, el segundo para los cubiertos y el tercero y el cuarto para todo lo que no fuera mantel ni cubierto. Y guardábamos.. . ¡¡Cómo guardábamos!! ¡¡Tooooodo lo guardábamos!! ¡¡Guardábamos las tapas de los refrescos!! ¡¿Cómo para qué?! Hacíamos limpia-calzados para poner delante de la puerta para quitarnos el barro. Dobladas y enganchadas a una piola se convertían en cortinas para los bares. Al terminar las clases le sacábamos el corcho, las martillábamos y las clavábamos en una tablita para hacer los instrumentos para la fiesta de fin de año de la escuela. ¡Tooodo guardábamos!

Cuando el mundo se exprimía el cerebro para inventar encendedores que se tiraban al terminar su ciclo, inventábamos la recarga de los encendedores descartables. Y las Gillette -hasta partidas a la mitad- se convertían en sacapuntas por todo el ciclo escolar. Y nuestros cajones guardaban las llavecitas de las latas de sardinas o del corned-beef, por las dudas que alguna lata viniera sin su llave. ¡Y las pilas! Las pilas de las primeras Spica pasaban del congelador al techo de la casa. Porque no sabíamos bien si había que darles calor o frío para que vivieran un poco más. No nos resignábamos a que se terminara su vida útil, no podíamos creer que algo viviera menos que un jazmín.

Las cosas no eran desechables. Eran guardables. ¡¡¡Los diarios!!! Servían para todo: para hacer plantillas para las botas de goma, para pone r en el piso los días de lluvia y por sobre todas las cosas para envolver.. ¡¡¡Las veces que nos enterábamos de algún resultado leyendo el diario pegado al trozo de carne!!!

Y guardábamos el papel plateado de los chocolates y de los cigarros para hacer guías de pinitos de navidad y las páginas del almanaque para hacer cuadros y los goteros de las medicinas por si algún medicamento no traía el cuentagotas y los fósforos usados porque podíamos prender una hornalla de la Volcán desde la otra que estaba prendida y las cajas de zapatos que se convirtieron en los primeros álbumes de fotos y los mazos de naipes se reutilizaban aunque faltara alguna, con la inscripción a mano en una sota de espada que decía 'éste es un 4 de bastos'.

Los cajones guardaban pedazos izquierdos de pinzas de ropa y el ganchito de metal. Al tiempo albergaban sólo pedazos derechos que esperaban a su otra mitad para convertirse otra vez en una pinza completa.

Yo sé lo que nos pasaba: nos costaba mucho declarar la muerte de nuestros objetos. Así como hoy las nuevas generaciones deciden 'matarlos' apenas aparentan dejar de servir, aquellos tiempos eran de no declarar muerto a nada: ¡¡¡ni a Walt Disney!!!

Y cuando nos vendieron helados en copitas cuya tapa se convertía en base y nos dijeron: 'Cómase el helado y después tire la copita', nosotros dijimos que sí, pero, ¡¡¡minga que la íbamos a tirar!!! Las pusimos a vivir en el estante de los vasos y de las copas. Las latas de arvejas y de duraznos se volvieron macetas y hasta teléfonos. Las primeras botellas de plástico se transformaron en adornos de dudosa belleza. Las hueveras se convirtieron en depósitos de acuarelas, las tapas de botellones en ceniceros, las primeras latas de cerveza en portalápices y los corchos esperaron encontrarse con una botella.

Y me muerdo para no hacer un paralelo entre los valores que se desechan y los que preservábamos. ¡¡¡Ah!!! ¡¡¡No lo voy a hacer!!! Me muero por decir que hoy no sólo los electrodomésticos son desechables; que también el matrimonio y hasta la amistad son descartables.

Pero no cometeré la imprudencia de comparar objetos con personas. Me muerdo para no hablar de la identidad que se va perdiendo, de la memoria colectiva que se va tirando, del pasado efímero.. No lo voy a hacer. No voy a mezclar los temas, no voy a decir que a lo perenne lo han vuelto caduco y a lo caduco lo hicieron perenne. No voy a decir que a los ancianos se les declara la muerte apenas empiezan a fallar en sus funciones, que los cónyuges se cambian por modelos más nuevos, que a las personas que les falta alguna función se les discrimina o que valoran más a los lindos, con brillo,pegatina en el cabello y glamour.

Esto sólo es una crónica que habla de pañales y de celulares. De lo contrario, si mezcláramos las cosas, tendría que plantearme seriamente entregar a la 'bruja' como parte de pago de una señora con menos kilómetros y alguna función nueva. Pero yo soy lento para transitar este mundo de la reposición y corro el riesgo de que la 'bruja' me gane de mano y sea yo el entregado.

* Eduardo Galeano, periodista y escritor uruguayo.

PEP GUARDIOLA, CATALÀ DE L’ANY 2009


Estava cantat. El títol honorífic de Català de l’any que promou el Periódico de Catalunya amb participació de TV3 ha recaigut aquest any en l’entrenador del Barça Josep Guardiola.
En la primera fase del concurs, quan els lectors del Periódico y els espectadors dels Matins de TV3, el programa de dirigeix i presenta Josep Cuní, van proposar el candidat que, per ells, era mereixedor del reconeixement, jo ja vaig proposar-lo. Després i quasi que diàriament, l’he anat votat des de la pàgina del Periódico a Internet.
No cal ni dir-ho que els 10 candidats que van accedir a la fase final tenien tots i totes les condicions i els arguments necessària per a ser-ho i que, segur, s’ho mereixien. Però els arguments del Pep, des del meu punt de vista, eren els més irrefutables.
El que va aconseguir Guardiola al cap davant del Barça l’any passat, no es pot superar. Es podrà igualar, la qual cosa ja és de per si molt difícil, però mai superar-se, si no és que “s’inventin” un altre trofeu. Com ja és sabut el Barça va guanyar 6 trofeus oficials dels 7 que va jugar (l’altre, el menor, era la copa Catalunya, un trofeu que, evidentment no jugaran mai cap dels equips punters d’Europa i que, difícilment té altres similituds arreu del continent.
I, a sobre, de la dificultat que té la fita, en Pep era el primer any que entrenava a un equip de la primera divisió i al primer del Barça, evidentment. Això encara fa que la proesa tingui molt més mèrit.
Ara bé, jo li diria a Pep: “Quina sort que vas tenir “punyetero”? Sort d’haver comptat amb uns jugadors extraordinaris. Tant per la qualitat futbolística com humana. És molt difícil d’ajuntar en un mateix equip jugadors tant bons com : Messi, Xavi, Iniesta, Etoo, Henry, Valdés, Piqué, Puyol, Alves, Keita, Touré Yaya, Busquetes, Abidal, Bojan, Pedro, etc. I el que encara és més important: molts d’ells catalans o formats a la Masia de can Barça.
Com he dit abans no vaig dubtar en cap moment que aquest any seria Pep el triat. Bé, sí. A nit, durant la gal•la quan anaven presentant els finalistes (el Tricicle i la Roser Capdevila, dibuixant de les Tres Bessones –ses filles-) el Pep no hi era. TV3 va connectar amb l’hotel de concentració del Barça on era el seu entrenador. Va ser llavors quan vaig pensar que si no hi era present al Palau de Congressos de Barcelona, no li donarien el premi. No va ser així. En Pep va voler donar exemple de professionalitat.
Si que hi eren presents els seus pares, germana i germà. Per un instant vaig pensar com es sentirien d’orgullosos de tenir un fill i un germà com el Pep. Segurament no serà el millor títol del món, però un català, per força se’n ha de sentir orgullós.
Mentre, en Pep, a l’hotel, pràcticament ni es va immutar. Molt a veure amb la seva manera de ser.

PRESIDENT MONTILLA. El president de la Generalitat José Montilla va ser allà, a sobre de l’escenari lliurant el premi català de l’any a Pep guardiola, més ben dit, al seu pare i al president del Barça Jan Laporta. Per uns moments els vaig veure “descol•locat”. Davant seu estaven els dos presentadors (Josep Cuní i l’Helena Garcia Melero) i al darrera el president de Grup Z (editora del Periódico) Antonio Asensio. I a Montilla quasi no se’l veia. Algú li hauria de dir que es col•loqués bé. Encara que, possiblement “l’errada” ja venia del realitzador del programa.

dimarts, 16 de març del 2010

PER ÈTICA


Per ètica democràtica, Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona, hauria de dimitir del seu càrrec i donar pas a algun dels seus company de grup.
Poblet, des del seu càrrec, institucionalment parlant el més important que té CiU a Tarragona, es fa un fart d’inaugurar equipaments, infraestructures i també fires per tot el territori. A Amposta, sense anar més lluny, en poc més d’un any va ser el pregoner de la festa major de 2008 i va inaugurar la fira de mostres del 2009.
Però és que a més, Poblet, quan acudeix a aquests actes, es porta el propi fotògraf para després sortir (sé suposa que pagant) als diferents diaris del territori.
Dita publicitat, pagada pels ciutadans (no per ell ni pel seu partit) i de la que només ell se’n beneficial, sempre m’ha donat que pensar. Entre altres coses. “Com agrada als convergents sortir a la foto...”. Pareix que sigui un precepte que tinguin encomanat quan arriben al poder!
La situació podia ser admissible. Una mica just, però admissible, Però des de fa algunes setmanes Josep Poblet ha estat escollit per a ser-ne el cap de llista de CiU a les properes eleccions autonòmiques d’aquesta propera tardor.
Evidentment la situació ha canviat. Ara conflueixen en la mateixa persona el càrrec institucional de president de la Diputació i candidat de CiU per la província de Tarragona.
De continuar sortint a les publicacions tindrà una posició d’avantatge respecte als candidats dels altres partits polítics.
De totes formes, al final haurà d’acabar dimitint. Suposo que la seva intenció serà fer-ho al començar la campanya electoral, quan ja no podrà exercir plenament el seu càrrec al estar constantment de viatge per assistir als actes que requerirà la campanya electoral.
Llavors (i pel que quedarà de legislatura, uns 6 mesos, aproximadament) si que haurà de dimitir i donar pas al diputat escollit per la federació nacionalista.
Per tant, què priva Poblet de propiciar ara el relleu? A priori només una cosa. El poder seguir viatjant pels “confins” de la província i presentar-se com a candidat de CiU davant un bon grapat de gent. També electors que el coneixeran per primer cop.

dilluns, 15 de març del 2010

PREMSA I MUNICIPALS


Divendres passat, mentre a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó es feia la presentació del darrer llibre de Teresa Bertran “La missió secreta”, l’agrupació local d’ERC feia una assemblea per escollir qui serà el proper cap de files de la formació a les municipals de l’any que ve.
Victor Conesa, amic personal de l’escriptora va passar un moment per a saludar-la i ràpidament se’n va anar cap a l’assemblea.
En sortir ho anava comentant amb Antoni Espanya i em recordava la poca repercussió mediàtica que havia tingut l’anunci de l’excosellera Marta Cid d’abandonar la política municipal i deixar pas a Adam Tomàs. L’acte de divendres era un pur formulisme per oficialitzar la candidatura de Tomàs.
Però si la renuncia de Marta Cid, ara fa aproximadament un mes, va tenir poca repercussió, el nomenament de Adam Tomàs, n’ha tingut igualment poc. No sé si atrevir-me a dir gens, ja que, per exemple, el diari el Punt, encara no s’ha fet ressò de la notícia.
Possiblement, si no estès en política aquest fet em podria sorprendre. Però he viscut directament la manca interès que han tingut bona part dels mitjans de comunicació del territori en nombroses ocasions quan des d'Amposta s'ha volgut comunicar algun tema que hem cregut important.
Molts d’aquests mitjans tenen seu a Tortosa i pareix que els hi costa molt recórrer els 20 Km que hi entre les dues poblacions.
I això no només passa als partits polítics. També tinc constància que ha passat amb rodes de premsa convocades des del Consell Comarcal del Montsià. Prefereixen que se'ls hi envie un comunicat abans d'apropar-se ells i fer les preguntes pertinents.
Sense saber-ho de forma oficial, segurament que des de divendres passat, com us explicava, Adam Tomàs és oficialment el cap de llista per a les properes eleccions municipals de 2011.
El que està per veure és si s’acaba reeditant o no el pacte que, històricament, havien mantingut ERC i Esquerra d’Amposta (EA)
Des de fa diverses legislatures (no sabria dir exactament quantes, però segur que al menys 5 o 6), les dues formacions s’han presentat conjuntament a les municipals d’Amposta.
EA és una formació política d’àmbit municipal formada per persones amb tendències d’esquerres (sobre tot per militants i simpatitzants d’Esquerra Unida i Alternativa), però també d’afiliats a ERC (tindrien la condició de doble militància) i d’altres no afiliats a cap altre partit.
Però aquesta coalició electoral pot trencar-se de cara les properes eleccions. Segons em va dir un afiliat d’EA, de cara les properes municipals, estarien mirant de presentar-se juntament amb ICV. Una coalició que a priori, pareix molt més “natural” que no la que es mantenia fins ara a Amposta.

diumenge, 14 de març del 2010

HANNS


Dimecres 17 de febrer, a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa, ingressava un nou pacient amb la cama dreta trencada que s’havia operar dimarts següent.
Ja era prop de la 1 de la matinada quan em comunicaven que havia ingressat el que seria, durant uns dies, el company del meu pare a l’habitació 123. Era, en termes hospitalaris, el pacient de la 123-2. Quan va arribar anava acompanyat, suposadament, del seu fill, una mica més gran que jo.
En Hanns, com el seu nom indica, era un senyor alemany i no parlava ni entenia res de castellà ni de català.
Les infermeres li van posar una espècie de llitera petita per mantenir la seva cama en alt. Però en Hanns, no podia estar aturat ni un moment i movia constantment l’altra cama. La qual cosa feia que les infermeres (i de tant en tant també algun infermer i zelador) tinguessin que acudir a col•locar-li bé un altre cop. I així durant tot el dia i bona part de la nit.


Encara que en Hanns era un home vell (el veia bastant més gran que mon pare) no pensava que pogués tenir 92 anys. Ràpidament vaig fer càlculs. Si mon pare en farà 82 aquest mateix any (va néixer el 1928), ell, en Hanns, devia d’haver nascut entre el 1917 i el 1918. O sigui que, en esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, en Hanns tenia entre 21 i 22 anys. La qual cosa pressuposa que va haver de fer la guerra defensant la causa de Hitler i el nazisme alemany.


Evidentment res vaig poder esbrinar, ja que, com he dit, no parlava cap de les dues llengües que jo domino amb fluïdesa: el català i el castellà. I, en les poques visites que li va fer el seu fill, tampoc n’hi havia per establir certa relació que em donés la confiança necessària per a preguntar-li el que penso podia ser una situació força angoixant per a ells. Així que em vaig quedar amb el dubte...
De totes formes m’imagino en Hanns vestint l’uniforme de soldat ras de l’exercit alemany, aquell uniforme que hem vist centenars de vegades a les pel•lícules ambientades en la Segona Guerra Mundial com per exemple La batalla d’Anglaterra, Niu d’ Àligues o, la millor, Els canyons de Navarone o bé a les il•lustracions dels tebeos de Hazañas Bélicas que llegíem de menuts. Per sobre d’ell hi havia d’haver tot una escala de comandaments des de generals fins a sergents i caporals.


Si fa o no fa, ara fa un any, amb el meu amic Paco Itarte, d’Ulldecona i les nostres respectives esposes, varem visitar l’hotel Cal Naudí, a tocar del camí dels Sants Jaumes, que, encara que sigui terme d’Ulldecona, està a l’altre costat de la serralada del Montsià i s’ha d’entrar per un entrador que hi ha prop de les Cases. M’explicava Paco que l’edifici principal de l’hotel era, fins no fa gaires anys, la casa d’una finca força gran (la Revertera) que prenia el nom de la família Reverté o Reverter i que el darrer propietari, abans de convertir-se en hotel, havia estat un senyor alemany. S’explica d’ell que tenia la casa plena d’obres d’art i antiguitats. També que si havia estat un antic cap nazi. Sovint era visitat per altres homes alemanys. Quan va morir tenia 107 anys i els que el visitaven edats similars. Fins el darrer moment havien estat plens de vitalitat. També es deia que “si havien estat capaços de trobar ‘l’elixir’ de l’eterna joventut” o, al menys, alguna cosa que els perllongués la vida més enllà dels cent anys. És de tots conegut que els científics nazis feien tot tipus d’experiments i, perquè no, algun d’ells, no podria haver donat els fruits esperats?


Com no podia ser d’una altra manera, li vaig fer arribar a Paco el primer esborrany d’aquest escrit. La seva resposta, a part de mostrar-se encantat per la història, encara pretenia ficar una mica més de misteri sobre la figura d’en Hanns. “¿I si hagués estat un aviador alemany de la Legió Còndor que hagués estat al camp d’aviació que hi havia a la Sénia?”, em va suggerir. “Massa casualitats” li vaig dir jo. “Si, potser si”,em va respondre Paco. Però coses més inversemblants han passat al llarg de la història... No és cert?

NOTA DE L’AUTOR. El nom, així com el número de l’habitació de l’hospital i les dates, han estat canviades per preservar la identitat real del protagonista.

dissabte, 13 de març del 2010

UNA SORTIDA DIGNA DE JESÚS M. TIBAU


Divendres 26 de febrer, a la Biblioteca Comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, l’escriptor de Cornudella del Montsant i veí de Tortosa Jesús M. Tibau va presentar la seva darrera obra: “Una sortida digna”.
Sabeu quan me’n he assabentat? Avui (no cal que mireu el calendari, 13 de març de 2010), 15 dies després de la presentació.
Vull dir que m’hauria agradat assistir a la presentació del llibre de Tibau, encara que només fos per dues raons. La primera coneix-se’l en persona i la segona perquè és un dels seguidors del meu blog i penso que hauria estat una forma d’agrair-li.
Però tal com denunciava al meu article a Vinaròs News i reproduït el mateix dia de la publicació (31 de gener) al meu blog, l’equip de govern de l’Ajuntament d’Amposta no ens facilita gens la nostra tasca com a regidors de l’oposició.
Darrerament la manca de convocatòries de comissions informatives ja està resultant ser massa habitual. La qual cosa, com deia a l’article, va que no ens apropéssim a la Casa Consistorial a recollir tot el material divers que se’n deixa a la carpeta (o al menys que se’ns hauria de deixar)
La presència de Tibau a la biblioteca d’Amposta no sortia a l’agenda cultural del mes de febrer. Però tant me dóna.
Ahir, si no hagués segut perquè la Teresa Bertran es cosina prima de la meva dona i tenen una prou estreta relació via correu electrònic, tampoc no hi hauria anat, ja que l’agenda cultural del març encara no resta al meu poder.
En sortir de l’acte d’ahir, juntament am la meva dona, anàvem comentant la presentació de la “Missió secreta” amb l’Antoni Espanya i una quarta persona. Jo deia que no havia rebut l’agenda, mentre que l’Antoni deia que ell sí, però a la seu dels Serveis Territorials d’Agricultura, que com a regidor, tampoc havia passat encara per les dependències municipals. La quarta persona la rep a casa i s’estranyava molt que a nosaltres no ens la enviessin. Li vaig respondre que l’anterior legislatura sí que es feia, però aquesta (ves tu a saber el perquè) no!
Suposo que això és el que vol l’equip de govern. Com menys se’ns vegi pels actes que s’organitzen des de l’ajuntament, molt millor.

LA MISSIÓ SECRETA



“L’ampostina” Teresa Bertran Torres va presentar ahir per la nit a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta el seu darrer llibre: "La missió secreta".
Acompanyaven l’escriptora la regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i la professora de l’IES Ramon Berenguer IV Maria Josep Margalef, amiga personal de la Teresa.
La sala d’adults de la biblioteca es va omplir d’amics i familiars de l’escriptora. També hi van assistir l’alcalde d’Amposta, el senador d’Espanya (encara que tots dos van arribar tard) i el director de Serveis Territorials d’Agricultura Antoni Espanya. L’amic personal i regidor Víctor Conesa va voler honrar a l’escriptora fent acte de presència tot just abans de començar l’acte, ja que degut a un acte de partit convocat per a la mateixa hora no li era possible assistir-hi.
Maria Josep Margalef va explicar la trama de la novel•la que va qualificar “d’històrica, intriga i misteri”. Està ambientada principalment en la Ràpita del segle XVIII, quan el Rei d’Espanya Carles III va somiar fer de la població dels Alfacs una gran ciutat, a imatge de Sant Petersburg. La trama també transcorre per Tortosa i Amposta.
La sinopsis del llibre diu el següent:
“En temps de Carles III, una generació forastera va trencar la calma de la vila marinera de la Ràpita. Els il•lustrats volien que esdevingués una magnífica ciutat, a l’estil de les de Nova Planta, en transformar l’humil port mariner en refugi per a la marina militar borbònica aprofitant el recer de la badia dels Alfacs. Construirien un imponent canal de navegació, fluvial i marítim, fins a la Badia, que evitaria les perilloses goles de l‘Ebre a la seva desembocadura. Allí, els imponents vaixells del comerç ultramarí carregarien les mercaderies que baixaven pel riu en llaguts i rais des de l’Aragó, destorbant sense miraments les petites naus dels pescadors. Perquè va fracassar el magnífic projecte? Quin era el preu secret que haurien d’haver pagat els rapitencs a canvi de la seva ciutat? Els protagonistes de la novel•la són un intendent maçó, torturat per les seves contradiccions, un capellà altiu i repolit al servei encara del actiu Tribunal de la Santa Inquisició, l’inquietant prior hospitaler d’Amposta i un vell algutzir rapitenc. El relat ordeix una secreta trama que el lector haurà de descobrir”.
Teresa Bertran, primer que res, va agrair la presencia dels assistents als que quasi va nomenar un per un. Fa felicitar l’escriptor rapitenc Josep Igual que, molt recentment va guanyar el primer premi de poesia Ciutat d’Alcoi. També va agrair a totes les persones que l’ajuden dia a dia en la seva tasca d’escriptora.
Després, en parlar de la seva obra, va recordar que de la seva anterior novel•la, "Terres de Salabror", se’n havia dit que era transversal i va mostrar la seva perplexitat per no saber, exactament, el significar de la paraula. També va fer el mateix en parlar de l’adjectiu aplicat al seu darrer llibre: historicista. Anecdòticament, Josep Igual li va aclarir els dos qualificatius i li va dir que estès tranquil•la, ja que no volien dir res de dolent.
L’escriptora també va voler remarcar que al llibre ha volgut introduir el mite des saginers, una figura entre real, fictícia i enigmàtica que restà molt freqüent a la vida quotidiana de les nostres comarques en èpoques passades.
Finalment, l’autora va desitjar que els agradés el llibre i es va mostrar molt contenta de l’èxit que ha assolit la seva anterior obra.