dilluns, 28 de febrer de 2011

LA 16ena FESTA DE LA CARXOFA D’AMPOSTA


Com cada any al pavelló firal d’Amposta s’hi va celebrar ahir la “festa de la Carxofa” en la seva 16ena edició, segurament, la més nombrosa.
Per tant, cal qualificar-la d’èxit. No sé si sense precedents, però la quantitat de públic assistent, segurament, va trencar totes les previsions. Si oficialment l’any passat hi van assistir unes 3.000 persones (l’any 2009 s’havia exagerat una mica la xifra i es va dir que havien assistit “prop de 6.000”), segurament que aquest anys hi van haver entre les 3.500 i 4.000 persones, xifres una mica més realistes.
Dit això, potser ha arribat l’hora d’introduir-hi canvis. Des de que la festa de la Carxofa va abandonar el passeig del riu de les primeres edicions per a instal·lar-se definitivament al pavelló de fires, hi ha hagut molt poques novetats. Però quan els assistents et desborden, alguns dels restaurants que hi participen es queden sense menjar (no és el primer cop que passa), molt es queden sense taula (no vaig poder fer una foto on s’hi veiés un pla general perquè els escales que pugen a l’oficina estaven plenes de comensals), cal meditar molt seriosament com ha de ser el futur més immediat de la diada.

I que consti que no sóc l’únic que ho diu. Ahir vaig poder escoltar moltes veus que així ho demanaven. Avui mateix, al quiosc on acostumo a comprar el diari, m¡han dit que sobre les 10 del matí d’ahir, un client (suposadament havia ajudat als preparatius o bé n’havia estat testimoni) ja reclamava el mateix. I això que la jornada tot just acabava de començar!
A continuació enumeraré algunes de les coses que ahir vaig poder escolar:

-“A un dels restaurants m’han dit que havien fet les racions que els hi havia demanat ‘l’ajuntament’ i ja les havia acabat” (quan encara hi havia molta gent amb bastants tiquets de consumicions per a gastar)
-“Hi havia llocs on ja s’havia acabat i a l’entrada encara s’hi venien tiquets”.
-“Hem vingut quatre i només hem pogut comprar dos tiquets” (ja cap al final de la jornada)

 
Amb el pas dels anys la gent que repeteix aprèn de les situacions. Així es fàcil trobar-se amb qui porta les cadires de casa i, fins i tot les taules. Per primer cop vaig veure gent amb safates que anaven d’un restaurant a l’altre replegant totes les consumicions. També petits grups de 4 o 6 persones que ocupen taules senceres. 
També, un any més, l’equip de govern es fa “amo i senyor” dels dispensador de cervesa i monopolitza el repartiment. El cap de llista del PSC Antoni Espanya hi va anar només un moment i tot just va poder subministrar 5 o 6 cerveses. Ràpidament l’exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal, fent broma (evidentment va ser més que premeditat) el va rellevar.
Són anècdotes que passen però que, una vegada més, diuen molt poc dels membres de la federació que governa la nostra ciutat.   

HOMENATGE ALS CANDIDATS DEL PSC D’AMPOSTA


El passat dissabte va tenir lloc al Restaurant els Ullals d’Amposta el dinar homenatge als càrrec electes, resta de candidats i col·laboradors del PSC d’Amposta des de les eleccions de l’any 1979.
Per tant, molta gent han estat els que han format part d’alguna de les candidatures socialistes en el total de les 8 legislatures que hi ha hagut fins ara.
Segurament que les més simbòliques van ser les dues primeres. La primera de totes, encapçalada per Joan Gavaldà, que va ser-ne el primer tinent d’alcalde durant els 8 primera anys i on es va governar donant suport a la llista vencedora, la del PSUC i, la segona, la única vegada que hi va haver un alcalde socialista a l’ajuntament d’Amposta en la persona de Josep Maria Simó. 

Actes així estan plens de retrobaments emotius, de records i anècdotes de quasi tota una “vida política”. Entre els molts i moltes que hi van assistir, a part dels esmentats, voldria recordar a Pepita Bo, la primera dona regidora d’Amposta. També als altres caps de llista com Pere Margalef (ja difunt i que va ser representat per la seva dona que es va emportar el que va ser l’aplaudiment més llarg de la jornada), Gabriel Perles i Antoni Espanya que repetirà lloc a les properes municipals i, per tant, serà el candidat del PSC a les properes municipals.
A l’acte hi va assistir en representació de l’executiva nacional, l’actual president del grup parlamentari socialista del Parlament de Catalunya Joaquim Nadal, els màxims dirigents de la federació de l’Ebre del PSC, el seu president i també senador Joan Sabaté, el primer secretari Antoni Sabaté, així com el secretari de política municipal Manel de la Vega. Fins arribar a un centenar de persones, la majoria de les quals eren, com no podia ser d’una altra manera, d’Amposta. 

Entre la premsa que va cobrir l’acte voldria destacar a Pili Canalda, d’Ulldecona,  periodista del diari el Punt i filla de l’amic Enrique Canalda que va morir el passat mes de novembre, que va escriure un molt bon article de l’esdeveniment.  

diumenge, 27 de febrer de 2011

LA PROFESSORA DE MATEMÀTIQUES


En aquella hora del matí d’aquell llunyà mes d’agost de 1973, mentre esperava l’autobús de la Hife que m’havia de portar a Tortosa, encara no feia massa calor. Sota el braç portava el llibre de matemàtiques, l’assignatura que havia suspès de 5è de batxillerat, la llibreta per a fer els exercicis que em demanava la “profe” de repàs i un petit estoig amb tots els “estris” necessaris: bolígraf, llapis, goma d’esborrar, maquineta per a fer-li punta al llapis, etc.
L’autobús, que venia d’algun lloc indeterminat del N de la província de Castelló (es deia que si sortia de Catí), puntualment feia entrada a la Galera. Com era costum, abans d’arribar a la torre medieval que ha fet d’església en els darrers segles, tocava el clàxon reiteradament per avisar de la seva presència. Finalment parava davant del bar Rodríguez, popularment conegut com “d’Aigualera”. En aquella hora, jo solia ser l’únic passatger que recollia.
L’autocar era força més rudimentari de com són ara. No hi havien portes automàtiques, ni aire condicionat. Això si, podies obrir-ne les finestres quan tenies calor, tal i com passava durant els calorosos dies d’estiu. De la ràdio, que quasi sempre sintonitzava una emissora de la zona, sortien unes notes musicals que et feien el viatge molt més agradable.  
Abans de tocar les 10, l’autobús entrava a les cotxeres que tenia l’empresa de transports de viatgers al carrer Historiador Cristòfol Despuig. Des d’allí al carrer Sant Blai, era un simple passeig per a un jovent de 15 anys.
Mirant de caminar per l’ombra, ja que el sol ja començava a deixar-se sentir, vaig entrar en un vell portal d’una casa situada al costat d’un carreró ombriu d’on baixaven unes escales que donaven a la part del darrera de l’ajuntament. En arribar al primer pis, vaig tocar el timbre i em va sortir a rebre Rosa (usaré un nom fictici),  la meva professora de repàs de matemàtiques, amb el somriure marcat al rostre, com solia fer-ho cada dia que acudia a casa seva per escoltar les seves explicacions i fer les tasques que em manava. Em va dir que aquell dia estava sola, que la seva mare havia sortit i que no arribaria fins l’hora de dinar. Rosa tenia uns 18 anys i estudiava Magisteri a Tarragona. Era una noia morena, no gaire alta, però tampoc baixa, d’allò que se’n diu d’estatura “normal”, amb els cabells curts, físicament atractiva i de caràcter agradable. Era d’aquella classe de noies que et feia girar a mirar-la quan es creuava pel teu costat.
Entràrem fins el petit menjador de la casa amb una única finestra que donava al carreró del costat, les portes de la qual estaven obertes per a que pogués entrar una mica d’aire que apaivagués la calor. Tret d’una taula, més be petita i unes poques cadires, no recordo que hi hagués més mobiliari. Segurament hi havia alguna cosa més, com una vitrina per a posar el parament domèstic i algun moble auxiliar. Com era costum, ens asseguérem donant-nos la cara. Ella, Rosa, em demanà que obrís el llibre per la pàgina on s’explicava la trigonometria i que anés apuntant les fórmules a la llibreta: “sinus de ‘x’ igual a...”, “cosinus de ‘x’ igual a...”, “tangent de ‘x’ igual a...” I així amb la resta de les fórmules.
Amb el cap inclinat  i els ulls ficats en les maleïdes fórmules matemàtiques, ni tant sols em fixava amb Rosa. Mentre, ella, segurament devia de donar un cop d’ull a la pròxima lliçó o buscava exercicis que manar-me per a fer a casa.
Quan ja portava una estona estudiant-me les fórmules trigonomètriques, Rosa em digué: “Ara, dóna-li la volta a la llibreta, memoritza-les i anota-les”. En acaba la frase Rosa s’alçà per anar a un lloc indeterminat. Al donar-se la volta, no vaig poder d’estar-me de mirar-la. Llavors vaig poder veure que només li cobria el cos l’antiga bata de ratlles marrons mig destenyides pel pas dels anys i les rentades de l’època en que Rosa anava a les “Teresianes”. En moure’s, la bata, que només la mantenia cordada pel botó més proper al coll, sé li va obrir parcialment mostrant-me unes petites calcetes blanques que quasi no destacaven sobre la pell blanca i fina. Fins aquell dia, els meus ulls només havien pogut veure la part superior dels seus pits rodons quan s’inclinava lleugerament al meu costat o quan, de peus, podia gaudir d’una “visió privilegiada”.    
De sobte, Rosa, es donà la volta i em va dir de forma contundent: “No miris al darrera”. En aquell moment m’hauria volgut veure la cara que vaig posar. Entre sorpresa, incredulitat i picardia. M’hauria volgut fondre!
Imagino que per la cara que vaig posar, vaig merèixer un aclariment per part de Rosa: “No miris al darrera de la llibreta. No facis trampa!”.
Vaig respirar alleugerat. No obstant, aquella imatge de Rosa amb la bata semioberta pel darrera ensenyant-te la seva peça de roba més íntima, la vaig retenir a la meva ment d’adolescent durant molt de temps.    
   

dissabte, 26 de febrer de 2011

INTENT D'ESTAFA?


El passat dijous per la tarda em va sonar el telèfon fix de casa. Vaig contestar i em van dir que em trucaven del meu subministrador de telefonia. Degut a un error, el nom que figura a les factures no és “exactament” el meu, per la qual cosa, quan s’adrecen a mi, ho fat malament, com va passar dijous. Em van preguntar si havia rebut el “router blanc” (el que ara tinc és negre) Els hi vaig dir que “no” i en van respondre que el rebria “properament”.
Llavors em van dir que si me’n havia adonat que la companyia que em subministrava fins fa uns mesos havia estat absorbida (fins llavors era filial) Els hi vaig dir que si. A partir d’aquí em van parlar d’una oferta durant uns mesos que, al final d’aquell període em tornarien aplicar la mateixa tarifa plana que vaig contractar amb l’altra companyia. A qui no li pareix bé que et facin una rebaixa encara que només sigui per a uns mesos?
Llavors van dir que havien d’efectuar una sèrie de comprovacions per veure si les dades que els figurava eren correctes o no. Així, cada cop que m’anaven preguntant, responia. Al demanar-me el DNI, em van dir que, per “seguretat”, no els hi digués la lletra que me la dirien ells (o ella en aquest cas, ja que es tractava d’una dona) I així ho vaig fer. Finalment em van demanar el meu número de compte. Els hi vaig respondre que per “seguretat”, no els hi donava per telèfon. Em van preguntar si havia tingut algun tipus de problema i els hi vaig dir que no, però que els hi vaig insistir que no els hi donaria per telèfon.
Llavors, la senyora, sempre amable, em va dir que li demanaria al seu cap de poder-me’l dir ella i jo li confirmaria de ser correcte i que em tornarien a trucar divendres. Varem acordar una hora que jo estigués a casa i així va acabar la trucada.
Ahir, a l’hora acordada no em van trucar i dubto molt que ho facin. Vaig recordar després que va un anys (aproximadament) també vaig rebre una trucada on van acabar demanant el compte i tampoc, en aquell cas els hi vaig voler donar. Des de llavors no m’havien trucat més.
Evidentment he de pensar que em volien estafar. Pot ser no, però en aquests casos hi ha que actuar amb molta cura. No seria el primer ni tampoc l’últim que enganyen amb aquests tipus de procediments.
Així que pareu atenció quan rebéssiu aquesta mena de trucades.
¿No creieu que seria més procedent que la companyia de telefonia et fes arribar un escrit, bé per correu ordinari, bé per correu electrònic on t’anunciessin de l’oferta?
Si ja tenen les teves dades, perquè te les tornen a demanar? Fent unes petites comprovacions ja estaria bé, no?
El que he dit abans, esteu a l’aguait!          

divendres, 25 de febrer de 2011

L'ORIGEN DE LES MIGRACIONS MODERNES (Arcadi Oliveras, Dr. en Ciències Ecoòmiques de la UAB)

Es pot dir més alt, però no més clar. Val la pena escoltar-lo.

CALEN UNS GOVERNS MÉS INTERVENCIONISTES


Quan el preu del petroli és noticia, em poso a tremolar. Ahir pel matí va arribar als 120 dòlars/barril de Brent. Després, per la tarda va baixar fins els 114. Encara és una burrada. Però és previsible que ens els propers dies segueixi pujant. Segurament passarà del màxim històric de 140 dòlars/barril.
A les benzineres el preu dels carburants estan arribant al mateix nivell que fa dos anys. En aquest cas es degut a l’increment de l’IVA del juliol de l’any passat. Tot plegat, una panorama força negre per als temps que vivim.
En època de crisi, els alts preus dels carburants no ajuden gens a la recuperació econòmica. Avui, el Consell de Ministres, ha aprovat una sèrie de mesures encaminades a estalvia energia. Sense saber-ne l’abast exacte (s’ha parlat d’abaixar la velocitat màxima a autopistes i autovies, així com també els preus de les tarifes ferroviàries dels trens de curta i mitja distància), a priori, penso que es quedaran a mig camí del que caldria fer.
I que caldria fer? Evidentment hi ha moltes i diverses solucions. La primera seria incrementar el transport públic en zones rurals i adaptar-los als horaris d’entrada i sortida de fàbriques, oficines, etc. per a que les treballadores i treballadors poguessin desplaçar-se sense necessitat d’agafar el cotxe.
En segon lloc, obligar a les benzineres que facin una veritable “llibertat de preus”. Les diferències que hi ha entre unes benzineres d’una marca determinada i les de la competència és escàs. Això fa sospitar que han pactat els preus, la qual cosa vulnera les lleis de l’oferta i la demanda, però al contrari que passa en altres sectors, el govern té por d’enfrontar-se a les multinacionals petroleres i sancionar-les com es mereixen.
Finalment, els estats haurien de ser més intervencionistes. Si el preu del petroli segueix pujant, i tot fa pensar que així serà, l’economia pot tocar fons quan ja pareixia (aquest cop sí) es començaven a veure “brots verds”.
Ara, els sectors que depenen més dels derivats del petroli (transports, agricultura, pesca, ramaderia, etc.) tenen un futur molt incert. Al menys, evidentment, que es prenguin les mesures adients. De moment la carestia dels combustibles fa que algunes activitats no siguin rendibles i per l’altre costat, els productes sofriran un encariment del preu final que hauran de pagar, com sempre, els consumidors.  
Els governs tenen marge de maniobra i, sobre tot, la força necessària per actuar.
La crisi actual és conseqüència d’una manca d’intervenció dels estats (actuant plegats, cada un d’ells pels seu compte no té res a fer) contra els especuladors internacionals als que importa poc si l’economia en general funciona bé o malament.
De l’actual pujada del preu del petroli de bona part de la culpa els conflictes que s’han expandit per molts dels països productors, però també dels especuladors que davant de “l’aigua revolta” esperen treure abundants beneficis.  

dijous, 24 de febrer de 2011

DE PUJOL I ZAPLANA A MAS I CAMPS

El 20 d’abril, coincidint amb la final de la copa del Rei que tenen que jugar el Barça i el Madrid, hi ha prevista una reunió entre el president de la Generalitat Arturo Mas i el president de la Cheneralitat Francisco Camps.


El principal tema a tractar és la reciprocitat de les emissions televisives a totes dues comunitats.

Tot això ve com a conseqüència del tancament dels repetidors de TV3 que hi havia al País Valencià degut a la pressió que el govern de Paco Camps ha exercit a base de multes i amenaces de multa a l’associació “Acció Cultural del País Valencià” que presideix l’editor Eliseu Climent.

Mas li vol demanar a Camps que no posi traves a les emissions de la televisió catalana, ja que la llibertat d’informació és un dret civil recollit a les lleis internacionals.

S’ha anunciat que els dos presidents autonòmics aprofitaran la trobada per a parlar d’altres temes d’interès comú com per exemple (de fet és l’únic tema que he sentit) el corredor del Mediterrani del tren d’alta velocitat.

Certament no és un tema menor, ja que és imprescindible per millorar les comunicacions d’una de les zones econòmiques i turístiques més potents d’Espanya. Però a l’hora de trobar punts d’acord, els hi demanaria als dos presidents que no pensessin només en les ciutats de Barcelona i València. A mig camí entre totes dues capitals hi ha terra oblidada tradicionalment i que necessita urgentment un impuls per a poder desenvolupar-se com cal.

Dit això, la trobada de Mas i Camps m’ha fet recordar una trobada informal que van tenir el 31 de març de 2000 els llavors presidents Jordi Pujol i Eduardo Zaplana a Tortosa amb motiu de la inauguració d’una exposició d’art sacre organitzada pel Bisbat de Tortosa (recordo que el territori del bisbat ocupa bona part de la província de Castelló) anomenada Fidei Speculum.

Es diu que en acabar l’acte de la inauguració, ràpidament Pujol i Zaplana van pujar en un dels cotxes oficials i davant la mirada incrèdula del bisbe (crec que per aquell temps era el Martínez Sistach) se’n van anar. D’aquella “reunió” va sortir el suport del govern català al PHN que dissenyava el govern de José María Aznar. Pujol no posava entrebancs a que l’aigua de l’Ebre se’n anés cap al Llevant espanyol i Zaplana es comprometia a fer de mitjancer davant el president del govern per a obtenir el suport necessari del PPC i garantir així l’estabilitat necessària del govern català.

Espero i desitjo que el 20 d’abril a València no surti per a res el tema del riu Ebre i de fer cap transvasament cap aquella zona que, vist com van les coses, no seria d’estranyar gens.

dimecres, 23 de febrer de 2011

LES MUNICIPALS A TORTOSA

Després de saber-se quins seran els caps de llista dels principals partits a Tortosa, hi pot haver encara alguna sorpresa?
Ja s’ha anunciat que per CiU repetirà Ferran Bel amb el propòsit de complir 4 anys més com alcalde, possiblement els últims. Pel PSC Joan Sabaté vol tenir la seva darrera oportunitat. Jaume Forcadell encapçalarà la llista d’ICV-EUA amb l’objectiu de millorar resultats. Josep Monclús intentarà que no li passi factura els 4 anys de supeditació d’ERC a CiU, en un pacte de govern que només s’entén al Baix Ebre. Però... i al PP?
Sembla que va agafant cos que el cap de llista del PP per Tortosa serà l’actual administrador de l’Agència Tributària Xavier Dalmau. Ahir no donava credibilitat als primers rumors que van circular. Però, tothom ho tenia molt clar. Fins i tot s’ha dit que la propera setmana s’anunciarà formalment.
La “notícia”, ara per ara té una mica més de fondament que un simple rumor. No obstant, penso, hi ha que prendre-se-la amb molt cautela. Més d’una vegada s’ha dit que Dalmau podria ocupar un càrrec de més responsabilitat dintre de la pròpia AEAT o fins i tot con a sub-delegat del govern central. Fins ara mai s’han complert les “previsions”.
Veurem si aquesta vegada es confirma o també quedarà en un “no res”. La resposta definitiva, properament.   

INFORMACIÓ PRIVILEGIADA, TRACTE DE FAVOR, DISCRIMINACIÓ...

 
La Revista Amposta torna a estar en boca de molts ciutadans d’Amposta, sobre tot, de qui té una ideologia contrària a “l’oficialista”.
Al passat número de la segona quinzena de gener publicava una entrevista amb Anabel Marco, nova diputada al Parlament per renúncia d’alguns dels qui anaven davant d’ella a la llista per ocupar altres càrrecs de responsabilitat al govern català. Sobre aquest fet, res a dir. És normal que si una ampostina o un ampostí promocionen a algun càrrec o lloc de responsabilitat, la Revista Amposta se'n faci ressò i, fins i tot que els facin (com en el cas de l’Anabel), una entrevista. Però que passa? Que el tracte no és el mateix per aquells que són de CiU com per a la resta.
L’altre dia ho recordava Lluïsa Lizárraga, diputada al Congrés els darrers 7 anys: “Ni a Marta (Cid) ni a mi ens van fer cap entrevista al ser escollides diputades”. D’això se’n diu discriminació. Encara hi ha una anècdota més. A les generals passades, Lluïsa anava per número 3 a la llista del PSC, amb moltes possibilitats (per no dir totes) de sortir (al final en van sortir 4 per Tarragona). Rosita Pertegaz anava de suplent al Senat amb nul·les possibilitats de sortir, ja que dels 3 candidats de CiU per Tarragona només en va sortir-ne un i els reserva només entraria en cas de renuncia o defunció del senador. El tracte que els hi va donar la RA va ser el mateix... (Sense comentaris)
Al número que s’ha sortit aquests dies, el corresponent a la primera quinzena del mes de febrer, hi ha una “carta al director” amb el títol de "Carta als ampostins per tancar una polèmica" (recordo que el director de la revista és el propi alcalde) on una ciutadana vol aclarir uns rumors que han circulat darrerament per Amposta. Al final de la publicació de la mencionada carta, ja hi ve la resposta de l’alcalde (En aquesta vida tot té el seu procés: l'adjudicació de les obres d'Eucaliptus) Imaginem-nos que la RA publiqués un escrit d’una persona al·ludint a un altra. Veritat que la persona al·ludida no podria respondre a la mateixa revista? Evidentment, fins que no llegís la carta no se’n assabentaria. Però l’alcalde té, per un costat informació privilegiada i, per l’altre tracte de favor al consentir-se a “ell mateix” un privilegi que no tenen els altres ciutadans.
Però quan llegim el seu escrit (al menys no diu que ell no respon mai) ens en adonem de la demagògia que gasta. Culpa de la situació creada al voltant de la concessió a una empresa forastera de les obres d’urbanització dels Eucaliptus al portaveu i candidat a l’alcaldia d’ERC. Sobre Adam Tomàs i ERC diu: Bé, ja ha començat la campanya electoral i, per lo vist, per alguns partit tot s'hi val".
Evidentment, qualsevol grup polític és “l’amo” de les pròpies estratègies i les gestiona com vol. Només faltaria que “qui governa l’ajuntament” ens tingués que marcar les línies mestres que em de seguir els grups de l’oposició. Inaudit!
L’alcalde aprofita qualsevol acte on pot agafar el micròfon per a fer campanya. Explica el que s’està fent a Amposta i el que es farà en el futur. Fins i tot al preludi de la festa major com és la proclamació de les pubilles.
I a sobre, la RA treu la foto de totes les inauguracions que assisteix. És igual que siguin públiques com privades.    

UNA NIT A VINARÒS (Les meves vivències d'aquell 23 de febrer de 1981)


Aquest article ja s'havia publicat tant al meu blog com a la revista digital Vinaròs News, però com pareix que ara que fa 30 anys del cop de Tejero tothom parla de que va fer aquell dia, l'he volgut tornar a reproduir. 

I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...    
Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.
En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.
Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.
Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.
Amb aquella tranquil·litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.          

dimarts, 22 de febrer de 2011

FUTURO CIUDAD AMPOSTA: 47 NO SÓN 1.000

Quan es va anunciar la construcció del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” (hi ha gent dels pobles veïns que només sentir el nom no es poden aguantar de riure), es va dir que es crearien 1.000 llocs de treball. L’equip de govern municipal se’n omplia la boca davant les crítiques de l’oposició que preveia tancament de botigues i pèrdues de llocs de treball dintre del comerç tradicional de la ciutat.
De moment, el Carrefour, el que tenia que ser el gran centre comercials de les Terres de l’Ebre, obrirà amb només 47 persones.
Si tenim en compte que per a que hagi una patrulla de policia permanentment al carrer, cal tenir una plantilla d’almenys 16 persones, 47 treballadors per a cobrir dos torns de treball 6 dies a la setmana, opino que queda molt curt.
És cert que es diu que al final hi hauran 120 treballadors. Segurament ara només és una primera fase i, progressivament se’n aniran incorporat per a poder cobrir els torns, els dies lliures, les vacances, les baixes, els permisos, etc., etc.
Però 120 encara està molt lluny dels 1.000 anunciats. Fins i tot si li sumem els 30 de les galeries...
Tornant al personal del Carrefour, segons diuen els aspirants que s’han quedat fora de la selecció, el procés no ha estat del tot transparent. Després d’anar al centre de Tarragona durant un mes per a fer l’oportú aprenentatge (el viatge anava a càrrec del Servei Català d’Ocupació –SOC-), molts es van quedar fora sense cap tipus d’explicació. La qual cosa fa pensar que, perfectament, van poder ser escollits “a dit”.
De fonts fiables, he sabut que a un jugador de futbol de l’actual planter de l’Amposta, al moment de fitxar-lo, a part de la fitxa, li van dir que treballaria al Carrefour. És força habitual que als esportistes se’ls hi miri de trobar un lloc de treball que els compensi les despeses d’estada a Amposta. Però si “qui sigui”, té ma per a “col·locar-los”, també en pot tenir per a que acabin entrant els seus "recomanats".  

Avui, el centre comercial d’Amposta ha estat notícia per uns altres fets. La forta ventada, amb ratxes superiors als 120 Km/h ha arrancat part del sostre del centre comercial “Futuro Ciudad Amposta” on, precisament aquest dijous, s’havia d’inaugurar el centre comercial Carrefour. Segurament s’haurà d’ajornar la inauguració.

Si voleu més informació sobre aquesta notícia, podeu llegir:


(Foto de capçalera: Jesús Ferré)

LA DRETA ESPANYOLA I LA CRISI


La dreta espanyola, a l’hora de buscar culpables de la crisi econòmica, en lloc de mirar cap a casa (es a dir, alguns dels seus correligionaris d’aquí i de fora), ho tenen més fàcil donar la culpa al govern.
Els internautes podem donar fe de la quantitat de “powerspoints” i altra “desinformació » malintencionada que es distribueix per la xarxa per mirar d’erosionar el govern estatal. En menor mesura també passava amb Catalunya quan governava el tripartit.
Unes d’aquestes presentacions dient que, curiosament, les tres economies més febles d’Europa eren la grega, la portuguesa i l’espanyola, tres països on governen partits de l’esquerra. Òbviament no deien res d’Irlanda on hi ha un govern de dretes.
Demagògia se’n pot fer tota la del món, ja que sempre hi ha algú que s’ho creu. I el que es pitjor, a base de repetir-ho, al final la gent s’ho acaba creen.
Com es pot donar la culpa de l’estat de l’economia grega a un govern que encara no fa dos anys que està al poder? L’actual govern de Geórgios Papandreu (un més de la nissaga) ja es va trobar amb una situació molt delicada. Possiblement per això va guanyar les eleccions.
La política sol « funcionar » per cicles. Hi ha èpoques en que Europa està governada, majoritàriament per la dreta i d’altres on el “color vermell” és predominant. I quan arriba un cicle d’estancament econòmic o fins i tot rescissió, és normal que la ciutadania busqui “allò que no té”. És el que està passant ara. Per això, a totes les enquestes, el PP li treu al PSOE més de 10 punts t’avantatja i no els hi afecta gens ni mica el cas de corrupció més gran que s’ha destapat a la democràcia espanyola: el cas Gürtel. Us imagineu que hagués estat el PP al govern i a sobre li hagués esclatat la trama Gürtel? Evidentment no es pot assegurar, però opino que l’avantatge a la inversa serien més de 10 punts!  
I bona prova d’això és la davallada electoral que va parit diumenge la consellera Angela Merkel que presideix la primera potència econòmica d’Europa. És cert que es tractava només d’unes eleccions regionals, però la victòria del partit socialdemòcrata va ser tan aclaparadora que, evidentment, cal tenir-se en compte.    

dilluns, 21 de febrer de 2011

LA MANIPULACIÓ DEL DIARI “AS”


Des de la capital de “l’imperi”, no suportarien un any més veure com el Barça torna a guanyar títols i els hi passa la ma per la cara (un altre cop) Per això menteixen, manipulen difamen... Tot el que sigui necessari per a mantenir la “flama de l’esperança” dels seguidors merengues, ja que amb les milionades que es gasten cada any, no n’hi ha prou.
Aquest matí he anat a esmorzar al bar que vaig sempre des de fa un bon grapat d’anys. L’amo és del Madrid. Normalment calla. Jo tampoc li dic res. Però aquest matí, només entrar ja m’ha dit: “Al Barça li regalen gols...”. La meva resposta ha estat: “Ah! Sí?”. Després li he preguntat sobre si ell tenia clar que al gol de Villa, Alves estava en fora de joc. Ni ell, ni ningú, anit ho va poder veure. Em queda amb un comentari d’un dels col·laboradors del programa del Digital + “El dia del fútbol”: “L’àrbitre l’ha encertat en nu xiular fora de joc; si l’hagués xiulat, també l’hauria encertat”. Què vol dir això? Que la jugada no era gens clara. Jo entenc poc de normes del futbol, però crec que n’hi ha una que diu que per a xiular una cosa (gol, penal, fora de joc...) l’àrbitre ho ha de tenir clar. Si a les imatges no quedava clar, com ho tenia que veure el jutge del partit d’ahir?
Ha seguit la nostra conversa i li he dit que el “Barça no necessitava de penals per a guanya, tal i com ho fa moltes vegades el Madrid” (Ahir si Messi s’hagués deixat caure, potser li haurien xiulat un parell) I després li he parlat del gol anul·lat a Messi dimecres al camp de l’Arsenal. Aquí m’ha donat la raó.
Aquesta tarda, al programa de TV3 “Divendres”, m’he assabentat que el diari “As”, ha manipulat una foto per a justificar el fora de joc d’ahir. Simplement ha tret el jugador que estava el línea amb Alves en el precís moment de bellugar-se i inicia la jugada que acabaria amb el centre a l’àrea i el gol de Villa.
Lamentable!         

DOS MÉS DOS NO SÓN QUATRE

Sobta la rapidesa com fan els números determinada gent. Normalment sempre de forma interessada, sense un anàlisi previ de la situació i emprant tota la demagògia del món.
Aquest matí escoltava per la ràdio la notícia sobre la mobilització que ha convocat per avui a Madrid davant el Ministeri de l’Interior el gremi hostaler per a protestar sobre la “llei del tabac”.
El col·lectiu segueix insistint que, des de l’entrada en vigor de la llei, ha perdut una bona part de la seva clientela. Segurament ha estat així. En un tipus d’establiments (sales de festa, discoteques, etc.) més que a d’altres (restaurants, bars...)
Segons els càlculs del gremi hi ha a Espanya 12 milions de fumadors. Si ens aquest moments la població d’Espanya és d’uns 46 milions de persones, fent un càlcul ràpid el percentatge de fumadors sobre el total de la població és d’aproximadament un 0,26 %. Es a dir, i arrodonint, és fumador 1 de cada 4 espanyols.
Segurament el lector se’n ha adonat que la manifestació està prevista davant del Ministeri de l’Interior, el ministre del qual és Alfredo Pérez Rubalcaba en lloc del de Sanitat de Leire Pajín. Segons el fumadors, a un tema com aquest només li pot donar resposta el Ministre de l’Interior. Imagino que perquè deu de ser més “sensible”, per la seva condició de fumador.
Molt m’estranyaria que la manifestació d'avui tingués l’èxit que esperen els dirigents gremials. Els establiments associats són nombrosos. Només cal fer un petit exercici mental i recordar els que hi ha prop d’on vivim, al mateix carrer, al poble...
Possiblement si avui tenen previst tancar per descans setmanal, molts d’aquests seran els que es desplaçaran fins Madrid per assistir a la manifestació. Però d’altres, una majoria, no tancaran. Primer és el negoci. Es clar que poden deixar algú atenen la clientela i anar a Madrid.
Tornant a aquest matí, imagino que el president, deia que “els fumadors poden prendre mesures”–i ara ve la demagògia- “que són 12 milions de fumadors i, per tant, 12 milions de votants”.
Com deia a l’enunciat de l’escrit, “dos més dos no ‘sempre’ són quatre”. D’un col·lectiu, el que sigui, no tothom va a votar. I més d’un col·lectiu tan gran com el de fumadors. Només una pregunta? És que no hi ha fumadors d menys de 18 anys? –per exemple-
Molt estrany seria que en unes eleccions municipals que sol votar un 70 % de la població, cap fumador s’abstingués de fer-ho. De totes maneres, si als 12 milions li treus el 30 % encara en queden molts...
Però també utòpic pensar que tothom seguirà les directrius dels “líders” del col·lectiu. També és una cosa que no passa mai. Sempre hi ha divergències i sempre hi ha discrepàncies.
Ara bé, si ells volen acontentar-se així i, de pas, utilitzar-ho de forma demagògica, allà ells.  
 

diumenge, 20 de febrer de 2011

HEREU


Al menys per a mi va significar una sorpresa la victòria de Jordi Hereu sobre Montserrat Tura a les primàries que es van celebrar ahir a Barcelona per a escollir qui ha de ser el candidat socialista a les eleccions municipals del 22 de maig.
La victòria va ser prou aclaparadora. Com aquell que diu un 60 a 40 a favor de l’alcalde actual.
De totes maneres penso que el resultat no és bo per a ningú: Ni per a Hereu, ni per a Tura i menys encara per al PSC.
Per a Hereu perquè de no capgirar les enquestes en aquests tres mesos que falten, va cap a una derrota contundent. Molt em temo que tornarà a passar com va la Generalitat amb Montilla. O sigui, que gaudeixi ara de la victòria perquè després de les municipals li tocarà estar a l’oposició i serà el primer cop que el PSC no guanyi a Barcelona.
Evidentment no han estat bones per a la Tura, ja que la derrota no tant sols la deixa fora de la possibilitat de convertir-se en la primera alcaldessa de Barcelona, sinó que els seu prestigi, de sobte, ha perdut molts d’enters. Si no ha estat capaç de guanyar a Barcelona on l’alcalde Hereu cotitza definitivament a la baixa, serà capaç de guanyar unes hipotètiques eleccions al si del PSC per a substituir a l’actual primer secretari José Montilla? Complicat...
Y, finalment, al PSC tampoc li poden anar bé les divisions internes en uns moments on tothom hauria de fer pinya per mirar de que la necessària renovació sigui els menys traumàtica possible. Iceta diu que la renovació passa per un canvi de cares al front del partit. Segurament aquest canvi de persones anirà lligat a un canvi d’idees. Sol ser així. I si no ho és, la qual cosa vol dir que dintre del partit seguiran havent-hi unes forces fàctiques que, des de l’ombra voldran seguir “governant la nau” del partit. Malament anirem!
D’haver guanyat la Tura les primàries, tal i com ja vaig dir temps enrere, significava una il·lusió renovada per a molts dels hipotètics votants que, ara, tampoc votaran Hereu.
Perquè una cosa és que els militants i simpatitzants del PSC de Barcelona hagin donat majoritàriament suport a l’actual alcalde i una ben diferent és que el 22 de maig la ciutadania acabi donant-li la confiança necessària per a tornar a ser l’alcalde de la Ciutat Comtal per als propers 4 anys.  

Més sobre el tema.     

dissabte, 19 de febrer de 2011

AMPOSTA ES REBEL·LA


Potser ja anava sent hora que la societat ampostina es rebel·lés en contra d’allò que puguin considerar una injustícia.
Realment, d’oportunitats per a fer-ho n’han tingut moltes, però a l’hora de sortir al carrer, sempre érem els mateixos. Mira tu!
A principis de segle (ja ho dic així i quasi pareix que parli de fa molts i molts anys), una bona part de la societat civil ampostina i ebrenca va sortir al carrer un bon grapat de vegades per a defensar el nostre futur: el riu Ebre.
A les manifestacions s’hi veia gent de tots colors: comunistes, socialistes, nacionalistes, independentistes, no significats en cap idea polítics. En general bona gent que quan es manifestaven ho feien per una causa més enllà de les seves idees polítiques. Entre aquesta gent es veien cares de Convergència “de tota la vida”. Gent que, a l’hora de la veritat i, sobre tot, quan arribaven les municipals, tenien molt clar que havien de seguir votant als mateixos, encara que al fons s’haguessin pogut sentir traïts per qui, en aquells moments, comandava Amposta des de l’ajuntament.
Certament CiU va perdre 700 vots, però a l’hora de la veritat això només els va suposar perdre un regidor i retenir, per poc, la majoria absoluta. Però la van retenir!
Ni el canvi de cicle polític que va suposar el relleu al cap davant de la llista de CiU va significar cap novetat respecte als resultats electorals: majoria absoluta un altre cop i encara amb més diferència que 4 anys abans.
Els veritables motius d’aquests bons resultats que ha tret històricament CiU a Amposta són deguts, sobre tot, a un electorat molt fidel. També a d’altres circumstàncies, es clar, però els partits de l’oposició saben que CiU no baixa dels 4.000 volts i això és clau.
Per tant, si es vol guanyar a Amposta s’ha de fer una estratègia de desmotivació dels seu electorat. Difícilment es desmotivaran per si sols, ja que d’aquests 4.000, la majoria, estan massa encegats amb els diferents alcaldes i no veuen més enllà.
Ara, quan només queden 3 mesos per als proper comicis, una part d’aquests votants fidels que sempre els han fet costat, sembla (i mireu que ho dic amb poc convenciment) que per primera vegada estan disgustats amb el govern municipal.
Si més no, tres de les principals empreses constructores han fet el que mai fins ara s’havien atrevit a fer: presentar recurs per les adjudicacions d’obres que s’han fet des de l’ajuntament.
I no és que abans no tinguessin raons per a no fer-ho, simplement perquè sabien que, al final, hi haurien represàlies. En canvi si estaven callats i submisos, sempre els podia “tocar” algun obra de les que s’adjudicarien al futur. I així els hi feien saber...
Potser ara preveuen un canvi i ja no tenen por a represàlies. O potser no.
Jo ja no estic segur de res...   

divendres, 18 de febrer de 2011

SILENCIATS!


Per una part, el govern de la Cheneralitat Valenciana que presideix D. Francisco Camp I, “els dels vestits d’Armani” a base de sancions i amenaces, va fer tancar el darrer repetidor de TV3 que hi havia al país Valencià (com jo estic emprenyat, encara que s’emprenyen ells, tan em dóna!), silenciant així les emissions en català.
Fa uns anys, per a poder pagar la multa imposada pel govern Camps, Tàpies va fer un quadre que va donar a l’entitat Acció Cultural del País Valencià (aquí sí) que presideix l’editor Eliseu Climent. D’aquest quadre se’n van fer litografies que es vengueren al preu de 10 € per aconseguir el màxim suport popular i fer front a la quantiosa multa. Jo mateix en vaig adquirir una i en vaig rebre dues.
Camps ha fer el que Zaplana no va fer o, potser no es va atrevir. Silenciar les emissions de la televisió de Catalunya. Tot dictador sap que dominant els mitjans de comunicació té molt de guanyat. No em cansaré de repetir que Canal 9 i Tele Madrid són les dos televisions més partidistes i manipulades pels governs autonòmics. Governs autonòmics presidits per dos homes forts del PP: D. Francisco Camps (encara que el suport del PP nacional no sigui el que ell desitjaria) i Dña. Esperanza Aguirre, a qui ahir, Mariano Rajoy no va estalviar elogis, però que al fons, segurament és la seva gran “enemiga”.
Les llibertats de premsa, informació, opinió, etc. són llibertats fonamentals. El govern valencià, en aquest cas (i molts d’altres) han actuat com uns autèntics cacics!
I per l’altra, el Tribunal Constitucional, ha paralitzat la llei catalana de “consultes populars”. Segons s’informa, ni les que s’han fet fins ara (van començar a Arenys de Munt i van fer-se a d’alteres pobles més com Xerta i Ulldecona), ni la prevista per a Barcelona, estan afectades per aquesta paralització perquè es van fer “al marge de la llei2. Potser és el que pretenen. Que s’actuï fora de la llei! Fort, no?
No sóc un defensor de aquesta mena de consultes ja que no tenen cap valor legal, però em reboto quan hi ha ingerències d’aquesta mena. I tenim sort que ara tenim un TC progressista (!!!!????)
El dret a l’autodeterminació dels pobles també és un dret fonamental. Així, és que ahir, d’un cop, encara que dos organismes força diferents, es van carregar drets fonamentals de les persones.
Ningú diria que vivim a un país democràticament avançat i al segle XXI, ja que situacions com aquestes són més pròpies d’una república “bananera” del segle XIX!   

Per llegir més sobre les notícies relacionades: 




 

dijous, 17 de febrer de 2011

NOU CENTRE COMERCIAL D'AMPOSTA: FUTUR INCERT?


Tothom sap que la nova zona comercial d’Amposta, la que hi ha al costat del cementiri, va començar amb mal peu... I així segueix.
Després de 2 mesos d’haver-se inaugurat sense escatimar detalls, les botigues de “Futuro Ciudad Amposta” segueixen “alimentades” per generadors. ENDESA (abans FECSA), l’empresa responsable a la zona de fer-lo arribar el corrent elèctric, segueix sense fer-ho. Així, sense aquest tipus de subministrament, els comerciants, no poden disposar de l’oportuna llicència d’obertura d’establiments. Per molt que l’ajuntament faci ulls grossos. Només faltaria! Sovint, quan em pregunten per la nova zona comercial, la meva resposta sempre és la mateixa: “Noto a faltar botigues de franquícies importants; això fa que el públic sigui escàs”. És cert que per aquella zona ara hi ha molts més cotxes dels que hi havia dos mesos enrere, però també és normal. Si pensem que cada botiguer i cada dependent arriben allí amb cotxe, només per això, hi ha molt menys aparcament. També el d’algun client, evidentment.
Fins i tot penso que, tal com està funcionant, més de dos es deuen de replantejar els motius que els van portar a instal·lar-se allí. Però després de fer la inversió, es normal que vulguin esperar-se una mica més per veure si els surt rendible o no. Els supermercats Carrefour, els que s’anuncien “en positiu” i que compren el gènere als pagesos i ramaders a preus molt baixos, han de ser la salvació. Segurament si la franquícia francesa funciona, el centre comercial funcionarà. De no ser així, ja hi ha qui diu que acabarà com aquell projecte que havia de ser la gran zona lúdica de la nostra ciutat i on ara, segons sembla, només funciona la discoteca.
Aquest matí, un company de treball m’ha preguntat si hi havia novetats en quan al funcionament de la zona comercial. Li he dit que no tenia noves notícies i que m’estranyava el retard a l’hora de connectar-los a la xarxa elèctrica. El meu company, citant-me fonts del departament de Comerç de les Terres de l’Ebre (ara Serveis Territorials d'Empresa i Ocupació a les Terres de l'Ebre), m’ha acabat dient que el Carrefour es planteja la possibilitat de no acabar instal·lant-se allí, fins i tot després d’haver fet la inversió. I tot, segons pareix, perquè les expectatives que els van oferir en un principi, res tindrien que veure amb la realitat actual.
Mentre, la data oficial de la inauguració de l’hipermercat, s’apropa. Segons les previsions serà la propera setmana, concretament el dia 24.
També m’han dit que hi ha qui ja ha rebut la invitació oficial per part de Carrefour Espanya.
Com a regidor, aquest matí m’he trobat a la carpeta la invitació a la carxofada del proper diumenge 27. Res més.
Però es clar, els regidors de l’oposició, com els marits enganyats, sempre som els darrers en assabentar-nos.   

dimecres, 16 de febrer de 2011

MOLTA TELA QUE TALLAR...


Avui és un d’aquells dies que més o menys tenia pensat el tema del que parlar, però en obrir el diari me’n he adonat que la quantitat de notícies sobre les que podia opinar eren moltes. Per això he titulat l’entrada “Molta tela que tallar...”.
Com he fet alguna vegada, posaré el titular tal i com apareix al diari (en aquest cas i com quasi sempre el Periódico de Catalunya” i faré un petit comentari (molt breu) sobre quina és la meva opinió sobre el tema. Anem a pams...

Berlusconi serà jutjat per abús de poder i prostitució de menors”. De totes ha estat l’única notícia que he comentat esmorzant amb el meu company de taula. De fet ha estat ell qui m’ha dit: “Amb totes les ‘animalades’ que ha fet Berlusconi i tot just l’han de jutjar per això...”. La meva resposta ha estat: “També van d’haver de jutjar a Al (d’Alfons) Capone per frau fiscal...”.

¿La família? Bé, gràcies”. “El govern situa al germà de Puig al capdavant del Servei Meteorològic de Catalunya”. “La dona de Macias és la nova directora de Qualitat Ambiental i la del president de Ferrocarrils ha ascendit”. ¿Us en recordeu l’enrenou que va muntar CiU quan van fer Ernest Maragall conseller, a Manel Nadal director general de Política Territorial o Apel·les Carod Rovira “ambaixador de Catalunya a París?

Ciu aprofita l’aval del PSOE a les seves xifres per avergonyir el PSC”. És la resposta de la federació nacionalista a les batzegades que fins ara està tenint el govern de Mas (el govern dels “millors”) La setmana passada els diaris es feien ressò del neguit que hi havia dintre del govern per les constants indecisions i “fotudes de pota”. És una fugida cap en davant.

Duran compara la victòria sobre Hereu amb la fi d’una dictadura”. Menys mal que a Duran se’l considera una persona moderada i assenyada (personalment no el considero així) I sort tenen els socialistes d’haver governat amb altres partits d’esquerres. Com cal qualificar els anys amb que CiU va governar amb majoria absoluta la Generalitat?

’Conjura’ a la xarxa”. El partit de Laporta encara el primer congrés entre divisions i guerra bruta. Els oficialistes amenacen d’expulsar els crítics. És un partit petit i ja hi ha desavinences internes. Què passarà el dia que siguin un gran partit’ Si és que ho arriben a ser...

Rajoy insta la direcció del PP a rebaixar la tensió amb Camps”. Són com dos puntals que s’apuntalen mútuament. Si Camps cau, qui diu que la seva caiguda no acabarà arrastrant Rajoy?

El Govern s’avé a renegociar el finançament dels ordinadors”. Voler aturar la campanya no crec que sigui una decisió encertada del govern. Esta bé que als actuals responsables del departament d’Ensenyament no els acabi d’agradar (més que res, segurament, perquè va ser una decisió presa amb un conseller socialista) però en la societat actual crec imprescindible que s’aprenguin les noves tecnologies des de la responsabilitat i el sentit pedagògic.

Recoder obre la porta a apujar la factura de l’aigua a empreses”. Dissabte en parlava amb el meu amic Paco d’Ulldecona. El seu gendre que treballa a SOREA li va dir que el consumidor més gran d’aigua és l’empresa “Laboratorios Maverick” que fabrica els productes Deliplus per a Mercadona. És igual si s’apuja a les empreses i no als particulars, al final, la pujada de l’aigua l’acabaran pagant els consumidors. O és que les empreses no apujaran els seus productes?

Els pares de la llei del tabac demanen tolerar obres com la de ‘Hair’”. I amb aquesta noticia acabo. Sabeu que estic en contra del tabac i, per tant, a favor de la llei. Però hi ha coses que no les acabo d’entendre. La pel·lícula Furtivos va portar polèmica perquè si havien matat un gos o, simplement ho havien simulat. Ahir, la ministra de Sanitat Leire Pajín, va dir que “Si és simulen els trets i les morts, perquè no es pot simular que fumen sobre l’escenari”. Amb tots els respectes penso que no és el mateix i, si el guió ho exigeix, crec que s’hauria de tolerar i deixar-se de bajanades inútils.        

dimarts, 15 de febrer de 2011

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ, 2a PART: INTUÏCIÓ MASCULINA


Normalment es parla de la “intuïció femenina”, d’aquell “sisè” sentit que pareix que disposen algunes persones de gènere femení.
Fa pocs dies, l’agrupació del PSC de la Sénia, va escollir el qui serà el seu candidat a les properes eleccions del 22 de maig. De ser escollit pels ciutadans del seu poble, es convertiria en el successor de qui ha estat alcalde en les dues darreres legislatures: Víctor Pla.
L’alcaldabe és Manel Tomàs, un enginyer industrial de 37 anys que va guanyar la votació (primàries?) al regidor d’hisenda Juan José Royo que havia anunciat la seva candidatura a la recerca d’un canvi al seu municipi. La direcció del PSC de les TT.E. no tenien cap notícia de la maniobra de Pla ni coneixien l’ara candidat, tal i com em va explicar la secretaria d’organització i alcaldessa de Tivenys Maria Beltran.  
Vaig pensar que a la Sénia no hi ha molta gent que es digui “Tomàs” de cognom. O dit d’una altra manera, el cognom Tomàs no és característic d’aquella població del Montsià. Però si és força característic de la veïna població de la Galera. Segurament, allí, és el cognom més corrent, juntament amb Ferré, Ferreres, Cortiella, etc. Ràpidament vaig pensar que possiblement els seu pare podria ser galerenc. Vaig recordar que José Juan Tomàs, fill de Pepe l’Alemán i Teresina la Carrila, estava casat a la Sénia i que, per la seva edat, bé podria tenir un fill d’aquella edat.
Després de fer les meves indagacions (dissabte per exemple li vaig preguntar al meu amic Paco, d’Ulldecona que ha treballat a la Caixa de la Sénia durant molts d’anys) puc afirmar sense marge d’error que, el candidat socialista, efectivament, és el net de la tia Carrila i el tio Alemán que vivien al carrer Major de la Galera.
El pare de Núria Ventura, l’alcaldessa d’Ulldecona y diputada autonòmica, també és de la Galera i, de ser reelegida i si es donés la circumstància que Manel Tomàs també ho estès de la Sénia (la qual cosa entra dintre del possible), es donaria un fet força particular: serien dos els municipis del Montsià que tindrien com alcaldessa o alcalde fills de galerencs.
Per una vegada la “intuïció masculina” no m’ha fallat. De fet, sense voler equiparar-me a un dona, en tinc força, sobre tot, quan de temes de política es tracta.

dilluns, 14 de febrer de 2011

ENS HAURÍEM DE PLANTAR







Amb tota seguretat, si Karl Marx visqués al segle XXI, la famosa frase de “La religió és l’opi del poble”, l’hauria dit de la següent manera: “El futbol és l’opi del poble”.
És l’esport rei, tothom el reconeix així i, les xifres de negoci que mou són desorbitades. La setmana passada, es van fer públics els clubs més rics del planeta. Un cop més està encapçalat pel Reial Madrid amb 438 milions de facturació, seguit de ben prop per Barça amb 398. Entre tots els equips que hi ha al món, dos clubs d’aquí, els més històrics, el que seguim més aficionats, són els més rics. Això vol dir alguna cosa, no?
Si les coses son així no ens hem d’estranyar que quan un d’aquests equips (i algun més) vagi a fitxar un jugador, els hi demanin xifres desorbitades. El Madrid ha arribat a pagar quasi 100 milions d’euros (concretament 93) per Cristiana Ronaldo. I en el cas del Barça, on la majoria dels seus jugadors són fets a la Masia, Alves demana 10 milions per a renovar i seguir així portant la samarreta blaugrana uns quants anys més.
Dit això, la Lliga de Futbol professional, vol fer vaga el primer cap de setmana del mes d’abril per que no volen que s’ofereixi “en obert” cap partit de futbol.
O dit d’una altra manera. Que el partit que ara retransmeten els canals autonòmics i la Sesta (és així?) dissabte al vespre, que no es televisi. O millor dit (imagino) que també sigui de pagament.
Les vagues, per molt reivindicatives que siguin, sempre tenen un rerefons econòmic. Si la patronal acaba posant diners sobre la taula, les negociacions s’acaben per suavitzar.
Però recordem la història. En l’època del govern del PP, es fa ver una llei on es declarava el futbol com un espectacle “d’interès públic”. Fins llavors, els partits que enfrontaven el Barça i el Madrid (sempre solen ser els més interessants), les televisions els donaven els dos. El de la primera volta i el de la segona volta. A partir d’aquella llei, un dels dos ja es va començar a televisar en una cadena de pagament: Canal + o Canal Satèl·lit Digital (que van acabar per fusionar-se sota la denominació de Digital +)
A partir de la temporada passada, encara es va donar un pas més. Es van crear les plataformes digitals Gol TV i Canal + Futbol que tenen els drets de la majoria dels partits que es juguin a la lliga espanyola, encara que sigui un partit de poc interès com el Sporting de Gijón-Hercules (amb tots els respectes per aquests do modests clubs de futbol)
I tot això què comporta? Què ens rasquem la butxaca. Ara, de tant en tant, els seguidors del Barça (o dels altres equips), encara podem veure algun partit de futbol per TV3. alguns encara en podem veure uns quans més al Digital + diumenges a les 9 de la nit. Però a partir d’ara, si s’aconsegueix això, o ens abonem a una de les dues plataformes digitals que els oferiran o ens quedem sense futbol.
No creieu que ja és hora de plantar-nos? De dir prou a tot aquest abús que se’ns està fent!
Si la majoria dels espectadors deixéssim d’estar abonats a qualsevol televisió de pagament, potser llavors les coses canviarien. Potser aniria en detriment dels resultats dels nostres equips favorits? Potser sí, però ens deixarien de prendre el pèl.
Potser el que ara us explicaré ve al cas o potser no, però tinc ganes de contar-ho. Ahir vaig veure la final de la copa del Rei de bàsquet entre el Barça i el Madrid (68-60) i a la llotja, molt pop de “Juanca” estaven els presidents Sandro Rosell i Florentino Pérez. Després vaig veure l’Espanyol Madrid de futbol (0-1) i quan ja feia una estona que anava el partit, Florentino va fer acte de presència al camp de Cornellà el Prat. Tant important era l’encontre per fer el viatge amb un vol privat des de Madrid fins a Barcelona? Això no és fer ostentació i una despesa innecessària?
Avui quan ho he comentat amb companys de treball, m’han respost que “Se’n fan moltes de disbauxes”. Potser sí, i així ens va. Però no donéssim sempre la culpa als polítics. Els “grans” homes de negocis, als temps que corren, haurien de donar exemple de contenció econòmica i no ho fan...

diumenge, 13 de febrer de 2011

UNA GRAN PREGUNTA


Perquè són més “intolerants” amb la fum del tabac els exfumadors que els qui no hem fumat mai? He posat “intolerants” entre cometes perquè, de fet, no penso que ho siguin, simplement reivindiquen el seu dret a no “tenir fum”.
Els exfumadors saben el que significa fumar. Molts d’ells ho han deixat per “prescripció facultativa” o perquè han tingut un ensurt en el seu estat de salut. Per tant, actuen amb “coneixement de causa”.
Els que no hem estat mai fumadors, suposo que estem molt més acostumats a conviure amb la fum en un clima de “certa normalitat”. Efectivament, de vegades, hem tingut les nostres diferències amb algun fumador, però degut a la seva intransigent postura, sempre he considerat que la nostra, era una “batalla perduda”. Només les successives normatives restrictives amb el tabac han aconseguit fer respectar els drets dels no fumadors.
Fins no fa gaires anys, la societat era “fumadora”. Fumar era un “hàbit social ben vist”. A la televisió, la ràdio i els diaris, eren constants els anuncis de cigarrets i altres productes del tabac, com ara els cigars purs.
Qui no se’n recorda quan a les bodes es repartia tabac entre els convidats? En aquests esdeveniments era on bona part de la mainada feien les primeres pipades amb el consentiment dels pares.
Els actors i actrius de cinema, sovint, sortien a la pantalla recreant-se amb els cigarrets i fent mirades suggerents per mirar de cridar l’atenció de la noia o el noi a qui volien conquerir amorosament.
I qui no se’n recorda d’aquella famosa fotografia on apareixia el líder del PSOE Felipe González “donant foc” al llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez?
Totes aquestes seqüències, avui són impensables.
Les “autoritats sanitàries” fa anys que adverteixen dels riscs de fumar i han anar endurint les lleis per tan de reduir al màxim el consum de tabac. I és que la despesa sanitària i les prestacions derivades de les morts i invalideses produïdes per càncers de pulmó suposen una càrrega a la societat, ja de per si força castigada.
Els fumadors apel·len al seu dret de fumar i diuen sentir-se com a “bitxos rars” dintre de la societat actual. L’altre dia, em van deixar un comentari al meu blog “la Via Augusta” on em venia a dir un suposat fumador que havia que haver “tolerància”. Tolerància de qui?
Segons les experiències que he tingut al llarg de la meva vida, el fumador pretén fumar allí on li apeteixi fer-ho, sense reparar amb les molèsties i perjudicis que ocasiona als no fumadors del seu entorn.
Un altre comentari anava en el sentit de que, difícilment, un no fumador, trobava amb un bar on no es permetés fumar, ja que a la immensa majoria estava premés fer-ho. Si abans no hi havia cap “tolerància” per part dels no fumadors (poques vegades m’han demanat permís per a fumar prop de mi, com a molt m’han preguntat: “No et molesta que fumi, oi?”) per què ara, de sobte, ens demanen als no fumadors una consideració que mai ens havien tingut?    
Al principi van poder establir-se zones de fumadors i no fumadors dintre dels restaurants i bars i, alguns establiments hotelers, van decidir fer obres i optar per habilitar zones de fumadors diferenciades. Però no tots i, al final, en molts de llocs es va acabar per incomplir la normativa. També és cert que, qui va decidir fer obres de condicionament, ara, al cap de pocs anys, es troba amb una instal·lació inútil. La llei, per aquests casos, no preveu cap tipus d’indemnització. Els propietaris d’aquests establiments si que tenen raó per estar empipats.    

dissabte, 12 de febrer de 2011

UNS PINOTXOS DE CARN I OSSOS

“Por supuesto que me compro los trajes”. Aquesta va ser la resposta contundent que va donar Francisco Camps, el president de la “Cheneralitat” Valenciana a la pregunta per a “lluïment” un dels seus diputats.
En català, “traje” es diu vestit. Una paraula que, personalment, no m’agrada gents ja que es presta a una seriosa confusió amb els vestits que usen les dones. Potser sigui una dels pocs conceptes que no tenim una solució clara i específica. Vulgarment li diem “tratge” i ens quedem tan amples.
Evidentment Francisco Camps va mentir. Tothom sabia (fins i tot D. Mariano Rajoy) que Camps havia rebut vestits de la trama Gürtel com a compensació dels contractes per a organitzar tot tipus d’esdeveniments que els havia adjudicat la “Cheneralitat”. El jutge li demana a Camps més de 40.000 euros, és a dir més de 6,5 milions de pessetes. Una xifra que des del PP es considera exagerada i que jo considero que insignificant per a una persona com el president valencià encara que, segons les llibretes d’estalvis que va mostrar, no tingui aquests diners. Per a una persona com Camps que va permetre que la Gürtel s’escampés per la seva comunitat con una teranyina, el preu, hauria de ser polític, el tema econòmic hauria de quedar en un segon pla.
L’altra “pinotxa” és la secretaria general i ma dreta del president nacional Mariano Rajoy: Maria Dolores de Cospedal. La “bien pagá” (tal i com sé la coneix popularment)
Cospedal va acusar sense cap mena de proves que “els socialistes estaven al darrera d’uns seguiments que va patir l’alcaldessa de Ciudad Real”. Ara s’ha sabut que les investigacions les va encarregar un funcionari del propi ajuntament que havia rebut setge laboral per par de l’alcaldessa.
Ara, ni la Cospedal ni Camps volen opinar sobre aquests temes. Serà pel alguna cosa?

Podeu llegir l’interessant article d’Enric Sopena sobre Rajoy i Camps