dissabte, 30 d’octubre de 2010

BIENNAL D'ART CIUTAT D'AMPOSTA





Com és tradicional, cada dos anys, a Amposta es porta a terme la biennal d'art (BIAM 2010) Avui, dintre d'una agenda força atapeïda per a tothom, s'ha fet públic el fallo del jutjat i s'ha pogut veure l'exposició, per primera vegada dintre del recinte del Centre d'Arts Visuals acabat d'inaugurar.
Entre les més de 100 obres presentades, les dues guanyadores ex aequo han estat "Tres aproximacions al lloro activista" de Rafel G. Bianchi, d'Olot i "La naturalesa de l'engany" de Xavier Ristol de Sabadell.

INAUGURACIÓ DEL CENTRE D'ARTS VISUALS




Aprofitant la visita a Amposta del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserres, també s'ha inaugurat el Centre d'Arts visuals, a la part de darrere del Museu del Montsià.
Per a l'ocasió s'ha representar l'espectacle "Moviment". Un muntatge que barrejava la llum, alb la música i la dansa contemporània. Hi han participat Edgar de Ramon, Santi Valldepérez, Agustí Roé, alumnes de mitjans audiovisuals, cicle de Gràfica Publicitària i Art Mural d'ESARDI i l'escola de dansa Maria Lozano que comptava entre les seves ballarines a Alba Kohen. 

INAUGURACIÓ DE L'ARXIU COMARCAL



El Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya ha inaugura avui a Amposta l'arxiu comarcal del Montsià.
 


Les dues primeres exposicions que es poden veure són sobre els cartells de la Guerra Civil Espanyola i una part del fons de la família Sabaté d'Amposta.

DINAR AMB LA CONSELLERA TURA


L'agrupació del PSC d'Amposta ha organitzat avui un dinar de militants i simpatitzants amb la Consellera de Justícia del Govern de la Generalitat Montserrat Tura i número dos per Barcelona (darrera del President Montilla) a les properes eleccions autonòmiques del 28 de novembre.
El dinar s'ha fet al conegut restaurant l'Estany de Lluís Garcia, al bell mig del delta de l'Ebre.
Entre els assistents hi eren presenta la majoria d'alcaldes, diputades i directors dels SS.TT de la Generalitat. 




divendres, 29 d’octubre de 2010

ADÉU, MARCELINO

Hi ha gent que per la seva qualitat humana, intel·lectual, artística, etc. se’ls pot conèixer només pel seu nom de pila. Uns quans exemples els podem trobar amb Santiago, Felipe, Dolores... Crec que tothom sap que m’estava referint a Santiago Carrillo, Felipe González i Dolores Ibárruri (la Pasionaria)
Avui ens ha deixat Marcelino Camacho, una de les figures clau de la denominada transició espanyola. Sense persones com ell, no hauria estat possible fer el traspàs com es va fer d’una dictadura sagnant a una democràcia plena. D’una altra forma, segurament, però no com la va idear el llavors president del govern Adolfo Suárez, un personatge que ara no se’n recorda de res...
Marcelino va ser un lluitador. Un treballador sindical a la recerca de les llibertats. Avui ho recordaven, va passar a Carabanchel 14 anys de la seva vida. Va estar al capdamunt de les Comissions Obreres CC.OO.) ocupant la secretaria general del sindicat d’inspiració comunista durant molts d’anys. Camacho era a CC.OO. com Santiago al PCE o Felipe al PSOE.
CC.OO. va ser el meu primer sindica. M’hi vaig afiliar al cap de pocs mesos de ser legal. Era el mes de setembre de 1977. Encara no havia fet els 20 anys. Ja sé que molts, a aquesta edat, ja militaven a partits polítics i a organitzacions sindicals. Però als pobles petits, com el que jo vaig néixer, la possibilitat de fer-ho era molt escassa, ja que ningú te’n parlava.
A Catalunya el sindicat era i és Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), encara que és un nom que s’ha usat ben poc i tot el protagonisme se’l ha emportat les sigles a nivells nacional.
Quan jo em vaig afiliar, el sindicat estava a l’avinguda Colom de Tortosa, la darrera casa que hi havia (i que hi ha, però totalment transformada) a la part esquerra en arribar al pont de l’Estat. En aquell temps els seu secretari general era Agustí Forner (que va arribar a ser diputat al Parlament de Catalunya) i com a membre destacat hi havia Josep Cervera.
Sense cap mena de dubte, un dels moments més difícils va ser l’intent de cop d’estat del tinent coronel de la Guarida Civil Antonio Tejero. Em van dir que van estar a punt de tirar tot l’arxiu riu avall. El cert és que ho tenien força fàcil de voler-ho fer.
Recordo que en aquell temps pagava 150 pessetes al mes i t’enganxaven un cupó a una cartolina que s’adjuntava al carnet de militant. Tants cupons, tantes mensualitats pagades. El cobrament per nòmina i els rebuts domiciliats encara no es coneixien.
Vaig estar afiliat fins l’any 1982, quasi que cinc anys. Llavors ja treballava a Vinaròs i em sentia molt més proper de la UGT, sindicat on milito ara. Un dels motius que va accelerar la sortida de Comissions va ser la impossibilitat de poder pagar les meves mensualitats. Al no ser de Tortosa i, a sobre, treballar fora, feia que no pogués anar fins la capital del Baix Ebre només que dissabtes. Primer, en dissabte, tenien el local obert, però més tard van decidir tancar.
De fet la mort de Marcelino la van anunciar fa uns dies. Per la nit, donant un cop d’ull a les notícies del dia pel canal 3/24, els titulars que surten a la part de baix, van donar la notícia de la seva mort. Vaig donar un crit per fer-li saber a la meva dona. Al cap d’un moment, ja no estava mort, estava greu... Mes tard, fins i tot, van treure la noticia i ja no se’n feia cap referència. Avui a la SER han dit que “s’havia donat una falsa notícia de la seva mort”. Tenia 92 anys.     
Reposa en pau, Marcelino, un dels grans homes de la història recent d’Espanya! Sempre et recordaré amb el jersei de coll alt...   

  

dijous, 28 d’octubre de 2010

MARCANT DIFERÈNCIES: TRIPARTIT

Tot fa indicar que després del 28 de novembre no es reeditarà el “tripartit”.
De moment tots els partits marquen diferències (és normal) respecte, sobre tot,  als més propers ideològicament. Per tant, és força lògic que entre els membres de l’actual "tripartit" (a mi m’agrada més govern d’Entesa) vulguin "desmarcar-se" fent un incís especial en aquells temes que els hi són més propis.
Per tant, es comprenen les declaracions que va fer  ja fa unes setmanes Joan Puigcercós, president d’ERC, quan usava la metàfora de "trens i estacions" referint-se a la legítima petició d’independència de Catalunya. Els altres socis de la formació no estan per demanar-la. En canvi, els sectors més sobiranistes de DCD ho veuen amb bons ulls (o al menys això diuen) En canvi, l’altre soci, o sigui UDC no està tant per la labor.
Joan Herrera, que abans d’ahir es va acomiadar del Congrés dels Diputats per a centrar-se en la campanya política, també va amenaçar en no arribar a cap acord de govern amb el PSC, sinó acceptaven fer més polítiques d’esquerres.
Mentre, des de el PSC, molt abans de l’anunci que va fer Montilla fa un parell de dies sobre no reeditar el tripartit, ja s’havia reclamat el dret de governar “en solitari”.
Quan es governa sol, es pot aplicar el programa electoral, sinó al 100 %, si en un percentatge força alt. Al sí del govern no hi ha disputes programàtiques i ideològiques i la imatge que es dóna al ciutadà és de cohesió. Molt diferent al que els hi ha passat als dos darrers governs, el de Maragall i el de Montilla.
També ho recordava ahir Montilla: “De vegades, des dels partits que formen el govern, s’ha fet oposició”. Certament ha estat així i molts hem estat els qui ho hem dit diverses vegades. La imatge de « guirigall » que es dóna és força evident.
Amb els 23 anys de govern de CiU aquesta mala imatge no es va donar. Van ser governs “monocolors” amb un líder històric al seu capdavant. Ni més ni menys que el màxim impulsor del partit. Possiblement per això ningú dintre de CDC es permetia contradir-lo. Ara, els militants convergents estan acostumats a fer el que els hi mana el seu líder, encara que només sigui perquè ho és per voluntat de Pujol.
Les enquestes diuen que CiU voreja la majoria absoluta. I si no l’aconsegueixen, amb qui pactarà? Amb ERC? (Han dit que no) amb el PP? (Han dit que tampoc) Hi haurà una sociovergència? (Des del el PSC ja s’ha dit que no)
Per cert, ahir la pregunta que feia el diari el Punt també em va resultar força tendenciosa al preguntar si Montilla podria fer un pacte a la “basca” amb el PP. Algú ho veu? Bé, si mirem les respostes sí, però jo ho veig impossible. Penso que el PSC o governa sol o es resigna a estar a l’oposició. Així de senzill.
En canvi CiU si que podria acabar fent un “tripartit”. Si la federació nacionalista és la suma de dos partits, la incorporació d’un tercer no és tant improbable.
En aquest cas és molt més fàcil pactar amb el partit de Puigcercós (que no és Carod Rovira) que amb un PP que cada vegada s’allunya més dels nacionalistes catalans i abraça unes tesis molt més conservadores i espanyolistes, sobre tot respecte a l’idioma.  

dimecres, 27 d’octubre de 2010

MARCANT DIFERÈNCIES: LA IMMIGRACIÓ

Tal i com es va aproximant la data del 28 de novembre, tots els partits polítics volen “marcar diferències” respecte als demés. Sobre tot aquells que poden tenir una ideologia més propera o poden coincidir amb punts programàtics.
El que em crida més l’atenció és l’ús que s’intenta fer de la immigració. El que fa uns anys era la solució a molts dels mals que patia la nostra societat (escassa natalitat que havia de derivar en un problema futur per cobrar la pensió), de cop i volta s’ha convertit en una xacra que cal eliminar, reduït, amortir, etc. La matisació, segurament, és el que menys importa. El que compta és el fet.
Els immigrants (majoritàriament homes) van ser durant anys ma d’obra barata i poc qualificada. Molts d’ells treballaven a la construcció. Quan la bombolla immobiliària es va desinflar, una gran majoria van anar a parar a les “llistes de l’atur”. Dels 4 milions de parats, molts (jo m’atreviria a dir més de la meitat) corresponen a immigrants. Plegats formen un col·lectiu que no troba feina (repeteixo, per la seva escassa preparació) a d’altres àmbits, que tampoc disposa de petites explotacions agràries que treballar i treure un petit rendiment, encara que només sigui per a “fer bullir l’olla” i que, a sobre, al tenir (un bon nombre d’ells) molts de fills i en edat escolar, demanden molts dels serveis i prestacions que els hi dona l’estat espanyol i les comunitats autònomes.
Fa uns anys, el partits polítics que rebutjaven de forma categòrica els immigrants (sobre tot els il·legals) eren una minoria : Plataforma x Catalunya i poc més...
Però Vic va obrir la "caixa dels trons", precisament perquè un dels membres del seu consistori és el líder del partit xenòfob esmentat.
A partir d’aquí el PP amb un grau més gran i CiU, en menor mesura, també han parlat d’adoptar mesures “correctores” per a evitar o dificultar l’arribada de nous immigrants.
Ahir, a Barcelona, s’havia de celebrar una reunió per a signar un document en contra de la xenofòbia. Finalment els únics partits signants van ser el PSC i ICV-EUA.     Curiosament a Amposta, el partit que governa, des de l'ajuntament, intenta treure'n tot el partit possible dels que ja hi són organitzant actes per apropar-se als més actius i aconseguir un bon grapat de vots quan ja tinguin el dret de poder ser electors en futurs comicis.

dimarts, 26 d’octubre de 2010

PROTAGONISTES NEGATIUS DEL DIA

Encara que seria més apropiat dir d’ahir, ja que als diaris surten amb un dia de retard.
Vull començar amb Isak Andic, fundador de la marca de roba Mango. Fins ahir només el coneixia la seva família. El ser escollit president del “Instituto de la Empresa Familiar”, va demanar que els funcionaris “puguin ser acomiadats”.
És evident que els empresaris, amb l’aprovació de la reforma laboral per part del govern, estan “envalentits”. Com van aconseguir que l’acomiadament dels treballadors els sortís pràcticament de franc, ara encara volen més. Han girat la vista cap els funcionaris (això sí, parlava dels de “nou ingrés”)... I és que els empresaris, a l’hora de “devorar” a qui es posi per davant per tal d’aconseguir el màxim profit, no tenen límits.
Una bona manera de donar-se a conèixer.

Fernando Sánchez Dargo. Un dels escriptors de la “caverna”, diu al seu últim llibre, escrit conjuntament amb Albert Boadella, amb el títol de “Dios los cria... y ellos hablan de sexo, drogas, España, corrupción...”, editat per Planeta, relata que l’any 1967, a japó es va “follar” (literalment) a dues japoneses de 13 anys. I diu que ho conta ara perquè el delicte ja està prescrit.
Després de tot l’enrenou que es fa formar ahir pel tema, avui diu que va sr un “coqueteig sense importància”.
És pot considerar pedòfil un adult encara que només ho hagi fet amb menors un sol cop? Jo crec que sí.

Arturo Pérez-Reverte. Escriptor d’èxit. Ahir al seu Twitter va insultar al ja exministre Miguel Ángel Moratinos per haver plorat en el seu relleu per Trinidad Jiménez. Diu textualment. “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”. Ni que les llàgrimes només fossin de pena, tristesa i dolor. També hi ha llàgrimes d’emoció.
Jo, per exemple tinc la “llagrimeta fàcil”. M’emociono molt ràpidament i, de vegades, de qualsevol bajanada. Per exemple de les que surten per televisió en programes de retrobaments. Quan els meus fills eren a casa, en feien burleta quan em veien caure les llàgrimes.

Miguel Aragón. Jutge “progressista” del Tribunal Constitucional. Un dels que, finalment va votar en contra de l’Estatut. Ara aspira a ser president del TC amb el suport dels jutges “conservadors”. Per aconseguir-ho els hi ha posat en safata una nova sentència en contra de l’Estatut. Aquest cop quan es debatrà el recurs presentat pel Defensor del Poble (o sigui, el “socialista” Enrique Mújica”) La sentència dirà (segurament) que “la Constitució no coneix cap altra nació que l’espanyola”.
I és que una cosa és el que sé li fa dir a la llengua i l’altra és el que un té al cap. De progressistes de paraula n’hi ha molts, però una bona part actuen més com a radicals conservadors! 

Carmen de Mairena. Transsexual "cutre". Segons informacions periodístiques serà candidat per Barcelona a les properes eleccions autonòmiques de la ma de la CORI (Coordinadora Reusenca Independent), el partit de l'Ariel Santamaría que de sireneta no en té res i d'Elvis la pinta i poca cosa més.
Si la CORI, normalment, ja desprestigia el món de la política, amb la incorporació de la Carmen de Mairena se'n burla, no només dels polítics, sinó dels propis ciutadans.

     

dilluns, 25 d’octubre de 2010

OCUPAR L’ESPAI


El públic o el privat, tant dóna.
Només cal donar un tomb per la ciutat i te’n adones de la quantitat de cartells de tot tipus que es poden arribar a veure a façanes, portes, vidrieres, etc. d’establiments comercials, tanques d’obres que resten abandonades després de la crisi i també d’altres espais públics com papereres, quadres elèctrics, fanals, etc.
Partits polítics, sindicats, organitzacions juvenils, plataformes cíviques, empreses d’espectacles i particulars són alguns dels que embruten els carrers d’Amposta sense (aparentment) ser castigats per les autoritats competents en aquesta matèria. A Amposta hi ha una ordenança, anomenada de “Policia i bon govern” que tipifica aquests usos incívics i preveu sancions. Però a l’hora de la veritat ningú la respecta per que les actuacions policials són, al respecte, “toves”.
Moltes ciutats ho han solucionat posant cartelleres a places i carrers per a que, tothom que vulgui, pugui fer públic els seu missatge, ja sigui convocant una vaga o una manifestació o qualsevol altre tipus d’acte. A la nostra ciutat de cartellera d’aquest tipus només n’hi ha una davant un dels instituts. Així no és d’estranyar que la ciutat estigui contínuament bruta, tant al terra com a d’altres llocs més elevats i que ja he enumerat abans.
Però no només s’hi fa mal ús d’aquest espais. N’hi ha d’altres on està prohibit estacionar ja que hi ha gual o, fins i tot, és un lloc reservat per a aparcament del bus urbà o ambulàncies o simplement s’aparca a la “quinzena que no toca”. És ben bé igual... S’ocupen per períodes de temps que pot anar des de uns pocs minuts a diverses hores.

I no cregueu que es tracta de situacions puntuals. Només cal sortir al carrer i observar una mica. No us costarà gaire trobar-vos amb alguna de les situacions que he descrit amb anterioritat i que il·lustro amb les fotos que acompanyen l’escrit.      













diumenge, 24 d’octubre de 2010

SIRENES

Rellotge que controlava la sirena de Boisviel (França) 
Quan treballava al del “Peno” (Juan Chaler, S.L.), hi havia un company de treball que anomenàvem per la seva procedència “el Gallego” que tenia l’absoluta certesa de l’existència de les sirenes.
Però jo no ús parlaré d’aquest animal mitològic que, entre altres fites, segons narrava l’escriptor grec Homer a la Iliada, tenien l’habilitat de, amb els seus cants, hipnotitzar  els tripulants dels vaixells que navegaven pel mar Egeu, sinó de l’estrident instrument que serveix per avisar a la població.
No sé si en tots els casos, però de ben segur que en la seva majoria, les sirenes que avui  en dia (les poques que queden) tenen un ús civil, però abans el van tenir militar. Tots recordem les pel·lícules ambientades en la segona guerra mundial on, quan sonaven les sirenes, ho feien per avisar a la ciutadania d’imminents bombardejos per part de l’aviació enemiga.
Això també passava a Espanya quan els avions del bàndol contrari s’apropaven als pobles i ciutats per descarregar les seves bombes damunt de les edificacions, persones i animals. És per això que, en molts d’aquest llocs, es construïren refugis antiaeris per poder albergar a la població civil i resguardar-los així del perill exterior.  
A Amposta encara en tenim una en ple ús. Tothom la coneix com la “sirena de la ‘Càmara’”, ja que està ubicada a les dependències de la Càmara Arrossera del Montsià. Tots els dies feiners, puntualment, a les 8 del matí, i a la 1, a les 3 i a les 7 de la tarda es fa sonar per a que, aquells que treballen al camp, sàpiguen si és l’hora de posar-se a treballar o bé de plegar per anar a dinar o marxar cap a casa després d’un dia dur de feina.
La següent sirena la ubicaré a un mas de França on mons pares anaven a fer tasques agràries. A la primavera s’anava a plantar l’arròs i mon pare marxava cap a la Domaine de Boisviel (domaine significa “propietat”) i tornava al poble quan s’apropava la festa major, el 10 d’agost. Cap a la meitat dels mes de setembre, llavors tota la família, tornàvem a marxar cap a França per a veremar.
El mas era molt gran. Tenia escoles i un camp de futbol. El tren arribava a la bodega on s’elaborava el vi per a facilitar la càrrega. I quasi que diàriament unes furgonetes adaptades ens proveïen de tota mena de productes de primera necessitat (queviures, carnisseria, pa, productes de neteja, etc.) Fins i tot hi havia un carnisser musulmà que venia xai a la nombrosa colònia d’algerians
Recordo que vivíem a una casa de dues plantes. M’imagino que la planta de baix era un magatzem i s’accedia al pis superior per mig d’unes escales exteriors. Davant hi havia una espècie de plaça i allí, entre les vivendes dels treballadors, també hi havia una sirena que feia les mateixes funcions que la d’Amposta.
A Ulldecona passava el mateix. També, com a “record” de la Guerra Civil, hi va quedar una sirena per “donar” les hores als pagesos de la localitat.
Em va contar l’amic Paco Itarte que aquesta sirena va durar fins que un dia, el general Garcia Valiño, que havia comandat la Divisió Navarra de l’exèrcit revoltat (els ‘nacionals’, per a que ens entenguem) i que va ser la causant de separar en dos la zona republicana a l’altura de Vinaròs, va visitar aquestes terres i, a Ulldecona, en homenatge, se li va dedicar un carrer. Tot just quan havia de destapar la placa del carrer que va portar el seu nom fins l’arribada de la democràcia, va sonar la sirena.
Al subconscient del general sé li van aparèixer tota classe de fantasmes relacionats amb els bombardejos de la guerra passada. Es veu que tanta por li va agafar que, va donar l’ordre de que traguessin la sirena. I així va ser com va deixar de funcionar.
És evident que avui en dia aquesta mena de sirenes ja són de poca utilitat, ja que qui més qui menys porta rellotge. I si no en porta sempre pot mirar el seu telèfon mòbil que també li donarà l’hora amb exactitud. Però està bé preservar les poques que en queden com a fidels testimonis d’una època passada on, les tecnologies no eren tant habituals com són ara. 

(A la foto, el que queda del rellotge de la sirena de Boisviel)   

dissabte, 23 d’octubre de 2010

V JORNADES DE LES LLETRES EBRENQUES

Durant aquesta setmana s’estan fet a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta les "V Jornades de les Lletres Ebrenques" amb la participació d’escriptors de les nostres comarques i, fins i tot, de més enllà.
Els actes van començar dimarts dia 19 amb una lectura “amb veu alta” de l’obra Terres de l’Ebre dels escriptor rapitenc que dóna nom a la biblioteca. Tal i com diuen els entesos, va ser el primer de posar “l’Ebre i la Ribera” dintre de la literatura.
Ahir divendres es feia la “presentació oficial”. Per la qual cosa va assistir als actes el director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat Xavier Vega. També l’alcalde d’Amposta, la regidora de Cultura, etc.
La jornada d’ahir va girar en torn d’un dels escriptors més importants de les lletres ebrenques. Per alguns, el poeta viu més gran de la literatura catalana actual: Gerard Vergés.
Des de el primer moment era present a la sala d’adults de la biblioteca acompanyat d’altres escriptors com Teresa Bertan (cosina de la meva dona), Josep Igual, Manel Ollé (a qui fa més de 40 anys que conec), Emili Rosales, Rafel Aro, etc. També hi era el company blocaire, escriptor i crític literari Pere Perellón.

Per a mi, un dels moments més significatius de la nit va ser quan Ramón García Mateos, que va traduir al castellà la poesia completa de Vergés, va parlar de l’obra i de la figura de l’escriptor tortosí. Va encadena elogi rere elogi, sense cap mena de dubte, merescuts, ja que la importància que té l’obra de Gerard Vergés és molt gran dintre del panorama literari català. I va acabar demanant un doctorat “honoris causa” per part d’alguna de les universitats catalanes. No n’entenc massa d’aquestes coses, però amb la posada en funcionament del campus de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, estaria bé que Vergés encetés els lliuraments d’aquests guardons. Encara que, mol possiblement, seria molt més prestigiós que ho fes una de les universitats amb més solera i importància.
Emili Rosales va fer una conferència sobre la literatura i els autors actuals de les nostres terres, sota el títol d’”Escriptors de l’Ebre i a l’Ebre”
Després es va lliurar el guardó al Mèrit de els Lletres Ebrenques 2010 a Albert Pujol, impulsor de la Fira del Llibre Ebrenc de Móra d’Ebre.
La jornada es va acabar al vestíbul de la mateixa biblioteca, on hi havia una exposició sobre l'obra de Gerard Vergés, patrocinada per la EMD de Jesús, amb la lectura de l’obra “L’ombra rogenca de la lloba” per part d’alguns dels escriptors i professors presents a l’acte: Emigdi Subirats, Manel Ollé, Maria José Margalef, Maria José Fernández, Sílvia Panisello (esposa del company blocaire Brian Cutts), Rafel Aro, Mari Chorda, Dolores Queralt, etc.  

 
  

divendres, 22 d’octubre de 2010

UNA TORTUGA ANOMENADA “JUSTÍCIA”

Em van dir un cop que hi ha una maledicció gitana que diu: “Pleitos tengas y los ganes”. Perquè tot hi guanyant-los, l’allargament del procés, els maldecaps, diners invertits, etc. acaben sent un veritable calvari.
No fa gaire ens queixàvem per la lentitud del TC a l’hora de dictar sentència sobre l’Estatut: 4 anys. Ahir, el setmanari el Triangle, en la seva versió digital, informava d’una sentència del mateix TC que s’ha produït després d’un litigi de 15 anys!
Però el greu d’això és que tant el querellant com el querellat, ja són difunts.
Els fets es remunten a 1995. La “caverna” de l’època, de la ma de Antonio Herrero (COPE) carregava contra el llavors president Felipe Gónzalez pel tema dels GAL. L’emissora “amiga”, la SER, va sortir-ne al “rescat” i, el director de Hora 25, Carlos Llamas va treure a la llum una entrevista que havia fet el para del locutor de la COPE a un dels personatges imputats pel cop d’estat del 23-F. El tema sé va anar embolicant fins que Antonio Herrero va presentar una querella a Carlos Llamas per tot allò del “dret a l’honor”. Cada vegada que hi va haver una sentència favorable a Herrero, Llamas en va presentar recurs davant una instància superior, fins arribar al TC.
Antonio Herrero va morir en un accident marítim l’any 1998 i Carlos Llamas (a qui sempre recordaré, ja que l’escoltava sovint), de càncer l’any 2007.
Ara, al 2010, finalment, el TC ha donat la raó a Carlos Llamas ja que, per ells, prevalen els drets a la informació i d’opinió.
Cap dels dos s’han pogut assabentar de la notícia i, Carlos Llamas, qui finalment n’ha estat el guanyador, no ha pogut assaborir la “mel de la victòria” contra un dels seus rivals professionals i, vistos els fets, alguna cosa més...       

dijous, 21 d’octubre de 2010

UN NOU GOVERN

Encara que millor parlar d’un govern amb novetats, ja que el President Rodríguez Zapatero ha fet retocs al ja existent.
Això sí, retocs des del meu punt de vista molt importants. Tan aviat em vaig assabentar de que hi havia hagut una remodelació, vaig entrar ràpidament a Internet (avui en dia l’eina més ràpida a l’hora de posar-te al dia de les darreres novetats) i, en veure que un dels canvis havia estat la substitució de la vicepresidenta primera i fins ara ma dreta del President la María Teresa Fernández de la Vega, me’n vaig adonar de seguida que no era un simple retoc. Era una remodelació molt més profunda.
No cal dir que avui els diaris obren les edicions parlant de la “notícia del dia”, encara que la importància d’un fet com aquest farà que se’n parli durant uns quans dies més. Sobre tot, molts dels col·laboradors habituals tant dels diaris com dels altres mitjans de comunicació (televisió, ràdio), faran els seus anàlisis i en trauran les seves pròpies conclusions.
Un dels que ja ho ha fet és Carlos Carnicero avui al Periódico. Una de les primeres conclusions que en treu és que el PSOE, com a partit, guanya força dintre del nou executiu.
També es diu que s’intenta reforçar l’àrea de comunicació. O el que és el mateix, explicar millor l’acció de govern d’aquí a les generals de 2012.  
Vaig a donar-vos una ràpida opinió sobre els canvis realitzats. Evidentment no pretenc que hi estigueu d’acord.
Alfredo Pérez-Rubalcava. Entra com a vicepresident primer. Des d’ara l’executiu tindrà un home més. Podria dir-se que els homes tindran més pes, ja que hi ha tres homes (inclòs Rodríguez Zapatero) ocupant els quatre llocs de més poder. Rubalcaba, juntament amb Bono (president del Congrés) són els dos polítics socialistes més ben col·locats. No té perquè ser el relleu de Zapatero, però si un recanvi en cas d’emergència. Es a dir, si d’aquí a les properes eleccions generals, Zapatero no se’n acaba de sortit, no seria d’estranyar que fos Rubalcaba qui acabés encapçalant la llista per Madrid abans de produir-se una renovació més gran amb l’ascens a primera línia política d’una altra generació de socialistes. Rubalcaba ja va ser ministre amb Felipe González i ha demostrat amb escreix que es tracta d’un polític amb majúscules.
Trinidad Jiménez. Afers Estrangers. Amiga íntima del president l’ha volgut premiar després de la seva derrota a les primàries per encapçalar la candidatura a la Comunidad de Madrid a mans de l’ara candidat Tomás Gómez. És una política amb pedigrí i no amago que sempre m’ha agradat.
Ramón Jáuregui. Presidència. Una compensació als socialistes bascos després de la pèrdua de protagonisme polític. El pacte PSOE-PNB-CC, havia deixat als bascos una mica descol·locats.
Leire Pajín. Sanitat i Agers Socials. La nineta dels ulls de Zapatero. Era la número 3 del partit (Secretaria d’Organització) i ara també ha rebut un premi pel treball fet durant molts d’anys.
Valeriano Gómez. Treball i Immigració. Un desconegut per a mi fins ara. El ministeri de Treball és, segurament el “patet lleig” d’un govern en època de crisi. Posar una persona d’un perfil més tècnic que polític fa que, en cas de no sortir-se’n, no acabarà tant mal parada com un polític més conegut. També és un intent per part de Zapatero de refer el diàleg amb els sindicats, sobre tot, amb la UGT.
Rosa Aguilar. Medi Ambient i Medi... (els dels tres “medis”) Una política amb un “full de ruta” brillant. Fins ara el càrrec més important ha estat ser alcaldessa de Córdova i haver substituït amb èxit al seu predecessor i valedor Julio Anguita. Per a Medi Ambient pareix que sempre es busqui a polítics clarament “verds”. Se’n pot sortir.
Es diu que el PSC per poder dintre del nou executiu perquè passa de dos ministres a un de sol. Si es vol analitzar així, d’acord. És una forma de fer-ho. Jo penso que a hores d’ara, a les portes d’unes eleccions autonòmiques, Montilla necessita a tots els seus pesos pensants disponibles. Tot farà falta!       

dimecres, 20 d’octubre de 2010

ON ESTÀ L'ESTACIÓ DE L'ALDEA

Al mapa que publica avui el Periódico de Catalunya la situa dintre de la província de Castelló. Per a ser més exactes, entre les poblacions de Vinaròs i Sant Rafel del Riu (Comarca del Baix Maestrat) Si ho puguéssim delimitar més, segurament estaria on s'ubica l'estació d'Alcanar que, si algú no ho sap, es troba, efectivament, al terme municipal de Vinaròs, al costa de la carretera que va de la capital del Baix Maestrat a Ulldecona.
Moltes vegades hem escoltat o vist escrit que, quan parlen de les comarques del País Valencià, diuen. "Més enllà de l'Ebre", sense tenir en compte que a la llera dreta de l'Ebre encara hi ha "molta" Catalunya: el Montsià, la Terra Alta i part de les comarques de la Ribera d'Ebre i el Baix Ebre.
El cert és que el mapa d'avui m'ha deixat perplex!

(Per a veure la imatge, cliqueu el títol del blog ja que no es deixa copiar)

LA VISITA DEL PAPA, CADA COP MÉS CARA

El dia 7 d’octubre informava el Periódico que l’arquebisbat de Barcelona calculava que la visita del Papa “només” costaria 150.000 euros. Avui, el mateix rotatiu, informa que en valdrà 700.000. La xifra pràcticament s’ha multiplicat per 4.
L’arquebisbat de Barcelona, per a finançar-se ha demanat als fidels aportacions voluntàries (una mena de deute públic com el que ha emès la Generalitat, però sense donar interès ni retornar capital...) Ràpidament, la generositat dels fidels catòlics, va arribar a xifres molt més elevades que les previsions que s’havien fet.
Em temo que l’arquebisbat va apujant la quantia de la visita a mesura que també augmenten els donatius. D’aquesta manera no li caldrà donar tantes explicacions sobre el “superàvit” que tingui l’esdeveniment.
De totes formes, ni que, al final, arribés al milió d’euros, encara estaria molt per baix del cost de la visita que va fer el mateix Papa a València de fa un parell d’anys: 12 milions d’euros.
Vist així, no trobeu que és una xifra molt elevada? Què hi ha una diferència molt gran?
Si no s’hagués descobert el cas Gürtel, potser la xifra de València encara ens cridaria més l’atenció. Ara, coneixent com va funcionar tot a València fa uns anys, pensem allò que és més lògic: “Que algú es va folrar amb la visita del pontífex!”

dimarts, 19 d’octubre de 2010

LABERINT BARÇA


Les aigües del Barça baixen ben revoltes. I pel que sembla, trigaran molt en tornar a la normalitat. Ara bé, com em deia l’altre dia mon fill, “tot anirà en relació al resultats" Parlava evidentment dels resultats de futbol, buc insígnia de l’entitat.
Aquests dies tothom opina. Tot hom vol dir la seva. Però molts ja no recorden com era el Barça de Laporta, resultats al marge.
És evident que Laporta passarà ala historia com el president que més títols va guanya. Les dues Champions, per si soles, tenen un gran pes específic.
Però us en recordeu del gran nombre de directius que van acabar dimitint? I de la moció de censura que va salvar pels pèls? (Per a prospera la moció mancava un 65 % de vot favorable –no un 51 %- i hi van votar a favor sobre el 60 % dels socis que hi van participar) Per tant, no el van “botar” per poc.
Ara, Laporta em sembla que va de salvador. Ahir, quan ja marxava cap a casa després de treballar, a la Cadena Ser, una vegada celebrada la roda de premsa,  van recalar la informació de dos periodistes esportius. Un era del Mundo Deportivo i l’altre del diari el País. Tots dos van carregar contra Laporta de forma molt dura.
S’ha criticar a Rosell per haver votat en blanc sobre el punt de l’ordre del dia de l’assemblea ordinària que va fer el Barça diumenge.
Si un dels punts de l’ordre del dia era l’aprovació del resultat comptable de la passada temporada, i l’assemblea els acabava aprovant (cosa que va passar per àmplia majoria), era prou lògic que es demanessin responsabilitats a la junta després de fer-se pública l’auditoria.
Tal i com Rosell va dir, portar un expresident davant els tribunals era una decisió molt important (jo no diria la més transcendental de la història del club) Demanar 3 minuts de reflexió als compromissaris després d’explicar-los els motius a favor i en contra d’aprovar aquell punt en concret, crec que va ser un encert. Com també el vot en blanc de Rosell. Posa’t al seu lloc. Tu que hauries fet? Difícil, veritat ?
Sigui més o menys encertada i controvertida la decisió final de portar a l’anterior president davant el jutjat, el que està clar és que és legítim, ja que una majoria (ajustada però majoria) hi va votar a favor.
Laporta ha anunciat que impugnarà l’assemblea perquè no va poder exercir el seu dret d’explicar-se davant l’assemblea. Vull recordar que Laporta va decidir voluntàriament no assistir-hi. Una mica contradictori, no?
Parlant de Laporta, avui m’han dit que dijous ve a “mitinejar” a Amposta. Qui vulgui escoltar-lo i veure’l, estarà a la Lira.
Recordo (o fico en antecedents a qui no ho sàpiga) que l’any passat, quan es va commemorar els 50 anys de la penya barcelonista Joan Gamper d’Amposta, que Laporta no va xafar-hi els peus. És cert que va acudir al dinar. Però aquest es va fer al Pla dels Catalans, al terme de l’Aldea.      

dilluns, 18 d’octubre de 2010

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI XIV


Avui reemprenc una secció que ja tenia mig oblidada “Idees imaginatives per a superar la ciris”. Em vaig quedar al número XIII un 21 de setembre de 2009. Com veien no sóc gens supersticiós. Des ser-ho, segurament el “capítol XIV” l’hauria escrit ja fa molts mesos.
Ara va de productes agraris. De vegades escoltava que els pagesos d’hort solien cultivar allò que l’any anterior s’havia venut bé. Si havien estat melons de moro, a l’any següent tothom feia melons de moro. Si havien anat bé els pebrots, a la següent campanya tothom feia pebrots...
El pagès sol ser, de per si, conservador i poc amant de transformar les seves produccions. Potser perquè estan escarmentats històricament. Encara recordo quan van tenir que arrancar els presseguers perquè hi havia una superproducció després d’haver arrancat la vinya per poc productiva.
El Periódico d’avui desvela un estudi elaborat per la Universitat de Lleida en col·laboració amb la Fundació del Món rural que anima als pagesos a cultivar productes considerats, fins ara exòtics.
Segons l’estudi els terrenys del Baix Ebre i el Montsià són aptes per a cultivar ocra, litxi, cumquat, col xinesa i batata (amb “b”) La Ribera d’Ebre i la Terra Alta també son adients per a cultivar el litxi, el cumquat i la col xinesa.
És evident que per a que un producte pugui ser rendible, ha de tenir un mercat que abastir. Pareix que aquest mercat existeix i, sinó, sempre pot dedicar-se a l’exportació cap a d’altres països consumidors d’aquestes fruites i hortalisses.         

MARÍA DEL CARMEN CUESTA


És trist “conèixer” a una persona el dia que els diaris donen la notícia de la seva mort.
Aquesta dona madrilenya, de 87 anys, va morir dissabte a València, tal i com informa. Entre altres diaris, el Periódico. També el País es feia ressò de la seva mort.
Però qui era María del Carmen Cuesta? Segurament una dona normal però amb una peculiaritat que només tenia ella: va ser companya de “les 13 roses” i ‘única supervivent del grup. Segur que tots n’heu sentit parlar de “les 13 roses”. Fins i tot se’n va fer una pel·lícula. Va ser un grup de dones valentes, totes elles afiliades al JSU (Joventuts Socialistes Unificades) que van lluitar al costat dels homes a la Guerra Civil Espanyola amb el bàndol republicà i contra el feixisme que representava l’anomenat exercit “nacional”.
Aquesta petita crònica, voldria ser el meu humil reconeixement a tota aquella gent que van lluitar, molts d’ells (i d’elles) fins morir, en defensa d’un règim democràtic i legítim, sorgit de la voluntat popular del poble espanyol.