divendres, 30 de setembre de 2011

LA FOTO DENÚNCIA DEL 30-09-2011

Aquest munt de brossa està al costat de la rotonda del "bou", a tocar de l'avinguda Aragonesa i no molt lluny dels jutjats. Una ostra més de l'incivisme d'alguns ampostins i ampostines.

LA LLISTA



La meva consciència m’impedia lluitar i els republicans em van tancar a la presó... M’era ben bé igual haver-ho hagut de fer al costat dels uns u dels altres...”.

En arribar a la presó un pres em va donar un consell: “Cada matí passen llista; quan diguin el teu nom, no contestis; si ho fas, t’enviaran al front”.

Al matí següent van cridar el meu nom: “Cinca Piqué, Ramon”. No vaig contestar. Ja no van cridar-me més.

Finalment tothom havia de marxar cap al front. Ja no quedaven més homes disponibles. En acabar de llegir tots els noms de la llista en quedarem 4 o 5 als qui no ens havien cridat, entre ells el pres que m’havia donat el consell el primer dia de reclusió.

I vosaltres?” –ens va preguntar el caporal- No varem saber què respondre.

Al cap de pocs instants estava damunt d’un camió camí del front de l’Ebre.

dijous, 29 de setembre de 2011

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-09-2011

Plantes invasores. A la cantonada dels carrers República i Vázquez de Mella (un dels carrers que encara queden a Amposta amb connotacions d'altres èpoques) hi ha una casa abandonada i els arbres del jardí invadeixen la via pública pels dos carrers.
Els hi requerit la regidoria d'Agricultura i Medi Ambient per a que podin els arbres?






LA CARTA




La guerra està perduda, abandoneu la Galera i marxeu lluny.  Barcelona serà una bona destinació, penso què, allí, hi haurà més resistència”.

Amb aquestes paraules acabava Leonardo la darrera carta que rebrien els seus pares Leonardo i Tereseta. A partir d’aquells moments la decisió d’abandonar el poble era només seva.
...
Aquell gèlid dia del mes de gener, Leonardo, com d’altres combatents republicans, vençuts, cansats i famolencs, es disposava a creuar la frontera cap a l’exili de França pel pas de Port Bou. De sobte, sobre una petita elevació, va veure als seus pares qui, amb d’altres civils, la majoria vells, dones i nens, també es disposaven a fer el mateix. Feia un any que no s’havien vist i molts mesos des de la darrera carta.

Leonardo i Tereseta (germana de mon iaio Julián, mai més van retornar a la Galera i van morir a Lespignan -França-) Leonardo Fill, que si que va retornar moltes vegades, també va morir a Lespignan i està enterrat al cementiri del Pertús, molt prop de Rovira i Virgili, escriptor i president del Parlament de Catalunya a l'exili de França)   

dimecres, 28 de setembre de 2011

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 28-09-2011

Arbres secs, jardineres buides... Aquest desolador panorama es pot veure als carrers superiors de l'avinguda Aragonesa, una de els zones on es va construir durant els anys del boom immobiliari. Ara el panorama és així de desolador. A més. dels pisos que es van construir, la majora no s'han venut. Menys mal! Perquè amb l'amplada dels carrers no sé on aparcarien els cotxes si ara, a penes es poden creuar.



























EL MERCEDES ALEMANY




Una tarda, mentre Cordons-rojos passejava per la zona de la plaça de bous de Vinaròs, un Mercedes s’aturà a prop seu i, del seu interior, li van reclamar la presència.
Als anys 70 no se’n veiem molts de Mercedes i, els pocs que es veien solien ser alemanys, per això a Cordons-rojos no li va fer falta mirar la matrícula per endevinar-ho.
Cordons-rojos va respondre a la petició amb un gest, indicant-los que si volien alguna cosa, haurien de ser ells qui sé li havien d’apropar. El Mercedes, després de fer més d’una maniobra, així ho va fer:

-“Peñíscola”, mentre senyalaven capel poble, visible des del lloc on es trobaven.

-“Sí, sí, Peñíscola”, els hi respongué Cordons-rojos: “Tot recte”, els indicà. “Quan arribareu al barranc d’Aiguaoliva i no pugueu continuar, us cagareu amb la mare que em va parir.... Però jo ja m’hi cago ara en la vostra...”.
 
Els dels Mercedes, agraïts, van marxar cap a Peñíscola per una carretera que no portava en lloc.  

dimarts, 27 de setembre de 2011

FOTO DENÚNCIA DEL DIA 27-09-2011

S'aprecia bé? És un escriptori darrera d'una tanca. Un poema visual de Joan Brossa? No, senzillament un acte més d'incivisme.
L'obra està davant mateix de casa meva i és una de les afectades per la crisi de la construcció. El promotor em va dir que estava construïda en un 93 %, no obstant, no li donen més finançament per a poder-la a cavar i, al menys, intentar llogar els apartaments.
Algú (un veí del carrer em va dir que segurament un veí dels nostre bloc), va obrir la tanca i el va deixar dintre. Molt més còmode que portar-lo a la deixalleria.

NOVA ENTREGA DE MICRORELATS



Després de l’experiència que vaig tenir el passat mes de juliol amb els microrelats (o relats curts) que vaig escriure sobre el tema únic de la guerra Civil Espanyola, a partir de demà i, al menys fins el 7 d’octubre, us en aniré fent una nova entrega, però aquest cop de temàtica molt més variada.
Certament hi tornaran haver relats sobre la guerra, però seran minoritaris (2), però també sobre temes socials de la vida quotidiana. Una vegada més us he de dir que cap és inventat i reconec en públic que no tinc capacitat de fer-ho. En alguns he canviat el nom dels protagonistes, en d’altres no, penso que no fa falta.
Cronològicament, seran els següents:

1. Dimecres 28: El Mercedes alemany.
2. Dijous 29: La carta (tema guerra Civil)
3. Divendres 30: La llista (tema guerra Civil)
4. Dissabte 1: La faixa.
5. Diumenge 2: La metralladora (tema guerra civil)
6. Dilluns 3: ¡”Por supuesto, mi sargento!”
7. Dimarts 4: Les minifaldilleres.
8. Dimecres 5: L’armari.
9. Dijous 6: “Bajo, bajo; solos, solos”.
10. Divendres 7: Una faena “molt personal”.

I d’aquí allà no en descarto escriure’n algun altre.

L’altre dia vaig poder trobar els microrelats finalistes de la Cadena Ser sobre la guerra Civil Espanyola. Si algú està interessat en llegir-los, podeu entrar clicant AQUÍ.

PRESIDENT, PRESIDENT...


 
Ep! Encara me’n falten dos més: President, president!
No os cregueu que estic victorejant a l’Arturo, no tant sols a Rubalcaba (més desig que un altra cosa), em refereixo a l’Alcalde president de l’excel·lentíssim Ajuntament d’Amposta.
Fa pocs mesos (28 de juliol) el van nomenar president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, dels quan havia estat president des del 1991.
Al ple d’ahir, l’alcalde, o sigui l’il·lustríssim Manel Ferré i Montañés, va renunciar al sou com a tal per passar a cobrar per assistències.
Algú (potser els més beneits), poden arribar a pensa: “Què bé, mira, això s’estalviarà l’Ajuntament!”. De bo que us penseu que això serà així. No dic que no s’estalviï una mica, però segurament no tant com hom pot pensar.
També al ple d’ahir es va acordar que l’alcalde (el nostre il·lustre alcalde), des d’ara, serà president del Ple (1), president de la Junta de Govern (2), president de la Junta de portaveus (3) i si li sumem la presidència del consorci, ja tenim els 4! I tal vegada me’n deixo algun...
Sumant aquests tres “nous” càrrecs (ja els exercia però al cobrar sou no els cobrava com assistències), cada més s’emportarà, si fa o no fa la meitat del que ara cobra. O sigui, si en cobrava 4, en passarà a cobrar-ne 2 (ja m’enteneu) Si això sé li suma el que arribarà a cobrar de “l’altre” lloc, el muntant, amb tota seguretat, serà major. O és que algú es creu que fent aquest tripijoc, perdrà diners? Evidentment, no.
Aquest matí ja m’han dit dues persones que “estan preparant” a la Maria Isabel Ferré per a que sigui l’alcaldessa abans del final de legislatura. Com sap la majoria de la gent, l’actual número 2, és advocada, però no ha exercit mai. És d’aquelles persones que té de professió “política”.
Un exemple del que estic dient és que la setmana passada ja va acudir a una televisió comarcal a parlar de temes d’Amposta, quan només fa uns mesos ho hauria fet l’alcalde (l’il·lustríssim –O n recordeu?-)
I que farà Manel Ferré? Esta clar que les aspiracions que té són les d’arribar com més amunt millor. Conseller? Per què no? Presumiblement CiU tornarà a governar el seu feu durant uns quants anys més i els consellers no són eterns i s’han d’anar canviant de tant en tant.
Si ho arriba a ser, superarà al seu antecessor i gran mentor, l’avui senador espanyol, que mai ho va poder ser. Els seus motius tindria el llavors MH president per no fer-lo.       

dilluns, 26 de setembre de 2011

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-09-2011

No sé si s'aprecia del tot. La foto està feta a l'avinguda del Canalet de la Ràpita dissabte passat a quarts de 9 del vespre. Com es veu, els llums dels fanals estan apagats. Ignoro si és per avaria o és que el nostre ajuntament, de sobte ha decidit estalviar.
I si ho fes reduint els càrrecs de confiança?



HA TRASPASSAT BAPTISTA BELTRAN, EXALCALDE D’ALCANAR


Segons ha informat a la meva dona un treballador del Consell Comarcal del Montsià, ha mort Baptista Beltran, (Batiste de la Felicidad, així se'l coneixia al seu poble) el camaleònic polític canareu degut, segons sembla, a una malaltia fulminant que, en pocs dies, l’hauria portat al nefast desenllaç.
Beltran va ser alcalde d’Alcanar per primera vegada l’any 1987 per Iniciativa per Catalunya, partit que acabaria abandonant per les discrepàncies amb Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita i que també s’havia presentat sota les mateixes sigles, encara que amb coalició amb el PSC. El tema de discrepància va ser que Alonso reclamava al poble veí una part de la zona anomenada Alcanar Platja i que està molt més prop del poble mariner que d’Alcanar.
Després, Beltran, va constituir un nou partit d’àmbit local, Acord per Alcanar, amb el qual es va presentar a les eleccions municipals diverses vegades, tornant a ser alcalde.
Més tard, juntament amb la majoria d’homes de la seva confiança, donaria el salt a Convergència i Unió amb qui es va presentar un parell de cops.
Personalment, i encara que políticament sempre havíem discrepat, sobre tot durant la seva darrera etapa, ens unia una bona amistat.  
Des d’aquí, vull donar el meu condol a tota la seva família, en especial al seu fill Joan, què és amb qui tinc més relació.
Què reposi en pau.   

(Foto el Punt / Avui) 

MÉS DEMAGÒGIA DE PxC

Vist al diari el Plural.
Què n'opineu?

diumenge, 25 de setembre de 2011

FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-09-2011

Runa al costat de l'avinguda Aragonesa. Encara que el solar sigui de propietat privada no crec que sigui el lloc adequat per dipositar restes d'enderrocs de cases.

500 NÚMEROS DE LA VEU DE L’EBRE

Abans que res felicitar a tots aquells (i aquelles) que han fet possible que el setmanari de referència a les Terres de l’Ebre pugui celebrar l’haver tret al carrer 500 edicions. És motiu de satisfacció per la feina ben feta; de no haver estat així, segurament, ara fa unes setmanes, no s’hauria celebrat l’efemèride.
Però el camí fins arribar aquí ha estat llarg i no exempt de problemes. Cal remuntar-se moltes dècades enrere per trobar-ne els orígens, ja que, l’actual projecte editorial, ha estat fruit de fusions de diverses capçaleres. La més antiga de totes va ser “la Voz del Bajo Ebro” (1957), editat a Tortosa i com el seu nom indica, en castellà. Era, com tota publicació que sortia al carrer durant la dictadura, un diari conservador, afí al règim establert. Posteriorment es reconvertiria en la “Veu del Baix Ebre” (1982), utilitzant tant en castellà com en català i dirigit per Ximo Rambla.
El periodista i amic Josep Bayerri va fundar l’Ebre Informes (1978), un setmanari també editat a Tortosa i que es contraposava al ja existent. L’Ebre Informes era de marcada tendència progressista i catalanista. Un dels seus directors va ser Artur Gaya, ara integrant del grup Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries.  
Al cap d’uns anys, es va fundar a Amposta un altre setmanari “Migjorn” (1983), el director del qual acabaria sent el periodista planer Josep Maria Arasa. Durant un temps, l’Ebre Informes i el Migjorn van compartir capçalera. Al cap d’uns anys aquest setmanari es traslladà definitivament a Tortosa i canviar la seva capçalera per l’Ebre (1995)
Finalment l’Ebre de Josep Maria Arasa i la Veu del Baix Ebre de Ximo Rambla s’acabarien fusionant en la Veu del Baix Ebre que dirigeix actualment la periodista Silvia Berbís. Ara, la Veu de l’Ebre, forma part d’un grup de comunicació que també té un canal de televisió.
Especialment intensos van ser els anys de la lluita ant transvasament de l’Ebre.  El setmanari va fer un seguiment exhaustiu de totes i cada una de les manifestacions, sobre tot, de els grans, d’aquelles on el poble ebrenc s’havia de desplaçar arreu de l’estat espanyol i fins i tot a Brussel·les, la capital comunitària (9-11-2001)
Durant molts d’anys vaig estar enviant col·laboracions periòdiques en forma de cartes al director. Encara recordo que una d’elles (Els paranys fiscals del PP) va ser tractada com article d’opinió. Però els meus escrits no sempre s’acabaven publicant. Un d’aquests era una dura crítica al govern municipal d’Amposta de l’època. Aquest fet va fer que demanés poder parlar amb el seu director i preguntar-li els motius. La seu social estava a la cèntrica plaça d’Alfons XII. Se’m va excusar i m’afirmà contundent que no havia rebut pressions per part de l’alcalde (avui senador espanyol) Però aquell escrit mai es va arribar a publicar a l’Ebre, tot i la meva insistència.
Després de la fusió amb la Veu del Baix Ebre, fins i tot van deixar-me de publicar-me. Segons el responsable de la secció de “cartes al director”, Ximo Rambla, el motiu era que enviava els meus escrits a més diaris i setmanaris i que ells només publicaven “escrits exclusius”. Com passa sovint, aquestes coses sempre va a criteri dels seus responsables, ja que més d’una vegada he vist escrits d’altres persones publicats a algun diari i, posteriorment al referit setmanari.
Alguns amic es preguntava el motiu pel qual la Veu de l’Ebre no hem donava una columna periòdica, vista la meva dilatada producció literària. M’imagino que per ells no era una persona rellevant per a tenir amb mi aquesta consideració. Aquesta gentilesa em va arribar de la ma d’Emili Fonollosa i Vinaròs News i per això li estaré sempre agraït.
I acabo tal i com havia començat, felicitant al setmanari la Veu de l’Ebre pels 500 números i desitjant-los una llarga vida editorial. Com diu la dita castellana: “El cortés no quita lo valiente”.

dissabte, 24 de setembre de 2011

LA FOTO DENÚNCIA DEL 24-09-2011

No fa gaires dies us explicava que grups juvenils, sindicats, etc. col·locaven cartells a diversos llocs de la ciutat com ara vidries de locals en desús, mobiliari urbà etc. Però la pràctica s'ha estès, fins i tot, a alguna empresa privada i que aspira a fer negoci, tal i com es pot veure a la foto.
Ignoro si des de la regidoria de Governació de l'Ajuntament s'ha pres alguna mesura per a fer complir la ordenança municipal de policia i bon govern. Però és obvi que alguna cosa s'hauria de fer.

UN SOPAR AL RESTAURANT LES MOLES D'ULLDECONA

Anit varem sopar al restaurant les Moles d'Ulldecona. Per a la meva dona i jo era la primera vegada encara que al restaurant ja havíem anat a una boda. Per l'altra parella ja hi havia anat més d'un cop.
Per a sopar varem escollir el menú degustació reduït de 13 plats.
El xef Jeroni Castell fa la broma de començar el menú d'elaborats plats (el que es coneix com a cuina d'autor) de començar pel final... Però res és el que aparenta ser: tant la carta, com el cigar pur, etc. és comestible... Fins i tot el paper del caramel que et menges al final, quan ja estàs fent el cafè. El menú és molt variat: es pot degustar foie-gras, ostres, tonyina, cap i cua de vedella, cremes i mousse de verdures, etc. Alguns dels plats estan servits de forma molt original.
En arribar al final, estiguérem una estona parlant amb el xef (que em va reconèixer per que estem d'amics al Facebook) sobre la meva relació amb Ulldecona i d'altres temes.





   

LA REFLEXIÓ DEL DIA, PER VALLE INCLÁN



Corría el año 1904 y aquella tertulia, que había abierto
el gallego Ramón María del Valle-Inclán en el Nuevo
Café de Levante, hervía por las noches con la flor y
nata de los intelectuales de la Generación del 98 y los
artistas más significados, entre ellos Ignacio Zuloaga,
Gutiérrez Solana, Santiago Rusiñol, Mateo Inurria,
Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.
Y aquella tarde noche del 13 de mayo de 1904 el que
sorprendió a todos los presentes fue Pío Baroja.
Porque cuando se estaba hablando de los españoles y
de las distintas clases de españoles, el novelista vasco
sorprendió a todos y dijo:
“La verdad es que en España hay siete clases de
españoles… sí, como los siete pecados capitales. A
saber:
1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a
veces hasta “intelectuales”.

divendres, 23 de setembre de 2011

LES FOTOS DEL DIA 23-09-2011


Avui se'n ha acomiadat el que ha estat company de treball durant més de 24 anys: Miquel Escurriola Gràcia (cognom mal escrit, perquè s'ha mare (que encara viu) pervé de Paüls i allí són  "Gracià".
Després de la "festeta" que sé li ha muntat, m'imagino que Miquel s'haurà emportat el millor dels records. Hi ha hagut el discurset de marres per part de l'Administrador, les típiques paraules d'agraïment del jubilat... I evidentment, regal, diversos regals i fins i tot cançons de comiat.
Les fotos són d'un d'aquest regals, possiblement el més simpàtic i original: una samarreta dibuixada a ma imitant un suèter de ciclista, ja que acostuma a agafar la bicicleta i fer unes pedalades diàries. Com Miquel era tècnic informàtic, el jersei portava logos d'alguna marca d'equips informàtic i altres "espònsors" relacionats amb el seu dia a dia de l'administració.
A veure que us sembla.




MONTILLA, CORBACHO, EL SENAT Y LES DIPUTACIONS



Sembla que el PSC “reserva” dues places de senador per a l’expresident Montilla i l’exministre Corbacho., tots dos polítics de gran experiència que han ocupat diversos càrrecs rellevants. Tots dos compten amb l’aval de la Carme Chacón què, segons m’ha semblat entendre del que avui diu el Periódico de Catalunya, actua “de facto” com la líder del partit fins les generals o el proper congrés del mes de desembre.  Montilla, a part de President de la Generalitat, va ser alcalde de Cornellà de Llobregat i Ministre d’Indústria, entre d’altres càrrecs i Corbacho també va ser alcalde, en aquest cas de l’Hospitalet de Llobregat, ministre de Treball i president de la “tot poderosa” Diputació de Barcelona.
Malgrat la llarga experiència política, em sembla que és un error que tots dos puguin anar a les llistes del Senat per Barcelona. Només una pregunta. Si el congrés del PSC es fes abans de les eleccions generals, els candidats serien els mateixos? Penso que no.
I que consti que no es tracta de trenca en res. Totes les persones que han passat per la direcció del PSC són de suficient vàlua i això els ha permès ocupar els llocs que han assolit. Per a mi, Montilla va ser un gran President de la Generalitat, però ja hauria de tancar l’etapa de polític en actiu, igual que Corbacho. Més d’una vegada m’he mostrat disconforme amb les llargues trajectòries de determinats polítics que van passant de càrrec en càrrec i fins fer-se professionals de la política.
Si com és previsible del congrés surt una directiva renovada, la majoria dels nous líders del partit trigaran un mínim de 3 anys en ocupar llocs importants dintre del panorama polític. I això no crec que sigui bo per al futur del partit i d’ells mateixos.      
De totes maneres, quan el partit (o els responsables del mateix) decideixen qui seran els que finalment aniran a les llistes, ho fan pensant amb les afiliats, simpatitzants i, finalment als que normalment voten el PSC. La majoria dels qui he citat, vagin uns vagin uns altres, el proper 20-N votaran socialista. De tant en tant s’escolten veus crítiques de persones que mai a la vida han votat socialista i argumenten la seva posició dient que no els agraden els líders. I jo pregunto. És que amb uns altres “cap de cartell” ens votarien? Segurament que tampoc!
Això ho explica Lluïsa Lizàrraga moltes vegades. Determinada gent la parava pel carrer i li deia: “Per què no et presentes tu? I ella els responia: “Tu em votaries?”. La resposta final sempre solia ser la mateixa: “Dona! Jo no ja ho saps...”.  
El “senadorable” Corbacho va fer ahir unes manifestacions importants i, venint d’ell, significatives, ja que és una veu autoritzada per a fer-les. Com deia més amunt, va ser president de la Diputació de Barcelona i a les declaracions que va fer ahir posava en entre dit, al menys, que continuessin tenint la importància que tenen. Segons Corbacho algunes de les funcions actuals són més que qüestionables i posava com a exemple tenir un departament de relacions institucionals. Tot i anar en la línia del candidat Alfredo Pérez Rubalcaba, Corbacho no acaba de fer net. Jo, com Rubalcaba sóc més partidari de la supressió total i que les competències que podrien quedar ser transferides als consells de vegueria o, en tot cas, als conselles comarcals u organismes locals equivalents.        

dijous, 22 de setembre de 2011

LES FOTOS DEL DIA 22-09-2011

A les afores d'Amposta, entre el cementiri i l'avinguda Aragonesa, es troba aquest búnquer de la guerra civil. Per aquí (on es veu la carretera asfaltada) passava l'antiga carretera de Masdenverge, una ruta molt emprada per entrar i sortir d'Amposta.
Quan aquesta zona es va urbanitzar aquests anys del boom urbanístic, va desaparèixer un altre búnquer "bessó" que es trobava al costat mateix, sense que l'equip de govern sancionés o advertís als qui ho van fer.
Segons els experts, els búnquers eren "nacionals". Ara aquest i un altre que hi ha a uns 100 metres, estan declarats bens d'interès cultural d'àmbit local.
 Espillera del búnquer. Com es pot veure està semienterrat.

LA DIFERÈNCIA ENTRE EL VALÈNCIA I EL BARÇA


Si mirem la classificació la diferencia és que el València està el primer amb 10 punts i el Barça 4t amb 8.
Però qui va veure el partit d’anit, hi va poder veure moltes diferències entre el líder i el campió.
Encara que el resultat va ser d’empat a dos, el València va marcar gràcies a dues errades de la defensa del Barça (en un d’ells Abidal va marcar en pròpia porta), mentre que el Barça ho va fer al finalitzar dues jugades ben trenades de l’equip.
Hi ha qui pina que el Barça va fallar en defensa per la tàctica que va fer Guardiola en voler jugar amb una defensa de 3. Segurament. Però aquestes coses poden sortir bé o malament. Contra el Vila-real va sortir bé, li van fer 5 gols i tots contents. Ahir només es va empatar.
El resultat hauria pogut estar diferent si el Barça hagués jugat amb 4 defenses? Molt probablement. Però també hauria pogut ser diferent si l’àrbitre hagués xiulat el clar penal que es va cometre sobre Messi quan només es portava una mica més de 15 minuts jugats i amb el resultat d’1 a 1 al marcador.
A la segona part hi va tornar a haver un clar penal comès també sobre Messi i que l’àrbitre tampoc va xiular. Messi li insistia: “2, han estat 2!” I era cert...
Molts coincidireu amb mi que Messi no va estar bé (Avui el Periódico es mostra, al meu criteri, benvolent amb l’astre argentí i li atorga un “8”), tot hi això, com deia abans li van fer dos penals clars i va fer les dos passades de gol, primer sobre Pedro i després sobre Cesc. D’haver estat bé, no hauria fallat en aquell ma a ma contra el porter valencianista. Té suficients recursos per haver marcat, però no ho va fer.  
“L’altre” equip va empatar a Santander contra el Racing (0-0) Sembla que està passant una mini crisi. Si diumenge perdia contra els granotes del Llevant, ahir es va consumar al treure només un punt d’un camp, a priori, accessible.
Us imagineu que els futbolistes es vulguin carregar l’entrenador? Dilluns llegia que cada cop té més detractors al vestidor i s’han fet dos “clans”: un de brasilers i portuguesos i l’altre d’espanyols. I avui, el Periódico diu que Mou està deprimit i Florentino l’intenta animar. Les coses que s’han de veure al món del futbol!  

dimecres, 21 de setembre de 2011

LA FOTO DEL DIA 21-09-2011

Tal com us vaig explicar aquí dilluns, diumenge anàrem a la Tinença de Benifassà i varem dinar al restaurant el Forn de la Pobla. Un restaurant prou fluix que, personalment no us recomano, però es clar, si no tenir més opcions, per a sortir del pas, ja està bé.
Com diu el nom, el restaurant va ser un for de pa, del que encara conserva les portes de ferro i les pales d'enfornar.
A la foto hi podeu veure la porta principal (n'hi ha una de secundària, m'imagino que servia per a tirar la llenya amb la que es coïa el pa. Si engrandiu la foto veureu que està fet per "Juan Ferré Matheu" de Barcelona. M'imagino que el nom era en castellà perquè el català va estar prohibit durant moltes etapes de la nostra història. El cognom Ferré, em va sobtar, ja que, encara que a les nostres terres sigui molt freqüent, realment i correctament hauria de ser "Ferrer" i de fet era així fins que alguns funcionaris (m'imagino que desconeixent força el nostre idioma) el van començar a escriure sense la "r" perquè en català, normalment, al final de paraula és muda. Però jo em pensava que a Barcelona fins i tot, la majoria de Ferrer havien derivat en Farré. El cognom Matheu és, tal vegada més curiós. Aquest ha tendit en perdre la "h" i reconvertir-se en Mateu. Però a Tortosa per exemple hi havia (o hi ha) una família Matheu que regentava l'administració de travesses a la plaça de l'Àngel. També he vist el cognom tomàs escrit amb "h" intercalada: Thomas.
M'ho dirà algun expert si llegeix aquest comentari que igual Matheu com Thomas deuen de ser cognoms originaris d'Anglaterra.

BURRADA


Un filòleg definiria burrada com “una acció feta per burros” o bé “com una manada de burros”. La realitat no s’allunya molt d’aquestes dues definicions.
Quan un grup de persones, membres d’una “Real Federación” es reuneixen per a prendre una decisió totalment inversemblant i difícil, molt difícil d’entendre.
La RFE de Futbol, davant de la situació creada pel FC Barcelona de no poder jugar una eliminatòria de la Copa del Rei que s’hauria de jugar la setmana després del pont de la Constitució (concretament el 14) perquè estarà jugant el mundial de clubs al que té dret per ser el campió d’Europa, no se’ls acut una altra cosa que fer jugar dita eliminatòria el dia 16 de novembre, tot just el dia següent d’un partit amistós de la selecció espanyola, per ser una data establerta per la FIFA per a jugar les seleccions estatals.
Si el marquès del Bosque convoca als 8 o 9 jugadors del Barça que acostuma a cridar, més els altres jugadors de Barça que marxaran a jugar amb les seves pròpies seleccions, resultarà que Guardiola no podrà fer l’equip. Tal i com va dir ahir el tècnic del Barça, no l’importaria jugar el partit de Copa del Rei amb els jugadors del filial, però les normes de la RFEF no permeten jugar més de 4 jugadors de categories inferiors (filial o juvenil) Per tant, amb els que quedaran del primer equip (normalment 4 o 5, no més –si és que algun d’ells no està lesionat-), més els 4 del filial, ni de lluny Guardiola podrà conformar un equip.
Ara per ara només hi ha dues solucions. Què la RFEF rectifiqui i busqui una altra data, la qual cosa és difícil, perquè el calendari “futbolero” està molt atapeït o que del Bosque no convoqui els jugadors del Barça, per la qual cosa, la selecció perd “catxé” i no és tant “atractiva” per al públic en general.
Sospito que serà la segona solució la que s’adopti, ja que no crec que sigui gens difícil convèncer a del Bosque per a que no convoqui als Valdés, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Piqué, Pedro, Thiago i Villa (crec que no me’n he deixat cap), però abans d’anunciar-ho s’hauria pogut parlar amb el seleccionador per a no crear incertesa.
Si Guardiola va parlar com ho va fer a la roda de premsa és perquè, fins ara, ningú els hi ha assegurat que del Bosque acabi per no convocar els jugadors del Barça. D’haver-ho fet, les paraules de l’entrenador haurien estat diferents.  

dimarts, 20 de setembre de 2011

DIUMENGE A LA TINENÇA (II PART. CAP A FREDES!!)

De fet, la nostra destinació no era Fredes. Però quan passo per allí, sempre recordaré aquell any a Pasqüa que vaig acampar a Pinar Pla. Ara, cada vegada que passo per allí, abans d'arribar a Rafalguerí, on tornes a entrar al terme de la Sénia i, per tant a Catalunya, veig com han crescut els pins i em sembla quasi impossible que allí hi acamparem i fins i tot, jugàvem a pilota.
Com deia, la nostra intenció era arribar al Tossal dels Tres Reis (o el Tossal del Rei, com també s'anomena) Però un cop més, errarem a l'hora de triar la pista forestal. però cada vegada hi som més prop. Avui puc dir amb quasi tota seguretat que la propera vegada hi arribarem segur.
Mentre pujàvem, contemplava la gran esplanada del monestir de Santa Maria de Benifassà. Sembla mentida que allà, al mig del "no res", hi pugui haver un monestir d'aquella magnitud. I el Bellestar (o Ballestar)...
Quan arribes a la cruïlla de la carretera que porta al Coratxà, te'n dones compte de la magnitud d'aquell territori i de l'alt que arribes a estar. Fredes està a 1090 metres, una altura considerable. Primer passes per la Colònia Europa, una urbanització que té més de 30 anys; potser 40, quan el turisme començava a tenir importància al nostre territori. No ens varem aturar a Fredes i continuarem a la recerca de "l'impossible". No sé si hauria que estar més indicat. Al meu parer sí, encara que potser hi ha gent que pensi que és contraproduent indicar segons quins indrets. Des de la pista forestal on deixarem el cotxe, caminarem quasi dues hores (una d'anar i l'altra de tornar) sense poder veure, un cop més, el Tossal dels Tres Reis.
Però al bell mig d'aquelles muntanyes, lluny, molt lluny, veiérem un poble, segurament que el Coratxà (mireu foto ampliada)
En arribar, el termòmetre del cotxe marcava 10º. Menys mal que havíem portat roba d'abric suficient!