divendres, 31 de desembre de 2010

FELICITICACIÓ DEL DIARI SPORT PER AL 2011

ADÉU, 2010


Amb l’arribada del home dels nassos, s’acaba l’any. Un any 2010 que no ha estat, en general, ni millor ni pitjor en el tema personal. Diferent? Els anys sempre són una mica diferents. Semblants tal vegada. No us parlaré de les coses bones i dolentes que han passat. Ni d’esports, on les televisions estan bombardejant aquests dies del bé que ha anat l’any per a l’esport espanyol (també pel català, sobre tot per al Barça), ni d’economia.  
En el terreny personal ha estat un any prou intens, carregat d’activitats, però també hi ha hagut temps per al lleure, com és normal.
Al poc de començar l’any, la CACN ens convocava a una manifestació a Ascó, allí on es vol instal·lar un Magatzem Centralitzat de Residus Nuclears. Era el 24 de gener.
El 24 de febrer a Tortosa hi va haver una manifestació que va acabar a la plaça de l’ajuntament de la capital del Baix Ebre per a protestar per l’endarreriment de l’edat de jubilació fins els 67 anys.
La CANC no va trigar massa en tornar-nos a convocar. Aquest cop a Móra d’Ebre el 7 de març.
Però com no tot són manifestacions a la vida, el Dijous Sant (3 d’abril), com és tradicionals des de fa diversos anys, amb un grup d’amics i amigues d’Amposta i Ulldecona, férem la sortida anual a un lloc no gaire lluny, però d’aquells que, normalment, no sols visitar gaire o, fins i tot, és el primer cop que el visites. L’excusa és passar el dia junts i, a l’hora de dinar, asseure’ns tots al voltant d’una taula amb un bon àpat al davant. Aquest any el lloc escollit va ser Ares del Maestre, a la comarca de l’Alt Maestrat i el restaurant, “Mesón el Coll”. Després de dinar varem arribar fins a Morella.
A finals de maig, concretament el dia 30, la PDE en va convocar per a manifestar-nos a Barcelona. De les 4 manifestacions que ha convocat la PDE a la capital catalana, aquesta fou la menys nombrosa. No obstant, la festa reivindicativa, un cop més va estar a l’alçada.
El 8 de juny, com molts empleats públics (però molts menys del que hauria estat desitjable) vaig fer vaga en contra de la retallada salarial que proposava el govern central.
Segurament el 10 de juliol passarà a la història per la gran manifestació “unitària” que es va fer a Barcelona per a rebutjar la sentència del TC sobre l’Estatut d’Autonomia i que “retallava” bona part del “sostre” catalanista. Una malaltia em va impossibilitar assistir-hi, tal i com era el meu desig, però al menys amb esperit, hi vaig ser present.
A finals d’agost, concretament entre el 21 i 28 varem marxar de vacances al S de França. Nimes va ser el nostre quarter general. Des d’allí visitàrem la zona de la Camarga, Avinyó, Montpeller, Aigües Mortes, etc.  
El 29 de setembre, els sindicats majoritaris van convocar una vaga general a la que s’hi van afegir altres sindicats sectorials o més petits. El motiu era protestar en contra de totes les mesures econòmiques que pretenia aplicar el govern de Zapatero.
Entre l’1 i el 4 de novembre, férem una petita escapada a Sigüenza (Guadalajara) per a visitar una ciutat i una zona que no coneixíem.
Finalment, vull mencionar un acte tal vegada menor, però d’aquells que deixen empremta als qui hi assisteixen. Va ser el dia 3 de desembre a Gandesa, concretament a la biblioteca municipal. Allí, l’amic Jesús Ávila Granados va presentar el llibre “Els Templers a les Terres de l’Ebre”.     

L'HOME DELS NASSOS


dijous, 30 de desembre de 2010

PRIMERES CRÍTIQUES AL NOU GOVERN


L’altre dia, l’amic Enric Insa (suposo que el cognom li ve d’Onda) em feia un comentari al blog i em deia dues coses. La primera que s’estranyava que no hi hagués cap conseller de l’Ebre i la segona que, com a tot govern, cal donar-li els 100 dies de “gràcia”.
Certament hi ha una regla no escrita on al nou govern se’l “respecta” els primers 100 dies de mandat. Sobre el segon tema, només una cosa: aquí cal veure el poc pes que té l’Ebre dintre de Catalunya i no només l’Ebre, sinó tota la demarcació de Tarragona.
Però al nou govern de Mas ja se’l va començar a criticar fins i tot abans de prendre posició. Òbviament a Ferran Mascarell, des del PSC se’l considera una mena de traïdor, encara que ell vulgui suavitzar la cosa i dir, com va fer ahir, que “sé sent socialista”.
Un dels més criticats des del territori és Felip Puig, a qui li diuen el “conseller del transvasament de Pujol”. Però no són els únics.
A la nova consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, les crítiques li han caigut de tots els costats. Per part d’ERC sé l’acusa d’haver perseguit judicialment les referèndum independentista d’Arenys de Munt i per part de C’s li van dir que “a veure si ara es feia nacionalista...”. Sobre ella també es diu que parla castellà en la intimitat, ja que com a llengua materna té la “llengua del ‘imperio’”
Del nou conseller de Salut, Boi Ruiz, més que criticar-lo, ja es parla de la retallada que patirà el sistema públic sanitari, ja que ve de la gestió privada, un sistema que agrada molt CiU i que ja es va posar en marxa sota el govern de Pujol. Sense anar més lluny, els hospitals de Móra d’Ebre, Amposta i Jesús tenen gestió privada. Però també recau una crítica sobre ell: col·laborar amb la fundació FAES que presideix l’expresident espanyol José maria Aznar.  
Però la darrera polèmica ha sortit avui mateix. Bé, al menys jo l’he llegit avui. El diari el Triangle feia la següent pregunta: “Qui serà “de debò” el conseller d’Economia de la Generalitat?” D’entrada, la pregunta, ja dóna a entendre que no serà el conseller escollit Andreu Mas-Colell, un intel·lectual que ha fet de professor a les universitats nordamericanes de Berkeley i Harvard, ja que segons pareix, el professor Mas-Colell, és un expert en microeconomia, es a dir, en economia d’empresa i, com tothom sap, els comptes d’una administració pública con la Generalitat de Catalunya formen part de l’anomenada macroeconomia. Per cert, a la pregunta formulada pel Triangle, la resposta és: el propi Mas! Per tant, potser haver buscat un altre més adient, no?
Per últim al propi Mas sé li retreuen al menys dues coses: d’incomplir el programa electoral (va dir que reduiria les conselleries en un 25% i no ho ha fet) i de mantenir el càrrec de vicepresident (vicepresidenta en aquest cas), un càrrec que ell va criticar quan sé va nomenar a Josep Lluís Carod Rovira.
I tornant al començament. També al nostre territori hi ha veus en contra de membres destacats de CiU que critiquen que no s’hagi nomenat cap conseller d’aquí. Evidentment, a Amposta es “donava per fet” el nomenament de qui ha estat el seu líder territorial durant moltes dècades i ara ocupa un escó al Senat espanyol.    

AMPOSTA INAUGURA EL QUART JUTJAT

Sense tanta pompositat com la inauguració d’una instal·lació (per exemple quan es va inaugurar la seu judicial amb la presència del llavors conseller Josep Maria Vallès), avui a Amposta s’hi inaugurat el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 amb la presència del director dels Serveis Territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre, Frederic Espuny, l’alcalde d’Amposta i bona part dels regidors de la ciutat.
El 4t jutjat neix amb la vocació de descongestionar la feina que ara tenen els altres tres.
Durant la inauguració d’avui s’ha fet una “carta als Reis Mags”, demanant-los que s’atorgui a Amposta una plaça de Fiscal de forma permanent, ja que, fina ara, només 2 fiscals de Tortosa baixen a Amposta un cop per setmana.
El consistori ampostí, a principis d’aquest any, ja va aprovar una moció presentada pel PSC per a que es crees una plaça de fiscal. Fins ara, el Ministeri de Justícia de Madrid, l’organisme competent per a crear-la encara no ho ha fet. Ara, aprofitant la posada en marxa d’aquest nou jutjat, amb més motiu, es tornarà a demanar. 

dimecres, 29 de desembre de 2010

DEL PINO DIMITEIX COM A DELEGAT DE LA FCF


Efectivament, el tortosí Joaquín E. Del Pino ha dimitit avui com a delegat territorial a les Terres de l’Ebre de la Federació Catalana de Futbol, juntament amb 14 directius més.
La notícia la feia pública avui mateix el encara president de la FCF Jordi Casals que porta al càrrec menys de dos anys. Ara caldrà convocar eleccions abans de 3 mesos.
Abans de les festes de Nadal, del Pino, company de treball i bon amic, ja em va explicar les desavinences al si de la junta directiva de la FCF que serien degudes a que “alguns dels membres de la junta ignoren totalment els equips més modestos”.
Del Pino que va ser vicepresident del Tortosa amb Bonfill i Lluesma, va dir que el no era el seu cas, ja que ell ara no és directiu de cap equip, però sí el d’altres vocals que pertanyen a juntes directives d’equips dels anomenats modestos. “No sé com ho permeten”, em va sentenciar.
Suposo que la dimissió s’ha fet pública avui perquè no es volia entorpir la gran festa del futbol català con és el partit anual que juga la selecció catalana, en aquest cas contra Hondures a qui va guanyar per 4-0.

USURA


Segons el diccionari, el mot usura té el següent significat: “Interès del diner deixat, esp. El que ultrapassa l’establert per la llei o el normal. Delicte comés per la persona que presta diner amb aquest interès”.
Ara us vull explicar un cas verídic que em va passar a mi. El passat dimarts 21 de desembre em van lliurar dos xecs per imports de 195 euros i 97,5 euros, respectivament. Per motius de “protecció de dades”, no diré quina persona o entitat me’ls va donar, així com tampoc el nom de l’entitat financera. Cal dir però, que eren de la mateixa entitat financera on hi cobro la nòmina i pago tots els meus rebuts. Els vaig ingressar pel caixer automàtic el mateix dia. Dimecres, al mirar el compte per Internet me’n adono que els xecs havien estat retornats. Evidentment, la sorpresa va ser majúscula. Però encara era més sorprenent les despeses que em cobraven: 12 euros per cada un d’ells, es a dir, un total de 24 euros o en pessetes d’abans, 4.000!
Posat en coneixement del lliurador, se’m va informar que per un endarreriment a l’hora de ingressar diners al compte, efectivament, en el moment d’haver efectuat l’ingrés, no hi havia diners, però que podia dir a l’entitat bancària que els tornessin a passar que tot estava solucionat. Efectivament així va ser i els xecs es van fer efectius. Ara bé, els 24 euros, en aquests cas, me’ls va abonar el lliurador dels xecs.
Senzillament, unes despeses de devolució de 12 euros per xec, quan un d’ells ni arribava als 100 euros, em semblen un total i absolut abús.
Mirem-ho d’una altra manera. Es cobra un xec, s’ingressa i, com no hi ha diners al compte, no te’l poden pagar i a sobre et cobren una comissió de 12 euros. Els castellans dirien. “Además de cornudo, apaleado”. Quina culpa té l client que ingressa el xec si no hi ha fons al compte de qui el lliura? A sobre que no pots cobrar el xec et carreguen una comissió, amb la qual cosa te’ns un doble perjudici. O no és així?
El mateix passa a qui li embarguen el pis per no poder pagar la hipoteca. No només et quedes sense la vivienda, sinó que, a sobre, has de seguir pagant el préstec fins a que el cancel·les amb el banc (o caixa)
Vista la definició del encapçalament, no sé si el terme “usura” està ben empleat en aquests casos, però ho dic i ho ratifico: “Les entitats financeres són unes USURERES”.
Recordo un esquetx de la Trinca, segurament en un dels programes que van fer a TV3 sota el títol de “No passa res”, on Toni Cruz feia d’un jove una mica “retardat” i anava a demanar un préstec al banc. L’atenia personalment el director de la sucursal (crec que el paper el feia Josep maria Mainat) i quan li va preguntar quina quantitat volia, el jove li va demanar 50 milions de pessetes (què per l’època eren molts diners) Evidentment el director li va dir que no i el client va anar abaixant les seves pretensions inicials: 50, 10... Finalment, el director, per treure-se’l del davant, li va dir que no li podia fer el préstec perquè no era client de l’entitat. El jove li va dir que no hi havia cap problema, que si per aconseguir els diners havia que fer-se client, s’hi feia. Llavors li va preguntar a quin interès li pagaria els diners dipositats. El director li va dir (per exemple) al 5%. I després li va preguntar a quan li cobraria a ell els interessos. El director li respongué que al 10%. Llavors, el jove client “retardat” li va respondre: “Així també me’n obriria jo un de banc!”  

dimarts, 28 de desembre de 2010

MAS JA HA NOMENAT GOVERN

Quan s’ha de fer públic els membres d’un nou govern, he de pensar que hi ha un gran neguit entre aquells aspirants a entra-hi. Amb tota seguretat en deuen de ser molts més que places a ocupar, com passa sempre.
De moment s’han fet públics els noms del consellers i, penso, que hi ha hagut sorpreses fins i tot a les pròpies direccions dels partits que conformen la coalició de govern.
Segons sembla, de la demarcació de Tarragona no hi ha ningú. Igual com passa amb la rifa de Nadal, tampoc toca la grossa a ningú d’aquí. I això que aspirants no n’hi faltaven. El senador espanyol, per exemple, una vegada més es quedarà sense la desitjada conselleria. És l’espina que té clavada des de fa molts d’anys (fins i tot dècades) i més encara quan una dona ampostina sé li va avançar: Marta Cid. Però tampoc ho serà Poblet, el número 1 de la demarcació, ni l’alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho. Ara bé, a algú d’ells sempre els hi pot tocar alguna “aproximació”, es a dir, una direcció general o algun altre càrrec important de gestió. I això deu de ser així perquè a Amposta, CiU, dona pe fet que Anabel Marco acabarà sent diputada al parlament. Per això cal que hi hagin nomenaments dels que la precedien a la candidatura.
Finalment pareix que no hi va haver pacte entre el PSC i CiU. Ahir dubtava si s’havia arribat a algun acord més enllà del de facilitar l’elecció del candidat Mas en segona votació. L’entrada al govern de Ferran Mascarell, exregidor del PSC de l’Ajuntament de Barcelona, feia pensar que podria ser així. Ahir, en aquest mateix blog, feia una pregunta: Cessaran a Mascarell de militància? La resposta no ha trigar ni 24 hores en arriba: Sí.
Segons informen avui els diaris, la direcció nacional dels socialistes ha decidit donar-lo de baixa com a militant del partit. Ara bé, volen que sigui el propi Mascarell qui demani per escrit la baixa. I llenço una pregunta més: ¿Quan trigarà Mascarell (o els altres consellers independents) en donar-se d’alta a algun dels dos partits de la federació nacionalista?
Entre els nous consellers hi ha de tot: cares conegudes (alguns consellers en els governs de Pujol), tècnics, dones (només 3 –o sigui està molt lluny de ser un govern paritari-), intel·lectuals.
Evidentment quan parlo d’intel·lectuals no em refereixo ni a Felip Puig ni a Josep Maria Pelegrí. El primer militant de CDC i el segon de UDC. Dos homes fidels als seus partits i el que és més important, als seus líders. Sobre tot el primer no és de grat record per a les TT.E., ja que (com també va fer Mas) no van donar suport al territori quan sé li anava a fer l’espoli més gran que mai s’ha projectat. Em refereixo, evidentment, al PHN. D’ençà, a Felip Puig se’l coneix com Felip “Fuig”, ja que va al·legar tenir mal de panxa per no haver de votar al Consell Nacional de l’Aigua en una decisió tant important com aquella.
Per acabar una notícia de darrera hora. Si bé en campanya Mas va dir que volia recuperar la figura del conseller en cap, al final s’ha decidit per una vicepresidenta: Joana Ortega.    

Llegiu l'article d'opinió de Joaquim Coll al Periódico del 29-12-2010.     

dilluns, 27 de desembre de 2010

SOCIOVERGÈNCIA "LIGTH"?

Dijous, l’abstenció del PSC va facilitar la investidura d’Arturo Mas com a 29è president de la Generalitat de Catalunya.
Segons el PSC i CiU, s’havia arribat a un pacte que no anava més enllà de que Mas fos investit president sense més demora.
D’opinions n’hi van haver per a tots els gustos. Des de qui opinaven que l’acord era bo per al PSC a qui es mostrava en total disconformitat.
Vaig escoltar militants d’ERC que pensaven que el seu partit hauria d’haver actuat igual.
També n’hi havia qui pensava que l’acord anava més enllà i que en realitat era un acord de govern per a tota la legislatura...
Com a tot pacte que no es fa públic, és difícil esbrinar el contingut i l’abast del mateix. Possiblement el temps ho acabarà desvetllant o possiblement no, simplement perquè en realitat no hi ha cap acord. Caldrà veure-ho.      
El que sí que sé sap ja és que Ferran Mascarell, qui fou regidor de l’ajuntament de Barcelona i conseller amb Pasqual Maragall una vegada el President va fer fora els conseller d’ERC, ha “fitxat” per Mas.
Suposo que hi haurà qui pensi que “això” anava inclòs al pacte d’investidura. Personalment no ho crec.
Mascarell, per a mi, és un bon element. És dels pocs consellers que han passat per Amposta a qui he tingut el plaer de compartir unes poques paraules (l’únic diria jo) I el cert és que em va caure bé.
Pel que s’ha vist en aquests dies, Ferran Mascarell és una animal polític (com la majoria dels qui ens hi dediquem) Certament estava passant una situació complicada, potser incerta seria un qualificatiu més adequat. A ningú sé li escapa que mascarell pretenia ser el candidat a l’alcaldia per Barcelona substituint Jordi Hereu (que també va passar per Amposta en visita privada no fa tant) Però la cúpula del PSC no s’acabava de decidir i Jordi Hereu, per la seva part, s’hi postulava sense que ningú digués el contrari.Quan no es governa, de càrrecs per a ocupar n’hi ha pocs i Mascarell, segurament s’estava cansant d’esperar.
Mentre, Mas que ja havia anunciat durant la campanya que volia comptar amb independents, li ha trucat a la porta. Suposo que el dilema per a Mascarell ha estat gran. No li ha respost a la primera i li ha demanat unes hores per a contestar-li. Al final li ha dit que “sí”.
Ara caldrà veure si “l’experiment” funciona. També caldrà veure la resposta del PSC. Cessaran a Mascarell de militància? Si és així, evidentment és que no hi ha hagut cap pacte al respecte entre totes dues formacions. Si no és així, voldrà dir dues coses: o sé li dóna un recolzament implícit o simplement hi haurà una certa “tolerància” sense cap tipus de pronunciament.
Vull recordar que a França, l’actual president Zarkozy, quan va arribar al poder, també va posar socialistes dintre del seu govern com a independents. Però en aquell cas, l’experiment no va funcionar. Una presidència tan personalista con la del francès i una política tant de dretes, devia de ser força incòmode per continuar al seu costat.
Caldrà veure l’actitud del govern de Mas cap a Mascarell. Li deixaran fer una política cultural en plena llibertat? O sé li marcaran les línees mestres a seguir?       

divendres, 24 de desembre de 2010

BONES FESTES I FELIÇ 2011

LA VIA AUGUSTA desitja a tots els blocaires, seguidors, amics i lectors en general unes bones festes i un molt feliç any nou 2011!!

A veure si d'una punyeta ens toca la rifa de Nadal o la Primitiva o la 6/24, o l'ONCE. El que sigui, em dóna igual, però que ens toque alguna cosa que fins ara només ens "toca" pagar!!

ELS LOTS DE NADAL DE L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA


Deixeu-me que us comenci explicant una cosa. Un dia vaig rebre una trucada d’Antoni Espanya preguntant-me si l’acompanyava a la inauguració d’una església evangelista. Li vaig dir que si no anava als actes organitzats per l’Església Catòlica, tampoc ho faria a d’altres confessions. Amb tots els respectes per a totes les creences, penso que cadascú ha de ser lliure de fer i pensar. Personalment no crec amb cap religió.
I per què dic això? L’any passat, l’ajuntament d’Amposta (millor dit, l’equip de govern) va decidir (encara que segons ells qui ho va decidir va ser el comitè d’empresa) que, degut a la crisi no hi haurien lots de Nadal ni per als treballadors ni per a la corporació municipal. Els diners que costaven aquests lots, es donarien a Càritas (ONG catòlica), a Siloe (ONG evangelista) i a la Creu Roja (ONG internacional aconfessional) Però el repartiment es va fer com va voler l’equip de govern, ningú va poder escollir el destinatari.
Ahir, durant l’acte de recepció i salutació que fa la corporació als treballadors municipals, l’alcalde va recordar que va rebre opinions contràries a com s’havia fet el repartiment dels diners de les “cistelles”, per això, aquest any, s’havia canviat el procediment.
Els membres de l’oposició sabíem que, ahir, a més de la recepció i salutació, l’acte incloïa el lliurament dels lots als treballadors i treballadores (en cap cas als membres del consistori) La sorpresa però, va ser però, quan l’alcalde va anunciar que els lots contenien “productes de primera necessitat”, així totes les treballadores i tots els treballadors podrien, lliurement, donar-los a qui creguessin més oportú o, evidentment, quedar-se’ls.
Ni amb coses tant elementals com aquesta l’oposició (que forma part de l’ajuntament) pot donar la seva opinió. Un companya de treball sempre contava que el seu pare deia: “A casa sóc jo qui prenc les decisions importants, però és la meva dona qui em diu les que són importants i les que no ho són!”. A l’ajuntament d’Amposta, quasi sempre qui acaben prenen les decisions importants, les que no ho són i les altres (per si me’n deixo cap) és l’equip de govern i, a sobre, la majoria de les vegades no informen a l’oposició. Recordeu que vaig dir-vos no fa molt que o em vaig assabentar a Tortosa que l’edició núm. 50 de Fira Amposta la inaugurava Felip Puig; i m’ho van dir quan ben just quedava una setmana per a inaugurar-se.
He de dir que, bàsicament estic d’acord amb el mètode d’aquest anys sobre les cistelles. No en la forma que s’ha fet, però si en el fons.
Cadascú, cada treballador i cada treballadora podran optar en donar-les a qui vulguin (si és que ho volen fer) No tindran cap excusa per a no ser solidaris al menys una vegada al any.
És el que hauria de fer tothom, sobre tot, aquells qui més poden.      

dijous, 23 de desembre de 2010

AMPOSTA "CAN PITXA"

Quan vaig per Amposta tinc la sensació de que quasi tot està permès. No fa gaires dies, pel carrer Amèrica, davant del Pere Mata, un cotxe estava circulant en sentit prohibit tot veient que els cotxes li venien de cara. El carrer Amèrica és un carrer força transitat i més ara que les obres al Miquel Granell limiten molt la circulació pel centre de la ciutat.
Torbar cotxes en sentit contrari o aparcats allí on no es pot, es una constant massa habitual.
Quan es va dissenyar el pla de circulació, va haver-hi coses que, evidentment no es van tenir en compte i que podrien ser millorades. Quan vull aparcar prop de casa, si no trobo aparcament (hi ha comerços, un esplai de la tercera edat, etc.) tinc que donar un tomb de al menys dues cantonades, ja que ni per un costat ni per l’altre, puig girar pel primer cantó. Aquesta situació, aparentment tan inoportuna, no ho és per a molts de cotxes, veïns i no veïns que entren al carrer en sentit invers o en marxa enrere. De vegades em pregunto que passaria si fos jo qui ho fes... O és que hi ha qui té “patent de cors” per a poder-ho fer. 
Prop de casa meva hi ha una empresa que es dedica al lloguer de furgonetes. De vegades en té 6 o 7 d’aparcades pels voltants de la “central”. I és que aquesta empresa no té local per a deixar-les. No és força lògic que una empresa que es dediqui a llogar vehicles disposi d’un local on deixar-los? Sembla que no.Una cosa pareguda passa amb una altra empresa dedicada en aquest cas, al servei de grua. Normalment, els dos camions estan aparcats a un terreny de “ningú” prop del supermercat Dia, però una nit de la setmana passada estaven aparcats davant de casa meva i, un d’ells, literalment deixat al mig del carrer. Però és que a més hi ha una altra pregunta: Encara que un camió d’aquestes característiques estigui “ben aparcat”, pot estacionar dintre de la ciutat? Em sembla que no.

Però hi ha que per a “reservar-se” un aparcament se les enginya força bé. Imagineu-vos un centre mèdic on, bàsicament s’hi fan altres activitats con estètica, massatge, etc. Davant del local hi ha un aparcament reservat a ambulàncies... Però és que jo no n’he vist mai cap!! En canvi si que és freqüent veure-hi cotxes aparcats. No sabria dir amb exactitud si son treballadors o clients del centre o bé del bar que hi ha al costat mateix.
  

dimecres, 22 de desembre de 2010

RODA DE PREMSA D'ANTONI ESPANYA, CANDIDAT DEL PSC

Antoni Espanya, candidat pel PSC a l’alcaldia d’Amposta, va reunir ahir els mitjans de comunicació per a fer pública al seva candidatura.
Per a l’ocasió va escollir el recent inaugurat auditori de Fira Amposta per a posar de manifest la implicació que han tingut les administracions (tant l’autonòmica com l’estatal) amb Amposta. La qual cosa pareix que ignora l’equip de govern municipal.
Espanya, que estava acompanyat per diversos militants de l’agrupació local, va aprofitar l’ocasió per a exposar les línies mestres del seu programa. Segons ell, Amposta ha de saber explotar els recursos dels que disposa en aquests moments. Amposta és una ciutat de serveis, sobre tot, els sociosanitaris (hospital comarcal, centre de salut mental, etc.) i les activitats derivada de l’esport (centre de tecnificació, futura seu de la facultat d’INEFC, etc.)
A part d’això, també va dir que una de les principals preocupacions seria l’estat de la via pública (el que ja era tot un clàssic als programes dels socialistes ampostins): la circulació, la manca de neteja i la degradació de determinades zones de la ciutat. 
També va fer incidència en la “relaxació” de l’actual govern municipal després de 24 anys al capdavant de la ciutat, bona part dels quals, amb majoria absoluta. Com a exemple de mala gestió va parlar de l’estat de l’escorxador municipal que acumula un forat de 1,7 milions d’euros o la manca de llicència dels multicinemes Amposta durant més de 7 anys i mig, la qual cosa va comportar que els Cinemes Oscar de Roquetes presentessin una demanda contra l’ajuntament que, posteriorment, va ser retirada. O la polèmica més recent: la conversió de la Lira i la Filha en escoles municipals de música i la posició que va prendre el consistori en contra de la voluntat de la Lira. 
Sobre la candidatura a les municipals de maig, Espanya, va incidir que “era el primer candidat en molts d’anys que repetia com a número 1, ja que es portaven diverses eleccions on sempre hi havia un cap de llista nou, la qual cosa no donava temps a que la ciutadania els acabés de conèixer bé”. També va anunciar que, de número 2 anirà la diputada al Congrés Lluïsa Lizárraga, que ahir no va poder estar presenta per estar a Madrid i també que els altres dos regidors del grup (Josep Maria Monfort i Joan Ferré, no continuaran), la qual cosa suposarà una forta renovació de la llista.
Després de la seva intervenció, els mitjans presents van poder fer preguntes al candidat.

dimarts, 21 de desembre de 2010

L’ARRIBADA D’EN MAS


Bé, certament encara no ha estat nomenat “Molt Honorable”, però després de no superar la votació d’investidura d’avui dimarts, cada cop queda menys per assolir l’anhelada a fita.
Després del discurs d’ahir, algunes coses ja van quedant clares. La primera, en termes econòmics, és la d’aconseguir el concert econòmica per a Catalunya. I la segona, en termes nacionals, és impulsar una “transició nacional”. Aquesta darrera proposta m’ha recordat quan, des de l’oposició va voler crear (no estic segur de que ho aconseguís) la “casa gran del nacionalisme”.
Evidentment, tant una com l’altra estan molt en la línia del discurs polític convergent.
Tanmateix, una de les primeres mesures que es prendran serà la supressió total de l’impost de Successions i Donacions. No ens enganyem, si suprimeixen l’impost, els diners que es recaptarien per aquest concepte els hauran de buscar d’un altre lloc.
Avui, en un horari poc habitual per a mi, he pogut escoltar les intervencions de Jan Laporta, el líder de SCI i la d’Albert Rivera, cap de cartell de C’s.
Laporta li ha dit a Mas que la proposta de concert econòmica é “fer volar coloms” ja que Madrid no hi consentirà. Però és que a més, el concert econòmic, segons la Constitució, només el poden tenir les comunitat forals, es a dir, el País Basc i Navarra. També li ha parlat del victimisme endèmic de CiU, etc. No obstant, Laporta ha insistit en la “independència”, ja que segons ell, és factible. En el cas de que Catalunya proclamés la independència com li ha demanat l’anterior president del Barça de forma unilateral (la qual cosa no passarà ja que Mas no està disposat a fer-ho) tal i com ho va fer Kosova i, encara que Laporta parli d’integració a la Unió Europea, la pressió d’Espanya sobre els països integrants, seria tant forta que no acabarien mai reconeixent-la.
Les dues propostes (tant el concert econòmic com la transició nacional) són dos picades d’ullet a ERC, una formació que, a priori, no està per la labor d’abstenir-se a la segona sessió d’investidura.
Però a part de les propostes que va fer Mas en el seu discurs, és obvi que quan governi canviaran moltes coses.
Unes d’aquestes ja ens les apunta avui el setmanari el Triangle en la seva edició digital. Segons el Triangle, hi haurà canvi de programació a TV3. La notícia per si sola, no suposa cap novetat important, ja que de canvis de programació sempre n’hi ha. Però quan un d’aquest canvis afecta un dels programes més emblemàtics en els darrers anys, fa, al menys, reflexionar-hi. Estic parlant de “Polònia”. Mentre Mas ha estat cap de l’oposició i amb el govern d’Entesa dirigint els destins de Catalunya, no hi ha hagut més problema. El programa ha parodiat a Montilla, Carod, Saura, el propi Mas, Zapatero, etc. Però Mas no consentirà que se’l parodiï com a president de Catalunya. On anirem a parar! Us imagineu Polònia durant l’època de Pujol Jo no!
L’altre programa és Infidels. Aquest programa no reflecteix per a res els valors de la federació nacionalista. Fins i tot deuen de considerar-lo com a “perillós” per a les ments de molts dels seus votants.

dilluns, 20 de desembre de 2010

EL BARÇA DELS RÈCORDS


Diumenge 12, Canal + va donar el Barça-Reial Societat. Robinson, comentarista habitual, es desfeia en elogis al Barça: què si era el millor equip que havia vist jugar mai, què si jugaven de meravella, etc., etc.
Ahir el mateix canal va oferir el Madrid-Sevilla. Qui va poder veure els dos partits, se’n va poder donar comte (comentaris a part) que entre el joc del primer classificat de la Lliga i el segon, hi ha un abisme. Mentre el Barça li va fer 5 a la Reial Societat, el Madrid va guanyar per un "ridícul" 1-0 i gràcies. Reclamaven penal a cada caiguda o mans  a l’àrea. I al final buscaven brega per qualsevol cosa, tal i com va declarar l’entrenador del Sevilla Manzano. Gràcies que el Sevilla no és el dels altres anys... Amb el d’ahir porta 5 partits seguit perdent.
Mentre, el Barça va fent al seva feina. Dissabte, en un altre gran partit, va guanyar l’Espanyol per 5-1. Fins aquest dia, l’Espanyol portava 7 partits guanyat al nou estadi de Cornellà el Prat (tots els que havia jugat aquesta temporada) i el Barça guanyant-los tos com a visitant. Era lògic que alguna de les ratxes s’havia d’acabar. I va continuar la del millor equip, establint un nou record de victòries fora de casa. Un record que ja s’havia superat guanyant l’Osasuna per 0-3.
Després del partit, TV3 va oferir el reportatge del partit i, en acabar, vaig tornar al Canal + per a veure el programa esportiu “El dia del futbol”, per veure que deien. Una vegada més tot van ser elogis. També ahir, a Cuatro van qualificar el joc del Barça com “Futbol total”. També ho qualifica així el Periódico d’avui que fa un ampli reportatge de la trajectòria d’aquesta temporada. Una denominació que ve del temps de Marinus Michels, un dels primers entrenadors de Johan Cruyff tant a l’Ajax com al Barça. Així que “Rinus” Michels va ser l’inventor del futbol total (tots defensaven i tots atacaven) i el va exportar al Barça. Des de llavors, aquest estil de joc forma part de l’ADN de l’equip.
Amb la victòria de dissabte el Barça no només trencava la imbatibilitat de l’Espanyol a casa d’aquesta temporada, sinó que li feia 5 gols, una quantitat que mai en la història del derbi als diferents camps “pericos” li havia fet.
En aquestes alçades de la lliga, el Barça porta més punts que mai, més gols a favor que mai i menys gols en contra que mai (?) Els tres davanters titulars (Messi, Villa i Pedro) van camí d’escriure una pàgina d’or a l’entitat blaugrana. Messi dissabte no va marcar, però va participar amb 4 gols. En canvi, els altres dos ho van fer per partida doble.
No obstant, segurament que el Barça, per a ser campió (si finalment ho és) haurà de patir fins el darrer sospir, igual com va passar l’any passat. I és que després del Barça i el Madrid, els altres equips estant a molta distància futbolística. Només cal mirar la classificació. Per això, possiblement, el partit del Bernabeu pot ser clau per a decidir quin dels dos equips s’emporta el “gat a l’aigua”, es a dir, serà campió de lliga.
Per acabar voldria incidir en una cosa que s’està escoltat sovint: “què s’acaben els piropos” per a definir el joc del Barça. És difícil ser original. Dilluns passat, Martí Perarnau, al Periódico els qualificava com “poetes amb botes”.      

PREVISIBLE INCREMENT DE LA NATALITAT ABANS DE CAP D’ANY

Com ja sé sap, una de les mesures econòmiques que va prendre el govern de Zapatero, va ser eliminar la prestació de 2.500 euros que rebien totes les mares per naixement o adopció d’un fill, sempre que reunissin determinades condicions (el fill havia de néixer a Espanya i la mare portar més de dos anys de residència ininterrompuda)
Quan es va aprovar la retallada, ja es va tenir la previsió de que els nos engendraments no poguessin “arribar a temps”, al menys que fossin parts prematurs.
Així, cal suposar que, si una mare, en arribar el dia 31 de desembre, està a punt de “complir”, farà (o al menys o intentarà) tot el possible per a que el seu fill pugui néixer abans de les 12 de la nit. Caldrà veure si els metges i resta de personal sanitari col·laboraran per a que això sigui així.
Fins ara, el primer nat de l’any, tenia una sèrie d’atencions: visita de polítics que l’apadrinaven simbòlicament, amb foto inclosa a diferents mitjans de comunicació, regals de cases comercials que el patrocinaven, etc.
Tot fa pensar que, aquest any, els primers naixements de l’any no siguin tan “puntuals” com els anys precedents que “veien la llum” als pocs segons de “girar full el calendari”.  

diumenge, 19 de desembre de 2010

DE MIRAVET A PAÜLS


Miravet és un  petit poble de la comarca de la Ribera d’Ebre de 814 habitants segons la web municipal, amb un castell templer dels més famosos i coneguts de Catalunya i banyat pel riu Ebre. Per aquest indret, un 24 de juliol de 1938, les tropes fidels a la República van creuar a l’altra llera iniciant el que es coneix com la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la Guerra Civil Espanyola.
Paüls es un poble encara més petit (617 habitants, també segons la web de l’ajuntament) Pertany a la comarca del Baix Ebre i està situat a tocar del Port (oficialment Ports de Tortosa-Beseit) També tenia un castell del que encara se’n pot veure alguna resta i el seu principal atractiu és el paratge natural de l’ermita de Sant Roc.
La distància entre els dos pobles és de 32,8 Km (mesurat amb la web de la Guia Repsol) i es pot arribar amb certa facilitat seguit, principalment, la carretera C-12 o Eix de l’Ebre.
Però encara que us pugui semblar estrany, a l’escrit d’avui no us parlaré d’aquesta ruta. Ni de la batalla de l’Ebre, ni de cap dels dos pobles en concret...
Però que tenen de comú (si és que tenen alguna cosa) Miravet i Paüls?
El passat diumenge 28 de novembre, una vegada van tancar els col·legis electorals, com és costum fer, TV3, la televisió de Catalunya, va realitzar un gran programa per anar informant de l’escrutini i les variacions dels resultats que s’hi anaven produint. Un dels presentadors estrella de la televisió catalana és Josep Cuní i, amb ell, hi havia els representants de tots els partits polítics que han format part del Parlament de Catalunya aquesta darrera legislatura que tot just va acabar ahir amb les eleccions al Parlament de Catalunya: CiU, PSC, ERC, PP, ICV-EUA i C’s.
El representant de CiU i, segurament, un dels homes forts del proper govern que encapçalarà Artur Mas, era Felip Puig, que ja va ser conseller en temps de Jordi Pujol. En un moment del programa va parlar de la “profecia de Paüls”. Això em va fer pensar i relacionar aquest poble muntanyenc amb el riberenc de Miravet.
Però, què va passar a Miravet? L’expresident Pasqual Maragall va escollir aquest escenari per a reunir-se amb parlamentaris catalans per tal de desencallar l’estatut d’autonomia que impulsava. Per aquest motiu són molts qui anomenen l’estatut de 2006 com l’Estatut de Miravet. Abans hi havien estat vigents l’Estatut de Núria (1932) i l’Estatut de Sau (1979), dits així per haver estat aquests indrets claus a l’hora de consensuar-los i redactar-los.
I Paüls? No fa gaires setmanes, l’alcaldessa de Paüls, la convergent Júlia Celma, va convidar el llavors candidat Artur Mas a visitar el seu poble igual com ho havia fet l’expresident Pujol abans de ser elegit. Segons l’alcaldessa, això donaria sort al candidat convergent, el catapultaria cap a la victòria als comicis autonòmics del passat 28 de novembre i assoliria la presidència de la Generalitat. D’aquí “la profecia de Paüls” a la que es va referir Felip Puig.
Si algú es vol creure que Mas serà president gràcies a la visita que va fer a Paüls està en tot el seu dret, però el cert és que, segons totes previsions, Mas era qui tenia més números de sortir-ne guanyador de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Ara bé, a partir d’aquí, Paüls es podria convertir, sinó en un santuari, si al menys en un símbol i punt de destinació turística per a molts de convergents. De ser així, a “Ca les Barberes”, un establiment de turisme rural que regenta la dona d’un company de feina i regidor de CiU d’aquella localitat, segurament ho agrairien.
De totes formes, personalment, recomano Paüls per altres motius. Sobre tot, és obligada la visita a Sant Roc on cada família del poble disposa d’una taula feta de pedra per a fer-hi l’àpat de dinar del dia del patró (16 d’agost) Però l’aspecte del poble resulta especialment atractiu en veure la curiosa disposició dels carrers “terrassats” i de les cases: per un carrer és planta baixa, mentre que pel carrer de dalt pot ser, perfectament, el tercer pis.
Per cert, l’alcalde de Miravet, a qui no havia citat, és el bon amic Toni Borrell (ERC), pagès, psicòleg i director teatral.  
      

dissabte, 18 de desembre de 2010

EL NOU CENTRE COMERCIAL VA OBRIR PARCIALMENT I AMB POLÈMICA



Quan el passat divendres l’alcalde d’Amposta acompanyat pel senador espanyol inaugurava el nou centre comercial “Futuro Ciudad Amposta”, res feia pensar que la polèmica arribaria a les poques hores d’obrir-se al públic.
Divendres pel matí, abans de començar una comissió informativa de l’ajuntament ampostí, un regidor del grup EA-ERC ja explicava que una de les botigues del complex comercial havia estat objecte d’un robatori. El regidor de Governació deia no saber res, ja que la policia local encara no li havia facilitat “l’informe d’incidències”.   
Més tard m’assabentava que la informació que donava el diari el Punt: “El nou centre comercial havia obert sense permís”. Evidentment, “un detall” que l’alcalde d’Amposta devia de conèixer.
En arribar a la nit, una de les militants del PSC assistents a l’assemblea i que també havia estat a la inauguració del centre comercial, en donava més detalls.
Com que l’empresa elèctrica ENDESA encara no subministrava el corrent elèctric necessari per a la nova instal·lació, davant de la campanya de Nadal que s’apropa, el responsables del centre comercial haurien decidit obrir i solucionar el tema de “la llum” amb generadors. Al cap de pocs moments i degut a una fallada dels grups electrògens, el recinte es va quedar durant una mitja hora aproximadament sense llum, cosa que van aprofitar alguns dels assistents per endur-se diverses peces de roba d’una botiga.
Avui el Punt torna a informar que el departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya farà una inspecció per esbrinar-ne els detalls.
No obstant, el nou recinte comercial, dijous passat només va obrir parcialment. Els accessos per la part de l’Eix de l’Ebre encara estan tancats al trànsit rodat i es podien veure diversos camions treballant dintre del recinte. 


Tant mateix, “l’estrella” del centre comercial, el Carrefour, encara no ha obert i té previst fer-ho, segurament, el proper mes de febrer.  


ANTONI ESPANYA CANDIDAT DEL PSC A LES PROPERES MUNICIPALS


Anit, l’assemblea local del PSC D’Amposta va escollir Antoni Espanya com a cap de llista de les properes municipals que s’han de celebrar el 22 de maig proper.
Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés va se qui va presentar la candidatura d’Espanya que va ser ratificada per la unanimitat de tots els militants assistents a l’assemblea.
A més dels militants locals també hi eren presents el primer secretari de la federació de l’Ebre del PSC Antoni Sabaté, així com el responsable de política municipal Manel de la Vega.
Espanya va agrair a l’assemblea la proposta i la confiança i va anunciar que la número dos tornaria a ser Lluïsa Lizárraga.
La resta de la llista, òbviament encara no sé sap, però el que ja es pot anunciar és que els altres dos regidors que, actualment té el grup municipal d’Amposta (Josep Maria Monfort i Joan Ferré) no continuaran.
La propera setmana es farà una roda de premsa per a oficialitzar el cap de llista del PSC d’Amposta per a les eleccions municipals.  

divendres, 17 de desembre de 2010

UN PARLAMENT PARITARI I ADAPTAT

Ahir es va constituir el parlament de Catalunya sortit de les eleccions del 28-N. Moltes novetats. La primera és el canvi d’ubicació de grups com el PP. I, evidentment, canvia de majories. CiU, sense tenir majoria absoluta, va col·locar a una dels seus a la presidència. La demòcrata-cristiana Núria de Gispert va substituir el republicà Ernest Benach. Aquests canvis també es van veure reflectits a la mesa del Parlament amb 4 de CiU, dos del PSC i un del PP. ERC i ICV-EUA se’n quedaven fora.
El Parlament constituït ahir, sense ser paritari del tot (no hi ha un 50 % d’homes i un 50 % de dones), certament és la vegada que hi ha menys diferència entre tots dos sexes. Les dones ocupen un 42 % dels escons. Però ja grups, com el “laportista” SCI format exclusivament per homes. La presidenta va declarar que la llei que regula la paritat "no li agradava, però que en aquest cas, havia funcionat". A mi tampoc. Crec que al segle XXI parlant d'igualtat entre home i dona hauria d'estar desfasat. És tant obvi que no hi ha diferències que hauria de ser una cosa assumida per tothom.   
També, per primera vegada, l’hemicicle català ha estat adaptat per a diputats amb mobilitat reduïda. I és que hi ha un diputat de CiU que va amb cadira de rodes.
Però tornem a la mesa del parlament. De la seva constitució va sortir-ne la primera polèmica. Si més no, els dos grups que hi eren presents les dues passades legislatures, ERC i ICV-EUA, van quedar-se fora. Segons diuen, és la primera mostra de com anirà aquesta legislatura: el PP (que si que hi és gràcies a CiU) donarà un suport implícit al grup guanyador. La primera mostra segurament la veurem quan la setmana que ve, en segona volta, els populars s’abstindran per a que pugui ser invertit en Mas.
Per a mi, l’actitud de CiU, la veig com una mena de “revenja”. No ha pogut actuar així contra el PSC, per ser-ne el primer grup de l’oposició, però els altres dos grups del “tripartit” si que ho han acabat pagant.
Segons va dir la presidenta, caldrà estrènyer-se el cinturó. La primera mesura serà treure el cotxe oficial d’alguns dels membres del Parlament. Segons paraules de la pròpia de Gispert, “no tots el necessiten”.
Per aquells que no ho sàpiguen, fins ara tenien cotxe oficial els membres de la mesa i els presidents dels diferents grups parlamentaris (crec que no m’equivoco)
Si a això li simem els que ja ha avançat Mas sobre la composició del govern: reducció a 12 conselleries, reducció de càrrecs de confiança, etc., l’estalvi segurament serà importat.
No obstant, crec que, al final, seran més paraules que gestos efectius. Sinó, ja en continuarem parlant...       

dijous, 16 de desembre de 2010

UN NOU POU?


Ahir, en passar per l’Eix de l’Ebre camí de casa, vaig poder veure més moviments de terra entre el canal i el riu. Exactament a poca distància de l’entrador de l’escorxador de PADESA, prop de la torre de la Carrova.
Evidentment vaig pensar que es pretén fer un altre pou ja que també s’hi veuen tubs d’un diàmetre considerable (potser d’uns 50 centímetres)
La pregunta torna a ser: Per a què tants pous? I encara un altra: Si l’aigua ha de ser fer a “reforçar” el minitransvasament o portar-la fins el Catalunya Sud, per què es fan a l’altre costat’        

EL LÍMIT DE LA DESESPERACIÓ

Vagi per davant que cap mort violenta hauria de tenir justificació. I menys els crims comesos per uns u altres motius.
Dit això, el que va fer ahir Pere Puig Puntí, cal pensar que es el fruit de la desesperació humana en arribar al límit.
Els fets que van ocórrer ahir al de matí a la comarca de la Garrotxa poden semblar freds i premeditats i moguts per ànim de revenja i ves tu a saber què més, però també són símptoma de no poder aguantar més les injustícies que, de vegades, ens dóna la pròpia existència.
Pere Puig, amb una escopeta de caça, va matar primer, a un bar de la petita població de la Canya, a un pare i un fill, copropietaris de l’empresa constructora on treballava de paleta i de la que feia mesos que no cobrava. Finalment, pel que sembla, li haurien donat un xac sense fons.
Una vegada comesos aquests dos crims, va anar fins la capital de la comarca, Olot. Allí va entrar a l’oficina de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) i va matar una empleada i un empleat. L’oficina tenia dos empleats més que, per sort, no va poder trobar, ja que un era fora i l’altre al pis superior.
Aquest matí he escoltat per la ràdio a un portaveu de la CAM que deia que, Pere Puig, com a client de l’entitat, només tenia una llibreta i una targeta, però cap hipoteca ni préstec. Que el motiu no era econòmic... Si això és veritat, caldrà esbrinar el motiu pel qual va donar mort a dos empleats. Potser per què el xec sense fons era d’aquella entitat i al anar-hi a cobrar-lo no li van fer efectiu?
Ara només cal esperar que aquests cas no s’agafi com exemple ni “font d’inspiració” d’altres persones que, com Pere Puig, segur que s’ho estan passant molt malament.
Aquest matí, un empleat d’una oficina bancària, concretament d’una oficina del Banc Popular, em deia que “els empleats no estan gents protegits i que ara només es protegeix els diners que es guarden”. 

dimecres, 15 de desembre de 2010

L'ENDREÇ DE PUJOL

Hi ha coses que t’oblides al pas del temps. Avui el Periódico ens recorda que Pujol no va voler imposar la medalla de president de la Generalitat a Maragall. Sota el títol de “El tripartit promet el traspàs gentil que CiU li va negar el 2003”, parla d’aquesta circumstància. Il·lustra la notícia una foto on es veu com Benach penja del coll de Maragall la medalla de president en presència del seu antecessor.
Pujol (l’intocable Pujol) te fama de “saber mantenir sempre l'endreç (compostura)”. Evidentment, com altres coses, és un mite.
M’han contat diverses anècdotes referents a situacions on Pujol va optar per esquivar el tema. El “avui no toca” que tan acostumats ens tenia...
Però jo vaig poder viure personalment un d’aquests “moments”. Va ser l’any 1999 quan per primer cop “competien” Pujol i Maragall per la presidència de la Generalitat. Aquella vegada que CiU va guanyar per escons i el PSC-CpC per número de vots.
Era dissabte, dia de mercat a la Ràpita. Pujol tenia previst anar-hi a fer campanya. L’agrupació local del PSC va matinar més que els de CiU i va poder ocupar un lloc millor (la part central del començament de l’avinguda Constitució a tocar amb el carrer Sant Isidre) Els de CiU es van col·locar al lateral a pocs metres de distància.
En arribar Pujol, un nen de 8 anys (de la mateixa estatura que l’expresident) se li va apropar amb un globus groc a la ma on s’hi podia llegir “Vota Maragall”. El llavors president, fent-li un gest amb la ma, va rebutjar-li l’oferiment. El nen era mon fill i avui té 19 anys.
De haver sabut reaccionar, Pujol li podria haver dit: “Gràcies. Te’l canvio per aquest altre” i haver-li donat un globus de CiU.  

   

QUI ÉS DANIEL?

Feia temps que no parlava del cas Palau. Si no recordo malament, la darrera vegada que en vaig parlar va ser per a dir (opinar) que “de guanyar CiU”, s’acabaria per arxivar sense arribar a “grans conclusions” com va passar amb el cas Banca Catalana que tenia entre els implicats a Jordi Pujol.
Ahir, Millet no va voler declarar. L’única “novetat” que va aportar va ser dir que “fer la boda de les seves filles al Palau de la Música estava justificat perquè així es feia promoció de l’edifici”. Segons Millet, a les bodes de les seves filles hi anava “gent molt important”. No crec que l’assistència a les bodes de "gent important" sigui exclusiu de la família de Millet. A Catalunya, cada any, es deuen de fer moltes més bodes on hi acudeix « gent important » : fills de directius de grans empreses, de polítics, de relacionats amb l’art i la cultura, de l’esport, etc.
Per la seva banda, Montull, va dir que el "Daniel" que apareixia a les seves anotacions no era el ja extresorer de CDC Daniel Osàcar. Però no va revelar de qui es tractava.
Tot apunta que el tal “Daniel” era, efectivament l’extresorer convergent, ja que està provat que CDC es fa finançar (irregularment) a través del Palau de la Música. També sé sap que Millet feia d’intermediari entre l’empresa constructora Ferrovial i CDC i que la comissió que es pagava era d’un 4% (un punt més del que va denunciar Pasqual Maragall)
Mas va anunciar, precisament, abans d’ahir que Daniel Osàcar, de 75 anys, plegava com a tresorer del partit per motius familiars i d’edat. Normalment, quan la gent plega (o dimiteix) sempre es fa servir el terme “motius familiars –o particulars-“. Si és per un altre motiu, rarament es fa públic.  

dimarts, 14 de desembre de 2010

EL PROPER GOVERN DE LA GENERALITAT


El proper dijous dia 16 es constituirà el nou Parlament de Catalunya sorgit de les passades eleccions del 28 de novembre.
És el primer pas per a que sigui investit president el líder de la federació de CiU, Arturo Mas. Després arribarà l’hora de forma govern.
Mentre, dissabte passat, el Periódico de Catalunya ja apuntava algun nom com a possible conseller del govern monocolor.
Descartat Duran Lleida, que, segons sembla tindrà un paper secundari (n’hi ha qui diu que serà un conseller sense cartera o una cartera sense conseller -?-), crec que qui té tots els números per a ser el nou conseller en cap (una figura que es recuperarà després de les vice-presidències del govern d’Entesa) és Felip Puig, el vice-president de CiU i que ja va ocupar diversos càrrecs als governs de Jordi Pujol.
Un altre del noms que sona per a conseller, en aquest cas d’Agricultura i Medi Ambient és Josep Maria Pelegrí.
Curiosament, la conselleria d’Agricultura, sempre ha estat en mans d’un lleidatà. Passava amb els governs de Pujol i també als de Maragall i Montilla. No és una regla escrita en lloc, però pareix que hagi de ser així i punt.
Evidentment això resta possibilitats a alguns que, pareix, es postulaven com a candidats a ocupar dita conselleria. Parlo concretament del “senador espanyol” i exalcalde d’Amposta.
Segons es remoreja, l’actual senador espanyol tenia (o potser encara té) moltes esperances en formar part del nou govern de la Generalitat. A CiU d’Amposta no els hi va agradar gens quan Marta Cid va ser consellera d’Educació en un dels governs de Maragall i, des d’ençà, aspiren a que algun des seus membres (i qui millor que la persona més destacada de l’agrupació) pugui seure’s un dia al consell executiu.
Però els governs, que comencen amb el president, no acaben amb els consellers. Per baix d’aquest hi ha tot un organigrama de polítics i tècnics amb responsabilitats menors de govern i que col·laboren estretament amb el cap de la conselleria. Entre aquests hi ha càrrecs territorials.
Ara fa 10 anys, Pujol va crear a l’Ebre “un govern sense territori” per a “donar resposta” al conflicte que suposava el moviment antitransvasament. Fins llavors només existia el delegat de cultura amb la persona de Ramon Miravall. Francesc Sancho, alcalde de l’Ampolla i després diputat al parlament va ser-ne el primer delegat.
Pareix que aquesta plaça també té un pretenen a la ciutat d’Amposta en la persona del primer tinent d’alcalde i regidor d’Urbanisme Pere Vidal i que ja va ser delegat de Medi Ambient.
Divendres passat, sopant amb un regidor de CiU del territori (no desvetllaré el nom), quan li vaig apuntar aquesta possibilitat, em va dir que no ho creia. Segons ell, qui té tots els números de ser-ne el nou delegat és Xavier Pallarès, alcalde d’Arnes i que va sortir-ne diputat. De ser així hauria de deixar l’escó parlamentari.
Tal com va passar als governs anteriors, quan es governa, es força normal que diputats electes s’acabin incorporant al nou organigrama de govern com a consellers o directors generals, propiciant que la llista pugui “córrer”, la qual cosa donaria entrada a d’altres candidats que no havien sortit de forma directa.
Personalment penso que Josep Poblet, president de la Diputació de Tarragona i cap de llista per aquesta demarcació, podria ser perfectament conseller. Faltaria veure de quina cartera (Política territorial? Serveis Socials? –o com es pugui acabar dient-. Tampoc no seria cap sorpresa que el conseller “per” Tarragona fos Francesc Sancho. En aquest cas, i degut a la seva professió, ho seria de Salut.
Anabel Marco, que anava a la llista de CiU de núm. 11 i que és gerent de Gursam, l’empresa municipal de gestió urbanística d’Amposta podria acabar sent, finalment, nova diputada.

dilluns, 13 de desembre de 2010

TACA SOBRE TACA

Us heu tacat mai una camisa? O uns pantalons? Veritat que quan ja està tacada, si us la torneu a tacar ja no t’empipes tant?
Avui hi ha un articles de Johan Cruyff a la contraportada del Periódico (com tots els dilluns) titulat: “¿’Tacar’ la samarreta? No, gràcies”.
Penso que la samarreta del Barça ja es va “tacar” quan va decidir portar el “logo” d’Unicef. O no? A més de la de TV3 (petita, però visible)
Cruyff, gran defensor de Jan Laporta i president d’honor del Futbol Club Barcelona els darrers anys del mandat del ara líder de Solidaritat Catalana per a la Independència, no té bona relació amb l’actual junta que presideix Sandro Rosell. Tots ens recordem que va tornar la insígnia d’or de l’entitat i va renunciar a la presidència honorífica.
Avui, Cruyff, diu que Núñez i Gaspart no van voler posar publicitat a la samarreta del Barça. Però no diu res del seu amic Laporta.
A, sí, es clar, Unicef és una organització de les Nacions Unides que ajuda a la infància. Han de quedar clares dues cosses. La primera (i més important) és que si el Barça porta Unicef a la samarreta és perquè no van prosperar altres marques. Cal recordar que una de les que va sonar for va ser la de Betandwin, una casa d’apostes que va descartar-se per no “induir al joc”. Ara esponsoritza la samarreta del Madrid. Després es va parlar de la “marca” Beijing (Pequín en xinès), abans de començar els jocs olímpics. No es va arribar a cap acord. Només va ser llavors quan es va decidir que, com no podien recaptar els diners que pretenien, buscar una sortida digna després dels fracassos. La sortida, tots la coneixem, va ser Unicef. Caldria saber si tothom va estar-hi d’acord o no.
La segona és que, a pesar de tot, de que s’inclogui el nou “logo” Qatar Foundation, l’organització per a la infància de l’ONU seguirà apareixent.
Els detractors de portar una marca (que no és comercial) és que el règim de l’emirat és masclista i autoritari. També ho és el règim xinès... I potser encara més!
En canvi, els impulsors de posar aquest nou “logo” a partir de la propera temporada, defensen que es tracta d’una fundació estatal que també ajuda els nens. Però a part d’això, els 30 milions d’euros que reportarà al Barça per 5 temporades, es una quantitat res desdenyable. De fet, ara per ara no hi ha cap club al món que cobri més per portar “la taca” a la samarreta. I si tenim en compte que després de l’auditoria l’actual junta es va trobar amb uns números no tant positius com s’havia dit, és evident que cal buscar noves fonts d’ingressos.  
Cruyff diu que els hi na mancat imaginació. Bé, no es diu sempre que “al món del futbol ja està tot descobert?”. Què es podria fer, canviar el nom de l’estadi pel d’una marca comercial? Convertir l’entitat en una SAD? Són possibilitats...

diumenge, 12 de desembre de 2010

EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA


El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.
El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.
Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.
Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.
És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.
En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.
Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.
Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.
Esperem que serveixin d’alguna cosa.