dissabte, 27 de novembre del 2010

DIA DE REFLEXIÓ


Potser la primera cosa què s’hauria de plantejar és: Per a què serveix la jornada de reflexió? Dit això potser cal qüestionar la seva existència, no?
Certament la llei electoral que regula les campanes és, a la meva manera d’entendre una llei força arcaica, ja que des de 1978 fins ara la societat en general i, sobre tot, les noves tecnologies han canviat molt.
Aquesta setmana, per exemple, al debat que es va fer al programa Divendres de TV3 entre el pro convergent Ernest Folch i el pro socialista Xavier Sardà, se’n va parlar. Mentre Folch també es qüestionava la utilitat del dia de reflexió, Sardà el defensava com “un dia de descans dels polítics i dels ciutadans en general”.
El tema d’avui és el partit de futbol que, de forma atípica, es jugarà dilluns entre el “nostre” Barça i l’etern rival, el Real Madrid.
L’Sport, per exemple, avui ja parla de porres entre els diferents polítics. Així, Zapatero, barcelonista declarat, però poc “militant”, aposta per un 4-2, Joan Puigcercós i Artur Mas coincideixen en un 3-1. Rajoy, sense voler mullar-se massa (suposo que també influït pel dia de demà) vaticina un 2-2 i Dña. Esperanza (la lideresa) diu que guanyarà el Madrid (1-2)
Una altra qüestió de la que s’està especulant, és com rebrà el públic del Camp Nou a Mourinho. Ja no tant al Madrid, sinó a l’entrenador que va ser del Chelsea i l’Inter de Milà. També llegit a l’Sport, “Mou” deia que “el Barça ho havia guanyat tot, però no la final de Champions al Bernabeu”... La temporada passada podia ser una obsessió per algun barcelonista, però si ho mirem bé, tant és guanyar una Champions al Bernabeu com a un altre camp d’arreu d’Europa. Londres, París i roma, han estat uns excel·lents escenaris per a guanyar el torneig més important del nostre continent (i possiblement del món)
El Madrid 2010-2011 reuneix les màximes condicions per acaparar l’animadversió més gran per part dels seguidors. El club, per ell mateix, ja desperta l’antipatia més gran dels seguidors barcelonistes, tot recordant algunes de les circumstàncies històriques: el fitxatge de Di Stefano, el penal de Guruceta, “l’escàndol de Chamartín de la Copa del Generalísimo de 1942/43 amb l’11 a 1, etc. Però ara cal sumar-hi les “aportacions” de Mourinho (amb constants al·lusions al Barça) i també les actituds prepotents de Christiano Ronaldo.
Per cert, no trobeu que la forma de ser de Mas és molt més característica d’un seguidor del Madrid que no d’un del Barça?