dimarts, 31 de maig del 2011

Manipulaciones informativas sobre la carga de los Mossos d’Esquadra

Manipulaciones informativas sobre la carga de los Mossos d’Esquadra

Publicado el 29 may 2011 en ActuacionesGeneralNovedadesPara llorar....    
Esta asociación se entristece, una vez más, de ver como nuestros compañeros del cuerpo de Mossos d’Esquadra, son acusados de agradir a minusválidos y vagabundos durante las cargas efectuadas el 27M en la Plaza de Cataluña, para ello se exhiben públicamente en cientos de páginas web y varios medios de comunicación las siguientes imágenes:
Es por ello, por lo que cuanto menos se pide publicar la secuencia completa de imágenes que aclare a la ciudadanía lo que realmente pasó, pues ni el minusválido de la imagen, ni el vagabundo durmiendo en el banco de la fotografía fueron agredidos, tal y como demuestran las siguientes imágenes:
La democracia real comienza por la no manipulación de los lamentables echos ocurridos en la Plaza de Cataluña el 27M
No somos animales, ni somos bestias, somos personas y tenemos sentimientos mal que les pese a algunos, sabemos discernir lo lógico e irrazonable de lo que no lo es, basta de manipulación informativa.
 
La qual cosa demostra que els Mossos també fotografien (i filmen) les seves actuacions i no cal que els incorporin les microcàmeres al seu equip.

FELIP PUIG EN ESSÈNCIA


Tan criticar el govern d’Entesa (el tripartit, segons CiU) i ara resulta que l’actual govern presidit per Arturo Mas comet errors encara més greus si cal.
Voler desallotjat divendres la plaça de Catalunya va ser un error en tots els sentits, per molt que l’alcalde en funcions Jordi Hereu s’hi mostrés d’acord.
Quan van començar les acampades, tan a Madrid com a Barcelona, la divergència de criteris des del primer moment va ser molt clara. Mentre la vicepresidenta Joana Ortega no descartava l’ús de la força per a desallotjar la plaça de Catalunya, el Ministre d’Interior Javier Pérez Rubalcaba feia unes declaracions contundents i assenyades: “Estem per a resoldre conflictes, no per a crear-los”.  Em pensava que els membres del govern de la Generalitat n’havien pres bona nota. Es veu que no.
Amb l’excusa de netejar, van interrompre els mossos  disposats a acabar amb l’acampada. Van errar l’estratègia i així els va anar. De fet no és la primera vegada que usen una estratègia equivocada. Ja us ho contaré.
El col·lectiu dels acampats, coneguts com els “indignats”, ho tenien molt fàcil. Via Twitter  van fer una crida i, ràpidament van acudir milers de persones a la plaça de Catalunya. M’imagino que per a donar-los-hi suport, ja que, fins l’arribada dels mossos, la violència no havia aparegut en lloc.
Digui el que digui Puig, i tal com es veu a les imatges, els mossos van pegar a tort i a dret amb l’única intenció de fer-los fora. L’excusa de celebrar allí la victòria del Barça en el cas de que es produís, era només això, una excusa. Bé podria haver-se traslladat al passeig Picasso, al costat de l’Arc del Triomf, tal i com es va proposar.
Ara resulta que Felip “Fuig” ha tingut la brillant idea de col·locar microcàmeres a la policia autonòmica amb la finalitat de gravar les accions dels ciutadans. NO dubto que davant l’actitud dels mossos, la resposta dels ciutadans sigui violenta, però qui la provoca? Si bé hi ha casos que la violència està premeditada, sembla ser que divendres no va ser així.
Aquest matí, al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER han fet burla de les declaracions del conseller d’Interior català i l’han acusat de voler crear “poli-periodistes”. També l’han criticat per l’intent de voler culpar per les imatges difoses als fotògrafs de premsa, tal i com passa sovint quan no agrada als qui manen. D’això se’n diu “voler matar l’emissari”.   
El que no es van arribar a imaginar ni Puig ni els caps policials és que, de sobte, els mossos es veiessin envoltats per una multitud de ciutadans que van acudir a la crida dels “indignats”. I que, ara possiblement sí, significaven una greu amenaça per a la policia.
Ara retornarem al passat, a l’època de la lluita anti-transvasament de l’Ebre i les protestes al President Pujol. Un dia, pel matí, va visitar Ulldecona. Aquell dia un grup de manifestants (entre els quals estava jo mateix) ens concentràrem davant les escoles velles d’aquella localitat. Durant l’espera, un mosso, darrere de les tanques de seguretat, ens filmava amb una càmera. Per tant, les portin al casc o a un altre lloc, l’ús de càmeres ja fa anys que és habitual... Ara que no ens vulguin vendre” sopars de duro”. Per la tarda, Pujol, inaugurava les noves instal·lacions de MEDESA a Amposta (la mateixa fàbrica que després de l’ERO amenaça en tancar) I ara bé el que us he dit més amunt que explicaria. Aquell dia, els mossos van protegir la carretera per on havia d’entrar l’expresident posant tanques als dos costats. Segons un em va dir un dels mossos presents, l’acció policial va ser errònia, ja que als manifestants se’ls hauria d’haver mantinguts agrupats a un sol costat. D’aquesta manera era més fàcil protegir a Pujol.
Han passat els anys i, sembla ser, que encara no n’han aprés.  

(L'acudit és del mestre Ferreres i es publica avui al Periódico de Catalunya)  

dilluns, 30 de maig del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 3a PART, ELS PERDEDORS: EL PSC


La derrota soferta pel PSC diumenge 22 de maig a les urnes, és històrica. Volia afegir que “difícil d’entendre”, però penso que es donaven les circumstàncies necessàries per a que fos així.
Malgrat el que diuen algunes veus, el cap de llista no té res a veure amb aquesta derrota.  Certament, ja abans de les eleccions parlaves amb gent que mostrava el seu desacord amb que Toni Espanya encapçales la candidatura. Per a mi era i segueix sent, avui per avui el millor candidat. Disposa de la capacitat suficient per a liderar i coordinar qualsevol grup, té molt clares les seves idees i les sap transmetre i defensar davant de qui sigui. Segurament amb un altre candidat o candidata, aquest cop, la davallada hauria estat igual de contundent. 
Per tant, els motius de la derrota els hem de buscar per un altre lloc. Primer que res, per la baixada general que ha tingut el partit tant a nivell d’Espanya com de Catalunya. Ara mateix la “marca” socialista no ven. De totes maneres és cert que hi ha llocs on s’han mantingut o, fins i tot, s’ha pujat lleugerament. Si bé, en la majoria dels casos, la victòria es deu al carisma de l’alcalde o candidat, caldria analitzar un per un tots els casos.
Tornant a Amposta, la pèrdua de vots que ha patit el PSC respecte a fa 4 anys amb els mateixos cap de llista i segona, ha estat de 547 regidors. Si fa 4 anys el 4t ja es va assolir per molt poc, el context general ha fet que aquesta vegada si s’acabés perdent. No obstant, i com ja he dit en els altres cassos, és com si se’n haguessin perdut dos al passar de 17 a 21 regidors.
I on han anat a parar? Amb tota seguretat a PxC i al PP. Encara que sembli difícil, en èpoques de crisi, els votants fidels del PSC (des del partit al menys així es pensava) han buscat altres opcions polítiques perquè segurament pensen que des d’allí se’ls “alleugerarà la situació que estan patí. Serien les classes més humils, les que no tenen feina, les que tenen fills o nets a l’atur i no veuen cap sortida a la solució.
El PP, però sobre tot PxC han fet un discurs populista, buscant els suports dels descontents, sobre tot, en la política a nivell nacional de Zapatero. Un discurs basat, sobre tot, en els mals de la immigració, carregat d’odi i demagògia barata. Però que ha acabat calant entre els electors. Fins i tot, un dels membres de la candidatura era un exafiliat del PSC que, tot sigui dit, mai he vist pel partit.  
Certament PxC va obtenir uns “bons” resultats (per ells, evidentment), no així el PP que s’esperava alguna cosa més. De tots ells també us en parlaré.  

diumenge, 29 de maig del 2011

EL BARÇA CAMPIÓ D’EUROPA!!


No, no es tracta de la ressaca d’ahir. És que avui l’entitat barcelonista ha assolit un altre títol europeu. En aquest cas ha estat la secció d’handbol, la que dirigeix “l’altre” Xavi Pascual la que ha conquerit la 8èna copa d’Europa de la secció. Aquest cop davant el “totpoderós Ciudad Real”. I ho ha fet amb claredat, molta més que el que ha acabat assenyalant el marcador (27-24)
El dia del comiat de l’Iker Romero, l’heroi del partit ha estat sense cap mena de dubte el porter Daniel Saric que ha aconseguit ni més ni menys que aturar 22 pilotes, quasi tantes com gols encaixats i això al handbol és molt.
La secció, com el futbol, aquesta temporada també ha obtingut un doblet: primer la lliga i ara la Copa d’Europa. No està gens malament.
Quin altre club té unes seccions així? Difícilment en trobarem cap i això encara fa més gran al FC Barcelona.
Un altre cop, felicitats campions, FELICITATS BARÇA!!   

Si voleu més informació podeu mirar a la pàgina del diari SPORT

TOP SECRET. SOBRE LA LIRA AMPOSTINA



Sembla ser que a l’actual president de la Lira Ampostina li queda poc temps d’ocupar el seu càrrec i, tal com manen els estatus de la societat, hi haurà que renovar diversos càrrecs.
Segons em deien ahir mateix, sembla ser que ja comencen a sonar noms que podrien ocupar el càrrec que avui ostenta Javier Escrihuela.
A ningú sé li escapa que ens els darrers mesos, la junta directiva de la societat ha estat molt crítica amb el govern municipal de Manel Ferré. Tota la polèmica ve arran de que l’ajuntament no va voler municipalitzar l’escola de música de la Lira, tal i com va acordar l’assemblea de socis, negant així una solució als greus problemes financers que tenen. Ja en campanya electoral, CiU va dir que ja s’havia concedit a l’entitat una subvenció de 49.500 euros. La qual cosa va ser negada pel encara president. Per a sufragar el dèficit, la Lira organitza per al proper 17 de juny un concert de Serrat. Segons sembla, el conegut cantautor català vindria per la amistat que l’uneix amb uns dels músics: el pare de l’eurodiputat d’ICV-EUA Raül Romeva.    
La Lira Ampostina, tradicionalment, ha estat una de les poques entitats que CiU no ha controlat a la nostra ciutat. En canvi, l’altra societat musical, la Unió Filharmònica si que ha tingut presidents convergents.
No obstant això la Lira ha de fer gestos d’aproximació al govern municipal si bol seguir contant amb “les favors” de l’ajuntament ampostí. Un d’ells, recordem-ho, va ser l’atorgament de la primera medalla d’or a l’exalcalde i avui senador espanyol.
Sobre qui pot arribar a ser el nou president (o presidenta de l’entitat), us en donaré una pista. Podria ser, indistintament, un dels membres d’un matrimoni de músics de la societat.
Ara per ara només és un rumor, però ja sé sap allò de que “cuando el río suena...”.    

ÉS EL BARÇA DE GUARDIOLA EL MILLOR EQUIP DE LA HISTÒRIA?


És una pregunta que es sol fer. Ahir mateix, a la roda de premsa li van preguntar a l’entrenador del Barça. Com cabia esperar, Guardiola, tan diplomàtic com sempre, va dir que ell no havia vist jugar el Madrid d’Alfredo di Stéfano.
Per a mi la resposta és un sí rotund. I per què? Molt fàcil, perquè el futbol d’aquella època era molt diferent a l’actual. No era tan físic, ni tant tècnic. Llavors es jugava més amb la intuïció i la improvisació. Jo no diré que el Madrid de les 5 copes d’Europa consecutives no fos un bon equip, ni que Di Stéfano no ha estat un dels millors jugadors del món, però si ara es poguessin enfrontar els dos equips, el de guardiola guanyaria per golejada (i no és un tòpic, seria una realitat)
Fixeu-vos hi bé. Jesse Owens va ser plurmasquista olímpic l’any 1936 amb un temps de 10” 3. Actualment Usain Bolt té el rècord del món en 9” 58. I per què us ho dic això? Només és un exemple de la superació de l’home. L’atletisme i la natació són els esports que més permeten poder comparar con eren els esports de fa 50 o 100 anys amb els actuals. Els rècords s’han anat superant al llarg de la història. Quan pareixia que l’home havia arribat al seu límit, sempre n’ha sortit un que l’ha superat als pocs anys. Qui no se’n recorda de Carl Lewis, també als 100 metres llisos o Marc Spitz en natació. Cert que a la seva època van ser insuperables? Si el futbol es permetés comparar-lo de la mateixa manera, estic completament segur que molts dels actuals equips que juguen la Champions League (per no dir tots) acabarien superant el Madrid de D. Alfredo, no només el Barça de Guardiola. 

Per cert, si voleu veure l'opinió dels lectors de Público sobre si el Barça és o no el millor equip de la història, només cal clicar sobre el nom del diari. Crec que la votació ja està tancada.      

ACUDITS GRÀFICS SOBRE L'ACTUACIÓ POLICIAL A LA PLAÇA DE CATALUNYA

 De Manel Fontdevila, a Público.
 De Manel Fontdevila a Público.
 De Jap al Punt.
 De Ferreres al Periódico de Catalunya.
De Alfons López a Público.

dissabte, 28 de maig del 2011

EL BARÇA L’ANTÍDOT CONTRA LES PENES


Qui se’n recorda ara mateix de la derrota de diumenge passat? Bé, jo, però és com si s’hagués superat de sobte i per sempre. EL BARÇA CAMPIÓ D’EUROPA!!! Una altre cop, per quarta vegada, Per tercera en 5 anys!!! Quin equip... Quin entrenador... I quina afició... Sí home sí, l’afició també... Què nassos!! Com seria el Barça el millor club del món si no contés amb la massa socials i els aficionats que té a tots els continents! FORÇA BARÇA!!!
I quin partit. Algú ha temut perdre la final? Encara que el Manchester ha sortit pressionant, el Barça, el nostre Barça enseguida s’ha fet l’amo i senyor del parit. Quin Messi!!, Quin Xavi!!, Quin Iniesta!! Quin Marcherano!! Quin Piqué!!, Quin Busquets!!, Quin Pedro!!... En fi, tots, quin equip. Es pot repetir? Espero que ens duri encara alguns anys ja que un equip així és molt difícil de repetir...
I que em dieu dels gol. El primer i per a mi sempre el més important: el de Pedro. I perquè el més important? Perquè sense el primer no hi ha un segon, ni un tercer... Llavors en han empatat. Fora de joc, tu!! Villarato, Villarato... A no que l’ha fet el Manchester, llavors no... Què hauria dit la caverna si el gol il·legal l’haguéssim fet nosaltres? 
Però només començar la segona part, el millor jugador del partit, el millor jugador del món mundial, Lionel Messi... GOOOOOL!! Meravellós, tu... Impressionant...
I Villa, després del que ha patit aquesta darrera part de la temporada ha fet el tercer, el que matava el partit, el que pràcticament ens donava la Copa d’Europa, la quarta... Com m’agrada ara mateix el número 4!!! 4, 4, 4... TETRACAMPIONS...
I al final el gest sobre Abidal, l’Abi, el que en els darrers mesos en va començar a posar el cor en un puny per la seva malaltia, pel seu tumor al fetge i que ens ha acabat per robar-nos el mateix cor que teníem al puny. Quin detall de Puyol i companyia (societat extraordinària) de deixar que fos l’Abi qui acabés recollint l’orelluda. La magnífica copa d’Europa. A un estada mític, a una de les catedrals del barcelonisme: Wembley.
Segurament a Jordi Hereu, encara alcalde en funcions de Barcelona, de sobte, com a mi m’ha passat, s’ha oblidat del resultat de diumenge i ha celebrat el títol de l’equip de la seva ciutat. Una molt bona manera d’acabar l’etapa d’alcalde.
I la Jeny Facerias, la que anava la número 4 a la candidatura del PSC, culer (o culera, com es dirà) com qui més. Diumenge també es va emportar una gran desil·lusió al veure que no seria regidora. M’imagino que, com a mi, li hauran passat, de sobte, tots els mals.
VISCA EL BARÇA CAMPIÓ D’EUROPA PER 4ta VEGADA!!!! Com m’agrada avui el número 4!!
 
(Fotos diari SPORT i EL PERIÓDICO DE CATALUNYA)      

HIPOCRESIA “BLANCA”


Quantes vegades heu escotat dir a un madridista: “Què guanyi un equip espanyol”.
Aquesta nit, a l’hora oficial de la FIFA, a l’estadi de Wembley, s’ha de jugar la final de la Champions entre el nostre club, el BC Barcelona i el Manchester United.
És el tema del dia, per això, aparco la política per un dia (o tal vegada per unes poques hores) i us parlaré del Barça. Però també dels blancs, dels merengues, dels madridistes...
Quan algun “blanc” diu que “prefereix que guanyi un equip espanyol”, li hem de dir: “MENTIDA. No cal que siguis hipòcrita!!”. Arguments per a defensar el que us estic dient, en tic i us els explicaré.
Qui em coneix sap on treballo. Sap que ho faig a l’administració pública, concretament per a la del Estat. De tant en tant ens arriben companys vinguts d’arreu de l’esta. Tècnics, però també auxiliars administratius. Normalment són valencians i manyos, però ara mateix n’hi ha de Castella la Manxa, de Madrid, d’Andalusia, d’Astúries, etc. Alguns d’ells i d’elles ja fa anys que estan aquí. N’hi ha que les seves parelles han treballat a l’administració catalana i porten els seus fills a l’escola pública.
L’última en arribar ha estat una noia aragonesa, concretament de Calatayud. Després de recórrer mitja Espanya, ha “aterrat” a Tortosa. Aquesta noia té una peculiaritat: a més de ser del Baça, és neboda carnal de l’exjugador Zaldúa. Per tant, té pedigrí Barça. Ja quan s’havien de jugar els partits Barça-Madrid de fa unes setmanes va organitzar unes porres per veure si algú endevinava els resultats. Ara, en arribar la final de la Champions League també ho ha fet. Tothom va apostar “l’euret” i va pronosticar el seu resultat. Ens va donar una còpia dels pronòstics a cadascú de nosaltres. Jo no li vaig fer més cas, però hi va haver qui es va estudiar els resultats al detall. I una cosa li va sorprendre: Tots els de “fora” (exceptuant evidentment la neboda de Zaldúa) van pronosticar que guanyaria el Madrid!
Per tant, una cosa és el que sé li fa dir a la llengua i l’altra molt diferent el que es pensa. Al fons (i no tant al fons) tots aquells que no són del Barça i tinguin alguna simpatia pel Madrid, no volen que aquesta nit guanyi la Champions el nostre equip.  
Jo vaig pronosticar un 3-2 i un 1-2 a la mitja part. O sigui, patirem, però al final guanyarem! VISCA EL BARÇA i demà espero escriure la “meva” crònica particular sobre el partit per a explicar-vos com l’he viscut.            

divendres, 27 de maig del 2011

FELIP PUIG HAURIA DE DIMITIR JA!!


M’he assabentat per la ràdio. Quan la meva jornada laboral ja s’havia acabat, tot escoltant Catalunya Ràdio han donat la notícia de l’intent de desallotjament dels concentrats a la plaça de Catalunya de Barcelona per part dels Mossos d’Esquadra.
Aquest matí, a 2/4 de 8, abans de sortir de casa, per TV3 ja donaven la notícia de que la policia autonòmica havia envoltat als concentrats. De totes formes encara no havia passat res. El cert és que no em pensava que passés...
No sé exactament com han anat els esdeveniments, però crec que l’actuació policial ha estat desmesurada. El “indignats” ja portaven més d’una setmana acampats a la plaça de Catalunya sense donar cap símptoma de violència. Ni els veïns de la zona s’havien queixat, és més, fins i tot, a estones els hi feien companyia i els subministraven aliments i aigua.
Usar com excusa que hi podia haver elements violents i que demà no s’hi podien celebrar la victòria del Barça (en el cas de que guanyi la Champions, esperem que sí) em sembla d’un desvergonyiment absolut.
Quan el defensor del ciutadà ha obert un expedient informatiu d’ofici, és que tem que hagi passat alguna cosa que o hauria d’haver passat mai. Així ho indiquen els 84 manifestants i els 37 mossos ferits, encara que només sigui de forma lleu.
Què pretenia realment el conseller d’Interior Felip Puig? Potser fer un favor al seu amic Xavier Trias que ja va demanar a Jordi Hereu que fes desallotjar la plaça abans de prendre ell possessió del càrrec d’alcalde?
Segons he pogut escoltar d’alguns testimonis presencials, la càrrega dels mossos els ha semblat “un acte més propi de la dictadura franquista que no dels temps actuals”.
Per tant, i com ja s’està fent a través de les xarxes socials, m’uneixo a tots aquells que estan demanant la dimissió del conseller Puig.

PUIG, DIMISSIÓ JA!!   

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI 2a PART, ELS PERDEDORS: ERC


Tot hi haver guanyat dos regidors respecte a les eleccions de 2007 (de 4 han passat a 6), és evident que els resultats assolits per la formació republicana van quedar molt lluny de les expectatives que s’havien creat. De fet  l’increment  de dos regidors, un seria degut a l’augment de regidors que hi ha a partir d’aquesta legislatura:  dels 17 anteriors s’ha passat a 21.
La percepció de que ERC podria obtenir uns resultats històrics a Amposta era degut, sobre tot, a dos coses. La primera els sondejos favorables que s’havien fet públics. El primer, ja fa uns mesos, els hi donava 7 regidors per 4 el PSC, la qual cosa trencaria la majoria absoluta de CiU. I ja en campanya electoral en va sortir una més amb un resultat encara millor per a ERC. En aquesta darrera ERC i CiU empataven a 8 regidors (encara que la federació nacionalista guanyava les eleccions en vots) Mentre el PSC en treia cinc i els altres partits no en treien cap.
La segona era la percepció o sensació del carrer. Com a polític i ciutadà més d’un em va dir que “Adam trauria un bon resultat”.  No sé sabia exactament el perquè, però, sembla ser que “queia bé” entre l’electorat., sobre tot en el sector més jove dels ciutadans.
Aquests bons auguris van crear un clima generalitzat d’eufòria. Pareixia que, finalment, es podria trencar la majoria absoluta de CiU (8+3=11) i, amb uns resultats tan aclaparadors, des del PSC no es discutiria l’alcaldia d’Adam Tomàs.
Arribat el dia de les eleccions, al col·legi electoral on estava com apoderat, hi havia diversos militants d’ERC. No sé si era per la seva joventut, o per les bones perspectives que tenien estaven molt més eufòrics que els del nostre partit. Només a mitja tarda i després d’intuir durant una estona un vot proper a CiU, va parèixer que la moral els baixava una mica. Però només va ser una situació momentània. En arribar el recompte, els resultats ja indicaven clarament una tendència guanyadora de CiU, encara que la extrapolació dels resultats de la meva mesa electoral, molt possiblement, haurien trencat la majoria absoluta.
Tornant als regidor (o regidors que van guanyar), cal remarcar que ERC només va obtenir 22 vots més que fa 4 anys quan la llista la encapçalava Marta Cid. Prova evident que el vot que va perdre CiU i dels que ja us parlava ahir, no va anar cap a la formació republicana. Així és molt difícil que mai es pugui trencar la majoria absoluta dels “convergents”.  
El resultat final va caure com un poal d’aigua freda sobre la formació republicana (sobre la nostra també, evidentment) fins al punt de que jo encara no he llegit cap valoració feta pels “analistes” habituals d’ERC valorant els resultats de diumenge. Potser després d’un període de reflexió ho arribaran a fer.
Se'n van refiar massa dels resultats de les enquestes i de la sensació general? Segurament sí, però encara que no hagués estat així, el resultat hauria estat pràcticament igual.

dijous, 26 de maig del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. ANÀLISI (1a PART, ELS VENCEDORS)

Abans de parlar de les “patacades” que hi van haver a alguns municipis de les nostres comarques,  voldria “dissertar” una mica sobre els resultats d’Amposta.
Primer que res reiterar el que ja vaig dir diumenge per la nit. Per a mi, la majoria absoluta de CiU no va significar cap sorpresa. I m’imagino que per a d’altres companys, tampoc. I no és que no es fessin les coses ben fetes, que no es fes la campanya que calia, són altres coses.
Primer que res dir que CiU a Amposta es mostra com a una gran maquinària electoral perfectament engreixada des de ja fa molts d’anys. Baixar dels 4.000 volts en unes eleccions municipals és pràcticament impossible. Si a això sé li suma que l’abstenció és més alta del que seria desitjable per a l’oposició, ja estaríem davant d’un dels motius que els hi ha donat la majoria absoluta.
I com aconsegueixen mobilitzar 4.000 persones?
Primer que res cal dir que es tracta d’un vot molt fidelitzat degut a diverses causes. La majoria simplement ho són i prou i passi el que passi “els votaran segur”. A d’altres se’ls hauria de buscar entre les associacions, clubs, entitats, etc. de tot tipus que controlen tenint al cap davant de la majoria d’elles a una persona de la seva total confiança. En aquest apartat cal destacar, sobre tot, les associacions de jubilats. Però també de les esportives, culturals, filantròpiques. Fins i tot les “oenegés” que tenen assemblees locals  (Creu Roja, Siloe...)
Les jornades que s’han celebrat ens els darrers anys com el “dia d’Equador”, el “dia de Romania”,  etc. és una bona manera d’establir contacte amb els dirigents locals dels diferents grups d’estrangers que formen part de la nostra comunitat.
Ja abans de la campanya electoral es parlava del descontentament que hi havia entre diversos col·lectius de la ciutat. Per una part els de la Lira, pel tema del finançament de els escoles de música. Per l’altra els comerciants per dos motius: per l’obertura de la nova zona comercial i per les obres que es van fer a la zona centre que impedien la normal circulació de persones i vehicles. Aquestes obres, fetes al mateix temps a diversos carrers, també van molestar molt als propis veïns de la zona. Finalment algunes empreses constructores també van mostrar molestes amb l’adjudicació de les obres d’urbanització dels Eucaliptus a una empresa de “fora”. Amb tot, els vots “perduts”  el 2011 respecte al 2007 han estat 369. Si tenim en compte que una entitat com la Lira deu de tenir quasi 1.000 socis (evidentment no tots votaven CiU) i  entre veïns, comerciants, constructors, treballadors e la construcció que van anar a l’atur al no haver adjudicat les obres a les seves empreses i familiars directes de tots aquests col·lectius afectats,  la xifra d’indignats amb el govern municipal hauria de ser molt més superior al que van reflectir les urnes diumenge passat.  Fet que vindria a demostrar la meva teoria de que a l’hora de la veritat, molts dels qui “parlen i critiquen pel carrer”, a l’hora de la veritat no canvien la seva opció política (veure escrit publicat diumenge passat) Així és molt difícil que la situació a Amposta pugui canviar i, per tant, tots els vicis adquirits després de tants d’anys de govern, només faran que créixer.

dimecres, 25 de maig del 2011

LES ELECCIONS MUNICIPALS. ELS QUI ENCARA TENEN POSSIBILITATS…



Després dels companys (i la companya) que seran alcaldes (i alcaldessa) n’hi ha que encara tenen possibilitats d’assolir l’alcaldia (si bé, en alguns casos, hauran de compartir-la) o bé entrar a formar part dels diferents governs municipals.

Al Baix Ebre...

Deltebre. Encara que els resultats de José Emilio Bertomeu no fossin els esperats, bé podria entrar a l’equip de govern de Gervasi Aspa que no té majoria per a governar.

El Perelló. A la darrera legislatura hi va haver un pacte entre ERC i PSC, amb 3 regidors cadascú que va permetre desbancar a CiU. Ara ERC n’ha guanyat  un (4), el que ha perdut el PSC (2). Enfront, els 5 de CiU. Sembla ser que repetir el pacte serà difícil, però és l’única manera de que els republicans puguin aconseguir l’alcaldia.

A la Terra Alta...

Bot. A la passada legislatura una moció de censura va permetre un pacte entre PM (la marca blanca del PSC) i ERC. Aquesta vegada la suma de les dues forces, amb dos regidors cadascuna, també els hi dona majoria y, previsiblement, tornaran a pactar.

El Pinell de Brai. Han estat per a mi un dels resultats més sorprenents i positius. El Pinell ha estat tradicionalment un feu convergent. En la passada legislatura el seu alcalde va ser el president del consell comarcal. Aquí PM, que va guanyar les eleccions amb el mateix nombre de regidors que CiU (4) podria governar amb el suport d’ERC (1) Lluís Melich hauria de sortir-ne escollit alcalde.

La Fatarella. Els resultats són força idèntics als de fa 4 anys. Si bé les eleccions les ha guanyat ERC, no té la majoria per a governar. El pacte amb PM no va funcionar i els republicans van d’haver de governar amb minoria. Seria aconsellable un pacte de govern que els hi doni estabilitat.

Corbera d’Ebre. Aquest municipi ha estat un dels pocs on l’esquerra ha pogut governar. Fa uns anys l’amic Pepe Gamero (ICV) va ser-ne l’alcalde amb els suport del PSC. Ara ha guanyat ERC que pot governar amb CiU (que ha assolit el mateix nombre de regidors (4) o amb el PSC-UPTA que en té 2 i són suficients per a donar estabilitat al futur govern.

Al Montsià...

Els Freginals. El PSC només ha obtingut un regidor (Evenci de los Aires) però que pot decantar la balança cap a un costat o l’altre. Segons sembla (pel que ell em va dir) donarà l’alcaldia a CiU i estarà al govern en detriment de Josep Lluís Fernández, el passat alcalde.

La Sénia. Al no haver-se presentat l’alcalde en les dues legislatures de les dues darreres legislatures pel PSC Victor Pla, la llista es va renovar molt, començant pel seu cap Manel Tomàs. Encara que s’ha baixat molt en nombre de regidors, els 2 que s’han tret queden molt lluny de les expectatives, però haurien de servir per a donar estabilitat al futur alcalde que ha de sortir de la llista FS-E (ICV-EUA, per a que ens entenguem) A la legislatura passada, Victor Pla, no va aconseguir pactar amb els ecosocialistes. Amb gent nova no hi hauria d’haver impediments.


dimarts, 24 de maig del 2011

LES ELECCIONS MUNICIPALS. ELS/LES QUI HAN AGUANTAT EL COP


Evidentment parlaré dels alcaldes i alcaldesses del PSC que malgrat l’actual conjuntura social i econòmica han sortit victoriosos dels comicis de diumenge passat.
Per a començar, els alcaldes dels únics 3 municipis de les Terres de l’Ebre on el PSC va guanyar les eleccions autonòmiques de novembre: Mas de Barberans, Sant Jaume d’Enveja i Batea.
Haver posat primer el Mas de Barberans no és casual, el petit poble de la comarca del Montsià, pegat al massís del Port, és l’únic poble de la demarcació on, des de la recuperació de la democràcia una vegada mort el dictador, sempre, en totes les eleccions, ha guanyat el PSC. Josep Lleixà, el meu company de treball ha estat, per tant, reelegit alcalde.
A Sant Jaume, Joan Castor Gonell també ha revalidat la majoria que tenia. Si a la seva bona gestió davant del consistori sé li suma la construcció de “lo Passador”, han fet bons els pronòstics que s’havien fet abans de les eleccions.
I què dir de Godall. Francesc Miró ha assolit per primera vegada la majoria absoluta per al PSC. Després d'una convulsa primera alcaldia (2003-2007), en la passada, tot i governar amb només els 3 regidors del seu grup, ha demostrat que és un bon alcalde. 
Batea, a la Terra Alta, és un dels pocs pobles on es trenca el domini convergent. El meu bon amic Joaquín Paladella porta monts d’anys sent reelegit alcalde. Primer per l’UPTA, un partit crear per ell i altres polítics de la comarca. Ara amb l’UPTA-PSC.
A la comarca del Baix Ebre hi ha pobles on els darrers anys el domini del PSC ha estat indiscutible.
A Tivenys, amb Maria José Beltran, la Maria, una història del partit i de la UGT. A Aldover, amb el meu homònim Joan Ferré, un home que treballa incansablement pel poble i així li saben reconèixer els seus conciutadans.
En canvi n’hi ha d’altres on el governs socialistes són molt més recents.
Un d’aquests pobles és Camarles. Joan Curto també és un vell conegut (fa quasi 30 anys que el conec) Després de mots d’anys de govern “independent” i convergent amb l’emblemàtic i controvertit Primitivo Forastero i posteriorment amb Carmelo Redó, ara fa quatre anys, un vot (o dos, no me’n recordo bé) li va fer guanyar un regidor que li va permetre pactar amb ERC i obtenir l’alcaldia. Ara la seva victòria ha estat inqüestionable.
L’Alfara de Carles, un dels pobles més petits de la comarca, també ha sofert un procés paregut. Durant molts d’anys Joan Fort va ser alcalde per CiU fins la passada legislatura on Bartomeu Roselló va aconseguir l’alcaldia per al PSC. Motius laborals del fins ara alcalde van fer que aquest any Josep Mas encapçales la candidatura i ha revalidat la majoria absoluta davant del retorn de Joan Fort.
A la comarca de la Ribera d’Ebre també hi ha hagut llocs on el domini del PSC s’ha consolidat. Flix, un feu històric dels socialistes. Després d’uns anys on l’alcaldia la va tenir ERC o va ser compartida, aquesta vegada permetrà a Marc Mur ser-ne l’alcalde.
I Ginestar. Feu històric de CiU on fa uns anys una càmera oculta va grava a l’alcalde Josep Bru fent transaccions immobiliàries des del seu despatx. També aquí s’ha aconseguit repetir victòria amb Josep Maria Domènech al cap davant.  
Com es veu, no són molts, però possiblement per això, les victòries, encara les converteix en més emblemàtiques si cal.
Demà parlaré d’altres pobles on assolir l’alcaldia (encara que s’hagi de pactar i compartir, està a l’abast)        


dilluns, 23 de maig del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. VALORACIONS DEL DIA D'AHIR


La primera valoració, com és obvi, és que CiU ha revalidat per 5è cop la majoria absoluta, la qual cosa li permetrà fer la seva política i portar a terme el seu “programa de govern” (tal i com li agradava dir a seu candidat a l’alcaldia) Certament  han perdut vots (uns 300), però en el context global han aguantat de forma excel·lent. Pràcticament sense desgast.
La segona valoració és que ERC no ha obtingut el resultat esperat. S’ha quedat per sota de les perspectives que tenia. De totes formes, si no hagués segut perquè s’esperaven obtenir l’alcaldia PER A Adam Tomàs, els resultats s’haurien de considerar-los com de molt bons. Dos regidors més dels que tenien és per a estar contents (la mateixa pujada que CiU) I més si tenim en compte que ERC ha desaparegut del mapa electoral de molts llocs, sobre tot a ciutats importants (amb excepció de Barcelona): Tarragona, Lleida, Girona, etc. El nombre de vots fa ser pràcticament idèntic al de far 4 anys.
Tercera valoració: la davallada del PSC.  Si els socialistes ampostins haguessin “aguantat” (pensem que 4 regidors a l’anterior legislatura equivaldrien a 5 d’aquesta), s’hauria pogut tombar la majoria absoluta de CiU. Els resultats del PSC ampostí no reflecteixen el treball que s’ha fet, sobre tot pel seu candidat Antoni Espanya.  Si analitzen detingudament els resultats (segurament els pitjors de la historia del PSC local amb uns 500 vots perduts respecte a les municipals de 2007), es pot treure la conclusió que els vots “perduts” haurien anat a parar, majoritàriament, a PxC, però també al PP. La classe més humil, la que acostumava a votar “progressista”, aquest cop se’n ha anat al partit xenòfob que lidera l’Anglada. Sembla ser que el mateix va passar a l’anomenat “cinturó roig” de Barcelona.   
Quarta valoració: el regidor obtingut per PxC. No m’allargaré, ja que no vull fer-los propaganda. Només un comentari que em va fer al Fadebook un amic que és mosso. “És el que realment em fa por...”.
La quinta valoració seria global per a la resta de partits. Tret del PP que va ser qui més es va apropar al mínim per a obtenir representació, respecte als altres, s’ha de dir que s’ha demostrat un cop més que a Amposta és molt difícil poder “sucar”, per moltes il·lusions que s’hagin fet durant la campanya. Abans de començar vaig parlar amb el germà de l’alcaldable de IV-EUA i ja li vaig pronosticar que no en traurien cap. Què hauria passat si partits com Solidaritat Catalana (SI) i ICV-EUA no s’haguessin presentat? Ara ja no ho sabrem mai...
Per a concloure us explicaré dues anècdotes de la campanya i ho faré cronològicament. Un dia, mentre fèiem el “porta a porta”, vaig veure a un vell conegut a qui suposava “compromès socialment”. Després de comprar el pa va entrar al quiosc del cap de llista de PxC i va sortir amb un diari sota el braç. El vaig cridar per a donar-li la “bossa electoral” mentre arribava la seva dona i varem estar parlant una estona. Mentre vaig mirar el diari que portava: la Gaceta què, per si algú no ho sap, pertany al grup Intereconomia.
La segona anècdota va passar ahir durant la jornada electoral. Se’ns va avisar que a una cabina s’hi van trobar un parell de sobres amb una papereta de CiU al seu interior. La jugada era maquiavèl·lica: si no se’n adonaven i es votava una opció diferent, el vot era nul i si es votava a CiU, de dos paperetes de la mateixa candidatura se’n dóna una de vàlida. A Flix sembla que també va passar el mateix. De totes formes, al final, tot es va quedar en na simple anècdota. Per exemple, a la messa que estava jo al col·legi Miquel Granell només va sortir una sobre amb una papereta de CiU i una del PP i tampoc és pot afirmar que fos el resultat d’una acte premeditat i aliè al votant.  


diumenge, 22 de maig del 2011

CiU PER 4 ANYS MÉS



Tal i com ja m’esperava, a Amposta CiU ha revalidat la seva majoria absoluta a l’ajuntament. Amb 11 regidors Manel Ferré seguirà sent l’alcalde.
ERC passa dels 4 (amb projecció de 5, per l’increment de regidors) a 6, per tant aguanta bé, però es queda lluny de les perspectives més optimistes.
En canvi el PSC sofreix una gran davallada i es pot considerar que en perd 2. En tenia 4 (amb projecció de 5) i ara només n’ha obtingut 3.
Entra a l’ajuntament PxC.
Segurament el pitjor escenari possible.
Si llegiu l’escrit que avui publico a VinaròsNews i al meu blog, veureu com ja em temia una situació així. La gent del carrer es mostraven tan indignats com els que s’han concentrat a la plaça de l’ajuntament aquest cap de setmana, però a l’ora de la veritat, les urnes no ho han reflectit. 

Més informació a la pàgina del Ministerio del Interior

RETORNAR AL RAMAT


Quan es publiqui aquest article, a tots els pobles d’Espanya s’hauran obert o estaran a punt d’obrir-se les urnes per a votar els nostres representants locals per als propers quatre anys. Al País Valencià i a d’altres comunitats autònomes, les no considerades històriques, també hi haurà eleccions per escollir els respectius parlaments.
Jo em vull centrar en Amposta, la meva ciutat, que és, políticament parlant, la que més conec.
Aquesta darrera legislatura ha estat, para l’equip de govern (CiU), força convulsa en determinats moments. Sobre tot en els darrers mesos hi ha hagut certa agitació social originada, principalment, per tres situacions. Dues d’elles han tingut que veure amb temes urbanístics: les obres d’urbanització de diferents carrers del centre de la ciutat i la urbanització d’Eucaliptus, un barri residencial separat del nucli urbà per diversos quilòmetres. I la tercera, el finançament de les escoles de música de la Lira i la Fila, les dues associacions, juntament amb el club de futbol, més importants de la nostra ciutat.
Les obres del centre d’Amposta han estat, durant molt de temps, un veritable maldecap per a veïns i comerciants de la zona. Els veïns tenien dificultats per accedir als seus habitatges i tenien que passar, moltes vegades, per passos habilitats donant grans voltes. Els cotxes, evidentment, n’hi s’ho proposaven... I els comerciants, dia rere dia, miraven amb resignació els calaixos buits al final de cada jornada. Les dificultats d’accés feien disminuir considerablement el nombre de clients i d’ingressos.
En canvi, el problema d’urbanització d’Eucaliptus era molt diferent. Aviat s’han de començar les obres d’urbanització de tot el barri (de fet és “urbanització dels Eucaliptus”, però la coincidència de paraules m’ha fet buscar el sinònim més proper)
En aquest darrer cas qui és va alterar (i molt!) van ser les principals empreses constructores de la nostra ciutat en veure que una obra tant important sé l’acabava adjudicant una UTE (unió temporal d’empreses) on l’empresa important era de fora d’Amposta i només la més petita, que tenia pràcticament un pes simbòlic, era d’aquí.
Algunes d’aquestes empreses constructores, les quals, històricament, han estat molt vinculades a CiU, es van atrevir a presentar recurs en contra de la concessió feta a través d’un concurs públic. I és que més enllà de a quina empresa se li atorgava l’obra, estava “en joc” molts llocs de treball, la qual cosa, en moments com aquests on la construcció pateix una de les seves pitjors crisis, no és un tema menor.
El moment culminant de l’enrenou sorgit del tema del finançament de les escoles de música va ser l’assemblea general de socis de la Lira de diumenge 8 de maig on es va escridassar i xiular a l’alcalde i als que li van donar suport.
El departament d’Educació de l’anterior govern de la Generalitat resolia de forma definitiva els finançament de les escoles municipals de música atorgant-les-hi una subvenció d’uns 600 euros per alumne i any. Però resultar ser que les escoles de música de les entitats ampostines són privades, no municipals, per la qual cosa la subvenció es baixava a la meitat.
Les assemblees generals de les dues escoles van prendre decisions contraposades. Mentre la de la Lira (molt més neutra políticament parlant) acceptava ser municipal, la de la Fila (controlada per CiU) deia que “no”.
La postura de l’equip de govern de CiU era que “es municipalitzaven totes dues o cap”. Una postura que amagava el rerefons de la qüestió que no era un altre que “no voler acceptar la solució del govern d’Entesa o tripartit”.
Totes aquestes situacions han causat molt malestar entre els sectors més afectats i no és estrany escoltar de la seva boca de molta gent dir que “a Amposta és necessari un canvi”. Però a l’hora de la veritat, quan toqui “posar la papereta a la urna”, caldrà veure si parlaven per parlar o realment “votaran pel canvi”. “Els esgarriats retornaran al ramat...”.  
Recordo que fa 8 anys, quan “l’Ebre” estava revoltat en contra del PHN, molts votants de CiU venien a les manifestacions per a oposar-se al transvasament. No obstant, a un d’aquests votants sé li va escoltar dir, al·ludint a l’alcalde de l’època: “És con un fill drogoaddicte que, en els moments més difícils i en que més et necessita (reelegir-lo un cop més), és quan més l’has d’ajudar”.
Per això, del resultat de les eleccions municipals a Amposta no espero, ni molt menys, un daltabaix. Segurament, el proper ajuntament, tindrà el mateix color polític. Mal que em pesi!  


dissabte, 21 de maig del 2011

LA CONCENTRACIÓ DELS "INDIGNATS" D'AMPOSTA


Segons les informacions que m’han arribat de “primera ma”, ahir per la tarda van se unes 150 persones les que van concentrar-se davant la seu de l’Ajuntament d’Amposta. 7 d’elles hi van passar la nit en dues tendes de campanya. 
Aquesta tarda en eren una mica menys, unes 100. Alguns hi han acudit amb el gos (com jo) No tots eren joves, també hi havia gent gran que els hi donava suport. Quan han acabat la cassolada s'han constituït en assemblea per a decidir les properes accions que prendran.
En arribar prop de casa he passat per davant d’un dels anomenats “club de joves” i, mentre en sortia una parella, he mirat cap a dintre i n’he vist uns 5 o 6. M’ha sobtat de que no estiguessin donant suport els concentrats. Imagino que una part dels seus integrants són “ni-nis”, o sigui aquells que ni estudien ni treballen, en canvi, la majoria dels qui he conegut a la concentració són universitaris. O sigui que el nivell cultural hi té molt a veure amb el nivell d’indignació dels joves d’aquest país.
Des d’aquí, ànims a tots!!    










2.000 ENTRADES



Avui com és el “dia de reflexió”, faré l’entrada que no vaig poder fer aquesta setmana en complir les 2.000 entrades al blog. El 25 d’abril de l’any passat (commemoració de la revolució dels clavells de Portugal) vaig fer l’entrada 1.500. Va ser el primer cop que vaig explicar-vos coses personals sota el títol de “Permeteu-me que us parli de mi”. Aquest cop us parlaré del meu blog, de la Via Augusta.
L’entrada 2.000 la vaig fer el passat dimarts dia 17 i va coincidir amb una de les meves publicacions de “la foto electoral del dia”. De fet, fa només uns mesos, em pensava que al meu ritme de publicació (sobre les 40 entrades per mes) no faria la 2.000 fins al mes de juny. Però he de reconèixer que la campanya electoral m’ha sobrepassat i el ritme s’ha incrementat considerablement. Fins i tot, alguna vegada m’he hagut de deixar alguna cosa al “tinter” per a centrar-me, només, en temes electorals. Una vegada passada aquesta voràgine tornaré al meu ritme habitual i les temes seran més diversos.
No voldria deixar passar l’ocasió per agrair una vegada més als meus seguidors i lectors en general l’interès que demostren dia rere dia per aquest blog. Cal dir que l’audiència s’ha incrementat molt. El passat mes de febrer ja vaig notar un augment considerable de les visites. Així vaig passar de les 2.496 (només superades per les 2.576 dels mes de setembre) al mes de gener a les 2.992 del mes de febrer. A partir del març vaig començar a posar el meu enllaç al meu mur de Facebook i el número de visites es va incrementar encara més arribant a les 5.073! Un ascens per a mi vertiginós.
Llavors va arribar la precampanya electoral amb tota la informació que generava. De vegades aquesta informació només eren simples comentaris que s’acabaven confirmant o no, però que sense cap mena de dubte, als meus lectors els interessava allò que els anava explicat. El rècord absolut d’entrades en un sol dia el vaig establir el 28 de març amb la publicació de “Els candidats d’Amposta pel davant i pel darrere” amb 475! Aquell dia els lectors van mostrar molt d’interès en veure’ls-hi la cara als principals candidats de les llistes que competiran demà per a conformar el nou ajuntament ampostí. Sembla ser que algú va penjar la meva entrada a Twitter i d’aquí “l’èxit”. Al còmput general d’entrades va en segon lloc amb 330 entrades “directes”, només superada per una entrada referent a l’Oriol Romeu (el jugador faldut del Barça) que vaig fer el 15 d’agost de l’any passat.
A l’abril vaig arribar a les 5.979 entrades (!), més de 900 mes que el mes de març i, l’actual ritme a finals de mes les superaré ja que a hores d’ara ja en porto més de 4.700.
Durant el darrer mes he superat les 300 entrades diàries en 3 ocasions i pràcticament ja no baixo de les 200. Ja sé que això o és res comparat amb altres blogs de referència (la Marfanta per exemple), però  per a un blog d’opinió bàsicament política com el meu, és per a sentir-me més que orgullós.
Ens aquests dies de campanya, durant el quals he trepitjat més el carrer del que en mi és habitual, m’he trobat amb gent que m’ha dit que em segueix i m’han encoratjat en continuar en la mateixa línia que em vaig traçar des del començament a finals de juliol de 2007.
Gràcies a tothom pels ànims i per la vostra fidelitat.    

Visió generalActualitza

Ara

Dia

Setmana

Mes

Totes les dades
maig del 2009 – maig del 2011

Visualitzacions de pàgina avui
107
Visualitzacions de pàgina ahir
265
Visualitzacions de pàgina l'últim mes
6.192
Historial de totes les visualitzacions de pàgina
34.625