diumenge, 28 de febrer de 2010

COMERÇ, INDÚSTRIA...


... i Navegació... No, no us parlaré de la Cambra de Comerç de Tortosa, Sabeu? A Amposta, el “pensament oficial”, tant del grat de CiU, no veu bé que es parli de la capital del Baix Ebre. Així que us parlaré de la capital del Montsià.
Dissabte 13 de febrer, mentre dinàvem a un bar de Tortosa (és la darrera vegada que la nomeno, de veritat), el propietari de l’establiment que, curiosament (o no), viu a Amposta, em va pregunta què opinava jo de la nova zona comercial on, de moment, pareix que només està assegurada la vinguda del Carrefour.
Li vaig dir diverses coses. La primera que pensava que seria un fracàs, com també ho ha segut la zona lúdica de les Tosses. En segon lloc que, m’estranyaria molt que la cadena francesa d’hipermercats acabés instal•lant un centre com el que hi ha a Vinaròs i que, segurament, acabaria posant un Carrefour Exprés con ho ha fet a d’altres indrets (no us diré on!) I, tercera, el comerç no crea nous llocs de treball. Si algú s’ha de comprar alguna cosa, se’n compra només una, no se’n compra dues i si l’acaba comprant a la nova zona comercial que s’està fent, no ho comprarà a Amposta o a un altre lloc, en detriment d’aquesta segona opció. Possiblement per això, els propietaris de comerços (votants amb la seva majoria de CiU), no veuen amb bons ulls l’arribada de més centres comercials i pensen (amb raó) que la competència serà molt gran.
El propietari del bar de qui us parlava abans em va dir que pensava igual que jo i que, de vegades, escoltava converses de gen que acudeix al seu establiment, també en aquest sentit.
Els llocs de treball, el progrés d’un poble o d’una ciutat arriben de la ma de la indústria. El serveis també creen ocupació “neta”, però la indústria crea més riquesa.
Amposta ha estat, tradicionalment un poble agrari. Per tant, es prou normal que la seva indústria hagi girat en torn del seu principal producte: l’arròs. La Cambra Arrossera (abans d’Amposta i ara del Montsià en unir-se amb la de Sant Jaume d’Enveja), ha esta un dels motors econòmics de la ciutat i més llocs de treball ha creat. L’altra gran industria Ampostina ha estat la dels cartonatges. I si parlem d’envasos de cartró, hem de parla de DAPSA (Daniel Aguiló Panisello, SA) Però aquesta empresa, ubicada a la ciutat d’Amposta durant molts i molts d’anys, al final va traslladar la seva producció a l’altre costat de l’Ebre, al que avui és terme de l’Aldea i, quan ho va fer, encara no (?) Si bé la majoria de la plantilla de treballadors són ampostins, els altres beneficis, con l’Impost d’Activitats Econòmiques, són per al ajuntament aldeà.
Durant el mandat de l’únic alcalde socialista que ha tingut Amposta en la seva historia i que, per voluntat del poble només hi va ser-hi 4 anys, es van establir les bases de l’Amposta que coneixem avui. Segurament han estat els quatre anys més prolífics de la història de la nostra ciutat. Es van comprar molts de terrenys on avui podem gaudir d’una sèrie d’instal•lacions que són l’enveja d’altres poblacions veïnes: zona esportiva i firal, biblioteca pública i escola d’art, etc. També és va fer el primer pla general urbanístic i el polígon industrial de Tosses on, després, per la manca d’arribada de noves empreses, es va decidir ubicar-hi els cinemes, la discoteca i la resta de locals d’oci nocturn. La majoria de les empreses ubicades al polígon de les Tosses són ampostines. Encara que hi ha indústria (n’hi ha alguna que es dedica al cartonatge), també hi ha comerç i tallers mecànics.
Al cap dels anys, els governs de CiU van engegar un nou polígon industrial: el de l’Oriola. No sé si els “convergents” ja ho portaven al seu programa o la idea els hi va donar Anselmo Cano, un empresari fill de Sant Mateu i que a les municipals de 1995 va encapçalar la llista d’Iniciativa per Catalunya, en la que jo anava de número 2.
A pesar de que l’ajuntament d’aquell temps va donar facilitats per a la ubicació d’empreses de fora, la resposta va ser escassa. Fins i tot, l’empresa italiana de pintures Mapei va acabar instal•lant-se fora de dit polígon.
I que podem dir sobre la “navegació”? Ja que ho he dit al començament, no puc de deixar-vos de parlar d’aquesta activitat. Els empresaris ampostins no han tret mai “rendiment” a l’Ebre. Així com més cap a la seva desembocadura, a Deltebre, hi ha diverses empreses que es dediquen turísticament al transport pel riu fins arribar a la Mediterrània, Amposta no ha gaudit quasi que mai d’embarcacions recreatives que permetessin veure el riu des de dintre i contemplar el bosc de ribera, els arrossars i l’hora des de les embarcacions.
És veritat que a principis del segle passat hi havia transport fluvial amb els anomenats vaporets i, fins fa uns anys, al moll d’Amposta hi atracava el vaixell restaurant Santa Susanna (on precisament es va fer l’acte de presentació d’Anselmo Cano com a cap de llista de les municipals de 1995) Però, cal suposar, que la manca de públic va fer que, també aquest vaixell, acabés ancorant al moll de Deltebre.

dissabte, 27 de febrer de 2010

FAVORITS O FAVORITISME?


L’any passat TV3 va emetre un programa que portava per nom “El paisatge favorit de Catalunya”.
Catalunya és un petit país ple de contrastos i de paisatges diversos. Tenim alta muntanya, platges i mar, boscos frondosos i esplanades immenses (bé no tan). Ciutats grans i cosmopolites i petis pobles plens de racons insòlits. Art romànic i també gòtic i modernista. Tenim per remenar i triat...
Artur Gaya, més conegut en el paper de Quico el Celio va ser qui va defensar el paisatge del Delta de l’Ebre, l’espai que “ens” representava al programa esmentat. Sinó recordo malament quedarem en segon lloc i això que a Artur el coneix qui el coneix i, en canvi per a d’altres territoris es contava amb gent important i influent com l’expresident Pujol, Josep Cuní, etc.
També hi va participar el "nostre" Port (o els Ports, com us doni la gana dir-ho) Mostra de la diversitat de la que us parlava abans.
Ara els DVD del programa es poden comprar juntament amb el Periódico de diumenge al preu simbòlic de ½ euro.
Segurament que heu vist l’anunci que es passa per TV3 on hi surt la presentador Helena Garcia Melero. No em pregunteu el perquè, però quan acaba l’anunci diu que els seu paisatge favorit és Cadaqués.
No tin res en contra de Cadaqués. El poble de l’Alt Empordà és preciós. Hi he estat un parell de vegades i si no fos per la tortuosa carretera que has de recórrer per arribar-hi i la distància de les nostres comarques, no m’importaria anar-hi sovint.
Però... I els altres paisatges? És que no hi són?
O és que només ha pagat Cadaqués per a sortir diverses vegades al dia?
Si no es així, s’està discriminant a tota la resta, inclòs, evidentment, el Delta de l’Ebre.
Això és el paisatge favorit? O el favoritisme a un paisatge?
Serà veritat que només se’n recorden de nosaltres quan han de fer una central (nuclear, tèrmica, me és ben bé igual), un cementiri nuclear o necessiten la nostra aigua quan Barcelona està patint la sequera...
De moment que segueixi plovent, però és injust i discriminatori.

divendres, 26 de febrer de 2010

EL PLE DE DILLUNS PASSAT


Potser us preguntareu perquè us parlo avui del ple de dilluns passat si he tingut quasi tota una setmana per davant. Hi ha sobre tot una raó: ahir per la tarda, a Amposta Ràdio, es tenia que gravar el debat sobre el ple amb tres representants dels partits amb representació al consistori ampostí. Encara que els arguments que devíem de defensar els uns i els altres estaven prou clars, no calia donar arguments a “l’oponent”. En aquest cas, CiU, evidentment, ja que tant ERC com el PSC varem votar igual i en el sentit oposat del grup que governa.
Era un ple sense gaire transcendència i que hauria passat amb més pena que glòria si el senyor alcalde no hagués decidit incloure un punt a l’ordre del dia sobre la ratificació d’un acord de la Junta de Govern Local. El punt en qüestió, el 13è, deia literalment així: “Ratificació de l’acord de la Junta de Govern Local sobre l’aprovació del projecte de llei de vegueries”. I què és el que havia acordat la Junta de Govern Local? Demanar per Amposta la seu del consell de vegueria.
Quan la JGL va aprovar aquesta acord, feia molts pocs dies que els tres grups (aquest cop per unanimitat) havíem aprovat una moció presentada per CiU que demanava la cocapitalitat per Amposta.
Des del PSC ens felicitàvem pel canvi d’actitud de CiU que, des de feia molts d’anys (tres legislatures) d’una manera o d’una altra venia reclamant la “capitalitat” per Amposta. Es clar que en principi podries preguntar-te: “la capitalitat de què?”. Les Terres de l’Ebre era una denominació més turística que una realitat política. Ha estat en aquests darrers mesos quan s’ha començat a parlar de veritat de la Vegueria de l’Ebre o de les Terres de l’Ebre.
Des del PSC d’Amposta sempre havíem defensat la cocapitalitat. De fet solíem afirmar que, de facto, ja ho érem, en quan teníem la seu de dues delegacions de govern de la Generalitat: la de Medi Ambient i Habitatge i la d’Acció Social i Ciutadania.
El debat va estar tens i dur. Fins al punt que, l’alcalde, pressionat pels arguments dels dos portaveus (Antoni Espanya per part del PSC i Marta Cid per part d’EA-ERC), es va quedar sense arguments. Tan lluny va arribar el tema que el portaveu de CiU, Pere Vidal, va tenir que sortir-ne al rescat. No és que el portaveu de CiU introduís nous elements, però al menys va servir de via d’escapada per a un alcalde que, per una vegada, es va quedar sense arguments.
Després d’aquest punt, se’n va debatre una moció d’EA-ERC que demanava la tramitació en via d’urgència de la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre.
Com que la rabieta als de CiU encara els hi durava i com era més que previsible, van votar-hi en contra, per la qual cosa, la moció, no va ser aprovada. Recordo una vegada més que CiU ostenta la majoria absoluta del ple i que amb els seus volts té potestat d’aprovar o rebutjar els punts de l’ordre del dia.
Però encara hi hauria un altre punt “calent”. Aquest ja us el explicava ahir. Va ser quan el portaveu del PSC va preguntar a l’alcalde per la intervenció de la regidora d’Ensenyament a Amposta Ràdio d’aquell mateix matí.
Quan governava CiU, qualsevol cosa que es fes o es digues sobre Amposta era presentat com a una de les fites més grans assolides mai per la ciutat. Ara, bé el conseller Nadal a signar un protocol de “bones intencions” que permetrà sufragar les despeses de les escoles de música de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica i “ens posen a parir tractant-nos de mentiders”. Una actitud totalment reprovable per part de la senyora regidora que, tal i com va fer CiU amb la incorporació del punt que us he parlat amb anterioritat, actuen més de cara a la galeria que significa el seu propi electorat que no en un sentit de govern responsable per Amposta.
Per acabar un detall de l’actitud de l’alcalde. En un moment donat, des del banc d’ERC, un regidor va intervenir (simplement va fer un comentari) i va senyalar amb el dit de cara la taula presidencial. Ràpidament va ser reprimit per l’alcalde i li va recordar que “no tenia la paraula” i, sobre tot, que “no senyales amb el dit”.
Potser alguns dels lectors que em seguiu habitualment pensareu que l’alcalde va actuar bé reprovant l’actitud del regidor d’ERC, però jo pregunto: “Perquè no fa el mateix amb els seus regidors quan es mostren desconsiderats davant les intervencions dels portaveus de l’oposició? La resposta, al menys per a mi, és ben senzilla...

dijous, 25 de febrer de 2010

EL "PAMFLET" QUE NO AGRADA A L'ALCALDE


Darrerament diferents càrrecs de CiU d’Amposta han qualificat de “pamflet” la “publicació informativa del PSC d’Amposta". Primer ho va fer el senador d’Espanya i dilluns passat, durant el ple, també ho va fer el “sinyor” alcalde.
En resposta al senador ja vaig dir que els qualificatius en aquest cas, sobraven. El Quatre Cantons és el mitjà de comunicació de l’agrupació local socialista i com a tal, el mitjà d’expressió del nostre partit. Ni més ni menys. No hi busqueu imparcialitat que no la trobareu per enlloc!
L’ús que se’n fa és, evidentment, partidista. Mentre per un costat s’explica l’acció de govern dels governs de la Generalitat i Central referent a les actuacions a Amposta i el territori, per l’altra es critiquen les accions del govern municipal en aquells aspectes que tenim discrepàncies. Però també (i aquest és el motiu que més mal els ha fet a nivell d’agrupació local de CiU) la publicació de notícies aparegudes a diferents mitjans de comunicació (fent referència especial al diari el Mundo) que no deixen “gaire” ben parats a certs polítics de CiU de la nostra ciutat.
Dilluns passat van trucar al nostre cap de files diverses afiliades posant el crit al cel per la declaracions que va fer una regidora de l’equip de govern de la nostra ciutat. Al més pur estil de l’anterior alcalde (i avui senador espanyol) ens va dir mentiders pel que dèiem a la nostra publicació. A la primera plana de la nostra darrera revista s’hi podia llegir: “Acord històric entre la Generalitat i la Lira i la Filha”. Com tothom sap aquestes són les dues principals entitats musicals de la ciutat: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. L’acord consistia en que a partir de la signatura del conveni i en efectes retroactius de principi de curs, el departament d’Educació de la Generalitat se’n farà càrrec del sou dels professors de música. És per això que el conseller Ernest Maragall va visitar Amposta el passat 11 de desembre.
En cap cas dèiem que el conveni ja s’havia signat i sempre parlàvem “d’acord” que és el que es va signar: “un protocol de bones intencions” .
Però al “nostre” equip de govern la publicació d’aquesta notícia li va molestar i, evidentment, amb la intervenció de la regidora per Amposta Ràdio, diluïa l’acció de govern de la Generalitat respecte a la nostra ciutat.
Per la nit hi va haver ple i, evidentment, no podíem passar per alt preguntar sobre la intervenció de la regidora. Allí va voler minimitzar les seves paraules i va dir que havia dit que “allò que dèiem, era mentida” (jo no ens deia ”mentiders” directament, però el sentit de les seves paraules era el mateix. (Al finalitzar el ple, regidors d’ERC confirmaven les dures paraules que ens va dirigir la regidora de l’equip de govern)
Mentre, el debat sobre el tema va anar creixent de to, sobre tot per part de l’alcalde que va voler prendre part a favor de la seva regidora. En un moment donat va tornar qualificar la nostra publicació de “pamflet”. El nostre portaveu li va demanar que rectifiqués i va dir: “D’acord, la seva publicació no és un “pamflet”, però està en consonància amb la manera de ser dels socialistes ampostins”.
Cóm som els socialistes ampostins? Evidentment no del seu grat, però és que ell (l’alcalde) tampoc és del nostre! Sabeu quina frase em vaig dependre i m’agrada dir-la quan és necessari? “Sí el que pensa mal de mi sabés el que jo penso d’ell, encara pensaria pitjor1”.
Al “nostre” alcalde li agrada sortir molt a les fotos de la Revista Amposta (que aquesta no, no és un pamflet..., és una revista pagada amb diners públics i utilitzant recursos públics en benefici de CiU d’Amposta) i, potser per això també li agradaria aparèixer a la nostra publicació d’una altra manera.
Imagineu-vos encara que només sigui per un instant que a la portada dels Quatre Cantons hi sortís l’alcalde saludant els ampostins i ampostines i explicant la seva “extraordinària” acció de govern. I a les pàgines interiors més fotos d’ell i del seu equip de govern inaugurant obres o bé acompanyat pels consellers que visiten Amposta, etc. I els socialistes només tindríem un petit espai on donar la nostra opinió. Segurament que aquesta publicació ja no seria un pamflet i seria dels seu grat. El que passa és que no és així. La suposició d’abans és ni més ni menys que la Revista Amposta. Tenint una revista així per a que necessita CiU fer cap publicació? Per això mentre els socialistes en traiem diverses al cap de l’any (4 o 5) CiU només en treu una davant de les eleccions...
Per cert, temps enrere us parlava de l’escrit que ens va dedicar el senador espanyol i que no podia enllaçar-ho. Ara ja es pot. Ho pots veure “clicant” aquí (2a de gener de 2010)O bé reproduit:


Les misèries dels
socialistes ampostins

Segurament més d’una vegada m’heu
sentit dir, o heu llegit la meva voluntat
de no contestar, ni escriure sobre
informacions d’algun particular o
d’algun partit polític (bàsicament els
socialistes) sobre la meva persona.
Però avui, és el dia de Reis per la tarda,
estic raonablement content perquè
els reis m’han portat una ampolla de
colònia, he dinat més que bé a casa
dels consogres i un accident familiar
que hauria pogut ser molt greu,
el podem contar, encara espantats,
però tan feliços com si ens hagués
tocat la loteria.
És en aquest context i en aquest dia
tan especial quan arriba a les meves
mans aquest pamflet que editen els
socialistes d’Amposta i que s’anomena
Quatre Cantons.
És un verdader compendi de misèries,
de mentides, de mediocritats
i d’irresponsabilitat política, que per
el meu esperit, per la trajectòria, pel
compromís amb Amposta i la seva
gent i per l’oportunitat que em brinda
l’estupidesa dels socialistes ampostins,
no puc deixar de contestar.
Efectivament, els nostres socialistes
ampostins menteixen, quan
tergiversen la informació sobre una
sentència d’un jutge de Barcelona
que excusa de responsabilitats a
dos periodistes del Mundo que van
mentir sobre unes informacions urbanístiques
d’Amposta. Els socialistes
s’obliden que vam ser Daniel Rius
jo mateix els que vam presentar la
querella contra els periodistes. Els
socialistes ampostins saben que no
es va cometre cap irregularitat ni
administrativa ni ètica en la nostra
gestió. Saben perfectament que mai
vaig tenir res a veure amb l’operació
Montsianell legítimament impulsada
per dos ciutadans ampostins, que
encara crec que volien tirar endavant
un projecte beneficiós per Amposta.
Saben perfectament que Tosses va
ser una gran operació per a l’Ajuntament
d’Amposta urbanísticament,
socialment i també econòmicament
(l’Ajuntament d’Amposta hi va guanyar
molts diners) Els socialistes
ampostins saben perfectament que el
senyor Rius es va construir una casa
en terrenys qualificats com urbans
anys abans de la seva construcció.
Però el més important de tot, si
tenen dubtes, si creuen que s’ha produït
alguna il•legalitat, per què no ho
denuncien, per què no van als jutjats.
Els jutges també s’equivoquen en
algunes sentències, però els nostres
socialistes, a més de ser mediocres
són tremendament covards.
Tot això que esmento fa referència
a temes personals, però el pamflet
Quatre Cantons té alguns aspectes
polítics que crec que és necessari
comentar.
A la portada una fotografia dels
regidors socialistes amb la Consellera
Geli, anunciant l’increment de places
sociosanitàries a l’Hospital Comarcal
d’Amposta. Quin cinisme! I quina
poca memòria la dels socialistes ampostins.
No recorden que si fóra per
ells la Clínica i l’Hospital Comarcal
no existirien, no recorden que va ser
l’acció decidida de l’Ajuntament d’Amposta,
presidit per mi mateix i amb
la direcció de l’actual alcalde Manel
Ferré, el que va salvar la situació
sanitària d’Amposta. Si fóra per ells
l’Hospital Comarcal no existiria.
Algunes perles més del pamflet.
Em sembla extraordinari el conveni
signat entre La Lira Ampostina i el
Consell Comarcal. La Lira no cal
que es preocupi més de les seves
finances, el conveni ho arregla tot.
Quina cara!
El delegat d’Agricultura diu que
el sector primari pot absorbir part
dels desocupats de l’Ebre. Ignorants?
Simplement mentida? No ho sé.
Però que ningú es preste a engany,
el sector primari no absorbirà els
aturats del sector de la construcció,
dels serveis i del sector industrial
com Lear o el moble. I menys amb la
nefasta política agrària del govern de
la Generalitat.
No cal fer massa comentaris sobre
l’extraordinària notícia de la inversió
de més de 20 milions d’euros als ajuntaments
de l’Ebre per part del Fons
estatal para el empleo y la sostenibilidad..
Li vaig dir al ministre Chaves
personalment que aquest Pla no era
la resposta a la precarietat laboral, ni
a la dinamització de l’economia (que
s’ha de fer a través de les empreses i
dels empresaris)
Els socialistes treballen pel territori!
Diuen! I això ho signa l’agrupació
local d’Amposta o de Tortosa? Perquè
la gran proposta que ens presenten
és l’Hospital de Tortosa i el desdoblament
de l’Eix de l’Ebre des de Tortosa
a Lleida. I jo que sempre havia pensat
que l’Eix de l’Ebre anava des d’Amposta
a Lleida.
Finalment vull comentar la contraportada,
tot un compendi d’hipocresia,
de falsedat i, fins i tot, de
frivolitat. Els socialistes, que han
destruït la nostra economia, que
han abandonat a les empreses i als
treballadors, que han fet possible que
centenars de ciutadans d’Amposta
hagin de fer cua a Creu Roja i Càritas
per rebre aliments, que han deixat
caure La Lear, que no han fet res pel
sector de la construcció, que deixen
que un sector tan potent com el del
moble pateixi ara greus problemes,
que han fet possible que els crèdits
de la banca i caixa no arribin amb
normalitat a empreses i famílies. En
definitiva, que han arruïnat el país.
Ara es vanaglorien de crear 1200 llocs
de treball. Presumptes mentiders!.
Acabo perquè en podia escriure un
llibre (i potser algun dia ho faré), però
no volia deixar passar l’oportunitat
per denunciar aquesta situació.
La nostra gent continuarà recordant
quan durant els governs de Pujol la
nostra economia (la d’Amposta i el
Montsià) creixien per sobre la mitjana
de Catalunya, quan la nostra acció de
govern permetia portar a Amposta
noves empreses, quan es creaven llocs
de treball, quan l’atur estava més baix
del 5% (ara estem al 20%), quan es
creava riquesa.
Ara els socialistes, tant a Espanya
com a Catalunya han portat la recessió,
l’atur, el tancament d’empreses i la
gent i les famílies amb problemes.
I els socialistes ampostins? Bé, gràcies!
Fent pamflets carregats de mentides
i defensant qualsevol capital de
vegueria que no sigui Amposta.
Joan Ma Roig, Ex Alcalde - Senador

SABEU LA "PENÚLTIMA" D'AZNAR?


Llegiu el que publicava ahir el Periódico sobre Aznar:
(Després podeu llegir els comentaris de la gent)
Aznar, en fred
JOSEP MARIA URETA
L’expresident José María Aznar no sempre perd la seva actitud gèlida. Dimecres passat, viatjava en primera classe del pont aeri. Un passatger, Josep Maria Serra, president de Catalana-Occidente, se li va acostar per saludar-lo amb cortesia. Per refrescar-li la memòria, Serra li va recordar que era un dels propietaris de Vaquèira-Beret, on Aznar va anar alguns anys per practicar l’esquí de fons amb l’objectiu de rebaixar l’atenció sobre la família reial. Però l’expresident no va donar cap mostra d’interès per saludar-lo. Sorprenent, si se sap que Aznar i senyora, en aquella època, van sopar dos o tres anys seguits, l’1 de gener, a casa de Serra a Vaquèira junt amb altres coneguts empresaris com Mariano Puig, Emilio Cuatrecasas o Isak Andic.

dimecres, 24 de febrer de 2010

EN DEFENSA DE LES PENSIONS. NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS


Tortosa va ser escenari ahir de la manifestació sindical convocada per la UGT i CCOO en contra d’allargar l’edat de jubilació als 67 anys. Cal dir que va ser l’única ciutat de Catalunya que no fos capital de província en la que es fa ver manifestació.
La manifestació va sortir a les 7:30 de la tarda des de la plaça del Carrilet del barri del Temple i va recórrer l’avinguda Generalitat fins al carrer Metge Vilà on va girar cap a la plaça de l’Ajuntament. Va ser allí on es va llegir el manifest i es van fer els parlaments per part dels respectius secretaris generals de la demarcació. Per part de la UGT, Wifredo Miró.
Polítics pocs i els que hi érem vol vinculats al món sindical. Jo vaig poder veure a Maria José Beltrán, alcaldessa de Tivenys, Valentí Marín, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tortosa en qualitat de 1er secretari de la FSP, Jaume Forcadell, líder d’ICV i també regidor de Tortosa, Jordi Bonilla, regidor tant mateix de l’Ajuntament tortosí, Marc March, regidor d'ERC de Santa Bàrbara i Moises Fabra exalcalde i regidor de Xerta.
Cal dir però, que la participació va ser molt poc nombrosa. In situ vaig calcular que hi havia unes 500 persones. Aquest matí, a la SER, han dit que sobre 400.
Crida l’atenció com una manifestació per a protestar en contra de la “hipotètica” allargada del temps d’activitat laboral i que, acabarà afectant a tots els treballadors i treballadores d’aquest país.


Els que fa molts d’anys que estem afiliats a sindicats coneixem bé l’actitud de bona part dels nostres companys. Sabem el que costa afiliar-se i, encara més, mobilitzar-se quan es tracta de fer alguna reivindicació.
Ahir mateix, el secretari general del meu sindicat (la Federació de Serveis Públics –FSP- de la UGT) que una coneguda li havia dit que perquè no es convocava una vaga general ja... Que l’acció d’ahir era molt poc contundent. I ell li va respondre que “Cal començar poc a poc per a veure la resposta que donarà el govern i si es veu voluntat de negociació no. De veure un govern intransigent, llavors caldria pensar en prendre mesures més contundents, com per exemple la vaga general”. I va continuar dient: “Avui no li venia bé per l’hora i, de fer-se la vaga general, diria que no la fa perquè li descomptaran el dia”.


Però no he conegut mai a ningú que, quan gràcies a les negociacions i reivindicacions per part dels sindicalistes, acudeixi a la patronal i li digui” Miri, jo això no ho vull; si ho hagués volgut ja hauria fet vaga com els sindicalistes que la van fer”.
Quan hi ha millores, “benvingudes siguin”. Però normalment no es pensa que darrera d’això hi ha hagut molts d’anys de lluita sindical a la recerca de millores socials i econòmiques. I com més forts són els sindicats, més en condicions estan de negociar amb la patronal i obtenir millores més substancials.

dimarts, 23 de febrer de 2010

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana


Des de “la Via Augusta” també m’adhereixo a l’editorial conjunta que han publicat avui diversos mitjans de comunicació (entre ells el Punt i l’Avui) a favor de que TV3, la televisió pública de Catalunya es pugui veure sense cap mena d’impediment al País Valencià.
La iniciativa, que és d’Òmnium Cultural del País Valencià pretén unir esforços i fer pressió al govern de Francisco Camps per a demanar dues coses: llibertat d’informació per a tots els valencians i la segona reciprocitat respecte a la Televisió Valenciana que no troba traves a l’hora d’emetre a Catalunya.

EDITORIAL
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) «Televisió sense Fronteres» amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s'afirmava que «es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que s'estan produint al conjunt de l'Estat espanyol» i que l'acord es prenia «valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital».

L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.

I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat «un marc nacional de comunicació».

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

TENIR PODER


Després de donar-li moltes voltes per a trobar el títol més adient, finalment he optat per aquest.
Ferreres, el gran humorista gràfic que publica habitualment al Periódico de Catalunya després de fer-ho durant molts d’anys a la Vanguardia, sovint pinta els dirigents de CiU fent la travessia pel desert.
Això no és ben bé cert. Si bé fa set anys “van perdre” la Generalitat, encara els queda molt poder a altres administracions més petites: diputacions, consells comarcals i molts d’ajuntaments.
Però aquesta vegada, Arturo Mas, vol evitar per tots els mitjans possibles que es torni a formar un govern d’Entesa (digueu-li tripartit si voleu) Per això fa una oposició de desgast a l’actual govern (“d’acoso y derribo”, que dirien els castellans)
I a sobre, ha passat d’anar al notari a signar que no pactaria al el PP (per a mi l’enemic número 1 de Catalunya –i ho dic així de clar i català-) a dir que hi pactaran si es dóna el cas. Tot indica que serà un pacte sense condicions, ja que, de moment Mas no les ha posat i no creu que ho faci en el futur.
Avui no voldria passar per alt la declaració (i les manifestacions) que van fer els caps de GRAF (el grup d’elit dels bombers) de Barcelona que van comparèixer ahir al Parlament de Catalunya.
Aquest bombers tenen nom i cognoms (jo només citaré el primer, que és el que surt als diaris) i que voldria destacar per a que ningú se’n oblidés mai: Juan Herrera, Moisés Galán i Ricard Espósito. Crec que per primera vegada van criticar (i amb tot el mereixement) als polítics de com s’ha usat el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Avui, aquest bombers són portada de diaris i també per la ràdio (a la Cadena SER i suposo que a moltes més) se’n ha parlat aquest matí. Voldria destacar el titular del Periódico: “No som aquí per l’incendi d’Horta, sinó per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat: les eleccions de 2010”. Aquestes paraules les va dir el coordinador de l’incendi d’Horta (un dels tres compareixents) Ricard Expósito.
I qui va fer que s’obrís aquesta comissió d’investigació? CiU d’Arturo Mas i el PP de l’Alicia Sánchez Camacho. Com veieu he tornat a posar noms i cognoms. Aquest cop també per a senyalar amb el dit els dos màxims responsables de voler, per una part, fer reviure el dolor als familiars de les víctimes i, per l’altre costat, intentar desgastar el govern presidit per Montilla.
Possiblement al començar a llegir la segona part us devíeu pensar que abandonava el tema de la primera. Res més lluny, com veieu, l’una i l’altra estan estretament lligades i amb la segona justifico plenament el que dic a la primera.
Voldria acabar amb les reflexions que va fer (crec) el cap del GRAF de Barcelona quan va demanar permís al Parlament per a retirar-se quan hi hagi greu perill de perdre vides humanes.
Penso que cal anteposar sempre la vida humana al dany material, encara que aquesta sigui la Natura. Ha seguit dient el bomber que, mentre la serra cremada ja s’està regenerant i es veuen brotar nous pins i que tampoc ha estat aquest la primera vegada que s’ha cremat, ja que ha citat diversos incendis al mateix lloc, la vida dels 5 companys seus, ja està perduda per sempre.
Una reflexió digna de ser tinguda en conte. Si se’ls va escoltar i se’n treuen les conclusions adients, al menys, la comissió, haurà servit per alguna cosa de profit.

(La imatge, com la d'ahir, és de Nando i l'ha publicat el Priódico de Catalunya)

dilluns, 22 de febrer de 2010

LES MESURES ANTICRISI DEL PP


Finalment Rajoy va desvelar les mesures del PP per a sortir de la crisi.
Fins el que jo sé, aquestes mesures són laborals i fiscals. Relacionat amb el món del treballa estaria la “flexibilitat” proposant una indemnització progressiva segons l’antiguitat del treballador: els treballadors amb pocs anys a l’empresa serien indemnitzats en pocs dies que s’aniran incrementat en el transcurs dels anys treballats a la mateixa empresa.
També demana Rajoy que no s’apugi l’IVA. a partir de l’1 de juliol tal i com té previst el govern.
El primer cas suposa un retallada en els trets dels treballadors i no podria fer-se de forma unilateral, en tot cas, caldria obrir negociacions amb l’altra part implicada: els sindicats. I no crec que des de la part social vegin amb bons ulls que, l’empresari, amb “quatre rels” pugui acomiadar els treballadors. Això suposaria, des del meu punt de vista, la possibilitat per part dels empresaris d’anar “renovant” la plantilla constantment amb la inseguretat que pot arribar a crear als treballadors.
Sempre he pensat que els treballador que no té garantit el seu lloc de treball s’està de moltes coses, com per exemple comprar-se un habitatge i, fins i tot, independitzar-se dels pares.
En quan a la moratòria de la pujada de l’IVA, perquè segons ells, perjudicarà el consum, tinc els meus dubtes que sigui així. És evident que a ningú ens agrada que ens apugin els impostos, però la majoria de la gent no saben si paguen un 4, un 7 o un 16...
El públic en general, a l’hora de comprar el que mira és el preu final i no el tipus de l’IVA aplicat.
I encara una altra cosa. A Grècia, el país de la UE dintre de la zona euro que més i més greus problemes té, sé li ha recomanat la pujada dels tipus de l’IVA per a poder així reduir la despesa pública.
L’economia espanyola, sense estar tant malament com la grega, també té un dèficit públic molt alt i cal mirar de contenir-lo, fins i tot d’abaixar-lo. És lògic que si a Grècia sé li demana apujar els tipus, apujar-los aquí no deu de ser tant dolent... Impopular, sí.
Però a part de les mesures fiscals i laborals, encara n’hi ha unes altres per a mi més importants: les financeres. Dissabte el president Zapatero es queixava de la poca implicació del món financer a l’hora d’aplicar mesures per a sortir de la crisi.
I això no ho cal que ho digui Zapatero, ja que la sensació que es transmet a l’opinió pública és aquesta. La banca no està fent el suficient a l’hora a donar crèdit a les empreses i a les famílies per a reactivar l’ocupació i el consum.
I això només és política empresarial pura i dura. És per a ells prioritari mantenir els beneficis que ajudar al país a sortir de la crisi. Durant els anys de les “vaques magres”, sovint llegies als diaris els enormes beneficis del sector bancari. També és, no hi ha que oblidar-ho, un dels sectors que paga millor als seus alts càrrecs que són, a la fi, els qui marquen les línies a seguir de les entitats.
Quan Zapatero demana “ajuda” al PP per a que Espanya pugui sortir de la crisi, realment no sé que els hi està demanant. En teoria, el govern de l’estat pot prendre les mesures que cregui més adients. Però el PP té molta influència en diversos estaments de la societat. La setmana passada us parlava dels judicials, però també als camps financer i empresarial.
Possiblement el que necessita Zapatero és precisament això, encara que dubto que ho acabi obtenint. Aquests sectors tenen interessos comuns amb el PP de Mariano Rajoy i el que volen és que no se’n surti per a poder governar ells. Que les classes mitjanes i baixes segueixen passant-ho malament, els importa ben poc.

diumenge, 21 de febrer de 2010

F C BARCELONA 80 - 61 REAL MADRID


El Barça campió de la copa del Rei de basquet!! El resultat ho diu tot. O quasi tot. Tret del principi on el Madrid s’ha col•locat per davant en diverses ocasions (no més enllà de 3 punts de diferència), el Barça ha estat el clar dominador del partit. Al tercer quart fins i tot li treia 28 punts. El quart i definitiu quart, vulguis que no, han acabat afluixant i al final la diferència ha estat de 19 punts! Això fa que sigui la màxima diferència en una final de la copa del Rei des de que existeix l’ACB.
Degut a que avui em fet una escapada al Priorat (Poboleda i Escala Dei), el partit l’he tingut que seguir per la ràdio (la ràdio nacional de Catalunya) Fer-ho per aquest mitjà té inconvenients, però també té avantatges. L’inconvenient principal és no poder gaudir de la vistositat del joc: de les assistències, de les esmaixades, dels taps...
Però en canvi t’expliquen moltes més coses que a les retransmissions per televisió. Així, al principi, explicaven que Xavi Pascual (l’1 –el 2 és el de handbol-) feia constants rotacions i canviava sovint de base. Explicaven que el Barça i el Madrid es coneixen molt bé i que d’alguna manera s’havia de sorprendre al rival.
Poc a poc el joc del Barça s’anava apoderant de la canxa i els de Messina (un dels entrenadors més ben pagats del basquet), no sabien que fer per a contrarestar el vendaval de joc de l’equip català.
Es parlava molt del Madrid que, com passa amb el futbol, s’ha reforçat molt per mirar de guanyar el màxim de títols possibles. Però Florentino pareix que acabarà fracassant (aquí sí –al futbol ja ho veure’m-) El Barça es mostra com l’equip a batre a Espanya i també a Europa i pareix (a hores d’ara tot apunta a això) que el Madrid passarà una temporada del color de la seva samarreta.
Una altra cosa que han dit per la ràdio és que el Madrid té 5 o 6 jugadors que poden jugar de 2 (escoltes) i, en canvi, de 3 (alers) quasi que no en té. Això fa que sigui un equip descompensat. El Barça és més complert. I a sobre, tenim un entrenador de casa i diversos jugadors d’aquí. No com al futbol, però també n’hi ha força: Grimau (el capità), Navarro, Sada, Trias i també Ricky Rubio i Fran Váquez (aquest darrer ha estat elegit el millor jugador del torneig)
Una altra dada: al Barça tot els jugadors han anotat punts.
Però millor que el resultat és haver guanyat al Madrid. Ja ho he confessat alguna vegada que, “mira que sóc culer, però crec que encara sóc més anti-madridista!”
Felicitats al Barça i als aficionats culers d’aquest esport!!

(La foto és de la portada de la pàgina oficial del F C Barcelona a Internet)

dissabte, 20 de febrer de 2010

LES 10 MENTIDES DE LA CRISI


A la pàgina de la UGT de Catalunya podreu veure les 10 mentides de la crisi. Jo en vaig tenir constància al rebre la revista “Les Notícies” del mes de gener que publica el sindicat.

Us les vaig a enumerar:

Mentida núm. 1: Els qui ens han portat a la crisi ens trauran d’ella.
Mentida núm. 2: Hem estirat més el braç que la màniga.
Mentida núm. 3: la Seguretat Social fa fallida.
Mentida núm. 4: Paguem molts impostos.
Mentida núm. 5: Hi ha que privatitzar els serveix d’ocupació.
Mentida núm. 6: Treballem poc.
Mentida núm. 7: El mercat de treball és rígid.
Mentida núm. 8: El preu de l’acomiadament és car.
Mentida núm. 9: Cobrem massa.
Núm. 10. La gran mentida: Els sindicats no fem res.

Et recordo que a 2/4 de 7 de la tarda, del dimarts dia 23 de febrer, des de la plaça del carrilet de Tortosa, sortirà una manifestació en contra de perllongar l’edat de jubilació als 67 anys i la retallada de la protecció social.

divendres, 19 de febrer de 2010

LLORENÇ SALES, MEDALLA DE BRONZE ALS ESTATALS D'ATLETISME


Avui he llegit a la Veu de l’Ebre que l’atleta galerenc Llorenç Sales va ser medalla de bronze als 1.500 llisos els passats campionats d’Espanya d’atletisme en categoria promesa que es van celebrar a Sevilla. Llorenç competeix amb el club Agrupació Atlètica Catalunya.
La marca de la final va ser de 4.01.04. Com sol passar va ser una final tàctica la qual cosa fa baixar el ritme de la carrera. En canvi, a la semifinal va fer un temps de 3.55.95.
Llorenç Sales és fill de Lluís Sales un corredor amateur de curses de llarga distància com per exemple la Marató.

Felicitats campió!!

FRANCO DESPUÉS DE MORIR SIGUE REINANDO


Fent referència a una obra de teatre, dilluns, al programa la Ventana de la Cadena Ser que dirigeix Gemma Nierga, Santiago Carrillo va fer aquesta afirmació quan es parlava del jutge Garzón i el seu processament.
Si ho recordem, el sindicat ultradretà Manos Límpias va denunciar al jutge Garzón per prevaricació perquè, segons el sindicat, no té competència per a jutjat els crims del franquisme. Tal com recordava el propi Santiago Carrillo, a la denuncia s’hi va afegir el partit, també ultradretà, Falange Española.
Aquesta setmana també ens assabentat que l’Audiència Nacional va ordenar la reobertura del conegut com a “Caso Faisán” que tracta d’un presumpte “avís” que va arribar a la banda terrorista ETA en l’època de la darrera treva. Mentre el PP apunta (o millor dit, voldria apuntar) a la cúpula del Ministeri de l’Interior, les proves i els testimonis pareix que vagin cap a la direcció de que va ser la policia francesa qui els va alertar.
Quan la sala Penal de la pròpia Audiència Nacional mana redactar una resolució consensuada entre tots els magistrats que la formen, Enrique López, el redactor membre de la sala a proposta del PP introdueix frases a posteriori que, evidentment, no havien estat consensuades, creant un fort malestar entre els altres magistrats.
Qui va manar a Enrique López introduir aquestes frases? Va actuar per iniciativa pròpia?
Evidentment crida fortament l’atenció que quan Zapatero i el PSOE estan més contra les cordes que mai (encara que parlamentàriament parlant no estiguin aïllats) s’intenti des de la dreta extrema d’aquest país introduir nous elements de pressió en contra del govern. Aquesta dreta extrema es troba, sense cap mena de dubte, dintre del propi PP.
No s’entén d’una altra manera. Quan resulta que ens els darrers anys, a conseqüència de la immigració els partits d’extrema dreta europeus treuen bons resultats electorals, a Espanya segueix sense sortir un partit ultradretà de “garanties” per assolir representació al Congrés dels Diputats.
I això només confirma, a la meva manera de veure, que la majoria de l’extrema dreta està integrada dintre del partit de Mariano Rajoy.
Jo no ho puc entendre d’una altra manera. I com jo (i torno al començament) persones com Santiago Carrillo que amb 94 o 95 anys que té, encara demostra ser una de les persones més lúcides d’aquest país.

dijous, 18 de febrer de 2010

RAJOY NO ÉS L'ALTERNATIVA


Ni Rajoy ni l’actual cúpula del Partit Popular. Ni l’alternativa de l’alternança ni res que s’hi aparegui.
Crec que en el debat d’ahir va quedar prou demostrat que l’actual directiva nacional del PP, si a hores d’ara, encara no han ensenyat les seves cartes, ja no ho faran.
Rajoy va voler envoltar-se de cares noves. Possiblement més condicionat per les dimissions d’alguns pesos pesants de l’època d’Aznar que no per ganes de fer-ho. Moltes d’aquestes cares noves van ser dones i els hi va donar responsabilitat dintre del partit: Maria Dolores de Cospedal (la “bien pagá”, com l’anomena el Plural), Loyola Sáenz de Santamaría, etc.
La majoria dels espanyols que segueixen la política esperaven una mica més del debat d’ahir. Possiblement també ho esperaven de Zapatero, però sobre tot de Rajoy.
Ahir Rajoy va perdre l’oportunitat que “t’ofereix” una ocasió com aquesta per a “desvelar” els seu pla anticrisi. Tant demanar-li a Zapatero que ha de canviar radicalment de política i no va aportar propostes per a treure Espanya de la crisi econòmica. Llavors només pots pensar una cosa: que no en té cap!
L’oposició de l’actual PP de Rajoy em recorda molt la darrera legislatura amb Aznar de cap de l’oposició. On recordeu d’aquella frase: ¡Váyase señor González”. Llàstima que D. Mariano no pot dir: ¡Váyase señor Zapatero!, perquè ja tothom sabria per on va...


Però no es cansa de repetir que el problema d’Espanya és Zapatero, i d’una altra forma li demana que se’n vagi. Ahir li va tornar a dir i, encara més (que això ja és enrinxar el rínxol): demanar als diputats socialistes que li retirin la confiança.
La resposta de Zapatero va ser valenta: “Presenti vostè una moció de censura”. I després l’altre li diu que “ha estat el primer president de la democràcia espanyola en demanar una moció de censura”. Lamentable! I poruc!! Com també li va dir Zapatero.
No sé si Zapatero serà el proper candidat el PSOE a les eleccions d’aquí a dos anys. Suposo que en bona part dependrà de la recuperació econòmica. Si Espanya se’n surt de la crisi i, sobre tot, es torna a crear ocupació, no es descartable que Zapatero repeteixi per tercer cop. En canvi, si en dos anys no hi ha una millora substancial, molt probablement es buscarà un candidat en garanties sinó per a les properes, per a les següents. Avui diversos mitjans (com la Cadena SER) ja apuntaven un nom: José Blanco. Sió ben bé per a ser el proper candidat, si al menys, com un valor en alça dintre de l’actual govern.
En canvi el futur de Rajoy està per veure’s. Abans de les eleccions hi ha d’haver un congrés del PP que ratifiqui Rajoy o que elegeixi un nou líder. I avui per avui, Rajoy fa els suficients mèrits per a ser rellevat. El que passa és que no es veu un “delfi” amb garanties (segurament ja sortirà) i tothom torna a mirar la “vella guàrdia aznariana”.
Ara bé, qui pot ser l’elegit. Aznar, segurament que no. Amb gestos com el que ha fet avui a un grup d’estudiants d’Oviedo, no va en lloc. Menys cap a un nou mandat al seu partit i a Espanya.

dimecres, 17 de febrer de 2010

TRIPARTIT, SÍ O NO? (2ana part)


Donada per tancada al si del PSC la polèmica sobre si el “tripartit” està o no cansat després de la reunió entre el President Montilla que és, a la vegada el primer secretari del partit i el conseller d’Educació Ernest Maragall i la resta de declaracions fetes al respecte (per exemple les de Miquel Iceta), potser el més prudent fos que no hi hagués “segona part” de l’escrit que vaig començar dijous passat 11 de febrer.
Però com que el cos m’ho demana i jo no formo part de la direcció nacional de cap partit ni tinc cap tipus de responsabilitat, exceptuant el càrrec públic que ocupo a l’ajuntament, comentaré el que em vaig deixar l’altre dia, ja que l’escrit, per ell mateix, hauria estat molt llarg.
En aquesta segona part volia opinar sobre la possibilitat de reeditar un tercer tripartit, properes ja les eleccions autonòmiques de la tardor vinent.
Encara que és evident, a priori, poder-ho fer (mai es té que tancar cap porta), penso que reeditar per tercer cop un govern entre PSC, ERC i ICV-EUA, és força més difícil que en les dues edicions anteriors.
El PSC, tal i com va dir (i ho recordava en la primera part) el seu secretari d’Organització Pepe Zaragoza, voldria governar en solitari. És legítim tenir aquesta aspiració. Si un gran partit com és el socialista que acostuma a guanyar quasi totes les eleccions (tret de les autonòmiques) no pensés així, malament aniríem. No obstant, jo mai tancaria la porta als ecosocialistes. Penso que han estat uns socis de govern fidels i, si alguna vegada s’han equivocat (com passa amb tots, encara que segons a qui li costa reconèixe-ho), potser és més fruit de la inexperiència i de la manca de gent més preparada. No vull dir que no tinguin gent molt vàlida, però al ser un partit petit hi són els que són i ja no n’hi ha més.
El tema més feixuc és el d’ERC. Les discrepàncies amb el PSC han estat constants, tant abans amb el govern de Pasqual Maragall com amb el de José Montilla. Cal reconèixer (i suposo que ells també ho veuran així) que governar amb ells és força difícil i complicat. I en el futur, amb Puigcercós, penso, encara ho serà més.
Aquest matí escolatava les manifestacions fetes per Miquel Iceta on deia que dintre del partit socialista “tots som socialistes i que quan parlem de nacionalistes, també tots ho som”. És cert, però uns podran sentir-se més que uns altres d’això o d’allò. Per exemple. A la dreta dels socialistes, s’instal•la històricament la social democràcia. Però hi ha països on la socialdemocràcia està integrada dintre dels partit socialista, com passa aquí. És tant socialista un socialdemòcrata que un socialista. Segurament que no. Per que si fos que sí, on estaria la diferència? Amb el nacionalisme (penso) passa ben bé el mateix. És allò de aquell que es sent més català que espanyol o igual o, fins i tot, d’espanyol no se’n sent gens...
ERC, no és socialista, encara que en alguns aspectes socials se hi assembli. Però sí que és nacionalista. En aquest cas, segurament, més que molts del PSC. És per això que igual pot arribar a pactar amb les partits d’esquerres, com ho ha fet en les dues darreres legislatures, com amb CiU.
Jo encara diria més. A la majoria dels afiliats d’ERC, el cos els hi demana més pactar amb CiU, sempre que la federació no assoleixi la majoria absoluta per a fer-ho. És el cas de l’actual direcció nacional del partit, una vegada semi-apartat el “clan de l’avellana” amb Carod al cap davant.
De totes formes, les aliances no es fan sempre per similitud d’idees, sinó per interessos comuns. És el cas de les dues edicions anteriors del tripartit i, també, per aquest motiu es podria tornar a reeditar el “tercer lliurament”. En aquest cas, com a socialista, demanaria als meus que, com a partit majoritari que seriem després de les eleccions de la tardor, deixéssim les coses molt més ben lligades que no les dues anteriors i assumíssim una quota de responsabilitat més gran.
ERC, que pot pactar amb CiU, sap, i ha de tenir present, que el pacte li pot arribar a passar una factura tant gran com ja els hi va passar després de 1980 amb el pacte entre Pujol i Barrera. I al PSC, formalitzar una sociovergència, podria ser força negatiu per al futur del partit. Qui és segur que no pactarà amb CiU és ICV-EUA, per això són els més interessats en defensar el tripartit.
Finalment, tampoc és descartable un pacte entre CiU i el PP, encara que els nacionalistes ho neguin i, de tant en tant vagin al notari. Ja van pactat el 1999, encara que el PP no entrés a formar part del darrer govern Pujol i, Mas, no tindria cap problema en tornar-ho a fer.
Mentre no governin els socialistes, a CiU li és ben bé igual amb qui tinguin que pactar.

dimarts, 16 de febrer de 2010

LA CRISI VISTA DES D'AMPOSTA


No he tingut cap problema d’ensenyar l’escrit que el senador d’Espanya va tenir “l’honor” de dedicar-nos als socialistes d’Amposta i que va publicar la RA de la segona quinzena de gener. I si pogués seguir-ho ensenyant, sense dubtar un moment que ho faria, ja que hi ha coses que, per elles soles, es desqualifiquen. No cal pegar-hi més voltes.
Una de les persones que ho va llegir, va opinar que “es va passar 7 carrers en la primera part de l’escrit” (on deia tota una sèrie d’improperis en contra nostra), però que la segona part (on deia que els socialistes som els responsables de la crisi econòmica) “la trobava bé”.
Certament els socialistes som els responsables de la crisi econòmica ? Jo li vaig preguntar diverses vegades i, finalment em va respondre que la crisi "havia començat als Estats Units".
I us ho pregunto a vosaltres : Som els socialistes els responsables de la crisi econòmica que viu el país?
Jo us en donaré la meva explicació que, hi podeu estar a favor o no, més ben bé igual.
El que és evident és que la crisi ha estat provocada pel gran capital que és qui té el poder de provocar-la. Els operaris, aturats, ames i casa i demés “misèria”, és impossible provocar una crisi de les dimensions que siguin. En canvi són (segur) els qui la pateixen més directament!
No entraré a explicar-vos si l’origen de la crisi està deguda a les denominades “hipoteques subprime” i els bons negociables “escombraries” que es van col•locar als inversors sense haver-hi res més que paper al darrera...
La greu crisi, al menys a Espanya ha vingut després de viure els millors anys de bonança econòmica degut a la bombolla immobiliària.
Mentre el diner corria no hi havia crisi, però l’economia espanyola és fictícia.
Els assessors financers aconsellen els inversos de que diversifiquen les inversions per a que hagi menys risc. No es pot jugar tot a una carta. Qui juga a borsa també ho sap bé. S’ha d’invertir a la vegada en banca, comunicació, energia, aigua, etc. etc. Com més millor. Amb la finalitat de que, si alguna cosa falla, sempre tens les altres que t’ajudaran a amortir la baixada. Al menys que hi hagi un “cras” borsari.
L’economia espanyola depenia massa de la construcció. El sector fa sofrir un increment irreal, irresponsable i, insostenible econòmicament parlant. O sigui, no podia durar tota la vida. O algú s’imagina que es pugui estar construint i venen pisos tota la vida?
La construcció ha d’anar lligada amb la demanda i durant els anys del bum immobiliari anava lligada més aviat a l’oferta. Es a dir, els compradors es sentien atrets per la compra d’habitatges ja fos per a us propi, per lloguer o, simplement per a invertir.
Simó, el que va ser alcalde d’Amposta entre el 1983 i 1987, és arquitecte i sempre deia que la relació de costos era d’un 40 % el valor del terreny i un 60 % el de la construcció. Els darrers anys, aquesta proporció es va invertir i el valor del terreny respecte al preu final va arribar a quasi un 70 %. I això ho saben bé els constructors que veient que el percentatge de guany era el mateix (o menys) que quan la dèria constructora va calar entre els promotors. L'especulació immobilìària amb la cmpra-venda de terrenys va enriquir molts, però va enpobrir encara a més!
Amposta va ser un gran exemple d’aquesta economia irreal, fictícia si voleu. Es va construir molt. Amposta va créixer en superfície i tot eren flors i violes. Avui, si et passeges per Amposta pots veure un bon grapat d’obres acabades on estan en venda la majoria dels pisos (en alguns casos, tots), obres per acabar on s’han esgotats tots els crèdits i no han pogut acabar. I, finalment, terrenys comprats on s’ha enderrocat la construcció existent i on no es va arribar ni a construir.
Aquests anys de bonança, l’ajuntament d’Amposta liquidava uns pressupostos en superàvit i "jugava" amb el romanent de tresoreria de l’any anterior i amb l’ICO (l’impost sobre la construcció)
Ara el període de vaques magres ja ha acabat i l’ajuntament d’Amposta, com la majoria d’ajuntaments, fan aigües per tots els costats.
És això culpa dels socialistes?
Al socialistes (als qui sigui –no als d’Amposta-) se’ls pot culpar de no haver gestionat bé la crisi, de no haver encertat en les mesures que es van prendre per a pal•liar-la... Però no de ser-ne els responsables.
Segurament, els responsables viuen al costat de casa i ara es queixen per no poder vendre els stoks i perquè no els hi entra ningú a la botiga.
O potser parlem de crisis diferents?

dilluns, 15 de febrer de 2010

LA "PENÚLTIMA" DE LA REVISTA AMPOSTA


Des de l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta no ens cansarem de repetir l’ús partidista que en fa CiU de la Revista Amposta.
Sense anar més lluny, l’altre dia un em deia una noia: “Només hi surten inauguracions...”. És evident, les inauguracions donen “imatge” al grup de govern. I continuava: “Amb el grapat d’equips i esportistes individuals que hi ha Amposta competint, pareix mentida que només es donin els resultats de uns pocs...”. Tampoc no li faltava raó.
Des de l’oposició ens conformaríem que la Revista Amposta fos “imparcial”. Que traguessin a l’alcalde i els regidors de l’equip de govern, però també d’altres actes on aquests no hi fossin presents i, evidentment, l’oposició també existeix!
Però parlem del darrer número. D’entrada ja hi ha una errada greu. Segons hi diu a la capçalera de la revista és la de la primera quinzena del més de MARÇ (però si encara estem al mes de febrer!!) D’acord que l’errada deu de ser de la impremta que els edita la revista, però la imatge que això dóna no és massa bona i potser algú ho hauria de comprovar abans de fer la tirada definitiva.
Primer vull fer una petita introducció. Com ja sabeu, s’ha posat de moda a la televisió fer programes on hi surten compatriotes “escampats” arreu del món. TV3 a aquest espai el va titular “Afers Exteriors” i està presentat per Miquel Calzada (Mikimoto). A TVE se’l ha anomenat “Españoles en el mundo” i crec que Canal 9 també l’ha titulat “Valencians pel món”.
A Amposta, a manca d’un televisió local i pública, s’ha decidit fer-se a la Revista Amposta i l’espai que porta per títol “Amposta sense fronteres” es va inaugurar amb el primer número d’aquest anys corresponent a la primera quinzena de gener (o sigui, fa un parell de números) Va tenir el privilegi d’encetar l’espai Joan Pastor, un virtuós del violí que porta “tota la vida” a Alemanya i que toca amb l’orquestra de l’Òpera de Berlín (jo encara el recordo tocant la guitarra solista i, de vegades, quan calia, el violí amb els Junior’s) i, la segona, Marta Seoane que treballa a Suissa per a l’Organització Mundial de la Salut. Però, a que no sabeu qui ha estat el número 2? Entre tants i tants ampostins i ampostines que hi deu d’haver pel món, el número 3 ha estat (tatxin, tatxin)... Marc Roig (el fill de l’amo!)
Jo crec que el consell de redacció de la revista (o qui sigui, ja que ells neguen que hi hagi un consell de redacció pròpiament dit) haurien hagut de posar a ell el primer de tots i no caler fer esperar a la “clientela” convergent del poble.
L’espai de la contraportada, el que es titula “Avui li toca a ...” i que condueix Josep Parrot, pareix que també hi haurà canvis a partir d’ara. Segons s’anuncia, hi podrà sortir qualsevol persona del carrer.
Si repassem la història de la secció, veurem que, efectivament, fins ara, la majoria de gent que hi sortia, era gent "normal" del carrer, amb alguna cosa que contar o contar-se alguna cosa d’ell. Fins i tot ell, una vegada, es va autoincloure a l’espai!
Quina diferència hi ha? A priori cap. El que passa és que, des de l’oposició sempre ens hem queixat que només surti gent de CiU o molt propera i que sempre s’han “oblidat” dels que han tingut una marcada tendència en contra dels postulats oficialistes del govern ampostí des de que ha governat CiU.
Canviarà això a partir d’ara? Deixeu-me que faci de St. Tomàs i que ho posi en dubte...
"Fins que no ho veuré, no m’ho creure !”.
Us mantindré informats. O sigui “Continuarà...”

(L'acudit és del Roto)

diumenge, 14 de febrer de 2010

L’MTC


Què tenen en comú els municipis de: Yebra, Torrubia, Zarra, Melgar de Arriba, Campo de San Pedro, Santiuste, Lomas de Campos, Villar de Cañas, Albalá, Santervas de Campos, Villar del Pozo, Congosto de Valdavia i Granja de Torrehermosa? Només fa unes poques setmanes aquests pobles, repartits per tota la geografia espanyola, eren uns grans desconeguts.
Ara bé, si als tretze municipis citats, li sumem el d’Ascó, segurament ja tindrem una pista per a relacionar-los a tots. Són els 14 són candidats a albergar el magatzem temporal centralitzat (MTC) o dir en castellà “Almacén Temporal Centralizado” (ATC) o dit encara de dues maneres més: magatzem de residus nuclears o, simplement, cementiri nuclear.
Cal dir que Ascó, a la Ribera d’Ebre, és, d’entre tots ells, un dels que més habitats té (1.600) i, en canvi n’hi ha d’altres que no arriben al centenar (Torrubia -80-, Lomas de Campos -50- i Santervás de Campos -60-) Només supera Ascó Granja de Torrehermosa amb quasi 2.700. És, con titula una carta del diari Público del passat dissabte 6 de febrer, una mena de “Operación Triunfo Nuclear”.
Els arguments que tenen aquests pobles per voler albergar al seu terme municipal l’MTC, són el despoblament i la manca de recursos per poder prosperar. Així que veuen amb el magatzem una oportunitat per sobreviure. Segurament molts d’altres que no han presentat candidatura podrien emprar els mateixos motius, però hi ha causes que s’han anteposat, com per exemple la perillositat que té una instal•lació d’aquesta mena o l’oposició del territori.
Aquest no ha estat el cas d’Ascó que, a hores d’ara, es perfila com una de les favorites per a ser-ne l’abocador de residus nuclears de totes les centrals espanyoles.
Encara que el poble està dividit, pareix que són més els qui estan a favor de l’MTC que no en contra. En quan a la perillositat, cal recordar que Ascó conviu des de fa dècades amb dues centrals nuclears que provoquen sovint incidents més o menys greus i, la població, ha acabat per acostumar-se a conviure amb el risc que comporten.
Per a pal•liar la perillositat, els patrons de les centrals “aboquen” al poble gran quantitat de diners que fan que l’ajuntament pugui gaudir d’un pressupost força elevat per la població que té. Les instal•lacions esportives, per exemple, són magnífiques i només comparables a les existents a poblacions de més de 20.000 habitants.
Ara, si al final sé li acaba atorgant el magatzem, Ascó tindrà el futur resolt, encara que, molt probablement, altres pobles propers no gaudiran dels mateixos beneficis, però si del mateix perill.
A part d’això són moltes les persones que treballen a les centrals i d’altres que, sense treballar-hi d’una manera directa, tenen relacions comercials de diferents tipus amb elles. Els sous són elevats, molts d’ells superiors als 150.000 euros a l’any. Això fa que, entre unes coses i altres, el nivell de vida del poble i dels seus habitants es pugui considerar alt.
El propi alcalde Rafael Vidal és un d’aquests ciutadans d’Ascó que treballa a una de les centrals. I dels altres 8 regidors, encara n’hi ha 3 més que ho fan. Això demostra que el grau de dependència que té poble amb les centrals nuclears és força gran.
Fins ara, ni l’alcalde ni els regidors que han acabat votant “sí” a albergar el magatzem, no s’han deixat convèncer ni pels líders de les seves pròpies formacions polítiques, ni per altres alcaldes i regidors del territori que s’han mostrat contraris a la instal•lació ni a la pressió que ha fet la ciutadania al respecte amb la convocatòria d’actes de tota mena.
Un d’aquests actes va tenir lloc diumenge 24 de gener. Unes 2.000 persones (més que habitants té el poble) van assistir a la manifestació de rebuig convocada per la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya i d’altres associacions ecologistes.
Igual com passava amb les manifestacions contra el transvasament de l’Ebre, va tenir un caire festiu i reivindicatiu i es va desenvolupar sense incidents. Ningú del poble va provocar als manifestants. Només en unes pancartes “institucionals” penjades a diferents carrers i places de la població s’hi podia llegir un curt missatge: “Sí MTC”.
D’entre tots els arguments que van donar els oradors que es van dirigir a la multitud, em vaig quedar amb un: “Com volem ser independents si tenim que emmagatzemar els residus nuclears de tota Espanya?”.

dissabte, 13 de febrer de 2010

INTERVENCIÓ I INTERVENCIONALISME


Mentre “intervenció” és l’acció d’intervenir, l’efecte, “intervencionalisme” és el sistema que preconitza la intervenció en algun afer, especialment d’Estat ens les qüestions socials i econòmiques. Les dos paraules porten el prefix “inter” que significa entre, mútuament... O sigui, per a que existeixin “la intervenció” i “l’itervencionalisme”, hi que haver, al menys, dues parts.
Però on acaba “la intervenció” i comença “l’intervencionalisme”? Crec que resulta força difícil establir fronteres entre els dos mots.
Cal dir per-ho que en aquests darrers dies hi ha hagut força exemples d’intervenció i, també, crec, d’intervencionalisme.
El primer exemple que us vull posar és la intervenció per part del Govern en les negociacions amb els controladors aeris. Uns controladors que, recordem-ho, tenen un sindicat propi i elitista, però sindicat a la fi, que negociava amb la seva patronal (AENA) unes noves condicions de treball. No ens enganyem, normalment, quan es negocia un conveni col•lectiu, un dels objectius és l’increment salarial. Però es clar, quan ja es guanya prop de 900.000 euros a l’any (sobre els 150 milions de les antigues pessetes), la intervenció per par de l’Estat, en general, es troba acceptable per part del ciutadà i de la opinió pública. Però és o no és intervencionalisme? Jo entenc que sí, però els únics que s’han queixat, al menys en públic, ha estat el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.)
Però encara hi ha una cosa que em preocupa més i que, fins ara, l’Estat no ha intervingut. És més, crec que només fa un parell d’anys que es va aprovar una nova llei que ho regulava. Parlo de la Societat General d’Autors i Editors (les famoses SGAE)
Darrerament, la seva actitud clama al cel, fins i tot per a mi que, encara que sóc catòlic per bateig, no m’hi considero.
Avui he llegit que la Federació Catalana de Municipis (“controlada” pel PSC) s’està plantejant deixar de fer concerts pel cànon que els vol cobrar aquests “segineros” (*) del segle XIX. No sé si només afectarà els concerts o tots els espectacles amb música, o sigui, balls de festes majors i revetlles. I també obres de teatre i dansa, etc. Si s’ha d’arribar a aquest extrem o, encara que només sigui pressentir-lo, crec que faria falta l’ntervenció o l’intervencionalisme per part de l’Estat (ja més igual) En aquest cas crec que sí que l’aplaudiria tothom. I és que, darrerament, els abusos que entenem tots (menys ells) que comet la SGAE, han estat força evidents: des de voler cobrar als perruquers per la música que posen als seus establiments a la representació d’un obra de teatre d’un col•legi andalús. Però per a mi, tal com informava la revista digital “El Observador”, de Màlaga, els cas més inversemblant, és voler cobrar el cànon a un festival benèfic fet fa uns mesos a la ciutat andalusa en pro dels nens sahrauís.
I el cas de la intervenció del Rei per a que hagi un gran pacte d’Estat per l’economia, és o no és intervencionalisme?
Sincerament, com opinen molts de polítics, Majestat, gràcies pel vostre interès, però dediquis al seu, és a dir, a assistir a actes oficials i representacions on li toqui anar i, després a no fer res...
La política és cosa dels polítics i els reis, jo ho sap, als museus i a les cartes.
I també ja sé sap: “No hi ha més sord que aquell que no vol escolar”. I no és pot arribar a un gran pacte si un dels grans partits (El PP) no ho vol... O sí, posant les seves condicions que vol dir el mateix. Quan guanyaran que, segur, alguna vegada ho faran, veurem si es deixen “ajudar”.

(*) Els segineros eren la versió ebrenca dels "homes del sac". Els que venien a emportar-se els nens que es portaven malalment, suposadament per a fer segí (greix del porc o dels xiquets, en aquest cas)

dijous, 11 de febrer de 2010

TRIPARTIT, SÍ O NO? (1a part)


Ahir, el Conseller d’Educació Ernest Maragall, la va “armar” quan va dir que “Catalunya estava cansada del tripartit”.
Potser aquesta afirmació ha eclipsat a la que només fa uns dies va dir el secretari d’organització del PSC José Zaragoza: “Després de picar tanta pedra, els socialistes ens mereixem governar en solitari”. Avui, el conseller d'Economia i Financies, Antoni Castells s'ha pronunciat en el mateix sentit.
Si fa o no fa, aquestes dues frases volen dir ben bé el mateix.
Potser Maragall ho deia amb cert ressentiment tot recordant que el govern del seu germà, el President Pasqual Maragall fa finalitzar abans d’hora per la conducta d’ERC va tenir amb l’Estatut. Aquella “deslleialtat” va provocar que Maragall tirés fora els consellers d’ERC i hagués d’avançar les eleccions un any.
ICV-EUA ha protagonitzat, desgraciadament, l’últim gran episodi del govern: l’incendi del passat juliol a Horta de Sant Joan.
Casualitat o no, les dues conselleries que controlen els ecosocialistes (Interior, Relacions Institucionals i participació ciutadana, de qui depenen els cossos dels Mossos d’Esquadra i els Bombers de la Generalitat i Medi Ambient i habitatge, de que depenen els agents rurals) han estat al punt de mira de partits de l’oposició, propiciant el corresponent desgast del govern.
ERC, per la seva banda, té dues “estructures” molt diferenciades: la que forma part del govern de la Generalitat, amb el seu antic líder Josep Lluís Cardo-Rovira i el partit pròpiament dit amb Joan Puigcercós al cap davant. Mentre els uns s’esforcen per fer-ho bé i fer acció de govern, els altes, en lloc de donar el suport necessari (com fan els altres dos grups del govern), degut, segurament, a les lluites internes, pareix que juguin un paper més d’oposició que de govern.
Així les coses, la situació en que posen sovint el President Montilla, no és fàcil i, aquest, de vegades, dóna més la sensació de ser un autèntic “tallafocs” més que poder-se dedicar al que realment és: el President de la Generalitat.
Quan Pasqual Maragall va guanyar en vots les eleccions autonòmiques de 2003 (de fet ja les havia guanyat –en vots- 4 anys abans davant de Jordi Pujol, però sense la possibilitat de formar govern) per a poder governar, no li quedava res més que pactar amb els altres dos grups catalanistes de la cambra. La negociació és va plasmar amb el pacte del Tinell. Era una fita història, ja que, per primer cop, li havien arrabassat el govern a CiU després de la restauració de la Generalitat.
Però l’acord era el mal menor. Al PSC ja li anava bé perquè amb ell aconseguien la presidència de la Generalitat per primer cop. A ICV-EUA, també, perquè, segurament, era la única forma possible per arribar a governar i tenir consellers al govern. I ERC, suposo que, a priori, la formació més reticent, va tenir que arribar a l’acord, ja que, en aquell moment en que Catalunya demanava un canvi i l’Ebre estava esvalotat, no s’hauria entès una altra cosa. Segurament, en aquells moments, si ERC hagués arribat a pactar amb CiU li hauria passat com el 1980 en que la formació va estar a punt de desaparèixer. Però eren molts els “republicans” que s’haurien decantat primer per un pacte amb CiU que en formalitzar el govern tripartit.
Malgrat l’expulsió de ERC del govern de Maragall i, apartat aquest per la cúpula dirigent del seu partit, l’any 2006 es va poder tornar a reeditar el tripartit, encara que mols van demanar que es digués d’entesa.
S’hi van implicar els màxims dirigents de cada un dels partits (els pesos pesants o els capitans si voleu) i, després de la ràpida resolució de l’anterior govern, tothom pensava que la segona part seria millor que la primera. Però els resultats, pels motius exposat amb anterioritat, han estat semblants.
Amb els problemes que té qualsevol govern, els conseller socialistes han estat, de llarg, els qui més han fet per aconseguir que el tripartit tirés endavant. Segurament perquè són el partit més gran dels tres i, també, els qui estan més preparats per governar.

dimecres, 10 de febrer de 2010

NOSTÀLGICS DEL PASSAT


Ahir al dematí, per les dependències de consultes externes de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa em vaig trobar un conegut que, encara que viu a Amposta des de fa molts d’anys, és fill de la Ràpita. Aquest senyor, abans de jubilar-se era empresari i va ser president d’una entitat esportiva de les de renom al poble.
De tant en tants ens trobem per Amposta, ja que no vivim molt lluny l’un de l’altre. I quan ens trobem, solem parlar. Com també varem fer ahir. Va dir que volia parlar amb mi i ens allunyarem una mica del grup que estava esperant ser visitats a urologia.
Em va parlar (no era el primer cop que ho feia) de les plaques franquistes que, el Ministerio de la Vivienda feia posar als edificis de protecció oficial (tal i com es mostra a la fotografia)
De tots els regidors de la nostra ciutat en les dues darreres legislatures, he estat qui més plaques d’aquest tipus vaig trobar i vaig posar en coneixement del coordinador de serveis per a que fossin retirades. Però si ho feia, no era pels sentiments que jo tinc de cara l’antic règim (que també9, sinó per un mandat del ple de l’ajuntament d’Amposta que va acordar per unanimitat retirar tota la simbologia feixista de la nostra ciutat.
Bé, em comentava aquest senyor que un dia, l’exalcalde i avui senador espanyol i l’actual alcalde es van excusar perquè n’havien retirar una d’una casa seva i em donaren la culpa a mi per haver-ho fet. Jo li vaig explicar el motiu pel qual es van retirar aquestes plaques que, segons en diu sovint el coordinador de serveis, les guarda al magatzem de la brigada municipal.
Ahir, a més, em va dir si no es podia retirar una bandera espanyola (entenc que constitucional) que mostra un establiment públic de la ciutat. Li vaig dir que no es podia retirar perquè, primera, estava a un local comercial i, segona, no hi ha cap llei que empari la retirada de banderes espanyoles constitucionals de cap lloc, encara que fos públic, per molt mal a la vista que ens poguessin fer.
Però fixeu-vos amb el detall dels dos edils municipals que, lluny d’explicar-li la veritat de la retirada de la placa, van acabar per donar-me a mi la culpa. Un acte carregar d’hipocresia i demagògia!
Ela passat pel del mes de gener, el grup d’Esquerra Republicana va tornar a traure el tema al pla, sobre tot, el dels carrers que encara porten toponímia franquista (Ruiz de Alda i García Morató) i li van recordar a l’alcalde que aquests senyor havien bombardejat Amposta en la passada guerra Civil Espanyola i que havien causat víctimes civils També li van mostrar una placa gravada que encara hi queda i que, segons pareix, la van treure d’un dels meus blocs (també la mostro)


Com es pot comprovar, per uns motius o per uns altres, són molts els habitants d’aquesta ciutat que encara tenen “nostàlgia del passat”, però a més a més d’una forma contradictòria, ja que per un costat mostren la senyera sempre que poden, com un acte per demostrar que són més catalans que ningú i, per l’altre, es neguen a retirar els darrers símbols feixistes que encara hi queden.
Qui ho entengui, que en compri...

dimarts, 9 de febrer de 2010

MÉS QUE UN PORTER!


Ahir, David Barrufet, el que ha estat durant molts d’anys capital del Barça d’handbol va anunciar que plegaria a final de temporada, quan ja estigui a punt de fer els quaranta anys. El món del handbol és quedarà una mica menys "groc".
L’handbol és un esport que m’apassiona. Segurament perquè l’he jugat en dues etapes de la meva vida, breus, això sí, però l’he practicat. És el que té ser un esport minoritari si el comparem al el “rei” futbol. Degut a que es juga molt menys, es desplaçaments són més llargs i això fa que els despeses siguin superiors. A casa la meva dona també hi va jugar i el meus fills també. Però en tots els casos, com jo, no ho van fer durant gaire temps, per uns u altres motius. I bona prova del que estic dient és que en sóc soci del Club d’Handbol Amposta i vaig, sempre que puc, a veure els partits del primer equip de les fèmines juntament amb la meva dona, des de fa 8 o 9 temporades.
El comiat de Barrufet (té nom de “pitufo”, oi?) m’ha fet recordar els anys de glòria de la secció d’handbol del Barça. De la quantitat de copes guanyades: lligues, copes d’Europa, del Rei, dels Pirineus, etc. I com no, d’aquells jugadors que van meravellar al món amb el seu joc. Així, d’entrada, em recordo de Garralda (encara que no hi va jugar gaire al Barça) del capità de llavors, d’aquell equip que també han volgut batejar com el Deam Tream, com el Barça de futbol de l’era Cruyff, o el d’ara, l’Enric Masip, el tortosí O’Callaghan, l’esquerrà Iñaqui Urdangarin, avui duc de Palma i gendre del Rei, el rus Xepkin, l’extrem dret, José Carlos Ortega i, no me’n oblido, no me’n vull oblidar, Rafa Guijosa, possiblement el millor extrem esquerrà que he vist jugar mai. Sense llevar-los mèrits als altres, que els tenen tots (els mèrits), els contraatacs de Guijosa em deixaven bocabadat. Va ser elegit el millor extrem esquerra del món l’any 1999. I amb això ja es diu tot.
I com mai un bon equip es fa per si sol, cal recordar-se’n del seu entrenador.


L’aragonès Valero Ribera, avui seleccionador espanyol de handbol. Hi ha una pregunta del Trivial Porsuit que diu. “Qui ha estat l’entrenador del Barça amb més títols”. Evidentment, la ment se’n va al futbol, però la resposta és Valero Ribera amb uns 150 títols aproximadament!
Barrufet, fins ara en té 77. Veure’m si s’incrementa la xifra.
Dues són les anècdotes curioses d’aquell grup d’amics (tots els equips que funcionen han de ser una pinya dintre i fora del camp o de la pista) La primera és la que van protagonitzar Masip i Urdangarin. Masip no va poder anar als Jocs Olímpics d’Atlanta, on la selecció espanyola de handbol va guanyar la medalla de bronze (lloc que va repetir la següent Olimpíada a Sydney) i, Urdangarin, va partir amb dues parts la seva i li va donar una meitat al seu amic.


L’altra anècdota és una mica més “rosa”. Quan Urdangarin i l’infanta Cristina van començar a sortir junts, la discreció i secretisme dels jugadors del Barça era total. El Barça jugava la final del la copa del Rei a Castelló, no me’n recordo contra qui. Van sorgir els primers rumors de que la filla del Rei sortia amb un jugador del Barça del handbol alt i ros. No sé perquè, els periodistes es van pensar que era Barrufet i ell, durant uns moments els hi va seguir la corrent, finalment, els hi va dir que no era ell, que era el seu amic Iñaqui.

dilluns, 8 de febrer de 2010

PP (simplement)


Arran de la crisi de govern de les Illes Balears on, Francesc Antich va expulsar Unió Mallorquina per corrupció (ja que diversos càrrecs van ser detinguts i imputats), un membre del PP balear va fer unes declaracions del tot sorprenents. Va dir que “el govern d’Antich ja havia esgotat el crèdit”.
Francesc Antich no podia fer una altra cosa. Tenia que tallar de soca-rel el greu problema que afectava al seu govern, es veritat, però, en tot cas, a un dels seus socis UM.
Fins avui (que jo sé) cap cas de corrupció ha afectat al partit socialista. En canvi, l’expresident Balear i, fins fa poc, president del PP balear i, abans, ministre de Medi Ambient amb un dels governs d’Aznar, en l’època que el nostre territori estava revoltat en contra del Pla Hidrològic Nacional, sí. Matas va ser imputat pel cas Palma Arena i d’altres.
És veritat que el PP va guanyar els eleccions passades a “ses Illes”, però llavors encara no s’havien destapat els casos de corrupció que han acabat esquitxant a diversos membres del PP i també d’UM.
Antich vol acabar la legislatura. No sé si no seria millor fer una convocatòria avançada d’eleccions. A priori té tots els números de sortir-ne guanyador i tal com està la situació actual, crec que seria el més recomanable, ja que no té garantit un suport parlamentari suficient per avalar la seva acció de govern.
I dic a priori perquè tractant-se del PP qualsevol cosa és possible. La prova està que el de les Illes no ha estat (ni molt menys!) l’únic cas de corrupció que afecta al PP. Cal recordar casos que han passat a Madrid, València, Castella Lleó, Galícia... I en canvi, el PP va 6 punts per davant del PSOE en intenció de vot.
Estic d’acord en que el PSOE es vegi afectat per la crisi i com s’ha gestionat aquesta (i, encara més, les formes dubitatives que han caracteritzat la manera de fer del propi Zapatero i els seus ministres) Però en circumstàncies normals, el PSOE hauria de baixar en intenció de vot, però el PP també!


Rajoy, com deia l’altre dia el meu fill gran, “serà president del govern sense haver fet res!”.
O és que ha aportat alguna cosa o s’ha posat al govern dels agents socials per a sortir de la crisi? La resposta és contundent: No!
En un dels temes més recents, el de la revisió de les pensions i la hipotètica apujada en l’edat de jubilació, per exemple, que ha dit el PP? Què no hi està d’acord!
Però es clar, tampoc està d’acord amb la llei de matrimonis homosexuals, amb ampliar els supostos de l’avortament i, en aquests casos diu que si arriben al poder canviaran la llei.
El PP és conscient de que els qui estan afectats per les lleis anteriors, difícilment els votaran. Però el cas de les pensions afecta a tothom (o quasi)
Però d’una cosa n’heu d’estar segurs: Si el PP governa la propera legislatura no tocaran ni un punt ni una coma de la llei que aprovarà el govern socialista. I és que els sistema de pensions, tard o d’hora s’haurà de modificar. Una altra cosa és que jo estigui conforme o no sobre com i de quina manera ens acabarà afectant.

diumenge, 7 de febrer de 2010

ELS ARBITRES, EL BARÇA I EL MADRID


Suposo que perquè el futbol és l’esport més popular d’Espanya, és el motiu que els àrbitres i la seva feina estan més en entredit.
Ahir escoltava per Catalunya Ràdio la transmissió d’en Pujal (em nego a tenir que pagar per veure els partits, llevat d’algunes excepcions com el Madrid Barça de l’any passat) i, en escoltar-lo, em van transmetre la sensació de que l’àrbitre, Teixeira Vitienes, no era imparcial a l’hora de mesurar la gravetat de les faltes que es feien al terreny de joc.
No és que sigui una regla exacta al futbol, però sovint va aparellat el bon joc amb el nombre de penals que et xiulen a favor, així com també al nombre de faltes que necessita fer el teu equip per a parar els contraris. I fer més faltes vol dir quasi sempre la necessitat que té l’àrbitre de treure més targetes. Ja dic, no és que sempre ha de ser així, però sí en la majoria de les vegades.
Ahir el Barça va acabar amb 9 jugadors damunt del camp al ser-li expulsats (i a sobre per targeta roja directa) dos dels seus efectius: Piqué al principi del partit i Marques quan ja es jugaven els minuts del descompte. Em va donar la sensació llavors que mentre el Barça havia acabat amb 9 jugadors, el Getafe, sense voler-ho ni demanar-ho, l’acabava amb 12 sobre el terreny. Encara que em sembla que l’àrbitre ho feia més pensant amb el Madrid que no amb el propi Getafe, encara que sigui un poble de la “Comunitat de ídem”.
Aquestes passades setmanes la pressió que va fer la premsa de la capital d’Espanya va ser molt gran. I tot arran de l’expulsió de la màxima estrella blanca, el portuguès Cristiano Ronaldo. A partir d’aquí, els periodistes de Madrid van voler veure fantasmes allí no n’hi ha i, de seguida, val voler traspassar la pressió i la síndrome d’inferioritat que, tot sigui dit, aquí tant coneixem, sobre el Barça. “Villarato”, li diuen. Com tots sabem Ángel Villar és el president de la Reial Federació Espanyola de Futbol i, ens els darrers anys, les relacions amb el Reial Madrid han estat més dolentes que amb el Barça.
Però mentre a Madrid volen veure el que no existeix amb un únic motiu, mirar de desequilibrar el Barça per a que perdi punts i ser avançat pel Madrid, aquí ens en recordem dels anys més foscos del Barça (aquells 14 anys sense una lliga que cantava la Trinca) on el Madrid era l’equip súperprotegit d’Espanya.
Tret dels més joves tots ens recordem d’aquell penal inexistent xiulat per Guruceta Muro que, suposadament, va cometre Rifé (l’entrenador que anys més tard va “donar-nos” la primera Recopa d’Europa) sobre Velázquez en un partit de quarts de final de la copa del “Generalísimo”. O aquell Barça-Sevilla de lliga on un àrbitre canari anomenat Brito Arceo que, la temporada 89/90, amb el seu parcial arbitratge en contra del Barça va permetre remuntar al Sevilla un partir que estava perdent per 1-3 i el va acabar guanyant per 3-4.
Curiosament tots tres partits tenen un denominador comú: haver-se jugat al Camp Nou i en tots els casos, es van xiular penals en contra del Barça.
L’avantatge del Barça sobre el Madrid, a hores d’ara (al igual que l’any passat) l’únic equip que li pot fer ombra a la lliga, és de 5 punts. Quan encara manca quasi mitja volta, és evident que ni el Barça o té tot guanyat ni el Madrid tot perdut. Però s’hi juga més el Madrid que el Barça... Molt més!
El Madrid aquest anys ha volgut fer, cartera en ma, un súpermadrid per a mirar de guanyar els màxims trofeus possibles, però sobre tot, la lliga i la Champios que, aquest any, jugarà la seva final, precisament al Santiago Bernabeu.
Però s’ha demostrat que guanyar 6 títols oficials el mateix anys és una tasca quasi que impossible. Aquest any, el Madrid, com a màxim en podria guanyar 5, ja que va ser eliminat de la copa del Rei per un segona B, l’Alcorcón. El Barça tampoc repetirà proesa. Però el Barça està a un altre nivell i té una altra concepció del futbol: la cura que es té del futbol base i les “figures” que dóna sense haver-les de fixar a cop de talonari.

dissabte, 6 de febrer de 2010

VA D'ALCALDES


Ahir vaig rebre a la bústia el darrer número de la Revista Amposta. De fet, buscava un escrit que els hi havia enviat y que em va publicar no fa gaires setmanes Vinaròs News amb el títol “Una generació de comunistes” i que estava dedicat a un grup d’homes valents que van lluitar des de la clandestinitat contra el règim del dictador Franco y en defensa de les llibertats.
Però de sobte em vaig trobar dintre de l’espai que la revista reserva als tres partits amb representació a l’ajuntament i, concretament al de CiU, un, diguem-li, article signat per l’exalcalde i senador espanyol amb el “suggerent” títol de: “Les misèries dels socialistes ampostins”.
És una veritable llàstima no poder-lo enllaçar per a que, el lector, pugui gaudir de tot el seu contingut per a veure com “sé les gasta” la fera quan es sent atacada.
Quan el malaguanyat cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor l’any 1968 va fer un concert clandestí a Amposta i va estrenar “la fera ferotge” va ser una premonició sobre el règim que patiríem a Amposta en el futur més que el que estava patint l’Espanya de l’època.
Tornat a l’escrit del senador espanyol, a part de dir-nos mentiders i covards, demostra no tenir arguments nous. Com sempre, diu que “no li agrada respondré als atacs”, però ho fa! Totes les bèsties quan es veuen ferides ataquen en un darrer intent de defensar-se!
És un escrit que està fet de cara a la “seva parròquia”, que, des de fa molts d’anys, són quasi que els únics que llegeixen la Revista Amposta. Només així s’entén que escrigui amb el to que ho fa tractant de mentiders els socialistes d’Amposta per haver reproduït, literalment, informacions periodístiques que vinculaven el senador espanyol i a l'exregidor d'urbanisme amb casos judicials. Una de les coses que més sorprenent del seu escrit és quan diu que, “perquè no el tirem al jutjat”. I ell perquè no ens tira a nosaltres, si, com diu ell, només diem mentides?
Però com he dit abans, la gent que llegeix la Revista Amposta sol ser un tipus de gent molt fidel a les idees convergents i oficials d’Amposta i, segur, que al llegir-ho aplaudiran el seu escrit i pensant. “Tan que ha fet per Amposta i tan mal que el volen aquests socialistes!”. És la crua realitat que ens ha tocat viure des de fa un bon grapat de majories absolutes (a Amposta ja no contem per anys, contem per majories absolutes dels diferents governs de CiU, i acabem més ràpid
)

També diu que la nostra publicació, “4 Cantons” és un pamflet. No cal donar-li cap qualificatiu, simplement és la publicació d’un partit polític que està a l’oposició.
En canvi, la Revista Amposta, una revista públic, municipal, editada per l’ajuntament, sí que és un veritable pamflet. Una revista molt poc plural (i una prova és això que us estic explicant, un espai de CiU que s’aprofita per a criticar a l’oposició) i que és per fer autobombo de la gestió de CiU al nostre ajuntament on, s’ignora a l’oposició de forma descarada.
En quan al de “covards”, per a mi els covards són el qui “ja els està bé” com va la situació d’Amposta, els que busquen que els "col·loquin" a l’administració local i els qui s’apropen als qui manen al poble per mirar que poden treure de profit...
Però fins ara he parlat “d’un alcalde” i, com diu el títol, “va d’alcaldes” (o sigui, més d’un) L’altre, evidentment, és l’alcalde actual, que és, per dir-ho d’una manera entenedora, una mala rèplica de l’anterior alcalde. Al principi ens pensàvem que volia “enterrar” la manera de fer política del seu predecessor i imposar un altre tarannà amb la seva relació amb els membres de l’oposició. Així, al menys, pensava jo només fa uns mesos, però, finalment, ha imposat a l’ajuntament el mateix sectarisme d’abans, sense, això si, la categoria que tenia el senador.
També trobo que és molt poc ambiciós. Abans d’ahir va sortir “en solitari” demanant que Amposta sigui la seu institucional del consell de la futura vegueria. On va? Un polític que vol el millor per a la seva ciutat ha d’aspirar molt més enllà, com per exemple, demanar ser seu del consell executiu de la Generalitat de Catalunya! Per què no? Si CiU presenta una moció al respecta, li votarem, no hi tingueu cap dubte!!