Pel meu cognom dec de ser descendent dels jueus espanyols que es van d’haver de cristianitzar per no ser expulsats d’Espanya a principis dels segle XVI. Però m’identifico abans amb qualsevol poble oprimit i marginat, sigui de l’ètnia que sigui, que amb els seus opressors. En aquest cas, estic parlant dels pobles de Palestina i Israel.
Quan l’embaixador d’Israel a Espanya Rafael Schutz diu: “Sí, nou persones han mort, i 155 en l’atentat de l’ïndia. A qui li importa? Vint-i-tres espanyols han mort en les carreteres l’últim cap de setmana”. No és que falti a la veritat, falta a la intel•ligència de molta gent.
És cert que moltes morts passen totalment desapercebudes perquè, informativament parlant, la notícia no interessa gaire. Són persones anònimes per a la majoria dels ciutadans, però no per a la seva família, amics i propers. I també per a molta més gent que sol guardar un silenci tens.
Si els hebreus ploren la mort dels seus, les famílies de les seves víctimes també tenen tot el dret del món de plorar i recordar-los per sempre. Però sembla que als d’Israel això últim no l’importa gaire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada