Sovint observem un canvi d’actitud en alguns líder polítics amb responsabilitats directes de govern. Aquests canvis són, normalment, deguts més a interessos particulars o partidistes, que a una voluntat de canvi real a l’acceptar que les polítiques seguides el moment han estat equivocades.
Posem uns exemples?
Sarkozy, expresident de França, casat
amb la Carla Bruni però que mantenia “relacions extraconjugals amb l’Angela
Merkel i, junts dirigien els destins d’Europa cap a l’abisme econòmic.
De nom Nicolas, Sarkozy quan va veure que els enquestes electorals primer
i els resultats de la primera volta després, van fer que el fins fa poc
president de la France, adoptés un discurs racista en contra d’alguns
col·lectius d’immigrants.
Barack Obama, el tot poderós president
dels Estats Units, amb un intent d’atreure’s el vot homosexual, també
va canviar es seu discurs ambigu fins llavors, amb un total suport a favor
d’aquest col·lectiu on, fins i tot, parlava de “matrimoni”.
Un altre gran estadista és el nostre president, Arturo I el Conseqüent. Primer va buscar el suport del PP per a veure que podia esgarrapar de Madrid. Més tard, com se’n va adonar que amb els populars no es podia fer res, va fer un intent d’aproximació a ERC adoptant un discurs molt més sobiranista i a la recerca del desitjat “pacte fiscal”. El Periódico ho titulava així: “El vertigen de CDC” i ho subtitulava: “Mas apuja el to sobiranista davant el menyspreu de Rajoy i els sondejos desfavorables”.
En canvi qui no rectifica és D. Mariano. Ell segueix “erra que erra” amb al seu discurs d’austeritat.
Hi ha qui opina que per aquest camí no arribarà ni a l’estiu. La intervenció sembla cada cop més prop.
Rectificar no sempre és de savis, de vegades és de porucs i també d’oportunistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada