dijous, 30 de setembre de 2010

AVUI S'HA INAUGURAT "LO PASSADOR", EL NOU PONT DE L'EBRE


A les 11 i escaig del matí, Joan Castor Gonell, alcalde de Sant Jaume d’Enveja (PSC) i Gervasi Aspa, alcalde de Deltebre (ERC) es fonien en una forta abraçada al bell mig de “lo Passador”, el pont que, des d’avui uneix les dues poblacions veïnes del delta de l’Ebre. L’abraçada ha tingut un espectador d’excepció: el President de la Generalitat de Catalunya el MH José Montilla Aguilera.
Moments després, i complint el protocol establert, el president Montilla tallava la cinta i el pot sobre l’Ebre, quedava oficialment inaugurat.
Una gran multitud s’ha aplegat a les dues ribes del riu per poder ser testimonis directes d’un esdeveniment únic, històric i segurament que irrepetible per a la gent del delta de l’Ebre. Una gent que només fa uns anys veient el pont més com un somni que no es produiria mai que com una realitat que acabarien veient complida. Segurament, molts dels que avui hi eren presents, un dia podran contar als seus fills i nets que van ser testimonis de la inauguració històrica. Segurament les generacions futures es preguntaran com s’ho feien abans de construir el pont per poder creuar l’Ebre sense haver d’anar a fer-ho per Amposta. I els explicaran que hi havia tres famílies que regentaven cadascuna d’elles una barcassa o transbordador que podia carregar diversos cotxes per a transportar-los d’un costat a l’altre de riu.
A partir d’avui, d’aquestes 3 famílies, només Garriga quedarà com atracció turística i record d’una època ja superada.
Per als amants de les dades, cal explicar que “lo Passador” ha costat 18 milions d'euros i dos anys de construcció. La seva llargada és de 242 metres i l’amplada de 18,9, dividida en dues parts. Sortint de Sant Jaume, la part esquerra, que consta de dos carrils, una d’anada i un de tornada, per a vehicles a motor. La part dreta serà usada per les bicicletes i vianants que vulguin creuar amb finalitats turístiques o, simplement, per a visitar un amic o familiar que visqui al poble veí. 
El pont "lo Passador" és obra dels enginyers Diego Cobo i Jiri Strasky. 
Entre la gent es podien escoltar comentaris de tot tipus. Des d’aquells que havien quedat amb algú per a imitar als seus respectius alcaldes i abraçar-se al mig del pont, fins els que simplement volien creuar-lo per a tenir la satisfacció de fer-ho. Com és el cas d’Eugenio Fumadó, un avi de 85 anys i que li va demanar al seu fill gran, també Eugenio que volia passar des de Sant Jaume a Deltebre. Avui he parlat amb Eugenio i m’ha dit que els seus pares ja l’havien creuat.
No cal ni dir-ho que el President de la Generalitat i els dos alcaldes han estat ben acompanyats. A més dels seus conciutadans, tota una representació institucional i política han volgut, també, ser testimonis de l’acte. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal, acompanyat d’altres càrrecs del seu departament, diversos alcaldes, tant del Montsià com del Baix Ebre, diputats i diputades al Parlament de Catalunya, un senador de l’Entesa, un bon grapat de regidors. Però entre tots ells, deixeu-me que destaqui la presència del Dr. Ramon Espasa i Oliver, conseller de Sanitat a l’època de Josep Tarradellas i originari de Sant Jaume. Per a molts, sobre tot per als polítics més joves, la seva presència els hi passava desapercebuda. Jo els hi he explicat qui era.
Per cert, a la informació que ha donat TV3 sobre la inauguració del pont (Comarques i Telenotícies migdia), cap imatge ni referència a la presència del President Montilla. Després em direu que sóc malpensat!   

dimecres, 29 de setembre de 2010

29-S



Avui s’ha fet la primera vaga contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.
La primera sensació que he tingut, ha estat la de sorpresa. Sorpresa perquè, la veritat, no m’esperava un seguiment tant important com pareix que ha estat (segons els mitjans de comunicació) El sector que més l’ha secundat ha estat la indústria i, segurament, el que menys, l’administració pública. Era d’esperar.
Després d’escoltar per la televisió les primeres informacions i dades, he anat a buscar el diari. Eren quarts d’onze del matí i el Periódico ja estava esgotat. M’han ofert la Vanguardia i he triat Público. M’han dit que diaris n’han arribat la meitat d’un dia normal. També m’han avista de que hi anaven molt poques pàgines. Ja ho havia escoltat. Público ha sortit amb 24 pàgines, es a dir, 6 fulls. I, pràcticament és un monogràfic sobre la vaga d’avui, amb un repàs històrics de la resta de vagues generals que hi ha hagut a Espanya des del restabliment de la democràcia l’any 1997.
Sobre 2/4 de 12 he enfilat cap a Tortosa per assistir a la concentració convocada pels sindicats convocants de la vaga (valgui la redundància) A la ràdio portava Catalunya informació i estaven fent música. He canviat a la SER. Francino i el seu equip estaven allí. Dues trucades. La primera d’una noia que secundava la vaga i es queixava del tracte rebut per l’emissora. Els acusava de “tirar merda contra els sindicats” (literalment) i de criticar de les subvencions que reben de l’estat. Francino s’ha quedat perplex. Li ha preguntat si no s’havia equivocat d’emissora. La jove li ha reiterat que ho va escoltar a la SER. Francino l’ha contradit i li ha dit que mai posarien en qüestió les mesures que pren un “estat de dret” i les subvencions dels sindicats ho eren. Després ha trucat una senyora de Granollers. Ha criticat a la jove que havia intervingut moments abans i ha dit que ella estava en contra de la vaga i dels sindicats. Que de jove també havia segut “revolucionària”, però que ara ja no. I, per a la meva sorpresa, ha donat una noticia sorprenent: “Els piquets informatius cobren 100 euros i el dinar per fer la feia que fan”. Avui no he fet de piquet, però l’any 2002 si que ho vaig fer i, entre d’altres llocs, recordo que varem anar al polígon de Campredó i, concretament a la fàbrica Rehau. No em van pagar ni “cinc”. Potser llavors encara no pagaven...
Abans d’arribar a la plaça del mercat m’he trobat amb un conegut que treballa per al departament d’obres públiques de la Generalitat. M’ha dit que no feia vaga, però que hi estava a favor.
En arribar al mercat la primera cosa que he vist han estat patrulles dels Mossos d’Esquadra. Després m’han dit que també n’hi havia de camuflats entre els manifestants. Res d’estrany.
Des d’una tarima els tres líders territorials dels sindicats convocants: UGT, CC.OO. i USOC, des d’una tarima, s’han adreçat als 300 congregats que hi havia (més o menys)

Entre la gent, algun polític. Daniel Pi, vingut a posta de Reus, repartia exemplars de “Treball”. A primera línia (suposo que per sortir millor a la foto) el senador de l’Entesa Pere Muñoz i al seu costat el regidor de Tortosa Ricard Forés. Algú m’ha preguntat si no n’hi havia de socialistes. També n’hi havia: el sindicalista i exalcalde de Xerta Moises Fabra (també a primera línia) i els regidors de Tortosa Cristina Bel i Jordi Bonilla.
Entre els assistents, diverses cares conegudes d’Amposta: el poper cap de llista d’ICV-EUA, l’exregidora Francesca Valldepérez, el sindicalista i també exregidor Antonio Recio, etc.    
A l’acabar l’acte i després de saludar al secretari general del meu sindicat, Valentí Marin, he marxat amb diversos companys d’un total de 5 que n’hi havia del meu centre de treball.
De la poca informació que donen avui els mitjans, una nota significativa és la baixada del consum d’energia. Força significativa a l’hora d’avaluar una vaga general. De totes formes han dit que la baixada ha estat inferior a la del dia de la vaga de l’any 2002. També normal si tenim en compte que als sindicalistes els costa menys sortir contra un govern de dretes que contra un socialista.
Si, finalment, Zapatero convoca els sindicats a negociar, la vaga podrà considerar-se un èxit. Però si no ho fa, la vaga d'avui no haurà servit pràcticament de res. 

EL MANIFEST DE LA VAGA

El “DECRETAZO” de mesures extraordinàries de reducció del dèficit públic va afectar molt
greument les condicions dels empleats públics, sent la primera vegada en tota la història de la
democràcia que se’ns VA REBAIXAR DRÀSTICAMENT EL SALARI!!
S’incompleix així l’Acord del 25 de setembre de 2009 entre Govern i Sindicats, i en especial la
recuperació del nostre poder adquisitiu, que amb la congelació prevista al 2011, ens ha fet quedarnos
amb sous de fa cinc anys, i el que és pitjor trigarem anys en tornar a arribar als sous del 2009.
Es trenca la negociació col·lectiva, un dret que hem trigat anys en assolir i s’obre la porta a un tot és
possible... els acords ja no serveixen.
I ara EL DECRETAZO de la reforma laboral, una iniciativa totalment regressiva pel conjunt dels
treballadors i treballadores d’aquest país, i també especialment pels empleats públics:
• Desequilibra les relacions laborals a favor de les Administracions i els seus Governs
• Atomitza la negociació col·lectiva i fomenta la individualitat
• Aposta per l’ocupació precària
• Permet l’entrada a les ETT i Agències Privades de Col·locació arraconant les nostres borses
de treball i els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat.
• Abarateix i amplia les causes de l’acomiadament
• Dona via lliure als Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) a les Administracions
• L’interès general s’ha convertit en la patent de “corso” per justificar qualsevol pèrdua de
drets!!!
Els EMPLEATS PÚBLICS HEM DE DIR NO!!!! AIXÍ NO!!!! BASTA JA!!! EL PRÒXIM 29
DE SETEMBRE VAGA GENERAL!!!!
Però això no és tot, vivim uns temps en què el camí que està prenent la política econòmica del
Govern fa que tot sigui possible, ja no hi ha acords, negociacions, ni diàleg sinó imposicions,
autoritarisme i prepotència. Ara s’anuncien noves mesures contràries als drets de tots/es els/les
treballadors/res adreçades a la retallada de la despesa pública i social:
• Modificació dels sistema actual de jubilacions:
Augmentar L’EDAT DE JUBILACIÓ (67 anys) i el període mínim de carència. En
definitiva, TREBALLAR MÉS PER UNA PENSIÓ MENOR!!!
• Reduir el volum d’ocupació pública, establint una taxa de reposició del 5% ( 1 empleat
públic accedirà a la nostra Administració per cada 20 empleats públics que causin baixa).
Que passaran amb els interins, suplències, borses de treball?? I amb les càrregues de
treball?? I amb els nostres drets de permisos i llicències per conciliar la vida laboral i
familiar??? Si no hi ha personal i no es pot contractar amb dues senzilles paraules: interès
general o necessitats del servei, els nostres drets, que tant ens ha costat aconseguir no seran
res.
• La paga extra del mes de desembre reduïda a mínims, la consolidació i congelació del total
de les retribucions del 2010 pel pròxim 2011 més l’inflació prevista (entre 1,5% i 2%) ens
portarà als empleats públics a una pèrdua del poder adquisitiu superior al
9%, de mitja, i en només dos anys!!!!
ELS EMPLEATS PÚBLICS NI HEM CAUSAT LA CRISI NI SOM CAP
PRIVILEGIATS!!!!
• El Sector públic espanyol és dels més baixos de l’UE
• Som l’Estat que menys gastem en salaris dels empleats públics
• Tenim una taxa de temporalitat del 38%. Per uns serveis públics objectius, neutrals i
independents l’estabilitat és ineludible.
• No volem unes Administracions Públiques clientelistes, corruptes i arbitràries
ja és suficient amb els exemples que durant aquests anys estan sortint a la llum i no són cap
d’ells precisament protagonitzats per funcionaris públics!!!
La crisi era una oportunitat de canvi, un altre model era possible, unes reformes en la línia que
s’està duent a terme en altres països europeus ens haguessin permès sortir d’aquesta crisi reforçats
amb un nou model productiu, una nova política fiscal i una nova política d’ocupació basada en el
diàleg i la negociació.
La retallada en despeses socials, en sous dels funcionaris públics, les privatitzacions tant de les
nostres Administracions Públics amb entrada d’ETT com amb una propera privatització del nostre
sistema de pensions no és el camí. No hem lluitat tant durant tants anys per tornar a enrere!!!
I a més, malgrat la campanya de difamació i desprestigi de la convocatoria d’aquesta vaga general
diguin el que diguin els empleats públics i el conjunt de treballadors/res som el motor d’aquest país.
Tots junts som imprescindibles!!!. SI NOSALTRES PAREM, ES PARA TOT!!!
PER TOTS AQUESTS MOTIUS I RAONS EL 29-S ELS
EMPLEATS PÚBLICS HEM DE RECOLZAR LA VAGA
GENERAL.
NI PODEM NI HEM DE ROMANDRE MÉS TEMPS A
L’EXPECTATIVA, HEM D’OCUPAR EL NOSTRE ESPAI: PER
RESPECTE, PER DIGNITAT PROFESSIONAL I PER DRET.
EL 29-S JO VAIG!!!
TOTS/ES A LA VAGA GENERAL!!!
• 12:00hs Manifestació a la plaça del Mercat de Tortosa

dimarts, 28 de setembre de 2010

FINALMENT, DEMÀ FARÉ VAGA


Després de molt rumiar-m’ho i de mutu acord amb l’altre delegat de la UGT del meu centre de treball, demà faré vaga. I no és que consideri que no hi ha raons per a fer-la. Què les hi ha. I no és que no cregui que els sindicats convocants no tenen raó. Què la tenen. I no és que pensi que el govern de l’estat (del meu partit) hagi actuat bé- Què no ho ha fet. Els dubtes els tenia de veure la passivitat davant d’una situació així d’una bona majoria de la classe treballadora d’aquest país.
I jo pregunto: què cal fer per a què es mobilitzin?
Primer va ser la manifestació del 23 de febrer en contra de retardar l’edat de jubilació als 67 anys, amb participacions més aviat baixes. Després la vaga dels funcionaris del 8 de juny on, pareix, el centre on treballo va ser una digna excepció a l’hora de protestar en contra la retallada salarial dels empleats públics. A la majoria dels centres de les diferents administracions la incidència va ser nul·la o escassa.
Finalment, en la darrera prova de força, els sindicats van convocar per a demà la primera vaga general en contra del govern Zapatero per a protestar per la reforma laboral que va aprovar el Congrés dels Diputats amb els únics vots favorables del grup socialista i gràcies a l’abstenció de CiU.
Amb aquesta reforma, els treballadors i treballadores d’aquest país perdran molts drets socials que han trigat dècades en aconseguir-los. A partir de la reforma acomiadar un treballador resultarà relativament fàcil per a l’empresari. Tindrà un cost molt baix i s’amplien les causes objectives de l’acomiadament. Si l’empresari passa per un moment financer complicat o té una caiguda de comandes per part dels seus clients, seran prou motiu per acomiadar treballadors. Quan t’acomiadaven de forma improcedent, abans havien de pagar-te 45 dies per anys treballat. Ara, amb la reforma 12! I ni així!!
El treballador (i la treballadors) pareix que no sigui conscient de la gravetat de les mesures que s’aplicaran (al menys que la vaga de demà sigui un èxit i obligui el govern a rectificar) El treballador (i la treballadors9 estan apoltronats i semblen temorosos i resignats davant de la situació que els ve a sobre.
Els que demà no faran vaga, com sempre passa en aquest casos, hi troben mil excuses: la vaga arriba tard, no s’aconseguirà res i ens descomptaran el dia, els sindicats no defensen prou els nostres interessos. A l’arribar aquí, jo ocuparia el lloc de Kennedy i diria: “No preguntis que és el que poden fer els sindicats per tu. Pregunta’t que pots fer tu pels sindicats”. Sense la força que donen els treballadors els sindicats no en tenen suficient per a enfrontar-se al govern i a la patronal en condicions d’avantatge.
No voldria acabar sense explicar-vos el perquè dels meus dubtes sobre fer vaga o no.
Ja he explicat que com a funcionar em vaig mobilitzar el 8 de juny contra una retallada de sou que em semblava (i em sembla) totalment injusta. Molts dels meus companys també ho van fer. La sensació que tinguérem, va ser la d’estar sols. A la majoria dels ciutadans d’aquest país (molts treballadors) és que les retallades dels nostres sous ja els pareixia bé: “Ja està bé, ells tenen la feia assegurada”. Ara ens reclamen una solidaritat que la resta de col·lectius no van tenir amb nosaltres quan l’havien de tenir.
Finalment faré vaga perquè sóc delegat i, segurament, els altres companys i companyes del meus sindicat no entendrien que demà anés a treballar. He estat quasi sempre solidari amb la resta de treballadors, però els primers de solidaritzar-se i rebel·lar-se han de ser els propis treballadors. I molts, demà, acudiran al seu lloc de treball perquè no veuen més enllà del dia de demà que els descomptarien els sou si vessin vaga. En canvi,pareix, el seu futur (i el dels seus fills) no els importa gaire.
Avui un treballador i una treballadora de dues assessories de les que venen normalment a presentar papers m’han preguntat sobre el que faria jo demà. Al preguntar-los sobre que farien ells, m’han respost: “Jo treballaré”.          

dilluns, 27 de setembre de 2010

LA FESTA ROMANESA D’AMPOSTA

Al Telenotícies vespre de TV3 varem poder veure un reportatge que va parlar de la festa que va fer ahir la comunitat romanesa d’Amposta.
En una època en que aquesta comunitat està al punt de mira dels partits més dretans i fins i tot xenòfobs, mostrar al públic una festa on el principal motiu és la integració social amb la resta de comunitats que conformen la ciutat d’Amposta, evidentment, és noticia quasi de portada.
Només cal recordar com exemple les expulsions que sofreixen els gitanos romanesos de França amb el consentiment del president de la república Nicolas Sarkozy. O la campanya que va fer el PP molt centrada en la ciutat de Badalona.
Però la realitat de la festa d’Amposta és força diferent a com la va presentar TV3. Cal dir però que la convivència entre comunitats a la nostra ciutat i, tret de casos concrets, és força bona i no hi solen haver problemes.
Televisió de Catalunya va presentar la festa romanesa com si hagués estat una iniciativa d’aquesta comunitat per a “obrir-se i donar-se a conèixer” a la resta de la ciutadania, sobre tot als autòctons d’Amposta.
Però això no és cert. La festa va estar impulsada des del propi ajuntament ampostí i més concretament des de la regidoria de participació ciutadana. És, amb aquesta edició el tercer any que es fa i sempre ha tingut com a protagonista una comunitat diferent. Primer, ja fa uns anys, va ser la magrebí. L’any passat la Equatoriana i, finalment, aquest any i com ja s’ha dit, la romanesa. Aquestes tres comunitats són les més nombroses de entre els immigrants que hi viuen.
No entraré a valorar si la festa va ser un èxit o no. No puc opinar si no tinc dades objectives per a fer-ho. Al ple d’avui, l’alcalde ha parlat de que hi havia 500 persones en casos puntuals. Segurament que pel migdia, a l’hora de dinar, la xifra devia de ser força elevada.
No era tant alta entre les 7 i les 8 de la tarda que va ser quan vaig visitar el recinte de la biblioteca Sebastià Juan i Arbó que va ser el lloc escollit per a la trobada. L’afluència màxima en aquell moment devia de ser sobre unes 150 persones. L’afluència de públic autòcton (sempre parlo d’aquella hora) era simbòlica, ja que no anava més enllà de unes poques persones.  
Entre les activitats que s’hi van portar a terme, cal destacar la preparació de plats típics, el mercat, les danses pròpies del país, la projecció d’audiovisuals, la narració de comptes, el túnel del terror amb Dràcula com a protagonista, etc.
Però al meu parer hi va ver un costat força deficient. Quan ja es va fer fosc, el recinte es va quedar sense llum. Només les parades en gaudien. A la resta, a pesar de que a la plaça de la biblioteca hi ha focus, aquests apareixien apagats. Fins i tot als baixos de la casa de la cultura on hi ha els lavabos i s’hi feien activitats, estaven a les fosques.
També hi vaig trobar a faltar els vestits tradicionals a l’hora de ballar les danses típiques, tal i com va passar amb la festa de l’Equador de l’any passat.
Un altra connotació negativa és la manca de continuïtat. Les dos comunitats precedents ja no han estat capaces per si soles d’organitzar una jornada similar. O es fa amb l’apadrinament de l’ajuntament, o no es fa. Crec que amb una sola edició no es cobreixen les necessitats reals d’aquests col·lectius si volen buscar una major implicació a la vida social ampostina.    

diumenge, 26 de setembre de 2010

10 ANYS DE PLATAFORMA


A la Plataforma li passa com a la Caixa. De caixes d’estalvis n’hi ha moltes, però només a la Caixa de Pensions de Barcelona sé la coneix com a tal.
Quan es parla de plataforma, sense posar-li cognoms, tothom sap que ens referim a la Plataforma en Defensa de l’Ebre, un moviment ciutadà de defensa i reivindicació del territori del qual, l’element més representatiu i nexe d’unió entre els pobles, és el riu. Aquest moviment va sorgir quasi que espontàniament el 15 de setembre de l’any 2000. Ara ha fet 10 anys.  
L’embrió de la Plataforma (a partir d’ara PDE) va ser la Coordinadora Anti-transvasaments que ja portava ja uns quants lustres “vigilant” qualsevol intent de transvasar l’aigua de l’Ebre cap a d’altres conques hidràuliques; tant cap al Nord com cap al Sud.  
Aquell 15 de setembres s’havia convocat una assemblea informativa al teatre Felip Pedrell de Tortosa. L’assistència ciutadana va ser massiva i les intervencions del públic assistent, nombroses. El clam era unànime: “S’havia de defensar el riu per a garantir el futur del territori”. En acabar, i de forma improvisada, es va decidir sortir en manifestació per l’avinguda de la Generalitat fins arribar a la plaça de l’ajuntament de Tortosa.
A la setmana següent, el desaparegut setmanari l’Occidental, que dirigia el periodista Jordi Trilla, treia una portada on es podia veure la capçalera d’aquella manifestació. Entre la gent, un nen aixecava una petita pancarta feta a darrera hora a corre-cuita on s’hi podia llegir: “L’Ebre és vida”. El nen era mon fill Albert. En l’actualitat té 19 anys i ja ha començat el segon curs a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Durant les següents setmanes, les protestes en forma de manifestacions (ja degudament convocades i autoritzades) van seguir recorrent els carrers de Tortosa.
El primer “salt” es va fer cap a Saragossa el dia 8 d’octubre, donant el tret de sortida del que serien les grans manifestacions. El 28 del mateix mes, la secció local de la PDE d’Amposta, organitza la que va ser la primera gran manifestació al territori i que va aplegar unes 18.000 persones vingudes de diferents pobles de les TT.E., però, majoritàriament, d’Amposta i dels altres pobles que conformen el delta.
Com és tradicional en aquests casos, al final de la mateixa, i tenint com a teló de fons el pont penjant sobre el riu, Toni Costes, professor d’INEF de Lleida, va llegir el manifest que jo mateix havia escrit.
Després vendrien d’altres grans manifestacions recorrent per bona part de la geografia espanyola: Barcelona (fins a 3 vegades), Madrid, València, Palma de Mallorca i un bon grapat de pobles del territori com les que es van fer entre Móra d’Ebre i Móra la Nova, Deltebre, Sant Jaume d’Enveja, Xerta, Roquetes, Tortosa, l’Ampolla... Fins i tot a la veïna localitat aragonesa de Mequinensa.
La lluita anti-transvasament va tenir un dels punts culminants amb la manifestació que va fer-se a Brussel·les el 10 de setembre de 2001, tot just el dia abans de l’atemptat a les torres bessones de Nova York. Aquesta manifestació va estar precedida per l’anomenada “Marxa Blava” que va sortir simultàniament de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, unint-se a Amposta per a continuar fins la capital de la UE després de un gran nombre d’etapes a peu a través d’Espanya, França i Bèlgica.   
El moviment cívic entorn a la PDE no té precedents. Prova d’això son les 700.000 persones que van assistir a la manifestació de Madrid de l’11 de març de 2001 o les 400.000 de Barcelona l’any 2002. La repercussió social i mediàtica va ser tan gran que, finalment es va aconseguir aturar el Pla Hidrològic Nacional, el detonant que va provocar la creació de la PDE.
Però segurament, un dels mèrits més grans assolits per la PDE va ser unir a l’oposició (PSC, ERC I ICV) en contra dels que donaven suport al PHN: el PP de José Maria Aznar  i CiU de Jordi Pujol. Finalment, el “tripartit”, van acabar pactant després de els eleccions autonòmiques de 2003 per a formar un govern “catalanista i d’esquerres” i van escollir president de la Generalitat de Catalunya a Pasqual Maragall.
Després de la derogació del PHN per part del president del govern espanyol Rodríguez Zapatero, la PDE va continuar vetllant per evitar qualsevol transvasament. No obstant això, encara arribarien moments complicats. Va ser a la primavera del 2008 quan el govern català promovia la interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics catalans (el Consorci d’Aigües de Tarragona per un costat i Aigües del Ter-Llobregat per l’altre) per a garantir l’abastament d’aigua a Barcelona. Aquell fet va tornar a mobilitzar a la PDE en una altra gran manifestació a Amposta el dia 18 de maig i que, en aquest cop, va aplegar unes 25.000 persones.
Finalment, el 30 de maig d’aquest any es va tornar per quarta vegada a Barcelona davant un hipotètic transvasament cap al Sud aprofitant el canal Xerta-riu Sénia i la construcció d’altres canals de rec que posen en perill el cabal ecològic mínim que ha de tenir l’Ebre per a subsistir i preserva l’ecosistema que l’envolta.
La Generalitat de Catalunya va concedir a la PDE la “Creu de Sant Jordi”, la seva màxima distinció, l’any 2005.

dissabte, 25 de setembre de 2010

LOS PÁJAROS AZULES DE MANOLO MÉNDEZ



Anit, a la sala d’adults de la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta, l’amic Manolo Méndez presentava el seu primer llibre.
La presentació de l’autor va anar a càrrec de la regidora d’Ensenyament de l’ajuntament d’Amposta Isabel Ferré, amiga personal de Manolo y la del llibre de Núria Gil, dinamitzadora cultural i també bona amiga de l’autor.
La sala estava plena de gent. Com poques vegades es pot veure a l’hora de presentar algun treball literari.
“Los pájaros azules”, com he dit, és la primera obra de Manolo Méndez, un malagueny de naixement i un ampostí d’adopció i com aquell que diu, “de tota la vida”, ja que des dels 7 anys que està vivint entre nosaltres.
L’obra és una sèrie de 28 narracions curtes, de les quals, el llibre n’agafa el nom d’una d’elles.
Segons Núria Gil, al llegir l’obra es descobreix a l’autor més intimista. Algunes de les narracions estan escrites en primera persona del singular, d’altres en la primera del plural. Manolo explica històries d’amor, de desamor, de cinema.
El llibre està imprès en una bona qualitat i hi destaquen tant la portada com les diverses làmines que hi ha cap al final, tot dibuixos originals dels seu amic el pintor i escultor Josep Niebla de qui, durant molts d’anys, Manolo, en va ser-ne el marxant.
Com sempre, Clara, de la llibreria la Gavina hi era present i venia els exemplars a 20 euros i, com és costum, l’autor, en acabar la presentació els dedicava als assistents que així ho volien. També es podien adquirir les làmines que il·lustren el llibre.  

divendres, 24 de setembre de 2010

“TAMAYAZO” A VALÈNCIA




Dña. Esperanza Aguierre va arribar a la presidència de la Comunitat de Madrid, suposo que tots ho recordareu, gràcies a l’anomenat “Tamayazo”.
El dia de la sessió d’investidura de qui havia de ser el president, Rafael Simancas, que comptava amb una justa majoria sumant els vots de PSM i EU, Eduardo Tamayo i Maria Teresa Sáez, de forma, llavors incomprensible, es van absentar de la seu de l’Assemblea de Madrid fent que Simancas no pogués ser proclamat president. Allò va produir una repetició de les eleccions i, incomprensiblement, molts votats d’esquerres es van quedar a casa i va guanyar, amb majoria absoluta, el PP. Després va venir la investidura d’Esperanza Aguirre i etc. etc.
Aquests dies a València s’ha produït uns fets força rocambolesc des que, una bona part dels mitjans de comunicació no se’n han fet ressò, o al menys, jo no he vist.
Els desenllaç l’he pogut llegir per Internet al diari Público i també al Plural.
L’inici dels fets és quan l’exministre de l’interior en els darrers temps dels governs de Felipe González, Antonio Asunción, decideix presentar candidatura per a ser-ne el cap de llista del PSPV-PSOE a les properes autonòmiques de l’any vinent. A Antonio Asunción se’l coneix per haver hagut de dimitir arran de la fugida de Luis Roldán, que va ser director general de la Guardia Civil, al veure’s involucrat en un sonat cas de corrupció a l’apropiar-se de fons reservats del cos armat.
Després de tants d’anys sense activitat política, suposo que a més d’un li va estranyar el retorn d’Asunción. Aquest fet pareixia encaminar-se a la celebració d’unes primàries al si dels partits socialista valencià entre ell mateix i el seu secretari general Jordi Alarte, proclamat l’any passat després d’una dura pugna amb Ximo Puig, alcalde de Morella.
Però abans calia la presentació dels avals corresponents per part de tots dos candidats. Asunción no en va poder reunir prou, ja que molts dels avals van ser anul·lats per irregulars. Senzillament, algunes de les persones que van avalar Asunción no eren militants del PSPV-PSOE. Asunción va amenaçar llavors d’impugnar el procés.
Finalment, i com us avançava, ahir vaig llegir el desenllaç. Les empreses d’Antonio Asunción havien rebut l’any 2008 unes subvencions de la “Xeneralitat” valenciana de 2,9 milions d’euros, la qual cosa fa pensar que darrera de la candidatura d’Asunción pot estar el PP interessat en contrarestar el vot socialista, per evitar així la més que previsible pèrdua de vots que patirà el partit de Francisco Camps després de ser esquitxat com ningú per la trama Gürtel.
Suposo que s’aniran sabent més coses, però de moment, no és poc. 

dijous, 23 de setembre de 2010

LA VARA DE MESURAR



Certament, la majoria de les persones humanes mesurem els mateixos actes (o similars) depenent de qui els fa.
Normalment si els més propers a nosaltres comenten alguna relliscada, sé la sol justificar i fins i tot perdonar. La mateix relliscada la realitza algú que no és de la nostra estima i sé la critica fins i tot desmesuradament.
Avui crec que no trobat un bon exemple sobre com opinen de casos, per a mi, força pareguts.
El Periódico de Catalunya, censura a l’alcalde de Mont-roig del Camp (comarca del Baix Camp) Fran Moracho López per “promocionar una festa en la qual, bàsicament, es tracta de consumir alcohol amb diversos jocs...”. Quan ja llegeixes la noticia a la pàgina 24 del diari dintre de l’apartat de societat, coses de la vida, veus que el que vol fer l’ajuntament de Mont-roig és promocionar un còctel fet amb els següents ingredients: vodka, cava, suc de taronja (fins aquí força paregut a l’aigua de València), granadina i “un ingredient secret”. Aquest còctel, anomenat “roget” pel color que li dona la granadina, el van inventar els joves del poble fa tes anys i volen que s’acabi convertint amb “la beguda de les festes”.
Si continuem llegint el diari, a l’arribar a la pàgina 39 (de fet sé sap que és la 39, perquè l’anterior és la 38, ja que aquesta no porta número) hi trobem un gran anuncia que obri tot un “monogràfic” de 12 pàgines sobre la “30 anys de mostra de vins i caves de Catalunya” al Moll de la Fusta entre el 23 i el 26 d’aquest mes. Per cert, jo vaig ser a la primera, a la rambla de Catalunya de Barcelona.
I jo pregunto: “Què va a fer la gent a la mostra de vins i caves? Potser van a veure les ampolles? O van a Beure (degustar) el contingut de les mateixes? No es promociona també el consum d’alcohol?”. L’alcohol, base de qualsevol festa, cal veure’l amb moderació, però tampoc cal prohibir de forma taxativa el consum.
Això si, a la mostra de vins i caves hi són presents els principals cellers catalans. Cellers amb tant renom com Codorniu, Freixenet, Pinord, Maset del Lleó, Portell o d’altres més propers con el Celler de Batea o Gandesa de Vins. A més a més hi escriuen articles el conseller d’Agricultura Joaquim Llena i el director general del INCAVI Oriol Guevara. Tot d’allò més oficial i legal.
I tornant als còctels. Me’n he recordat del gran barman tarragoní Boada, tot una figura dintre d’aquest món i que ha guanyat diversos premis d’elaboració de còctels. He estat unes tres vegades al seu bar i té les parets plenes de fotografies, diplomes i retalls de diaris que parlen de la seva dilatada trajectòria. Una de les vegades que va guanyar un premi va ser a la localitat alacantina d’Alcoi i segons consta “per haver fet un còctel amb begudes típiques locals”.      

JUTGES AMICS


No es d’estranyar que el “ciutadà del carrer” pugui preguntar-se (amb raó) si la justícia s’aplica igual per a tothom.
Un des casos que més va cridar l’atenció va ser el cas Palau de la Música on, després de molts de mesos, el jutge que porta el cas encara ha d’arribar a empresonar a Millet i Montull. És cert que, finalment, van entrar a la presó, però per un cas diferent: el cas l’hotel que s’hi volia fer davant mateix del Palau de la Música.
Ahir, un altre jutge, Juli Solanz, va decidir allargar el termini per declarar dels mateixos dos personatges. La fiscalia li demanava que ho fessin pel més que provable finançament il•legal de CDC.
El suport implícit que el jutge Solanz presta a CDC és inestimable. Damunt d’unes eleccions transcendentals com són les catalanes, la imputació sense pal•liatius de CDC podria haver suposat un revés electoral important. Sense les declaracions dels màxims imputats del cas Palau no hi haurà imputacions i, per tant, tampoc desgast de la formació nacionalista.
De totes maneres, encara que s’ajorni el cas “sine die”, els altres partits intentaran treure-hi partit. És el cas d’ERC que ja va anunciar que faria un vídeo explicant la trama financera de Convergència i el cicle de conferències que farien arreu del territori per a explicar també con van anar a parar uns sèrie de milions des d’empreses constructores a la tresoreria de CDC passant pels comptes del Palau mentre Millet se’n quedava una “petita” comissió.
HI ha qui ja veu un paral•lelisme entre el cas que ens ocupa i el de Banca Catalana, una de les principals entitats financeres de Catalunya als anys 70 i principis dels 80.
El cas banca catalana esquitxava a Jordi Pujol, que en va ser directiu de l’entitat. Amb l’arribada a la presidència de la Generalitat, els jutges “van passar de puntetes” pel cas i es va tancar sense fer massa soroll. Jordi Pujol hi va quedar absolt.
Ara es tem que passi el mateix amb la imputació de CDC. Si, finalment, el 28 de novembre CiU guanya les eleccions i governen a Catalunya, es tem que la part del cas palau que els vincula directament amb un delicte de finançament il•legal quedi en un “no res”.
I és que no hi ha res millor que tenir “jutges” amics. “Ahir em vas fer un favor tu, avui te’l torno jo!”

dimecres, 22 de setembre de 2010

LA VISITA DEL PAPA


El proper viatge papal del 7 de novembre a Barcelona per a santificar el temple de la Sagrada Família, a part de condicionar el dia de les eleccions catalanes (alguns partits van manifestar públicament que “no s’haurien de fer en aquesta data”) resulta per a molts (no sé si per a la majoria, força inoportuna.
Dels grups i persones anticlericals cap esperar que el Papa no serà, ni de bon tros, ben rebut. Però no només el ateus opinen així, també grups de cristians catòlics “de base” es mostren reticents a la visita.
Però mentre uns (els ateus) es mostraran indiferents a la visita (a mi personalment no em produirà ni fred ni calor), els cristians de base estan fent una campanya per Internet d’oposició a una visita que ells consideren totalment inoportuna.
I és que a ningú se li escapa que els escàndols de pederàstia que han esquitxat a bisbes i capellans catòlics els darrers mesos i després de la tèbia reacció per part del Vaticà, fa que aquests grups de catòlics es mobilitzin tot esperant una reacció més contundent per part del Papa.

En la seva darrera visita a Anglaterra també va tenir una rebuda similar. No obstant, allí, va acabar condemnant el règim nazi, al que, el mateix Papa, va veure's obligat a afiliar-se de ben jove.
També estarà molt qüestionat l’alt cos que representa la visita. Avui he llegit al Periódico que només amb seguretat, neteja i trànsit, el viatge costarà 1 milió d’euros. Per tant cal qüestionar, només per això, la visita. En temps de crisi tots aquest diners podrien tenir una destinació molt més solidària i efectiva. Alguns dels marginats deambulen per Barcelona i, segurament, els organismes oficials encarregats d’organitzar l’acte, miraran que la seva incidència a la via pública sigui mínima. O dit d’una altra manera, “els trauran del carrer i els amagaran a algun lloc on el Papa i el seu seguici no els pugui veure”.
La visita, a part de les situacions explicades, també té un altre condicionant: les suspicàcies que es poden crear amb el precedent de l’anterior visita a València. Recordo que allí, la principal empresa vinculada a la trama Gürtel (Orange Market) va fer un suculent negoci.

Es suposa que ara no serà així, però seran molts qui ho poden arribar a pensar...
Qui sembla que també faran negoci són els veïns del temple ja que llogaran els balcons de les seves cases a un preu comprés entre 350 i 700 euros. És legal fer un cosa així? Em sembla que no.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Camps y el rollo de la identidad


Un article de Miquel Alberola. Un article publicat al diari el País el 13-09-2010.

El presidente de la Generalitat, Francisco Camps, azuza por enésima vez el fantasma del catalanismo mientras el PP valenciano ensancha su metástasis judicial. Ayer, a Camps, que el viernes se puso la chaqueta de El Palleter y ordenó cerrar TV3 en la Comunidad Valenciana, le pusieron el eco Alfonso Rus, Vicente Rambla y Rafael Blasco con alocuciones muy inflamadas sobre la identidad valenciana. La reacción a un imaginario expolio de todo lo valenciano por parte de Cataluña ya no es un espejismo suficiente para camuflar el hedor que desprende el PP con los casos Fabra, Gürtel y Brugal.



Es un chicle muy mascado. Sin embargo, en clave interna resulta de gran utilidad para el PP. Las próximas elecciones las ganará el partido que más movilizado tenga su voto ante la espantada que produce la corrupción, la crisis económica y las duras medidas adoptadas al respecto sobre los asalariados. El anticatalanismo es el más eficaz aglutinante frente a la dispersión electoral de la derecha valenciana. Una campana a cuya llamada responde con todo el organismo. Así fue en la preautonomía, cuando la derecha estuvo desmembrada en la oposición hasta que halló esta fórmula magistral que, a costa de criminalizar a Cataluña y los defensores de las obviedades lingüísticas y culturales, desguazó a UCD, hinchó al PP y estranguló a Unión Valenciana. Debajo de la carne de gallina de Camps ofreciéndose como garantía frente al supuesto expolio catalán solo palpita ese propósito.



Por lo demás, "nuestras señas de identidad" con las que se llenan la boca y el pecho Blasco, Rus y Rambla, las contemporáneas, tampoco son ya las que eran. Hoy, gracias al PP, la literatura judicial y las transcripciones de la Brigada de Blanqueo de Capitales y Delincuencia Económica dicen en el resto de España más de nosotros, los valencianos, que todos los decasílabos cesurados en la cuarta sílaba de Ausiàs March. Incluso para identificarnos, cualquier español nos detecta antes por el traje de Milano que por la "gloriosa senyera". La sinvergonzonería de El Bigotes ha dejado obsoletos a los personajes más siniestros de Blasco Ibáñez y la imagen de Francisco Camps taladrado por el martirologio de Gürtel es más conocida que la plasticidad de cualquiera de los cristos de color merluza que pintó Ribera. Por no hablar de las "galletas" y las "magdalenas" del argot de la corruptela, que han barrido al bunyol.



Y lo peor de todo: la imagen de Luis Vives (su tratado De subventione pauperum sobre la función social de la propiedad privada y de su obligación de auxilio) ha sido arrasada por la imagen de Margarita de la Vega, la esposa de Ripoll, llamando por el móvil de su marido (el que pagamos todos) desde Grecia al compinche Rafael Gregori para negociar el disfrute de la lancha Pershing de Enrique Ortiz porque, según revelan las escuchas de la policía, el suyo (el que se supone que paga ella) cuesta cinco euros el mensaje. Ese es el logotipo que nos identifica.

ARA LI TOCA A VILLA


I a Bojan, i a Pedro. Entre tots han de fer la “feina” que sol fer Messi.
És cert que si Leo és el millor jugador del món i que de les seves botes surten jugades que d’altres jugadors no són capaços de fer. Ni tampoc tenen la visió de joc de Messi. Però cap jugador del Barça està mancat de qualitat. Villa i Pedro van ser titulars amb la selecció espanyola campiona del món. Això vol dir alguna cosa! I Bojan és internacional en seleccions inferiors, però ha demostrat que té gol.
Els aficionats del Barça no s’han de veure decebuts dels partits que s’han de jugar durant les properes setmanes i ens els que no jugarà l’astre argentí. Tot el contrari, el Barça ha de saber guanyar els partits.
Es diu que el Barça té un patró de joc. Que els jugadors podrien jugar amb els ulls tancats. Ara és un d’aquells moments en que ho han de demostrar. Si és que la tenen, s’han de treure l’etiqueta de “messidependència” i demostrar la seva vàlua individual, ja que la col·lectiva ja està demostrat que la tenen.
Villa és un dels màxims golejadors de la Lliga. Ara mateix no ho recordo però crec que és el màxim golejador espanyol. De moment al Barça no està tenint gaire sort (1 gol en tres partits) Però d’oportunitats no n’hi han faltat. Només li cal tenir una mica més de punteria per a perforar les porteries contràries.
Bojan no és un jugador que disposi de massa minuts, però quan juga compleix. És un dels jugadors que més gols fa pel temps que juga i, sempre que Guardiola li ha donat confiança, el de Linyola no ha defraudat.
Pedro en canvi, encara no és un gran golejador. Se’l coneix més pels gols decisius que ha marcat amb el Barça i per haver-ho fet a totes les competicions oficials durant l’any 2009, Però a Sud-àfrica amb la “Roja” no va marcar. Ara, després d’un temps en que ha estat una mica barallat amb el gol, ha de tornar a recuperar l’olfacte golejador.
Ja no demano que tots tres juguin de meravella (ja seia massa!), només cal que algú d’ells pugui suplir amb prou solvència a Messi.
Encara que no jugui, els diaris seguiran parlant de Leo. Segur que cada dia ens passaran “l'informe mèdic” de com evoluciona de la lesió que li va fer el jugador el Atletico de Madrid Ujfalusi: si ja s’entrena al marge de l’equip, si ja ha començat a tocar pilota, etc. És el que té ser el millor jugador del món i el més determinant de Barça.
Malgrat tot, espero que només se’n parli en aquest termes i no se’l trobi a faltar. Si això passés, voldria dir que el Barça no està jugant bé i el que encara seria pitjor, que no estaria guanyant els partits.
Espero que no...

dilluns, 20 de setembre de 2010

EL FULLETÓ DE LES JORDADES “GRESOL”


Sota el títol “Fi de la incertesa”, la fundació Gresol, apadrinada per la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa, organitza l'1 d’octubre a Amposta les IX jornades “Gresol”. La jornada està mol atapeïda i plena d’intervencions destacades. Personalitats que, només escoltar el seu nom, ja convida assistir-hi. De totes formes cal dir que l’acte no està obert al públic en general i cal inscriure’t al preu de 110 € (dinar inclòs) per a tots aquells que no en siguin socis. La data límit de la inscripció és el 29 de setembre i les places són limitades.
Entre els qui assistiran, a part de polítics tant destacats com el president de la Generalitat José Montilla, el cap de l’oposició Arturo Mas, també hi figuren l’exministre del PP en temps d’Aznar Cristobal Montoro, Sandro Rosell, president del Barça, Miquel Roca, qui va ser destacat dirigent de CiU, Andreu Mas-Colell, exconseller de la Generalitat, Josep González, president de PIMEC i el “casero” Germà Bel, doctor en economia i catedràtic de la Universitat de Barcelona.
Però anem al fulletó. Quan el vaig veure, em va sorprendre el mal funcionament del protocol. En primer lloc figura José Luis Mora, president de la Cambra de Comerç i el president de la Generalitat està en 4t lloc darrera de l’alcalde d’Amposta.
Hauria de saber qui dissenya aquestes coses i també qui ho supervisa que, quan a un acte hi assisteixen personalitats rellevants, cal que figurin a un lloc preferent. En aquest cas estic parlant del José Montilla. No cal que de forma destacada, però si que hauria d’estar en primer lloc.
No vull pensar que l’errada sigui deguda a l’ego que hi tenen alguns a l’hora de “figurar”.

diumenge, 19 de setembre de 2010

S’HA MORT JOSÉ ANTONIO LABORDETA.

LABORDETA. EN MEMÒRIA



Descansi en pau allí on vagi.

La Sabina. Labordeta



Canto a la libertad. Labordeta

ENCARA NO CAL FER VOLTAR LES CAMPANES


Encara que els tècnics considerin més idoni el municipi de Zarra (València) com l’emplaçament per ubicar-hi el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) o “cementiri” nuclear, Ascó està en segon lloc i segons sembla a un marge molt curt de distància.
Ara manca la decisió política i ja sé sap que, sovint, els polítics no tenen el mateix criteri a l’hora de prendre una decisió i més una de tant transcendental com aquesta.
Hi ha diaris, com el Punt que pràcticament descarta que el MTC es pugui acabar instal•lant a la Ribera d’Ebre. Jo, a l’hora de fer una afirmació així ho diria amb “tota la precaució del món”. Per tan, encara no és l’hora de “ver voltar les campanes”, caldrà esperar, segons pareix unes setmanes més.
Segons l’edició d’avui del Punt, els punts febles d’Ascó sobre Zarra són les dimensions dels terrenys on s’acabaria ubicant l’MTC i la proximitat a la indústria química de Flix. Segons aquesta informació, els terrenys que posa a disposició el municipi valencià són tres vegades més grans que els que es destinarien a Ascó. Per altra banda, la proximitat de l’MTC amb la química de Flix, deu de resultar un còctel massa “explosiu”.
Curiosament, s’acabi instal•lant a Zarra, Ascó o alguna de les altres candidates, tindrà sempre detractors. Encara que també molta gent que hi estarà a favor, com els consistoris que van presentar la candidatura (de no ser així no en serien candidates) També hi està a favor una plataforma ciutadana de Flix i un bon nombre de gent de Riba-roja d’Ebre, que veuen garantit el seu futur amb l’emplaçament del cementiri nuclear, la qual cosa, segons pareix, donaria molts llocs de treball a la zona. Els “contres” o inconvenients no els tenen en compte.
Tampoc s’hi mostra d’acord el PP. Tant mateix no podria ser d’una altra forma. Els populars aprofiten qualsevol decisió que prengui el govern central per atacar a Zapatero. L’MTC no en podria ser l’excepció.
El PP valencià afirma que Zapatero “ha jugat amb els valencians” i, encara més, l’executiu de Camps (el dels vestits a mida) l’acusa de “negar l’aigua a València i enviar-li residus”. I és que mai plou a gust de tots.

Més informació:

Diari el Punt.

El Periódico de Catalunya.

dissabte, 18 de setembre de 2010

LA PENÚLTIMA “MARAGALLADA”


Se’n diu “maragallada” d’aquelles ocurrències i fets, de vegades xocats, d’altres estranys que ens tenia acostumats l’expresident Pasqual Maragall.
La “penúltima” es va produir aquesta mateixa setmana. En una entrevista que li van fer per a una revista de Convergència, Maragall va dir alguna cosa així: “Ara li toca ser president a Mas. Després de 7 anys està bé una alternança política”.
Sóc el primer que penso que les alternances polítiques són necessàries, de vegades simplement per “higiene democràtica”. Però quan va governar CiU en temps de Jordi Pujol no es va estar 7 anys, sinó 23! I tots tenim ben present com van acabar governant i la sensació que van tenir quan no van governar va quedar ben reflectida amb les paraules de la Marta Ferrusola: “Ens han pres la Generalitat”. I és que se’n sentien els amos absoluts. Com també passa amb l’ajuntament d’Amposta, només per posar un exemple.
De les declaracions de Maragall,, CiU n’ha fet “punta al llapis”, es a dir, n’ha sabut treure profit. Evidentment a una entrevista no es diuen només els “titulars” que hi solen posar els periodistes. Es diuen motes coses i, de vegades, alguna d’elles es treu de context i es fa servir de manera partidista. No he llegit l’entrevista, però em sembla, segons els comentaris que he llegit que es va fer això, ja que pareix que Maragall va dir, finalment que volia que “guanyessin els socialistes”. Com no podia ser d’una altra manera...
L’altre personatge de la setmana ha estat Jaume Sobraqués, un exdiputat socialista que ara està fent campanya per a Arturo Mas i aquest el presenta com exemple dels “socialistes desencantats” i com a un integrant més e la “casa gran” del nacionalisme.
Jaume Sobraqués, ja farà uns 10 anys, amb govern de Jordi Pujol, va ser nomenat director del Museu d’Història de Catalunya. Quan me’n vaig assabentar del nomenament vaig pensar que “alguna cosa passava”. No ho veia clar. Que un socialista hagués estat escollit per ocupar un càrrec d’una institució depenent de la Generalitat, no ho acabava de veure-ho...
El Triangle, quan donava la noticia, hi vaig poder llegir un comentari que parlava de que “El projecte era addient (sic) per un historiador com ell”. Que no em contin històries. CiU no “col•loca” ningú sinó és de la seva absoluta confiança i, era evident, que un dia o un altre li acabarien “passant factura” per aquell treball. I ara, finalment n’ha arribat l’hora.
El cas Sobraqués és comparable amb el d’Ignasi Guardans”. Quan Mas va decidir que no seria el candidat de la federació a les eleccions europees de l’any passat, i va “regalar” el seu lloc a Ramon Tremosa, Guardans va ser “fitxat” pel govern central per ocupar el càrrec de director general de l’Institut de Cinematografia i Arts Visuals. No sé si finalment demanarà els carnet socialistes, tal vegada no, però a qui li estranyaria si un dia acabés fent campanya per algun dirigent socialista?
Normalment ningú mossega la ma de qui li dóna de menjar.

divendres, 17 de setembre de 2010

“ALLIBERATS” POLÍTICS


Aquest matí, un company de treball, tot llegint el diari, s’ha referit al comentari que hi havia (pareix ser que d’un lector) sobre la reducció d’alliberats sindicals que proposa la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre i que recolzaria el seu líder nacional Mariano Rajoy. El lector comparava els alliberats sindicals amb els “alliberats” polítics, es a dir, amb els càrrecs electes que es dediquen total o parcialment a la tasca de “fer política”.
Y no cal anar-los a buscar als despatxos “grans” del ministeris, conselleries i d’altres administracions. De polítics que es dediquen total o parcialment a fer política i que, fins i tot, no tenen d’altra professió, n’hi ha fins i tot als ajuntaments de petites ciutats. Sense anar més lluny a Tortosa i a Amposta. Del grup de govern del consistori ampostí, d’un total de 9 regidors, només n’hi ha un que no està alliberat. La resta tenen dedicacions parcials o totals.
En aquests temps de crisi, des de la UE es va demanar al govern espanyol que reduís la despesa pública. El govern va prendre diverses mesures, la majoria d’elles criticades i poques aplaudides. Les més criticades van ser la reducció de sou dels empleats públics, la congelació de les pensions per a l’any 2011 i l’increment en dos punts del tipus general de l’IVA. Possiblement la única acceptada majoritàriament va ser l’eliminació dels 2.500 euros de l’anomenat “xec nadó”.
Les veus autoritzades i més discrepants sobre aquesta reforma, proposaven altres mesures que, el govern, fins ara, no ha pres o si ho ha fet, no amb la contundència que mereixeria per a pal•liar en aquests moments els efectes de la crisi.
Aquestes mesures un, des d’aplicar un impost a la banca, fins la reducció d’algun ministeri.
Alguns ministeris que estan “a la picota” són el de Cultura, Ensenyament, Igualtat, etc. Moltes vegades es parla de “reunificar”. D’altres de suprimir directament. De fer-se, la quantitat d’alts càrrecs que sobrarien significaria una despesa considerable. Però també sobraria personal de diverses categories que, evidentment, caldria recol•locar.
Però posats a parlar de suprimir, ja fa temps que es parla d’eliminar les diputacions provincials.
No cal ni dir que el paper que avui tenen aquests “ens locals” és més de “repartidora” dels diner públics que arriben des de Madrid i que acaben parant, majoritàriament, als ajuntaments respectius de cada província.
Quan vivia a la galera, recordo, que dues cases dalt de la dels meus pares s’hi tancava per les nits un camió de la brigada de “vies i obres” de la Diputació de Tarragona. La “seu” de la Galera encara disposava d’un altre camió i d’una furgoneta per a desplaçar el personal des d’allí al punt de treball. Aquests altres vehicles havien de quedar-se al carrer. Aquesta brigada d’obres s’ubicava al meu poble per que el seu caporal era d’allí i estava integrada quasi que exclusivament per veïns de la Galera. D’això ja se’n encarregava el caporal.
Fa uns anys era fàcil trobar-los arranjant alguna carretera o segant les herbes de les voreres quan aquestes eren molt altes. Ara ja no se’ls veu. Ni tants sols es veuen els treballadors de les brigades que pertanyen a la Generalitat de Catalunya.
La Diputació de Tarragona també té conservatoris de música o escoles d’art. Res que no sigui assumible per altres administracions de “creació” més recent. Evidentment estic parlant de la Generalitat de Catalunya.
I així podríem continuar fins arribar als consells comarcals. No podrien els ajuntaments tenir les competències que ara tenen els consells. Evidentment, sí.

dijous, 16 de setembre de 2010

SIMPLEMENT ALICIA (SÁNCHEZ CAMACHO)


Després d’escapçar el PPC en diverses ocasions (Josep Piqué, Daniel Cirera...), pareix que finalment, la direcció nacional del PP, ha trobat amb l’Alicia Sánchez Camacho a la seva dirigent ideal.
De vots no sé si en guanyarà, però és cert que està seguint al peu de la lletra les directrius que sé li encomanen des de Madrid.
Fins ara ha demostrat què és una dona valenta, sense escrúpols i que no s’arronsa per res ni davant de ningú. Encara que de vegades i com es diu vulgarment, “pixi fora del test”, sense importa-li gaire a qui acabi esquitxant.
No fa gaires setmanes el PPC repartia uns fulls clarament xenòfobs on la immigració era un dels principals mals del país (evidentment, sempre per darrera de Rodríguez Zapatero, el “càncer” que el PP tracta d’extirpar.
Però la “fotuda de pota” més gran, la que la qualifica, sinó definitivament, d’una maner molt important, van ser les declaracions que va fer a la SER abans d’ahir.
Era entrevistada en directe per Carles Francino al “Hoy por hoy”, el programa més escoltat de les ones radiofòniques espanyoles des dels temps de l’Iñaqui Gabilondo. Quan Francino li va preguntar que pensava sobre els casos de corrupció que esquitxen el PP (Gürtel, Brugal, Palma Arena, etc.), ella es va desinhibir de la pregunta i va sortir atacant el govern de Zapatero amb unes acusacions que, els mateixos col•laboradors de Francino, van demostrar que eren del tot falses. Va acusar-lo (al govern Zapatero) d’haver estat condemnat de forma ferma pel Tribunal Suprem per suborn. Així, tal com sona...
L’Alicia es remuntava als anys en que José Antonio Alonso (amic personal de Zapatero) va ocupar la cartera d’Interior del govern espanyol. Va acusar a la policia espanyola d’haver fet informes falsos quan, en una manifestació, un grup de militants populars va esbroncar i insultar a José Bono, llavors ministre de Defensa. Va dir que ella havia tingut accés al sumari i “això era així”. Ràpidament, l’equip de documentació de Francino van buscar els antecedents. Francino la va advertir que el que estava dient no era cert. Però l’Alicia no va rectificar. Ni, evidentment, es va disculpar després.
De la “penúltima” se’n fan ressò els diaris avui. Es tracta del nou fitxatge de cara les properes eleccions autonòmiques. Si fa uns dies el PSC anunciava el retorn a la política catalana de qui va ser alcalde d’Hospitalet de Llobregat Celestino Corbacho, l’Alicia ha anunciat el nou “aterratge” de “l’enfant terrible” del PP català (Alejo Vidal-Quadras ) Un personatge que, tot i ser d’aquí, s’ha caracteritzat per l’animadversió que té a tot allò que soni a Català. Ella, ell i els altres s’ho faran, encara que de vegades el mal que poden acabar fent és de dimensions considerables.

Més informació al Triangle.

dimecres, 15 de setembre de 2010

LA RIVALITAT AMPOSTA-TORTOSA


La majoria dels lectors coneixereu de ben segur “l’eterna” rivalitat que hi ha entre la capital del Montsià i la del Baix Ebre o, el que és el mateix, entre Amposta i Tortosa.
Aquesta rivalitat s’ha fomentat i s’ha explotat tradicionalment per la federació de CiU d’Amposta. No em consta que aquesta rivalitat es visqui igual des de Tortosa, encara que, de vegades, si que la percebo en moments puntuals.
No fa gaires dies, una companya de treball (ja sabeu que treballo a Tortosa) em deia que s’ha filla segurament que hauria d’anar a estudiar a l’Escola Oficial d’Idiomes d’Amposta perquè a Tortosa no hi havia plaça i això era així perquè duran l’època en que Marta Cid va ser consellera d’Educació, va “dividir” l’EOI entre les dues ciutats del territori. Segons la meva companya no hi ha cap precedent en tota Catalunya de dues escoles oficials separades per tants pocs quilòmetres.
De Tortosa també es mira en preocupació la futura zona comercial que s’està construint a Amposta entre la C-12 o l’Eix de l’Ebre i el cementiri i que, amb tota probabilitat s’inaugurarà el proper mes d’octubre i ja hi ha qui diu que s’aprofitarà per a que vingui l’Arturo Mas i pugui fer campanya electoral. Aquesta zona comercial comptarà, segons pareix, amb un gran Carrefour i d’altres botigues de cadenes especialitzades en diversos sectors de productes de consum de gran sortida.
Mirar de comparar-se amb el veí i voler fomentar aquesta rivalitat, és, al meu parer, un símptoma de debilitat i tenir un accentuat complex d’inferioritat. Una ciutat s’ha de valorar pel que és capaç d’aconseguir i no de mirar de superar l’altra en tots els camps.
Des del meu partit sempre hem defensat que si les dues ciutats capdavanteres del territori anessin “agafades de la ma” en projectes comuns, segurament s’aconseguirien més coses. Durant els anys en que Tortosa tenia un ajuntament d’esquerres presidit per un socialista, des d’Amposta sé li donava tota la culpa de les coses que passaven (o deixaven de passar) a Tortosa. Era comprensible que les relacions entre totes dues ciutats no haurien de passar, precisament, pel seu millor moment.
En les darreres eleccions, CiU va recuperar l’alcaldia de Tortosa i a Amposta van guanyar “els de sempre”. Després de dues legislatures, un altre cop hi havia dos alcaldes del mateix “color”. Ni així s’ha aprofitat l’ocasió de treballar plegats. Crec que l’únic projecte comú que s’ha fet és un consorci hospitalari que compta amb un tercer soci: Reus.
Només fa uns mesos va aterrar a Amposta una autoescola tortosina. Abans ho havien fet algunes botigues com Forés, Francés, Gascó i la Villa de Sitges. Aquesta autoescola a Tortosa porta per nom Tortosa & Temple. En canvia a Amposta s’ha optat per substituir el nom de Tortosa i aquí es diu Temple & Autoescoles.
Un que és malpensat de mena, creu que els seus propietaris han fet aquesta variació per no perdre, d’entrada, hipotètics clients que, possiblement, la paraula Tortosa “posada” a Amposta els hi hauria “fet mal a la vista” i hauria segut un impediment a l’hora d’anar-hi a treure’s el carnet de conduir.

dimarts, 14 de setembre de 2010

“ARA”, UN NOU PROJECTE PERIODÍSTIC


En ple debat sobre la viabilitat de la premsa escrita, segons informa el Triangle en la seva edició digital, ara, a Catalunya se’n està gestant un.
Certament, només fa uns mesos, algú va posar en dubte sobre si era rendible fer un diari imprès ara que estem en plena era digital hi ha molts usuaris que els llegeixen per Internet. Els editors de la premsa escrita creuen que sí, que encara és viable editar-los. També deu de pensar així el grup català “Cultura 3”, dirigit pel periodista Carles Capdevila i que també compta entre els seus accionistes a altres periodistes de renom com Toni Solé, Albert Om, Toni Clapés, Antoni Bassas, etc.
Darrera d’aquesta nova experiència periodística es trobaria el també periodista Vicent Sanchís que va dirigir el diari Avui entre 1996 i 2007. La darrera ocupació de Sanchís va ser la direcció del canal Barça on va arribar de la ma del seu amic Joan Olivé, qui va ser director general en la darrera època de Joan Laporta, aquell que cobrava 600.000 euros a l’any, o sigui 100 milions de les antigues pessetes.
Aquest nou diari es titularà “Ara” i, pareix, sortirà a la llum el dia següent a la celebració de les eleccions autonòmiques, o sigui, el 29 de novembre.
A la majoria de la premsa escrita, la línea editorial, sol seguir una certa tendència ideològica o política. Així, a la majoria dels ciutadans se’ls hi pot intuir la seva la seva manera de pensar depenent del diari que comprin al quiosc.
No estic descobrint res si dic que diaris com l’ABC, el Mundo o la Razón són de clara tendència “nacionalista espanyola”. I ja no en parléssim dels desapareguts Ya o Arriba. Mentre que el País tothom sap que és d’esquerres.
La premsa catalana no pot ser una excepció. El Periódico de Catalunya el llegeixen, principalment, lectors d’esquerres moderats, bàsicament socialistes. La Vanguardiaa estat sempre el diari de la “burgesia catalana”, fundat pel compte de Godó. Darrerament s’ha convertit amb el diari de referència dels afiliats i simpatitzants de CiU. El diari el Punt té una marcada ideologia nacionalista-independentista, a l’igual que l’Avui que, des de fa pocs mesos pertanyen a la mateixa empresa editora i, encara que conservin les respectives capçaleres, comparteixen molt de contingut.
L’Avui, des d’un bon començament tenia una major inclinació a una ideologia nacionalista moderada (el que representaria CiU), però en els darrers anys s’havia inclinat més cap els postulats d’ERC.
És contradictori que els “convergents”, sempre tant nacionalistes, hagin de llegir un diari en castellà com és la Vanguarida. Possiblement això mateix ha inspirat la creació d’aquest nou projecte anomenat “Ara” i, on, la majoria de les firmes més significatives, també seran coneguts periodistes de l’entorn de CiU, molts d’ells “fets”, professionalment parlant, a la TV3 o Catalunya Ràdio des de les èpoques en que Jordi Pujol n’era el president de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 13 de setembre de 2010

LES INCOHERÈNCIES DEL PP


Tal i com ens recordava la Veu de l’Ebre al passat número, el PP, mentre demana la legalització de la caça de barraca, s’oposa a protegir els bous.
A l vida hi ha que ser coherent. No pots “predica” una cosa i fer tot el contrari. Al menys, aquesta és la meva filosofia.
Si ens posem a comparar la “caça de barraca” i els “bous”, hi trobarem més similituds que diferències. En la cosa que més s’apareixen, és que totes dues són tradicions arrelades al territori, com també ho són al País Valencia.
Per unes o d’altres circumstàncies, del riu Sénia cap a vall, són molt més tolerants (o permissius, col vulgueu dir-li) Allí pareix que els bous (en totes les seves modalitats: de plaça o correbous i embolats –els capllaçats no són tradició-) no corren perill. Les associacions pro defensa dels animals sembla que allí no actuïn (o, al menys ho desconec)
També passa amb la caça amb barraca utilitzant el vesc. Mentre la UE la prohibeix per no ser una caça selectiva, es a dir, igual s’agafen els tords com diverses varietats de moixonets, i està perseguida pels agents forestals dependents de la Generalitat de Catalunya, els de Sant Rafel, Rossell, Canet lo Roig, etc. casen sense cap tipus de problema.
Faria bé el PP, en tot cas, defensar totes dues tradicions. No s’entén que, mentre en vol legalitzar una, s’oposa a que es protegeixi l’altra. Que si fa o no fa, vol dir la mateixa cosa que “no la defensa”.
Conec a Fernando Alcanar, de la galera, un militant del PP prou amic de la líder de la comarca el Montsià Isabel Salas, d’Ulldecona. Fernando és un conegut barraquista. Té aquesta afició i fins ara la practicava durant l’època d’entrada dels tords que és, aproximadament, a partir de la segona quinzena d’octubre. Segurament els caçadors experta ens podrien confirmar que en passen més en lluna plena i és quan més caça es fa. Segurament Fernando té que veure amb aquesta actitud del PP.
Però al PP hi ha més incoherències. Si us en recordeu, quan es preparava la multitudinària manifestació del 10 de juliol i el president Montilla va dir que volia anar darrere una senyera, dels de les files populars se’l va criticar al•legant que la senyera era l’ensenya nacional que representava a TOTS els catalans (“tots” ho he posat amb majúscules per a remarcar-ho més) Bé, dissabte a Amposta, com a quasi tots els pobles i ciutats de Catalunya es va celebrar l’11 de setembre, la diada nacional de Catalunya. Com us explicava divendres, des de l’ajuntament i, en comitiva, es porta la senyer fins el pont penjant i resta allí durant tot l’any, fins a l’11 de setembre de l’any que ve. El PP d’Amposta no va ser present als actes, al menys amb les seves persones més representatives (president, secretari d’organització, etc.) La qual cosa no deixa de sorprendre una mica. Després d’uns anys on el PP ampostí ha passat pel més absoluts ostracisme (cap regidor en les dues darreres legislatures), ara pareix que hagi agafat una bona embranzida amb una executiva remodelada i amb ganes de treballar. Era un bon moment per a donar-se a conèixer en públic i ser present en un dels actes de més calat polític del nostre calendari.
Una cosa similar va passar a Barcelona. El PP va rebutjar assistir a l’entrega floral que es fa al monument de Rafel Casanova, qui va ser el conseller en cap de Barcelona a la guerra de Successió, segons ells per no escoltar l’escridassada i els xiulets d’un sector del públic assistent.
Crec que els dos exemples són bona mostra del significat que té Catalunya per al PP: cap!

diumenge, 12 de setembre de 2010

NIMES


Nimes es una petita ciutat francesa situada al sud de país, entre Marsella i Montpeller. Té força similituds amb Tarragona, tan pel nombre d’habitants (uns 140.000) com pel seu passat romà.
Aquest mes d’agost i durant una setmana va ser el nostre destí turístic. Allí establirem la nostra “base d’operacions” per a desplaçar-nos a algunes ciutats i pobles de la zona, com ara Montpeller, Avinyó i d’altres, inclòs el paratge natural de la Camarga, comparable amb el nostre delta de l’Ebre, però força més gran. El seu propi riu, el Roina, d’aquell del que Mas, el líder de CiU, està capficat en fer-ne un transvasament cap a l’àrea de Barcelona, té molt més cabal que l’Ebre.
La capital del departament del Gard (el departament és l’equivalent a la nostra província) és una ciutat amb atractius inqüestionables. Sobre tot, i com he dit abans, cal destacar els monuments que encara es conserven del seu passat romà: el circ, anomenat les Arenes i inspirat amb el famós Coliseu de Roma; la “maison Carrée” (o la casa quadrada), un temple consagrat al culte imperial; la porta Augusta, una part molt petita del que va ser una de les entrades a la ciutat al temps dels emperadors romans; la torre Magna, que des de la part més alta d’un turó domina la ciutat; el temple de Diana, dintre del parc de la Fontaine (de la Font), l’únic testimoni dels que va ser una gran construcció dedicada al culte dels déus.
Les Arenes té la característica de seguir en ús després de dos mil•lennis. Si abans s’hi feien lluites de gladiadors o espectacles amb lleons, ara s’hi fan corrides de toros. Efectivament, les Arenes s’ha convertit en una plaça de bous. Del 16 al 19 de setembre s’hi farà la “Feria des Vendanges” (la Fira de la Verema) y, segons els programa, es duran a terme 4 corrides, dues corrides mixtes i una “novillada”. Al cartell hi ha toreros amb tant de renom com César Jiménez, Enrique Ponce, Curro Diaz o el Juli.

Sense cap mena de dubte, el parc de la Fontaine crida l’atenció tant per la seva extensió, com per l’ús que sé li va donar en el moment de construir-lo. El parc, que agafa el nom d’una font de diversos brolladors que hi ha tot just a l’entrada, la part més propera a la ciutat, va ser construït a la meitat del segle XVIII, durant el regnat de Lluís XV i té una sèrie de infraestructures hidràuliques, sobre tot canals, destinats a emmagatzemar l’aigua per proveir-ne la citat en temps d’extrema sequera. A mi, el parc, em va recordar al de les Tulleries de París, tan per les seves dimensions, com pel seu disseny.
Però Nimes també té la seva part negativa. L’altre diu, un amic, em feia un comentari sobre una foto que vaig penjar a Flickr i en la que es podia veure la plaça del palau dels Papes d’Avinyó. Em deia que la majoria de les ciutats franceses, al contrari que les d’aquí, “estaven molt netes”. Nimes deu de ser una excepció. L’ajuntament s’esforça en mantenir-la neta. Els vehicles elèctrics surten cada matí amb aquest propòsit. Però si la gent no s’esforça una mica més, els resultats són els que són.

El tema de la circulació rodada també mereix capítol apart. No sé si té que veure que dues de les principals vies estaven en obres aquest estiu (el bulevard Gambetta i l’avinguda de Victor Hugo), però el cert és que era força caòtica. Allí imperava la “llei del més fort”. Quan havies d’accedir a algun carrer, normalment havies d’esperar que “passessin tots”. Quasi mai et cedia el pas ningú. Els vianants creuaven per on els hi donava la gana, sense fer-ho pels passos zebra destinats per aquest ús. I a l’hora d’aparcar et podies trobar cotxes per damunt de qualsevol vorera o lloc prohibit, fins i tot al mig del carrer, la qual cosa impedia el pas dels altres cotxes. Més del 90 % de les places d’aparcament del centre de la ciutat són de pagament i, a sobre, amb limitació de dos hores com a màxim. No sé com deuen de solucionar el tema de l’aparcament de llarga durada.

Qui hagi viatjat a França deu de conèixer que els preus d’algunes coses, comparat amb els nostres, resulten força cars. A un bar prop de les Arenes, de dues cerveses (d’importació, ja que França no es caracteritza per la elaboració d’aquesta beguda) ens constaren al migdia 7,20 euros. Curiosament, al mateix bar i per la tarda, per les “mateixes” dues cerveses, ens van cobrar 6 euros! També ens van constar 6 euros dues cerveses belgues “d’abadia”. El mateix preu (o fins i tot inferior) que et costarien aquí.

dissabte, 11 de setembre de 2010

La trampa del dret a decidir

El gir sobiranista és una argúcia de CiU, que en el fons vol tornar a l'època del peix al cove
Hi ha expressions que de forma imprevisible fan fortuna, sovint no tenen un significat gaire precís i, per tant, es presten a fer-ne interpretacions diverses. Des de fa uns anys, el dret genèric a decidir sobre el que sigui s'ha transformat en una reinvenció bastant descafeïnada de la vella consigna favorable a l'autodeterminació de Catalunya, una exigència que, recordem-ho, va caure progressivament en desús quan es va culminar la transició. La normalitat democràtica convertia aquesta demanda en una mica absurda perquè els catalans vam passar a elegir periòdicament entre partits i coalicions més o menys autonomistes, nacionalistes o federalistes.
El panorama polític català va començar a canviar el 1999 i, sobretot, ho va fer el 2003, quan ERC va obtenir 23 diputats autonòmics i el PSC va guanyar per segona vegada les eleccions en nombre de vots, i en aquesta ocasió va poder formar Govern mitjançant un acord tripartit d'esquerres. La nova ERC liderada per Carod-Rovira no amagava el seu independentisme malgrat que sabia que el seu desig no es materialitzaria demà passat ni l'altre. CiU se'n va anar a l'oposició, desacreditada entre el seu electorat més nacionalista per vuit anys de pactes amb un PP rabiosament espanyolista. El resultat va ser, per una banda, que els socialistes catalans, durant molts anys vilipendiats pel seu vincle amb el PSOE, van passar a ocupar una part substancial de la centralitat catalanista, i, per una altra, que ERC es va convertir en una opció electoral útil que combinava radicalitat independentista i pragmatisme polític.

D'aquesta manera, el famós pal de paller que Jordi Pujol havia construït hàbilment durant dues dècades va patir un seriós revés. El partit més gran de la federació nacionalista, CDC, va haver de trobar nous arguments i, a partir del 2006, va pensar ni més ni menys que a refundar el catalanisme. L'any següent, Artur Mas va convocar la casa gran i mitjançant un joc de paraules va decidir que havia arribat el moment de «substituir la defensa de l'autonomia o de l'autogovern pel dret a decidir en tot allò que ens és propi», va solemnitzar. Es tractava d'una fórmula copiada del nacionalisme basc, que podia expressar una gran radicalitat política al matí però que a la nit no comprometia a res. Amb això Mas donava per superat l'autonomisme però sense avalar un projecte polític independentista. Així, els convergents pretenien, sacsejant les aigües del catalanisme, desplaçar de la centralitat el PSC i robar una part del perfum rupturista a ERC. Encara que amb això afavorien, com així ha estat, el creixement sociològic de l'independentisme.

Vist en perspectiva, els dirigents de CDC han demostrat ser uns hàbils il·lusionistes. Les circumstàncies els han estat favorables. La foto final que avui ens queda de tot el procés de reforma estatutària és la d'un sonor fracàs, encara que és una imatge falsa, alimentada pels interessos polítics d'uns i la miopia dels altres. La manifestació multitudinària del 10 de juliol va ser l'apogeu d'aquesta nova consigna sens dubte atractiva però radicalment vàcua anomenada dret a decidir. Perquè en realitat aquesta fórmula per ella mateixa no duu enlloc. Reclamar l'autodeterminació únicament té sentit si es té un autèntic interès per exercir aquest dret amb l'objectiu de trencar, de separar-se, en aquest cas, de la resta d'Espanya. Però si no es té un projecte polític independentista, com és el cas de CiU, aleshores només serveix altres objectius, purament de màrqueting electoral. M'imagino que els independentistes autèntics no esperen que es canviï un dia la Constitució per incloure aquest dret i llavors poder exercir-lo. Aquells que en realitat desitgen la secessió, tant si són de dretes com d'esquerres, lluiten per aconseguir una majoria social i política al Parlament de Catalunya que un dia els permeti proclamar la separació de forma unilateral per després ratificar-la en referèndum. Tot el que no sigui això és marejar la perdiu.

A la meva manera de veure, la consigna del dret a decidir que esgrimeix ara CiU significa el pas de l'autonomisme sempre insatisfet que durant 23 anys va practicar amb gran mestria Pujol a la retòrica sobiranista però impotent de Mas. Per això, aquest gir sobiranista no és altra cosa que una argúcia, una trampa, mitjançant la qual oposar-se a la proposta federal dels socialistes. Malgrat la fermesa política de José Montilla, és cert que al socialisme català li ha faltat potència discursiva. A més a més, les veus que dins del PSC proposen trencar amb el PSOE reflecteixen desorientació i un cert complex d'inferioritat davant del nacionalisme. Mentrestant, l'oferta electoral de l'independentisme s'ha fragmentat a causa de rivalitats personals, i és per la dreta on a ERC li apareix ara un seriós competidor: el secessionisme populista de Joan Laporta. Tot apunta que el principal beneficiari d'aquesta divisió serà CiU. Els convergents hauran de seguir pescant en les aigües del radicalisme, amb propostes com la del concert econòmic, encara que en el fons no volen altra cosa que tornar als bons temps del peix al cove. Tindrem temps per anar-ho comprovant.

Joaquim Coll Historiador