dilluns, 31 de gener del 2011

DILLUNS PLE


No tinc costum de parlar dels plens de l’ajuntament d’Amposta, tot i que, ens alguns casos, s’hi diuen i debaten coses interessants i sorprenents, com no pots ser d’una altra manera.
Tradicionalment els plens ordinaris de l’ajuntament ampostí s’han fet el darrer dilluns de cada més, excepte casos puntuals. No obstant a la passada legislatura, quan era alcalde el recentment reanomenant senador espanyol, es feien a les 9 de la nit i, des de principi d’aquesta legislatura es fan a la 1 del migdia.     
Així que avui, complint la tradició, a l’ajuntament d’Amposta, s’hi ha fet ple. Però per motius d’agenda de l’alcalde actual, en lloc de convocar-se a la 1, s’ha convocat a les 2. Pareix que l’alcalde tenia una reunió a Barcelona amb el conseller de Salut del govern de la Generalitat.
A l’hora prevista per a començar (recordo que avui, atípicament, a les 2 de la tarda), l’alcalde encara no havia arribat, així que el primer tinent d’alcalde ha estat la persona de suplir-lo per primera vegada en aquesta legislatura i, sinó recordo malament, en el temps que porto com a regidor, no havia passat mai una circumstància així.
La segona novetat del dia és que el saló de plens ja el “presidia” Arturo Mas. La foto del President de la Generalitat ja penjava de la paret quan només fa un mes i escaig que va prendre posició del seu càrrec. En canvi, quan Maragall va ser nomenat president, la seva foto va trigar uns quants mesos en ser penjada. Fins i tot, des del nostre grup, els hi varem tenir que recordar que calia penjar-la. No podien emprar l’argument de que no disposaven de la foto oficial, ja que a les delegacions territorials ja feia temps que en tenien.
No vull avorrir-vos explicant-vos el ple. El d’avui un ple sense massa transcendència. D’aquells que no passaran a la història pels acords adoptats. Ja dintre de l’apartat de precs i preguntes, el portaveu del PSC ha preguntat a l’alcalde accidental sobre la contractació per part de l’ajuntament de diverses pàgines web, com per exemple una sobre “destinació turística esportiva”. En tots els casos s’havia contractat per a la seva realització a una empresa informàtica de la nostra ciutat, sempre la mateixa. Curiosament, aquesta empresa informàtica pertany a dos afiliats a CDC i, un d’ells (millor dit, una) és la presidenta d’una associació musical que no va voler municipalitzar la seva escola de música, causant un greu perjudici a l’altra entitat.
Per acabar una cosa que, finalment, no ha passat. I sinó ha passat, perquè ho conto? Perquè se’n va parlar a la junta de portaveus que va fer-se el passat divendres. L’equip de govern va preguntar a la secretaria si ells podien fer preguntes a l’oposició. En aquells moments la secretaria va dir que “sí”, que no coneixia cap impediment per a no fer-se.
A la passada legislatura, l’actual senador espanyol també ens va “amenaçar” en fer-ho, però al final tot va quedar en res.
Les preguntes que s’inclouen dintre del darrer apartat, són preguntes que l’oposició pot dirigir a l’equip de govern municipal com a “control de l’acció de govern”. Fer preguntes als grups de l’oposició sobre “l’acció de govern a d’altres administracions” on hi siguin presents (posem per cas) o sobre les seves estratègies polítiques, em sona, si més no, una proposta ridícula.

ELS MILLORS ACUDITS GRÀFICS DE LA SETMANA

Acudit de JAP al diari el Punt.


De Vergara a Público.



Un altre de Vergara, evidentment a Público.

I el darrer de Ferreres al Periódico de Catalunya. 


diumenge, 30 de gener del 2011

TRACTE DE FAVOR


Els dies 18 i 19 de gener, Amposta va ser protagonista com mai als mitjans de comunicació. Les obres que s’estan fent a diversos carrers del centre, sumades a l’aparcament soterrat que s’està construint a la plaça del mercat, la més cèntrica de la nostra ciutat, comporten una paràlisi quasi total del comerç d’aquella zona.
Els comerciats, farts de tanta obra que dificulta i molt la circulació tant de cotxes com de vianants, en aquest cas hipotètics clients, van optar en recórrer a l’oposició del consistori ampostí per denunciar els fets. Així van contactar amb qui serà el cap de cartell a les properes municipals del mes de maig pel PSC Antoni Espanya.
Dimarts pel matí, dia de mercat setmanal, era un bon moment per a mostrar a la premsa les dificultats existents per accedir al centre de la ciutat, comercialment, el Triangle. Espanya va convocar la premsa comarcal para escenificar “in situ” el greu problema. Alguns carrers estan tallats fins i tot per al vianants i, a la majoria, al no poder entrar en cotxe, evidentment, tampoc hi poden entrar els camions i furgonetes per abastir de gènere les botigues que, en poca o molta quantitat, segur que alguna necessitat tenen. Al dia següent els diaris comarcals (Diari de Tarragona i el Punt) se’n feien ressò, així com, en arribar el divendres el setmanari de referència del nostre territori, la Veu de l’Ebre. Però el que no s’esperava és que el tema denunciat pogués arribar a tenir repercussió a nivell nacional.
Efectivament, dijous 19, al programa “España Directo” de la Primera de TVE, es va oferir un ampli reportatge on es mostrava de la ma d’alguns dels comerciants de la zona i recollint l’opinió de ciutadans del carrer, la gravetat de la situació. El realitzador va voler recavar l’opinió del propi alcalde de la ciutat i les càmeres de televisió van entrar al seu despatx de la casa consistorial. L’alcalde va dir que “entenia les queixes dels comerciats, però s’havia optat en fer les obres totes a l’hora per que d’aquesta manera, en 5 o 6 mesos quedarien enllestides i s’acabaria amb les molèsties més ràpidament, en lloc de fer-les escalonades i ‘eternitzar-les’ al llarg de la legislatura”. El que sobta és que, precisament, s’hagin fer al final de la legislatura i no al principi o a la meitat... Potser s’acabaran just abans de les eleccions i així es podran inaugurar i fer-se la foto? El lector és lliure de pensar el que cregui convenient.
Arribat en aquest punt, hom pot creure que la polèmica ja estaria tancada. Res més lluny.
Cap a la meitat del mes de desembre, tot just quan havia de començar la campanya de Nadal i Reis, es van inaugurar les noves galeries comercials del costat del cementiri, on també ha d’obrir un “Carrefour” que, segons les previsions, ho farà dintre del mes de febrer. “Més gran que el de Vinaròs!”, diuen algunes veus. La inauguració es va fer amb tota la pompa. A part de les màximes autoritats locals (l’alcalde i l’exalcalde, avui senador espanyol i un dels impulsors de la idea) hi havia representants dels propietaris, una empresa valenciana (potser per això el centre comercial es diu “Futuro Ciudad Amposta”, així, en castellà), altres regidors i una àmplia representació ciutadana. Hi van haver espectacles i un aperitiu per als assistents. La polèmica vindria després, en saber-se que les galeries que van obrir (no totes) ho van fer sense disposar del pertinent permís del departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya. El motiu? No disposaven de connexió elèctrica per part de l’empresa subministradora i van haver de posar grups electrògens per a donar llum al recinte.
Com que l’aparcament soterrat del centre comercial tampoc està acabat, l’equip de govern de l’ajuntament ha habilitat zones d’aparcament per les rodalies. En alguns casos s’ha de pujar per sobre de les voreres per a poder deixar el cotxe. En canvi, mentre duren les obres d’urbanització dels carrers del centre de la ciutat, no s’ha pres cap mesura per a facilitar l’aparcament prop del comerços, com per exemple, suprimir una part de la zona blava.
Hi ha hagut o no tracte de favor? Una vegada més, que jutgi el lector.

dissabte, 29 de gener del 2011

UNA FILTRACIÓ INTERESSADA?


Una de les notícies polítiques d’aquesta setmana a les nostres comarques, més concretament a la comarca del Montsià ha estat l’informe que la Sindicatura de Comptes va emetre sobre els números del Consell Comarcal del Montsià.
Una vegada més va ser Debatmorenc qui ho publicava a la seva pàgina. Al dia seguen ho portaven altres diaris com el Punt.
Va ser una filtració interessada? Evidentment de CiU d’Amposta? Tot fa pensar que va ser així. La setmana abans la capital del Montsià va ser la protagonista negativa. Les obres al centre de la ciutat que provoquen el caos circulatori i l’escàs negoci dels comerços de la zona, així com també la construcció del carril bici a empreses de fora de la ciutat, van crear un cert “nerviosisme”, sobre tot, a l’equip de govern de la nostra ciutat. En privat van arribar a dir que els nous delegats territorials revisarien com s’havien gastat els diners en els darrers anys. “Mirarem fins el darrer cèntim”, pareix que van dir.
Més d’una vegada, als plens de l’ajuntament d’Amposta, en hem degut de sentir aquest tipus d’amenaces. Per tant, res de nou i tot és possible.
Davant d’aquesta informació segurament interessada, hem van fer el següent comentari: (el text que segueix ja no ha estat escrit per mi)

Els resultats de la sindicatura de comptes internament ja se sabien, segons intervenció (comentat d'una manera informal) amb mi, hi havien recomanacions de millora bàsicament per la forma, no tant per ser irregularitats greu.

Evidentment si llegeixes aquest article i no saps com funciona l'administració i la sindicatura pareix que al consell hi hagi hagut un desfalc de la hòstia. i no és així.

La sindicatura et demana la perfecció, i l'administració a vegades tira pel dret per intentar ser un pèl més operativa (sinó imaginat!!!!). per exemple jo ara mateix per contractar empreses del meu projecte, hagués tingut que fer un procés interminable però m'aprofito de la competència del president per fer decrets per contractes menors de 18.000 euros. Això la sindicatura no ho veu bé però és legal.

Ara bé, dit tot això crec que la vostra obligació com a partit es demanar comptes a la persona responsable de la gestió, que ja saps qui és.

I després va continuar dient:

1.- El Consell Comarcal és un entitat finalista, això significa que tots els fons que rep són per a gastar en projectes i accions que una vegada implementats s'han  de justificar correctament a l'administració superior que ens l'ha atorgat, per tan es casi impossible que hi hagi un desfalc econòmic. (tindrien que fer-ho molt bé, i sincerament no tenen tanta capacitat per fer  això). per cert el consell es finança de dues vies: les aportacions dels ajuntaments (crec que es diu fons de cooperació) i subvencions d'administracions superiors per tant com no recaptem estem bastant controlats.

2.- Temes de personal; el consell te una plantilla fixa de com a molt 10 treballadors, la resta som subvencions de la generalitat o diputació, per tant el dia 1 de gener el consell no sap mai com serà la seva plantilla al llarg de l'any, ja que s'aprofita de programes de la generalitat que permeten la contractació de personal per a contractar gent. Un exemple molt clar sóc jo si es fes el que diu la sindicatura segurament jo no podria treballar. I per tant és impossible publicar al DOGC la previsió de plantilla per aquell any. Ja veus l'administració fa que la pròpia administració faci les coses malament.

3.- La sindicatura en l'informe i jo l'he vist en cap moment parla de irregularitats, parla sempre d'incidències i recomanacions.

4.- Per tant opinió personal, o el periodista té molt mala folla o bé hi ha una filtració a fer mal, i jo opto per la segona. Que estrany que la setmana anterior és publiques al punt una notícia sobre irregularitats en l'adjudicació d'obres a Amposta, filtrada per ERC i mira per a on aquesta setmana es filtra aquesta notícia parlant d'irregularitats (falses) al Consell l'any que governava ERC al Consell. Que estrany que aquest informe està al consell des del mes de octubre - novembre i es filtra ara que s'ha canviat de govern. Aquí el PSC “prigueu” per estar al mig, “sé siente”....


Definitivament la meva opinió és que això és una venjança política de CIU per el soroll de la setmana passada en les obres, “España en directo”, noticies d'adjudicacions irregulars ...... i marca l'inici de campanya electoral, que me dona la sensació que serà bruta........ pot ser tenen temor si utilitzen aquestes armes.




divendres, 28 de gener del 2011

EL CARREFOUR "EN NEGATIU"


Una cosa és la imatge de marca que es vol transmetre i l’altra ben diferent és el funcionament intern, el que es cou a la cuina, el que ja entre bastidors.
Avui us vull parlar de la marca Carrefour i dels anuncis que, les darreres setmanes estan passant per televisió. Cal reconèixer que els anuncis són força vistosos i mostren la cara més afable de la marca: aliments sense gluten per a celíacs, paper provinent d’arbres certificats, fruites i verdures ecològiques, etc. L’anuncia acaba dient: “Carrefour, com ... (per exemple Celia o Paco), en positiu”.
Però ahir em vaig sorprendre negativament quan vaig llegir al Triangle que el sindicat agrari Unió de Pagesos està en peu de guerra contra la cadena de supermercats francesos. El motiu és que, com fixen el preu de compra, estan pagant una misèria als pagesos catalans pels seus productes, sobre tot l’oli d’oliva verge i les taronges.
És freqüent que els grans distribuïdores fixin els preus de compra i, normalment, sempre solen ser molt baixos, com és el cas de Carrefour. De vegades, els pagesos prefereixen malvendre els seus productes abans de que la collita es pugui arribar a perdre. El preu que arriben aquests articles als consumidor, ja és una altra cosa. Normalment, el client, en el millor dels casos, no hi aprecia cap diferència substancial. I, en els pitjor dels casos, ni se’n assabenta d’aquestes pràctiques, legals, però del tot reprovables.
No és la primera vegada que tinc constància de fets semblants. Una vegada, Tomàs Collell un ampostí que ara està per Màlaga, treballava per a una determinada marca de productes derivats de la carn (fuets, mortadel·la, pernil dolç i salat, etc.) Òbviament no citaré la marca encara que la sé. Una cadena de distribució va voler fixar el preu (a la baixa, evidentment) del pernil dolç. Davant d’això, el fabricant li va posar més fècula i aigua. Qui hi va sortit perdent? El consumidor. Possiblement estava a més bon preu, però la qualitat havia baixat substancialment.
Una vegada, la meva dona, va testimoni involuntari de l’existència d’una remesa de producte de baixa qualitat. Estava a una botiga de poble i va entrar el repartidor d’una determinada marca de cafès. En veure que el lloc destinat al prestatge encara estava quasi ple, li va preguntar a la propietària de l’establiment el motiu de la poca venda. La senyora li va dir que perquè les clientes s’havien queixat de “no era tan bo”. El repartidor li va demanar disculpes i li va dir que, per error, li havia deixat part d’una repesa destinada a un súper i que li canviava sense més problemes.
També passa amb altres productes. Per exemple jo ho noto amb una marca de bitter sense alcohol: és més bo quan el faig al bar que no el que compro para casa al súper.
I no us heu “mosquejat” de perquè la diferència d’envàs (més prim i allargat) de la primera marca mundial de coles quan te la serveixen al bar. A què es degut? Segurament a una diferència de qualitat del producte.  

   

dijous, 27 de gener del 2011

PLATAFORMA PER CATALUNYA A LES PROPERES MUNICIPALS


Primer ho vaig llegir al blog amic Debatmorenc. Després al diari el Punt. A tots dos llocs donaven la llista de ciutats i pobles de la província on té pensat presentar-se el partit xenòfob Plataforma per Catalunya (PxC) Tot i preocupar-me que un partit d’aquestes característiques pugui arribar a presentar llista a les properes municipals (encara em preocupa més que puguin treure representació), el que encara em produeix més enuig és que es que s’acabin presentat a la Galera, el meu poble natal.
Sóc conscient que la Galera és un poble que, tradicionalment, ha votat partits de dretes. Des del restabliment de la democràcia les esquerres han guanyat molt poques vegades (un parell de generals, sinó recordo malament) A més és un poble on pot passar un fet del tot inversemblant i digne de sortir a la premsa (de fet ha sortit diverses vegades): que hi pugui haver un pacte de govern entre ERC i PP! Ara bé, crec que estic en condicions d’assegurar que un pacte d’aquestes característiques, després de les eleccions de maig, no tornarà a passar. L’estada oficial d’Alejo Vidal-Quadras a la Fira de la Terrissa de l’any 2009, poc abans de les eleccions europees, quan hi era candidat, va fer trontollar el pacte. Evidentment, l’alcaldessa de torn era del PP el va convidar sense comunicar-ho a l’altre partit amb qui compartia govern municipal, amb el conseqüent malestar per part d’ERC.
Però una cosa és que guanyi CiU i el PP esdevingui la segona força més votada i l’altra és que es pugui presentar PxC. Al comentari que vaig deixar al blog Debatmorenc, deia que “esperava amb impaciència saber qui formarien la llista”. O dit d’una altra manera, qui són els post-franquistes que aniran a la llista. I que no s’ho prengui a mal si ho llegeix algú dels “implicats”, perquè les coses són com són i aquesta és així. Per molta disfressa catalanista que es vulguis posar.
Els darrers alcaldes “franquistes democràtics” (al menys que jo recordi) van ser el de Camarles, Primitivo Forastero, el de Godall, Aurelio Villalbí i el de Santa Bàrbara José Bertomeu. L’únic que queda en vida dels 3 és el darrer, el que a Santa Bàrbara sempre han conegut com D. Pepe.
Aquests alcaldes franquistes tardans (els darrers alcaldes no democràtics van prendre possessió una vegada mort el dictador, l’any 1976, sinó ho recordo malament), van aconseguir ser escollits com els primers alcaldes democràtics amb llistes independents. Després de la victòria de Pujol a les primeres eleccions autonòmiques que va governar amb l’ERC de l’Heribert Barrera, era prioritari per a CiU aconseguir alcaldes als territoris on menys implantació tenia. Així, van fitxar a “cop de talonari” si feia falta diversos alcaldes d’arreu de Catalunya. Forastero, Villalbí i Bertomeu, van ser alguns d’aquest noms que l’any 1983 van presentar-se com a caps de llista de la coalició nacionalista (la federació es va formar-se fa relativament poc) Després van repetir en diverses convocatòries on també van aconseguir ser elegits.    

dimecres, 26 de gener del 2011

DE CAIXES A BANCS


L’estat central ja ha advertit a les caixes que, tot i la fusió “freda” segueixen en estat de “fallida tècnica” (no estic segur d’haver usat bé aquest concepte), a partir del mes de setembre hauran de convertir-se en bancs.
Només anunciar-ho, el dia següent a l’entrar a esmorzar al bar on acostumo a fer-ho, el seu propietari em va dir:”Has escoltat la notícia, ara les caixes hauran de convertir-se en bancs”. Li vaig dir que, personalment, m’importava molt poc aquest tema. Li vaig explicar el que fa, aproximadament un mes ja vaig escriure en aquest mateix blog, que una determinada caixa (a l’única que tinc els meus pocs estalvis i els pla de pensions) m’havia cobrat 24 euros per haver-me retornat dos xecs que havia ingressat per finestreta al no haver fondos al compte de qui me’ls havia lliurat. No sé si un banc m’hauria cobrat el mateix, més o menys, però tenia (i tinc) molt clar que el que va fer aquella entitat va ser un abús en tota regla, per molt que la normativa li permeti fer-ho.
De jovenet vaig anar a “perdre el temps” a l’Acadèmia Cots de Tortosa que dirigia Ramón Cinca Piqué. Quan t’explicaven la diferència que hi havia entre les caixes i els bancs, la primera diferència era que els bancs tenien accionistes, es a dir, propietaris, ja que les accions són petites participacions al capital social de les societats i les caixes, no. Això permetia a aquestes entitats (les caixes) a poder fer el que anomenen “obra social”.
Evidentment, al llarg de la història, les caixes han acabat perdent part de la seva pròpia identitat. Quan van néixer ho van fer per ajudar als més humils. Moltes ho van fer com a “monts de pietat”, és a dir, llocs on el poble pla anava a empenyorar bens de la seva propietat i rebia, a canvi, diners a un interès molt més baix que no el que deixaven els bancs. Amb el temps, els “monts de pietat” van deixar d’existir i avui en dia, l’interès que cobren les caixes i els bancs és, si fa o no fa, el mateix. Els “beneficis” (targetes de crèdit de franc, préstecs a un interès una mica més baix, etc.), has de mirar de treure’ls d’una altra manera, de vegades negociant molt amb l’oficina. Tampoc m’estendré en explica-ho.
Però de que parlem quan diem “obra social”. Què és l’obra social? De vegades m’ho pregunto fins i tot jo. A un amic que va ser director de diverses oficines de una gran caixa, li deia que “l’obra social” la feien pagant als empleats un bon sou. Perquè ara que es qüestiona tant el sou dels polítics, algú sap el que cobren els directors d’algunes sucursals de caixes, sobre tot els més veterans? Jo no ho diré, però us ho podeu imaginar...
Parlem de la Caixa que és la que és conec. Encara recordo quan tenia biblioteques a diverses ciutats. I quan van anunciar que les tancaven deixant sense feina a aquelles persones que havien estat treballant tant de temps. A Tarragona, al mateix edifici de la seu central de la província, per exemple, n’hi havia una. I a la Ràpita, quan deixes enrere l’ajuntament i t’enfiles per agafar el carrer Sant Isidre, allí on ara hi ha una joieria, també n’hi havia una altra.
De les poques coses que queden, tenim els esplais de la gent gran: el Sant Jordi de Caixa de Catalunya (suposo que ara hauria de dir de Catalunya Caixa, però és que encara no els hi ha canviat els rètols) i l’Esplai de la Caixa. A Amposta conviuen tot dos. Si aquestes caixes s’acabessin convertint en bancs, tancarien els esplais? La Caixa, per la seva solvència, no crec que l’obliguen a reconvertir-se, però és que els seu consell d’administració ja s’ho està plantejant. Així que no seria res d’estranyar que la primera Caixa de Catalunya, d’aquella que s’han valgut els governs de la Generalitat per a donar ajuts als països més necessitats, podria desaparèixer com a tal.
El dubte que em queda és quin nom escolliria. Banc Caixa (Bancaixa, Bancaja) ja està agafat, ja que el té una caixa valenciana fusionada “en fred” (això sí) amb Cajamadird) i Caixa Banc (o Caixabank) ja va ser l’entitat financera que la pròpia Caixa tenia per operar a Andorra quan no li van permetre usar el seu propi nom. Ara, la majoria de les accions les va vendre a Crèdit Andorrà.
De totes formes, passi el que passi, el pobre, el que no té diners, el que haurà d’anar a fer una hipoteca per a la casa o un préstec per al cotxe, haurà de continuar patint. Tan em dóna si és una caixa o un banc.    

      

dimarts, 25 de gener del 2011

FOC, FUM I CENDRA CALENTA


Cal dir que he fet una variació sobre una frase feta que sovint em repetia ma mare quan era menut. Ella em deia “Ni foc, ni fum, ni cendra calenta”. Això volia dir que “no hi havia res de res”.
Els de CiU van “encendre” l’electorat català de promeses i, sobre tot, de demèrits del govern d’Entesa. Com han fet sempre els “populars” (i segueixen fen) la crítica al rival, va ser la millor arma que van emprar els del “rei Arturo” durant els 7 anys de la seva peculiar travessia pel desert. El govern d’entesa o Tripartit, no l’encertava mai per molt que s’hi esforcés.
Les expectatives que va crear CiU amb l’optimisme que irradiava la careta del logo van fer que molts que feia anys que no els votaven, tornessin a votar-los els passat 28 de novembre. Però poc a poc totes aquelles promeses de “màxims”, “la fum” que vendre, es van esvaint i sembla que, de tot allò que van prometre en campanya ben poca cosa. I d’allò que no van prometre, encara menys. Un bon exemple de la “fum” de la que estic parlant és el promès “concert econòmic”. Ni ara per ara ni després, de concert, res de res... I la limitació de la velocitat de 80 km hora que volien fer desaparèixer? Com està en l’actualitat, sí, però s’aplicarà una velocitat variable, segurament més raonable de com estava abans. Però del que s’havia dic, també han hagut de rectificar. O al menys, això pareix avui. Demà encara no sé sap...     
Aquest passats dies es va parlar i molt del projectat hospital de Tortosa. Del no res del comissari polític del govern, a una sèrie de mocions que presentarà el PSC en aquells ajuntaments on hi tingui representació.
On pareix que no hi haurà ni “cendra calenta” és en el tema de les vegueries. Quan CiU era a l’oposició i el parlament va aprovar la llei de vegueries, la van criticar tot els que els hi va donar la gana. Els partits del govern i els que, de una u d’altra manera formem part dels partits que li donàvem suport, sabien i dèiem que CiU no volia les vegueries. Ells sé limitaven a dir que no els agradava la llei. Ara, quan governen, ja han dit que en aquesta legislatura no hi haurà vegueries. I això que tot just acaba de començar! Prova evident i contundent, al menys per a mi, que CiU no ha volgut ni vol les vegueries, per tant, la desitjada vegueria de l’Ebre haurà d’esperar. I com es diu normalment “sine die”, ja que avui per avui el retorn de les esquerres al govern de la Generalitat, tot indica que trigarà algunes legislatures...
Des d’Amposta, el govern municipal reclamava al govern de la Generalitat presidit per Montilla dos infraestructures bàsiques per a la població: un estació de busos i el segon ambulatori. Al menys de l’estació d’autobusos, l’ajuntament ja disposa fins i tot dels plànols i, per suposat, sé sap on anirien ubicades.
Quatre anys té per davant d’insistir i mirar d’aconseguir-les. Seran capaços d’aconseguir-ho? No ho tinc gens clar.
L’excusa de l’executiu català és que han deixat la “caixa buida”. El primer govern de Maragall, sense passar per una època de crisi com l’actual (eren tems de “vaques magres”), tampoc van trobar l’economia molt més sanejada. O és que ningú se’n recorda que mentre el govern de Pujol estava en funcions encara donaven subvencions a 25 i 30 anys?
Per a “fer caixa” caldrà fer una segona emissió de bons. Recordeu les crítiques a Antoni Castells quan va anunciar la mesura. I ara, una mesura “tant dolenta”, resulta que l’acabaran aplicant.
Finalment, “molt de foc”, “molta més” fum i al final no hi haurà “ni cendra calenta”! I és que una cosa és fer oposició i una altra ben diferent tenir responsabilitats de govern.         

dilluns, 24 de gener del 2011

EL “NOU” HOSPITAL DE TORTOSA


A l’hora de buscar el títol per al comentari d’avui, he de reconèixer que no ho tingut fàcil. Encara així, després d’escollir-lo o sé si el lector comprendrà el tema del que vull parlar. No obstant, quan comenci a llegir-lo, amb tota seguretat, sabrà de que estic parlant.
El tema d’avui és l’hospital que va projectar-se a la zona de la Farinera de Tortosa, entre la capital del Baix Ebre i la veïna Roquetes, a tocar de l’Eix de l’Ebre. Però es clar, de nou no té res. Serà nou quan s’inauguri, si alguna vegada passa...
He de dir però que el nomenat delegat del govern no va començar amb bon peu. D’unes de les seves primeres declaracions es desprenia que, el “nou hospital” només era fum.
Així m’ho va fer saber un company de treballa que va escoltar dites declaracions. Es va adreçar a mi dient-me: “Vas escoltar les declaracions del delegat del govern?” Al dir-li que no, va continuar. “Va voler dir que ‘el nou hospital de Tortosa’ només és un dibuix sobre un paper i poca cosa més. La primera reacció meva va ser: “No facis molt de cas, més que delegat és un ‘comissari polític’ i dirà allò que els de Barcelona vulguin que digui”. “Tu no creus –vaig continuar- què si només fos això no estaria el cartell que l’anuncia des de fa diversos mesos? Els propietaris dels terrenys ho haurien permès?”. “Potser el lloc on s’alça el cartell és sòl públic”, va continuar dient... “Potser si, però no ho crec. Un projecte així ha d’estar més lligat”, vaig acabar sentenciant.
Els primers en posar el crit al cel van ser els republicans. Després va ser el propi alcalde de Tortosa el que va dir que “No renunciarem al ‘nou hospital’”. Ep! Si l’alcalde de Tortosa deia això, és que alguna cosa hi havia, per tant, quin motiu va portar al “comissari” a dir que el “nou hospital” només era un dibuix?
Els següents en prendre la paraula van ser els responsables de Barcelona que van dir que “el nou hospital” no es faria en els terminis previstos. Per tant, implícitament es reconeixia que el “nou hospital” era alguna cosa més que un simple projecte de la Marina Geli i del seu equip.
Mancaven els socialistes. En una roda de premsa on també hi era present el darrer director Territorial de Salut a les TT.E. amb el govern d’Entesa Ismael Roldán, van acabar dient que presentarien mocions a tots els ajuntaments on poguessin per a demanar que es construís el nou hospital en els terminis previstos.
Ara només falta saber que votarà CiU quan es presenti aquesta moció. Sobre tot als ajuntaments on el seu vot sigui decisiu per aprovar-la. En aquells ajuntaments on hi hagi un govern del PSC o ERC, encara que sigui amb el suport d’altres grups, segurament no hi ha d’haver cap problema. Però allí on CiU té majoria o és determinant, què passarà?
Faran el que les manin des de Barcelona o el que és millor pel territori? Perquè el “nou hospital” de Tortosa és una infraestructura bàsica per al futur del nostre territori.
Amb aquest tema, CiU, pot adoptar una posició molt pareguda a la que van prendre quan governaven la Generalitat i des de Madrid es volia fer el transvasament de l’Ebre. Van seguir fil per randa les consignes de Barcelona sense tenir en compte les veus que, des del territori, clamaven per una altra cosa.       

diumenge, 23 de gener del 2011

REFLEXIONS DE CAP DE SETMANA

Després d’una setmana on Amposta ha estat protagonista a diversos mitjans de comunicació, crec que ha arribat l’hora de reflexionar sobre els fets que la van posar a la primera línia informativa.
El comerciants de la zona centre, també coneguda com el Triangle, devien d’estar fins “el gorro” per decidir a donar un pas que, a Amposta és atípic. La ciutadania d’Amposta (de la que els comerciants hi formarien part) difícilment es revelen contra el poder legítimament establert a la seu de l’Ajuntament. Normalment callen i atorguen. I això és degut a que CiU està present a la majoria de les entitats del poble, ja siguin esportives, culturals, cíviques, filantròpiques o de qualsevol altra mena.
Prova d’això és que des de la Federació de Comerç d’Amposta, des de la Associació de Veïns del Centre i, fins i tot, des de la Federació d’Associacions de Veïns, fins ara, “no han dit ni piu”. I és força evident que la concentració d’obres a un lloc determinat causa molèsties a propis i estranys, es a dir, veïns de la zona, comerciants i conductors i vianants en general.
També aquesta setmana la societat musical la Lira Ampostina (de les poques entitats que CiU no controla plenament) ha enviat a casa la seva publicació “Lira" núm. 12 de gener de 2011) A la portada ja hi ha un tast de la polèmica que va sorgir ja fa més d’un any entre la pròpia societat, l’altra banda de música de la ciutat i l’equip de govern municipal. Ja la l’interior, el president de la societat Javier Escrihuela, signa un article, com si fos un editorial on explica de forma força detallada i veraç els fets que li han fet perdre a la Lira un bon grapat d’euros (es parla de prop de 120.000) I tot perquè l’equip de govern de la nostra ciutat no vol “municipalitzar” l’escola de música de la Lira. Tant l’alcalde com la regidora d’Ensenyament, ho tenen clar: “O totes dues o no cap”.
Però al seu escrit, el president de la Lira, en cap moment, dóna la culpa a l’equip de govern de tot l’enrenou que hi ha hagut. En cap moment els fa responsables d’haver perdut una subvenció del departament d’Educació del passat govern d’Entesa que els hauria anar com a “aigua de maig” a l’hora de solucionar el greu problema financer que pateix l’escola de música. I això que, al darrera de tot, amb tota seguretat hi ha la ma de CiU.
Potser tem represàlies? Potser sí...       

dissabte, 22 de gener del 2011

LA DESACTIVACIÓ DEL “CAS MILLET”


He volgut usar el mateix adjectiu que empra el Periódico el passat dijous. El titular de la pàgina 17 deia així: “La Generalitat posa en marxa la desactivació del “cas Millet”.
Es veia venir. CiU té massa interessos en aquest cas per deixar que la judicatura l’acabi investigant en profunditat i en puguin sortit esquitxats.
Els cas Millet o el cas Palau de la Música, com també se’l coneix és un cas atípic a Catalunya. En destapar-se al juliol de 2009 (si no em falla la memòria) va sortir a la llum, no només l’enriquiment il·lícit d’uns personatges sense escrúpols (Millet i Montull), sinó la prova del finançament il·legal d’un partit que va governar Catalunya durant 23 anys amb Jordi Pujol (esquitxat ja pel cas Banca Catalana) i que ho torna a fer de la ma del seu pupil Arturo Mas.
D’aquest tema n’havia parlat més vegades i havia expressat les meves sospites de que en arribar al poder els convergents, farien tot el possible per “tirar terra” per sobre i mirar de tancar el més ràpidament possible tot aquest afer que no els gens. Tampoc els ha fet gaire mal, com es va veure a les passades eleccions, però ara que governen, tenir un president que, presumptament sabia el que passava al seu partit i ho tolerava, pot resultar contraproduent.
Ahir, el jutge que porta el cas, Juli Solaz, ja va dir al Consorci del Palau de la Música que “es defineixi”. Recordar només que dintre d’aquest consorci hi forma part la Generalitat de Catalunya, com també l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona. Abans, amb el govern d’Entesa, aquest mateix Consorci va acordar tirar endavant amb la investigació del més que presumpte finançament il·legal de CDC amb Daniel Osàcar, l’antic tresorer del partit com a màxim implicat i també el seu secretari d’immigració, l’Àngel Colom que, amb els diners que va rebre de Millet va poder liquidar el partit que havia fundat amb la Pilar Rahola (avui biògrafa oficial d’Arturo Mas), el Partit per a la Independència (PI) abans de formalitzar l’entrada a Convergència.
Amb CiU al poder, el Consorci del Palau s’ha desdit i ja no val que s’investiguin els dos màxims implicats de CDC en tot aquest afer, es a dir, Daniel Osàcar i Àngel Colom.
Juli Solaz demana ara a dit consorci que “s’aclareixi”. El que no potser és que amb el Tripartit es demanés la imputació dels càrrecs de CDC (per molt polititzat que estès, era força evident que hi va haver un finançament il·legal del partit, uns diners que l’empresa Ferrovial feia arribar a Convergència a través del Palau i dels que Millet se’n devia d’emportar una bona comissió) i ara, amb CiU al govern, ja no cal...
El magistrat instructor ha decidit fer una “peça separada” i seguir investigant la trama del finançament irregular, però ara no imputa ningú.
Algú creu que tota aquesta història pugui acabar amb membres de CDC asseguts al banc dels acusats i condemnats. Jo tinc seriosos dubtes.    

Mireu els enllaços de les altres vegades que n'he parlat: 



    

divendres, 21 de gener del 2011

UN VOT DE CONFIANÇA


Ahir els membres del Tribunal Constitucional van escollir el magistrat valencià Pascual Sala com a nou president. A l’igual que l’advocat Català Eugeni Gay, Sala forma part del l’anomenat “sector progressista” del TC.
Abans de fer-se l’elecció, un dels membres que sonava amb força que podria ocupar aquest càrrec era Manuel Aragón, un suposat component del “sector progressista” que, a la sentència sobre l’Estatut de Catalunya no va tenir cap mena de problema de posicionar-se al costat del “sector conservador” i rebutjar així molts apartats de la norma bàsica del nostre país. Per exemple va ser un dels que fa fe treure que “Catalunya era una nació” del preàmbul del text estatutari. Aragón comptava amb el suport del “sector conservador”.  
Segons es diu (evidentment jo no controlo aquestes coses) Pascual Sala és el primer magistrat que arriba a la presidència del TC. Fins ara els presidents havien estat catedràtics.
Sala, que ja té 75 anys, va ocupar el càrrec de president del Tribunal Suprem.
Pel que es diu, feina no li faltarà al nou president. Sobre la taula s’ha trobat amb diversos recursos del Partit Popular (sempre del PP...) Entre ells, el de matrimonis entre persones del mateix sexe, la prohibició de les corrides de toros a Catalunya, etc.
Personalment crec que Pacual Sala ho farà bé i farà que, a partir d’ara, les sentències dictades pel TC siguin molt més equànimes que en les èpoques més recents.
Llàstima que no es pugui emetre un nou veredicte sobre l’Estatut, molt probablement, seria força diferent al que es va emetre l’any passat. I és que depèn de la composició de l’alt tribunal per a que les sentències siguin d’un signe o d’un altre. Amb el permís del senyor Manuel Aragón, per suposat.    

dijous, 20 de gener del 2011

AMPOSTA, UNA RATERA

Els comerciants d’Amposta estan que trinen amb les obres que es fan a diversos carrers del centre del poble.
Si ahir era Antoni Espanya, el cap de llista del PSC a les propers municipals qui sortia a denunciar-ho, perquè així li van demanar un grup de botigues de la zona del Triangle d’Amposta (la gravació es fa fer dimarts al matí, dia de mercat Amposta, tot aprofitant quan hi ha més col·lapse circulatori), avui, Amposta ha estat protagonista al programa “España Directo”  que emet la Primera de TVE.
Els botiguers es queixen de que al no poder arribar amb els cotxes a peu de comerç, fa disminuir sensiblement les vendes, com ja va passar a la campanya de Nadal i Reis. Tampoc poden arribar els camions i furgonetes de repartiment que abasteixen de gènere les botigues de la zona.
Però encara que us sembli estany, no vull parlar-vos més d’aquest tema, que només ha estat una introducció del que, realment vull contar-vos.
Els passat dilluns, abans de que Antoni Espanya ens fes saber que dimarts rebria a la premsa per a denunciar l’estat en que es troba aquella zona, vaig portar a ma mare a urgències de l’Hospital Comarcal. La vaig deixar a l’entrada d’urgències i vaig mirar d’aparcar per la zona. Com em venia recte, vaig entrar pel carrer Calderón de la Barca. Hi vaig poder accedir sense cap tipus de problema. En arribar a la cruïlla amb els carrers Hernán Cortés i Verge de Montserrat, em vaig adonat que no podia anar en lloc, ja que a la dreta tenia el mencionat carrer Hernán Cortés que és de sentit ascendent. Si continuava pel Verge de Montserrat, a l’altura del carrer Cervantes estava tallat per obres i, de continuar recte, trobava tallat el Miquel Granell també per obres. Què fer? L’única solució era fer maniobra, tornar per on havia vingut i pujar pel carrer Ronda fins el passatge Júpiter on, finalment, vaig poder aparcar. Afortunadament no molt lluny de l’hospital on continuava ma mare.
Us adjunto la seqüència de fotos per a que us feu una idea. 















Entrada pel carrer Calderón de la Barca.
















Continuant pel carrer Calderón de la Barca. 
















A la dreta el carrer Hernán Cortés.
















A l'esquerra el carrer Verge de Montserrat, amb les obres del carrer Cervantes al fons.
















Al final, el carrer Miquel Granell.

Més informació sobre el tema a Socialistes de l'Ebre,

Ebredigital (la Feu de l'Ebre a Internet), la Marfanta (blog del periodista Gustau Moreno), Diari de Tarragona, i TVON.

MATERIAL QUIRÚRGIC USAT ABANDONAT DAVANT D'UNA CLÍNICA DE TORTOSA


A la imatge es poden veure restes de material quirúrgic al costat del contenidor. Encara que no es vegi, aquest contenidor és el que hi ha col·locat davant de l’antiga clínica l’Aliança de Tortosa (ara clínica Terres de l’Ebre) Suposadament, els hi hauria caigut al terra en el moment de voler-los dipositar dintre del contenidor.
Per la seva situació, el personal que treballa a dita clínica (ja sigui de neteja, ja sigui l’encarregat de fer aquesta mena de tasques) serien els principals sospitosos de haver comés aquesta deixadesa.
De ser així, aquesta és la única manera que té la clínica per a destruir el material quirúrgic usat. No hauria de disposar de contenidors específics per al tractament de material “sensible” i reciclar-los tal i com preveu la normativa?  

dimecres, 19 de gener del 2011

ÉS ESPANYA UN PAÍS “ANORMAL”?

Ahir, el senador de Falset Ramon Aleu, socialista i membre del grup d’Entesa Catalana de Progrés, va tenir l’honor de ser el primer que va fer servir a la Cambra Alta (o sigui al Senat) el català, segons la nova normativa.
Evidentment el fet ha produït una sèrie de despeses, tal i com informava ahir TV3: auriculars, traductors, etc.
La majoria dels catalans i catalanes amb escó al Senat, es mostraven contents / tes de poder, per fi parlar amb el seu propi idioma a la cambra de representació territorial per antonomàsia. No tots, evidentment, la Sánchez-Camacho ja va dir que ella no el faria servir.
Quan sé li va demanar el parer al líder de l’oposició Mariano Rajoy, va dir que “En un país ‘normal’ aquest tipus de coses no passaven”. No cal ni dir-ho que ràpidament li han plogut les crítiques des de Catalunya. Avui, el Periódico, per exemple, titula: “Rajoy titlla d’’anormal’ Espanya pel pluringüisme al Senat”. Cal dir al meu favor que només sentir la notícia, ja vaig pensar amb el titular de l’entrada d’avui. No és ni una còpia ni una inspiració.
Rajoy és gallec i segurament (poc o molt) coneix l seva llengua i la deu d’utilitzar encara que només sigui en àmbits familiars i d’amistat. Però una vegada més (i aquesta és la prova), el PP demostra la poca sensibilitat que té a l’hora d’utilitzar els altres llengües oficials de l’estat Espanyol. El debat sobre l’oficialitat/cooficialitat de les llengües ibèriques, al segle XXI hauria de ser un debat superat. Però sembla que alguns partits (PP a Espanya i PPC i C’s a Catalunya) s’entesten de que no sigui així.
Qui sol interposar els recursos davant els Tribunal Constitucional sobre qüestions lingüístiques, moltes d’elles relacionades amb l’ensenyament ? No cal que us respongui, cert ?
Però quan el Senat ha aprovat una normativa interna que permet usar en determinats casos qualsevol llengua cooficial de l’estat espanyol, Rajoy i els altres membres del PP haurien de ser molt més respectuosos. I com per a mostra un botó (el cas d’ahir és un clar exemple), no ho són.
Jo no sé si els “anormals” som nosaltres o els altres països. Perquè aquestes coses haurien de ser “normals” allí on hi hagi més d’una idioma oficial. Totes les traves que s’hi posen, a la llarga acaba repercutint negativament en la convivència de tots.
Una bona prova la tenim a Bèlgica.. Avui per avui és del tot imprevisible com pot acabar el conflicte, però és cert que entre flamencs i balons hi ha, entre els trets diferencials, l’idioma. El primer idioma oficial de Bèlgica és el francès. Però els flamencs tenen el seu: el flamenc. Quan tu vas a Flandes i vols fer servir el francès, la primera reacció de la majoria dels seus habitants és fer com que no t’entenen. Després, si veuen que ets estranger, et parlaran amb francès.
A Québec (Canadà), el francès és llengua oficial i els moviments i intens secessionistes han estat importants des de fa moltes dècades.
Per tant, no cal estranyar-nos gens, si davant d’aquestes actituds poc democràtiques i autoritàries que fan servir molts, la reacció sigui que, el independentisme, cada cop, tingui més adeptes. 


Si voleu llegir més sobre el tema:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/20110119/erc-veu-normal-rebuig-les-llengues-cooficials-senat/670993.shtml
 



dimarts, 18 de gener del 2011

APAREIXEN NOVES PINTADES EN CONTRA DELS POUS DE VINALLOP

 
Fa uns dies, potser setmanes, en alguns murs de l’antiga via fèrria de la Val de Safan, van aparèixer uns trossos, no molt grans, d’uns 5 metres de llargada, pintats de blanc. Evidentment aquestes pintades solen ser “invisibles” per a la majoria de conductors que circulen per l’Eix de l’Ebre o C-12 entre Amposta i Tortosa. Però no ho són per aquells que, com jo, hi passem quasi a diari. Qualsevol petit canvi (un senyal tombat, un ram de flors que, per desgracia, indica on hi ha hagut un accident mortal, etc.) no ens passen desapercebuts.
La sorpresa la vaig tenir ahir quan vaig veure que sobre aquells trossos blancs s’hi havia pintat lemes antitransvasistes: “Lladres d’aigua”, amb els logos de la Plataforma i d’Unió de Pagesos.
Aquesta tarda m’hi he aturat a fer unes fotos. De les dues que hi ha a la part dreta de la carretera en sentit de la corrent del riu, ho he fet en aquella on em resultava més fàcil. He deixat al cotxe al camí “de les Noves”, que és el que porta fins els Mas de Mianes i l’antic abaixador del tren.
L’altra pintada està situada uns pocs metres més cap a Amposta, al costat del camí de Santa Bàrbara.
Perdoneu la qualitat de les fotos però és que les he fet amb el mòbil.
 

EL SHOW DE MOU


El títol segurament hauria de ser en plural, però no quedaria tan bé.
Suposo que va amb el seu estil i Mou (estic parlant de Mourinho, per si algú encara no ho ha comprés) cada vegada que surt a parlar amb la premsa ha de “soltar-ne alguna”. De vegades pot ser protagonista sense sortir (precisament per això) Però és evident que no passa desapercebut per a ningú i, es més, m’atreveixo a afirmar que ara per ara té molts més detractors que simpatitzants.
Avui el Periódico ja “informa” del malestar que s’ha creat a Madrid perquè “Mou és incapaç d’aguantar el ritme del Barça” (52 punts a 48 i 5-0!) Sense anar més lluny, dilluns vaig escoltar una tertúlia “futbolera” amb diversos simpatitzants del Madrid que ja el qüestionaven. I tot perquè diumenge no van saber guanyar al camp de l’Almeria, el cuer de la Primera Divisió, un camp, que, amb un altre entrenador (Lillo) el Barça només fa uns mesos va guanyar per 0-8. Un dels tertulians va dir: “Tot dependrà de la Champions. Si no la guanya, se’n va fora del Madrid”. I potser guanyant-la també. Les relacions entre ell i el director general de Madrid, o sigui Valdano, no son gaire bones, per no dir gens.  
Quan dilluns de la setmana passada a la gala de lliurament de la Pilota d’Or se’l va escollir com a millor entrenador del 2010, no li va agradar que el presentessin com “el entrenador del Real Madrid”, ja que els títols els havia guanyat amb l’Inter de Milà. A més es va declarar “interista de tota la vida”. Suposo que això tampoc no va agradar gens als dirigents de la “Casa Blanca”.
A la roda de premsa dels postpartit de diumenge, Mou es va queixar de que "l’àrbitre hauria pogut xiular fins 3 penals !" I jo pregunto: "És que el Madrid sempre ha de guanyar de penal?" El Barça, xiulant-li molts menys ha fet una xifra rècord de gols a la lliga (61!) Diumenge hi va haver un possible penal contra Messi. Ningú el va protestar. I és que no els hi feia cap falta, ja que el partit el tenien dominat, tant al marcador com al camp.
També va declarar Mou que “Desitjava que el Barça es trobés pel camí a Pérez Lasa i que l’arbitrés igual”. Desgraciadament (de vegades afortunadament) la memòria és força selectiva i només ens en recordem d’aquelles situacions agradables o que han anat al nostre favor. Però per a suplir la memòria estan les hemeroteques. També cal dir “a favor de Mou” que ha passat molts pocs anys de la seva carrera esportiva a Espanya: primer com a traductor de Bobby Robson al Barça i ara com a primer entrenador del Madrid. Per tant, hi ha que perdonar-lo si comet errors. És humà... (encara que ell es cregui una divinitat)
El Periódico també fa una comparativa dels partits que ha xiulat Pérez Lasa al Barça i al Madrid. A veure si sabeu qui hi surt guanyant?
Us faré un petit resum: Al Madrid li ha arbitrat 25 partits dels quals n’ha guanyat 19 (76%), li ha xiulat 7 penals a favor i cap en contra i li ha expulsat a 2 jugadors. Mentre que al Barça li ha arbitrat 29 partits amb 17 victòries blaugranes (58%) nomé li ha xiulat 4 penals a favor i 2 en contra i li ha expulsat 4 jugadors.
Té raó Mou? No, només és un show!

dilluns, 17 de gener del 2011

VIOLÈNCIA A MÚRCIA


Dissabte van agredir al conseller de Cultura de la Regió de Múrcia Pedro Alberto Cruz. Segons es pot llegir a la pàgina de la Cadena SER a Internet, avui la Policia Nacional ha detingut al presumpte culpable encara que no ha transcendit la seva identitat. 
Una agressió condemnable com ho és qualsevol acte de violència que comporti la mort a la lessió d'un ser humà, sense distinció de raça, creença o afiliació política. 
Mentre, el president murcià Ramón Luis Valcárcel i la seva camarilla han culpat els socialistes de l’agressió.
En temps de Franco els culpables eren els “rojos separatistes i maçons”. Després tal i com s’informava ahir a la revista Presència que adjunta els diumenges el diari el Punt, resulta que Franco va voler entrar a la Maçoneria i no va ser acceptat i després els va criminalitzar i els va culpar de molts dels mals que “patia Espanya”, quan l’única mal tenia un nom: Francisco Franco.
A Múrcia passa més o menys els mateix. Tot el que fa el PP està bé (de fet és la doctrina que s’ensenya des de la direcció nacional, ja en temps de José María Aznar) I la culpa de tot allò que no es fa bé (o sigui, malament) és dels socialistes.El PP acostuma a "escampar merda" sovint sense tenir-ne cap prova. És allò de "difama que alguna cosa queda!".
Al conseller de Cultura el van agredir amb un puny americà... Us imagineu a un socialista amb un “puny de ferro”. Jo no.
Però quan hi ha aldarulls, entre la multitud pacífica, sempre hi ha algú que es mou per actituds violentes. Tenim l’exemple de les celebracions dels triomfs del Barça. Mentre una gran majoria i va per sentiments i per a mostrar la seva alegria, sempre hi ha un grup de brètols que només hi va per buscar brega amb la policia i causar destrosses al mobiliari urbà i botigues de les rodalies i, si pot, emportar-se cap a casa un bon botí en forma de roba u d’altres objectes.
Quan ens manifestàvem amb la PDE en contra del transvasament cap a València, Múrcia i Almeria, varem tenir tota la sort del món de que grups radicals no entorpissin les nostres manifestacions.
Si tot i això, el president murcià ja va criticar l’actitud del moviment, no vull ni arribar a pensa que hauria dit de produir-se alguna vegada incidents violents.