dilluns, 31 de maig de 2010

PER A RIURE (PER NO PLORAR)


Avui s’ha fet a Amposta el ple ordinari del mes de maig.
Sobre com ha transcorregut el ple es podrien dir moltes coses, però cap d’elles no té la transcendència necessari per fer-ho. Ni tant sols els punts de l’ordre del dia, tots ells sense gaire interès.
Al final, ja dintre de l’apartat de precs i preguntes, el grup d’Esquerra Republicana ha fet una pregunta a l’alcalde sobre la nova megafonia i la retransmissió dels plens per la ràdio.
Efectivament, el dia que es lliuraven els premis de recerca de batxillerat (dels que ja us en vaig parlar), es va estrenar la nova megafonia del saló de plens del nostra ajuntament. També la férem servir durant l’acte d’inauguració de la Festa del Mercat a la Plaça. Una de les millores tècniques més significatives és un equip de so on els periodistes que hi assisteixen poden endollar els seus aparells de so sense caler apropar el micròfon com es sol fer habitualment. De tant en tant, com reconeixia el propi portaveu de CiU encara hi ha algun acoblament o problemes de connexió, però que s’aniran resolvent en el transcurs del temps.
La pregunta formulada per l’alcaldable d’ERC era sobre “quan l’equip de govern tenia previst retransmetre els plens en directe o en diferit aprofitant les avantatges de la nova megafonia”.
La resposta per part de l’alcalde ens ha deixat del tot sorpresos: “Aquest ple ja es podrà escoltar en diferit”. En aquell moment he mirat cap al director de l’emissora municipal (Amposta Ràdio) i ha fet una “impagable” cara d’estupefacció. Els he cridat l’atenció als meus companys de grup i tots hem pogut veure el gest d’estranyesa del seu rostre.
Una mica més tard, quan el ple ja havia acabat, un company de l’altre equip de l’oposició li ha preguntat al mateix director sobre el dia i l’hora de la retransmissió. La resposta ha estat: “Com voleu que us ho digui si me’n acaba d’assabentar!”
És la manera de fer de l’equip de govern municipal: ja no és que no comuniquen determinades coses als equips de l’oposició, sinó que tampoc ho fan a la seva pròpia gent.

CAMIONS MOLESTOS


De tant en tant (molt de tant en tant) m’he trobat quan me’n vaig a treballar abans de les 8 del matí, algun camió de recollida selectiva fent la seva feina a la zona de contenidors que hi ha on s’acaba el carrer Sant Josep i comença el carrer del Grau.
Normalment, quan arribes, ja el trobes buidant el contingut del contenidor al camió i només cal que t’esperis una estona (una curta estona)
Però aquest matí, a l’hora esmentada amb anterioritat, me trobat un camió de recollida de cartó a l’illa de contenidors de davant de casa Fàbregues. Crec que he estat l’únic que he esperat pacientment a que acabés de buidar el contenidor. Però a l’arribar a la següent illa, quasi que davant de l’hotel, ha repetit l’operació. Menys mal que la que hi ha davant del Banc de Sabadell encara està “segellada”!
Allí jo no m’he esperat, he tingut que baixar pel carrer Jaume I, donar la volta a la plaça de la Pau i pujar pel Carasol. A l’arribar al carrer Sant Josep, el camió encara seguia fent la seva feina. Suposo que després ha buidat la següent.
Pregunto jo: És la millor hora per a fer aquesta zona impedint la normal circulació d’un dels carrers més transitats d’Amposta? Només a carrers importants i de certa llargada et pots trobar en diverses illes de contenidors. Als carrers més curts i estrets, això no passa.
Per això crec que és del tot necessari adequar l’horari de recollida selectiva en funció de les circumstàncies dels ciutadans i no crear-los molèsties com ha estat el cas que us he explicat.

diumenge, 30 de maig de 2010

LA MANIFESTACIÓ DE LA PDE DE BARCELONA


Molta menys gent que les 3 vegades anteriors que havíem anat a manifestar-nos a Barcelona (unes 5.000 persones) Molta menys presència de polítics que els altres cops. D’allí i d’aquí. Abans veies com s’agafaven als nusos per a defensar el nostre riu. Ara no se’ls veu en lloc. Molt menys ressò mediàtic que les vegades anteriors. A l’arribar a Amposta els meus pares han dit que al Telenotícies de la tarda no n’havien parlat. A les de la nit, tampoc.

Segurament es pensa que si se’ns ignora, la nostra causa acabarà morint... Però els ànims de la gent que ha acudit aquest diumenge 30 de maig a Barcelona a manifestar-se per a demanar que s’aprovi d’una vegada el cabal ecològic de l’Ebre i que arribin els sediments suficients per a la supervivència del Delta, estaven com sempre: moltes ganes de festa i xalera.

La manifestació ha estat una mica més curta que les altres vegades. Ha sortit amb una mica de retard (l’hora prevista era a les 12 del migdia) de la plaça Urquinaona i baixant per Via Laietana, s’ha arribat a la plaça de la Catedral (com les altres vegades)

Allí s’han dut a terme els parlaments i com a final de festa, el grup jesusenc Terrer Roig i també Jotes al Carrer ens ha interpretat un repertori de balls tradicionals i, sobre tot, molta jota. Per un diumenge, al pla de la catedral, en lloc de veure’s la tradicional ballada de sardanes, s’ha pogut veure com els manifestants ballaven la jota típica de la nostra terra.

Entre els manifestants molta gent jove. Alguns (com mon fill), tenien 9 anys quan van començar a sortir al carrer per defensar el riu. Ara amb 17 segueixen acudint sempre que creuen necessari per a defensar el riu i el territori. Però encara hi havia molta més canalla. Alguns nascuts fins i tot després d’haver-se derogat el PHN. Un iaio d’Amposta (que ha acabat exhaust), em deia amb orgull: “Estem 3 generacions de casa nostra!”

El qui no han acudit, ells sabran el perquè, però com deia Joan Panisello dimecres a la SER: “Qui no vingui, no el trobarem a faltar”. Encara que jo, com deia, si que n’he trobat a faltar... I molts!!

LA CRISIS


La crisis financiera explicada de manera sencilla

Heidi es la propietaria de un bar en Berlín, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, la mayoría de los cuales son alcohólicos en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.
Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de Heidi se empieza a llenar de más clientes.

Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Heidi decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.
Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.
Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Heidi. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.
Nota: ¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?
En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.
Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es camelancia; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Heidi el pago de su préstamo bancario; y Heidi, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.

Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.
Nota: ¡¡¡Porque siguen sin tener ni un céntimo!!! Han podido beber cada día en el bar porque "se comprometían" a pagar sus deudas, pero el dinero físico no existe.

Heidi no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.
Nota: Y Heidi pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.

Las compañías que proveen al bar de Heidi, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.
Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Heidi, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Heidi se los ha comido a ellos.
El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.

Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.
Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.

Nosotros somos los abstemios.....

dissabte, 29 de maig de 2010

MAS ENS DONARÀ MÉS


No és cap eslògan electoral, encara que bé ho podria ser. Ni tampoc seria el primer cop que CiU “jugués” amb cognom del seu líder i l’adverbi “més”.
La frase “El Montilla no ens dóna res. És millor que guanyi el Mas aquest i ens donaran més coses” la va dir Bartomeu Muñoz exalcalde de Santa Coloma de Gramanet del PSC a Luis Garcia, “Luigi” exdiputat del PSC al Parlament de Catalunya.
L’únic dubte que pots tenir és que si pot ser veritat o no que amb un govern de CiU també es pogués “institucionalitzar” la corrupció.
Jo sóc partidari de que “qui l’ha fet que la pagui”. Me és ben bé igual que ostenti un càrrec important. Vet aquí la diferència que em separa de molts dels meus i sobre tot dels militants de CiU que tenen una especial veneració pels seus líders: primer Pujol i ara Mas.
De tot el que ha anat sortint per la premsa aquests dies, tot apunta que CiU es va finançar il•lícitament per mig d’una trama perfectament dissenyada que acabava passant pel “Palau de la Música”. Des d’allí i per mig de la fundació Trias Fargas, els diner servien per sufragar les despeses de campanya i d’altres de CDC. D’aquesta manera s’escapaven del control de la sindicatura de comptes. “L’home” dintre del partit per on passava tota aquesta informació seria Felip Fuig, precisament el convidat d’honor en la passada festa del Mercat a la Plaça d’Amposta. És normal que sempre es vulgui protegir al cap, però Mas, a l’igual que Mariano Rajoy en la trama Gürtel, pot arribar a sortir-ne esquitxat.
No fa gaires dies, Mas, en seu parlamentaria, quan es va demanar fer una comissió d’investigació per esbrinar la relació existent entre Fèlix Millet i Convergència, demanava pel seu compte que també es fes una comissió d’investigació sobre el cas Pretòria que afecta a diversos ajuntaments governats per alcaldes del PSC.
Personalment aplaudeixo la iniciativa, encara que no sé que en pensarà Pujol de tot això. Si Luis Garcia (Luigi) era el cervell de la trama, està per veure’s. Veig a Premafeta i Alavedra, al seu dia “les dues mans de Pujol” massa intel•ligents per deixar-se portar per un xoriço de segona fila. Què se’n va aprofitar? Segur! Què ja els anava bé que fos Luigi qui fes i desfés i mantenir-se ells a l’ombra? També. A Aquests, en anar parant la ma cada vegada que hi havia diners per a repartir, ja en tenien prou. El mateix dic per a Muñoz i per a d’altres implicats.
Finalment s’ha volgut relacionar consellers de la Generalitat amb la trama corrupta. Penso que tots (i vull subratllat tots) es van saber mantenir al seu lloc i no van deixar-se temptar pels grapat de diners que se’ls hi van arribar a oferir. Segur que la xifra marejava.
Què facin la comissió d’investigació del cas Pretòria, què la facin! A veure què o qui hi ha al darrera.
Parlant de “darrera”, sabeu quina és la darrera informació que ha aparegut a la premsa sobre aquest cas? Parla de Alavedra. Diu d’ell que l’any passat va demanar una devolució de 32.550 euros de devolució de l’IRPF. A l’Agència Tributària aquestes xifres li criden l’atenció, així que li va demanar més informació. Al final va acabar pagant 92.000 euros. Suposo que a més a més de les retencions que ja sé li havien aplicat anteriorment.
S’han de guanyar molts diners para tenir que pagar un IRPF tan elevat. I aquests són en “blanc”, ja que els de les comissions il•legals, ningú els declara a les seves declaracions.
Tant guanya un exconseller?
Perquè no se’ls hi fan retornar tots aquests diners (a tots)? Potser així no s’haurien hagut d’adoptar les mesures que s’han acabat prenent finalment...

divendres, 28 de maig de 2010

UN CANDIDAT A LA PRESIDÈNCIA DEL BARÇA ANOMENAT SANDRO ROSSELL


Què tindrà Sandro Rossell per a que bona part dels candidats i el propi president sortint, intentin desprestigiar-lo?
Des de fora, des d’on un no soci del Barça pot fer-ho, l’actitud de Jan Laporta, Jaume Ferrer, Marc Ingla, etc, em sembla del tot inversemblant.
El candidat Alexandre Rossell, tal i com volen que es digui de forma oficial el candidat a president, era, de sortida, el millor posicionat per guanyar les eleccions a can Barça. Tenia més del 50 % dels enquestats amb dret a vot a favor d’ell. I això diu molt, ja que, si no recordo malament, son 7 els precandidats que aspiren a poder optar per la presidència del club més prestigiós de casa nostra, però també del món.
Quan Jan Laporta va voler deixar enrere el grup opositor del president Josep Lluís Núñez, l’elefant Blau i optar a la presidència del Barça on ha estat finalment 7 anys, va pensar amb Sandro Rossell per a que l’acompanyés en el seu projecte.
Segons la majoria de les opinions que he escoltat, bona part de l’èxit de Laporta va ser gràcies a Rossell. Rossell, a part de ser un home de negocis reconegut a molts països arreu del món i amb infinitat de bons contactes, té el do d’arribar amb facilitat al gran públic i, pareix ser, que també té les idees molt clares.
Aviat Rossell i Laporta xoquen. Ben mirat era lògic que una cosa així pogués passar, ja que es tractava de dos personatges amb dots de lideratge i ja sé sap que dos “galls dintre del mateix galliner no tenen cabuda”. Quan Rossell va abandonar la junta directiva del Barça, els seus homes de confiança el van seguir i van deixar escapçada la directiva del Barça. Suposo que Laporta no li ha perdonat mai tots aquests fets.
Qui em segueix ja sap l’opinió que tinc de Laporta. Si en el terreny esportiu penso que ha estat el millor president de la història i bona prova son els èxits assolits, sobre tot en el terreny del futbol en aquests darrers dos anys, en el terreny personal, m’ha deixat del tot insatisfet, sobre tot quan, aprofitant-se del càrrec que ocupa, va voler posicionar-se políticament i “festejar” amb diversos partits per mirar d’encapçalar una llista a les properes eleccions autonòmiques. Ho vaig trobar del tot fora de lloc.
Però ara que el seu mandat ja s’esgota, Laporta hauria d’haver optat per la neutralitat. D’acord que, personalment, hagi volgut impulsar una candidatura, però cal recordar que primer el seu “home de confiança” va ser l’Alfons godall, fins que aquest (sense saber-ne massa el motiu) va decidir abandonar-lo per a integrar-se a una nova llista. Llavors, de marginat, Jaume Ferrer, va passar a ser-ne el “candidat oficial”. Amb aquest recolzament hauria d’acabar tot el protagonisme de Laporta. Però no, amb això no en té prou i està mirat de buscar les “pessigolles” a Rossell, tirant-li “merda” per sobre.
No sé si Rossell se’n acabarà sortint o no. Si tot quedarà com un simple rumor (em temo que sí, perquè de ser cert que està implicat en assumptes tèrbols al Brasil, ja no crec que s’hagués presentat de candidat) o la cosa seguirà endavant. Com he dit no sóc soci del Barça, però ara més que mai, de poder votar, votaria per Rossell.
Dissabte a les 7 de la tarda estarà al Casal d’Amposta on recollirà signatures de suport. També a Sports Fevi de Tortosa, a la cantonada d’on treballo, s’hi por deixar el recolzament, sempre, clar està que un sigui soci amb dret a vot.
M’empipa moltíssim aquesta manera d’actuar d’alguns mirant de treure rendibilitat a costa de desprestigiar al rival.

dijous, 27 de maig de 2010

Funcionarios


Pedro Fernández Vicente

Como inicio de mi reflexión, tengo que decir que no soy funcionario. Me dedico al periodismo como profesión y no estoy en situación de excedencia de ningún ministerio, pero me parece indigno lo que 'algunos', y lo digo en tono despectivo, están haciendo en contra de una profesión como la de funcionario, aprovechando la propaganda de ZP, para crear ese escenario necesario que le permita bajarlos el sueldo sin adhesiones populares, ni solidaridad. Una buena fórmula para no perder votos, que es lo que realmente le interesa.

Funcionario no se es por casualidad, como trabajador del Corte Inglés, de Philips, de Seat o de MoviStar. No. Trabajar en estas empresa, puede ser el resultado de una coincidencia o de una oportunidad. El trabajador funcionario, como los jueces, los médicos de la SS, Inspectores de Sanidad, de Hacienda, policías o bomberos, lo elije, espera a que se convoquen las plazas, las prepara en largas jornadas de estudios durante 2, 3, 4……o vaya vd. a saber cuantos años, y finalmente se enfrenta a unos exámenes duros, donde lo haya y en competencia con unos cuantos miles de candidatos. No es, por tanto, un trabajo casual. Es elegido y, por cierto, los españoles que quieran, ahí tienen las oposiciones. No es preciso envidiar a nadie, todos podemos ser funcionarios.

Esos que tanto gritan en contra de quienes mueven la administración, y a quienes debemos agradecer los progresos demostrados en los últimos años y el nivel de engrase en que la mantienen y consiguen que funcione, a pesar de algunos gobiernos, alcaldes, responsables de comunidades autónomas y políticos en general, no chillaban, hace unos años, cuando empresarios; pequeños, medianos y grandes, mantenían ingresos que se incrementaban hasta en un 20% cada año; estudios de arquitectos que no podían atender tantas peticiones como llegaban a sus despachos; vendedores de distintos sectores, que invertían en apartamentos en las playas; autónomos atentos a las bolsas, donde metían esos dineros extras que llegaban a sus cuentas, y todo gracias al momento económico que vivíamos. Un momento de alegrías de las que los funcionarios no han disfrutado, y que este Presidente del Gobierno se ha encargado de situar tan cerca del precipicio que es preciso rebajar el sueldo a unos trabajadores, como son los de la administración. Y todo, porque el responsable de proteger sus intereses, como empresario que es el Estado, se lo ha gastado en subvenciones, más o menos necesarias. Un Presidente que siendo candidato negó las necesidades que se avecinaban y no dudó en regalar aquellos 400 Euros, que le ayudaron a ganar unas elecciones y que, visto lo visto, se los estaba quitando al sagrado sueldo de unos cuantos miles de trabajadores contribuyentes. ¿Qué pasaría si lo hubiese hecho el Corte Inglés y no pudiera pagar a sus trabajadores? o ¿Sony?, o fuesen los empleados del Banco Santander los que tuvieran que aceptar, como trágala, un descenso de los sueldos.

Recordemos que mientras la economía se mantuvo en aquellos niveles que tuvimos y que ahora han dilapidado, para los funcionarios, no hubo incrementos del 10%, ni del 7, ni siquiera de ese 5 de media, que ahora les quitan. Si hubo quien lo ganó, pero no los funcionarios. ¿por qué alguno de esos que tanto jalean la medida no devuelven algo de lo mucho que han ganado?. Se trata de solidaridad ¿no?. Pues eso afecta a todos.

Y lo dicho: si alguien quiere ser funcionario, por los altos sueldos que ganan, no tiene más que apuntarse y estudiar las oposiciones, pero, creo, que muchos de los chillones de ahora, no podrían aprobar jamás esos exámenes. Quizá esa es la cuestión.

dimecres, 26 de maig de 2010

QUÈ HE FET JO PER A MERÈIXER AIXÒ?


Aquest matí quan marxava cap el treball, he posat la ser tot just quan toquen les 8 per escoltar la reflexió d’en Carles Francino després d’haver escoltat els esports per Catalunya Ràdio.
Ha parlat de la rectificació del govern després de dir que “els ajuntaments no es podrien endeutar més”, però també de la més que lamentable situació que es va viure ahir durant la visita de Zapatero al Senat. A posat èmfasi a l’improvisació constant del govern a l’hora d’enunciar les mesures (jo també ja fa molt de temps que ho estic dient) i del poc sentit d’estat que té el PP després d’armar el sarau que va armar demanant-li la dimissió a Zapatero per “dignitat política”. I ha acabat amb una frase per a mi lapidària i que resumeix molt bé els sentiment de molts ciutadans: “Què he fet jo per a merèixer això?”, com el títol de la pel•lícula d’Almodóvar.
I és cert que detecto en bona part de la ciutadania sensacions com aquesta. Avui mateix, un company de treball, dels que solen votar partits d’esquerres i majoritàriament “vota socialista”, em deia que “estava orfe de vot”, que “no sabia a qui votar”.
Aquesta sensació la veig en gran part del “meu” col•lectiu: els funcionaris. De sobte ens trobem que el nostre empresari (l’administració de l’Estat9 ens retalla el sou a partir del mes de juliol... I què no en vinguin de més grosses!
Ahir parlava amb un manobre. D’aquells que ja ho eren abans del bum de la construcció. Portava molts d’anys treballant a la construcció i ara està a l’atur. I és que la crisi ha afectat sobre tot als treballadors de la construcció vinguts de fora: romanesos, magrebins, equatorians. Però també els d’aquí. Quina culpa tenen tots plegats d’aquesta situació.
Personalment tinc un dubte des de fa temps: On son els diners? No fa gaire un altre company de treball en deia que s’han volatilitzat. La resposta no em va deixar satisfet, ja que els “bitllets” no poden desaparèixer així com així. Avui he tingut l’ocasió de tornar-ho a preguntar a gent que puc considerar experta, ja que eren dos economistes i un d’ells té una consultoria financera i fiscal. Els dos m’han respost el mateix. “Els hem ‘cremat’; Espanya els ha ‘cremat’”. He interpretat que “cremat”, es la manera de dir-ho en l’argot econòmic. Després m’ho han aclarit: “Primer ens varem gastar els diners que teníem i més tard els que no teníem. És evident que els diners els té algú, com la Xina per exemple”. També he pensat que en deuen d’haver molts a paradisos fiscals...
Però tornant al principi, vull formular una pregunta: On s’acaba la dignitat i on comença la corrupció?
El PP vol que Zapatero dimiteixi “per dignitat”. Potser la perdut, però no perquè ha “robat”, sinó per la sensació d’improvisació en les mesures que anat aplicant. També perquè no ho va fer quan tocava. O sigui, ho ha fet tard. Però fins el que jo sé, no ha “robat” ni ha fet cap cosa il•lícita.
En canvi, aquells que li demanen la dimissió, intenten amb el sarau que van muntar ahir, o el que d’una manera u altra munten sovint, amagar el que és el cas més gran de corrupció de la Història d’Espanya: el cas Gürtel.
I cada dia se’n destapen d’altres que esquitxen a quasi tots els partits. No es d’estranyar que en l’última enquesta donada a conèixer per la Generalitat, el quart millor resultat se l’emporti l’abstenció. I de seguir així és previsible que encara es faci més gran en lloc de disminuir una vegada els partits entren en campanya.
El que deia el meu amic: “orfes de vot”.

dimarts, 25 de maig de 2010

ELS MILLORS DE LA LLIGA 2009-2010 SEGONS PÚBLICO


Dissabte passat el diari Público portava la votació sobre els millors de la lliga de futbol de la temporada que tot just acaba d’acabar: millor jugador, millor jugador espanyol, millor entrenador, millor partit, etc.
Aquesta votació la van fer els directors esportius de tots els equips de futbol de la primera divisió.
Evidentment hi ha coses que “cauen pel seu propi pes”, com per exemple que el millor jugador hagi estat Leo Messi, que el de millor espanyol hagi recaigut amb Xavi o que el de millor entrenador se l’hagi emportat Pep Guardiola.
Però analitzant detalladament la votació hi ha coses sorprenents, força sorprenents.
Miguel Pardeza, secretari tècnic del Madrid, va votar com a millor jugador de la lliga a Xavi i com a millor entrenador Pochettino. Va ser, juntament amb Sandro Sierra del Màlaga els únics que no van escollir a Leo Messi, a part de Txiqui Beguiristain que va votar pera Cristiano Ronaldo. Penso que l’actitud de Pardeza correspon més a no voler reconèixer la realitat, ja que seria una manera implícita de considerar Messi millor jugador que Cristiano Ronaldo i Guardiola com millor que Pellegrini.
També es força evident l’actitud de l’entrenador de l’Athlètic Club que a la pregunta de “Qui ha estat el millor entrenador?” prefereixen no contestar.
Al ser preguntats pel millor partit, 6 dels enquestats escullen l’Atlético de Madrid- 2, Barcelona-1 (guanya en aquest apartat), l’únic partit (recordem-ho) que va perdre el Barça en tota la lliga. Sorprenent! Els qui han votat aquest partit han estat els directors esportius del Almeria, Deportivo, Màlaga, Osasuna, Sevilla i Vila-real. El segueix amb només 3 vots el Madrid-0, Barcelona-2. Per a mi, sinó el millor, sí el més determinant de la lliga.

El resultat de la votació va ser el següent:

Millor jugador de la Lliga: Leo Messi
Millor jugador espanyol (s’entén que el millor estranger també ho ha estat Messi)
Jugador revelació: Pedro (per davant de Canales)
Millor entrenador: Pep Guardiola
Millor partit: Atlético de Madrid- 2, Barcelona- 1
Millor porter: Victor Valdes
Millor defensa: Piqué
Millor centrecampista: Xavi (naturalment)
Millor davanter: Messi (també naturalment)
Millor jugador núm. 12: Pedro.

Sobre Messi cal afegir que feia dos anys que guanyava com a millor jugador estranger.
Suposo que si el resultat final de la lliga hagués estat diferent, o sigui, que el Madrid hagués estat campió, com sempre passa en aquests casos, hauria estat molt diferent. La victòria del Barça amb un dels dos gols de Messi va estar determinant a l’hora d’establir el resultat final de la lliga que tot just s’ha acabat.
I a partir de l’últim dissabte d’agost, començarà una nova lliga de futbol amb molts d’al•licients, encara que a data d’avui són més previsions que una altra cosa.
Acabarà Mourinho al Madrid? És de suposar que sí. Però el fitxatge del flamant guanyador de la Champions significarà una despesa molt important per al Madrid de Florentino que, segurament, acabarà condicionant (i molt) l’arribada de nous reforços en forma de jugadors. “Mou”, com qualsevol entrenador, voldrà portar jugadors de la seva confiança com Diego Milito (va fer els dos gols de la final de Madrid)
Vindrà Cesc al Barça? A part de Villa i Cesc (si acaba venint) fitxarà més jugadors el Barça o pujarà joves promeses del Barça Atlètic com el “faldut” Ivan Romeu?
Marxarà Toure Yaya?
Cal pensar que a part de l’anunciada marxa de Henry, pocs jugadors deixaran la disciplina del Barça. Amb el “reforç” d’Iniesta (s’ha perdut molts de partits aquest any, la majoria durant la fase més determinant dels diferents campionats) i l’arribada de les dues incorporacions anunciades i els que pugin del planter, la plantilla del Barça de la temporada 2010-2011 quedarà pràcticament tancada.

dilluns, 24 de maig de 2010

LA FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA. ALGUNES CONSIDERACIONS


Després de l’èxit assolit a la primera edició, les perspectives per aquest any no podien ser més bones. L’interès de la ciutadania en participar a la segona edició era notable.
I la veritat sigui dita, l’èxit d’aquesta segona edició ha superat en escreix l’edició anterior.
Però en el futur el que pot arribar-nos a passar és que podem morir d’èxit (és el tercer cop que ampro aquesta paraula), al menys que anessin introduint poc a poc novetats que atreguin encara més al públic en general, sobre tot, el de fora de la ciutat. També caldrà eliminar aquelles coses que pugui resultar repetitives i d’interès limitat. El cansament de l’espectador pot arribar a fer que la festa pugui decaure en el temps.
Així voldria fer una crítica constructiva d’allò que encara pot fer-se (evidentment pot fer-se moltíssim sempre i quan hi hagi un pressupost suficient)
Per començar aquest any hem perdut l’oportunitat d’allargar la festa a avui dilluns (festa local a Amposta) Potser s’haurien pogut fer el mateix programa d’actes menys atapeït i ocupar bona part del dia d’avui: un dia de festa que no es fa festa, tret de la repetició de la sarsuela que va representar-se ahir amb un enorme èxit (4)
Tampoc és la primera vegada que ho dic: a Amposta donem l’esquena al riu. És cert que a l’Ebre s’hi fan una sèrie d’activitats esportives, però de lúdiques, des de que es va treure el vaixell restaurant Santa Susanna, no sé ni fa cap.
A l’època que es commemora a la Festa del Mercat a la plaça, pel riu hi navegaven els vaporets, com "l'Anita" (si fa o no fa; tampoc existien encara les nostres bandes de música) La construcció del vaporet tal com era resultaria força cara i complicada, però podria mirar de recrear-se d’alguna manera un vaixell recreatiu que pogués portar a la gent a fer un petit viatge pel riu i poder veure Amposta des d’un lloc que, de ben segur, ni ampostins ni visitants l’han vist mai. El mateix podria fer-se amb "lo carrilet". Sé que a Deltebre una escola taller està treballant per “recuperar-ne” un de la manera més fidel possible a l’original. El carrilet, un comboi de “via estreta”, va començar a fer el trajecte de Tortosa a la Cava l’any 1926, al cap de pocs anys d’haver-se construït el pont penjant de la nostra ciutat.
Tant un com l’altre, un per terra i l’altre per aigua, feien recorreguts similars. Al seu dia van significar grans avenços per al territori i, segurament, res hauria estat igual de no haver-se posat en marxa els dos projectes.
A l’acte més institucional de la festa, el que es va fer al saló de plens de la casa consistorial, es va recitar el significat de la mateixa i tot allò que vol homenatjar. Una de les coses que es va dir va ser “la gran quantitat de gent que vinguts de tot arreu arribaven a Amposta per colonitzar el delta, sobre tot gents vinguts de Llevant a l’època de plantar i segar i que, amb les seves famílies, construïen barraques per tot el territori deltaic”. Aquest fet està ben representat? Opino que no i portar la festa al Poble Nou recreant aquesta vinguda de forasters que venien a treballar i que molts es van acabar quedant, seria tot un reconeixement a la colonització de la nostra Ribera (encara que “Villafranco del Delta” va trigar encara molts d’anys en ser construït)
Per acabar permeteu-me donar-ne una de freda i una de calenta. Cal reprotxar al grup municipal de CiU la forma en que van portar la visita del dirigent de CDC “Felip Fuig”. A la darrera comissió de Cultura, la regidora ens va dir que es volia portar a inaugurar la festa al conseller de Cultura de la Generalitat, però que aquest, per problemes d’agenda no podia venir i que llavors s’havia pensat en portar al president de la Diputació. Personalment vaig pensar que seria el tercer cop en menys de dos anys que Josep Poblet visitaria el nostre poble amb la finalitat de inaugurar una festa o una fira. Primer va ser el pregoner de festes majors de 2008 i després va inaugurar la fira de 2009. Finalment (ignoro el motiu) es va decidir que les tres entitats més antigues del poble (la Lira, la Filha i el Casino) fossin presents a l’acte que donava el tret de sortida de la II edició de la festa. La presència de Felip Fuig a la primera fila del saló de plens, encara que cal considerar-la com un acte de partit, no tenia gaire justificació.
I la calenta seria el poc reconeixement que es va tenir de cara a la regidora de cultura Marimar Panisello al final de la representació de la sarsuela d’ahir per la tarda. Van haver-hi diversos rams de flors per a les directores que havien fet possible la representació i també per a la responsable de l’àrea de cultura Maite Subirats. Però és que ningú va pensar en donar-n’hi un a la regidora? De vegades se’n donen i amb menys motiu...

diumenge, 23 de maig de 2010

LA GENERACIÓ NI-NI

Acudit de el Faro. 
Mes o menys un cop a la setmana, baixo pel carrer Murillo d’Amposta. Normalment vaig cap a la seu del meu partit situada al carrer Lope de Vega que fa cantonada, precisament, amb el carrer que porta el nom del cèlebre pintor sevillà del segle XVII.
Abans d’arribar-hi, a l’esquerra, on fa uns anys hi havia un taller elèctric per a cotxes, hi ha un local ocupat per joves d’entre 18 i 19 anys. L’aspecte del local no és gaire saludable més aviat lúgubre, diria jo. Quan la porta està oberta s’hi pot veure mobiliari divers, una televisió, brossa amuntegada, etc.
A aquesta mena de locals, a Amposta se’ls denomina “clubs” i n’hi ha diversos escampats per tota la ciutat. Alguns “sobreviuen” més que d’altres. De vegades han de ser tancats per la policia local per ocasionar molèsties al veïnat.
Fa temps, des de les regidories de Governació i Serveis Socials es volia posar cert control i, fins i tot, es van fer algunes activitats destinades a aquests joves, en la seva majoria, nois.
Popularment, a aquesta mena de jovent, se’ls coneix com la “generació ni-ni”: ni estudien ni treballen.
Son joves amb fracàs escolar que difícilment han pogut acabar els estudis obligatoris. Alguns d’ells han intentat fer algun mòdul de formació professional o han integrar alguna escola taller, sense massa èxit. L’adaptació a la nova situació ha estat difícil i, finalment, han acabat abandonant.
Abans se’ls solia “col•locar” com aprenents a qualsevol taller o botiga. Ara, amb els nous temps, on és més necessària que mai l’especialització, és difícil trobar una sortida al mercat laboral. La crisi econòmica tampoc ajuda gens a poder donar-los una sortida digna.
Buscar solucions ideals em sembla, en principi complicat. Passa per fer obligatori l’ensenyament fins els 18? Tal com estan els temps, això crearia encara més deute públic i tampoc seria una garantia d’un òtim resultat. A l’arribar a certa edat, el jove, sovint, es torna esquerp i és difícil de controlar si ell no ho vol ser. Ni pares ni educadors poden fer res al respecte.
Una altra solució passaria per fer un casal de joventut on hi tinguessin cabuda. Però mesclar joves de totes les edats, també podria ser causa de conflictes.
Per tant, només queda l’ús de mesures imaginatives que puguin motivar-los a fer alguna cosa. De vegades per mig de l’esport o d’altres activitats formatives que els poguessin motivar.
L’ajuntament de Santa Coloma de Gramanet (a tocar de Barcelona) i que té un dels barris més marginals i conflictius de Catalunya, el barri de la Mina, està portant a terme a les escoles (on la majoria d’estudiants son d’ètnies minoritàries) un programa de foment de l’esport. El jovent fa classes i competicions de lluita i només se li imposa una condició, l’assistència a classe. A qui no assisteix a l’institut, no se’l deixa participar. La iniciativa ha obtingut uns excel•lents resultats.
Amposta per exemple és un ciutat molt “esportiva”. Tenim un centre de tecnificació que és l’enveja dels pobles de l’entorn i ara “som” candidats a que la Universitat de Lleida ens posi una facultat d’INEF. Però, només els esportistes que destaquen tenen el dret de gaudir d’aquest tipus d’ensenyament?
Caldria fomentar programes de reinserció i aprenentatge lligats a les activitats que puguin resultar més atractives a aquests joves. Ja ho sé, això també costa diners, però a la llarga, no ho acabarem pagant entre tots?

dissabte, 22 de maig de 2010

DEUDAS Y BURROS


Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.

Este fue su relato:

Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 euros por cada burro que le vendieran.

Buena parte de la población le vendió sus animales.

Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.

Y a continuación ofreció 300 euros y el resto de la gente vendió los últimos burros.

Al ver que no había más animales, ofreció 500 euros por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.

Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 euros cada uno.

Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.

Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros y endeudados.

Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:

Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.

Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.

Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.

El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.

El resultado:

Los listos del principio, forrados.

Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.

Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.

El Ayuntamiento igualmente arruinado.

divendres, 21 de maig de 2010

ESTRETES RELACIONS


Aquests dies el Periódico de Catalunya ha anat publicant diverses informacions periodístiques que relacionen directament el cas Palau amb el partit liderat per Artur Mas.
Segons aquestes informacions, on hi ha diverses proves documentals de les anotacions fetes per Gemma Montull, la que era la directora financera de l’entitat, del comptes del Palau de la Música s’haurien desviat fons destinats, presumptament, al finançament il•legal de Convergència Democràtica de Catalunya. La major part d’aquests diners haurien arribat primer a l’entitat presidida per Fèlix Millet de la constructora Ferrovial i Millet hauria fet de “repartidora”.
Sé sap que part dels diners que van arribar al CDC es van destinar a pagar “propines” a la policia local de Barcelona. La qual cosa no deixa de sorprendre, ja que, ara mateix, no em ve al cap per quin motiu es poden donar diners als agents de l’ordre si no é per fer “ulls grossos” en temes d’aparcament u altres relacionats amb el trànsit rodat u ocupació de la via pública.
El més sorprenent, però, ha estat la tèbia resposta d’alguns líders de la formació nacionalista. Mentre el “Cid” Pujol va sortir a donar explicacions el mateix dia que es commemorava el 50è aniversari dels coneguts com a “fets del Palau” on ell va ser un dels protagonistes, per part de la direcció actual a qui li va tocar “per torn”, va ser Felip Fuig que, com és evident, tant un com l’altre van negar els fets.
En canvi Arturo Mas ha optat per “donar tot el protagonisme” als seus, es a dir, a amagar el cap baix de l’ala i no dir res...
Si fem memòria retrospectiva, ens recordarem de quan Maragall era el president de la Generalitat i, en un aïrat debat parlamentari, davant l’actitud de Mas, va sentenciar amb aquella famosa frase: “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu el 3 %”. Maragall, segons fonts molt fiables es va quedar curt...
Què hi havia uns “estreta” relació entre el antics dirigents del Palau de la Música i la cúpula directiva de CDC? Era més que presumible. Potser per això, alguns membres de Convergència d’Amposta van tenir aquella reacció desmesurada, amb fortes sortides de to, quan els socialistes locals “ens vàrem atrevir” a preguntar sobre el “grau d’execució dels convenis signats entre l’ajuntament i el Palau”...
En quan a les relacions que puguin tenir algunes empreses constructores (com he dit Ferrovial en seria una, però no la única) i CDC, també es fa força evident a la nostra ciutat.
Perquè sinó, en períodes electorals, algunes constructores locals posen propaganda electoral de CiU a les seves tanques? Serà perquè els propietaris d’aquestes empreses tenen el carnet de Convergència?
Segur que només és una coincidència...
Quan el riu sona... I sinó, perquè no han amenaçat el Periódico de posar-los una querella?

dijous, 20 de maig de 2010

ASSEMBLEA DE DELEGATS DE LA FSP-UGT


Per avui a les 12 estava convocada l’assemblea de delegats de la FSP-UGT de les Terres de l’Ebre als saló d’actes de la UNED a Tortosa (antic banc d’Espanya)
L’assemblea ja estava programada abans de que Zapatero anunciés les dràstiques mesures que afecten als treballadors públics i als jubilats i havia de comptar amb la presència d’Encarna Fernández, la nova secretaria general de Catalunya.
Cal agrair que l’acte ha començat amb una puntualitat anglesa, però la secretaria general, finalment, no ha pogut assistir, ja que s’ha tingut que desplaçar a Madrid, ja que el dia a la capital d’Espanya es presentava “mogudet”.
Fent constat als secretari general de les TT.E. Valentí Marin, hi eren presents, el secretari d’organització de Catalunya, Miguel Ángel Sánchez i també el secretari d’administració local.


El primer en prendre la paraula ha estat Valentí que, en una línia molt política ha explicat com es va produir la crisi actual i les mesures alternatives que s’haurien pogut arribar a prendre en lloc de fer-nos pagar als funcionaris i la resta d’empleats públics i també als pensionistes les conseqüències de la crisi econòmica. Ha dit de fer tributar més a les societats d’inversió mobiliària (més conegudes com a SICAM) que mouen molts diners i que pràcticament no tributen. També ha parlat de suprimir algun ministeri, com els de Cultura, Sanitat i Igualtat. Els dos primers perquè té totes les competències traspassades a les comunitats autònomes i el tercer, ha dit, “podria convertir-se amb una direcció general”. Ha estat força contundent quan ha dit que l’actual govern de Rodríguez Zapatero no s’ha atrevit a actuar contra els que van provocar la crisi (la banca) i als qui, l’any 2008, va ajudar i, en canvi ara, no s’atreveix a demanar-los el sacrifici que caldria que fessin. També ha arribat a suggerir l’abolició de la Corona d’Espanya.
El secretari d’administració local ha estat dels tres qui ha fet una xerrada més tècnica, explicat (fins on sé sap) com pot arribar a afectar-nos la retallada.
Finalment, el secretari d’organització ha parlat de les mesures que cal prendre, però també les que prendran els sindicats contra una “solució” injusta per part del govern. Aquestes mesures serà la presentació de recursos contra un “decret” al considerar que no pot afectar mai una llei com és la de pressupostos, ja que l’increment dels sous públics està aprovat per les Corts Generals i publicat a la llei de Pressupostos de l’Estat per aquest 2010.
Finalment s’ha obert un tor de paraules on s’ha demanat a la mesa l’aclariment de determinats aspectes com ara “que es retallarà exactament del sou dels funcionaris”. Cal dir que la nòmina dels funcionaris és força complexa ja que es composa, bàsicament, de sou base, complement de destí, complement específic i triennis.
En sortir de l’assemblea he pogut escoltar diverses veus crítiques amb el calendari de mobilitzacions preparat pels sindicats, al creure que seran molts els funcionaris que, després d’una retallada en la nòmina no voldran fer vaga ja que significarà una altra disminució dels sou.
Caldrà seguir-ho de prop i anar esperant esdeveniments, ja que, de moment sembla que tot es força confús.
He escoltat per la ràdio que aquest matí els representants sindicals s’han reunit amb la secretària d’estat de la Funció Pública Consuelo Rumí i, pràcticament no els ha aportat cap novetat, per acabar emplaçant als assistents a escoltar les declaracions de Zapatero aquesta tarda per la ràdio. Un gest que diu molt poc de la directora general.

dimecres, 19 de maig de 2010

DON FRANCISCO


L’historiador Joaquim Monclús, a l’article que avui signa al Periódico de Catalunya titulat “la dignitat dels altres ‘franquistes’” parla d’aquells que van tenir que col•laborar amb el règim de Franco sense acceptar forçosament les idees feixistes de l’època.
Això m’ha fet recordar-me de Don Francisco, un dels primers mestres que vaig tenir.
Quan D. Francisco va arribar a l’escola “graduada mixta” de la Galera es va fe càrrec dels alumnes més grans. Per aquell temps a la Galera només hi havia dos mestres i dues mestres (dos homes i dues dones) Com es portava a l’època, els homes ensenyaven els xiquets i les dones a les xiquetes. Un mestre (o una la mestra) es feia càrrec dels més petits (petites) i els altres dels més grans.
Podies entrar a l’escola a partir dels 4 anys. Encara que n’hi havia algú que ho havia fet als 3 i, normalment, quan feies els 10 ja passaves a l’escola dels grans. Llavors a classe s’ensenyava les “enciclopèdies” Álvárez. Els cursos van arribar després... De fet jo vaig passar directament a 4t.


M’explicava el meu pare que D. Francisco va haver de fer durant molts anys de pagès. Ell era fill de Santa Bàrbara i, per aquella època, als pobles no hi havia tanta gent en carrera (o estudis) com ara. Només uns pocs, els més bons o els que, a casa, més diners, podien arribar a estudiar i treure’s la carrera.
El meu pare havia vist a D. Francisco sovint llaurar darrera d’un matxo. Finalment, vulguis que no, va haver de jurar el “Principios Fundamentales del Movimiento” per poder exercir la seva professió d’ensenyat.
A classe mai ens va parlar de política, ni tant sols va arribar a insinuar mai res. No cal ser massa intel•ligent per comprendre-ho. La repressió franquista era tant gran, que d’haver dit alguna cosa, en el cas d’haver transcendit a segons quines esferes (inspecció d’estudis, alcalde, etc.) l’acomiadament hauria estat fulminant. Després, tampoc teníem l’edat necessària per a comprendre segons què.
Als 11 anys jo me’n vaig anar a Ulldecona i D. Francisco va continuar a la Galera fins que es va jubilar.
El seu fill Javier va ser, durant molts anys, el director de l’oficina de Santa Bàrbara de Caixa Tarragona (Caja Provincial de Tarragona), fins que el van ascendir a cap comarcal. D. Francisco solia acudir diàriament a la sucursal de la plaça Cid i Cid a llegir el diari i fer-la petar amb els amics i coneguts.
Un dia, després de molts d’any, vaig entrar a l’oficina. Enseguida vaig saludar-lo, com ho feia tantes vegades quans ens trobàvem pel carrer. Jo ja tenia més de 30 anys i ja estava ficat en política, la qual cosa, suposo, no era cap novetat per ell. Em va explicar que quan Convergència i Unió es va voler expandir pel nostre territori (recordo que la força més votada a les primeres eleccions que va guanyar Pujol a les nostres comarques va ser Unión del Centro Democràtico de Suárez) el van anar a buscar per ser-ne el seu representant local i, segurament, hauria estat el cap de llista a les municipals.
D. Francisco els hi va dir que estaven molt equivocats amb ell. Que les seves idees no “anaven per aquí” i, en bones paraules va rebutjar l’oferiment.
D. Francisco Favà Pla, era un republicà convençut que va haver de “col•laborar” amb la dictadura per poder fer allò que més li agradava: ensenyar els infants.

(A la foto, la seu de l'ajuntament de la Galera on eren fins els anys 90 les escoles públiques, abans escuelas nacionales)

dimarts, 18 de maig de 2010

CARTA DE UN FUNCIONARIO A SU BANCO




Muy señores míos:

Por la presente lamento comunicarles que he decidido pagar un 5% menos en el recibo mensual de la hipoteca que tengo con su banco. Ha sido una decisión difícil pero me es imprescindible recortar gastos para salvar mi economía particular y reducir mi déficit.

En situaciones como ésta es cuando todos debemos arrimar el hombro por lo que les pido comprensión y solidaridad.

Al fin y al cabo yo, como el resto de ciudadanos, colaboré en su día en la inyección de liquidez que recibieron ustedes para salvar el sistema financiero.

En realidad me he visto forzado a tomar esta decisión porque mis padres, al ver el saldo de mi cuenta corriente, temen verse en la obligación de dejarme dinero y ustedes, como banqueros que son, saben mejor que nadie que no tiene sentido poner capital si no es para conseguir pingües beneficios.

Me he informado y sé que es lícito tomar este tipo de decisiones de forma unilateral y sin previa negociación (Hay precedentes, ver declaraciones del Presidente del Gobierno en el parlamento el pasado 12 de mayo).

Aprovecho la ocasión para comunicarles que ya dispongo de suficientes sartenes y no necesito que me regalen ninguna más.

Atentamente,

Un funcionario hipotecado.

dilluns, 17 de maig de 2010

"¡A ROBAR CARTERAS!"


Que Zapatero caigui en picat a les enquestes d’opinió té la seva lògica (tota!) Però que el PP de Rajoy pugui perquè el PSOE baixa, encara que entri dintre del que mots puguin considerar normal, jo no li trobo. Què voleu que us digui?
Les mesures anunciades la setmana passada pel president del govern en seu parlamentària són força contundents. Sobre tos si se’ls hi pregunta als funcionaris, que veuran reduïda la seva nòmina a partir del mes e juliol (i que no en calgui veure encara alguna de més greu...) i als jubilats que si bé és cert que se’ls hi ha anat pujat alguna pensió per sobre de l’IPC, a partir del mes de gener, se’ls hi congelarà (i no precisament pel fred que sol fer per aquelles dates) I jo pregunto: Però no queda cap alternativa més que votar al partit de Mariano Rajoy, paradigma de corrupció en aquest país? És que no hi ha partits a l’esquerra que puguin garantir un bon govern?
En aquest cas no em val allò del “vot útil” o del “vot emprenyat”. Ni tampoc altres alternatives (no les vull anomenar) d’àmbits molt més localistes, perquè tampoc són cap garantia d’estabilitat i de bon govern. Podríem posar-hi molts i bons exemples...
Si a les properes eleccions guanya el PP amb Mariano Rajoy al front amb molts dels actuals dirigents com a ministres i altres càrrecs importants dintre del govern, la corrupció quedarà institucionalitzada en aquest país. El ciutadà “sobirà”, haurà escollit “lliure i democràticament” que un grup de vividors que s’han enriquit il•lícitament i, si no ho han fet, ho han tolerat i han deixat que de tant en tant alguns d’aquests diners anessin a parar a les arques del seu propi partir, arribin a dirigir els destins del país.
O sigui, que “¡a robar carteras!” que tot estarà permès!

diumenge, 16 de maig de 2010

GRÀCIES BARÇA. FELICITATS BARÇA!!


He volgut copiar la felicitació de TV3 perquè penso que resumeix molt bé el sentiment barcelonista d’avui.
I felicitats a tots els culers!! D’allí on siguin. Com dia un amic, “Català és qualsevol ciutadà del món que sigui del Barça!”
Quina lliga! 99 punts, 98 gols a favor i 24 en contra. Una diferència de 74 gols!!
Messi, el nostre millor jugador del món ha acabat amb 34 gols igualant el rècord de Ronaldo i ha estat el màxim golejador del campionat. I bota d’or europeu. Deia temps enrere que si ho aconseguia seria una “anècdota”. Avui penso el mateix. De Messi s’esperen gols, assistències, joc i que ens doni punts. Si és el màxim realitzador d’Europa, millor, però tampoc feia cap falta. I Víctor Valdés, el porter menys golejat...
Només una derrota en tota la lliga. Al camp de l’Atlético de Madrid.
Ni el Real Madrid en ha pogut parar. 2 enfrontaments directes, 2 victòries del Barça: 1-0 a l’Estadi i 0-2 al Bernabeu. Aquí ha estat la diferència de la lliga. El Madrid només ens ha pogut guanyar en dues coses. La primera en gols. Ell n’han fet 102, tampoc és que ens hagin superat per molt. I la segona, en diners invertits per Florentino en el seu projecte de voler portar els millors “noms” del futbol mundial per mirar d’aturar al Barça.
El Barça de la temporada 2009-2010 no ha assolit els èxits de la temporada anterior. Del sis títols n’hem guanyat només un i podem guanyar-ne un altre, la supercopa d’Espanya. Però no ha estat el Madrid qui ens ho ha impedit. En canvi, el Barça si que li ha barrat el camí a l’únic títol que podia aspirar després de ser eliminat de les altres competicions molt abans que el Barça.
Aquesta ha estat la victòria de la pedrera, d’en Pep, del conjunt, de la unió, del companyerisme... Però també de l’esforç i del sacrifici.
Dos partits ens han condemnat a no guanyar-ho tot: la eliminatòria al nostre camp contra el Sevilla (realment penso que en Pep ho es va equivocar o va decidir que no era imprescindible la Copa del Rei) i a San Siro al partit d’anada de la semifinal de la Champions League contra l’Inter.
Estava clar que repetir l’èxit assolit la temporada anterior era pràcticament impossible. Per això aquest títol de lliga ens sap a “glòria”.
Ho vaig dir a principi de temporada i així li vaig respondre a un company de Las Palmas quan em preguntava si aquesta temporada no havia estat un fracàs: “Amb la lliga em conformava”. No guanyar-la si que hauria estat un fracàs. Digui el que digui Guardiola. En canvi guanyar-la vol dir “haver passat la ma per la cara al Madrid” i això, personalment, voldria repetir-ho tots els anys. Encara que no guanyéssim res més... Bé, sí, de tant en tant, alguna Champions no estaria gens malament... però només cal que sigui de tant en tan, cada 3 o 4 anys màxim!
Ara a preparar la temporada 2010-2011. Penso que amb petits retocs encara tenim equip per a molts d’anys. Segur que alguns marxaran, Henry per exemple i que d’altre en vindran (Villa, Cesc?) Segur que tindrem alguna sorpresa agradable...
Mentre, em reitero, felicitats culerada, VISCA EL MILLOR BARÇA I PER MOLTS D’ANYS!!!

POSEU-HI IMAGINACIÓ


Imagineu-vos un poble on hi hagués un govern absolutista que decidís els destins dels seus ciutadans, sense consultes, sense atendre’n la seva opinió.
Imagineu-vos un govern que decidís premiar un treball de recerca sobre temes locals d’interès.
Imagineu-vos un jurat que, a part de concedir el premi al millor treball, decidís donar-ne un altre a un treball per haver-lo considerat també “d’especial” interès.
Imagineu-vos que no hi haguessin antecedents d’aquest altre premi i que es decidís donar a darrera hora.
Imagineu-vos que aquest treball estès fet pel fill del líder local...
No cal que imagineu tant. Això va passar divendres a Amposta quan el jurat que atorga el premi al millor treball de recerca fet pels alumnes de batxillerat sobre temes locals va decidir donar un altre premi al fill de l’alcalde per haver-lo considerat “d’especial interès”.
Coses com aquestes que, en altres llocs, pareixerien pròpies del passat, a Amposta segueixen passat encara avui en dia.
Veure-ho per a creure-ho!

LA CRISI QUE ECLIPSA L’ESTATUT I LA VEGUERIA


Potser caldria parlar millor de les mesures anticrisi anunciades pel govern de l’Estat, però el cert és que quan hi ha notícies com aquestes, les altres (Estatut de Catalunya, Vegueria de l’Ebre) queden en un segon pla. La gent, el ciutadà de peu, els mitjans de comunicació, etc. parlen més de com afectarà la retallada a les seves butxaques o l’increment de l’IVA anunciat per a l’1 de juliol que no de coses considerades “secundàries”. No he dit que no siguin importants, però quan parlem de diners...
Un que ja té uns anys d’experiència i sé les ha vist de quasi tots colors, encara recordo l’any 1984 quan hi va haver una vaga al sector de la fusta i moble a la província de Castelló. En aquell temps treballava a una empresa auxiliar del moble de Vinaròs. Una empresa que patia les conseqüències d’una mala gestió (s’havia fet fora el seu gerent en estranyes circumstàncies mai enteses per mi) i la crisi conjuntural del sector. Des de feia mesos teníem greus problemes de pagament amb retards amb el cobrament de la nòmina, se’ns devia les dues darreres pagues extres, etc. Sense cap mena de dubte va ser l’empresa que més es va mobilitzar a la vaga. Només 3 treballadors dels quasi quaranta que n’érem, no van secundar la vaga. Hauria estat igual si l’empresa ens hagués tingut al corrent de pagament dels nostres salaris? No, rotundament, no!
Després d’allò ho he pogut comprovar moltes vegades més. Al treballador (parlo amb general) només el motiva els diners. Per tant, cal esperar que el dia 2 de juny hi hagi una resposta majoritària en contra de la retallada dels salaris als funcionaris de l’administració central i, pareix, que també a les comunitats autònomes. De totes formes, hi haurà encara empleats públics que no secundaran la vaga? Segurament que sí. Alguns d’ells perquè pensen que si fan vaga el resultat serà escàs (per no dir nul) i que se’ls hi descomptarà el dia no treballat de la nòmina. Però n’hi haurà d’altres que trobaran qualsevol excusa per no fer-ne. Aquests, segurament, són els qui més parlen i més en contra del govern i dels sindicats estan (?)
Però, malgrat la retallada, el ciutadà (empleat públic o no) encara segueix molt preocupat. Les circumstàncies no són gens tranquil•litzadores. No es creuen (jo tampoc) que les darreres mesures anunciades per Zapatero siguin les definitives. L’altre dia em deia un company de treball: “Es va dir que les primeres mesures que s’aplicarien serien suaus i que després en vindrien de més fortes”. I jo vaig respondre. “Primer ens ho faran amb vaselina i després sense”. També em van dir que, com ha passat a Grècia, la pròxima mesura seria treure’ns les pagues extres.
Tot aquests esforç que “ens demana” el govern, estaria bé i fos comprensible si anés acompanyat de “bones obres” per part de les administracions competents. Cal recordar que a la funció pública no hi ha clàusula de revisió salarial i es ve perden poder adquisitiu des de fa dècades respecte als treballadors de les empreses privades. És cert que de tant en tant hi ha petites requalificacions (augments dels nivells), però això que és un fet extraordinari no ho hauria de ser, ja que tothom tenim el dret a una “carrera professional) que sovint se’ns nega.
I el darrers dubtes. Se’ns regularitzarà els salaris perduts una vegada superada la crisi’ O el què s’hagi perdut ja no es tornarà a recuperar mai? I encara un altre. Per a què serveixen els acords signats entre els sindicats i l’Administració? Em temo que per a molt poc!

dissabte, 15 de maig de 2010

VILLARATO


Demà acabarà la lliga de futbol més llarga des de fa molts d’anys. No és que s’hagin jugat més partits, de fet n’hi ha hagut de més llargues quan a la Primera divisió hi havia 22 equips perquè al final la RFEF no es va atrevir a fer-ne baixar dos a Segona B (Celta y Sevilla) i ja n’hi havia pujat dos més de Segona A (Valladolid i Albacete)
I ha estat la més llarga perquè dos equips, el Barça i Madrid, han estat fins al final en un frec a frec insòlit. També ho serà perquè es batran tots els rècord de puntuació, tant del primer com del segon (siguin quins siguin finalment els primer i el segon)
Avui, Antonio Franco, al Periódico de Catalunya, que va ser fins no fa gaire el seu director, escriu un article que porta per títol “Sempre en camp contrari”.
Antonio Franco parla de l parcialitat dels mitjans de comunicació estatals cap al Real Madrid. Aclareix que no parla “ni de Telemadrid ni de la ràdio de Pozuelo de Alarcón”, sinó d’altres (que no anomena), però que tothom té al cap: la SER, Cuatro, la COPE, Antena •, Onda Cero, Tele 5, etc., etc. Fins i tot arriba a plantejar un dilema: Davant d’una possible lesió, ¿qui haurien preferit que la patís, Xavi o Cristiano Ronaldo, encara que el primer no pogués anar al Mundial de Sud-àfrica per a defensar els colors de la “roja”?
Diaris com el Marca i l’As, merengues on els hi hagi, van ser els que van començar a parlar del “Villarato”, ja que segons ells, el Barça ha rebut un tracte de favor de l’arbitratge espanyol, pel suport “incondicional” que li va donar Jon Laporta al president de la RFEF Ángel Villar.


L’altre dia llençava una pregunta que ningú em va respondre. Quants penals li han xiulat al Barça aquesta temporada? I al Real Madrid?
Però no volia arribar aquí. Volia parlar-vos de la targeta que li van ensenyar a Xavi a Sevilla la passada jornada. Ni el comitè de competició, ni el d’apel•lació, ni l’espanyol de disciplina esportiva, li han tret per a que pugui jugar el darrer i transcendental partit contra el Valladolid de demà diumenge. I perquè no ho han fet si hi havia un precedent de només fa unes setmanes?
Recordo que no fa ni un més, precisament la setmana que el Barça havia de jugar contra l’Espanyol, el comitè de competició (format –si no ha canviat de poc- per tres socis del Madrid) van retirar la targeta que significava la suspensió d’un partit al porter de l’Espanyol Kameni i també al jugador del Madrid Albiol.
Perquè en aquells casos sí, i ara no? La versió oficial no sé si la sabrem mai, però per a mi, queda demostrat que qui rep (i ha rebut sempre) tracte de favor per part dels estaments espanyols de futbol, és el Real Madrid. Villarato per a ells!!

divendres, 14 de maig de 2010

VAGA!!


Després d’anunciar les mesures contra la crisi més dràstiques de la història d’aquest país, per a mirar de reduir com sigui el dèficit públic que arrastra sobre tot el govern de l’Estat (espanyol), Zapatero es va reunir ahir amb els dos líders dels sindicats més grans i representatius, la UGT i CC.OO., per mirar de convèncer-los de les bondats de les mesures anunciades.
Res més lluny, els dos sindicalistes, Méndez i Fernández Toxo, van anunciar, de moment, una vaga a tota la funció pública per al proper 2 de juny.
Més enllà de tota la demagògia que es pot arribar fer en aquests casos, la convocatòria de vaga és, en principi, per a fer arribar al govern presidit per Zapatero el profund malestar que a creat entre tots els empleats públics del país la rebaixa del seu sou en un 5 % de mitjana.
En principi, crec, el sou que figura a les nòmines és un dret consolidat fruit, en molts de casos, de molts anys de treball i dedicació al servei de la ciutadania. A més a més de feixugues negociacions i petits avenços, ja que l’administració és, sense cap mena de dubte, el pitjor empresari que es pot tenir.
Potser aquesta darrera afirmació pot arribar a sorprendre, però és del tot cert. Qualsevol empresari de qualsevol sector, la primera cosa que vol, es guanyar diners. Si per aconseguir-ho cal afluixar, s’afluixa. També, de vegades, quan hi ha períodes de crisi, potser caldrà prendre mesures més dràstiques, com l’acomiadament, però estic segur que la majoria, sobre tot, dels petits empresaris, quan han de prendre una mesura així ho fan a desgana, ja que els treballador acomiadat ha estat un íntim col•laborador durant molts d’anys. No passaria el mateix amb les multinacionals.
L’administració, en canvi, és del tot impersonal. En primer lloc, qui coneix personalment el càrrec més alt. Sovint no es coneix ni el nom. L’objectiu de l’administració no és guanyar diners, per tant, la convocatòria de vaga sol significar, només, un petit entrebanc i, quasi sempre, amb solució immediata.
Avui mateix, el meu cap en deia que per al 2 de juny ja havia pres la primera mesura (i la única important que prendrà) tancar totes les taules que confeccionen la renda i confirmen esborranys. A partir d’aquí, el públic que acudirà a l’administració aquell dia, serà més aviat poc i atès pels serveix mínims i els qui no faran vaga.
Ara imagineu-vos que la vaga s’allargués o es fes en un final de termini. Quin problema té l’administració en treure una ordre ministerial i perllongar el termini els dies necessaris?
A més a més, les vagues, més que anar en contra dels nostres governs, als qui realment causa perjudici és al ciutadà. Per això, aquest mateix ciutadà, a sobre, ens criticarà i aplaudirà totes i cadascuna de les mesures que s’han pres en contra nostra, sobre tot, la baixada del sou!
I una altra cosa, ja per acabar. ¿Quans dels nostres companys i companyes, molts d’ells disgustats per aquestes coses o per altres (jo m’ho sento sovint), el dia dos de juny decidiran no secundar la vaga i anar a treballar? Segurament excuses no els hi faltaran...
Som, per a bé o per a mal, empleats públics, amb avantatges i inconvenients, però que em triat ser-ho en lloc d’haver escollit una altra cosa. Ens prima la nostra seguretat laboral als sous elevats, però com la resta de treballadors no tenim la culpa de la crisi que patim. Per això pensem que no som nosaltres qui em d’acabar pagant per un problema que no em creat.

dijous, 13 de maig de 2010

ÉS EL QUÈ HI HA (O EL QUÈ QUEDA)


De la darrera enquesta del CIS feta pública el passat dilluns es desprenen moltes coses. La primera de totes es que entre el partit del govern i el de l’oposició el marge d’intenció de vot s’escurça. Segurament perquè als “populars” els comença a afectar l’evidència del cas Gürtel.
Els casos de corrupció es poden intentar amagar, dissimular, minimitzar, però hi ha un moment que són tant evidents que ningú es creu les excuses raonaments, etc. que puguin fer servir els que han volgut enriquir-se i financiar il•legalment.
Però encara hi ha una dada molt més evident. El descrèdit de la classe política en general.
Dels polítics de primera fila no n’hi ha cap que aprovi i ni tant sols arriben al “4”. El millor valorat és Josep Antoni Duran Lleida, el president del comitè de govern d’UDC. Segurament, si l’enquesta s’hagués fet el dies posteriors a les declaracions que va fer on, implícitament, donava suport a una alternativa de govern presidida per Rajoy, la seva valoració també hauria caigut força.
No hi ha cap membre del govern que aprovi i, entre Zapatero y Rajoy, encara és el president qui se’n surt més ben parat.
Però en pocs dies les coses poden canviar molt. Aquest matí el president Zapatero havia de comparèixer al Congrés per anunciar la gran retallada de la despesa pública. En els darrers dies sé li havia demanat tant de la UE com pel president Obama.
Els remeis, en aquests caos, solen ser diversos i variats. Però el que més repercussió tindrà és la baixada salarial dels funcionaris i càrrecs de l’administració. Sense cap mena de dubte és el recurs més fàcil que té el govern (qualsevol govern) S’ha anunciat que la retallada mitjana serà d’un 5 %. Als ministres i alts càrrecs (per donar exemple) se’ls hi baixarà un 15 %. Però molts d’aquests seguiran cobrant unes bones productivitats, excel•lents dietes i disposaran de tota una sèrie de beneficis inherents al seu càrrecs com el cotxe oficial, xofer, etc. Cal que molts d’aquests que tenen cotxe oficial i xofer a la seva disposició en segueixin gaudint?
I els ministeris ni tocar-los! I les administracions “inútils”, tampoc!!
Menys mal que Espanya era el país on no hi havia crisi, on el model bancari era exemplar, on es lligaven els “gossos amb llonganisses” i que no estàvem (ni molt menys!) amb la mateixa situació que Grècia. El passat 13 de març (fa avui dos mesos) el Ministre de Treball Celestino Corbacho “considerava ‘radical’ la proposta de la CEOE de retallar els sous”. Potser es referia només als que “depenen” de la patronal empresarial, ja que els públics van per un altre costat...
Els “populars”, corruptes, especuladors i més fauna com aquesta s’estaran fregant les mans!

dimecres, 12 de maig de 2010

TORTOSA COL·LAPSADA


Una vegada més les deficiències de la C-12, més coneguda com a l'Eix de l’Ebre, han quedat en evidència després de la tromba d’aigua que ha caigut a Tortosa a partir de quarts de tres de la tarda d’avui.
En sortir de treballar, tocades ja les tres, he fet el meu recorregut habitual per anar-me’n cap a casa. A l’arribar a la cruïlla on antigament hi havia la fàbrica de pinsos Dertusa i, encara bans, la “Central Lechera de Tortosa” he vist mols més cotxes del que sol ser habitual. Fins al punt que he trigat uns minuts en poder traspassar la carretera per anar cap a la C-12. I gràcies a un vehicles que s’ha aturat per deixar-me passar. Les cues eren immenses fins al punt que, de vegades, s’havien de parar. Ràpidament he pensat que l’Eix de l’Ebre devia d’estar tallat. En arribar a la rotonda, la policia local, amb un cotxe patrulla en mig de la carretera, impedia el pas en direcció Roquetes i Jesús. Com tothom que ha passat per allí sap, la carretera va una petita baixada, ja que per dalt hi ha un pont per on passava el tren. L’aigua l’havia inundada i suposo que s’ha tallat per precaució, perquè en aquell moment no he vist cap cotxe avariat.
Recordo que la mateixa incidència ja ha passat alguna vegada més. Em van dir que, en aquest indret hi ha unes bombes per treure l’aigua quan plou intensament, però com això no passa sovint, les bombes estaven avariades i no podien fer la seva funció que no és una altra que bombejar l’aigua.
No sé si és que no les van reparar o és que s’han tornat a avariar després. El cert és que avui, aquella part de Tortosa ha quedat col•lapsada per una bona estona amb els problemes de transit que això significa.

dimarts, 11 de maig de 2010

NOMS PROPIS


Alguns dels personatges que citaré a continuació han fet com la cançó de Ricky Martin: “Dos pasitos pa lante, Maria, dos pasitos pa tras”. De totes formes, aquesta actitud és força habitual (més del que caldria)

1. Angela Merkel presidenta del govern alemany. Després de la derrota soferta pel seu partit (CDU) a una de les regions més riques i poblades del seu país, Renània del Nord-Westfàlia, ha hagut de repensar-se la seva política econòmica d’abaixar els impostos.
2. Gordon Brown, el “premier” britànic, cap de files del partit Laborista, després de perdre les eleccions de dijous passat contra el candidat conservador David Cameron, està negociant am el tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg, la formació d’un govern de coalició. Per a fer-ho possible ha hagut de prometre diverses coses, entre les que destaquen la seva retirada com a líder laborista al congrés de la propera tardor i la reforma de la llei electoral, que, fins ara, fomenta el bipartidisme a les illes Britàniques.
3. Josep Antoni Duran i Lleida, president del comitè de govern de UDC (la “U” de CiU) Va dir el passat cap de setmana que s’haurien d’avançar les eleccions per a facilitar l’alternança del govern de la nació. Les crítiques a dites manifestacions per part dels principals partits (PSC, ERC, ICV, etc.) no es van fer esperar ja que de les paraules de Duran s’interpretava que “volia que el Partit Popular assumís el govern de l’Estat” (fins i tot li van arribar a dir que “volia ser ministre amb el PP). A mi em sembla que a Duran “ja sé li ha passat l’arròs”. Ho hauria pogut ser tot dins de CiU si no hagués estat el líder del partit minoritari de la federació. Mas i Convergència li han barrat el pas. Potser ser ministre amb el PP seria el darrer tren de Duran per poder tenir responsabilitats de govern. Ahir va dir que les seves declaracions s’havien extret de context.
4. Arturo Mas, president de CDC (la “C” de CiU) Va dir que desconfiava de la capacitat de governar tant al president del govern de l’Estat com el de la Generalitat de Catalunya. Com sempre, ell és el “millor de tots”. Mai ho ha demostrat, però s’ho pensa. Igual no va tenir iaies. Aquest no ha donat cap pas enrere, ni el donarà...
5. Mariano Rajoy, president nacional del PP (al partit de la dreta i de l’extrema dreta) va donar suport incondicional a Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” valenciana dient que serà el millor candidat de cara els propers comicis autonòmics, malgrat la imputació d’aquest en el cas Gürtel. També ha tingut que fer marxa enrere i condicionar-ho a la resolució que puguin prendre els tribunals sobre la xarxa corrupta que esquitxa el PP en diverses comunitats autònomes.
6. Esperanza Aguirre (Dña. Espe o Espe), presidenta de la Comunitat de Madrid. Ahir va quedar ben retratada a l’Assemblea de Madrid al rebutjar una esmena presentada pel PSM-PSOE que demanava la retirada del sou als diputats imputats (també) pel cas Gürtel. Només fa uns mesos Dña. Espe va presumir d’haver apartat del grup Popular als citats diputats i haver-los “arraconat” al grup Mixt. Una estratègia de “si però no”, que ara ha quedat destapada quan s’ha demanat la retirada del sou que és, aproximadament d’uns 4.000 € mensuals.

dilluns, 10 de maig de 2010

LA LLISTA DE CIUTADANS (C's)


Coneixeu una obra anomenada “La importancia de dir-se Erenest”?
Al partit Ciutadans, Partit per a la Ciutadania, la importància és dir-se Albert!
Encara que us sembli estrany, l’Albert Rivera, la “cara” visible de C’s va ser escollit pel seu nom, no per la seva vàlua.
Segons he llegit avui al Periódico, van posar els noms per ordre alfabètic i van escollir el primer per a que els representés.
Si això és cert, em dóna a pensar moltes coses. Primera : O tots volien ocupar el càrrec o no el volia ningú i es va adoptar una solució salomònica. Imagino que és més provable el segon cas, ja que si hi hagués hagut més d’un candidat, no crec que els que no haguessin estat escollits s’haguessin mostrat conformes amb la fórmula.
Segona. Cap d’ells coneix les regles d’arxivament? És conegut (sobradament) que els arxius, llistes (la de telèfons per exemple) es fan sempre per ordre alfabètic de cognoms en el cas de les persones físiques i per la primera lletra de la raó social en el de societats. Encara podria donar-vos més detalls, però no crec que sigui important fer-ho ara.
Personalment no penso que sigui la millor manera d'escollir un representant (diguem-li president, secretari general, etc.) Dintre dels partits ha d'existir, primer que res, el principi de democràcia interna. Però no sempre l'afiliat té la possibilitat d'elegir el seu candidat preferit. Normalment els candidats els "imposen" les direccions nacionals o territorials y els militants, per "majoria" els acaben escollint. Aquest sistema garanteix la fidelitat dels candidats amb la línia oficialista del partit. Poques vegades acaba escollit un candidat sense contar amb el suport de la direcció.
Recordeu-vos-en de les primàries que es van fer al si del socialistes per buscar substitut del carismàtic Felipe González. Hi havia dos candidats: Joaquín Almúnia i Josep Borell. El primer era l’escollit per l’aparell del partit i el segon el candidat popular. Va acabar imposant-se Borrell, però no sé sap com ni perquè (?), de sobte van sortir a la llum una sèrie de casos de corrupció que esquitxaven a alguns dels que havien estat els seus subordinats en les èpoques de responsabilitats de govern (Secretari d’Estat d’Hisenda, Ministre de Transports...) Aquesta va ser la causa de la renuncia de Borrell. Almúnia es convertia en l’únic candidat a disputar-li el govern al PP d’Aznar.
Una altra manera de fer-ho és l’assembleària. Es diu que ERC ho és, però és "assembleària pura" o també s'acaben seguin les pautes que marquen els de "dalt"?
Segueixo dient que em sembla estrany que C's haguessin escollits els seus representants amb aquest sistema. Si realment ho van fer així, demostra la manca de maduresa del partit. Potser per això les perspectives de repetir èxit a les properes autonòmiques siguin més bé escassos.
I Aznar va elegir Mariano Rajoy con el seu seccessor al PP "a dit".

diumenge, 9 de maig de 2010

BARÇA DE BÀSQUET: CAMPIÓ D'EUROPA!!


Quin cap de setmana d’emocions fortes i intenses!! Tal i com ho preveia ahir pel dematí.
86 a 68. El resultat ho diu tot, però és el de menys. Si només s'hagués guanyat d'un i a la pròrroga, igualment seríem campions d'Europa, però és que a sobre s'ha guanyat per 18!
Quin equip! L’equip de bàsquet del FC Barcelona han demostrat que són sense cap mena de dubte el millor equip d’Europa. Si ja en la lligueta i, amb posterioritat amb les eliminatòries van ser els que millors estadístiques van tenir (sobre tot de partits guanyats), a l’arribar a la Final Four de París, hauria estat una decepció que, aquest any no s’hagués acabat assolint el campionat.
I com a fet tothom pinya! Exjugadors de l’entitat. Velles glòries com s’ha dit per televisió. Amb Rodrigo de la Fuente, l’únic capità que l’havia aixecada abans de Roger Grimau. Directius, encapçalats pel president Jan Laporta (aquests dies no ha parat: Barcelona, París, Sevilla, Barcelona i un altre cop París) Però, sobre tot, vull destacar els jugadors del primer equip de futbol que hi eren presents: Xavi, Piquè, Bojan... ¿Quants clubs del món poden presumir de jugar una final europea i tenir asseguts a la fila zero donant-los tot el suport jugadors de futbol del mateix club i, a sobre, del milloret que hi ha pel món? Penso que molts pocs clubs tenen la categoria que té el nostre. I no sóc soci, però com aficionat em sento part integrant d’aquesta gran família blaugrana. Faltaria més!!
Felicitats a Xavi Pasqual (un entrenador de la casa que, l’any passat ja va ser escollit el millor entrenador de la lliga espanyola) i a tot els seus jugadors. Aquest any han demostrat que són els més grans.
El que no s’haurà pogut guanyar amb el futbol, al menys es guanyarà amb el bàsquet... I qui sap si també en handbol.
Una menció especial per a Joan Carles Navarro, el millor jugador d'Europa i que aquesta nit ha estat elegit el MVP de la gran final. Tot un reconeixement!
Ara només cal arrodonir la temporada guanyat la lliga (la de bàsquet i la de futbol) Amb això, amics i amigues culers, aquest any ja ens podríem donar per satisfets.
I acabo com ahir: VISCA EL BARÇA!!

L’IMMIGRANT: OBJECTIU ELECTORAL


El procés d’escriure una columna quinzenal és complex. Tens que pensar amb la suficient anticipació un tema i, si cal, documentar-te. De vegades, a darrera hora es produeixen canvis que poden afectar el contingut de l’escrit. És el cas que ens ocupa.
En un principi vaig pensar tractar el tema de la immigració des del punt de vista del hipotètic votant. Fins i tot havia pensat el nom de la columna: “El disputat vot de l’immigrant” (imitant el nom d’aquella pel•lícula de cinema de la transició espanyola: “El disputado voto del Sr. Cayo”, dirigida per Antonio Giménez-Rico i protagonitzada per Francisco Rabal i Juan José Galiardo -1978-)
Però en les darreres setmanes s’han produït fet inusuals que tenen que veure i molt amb els immigrants a la localitat de Vic (comarca de l’Osona) i també de Badalona (comarca del Barcelonès)
Per tant, us parlaré de com “s’usa” el vot de l’immigrant o el del ciutadà d’aquí amb finalitats electorals.
Durant els anys de bonança econòmica l’arribada d’immigrants al nostre país va ser massiva. Molts d’aquests procedents de l’Amèrica Llatina. A Amposta, per exemple, la colònia d’equatorians és una de les més nombroses juntament amb els marroquins i romanesos. Els llatins són els que més fàcil ho tenen a l’hora d’aconseguir la doble nacionalitat, ja que només els cal 5 anys de residència. Al vinguts d’altres països d’Europa, Àfrica o Àsia els en calen 10.
L’obtenció de la nacionalitat espanyola fa que, els nouvinguts, puguin gaudir d’alguns drets que als estrangers no se’ls hi reconeixen. Entre ells, segurament que el més important és el dret de vot (tret dels ciutadans de la Unió Europea amb residència a Espanya quan s’han inscrit expressament per votar a les municipals)
Això fa que la “disputa” per aquest nou vot dels immigrants sigui un objectiu prioritari per als diferents partits locals. Però a l’hora d’emportar-se el “gat a l’aigua”, com passa quasi sempre, és el partit que governa el poble qui té tota l’avantatja.
El passat més de setembre, des de l’ajuntament es van organitzar unes jornades per “donar a conèixer” el col•lectiu equatorià. Sense valorar l’èxit o no de dites jornades, els actes organitzats van ser nombrosos. Des de diferents proves esportives i culturals, passant per la projecció de documentals fins l’elaboració de diferents plats de la gastronomia típica del país.
Al cap de pocs dies ens varem assabentar que el responsable d’immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), Àngel Colom, havia visitat Amposta uns mesos abans per establir contacte amb els representants d’aquest col•lectiu i informar-los com constituir una associació on estiguessin representats. Després aquesta associació passaria a federar-se amb la resta d’associacions similars de Catalunya per acabar mantenint estrets lligams amb el partit liderat per Artur Mas.
Però també es pot usar l’immigrant amb finalitats electorals d’una forma molt diferent. Com deia al començament, a Vic, els tres partits que governen l’ajuntament (CiU, PSC i ERC) volien aprovar una ordenança municipal que els permetés denunciar els “estrangers sense papers” quan es vagin a empadronar al municipi.
Aquesta mesura (que no em consta que tingui precedents a tot l’estat espanyol) s’ha pres perquè per a “posar-se a l’alçada” de una de els forces polítiques (la segona en nombre de regidors) de la població. A les passades municipals, a Vic, Plataforma per Catalunya (PxC), una formació xenòfoba encapçalada pel seu líder nacional Josep Anglada (que va militar a l’ultradretà Frente Nacional de Blas Piñar) va obtenir uns resultats que caldria qualificar-los com a històrics, ja que va esdevenir la segona llista més votada només darrera de CiU.
Els problemes derivats de la immigració són els arguments més importants d’aquesta mena de partits. Si en època de bonança econòmica ja ho són, en períodes de crisi com el que estem vivint, encara més. Entre altres coses fan responsables als immigrants d’ocupar llocs de treball que podrien ocupar oriünds del país i si estan desocupats, d’obtenir amb facilitat recursos de les administracions públiques, fins i tot de forma preferent sobre els d’aquí.
Cal remarcar que l’any 2005, el ple de l’ajuntament de Vic, va rebutjar una mesura similar al considerar-la discriminatòria i racista. Però els resultats de PxC de les darreres eleccions i la proximitat dels propers comicis (primavera de 2011), fa que ara vulguin “desenterrar” la normativa que fa uns anys s’havia rebutjat per por a perdre més vots i més regidors i que els acabi guanyat la formació d’Anglada.
Més recent ha estat el cas de Badalona on el seu líder a nivell local Xavier Garcia Albiol, juntament amb la presidenta nacional Alícia Sánchez Camacho, van repartir uns fullets on es relacionava directament la delinqüència de la ciutat amb els romanesos. Diferents partits polítics (entre ells ICV-EUA) i altres associacions han denunciat els cas davant la fiscalia per si es constitutiva de delicte. Tot apunta que sí que ho és. El PP ja ha demanat perdó. Però Garcia Albiol continua al seu càrrec sense haver demanat perdó públicament.