dimarts, 31 de juliol del 2012

LA FOTO DENÚNCIA DEL 31-07-2012




O de com es pot estar més d'1 dia aparcat al mateix lloc i malament. Tortosa, barri de Ferreries, carrer la Rapita.




EL FRACÀS D’EUROPA



La construcció d’Europa va començar fa dècades. Però els avenços han estat tant lents com sovint inútils.
Mai he acabat d’entendre el perquè no hi ha hagut una major implicació per part dels estats que conformen el que coneixem com Unió Europea, sobre tot, dels més poderosos i dels qui més temps porten en aquesta aventura conjunta.
Però una cosa és no entendre i l’altra saber perfectament el perquè de tot plegat. Una unió política d’Europa implicaria la pèrdua de la sobirania nacional dels països membres i això és el que es resisteixen a perdre els polítics nacionals.
Des del meu punt de vista, Europa hauria de passar d’una simple unió d’interessos econòmics i monetaris a una unió política que donés cabuda a països sense estat com és el cas, per exemple, de Catalunya. La “independència” de Catalunya seria llavors possible (fins i tot es podria integrar altres regions afins amb la mateixa llengua, tradicions, cultura, etc.)
Cal reconèixer però, que si no es canvia radicalment la mentalitat dels governants actuals, la unió política va per llarg.
Per tant, a hores d’ara, tenim el que tenim, una unió comercial i financera amb una limitada incidència sobre els governs nacionals a pesar de tenir un Parlament Europea amb representants de totes les nacions (27) que conformen la  UE.  
De tots els tractats i acords que hi ha hagut fins a la data (alguns d’ells han significat rotunds fracassos, com l’intent de fer una Constitució europea), el que més transcendència ha tingut, és el que va crear la moneda única, es a dir, l’Euro.
La majoria dels països de la UE (sempre hi ha excepcions, com el cas de la Gran Bretanya) el van adoptar ràpidament pensant que seria la solució a tots els seus mals (econòmics, es clar), però a la pràctica, i com passa quasi sempre, ha acabat per beneficiar els països rics i més estables monetàriament parlant que no el països més pobres, sovint, mediterranis.
Llegia l’altre dia que ara, parlar d’abandonar l’Euro per a retornar a la Pesseta, ja no és un tema tabú. Grècia fa temps que s’està plantejant retornar al Dragma i aquest fet ha comportat que Alemanya i d’altres països estiguin fent veritables esforços per a que no passi.
El motiu és que si es disposa d’una moneda nacional, el banc central del país (en el nostre cas el Banc d’Espanya) té les competències per a dictar les normes que vulgui, com per exemple devaluar la moneda per a que sigui molt més competitiva de cara l’exterior. Això també té els seus inconvenients, com per exemple una pujada gran i immediata dels productes que s’importen, com el cas del petroli i, evidentment, només els rics podrien sortir del país per anar-se’n de vacances,  
Si Grècia, Espanya i, perquè no, Itàlia, acabessin per abandonar l’Euro, seria l’estocada definitiva a tot el que ha volgut ser la Unió Europea i que sempre s’ha quedat a mitges.
La idea duna Europa Unida hauria fracassat. Ara per ara no estem tant lluny, malgrat els esforços que diuen que es fan... 

BALADA III











dilluns, 30 de juliol del 2012

BALADA II











VAGI-SE’N, SENYOR RAJOY!!



Durant el darrer mandat de Felipe González (1993-1996) el llavors cap de l’oposició, el funest José Maria Aznar, va fer famosa una frase: “Vagi-se’n, senyor González” (Váyase, señor González) A costa de repetir-la una vegada i una altra, aquella frase va calar entre la població que ja divisava feia temps un final de cicle polític.
Felipe González va haver de dissoldre les cambres i convocar eleccions anticipades. Va passar el relleu a Joaquín Almunia (ara comissari europeu) i el PP va assolir per primera vegada la victòria en unes eleccions generals. Va ser “la derrota més dolça del PSOE”, ja que el desgast progressiu que patia, no va acabar de confirmar-se a les urnes.
Felipe González va estar al capdavant del govern espanyol pràcticament 14 anys i és fins a la data, el president que més temps ha durat davant del govern d’Espanya.
Mariano Rajoy encara no fa 7 mesos que ha ocupat el càrrec. Evidentment els temps no són els mateixos, però també és cert que Rajoy no ha sabut gestionar la crisi de manera efectiva.
El programa amb el qual el Partit Popular va guanyar les eleccions, s’ha esmicolat en aquest curt període. Quasi res del que va dir que faria si governaven el país està en vigor. Normalment han fet tot el contrari del que van dir que farien. Damunt encara hem d’escoltar a Alberto Ruiz-Gallardón dient que “portaven al programa la modificació de la llei de l’avortament”. Serà l’única cosa que han fet i que van anunciar que farien i una gran mostra de cinisme!
La tan desitjada reforma laboral (de fet era una reforma de la reforma de la reforma...) que tan s’anhelava  des dels sectors empresarials i que havia de crear llocs de treball (tothom intuïa que més precaris i amb sous més baixos), ha estat un fracàs i, en lloc de crear ocupació, encara n’ha destruït més i la llista d’aturats creix més rere més, fins i tot durant els mesos durant els quals, tradicionalment s’ha creat ocupació gràcies al turisme.
Molts analistes pensen que les recents mesures aprovades (pujada dels tipus de l’IVA, rebaixa del sou dels funcionaris, etc.) tal i com ja va passar amb les diferents retallades en matèria de sanitat, educació, cultura..., apujada dels tipus de l’IRPF i, sobre tot, la reforma laboral, ens acabin abocant, irremediablement, a més rescissió econòmica i més augment de l’atur.
Potser per tot això, el PP ha caigut 7 punts en estimació de vot en només un mes. Mai cap partit havia patit una davallada tan important...
Però sembla que Rajoy ja hauria trobat als dos caps de turc a qui donar-los la culpa de que Espanya no aixequi el cap. Qui té tots els números de ser destituït en dates properes (tot indica que molt possiblement a partir de setembre), és Cristóbal Montoro. El Ministre d’Hisenda i Administracions Públiques ha acumulat un gran desgast, ja que ha estat quasi sempre l’encarregat d’anunciar les dures mesures a l’opinió pública mentre el President s’amagava.
L’altre nom que sona que pot ser substituït és el de Luis de Guíndos, el Ministre d’Economia. Cal recordar que Rajoy, quan va formar govern, no va voler nomenar vicepresident econòmic per que, segons va dir, seria ell mateix el responsable de l’àrea.
Així, si Rajoy és, a part de President del govern, el principal responsable econòmic i, per tant, del fracàs de les mesures que s’han ant adoptant sobre la marxa, hauria de ser ell qui plegués i, amb ell, tot el govern.
Vagi-se’n senyor Rajoy! Pel bé del futur d'aquest país.     

“EL CORRALITO” DE LES PREFERENTS





Així és como defineix ma mare la situació de les Participacions Preferents que un dia va subscriure amb la Caixa (avui Caixabank)
Fa uns mesos li van dir que a finals de junt podria “rescatar-ne” un 15 % i un altre 15 % a finals de junt del 2013. Ara bé, no li donarien en diners, sinó qu4e en accions de la pròpia entitat i que llavors, podria vendre o no a preu de mercat (de valors), es a dir, al canvi del dia. Per tant, i com passa quan es juga a la borsa, es pot guanyar o perdre.
Ha passat el 30 de juny i la situació és força diferent. Les “accions” que li havien de donar, s’han convertir en “obligacions subordinades” al 4 i al 7 %. Imagino que al 4 % anual i al 7 % si és més d’un any. Ma mare no m’ho va deixar clar.
És del tot evident que la situació canvia molt poc. Les Participacions Preferents s’han convertit en “Obligacions Subordinades”, amb les mateixes condicions o molt paregudes, perquè, a la pràctica, segueix sense poder-les rescatar o dit d’una altra manera, convertir-les en diners, treure’ls i poder fer amb ells el que vulgui.
Ma mare els hi va dir que els necessitava, ja que els necessitava per a pagar unes obres que havia fet a casa. “Porti’m la factura” –li van dir-.
No és l’únic cas. Sap d’una dona que té el seu fill greument malalt i que ha hagut d’acudir a diversos metges pagant i, per tant, necessitava els diners. Li van dir el mateix: “Porti’m la factura”.
La situació per part de la Caixa o l’entitat que sigui (qui n’estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra), és del tot immoral. Estan “treballant” amb els diners de la gent més humil, sovint, dels més grans i febles i els van passant en excuses. Qui vulgui diners, que demani un préstec.
Una autèntica vergonya!!     

A ROUCO VARELA


Querido Antonio María, Ayer, después de la misa de las 19h, varios afectados por los desahucios hipotecarios decidieron encerrarse en La Almudena, la catedral de tu archidiócesis. La Iglesia, mostrando gran solidaridad con estas personas que sufren, decidió llamar a la policía para desalojarlos. Por lo visto, os preocupa más vuestra casilla en la Declaración de la Renta que las casasde familias desahuciadas. Antonio Maria, yo soy ateo, pero algunos mensajes del cristianismo que me parecen fabulosos. Si me permites, me gustaría recordar algunas enseñanzas de un personaje que quizás te suene: un tal Jesús de Nazaret, hijo de José el banquero, -perdón, José el carpintero-. ¿Jesús apoyaría a las familias deshauciadas o a los bancos? Yo soy investigador en física, no tengo ninguna capacidad para dictar clases de religión. Me limito a copiar de la Biblia: 1) “Él derribó del trono a los poderosos y enalteció a los humildes, a los hambrientos los colmó de bienes y a los ricos los despidió vacíos.” (Lc 1,52-53). 2) “Cuando des una comida o una cena, no invites a tus vecinos ricos. Cuando des un banquete, invita a los pobres.” (Lc 14,13) 3) “Había cierto hombre rico que se vestía de púrpura y lino fino, celebrando cada día fiestas con esplendidez. Y un pobre llamado Lázaro yacía a su puerta cubierto de llagas, ansiando saciarse de las migajas que caían de la mesa del rico. Murió el pobre y fue llevado por los ángeles al seno de Dios; murió el rico y fue sepultado en el Infierno.” (Lc 16,19-23). 4) “Así pues, cualquiera de vosotros que no renuncia a todo lo que posee, no puede ser mi discípulo.” (Lc 14,33) 5) “Él hace justicia al huérfano y a la viuda, y ama al extranjero dándole pan y vestido.” (Dt 10,17) Antonio María, menos mal que Jesús vivió hace 20 siglos. Tengo la impresión de que si viviera en nuestros tiempos, hubiese montando un 15-M de la de Dios. Un abrazo su Eminencia,
 Alberto Sicilia.

diumenge, 29 de juliol del 2012

JUGUES?




Problema de lògica. Dos cotxes (un model antic de Volkswagen Golf i un Citroën Xsara Picasso, tampoc massa nou) surten de Tortosa pràcticament a la mateixa hora. Els dos circulen per l’Eix de l’Ebre o C-12 i, en arribar a la rotonda dels “nusos”, el Golf avança pel carril interior a la Picasso. No hi ha cap avançament més i cap dels dos cotxes s’atura. No obstant això, la Picasso arriba primer a Amposta a certa distància del Golf.
Em pots explicar que va passar?

...


Qui em coneixeu bé i sap compenso a l’hora de conduir, i per això, segurament, tindreu una mica d’avantatge. Una pista: al volant de la Picasso anava jo.
Abans d’explicar-vos el que va passar, em remuntaré a uns mesos enrere.
Sabeu que treballo a Tortosa. Un dia, en arribar a la mateixa rotonda, la dels “nusos”, em vaig situar al carril de la dreta, mentre que el mateix Golf es va situar a al de l’esquerra. Va aprofitar el carril interior de la rotonda per avançar-me.
Com que conec els propietaris del Golf (ella és companya de treball, però aquell dia conduïa els seu marit, igual que el dia dels fets), en trobar-la quan vaig arribar a treballar, li vaig preguntar si el seu marit era “Fernando Alonso”. Em va respondre que hi havia dos carrils. “Sí, però en sortir de la rotonda només n’hi ha un i, què passa si tots dos arribem allí junts?” –li vaig respondre-.
La situació era força semblant a la dels dia dels fets, però en sentit contrari de circulació, ja que va ser en sortir del treball. L’única diferència és que sortint de Tortosa hi ha dos carrils. El Golf anava pel de l’esquerra i, en arribar a la rotonda, em va tornar a avançar, però... I aquí està la solució al problema, quan havia de sortir i seguir per la C-12 direcció Sud, es va trobar amb un camió que estava girant pel carril exterior i no va poder sortir, la qual cosa va fer que hagués de fer una volta sencera a la rotonda, fet que jo  “vaig aprofitar” jo per a treure-li certa distància. Suficient per arribar (sense córrer més del compte) primer a Amposta.
Sempre he dit que una bona part dels conductors no saben circular per les rotondes. Quan hi ha dos carrils, pel de l’esquerra sempre hi haurien d’anar els que han de girar, en aquest cas, cap al pont del Mil·lenari i, pel de la dreta, els qui han de girar cap a la dreta (Raval de Cristo) o seguir recte direcció S. Només els camions, si la rotonda és petita (que no és el cas) haurien de poder anar per la dreta (encara que giressin cap a l’esquerra) per motius de maniobrabilitat del vehicle.
Crec que queda suficientment demostrada aquesta circumstància amb el joc i l’anècdota que us acaba de fer.        

BALADA I (entre Amposta i Sant Jaume d'Enveja)

Baladre monumental.










APROFITAR-SE DEL DEFECTE (microrelat)




José Luis va marxar a la mili amb una sola obsessió: tornar a casa el més aviat ,millor. Per aconseguir-ho, havia de jugar molt bé les seves cartes i aprofitar-se del seu defecte.
Cada vegada que algun comandament o, fins i tot algun company, se li adreçaven, deia que no els sentia. Va passar per tot tipus de proves. Evidentment per les consegüents revisions mèdiques que poguessin determinar la seva sordesa.
Si algú li pretenia donar un ensurt, ell no s’immutava. De vegades deixaven caure una moneda esperant que, instintivament, la busqués pel terra. Però José Luis no queia mai en el parany.
Diverses vegades li havien preguntat si, certament, no sentia res. José Luis, sempre els hi responia el mateix: “no sento res”.
Finalment li va arribar l’ordre d’abandonar la caserna militar. Ja de paisà, un altre cop va ser interrogat sobre la seva sordesa “absoluta”.
Només llavors, José Luis va dir: “D’una orella sento tan bé com vosaltres i a l’altra hi tinc un petit problema i d’això me’n he aprofitat”.
José Luis se’n va sortir amb la seva...  

COMO SE CALLAN LOS POLÍTICOS CUANDO NO LES INTERESA EL TEMA









Texto escrito por Lucía Etxebarría, fácil, rápido y muy claro:


 

"Sábado por la noche. Me pillé la mano con la puerta de la cocina (soy muy propensa a los accidentes domésticos: soy sagitario y no tengo “conciencia de peri cuerpo”). Me presenté sola en el hospital de Sant Pau porque mi compañero se quedaba a cuidar de mi hija. Me pasaron a la sala de espera. Allí había una niña, venga a... llorar.... Le pregunté su edad. Tenía 18 años, estudiaba en Barcelona, tenía una otitis. Llevaba dos horas allí. Su familia estaba en Girona. Yo sé que las otitis duelen muchísimo, he pasado alguna. Pero creo que también lloraba porque estaba asustada y sola. Me presenté ante la enfermera. Le dije que por favor le dieran un calmante a esa chica. Me dijo que como enfermera ella no podía administrar nada sin autorización del médico. “¿Y dónde está el médico?”. “Ocupado, y aún puede tardar horas”. Y luego me miró: “Tú eres escritora, ¿no? Escríbelo. Cuenta cómo está la situación”. Y eso he decidido hacer.

Vamos a aclarar las cosas. No están haciendo recortes en sanidad porque la cosa esté así de mal, sino porque la sanidad es un gran negocio, y si se privatiza, al estilo de Estados Unidos, muchos se van a hacer multimillonarios.

Se podría recortar de muchas otras partidas.

Los toros se subvencionan: las fiestas taurinas nos cuestan 564 millones al año en subvenciones.

Los clubes de futbol también, de forma indirecta. Deben 750 millones a Hacienda y 11 millones a la Seguridad Social. De hecho, la UE ya ha propuesto investigar al fútbol español por presuntas ayudas del Estado.

Se podría eliminar los sueldos y pensiones vitalicias y prohibir por ley que los ex presidentes cobren de la empresa privada a la vez que disfrutan de su pensión vitalicia: González y Aznar siguen sin renunciar al sueldo de 80.000 € mientras reciben altas retribuciones de Gas Natural y Endesa, por ejemplo.

Se podría prohibir que un político cobre del Estado y de la empresa privada: Acebes cobra del Congreso y de Iberdrola, por ejemplo.

Se podría recortar sueldos de cargos políticos. Si un ciudadano tiene que cotizar 35 años para percibir una jubilación, no veo por qué los diputados lo hacen a los siete, ni por qué no tributan un tercio de su sueldo del IRPF, como hacemos los demás.

Se podría endurecer las penas contra el fraude fiscal. El 72% de este fraude proviene de las grandes empresas que facturan más de 150 millones de euros al año, y de la banca. Ahorraríamos 90.000 millones de euros.

Se podría eliminar el concordato con el Vaticano. El ahorro final estaría entre los 6.000 y los 10.000 millones de euros. Jesús predicaba la pobreza, y la Iglesia se debe mantener mediante las aportaciones de los fieles, como ya dijo el propio San Pablo.

Esa niña que lloraba en urgencias podría ser su hija. Peor aún, usted podría padecer leucemia. Y si la padeciera, un seguro privado no le ayudaría, porque los mejores especialistas están en la Seguridad Social. Lo sé porque se trata de una enfermedad que he vivido de cerca.

Usted que me lee: tome conciencia, por favor. El fútbol es un negocio. Los toros, una tortura. Los gastos del Congreso, un lujo innecesario. Las pensiones vitalicias, una enorme falta de ética. La fe es una opción. Pero la salud es un derecho."

Lo mismo podría decirse de la educación. ¿En serio vais a permitirlo? ¿o es que os dan alergia las manifestaciones?
Luchemos por lo nuestro, es nuestro derecho. Por una democracia real.

Un saludo.

dissabte, 28 de juliol del 2012

LA FOTO DEL DIA 28-07-2012




Aquesta tarda, a la platja de Riumar.

LA IMPORTÀNCIA DE TENIR AL MILLOR JUGADOR DEL MÓN




Aquesta setmana, el Barça de Tito Vilanova va debutar a Hamburg (Alemanya) Vagi per davant que em sembla bé que s’emportin els diners dels rics, però no com se’ls gasten després.
El dia abans Messi, el millor jugador del món, va patir una petita lesió i, per precaució, van creure que no havia de desplaçar-se a Alemanya per a jugar el partit.
El Barça (amb Messi) havia de cobrar 1.200.000 euros. El Barça (sense Messi) va cobrar uns 840.000 euros., 360.000 euros menys.  
Ara han de jugar un partit al Marroc contra el Raja de Casablanca. El cost amb Messi, 2 milions d’euros. El cost sense Messi, 1 milió.
No sé a que ve la diferència de preu. Personalment em sembla desorbitada i més si tenim en compte la diferència que hi ha entre les dues economies: l’alemanya i la marroquina.
Algú m’ho pot explicar?
I encara una altra pregunta? No es podria fixar un “sostre de despesa” als clubs, per evitar que es gastin xifres astronòmiques, fins i tot, quan tenen problemes de tresoreria?

Una rima muy cachonda contra la monarquía

El Jueves.




















En un anciano país
existió una monarquía
que comenzó en democracia
y terminó en anarquía.


En aquel reino reinaba

una curiosa familia:
un Borbón de nuevo cuño
y una griega algo engreída
que engendraron dos princesas
y un príncipe en demasía
por cumplir con la ley Sálica
que consagraba la hombría.


La cosa empezó a torcerse
con las bodas de las hijas,
algo ligeras de cascos
y de moral distraída.


La mayor, que era algo lela,
pasó por la vicaría
con un noble también lelo
en la ciudad de Sevilla.
Al poco tiempo parió
un querubín de revista
que devino en gamberrete
con escasa puntería.


La segunda, buena jaca,
se cameló a un deportista,
que dejó a su antigua novia
y se encoñó con la niña.
De jaca pasó a coneja
y cada año paría
urdangarines de pro,
chupones de dinastía.


Y el principito heredero,
cortejador de coristas,
cayó por fin en el cebo
de una artera periodista,
divorciada y con más mañas
que la puta Celestina;
pero falló en la preñez
por seguir la dinastía
pues en lugar de un varón
paría niña tras niña.


Pero

empiezan los problemas
y la cosa se complica
por culpa de estos gañanes
que, de nobleza, ni pizca.


El noble rancio de Soria,
bermudas y en zapatillas,
paseaba por Serrano
cual jocunda modistilla;
 
irculaba en patinete
con ignorante osadía
saltándose a la torera
direcciones prohibidas


Y el Borbón mandó parar,
se acabó la algarabía,
suspendió la convivencia
y se cargó una familia.


El chico del balonmano,
modelo de deportistas,
se convirtió en un truhán,
en un vulgar chantajista
que, siendo duque de Palma,
tuvo la necia osadía
de estafar unos millones
Y el Borbón mandó parar,

porque al duque sugería
que se marchase del reino
a ocultar sus fechorías.
La justicia que no es lerda,
apeló a su señoría,
y es fácil que al señorito
le caigan ciento y un días.



El príncipe mientras tanto
afronta esta travesía
sin saber que el gran patrón
prepara una felonía.


Sin encomendarse a nadie
se ha ido de cacería

a la sabana africana,
solito y sin la Sofía,
sabiendo que a la llegada
le esperaba mis Corina,
rubia y jacarandosa,
cortesana la más fina.


A la mañana siguiente
salieron de cacería,
cacería de elefantes,
que es una cosa muy fina.
Parece ser que cobraron
colmillos de gran valía,
y a celebrarlo montaron
una generosa orgía.


El Borbón de las narices
como un cosaco bebía,
y apañó tan regia trompa
que salió con alegría
no a por rudos elefantes
sino a trincarse a Corina
que lo esperaba anhelante
tras las leves celosías
del bungalow colindante.
Como al pendejo le ardía
a” cosa “ entre la entrepierna,
pensando que ya subía
al catre de aquella fiera,
aceleró por la prisa
y tropezó en un tablón
y tropezó de tal guisa
que se crujió la cadera
y se le aflojó la picha.


Al monarca, trastornado,
llevan a la enfermería,
y al ver que es cosa muy seria
laman a Cancillería
para repatriar al bobo
y salvar la Monarquía.


Corina, desconsolada,
triste, sola y compungida,
se consoló con un negro,
muy bien “ armado” y sin prisas.
Mientras, la consorte griega
celebra Pascua Florida
blasfemando porque el Rey
a cuernea con Corina.


Esta es la
historia,señores,
del reino de Picardía,
donde los “nobles y reyes
ejercen con alegría
un papel desvergonzado,
as más torpes tropelías,
mientras el pueblo se jode
y no le encuentra salida
a los más duros problemas
 
de su aperreada vida.

Que se jodan (un artículo de Javier Gallego sin desperdicio)


Que se jodan. Que se jodan los parados. Han oído ustedes bien. Que se jodan. Lo gritó bien alto, este jueves, en el congreso, la diputada del PP por Castellón, hija de Carlos Fabra, Andrea Fabra, mientras aplaudía con entusiasmo el anuncio de Rajoy de que iba a bajar la prestación de desempleo a los parados. “Que se jodan”, dijo y ni su partido lo ha negado. Desde Génova han dicho que no iba dirigido a los parados. O sea, que reconocen que dijo “que se jodan”. La que se va a joder es ella porque la excusa de su partido es tan poco creíble que es casi como si hubieran dicho “que se joda”, que se joda ella solita con la indignación general que ha generado. Me parece injusto. Me parece injusto que cargue sólo ella con el linchamiento. Al fin y al cabo, lo único que ha hecho Andreíta es expresar llana y vulgarmente lo mismo que el presidente con sus medidas y su media sonrisa y los miembros de su partido con sus estruendosos aplausos y sus risitas: que se jodan.
Que se jodan los parados a los que vamos a reducir aún más lo poco que tienen a partir del sexto mes para que se espabilen que están muy parados los parados. Que se jodan esos más de cinco millones de vagos porque si no tienen trabajo es porque no quieren no porque no haya. Que se jodan porque tienen un gobierno al que no se le cae la cara de vergüenza diciéndoles que les quitan paro como medida para que encuentren trabajo.
Que se jodan todos, parados y empleados, y especialmente lo que viven con la soga al cuello porque se la hemos apretado otros 3 puntos de IVA. Que se jodan los que pagan impuestos porque los que no los pagan y los que más defraudan se están riendo de ellos y pensado: que se jodan. Que se jodan los comerciantes porque van a ver reducidas sus ventas y todo el país porque va a entrar en recesión.
Que se jodan los empleados públicos porque no van a tener unas navidades blancas sino unas navidades sin blanca. Que se jodan porque el gobierno les llama funcionarios en lugar de empleados públicos para aprovecharse de la mala fama del funcionariado y evitar que la gente se indigne con un recorte que afecta a médicos, profesores, abogados, periodistas, gestores, y todo el que trabaja para el Estado.
Que se jodan todos los que se creyeron al presidente cuando dijo que esto no era un rescate y no habría condiciones.
Que se jodan los que le creyeron cuando dijo que no subiría los impuestos ni el IVA. Que se jodan porque seguiremos echándole la culpa a la herencia recibida aunque la deuda también proviene de las comunidades que nosotros gobernamos.
Que se jodan porque no hay nadie en el congreso que tenga fuerza para pararnos, porque el principal partido de la oposición no tiene credibilidad y encima nos pide un pacto. Y que se jodan porque no hay nadie en el parlamento que nos pueda mandar callar cuando decimos: que se jodan. Cuando los que te representan te dicen que te jodas es inevitable pensar: Que os jodan a vosotros.
 
Hoy mucha gente está pensando:
Que os jodan porque cada día más gente sabe cómo mienten y cómo insultan a nuestra inteligencia nuestros políticos. Que os jodan porque sois las personas menos valoradas de este país en todas las encuestas. Que os jodan porque algún día caeréis y seréis odiados. Que os jodan porque pasaréis a la historia como políticos nefastos.
Y que le jodan a Andrea Fabra porque ahora todo el mundo sabe quién es la hija de Carlos Fabra
, el ex presidente de Castellón imputado en varias causas y lamentablemente conocido por aeropuertos sin aviones, ahora todo el mundo sabe que ella también ha sido investigada por Hacienda en una de las causas de su padre, que fue designada a dedo para el Senado, que está afiliada al partido desde los 16 y ya tenía puestos de responsabilidad aunque no acabó su carrera hasta los 28 años, que está casada con Juan José Güemes, ex consejero de sanidad de Madrid, acusado de colocar amigos a dedo y conocido por alguna declaración homófoba. Que le jodan porque a su padre le conocemos por haber ganado la lotería más de lo normal y a ella a partir de ahora la vamos a conocer como La Primitiva.
Ya lo dijo la voz del pueblo llano: Andreíta, cómete el pollo. Andreíta no se comió el pollo sino que lo escupió. Y ahora se va a tener que tragar el pollo con patatas. Que se joda. Y que se jodan los que joden a los ciudadanos porque un ciudadano jodido al que ya no pueden joder más, es un ciudadano muy jodido de controlar.

divendres, 27 de juliol del 2012

IMDEMNITZACIONS MILIONÀRIES




Si fos en pessetes serien més de 30 milions, en euros passa de 200.000. Això és el que demana Carlos Dívar, qui va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial com a indemnització per la seva renúncia als càrrecs arran de l’enrenou dels viatges a Marbella, presumptament per “motius particulars”.
Dívar va dimitir (prou li va costar) per les pressions que va patir des de dintre i fora dels òrgans que presidia. Alguns dels seus companys li van demanar reiteradament que se’n anés fins que, finalment, va perdre la confiança de la majoria.
Quan un treballador se’n va (es podria considerar com a que “dimiteix” del seu lloc de treball), no té dret a cap tipus d’indemnització. La liquidació només contemplarà la part proporcional de pagues extraordinàries. I si és funcionari, en els temps que corren, ni això...
I si l’acomiaden de forma improcedent, segons la reforma de l’Estatut dels Treballadors té dret a una indemnització de 33 dies per any treballat (una mica més d’un mes per any) Barat, molt barat li surt a l’empresari que, sovint, aprofita per a contractar un nou treballador pagant-li un salari més baix.
Queda clar que hi ha un tracte discriminatori entre Dívar i la majoria dels treballadors (evidentment es podrien exceptuar als directius de la banca i de les grans empreses, si és que els considerem treballadors)
Mentre coses així no es solucionin, la sensació d’estafa generalitzada per part dels poderosos seguirà planejant sobre la resta dels ciutadans que, impotents, només podem indignar-nos al comprovar un cop més que la crisi la patim nosaltres, però no ells.  

ESCÈPTIC

Foto publicada al diari Ara. 



Perdoneu, però la meva actitud, però davant la majoria d’esdeveniments que estan passant, no potser d’altra que d’escepticisme. Però com de molts d’ells ja n’he parlat de forma extensa, avui només vull fer menció de 2.
-Ahir, el Parlament, de forma majoritària, va aprovar el “pacte fiscal”. Perfecte, però ara què?
Serà competència d’Arturo tocar la porta de Madrid per a negociar-lo. Però, sé li obrirà la porta? Qui li obrirà, Rajoy? De Guindos?
De moment, qui podria donar-li un cop de ma, l’Alicia, ja li ha recordat que, és el govern Central qui paga les nòmines dels treballadors públics. Un mal començament i un pitjor presagi.
CiU no és ara indispensable a Madrid com ho va ser durant els primers 4 anys d’Aznar i ERC pressiona la federació per a que renunciï anar de la maneta del PP català i abrasi les tesis més sobiranistes.
Cal un “pacte fiscal”? Sí, sense dubte, però això significat també renunciar definitivament al Estatut. Un estatut vilment retallat pel Tribunal Constitucional que va passar per sobre de la sobirania del poble representada pels Parlaments. De les poques coses que van quedar senceres va ser el capítol del finançament i, des del govern central, no s’ha respectat.
El marge de maniobra de Catalunya és més aviat poc i, per a mi són temps complicats i plantejar ara el pacte fiscal és inoportú. Per a la gent que no arriba a final de mes perquè passa penúries econòmiques, no li expliques res del pacte fiscal, ajuda’l a que pugui fer “bullir l’olla”. L’Estatut va socarrimar a Maragall i el “pacte fiscal” pot acabar devorant Mas.  Evidentment, si això passa, no tindré cap pena.  
-Una vegada controlat l’incendi que va afectar la comarca de l’Alt Empordà, van aterrar per allí diversos consellers de la Generalitat, entre ells Lluís Recoder, responsable de Territori i Sostenibilitat i van prometre, com no?
Van prometre inversions, promoció del territori i segurament més coses encara. A la pràctica, em temo, tot quedarà en paper mullat.
Vull comparar-ho amb un precedent, el de la Secció de Crèdit de l’Aldea. Quan es va destapar l’afer, allà pel mes de desembre de 2011, des de la conselleria d’Economia i Finances els hi van dir que no preguessin cap mesura que tot s’arreglaria. A hores d’ara, els impositors, estan en el mateix punt mort que fa 8 mesos. Serà la pròpia iniciativa d’alguns d’ells la que faci tornar a la normalitat la situació de la cooperativa. Des d’aquí els hi desitjo molta sort i que puguin tirar endavant el seu nou projecte.
Per cert, la meva companya Genoveva Margalef, primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament del Perelló i exdirectora de l’IDECE, va queixar-se de la proposta feta per Francesc Xavier Mena, ja que al seu parer, les declaracions fetes pel conseller, discriminent el nostre territori, què, recordem-ho, fa uns mesos també va patir un greu incendi afectant diversos termes municipals: Rasquera, Tivenys, el PInell de Brai i el propi Perelló.    

Manel Ferré no va informar el Consell d’Administració de l’Hospital del lloguer de 15.000 euros (un article d'Antoni Espanya)

L'Hospital Comarcal d'Amposta. 

El passat dijous 19 de juliol es va reunir el Consell d’Administració de l’Hospital Comarcal d’Amposta desprès de 4 setmanes de demanar-li a Manel Ferré com a president del Consell, la documentació del contracte de 15.000 euros mensuals pel servei de rehabilitació del Carrer Amèrica. Contràriament al que ha havia dit fins el moment, va reconèixer que la còpia dels auditors on s’especificava que es pagaven 180.000 euros a l’any per 343 metres + 160 d’altell ens la va donar ell personalment, tal i com constava a l’acta de la sessió anterior i el testimoni de tots els membres del Consell.

L’altre fet destacable de la sessió fou que el gerent econòmic de l’Hospital, reconegué que ell i el president del Consell, Manel Ferré, tenen poders per actuar al marge del Consell d’Administració. Això explicaria, com fou possible que aquest lloguer desbaratat passes inadvertit als ulls dels consellers de l’oposició.


Examinada la documentació que se’ns va lliurar al Consell hem vist que el desembre del 2008 es va subscriure un contracte amb el propietari del local del Carrer Amèrica, per una superfície de 343 metres + 160 d’altell i per un cost mensual de 1.900 euros (sense iva), i que es destinarien a oficines. En aquest contracte s’especifica que les obres de condicionament del local aniran a càrrec del llogater. La signatura d’aquest contracte fou informada al Consell d’Administració sense detallar superfícies, cost ni condicions, tal i com consta a les actes de setembre, octubre i novembre de 2008.


Posteriorment, el gener del 2010 es signa un nou contracte, en el que s’amplia la superfície de lloguer a la planta primera - entresol de l’edifici, amb una superfície de 567 metres quadrats més, és a dir, doblant la superfície llogada. El cost del lloguer però, passa a ser de 15.000 euros (iva inclos), és a dir 9 vegades més !! Aquest nou contracte, disposa d’una annex d’opció de compra que especifica que per executar-se s’han de pagar 95 quotes de 15.000 euros (fins el novembre del 2017), més 133.685 euros de despeses financeres, més una quota final de 193.685 euros en concepte d’opció de compra, és a dir, un total de
1.752.443 euros !! El Consell d’Administració de l’Hospital no fou informat d’aquest nou contracte , que fou signat per Manel Ferré en representació del Consell d’Administració i pel representant de Construccions Arayo-Ardit SL, propietari dels dos locals.

Aclarit el procediment i les xifres, se’ns obren nous interrogants:


Perquè vam pagar entre el desembre del 2008 i el 2009, gaire be 30.000 euros si no va haver cap activitat al local llogat, fins a finals del 2009 ?


Perquè no va ser informat el Consell d’Administració del segon contracte de lloguer ?


Perquè es taxen pel mateix valor la planta baixa més l’altell i la planta primera entresol, quan el seu valor de mercat no te res a veure ? Perquè l’informe de taxació dels locals contracte no està visat ? No consta en la documentació que es miresen alternatives a la ubicació final.


Aquestes preguntes es sumen a les que hem vingut fent en el darrer mes i que continuen estan sense resposta.


La situació en les darreres hores s’ha agreujat arran de la
recent informació feta publica per SAGESSA, en la que el grup que gestiona l’Hospital d’Amposta reconeix que si la Generalitat no els paga el que els deu, no podran pagar les nòmines dels treballadors del mes de setembre. És a dir, mentre el sou dels treballadors està en perill, Manel Ferré continua entestat en mantenir aquest lloguer a totes llums abusiu. La seva rescissió i la reubicació en alguna de les plantes lliures de l’Hospital, suposaria un estalvi de més d’un milió d’euros que es podrien destinar a fer front i a mantenir el nivell retributiu dels treballadors de l’Hospital.

La immoralitat és més esfereïdora si a més tenim en compte les famílies d’Amposta que per desgràcia es veuen obligades a recórrer als serveis assistencials, tancament de comerços de tota la vida, 25 % d’ampostins/nes a l’atur, centenars de peticions de la Llei de la dependència bloquejades, hores de mestres retallades, llistes d’espera en augment ... Però això si, cent mil euros en gratificacions als fidels, pujades de l’IBI urbà, de la taxa de les Llars d’infants municipals i de la zona blava. I entre tant, Manel Ferré, evadit mitja setmana per Barcelona fent de vore que no va amb ell la cosa.

DÉJAME DORMIR, MAMÁ



















Hijo mío, por favor,
de tu blando lecho salta.

Déjame dormir, mamá,
que no hace ninguna falta..


Hijo mío, por favor,
levántate y desayuna.

Déjame dormir, mamá,
que no hace falta ninguna.


Hijo mío, por favor,
que traigo el café con leche.

Mamá, deja que en las sábanas
un rato más aproveche..


Hijo mío, por favor,
que España entera se afana.

¡Que no! ¡Que no me levanto
porque no me da la gana!


Hijo mío, por favor,
que el sol está ya en lo alto.

Déjame dormir, mamá,
no pasa nada si falto.


Hijo mío, por favor,
que es la hora del almuerzo.

Déjame, que levantarme
me supone mucho esfuerzo.


Hijo mío, por favor,
van a llamarte haragán.

Déjame, mamá, que nunca
me ha importado el qué dirán.


Hijo mío, por favor,
¿y si tu jefe se enfada?

Que no, mamá, déjame,
que no me va pasar nada.


Hijo mío, por favor,
que ya has dormido en exceso..

Déjame, mamá, que soy
diputado del Congreso
y si falto a las sesiones
ni se advierte ni se nota.
Solamente necesito
acudir cuando se vota,
que los diputados somos
ovejitas de un rebaño
para votar lo que digan
y dormir en el escaño.
En serio, mamita mía,
yo no sé por qué te inquietas
si por ser culiparlante
cobro mi sueldo y mis dietas.
Lo único que preciso,
de verdad, mamá, no insistas,
es conseguir otra vez
que me pongan en las listas.
Hacer la pelota al líder,
ser sumiso, ser amable
Y aplaudirle, por supuesto,
cuando en la tribuna hable.
Y es que ser parlamentario
fatiga mucho y amuerma.
Por eso estoy tan molido.
¡Déjame, mamá, que duerma!


Bueno, te dejo, hijo mío.
Perdóname, lo lamento.
¡Yo no sabía el estrés
que produce el Parlamento!

Fray Junípero (1713 - 1784) Religioso franciscano español .



dijous, 26 de juliol del 2012

LA FRASE DEL DIA 26-07-2012




"Ens pelen com una ceba i encara  no han acabat". 

Qui l'ha dit? El periodista Jaume Barberà.
On l'he llegit? Al Periódico de Catalunya d'avui.

I jo encara diria més, encara que potser no sigui tan "políticament correcte": "Ens pelen con a rates". Una ceba té moltes capes i costa molt de pelar i les rates només en tenen una...

I encara diu més: "Gràcies a la crisi he entès que la delinqüència de coll blanc és insaciable i impune".
Au, ara pela aquest préssec!

A QUI L’IMPORTA?




A la commemoració del 25è aniversari de l’arribada al govern d’Amposta de CiU no està sent tot el plàcida que cabria desitjar.
El sinyó ancalde està en hores baixes, malgrat que ell ho vulgui evitar carregant, com sempre, contra el PSC d’Amposta.
No callarem, sinyó ancalde. Per més que ens insulti i vulgui girar-nos a la ciutadania en contra nostra, dels del PSC seguirem denunciant totes les irregularitats que, des del nostre punt de vista, han comès a Amposta. I segur que n’hi ha moltes més, però l’obscurantisme en que s’actua moltes vegades, impedeix als grups municipals disposar de la informació necessària per a poder fer la labor que sé li suposa a l’oposició: el control de l’acció de govern. Perquè no en enganyem, el marge de maniobra de l’oposició és molt limitada, màxim quan l’equip de govern té majoria absoluta i no necessita del suport de cap més partit.
Arribat a aquest punt, voldria dir que el sinyó ancalde, m’ha decebut com a polític, però encara més com a persona. Mai podia imaginar-me que una persona amb la carrera de metge i amb tot el currículum que té fos tan rastrer com ho està sent Manolito.
No vull entrar a fon en el tema del lloguer del centre de rehabilitació del carrer Amèrica. Se’n ha parlat molt i encara se’n parlarà més, per tant, em limitaré a donar una petita informació.
Del darrer consell d’administració fet dijous de la setmana passada,, es pot treure la conclusió que el sinyó ancalde menteix més que parla. Si heu vist les diferents aparicions pels mitjans de comunicació, recordareu que va dir que l’Hospital Comarcal d’Amposta era del tot transparent i que el lloguer (o leasing) si voleu del local en qüestió, era un tema que havia passat pel consell d’administració del propi hospital on, els socialistes, com la resta de grups municipals, hi tenen representació. Però (oh sorpresa!) el propi gerent (ve de Reus) va dir que mai havia passat pel consell d’administració ja que els sinyó ancalde, com a president del consell, té delegades les funcions i, per a casos com aquest, no fa falta que informi al màxim òrgan de govern. I, efectivament, a cap de les actes lliurades dijous passat surt que s’acordés pagar al propietari del local 12.000 euros mensuals més IVA.
Al contracte, al que he tingut accés hi ha dos coses que m’han cridat l’atenció. La primera, la seva confidencialitat. Per què un contracte de lloguer (o de leassing) ha de ser confidencial si no és que es pretén amagar alguna cosa? I la segona és que, en el cas de rescissió del contracte (tal i com demana el PSC), es perd tot el capital pagat fins ara. No obstant això, para un contracte qeu venç el 2017, en el cas de rescindir-lo ara, encara s’hi sortiria guanyant.
Per acabar, no voldria passar per alt la lamentable actuació del sinyó ancalde el passat dissabte, durant el ball de presentació de les pubilles de les festes majors d’Amposta 2012. Una vegada més, Manolito, tal i com ja ens té acostumats, va aprofitar la seva intervenció per fer autobombo de la seva meravellosa gestió al capdavant de l’ajuntament ampostí i carregar (sense anomenar-lo) contra el grup municipal del PSC.    
Sinyó Manolito: ¿Quan dependrà que ni a les pubilles ni a la majoria de la gent que les acompanyava aquella nit els importa un rave els seus problemes polítics i personals? Per a les pubilles és una nit molt especial i per als seus acompanyats, també i l’única cosa que desitgen és passar-s’ho el millor possible i no escolar els mals-rotllos que acostuma a pegar vostè.    

El Disparate Económico (Segunda parte)




Rajoy no tiene derecho a dejar en la miseria a millones de españoles
 
(Roberto Centeno) 
 
Hace tres semanas, con motivo de un viaje a EEUU, me despedía de ustedes hasta septiembre. Pero al volver me he encontrado con que, después de seis meses de tomar decisiones, casi todas en sentido contrario a lo que necesitaba el país, Mariano Rajoy decide superar los límites de lo tolerable y, de una manera tan vil como irresponsable, llevar a sectores enteros de población, a millones de españoles, a una situación de pobreza y exclusión social intolerables. Y todo ello no para salir de la crisis, ya que
estas medidas hundirán aún más el crecimiento y el empleo, sino para mantener los
privilegios de una casta política incompetente y corrupta que no está dispuesta a sacrificio alguno.
Con una cobardía poco común, elude su compromiso más esencial, el de gobernar, y lanza la mentira más escandalosa de toda su amplia trayectoria de embustes y falsas promesas: “Los españoles no podemos elegir si hacemos o no sacrificios. No tenemos esa libertad”.
Es decir, que los españoles no podemos elegir entre que nos arruinen a impuestos y nos recorten salarios y prestaciones o acabar con el despilfarro de 120.000 millones de euros anuales que supone, en conjunto, el modelo de Estado impuesto por la casta política. Que los españoles no tenemos la libertad para elegir entre acabar con las duplicidades entre AAPP (34.000 millones tirados por la fregadera) y cerrar las 3.000 empresas públicas inútiles creadas para ocultar deuda y colocar a 450.000 parientes,
amigos y correligionarios a dedo con sueldos un 35% superiores a la media de los funcionarios, o que nos bajen las prestaciones de desempleo, las pensiones, la dependencia o la reinserción social.
También que los españoles no tenemos la libertad para elegir que se devuelvan al Estado las competencias de Justicia, Educación y Sanidad (lo que supondría un ahorro de 47.000 millones de euros, según cálculos de la Presidenta de la Comunidad de Madrid, porque desde que Aznar cometió el error histórico de transferirlos a las CCAA el coste por alumno y enfermo ha aumentado más del doble en términos reales) y debemos aceptar sin rechistar recortes brutales en Sanidad y Educación y copago a todo lo que se mueve porque, para nuestro presidente, “eso ni se plantea”. Los niveles de
irresponsabilidad y miseria moral de Rajoy resultan inauditos.
Dice no tener la libertad para decidir, pero sí para llevar a la ruina a la nación. Si es cierto que no la tiene porque es un cobarde y los barones no le dejan, debe dimitir. Queno diga que es una imposición de Bruselas, porque Draghi se lo dejó bien claro:
Menos impuestos y más recortes de gasto”. Rajoy, al igual que cuando estaba en la oposición -cuando Valencia, Murcia o Madrid capital estaban a la cabeza del despilfarro sin que moviera un dedo para evitarlo- es incapaz de recortar nada. Su ineptitud, elevada a escala nacional, no sólo está llevando a la miseria y a la exclusión social a millones de personas, está arruinando a varias generaciones de españoles con una deuda y unos tipos de interés inasumibles. El jueves pasado la Asociación de Empresas de Trabajo
temporal dio a conocer una cifra pavorosa: el número de familias españolas que vive por debajo del umbral de la pobreza asciende ya al 26,5%, mucho más que en Grecia. Y la opción de Rajoy es empobrecernos todavía más.
Una conversación en Washington
Hace dos lunes, en el hotel Fairmont en Washington, y gracias a un amigo común, tuve la suerte de poder exponer a un primera espada del FMI el que, en mi opinión, es el principal problema de España: el modelo de Estado. Le dije: “O ustedes nos ayudan acabar con las CCAA o las CCAA acabarán con España, es así de simple”.
Naturalmente, esto hay que demostrarlo con cifras y a ello dediqué todo el tiempo del que dispuse. El FMI, al igual que la UE y al igual que Alemania, sabe que el problema de España radica en las regiones. Sabe también que Rajoy miente, y que miente en todo:
en la situación del sistema financiero, en la situación macroeconómica y en el déficit público. Pero lo que no conoce bien es la dimensión real del problema. Me quedo corto si afirmo que mi interlocutor se quedó asombrado. Y es lógico, porque cuesta creerlo.
“Ni el FMI ni la UE -me dijo- pueden imponer un cambio del modelo de Estado.
Son ustedes, los españoles, quienes deben hacerlo”. Le expliqué que eso era imposible porque España no es una democracia formal, algo que requiere un sistema representativo del electorado y la separación de poderes en origen
¿Cómo puede creer nadie que partiendo en enero de una situación de quiebra del sistema autonómico (que representa los dos tercios del gasto público de la nación) el Gobierno, en lugar de intervenir a las CCAA, les transfiere cerca de 30.000 millones de euros sin condición alguna? Un dinero que ya han despilfarrado, porque ahora necesitan 25.000 millones más. ¿Cómo puede nadie creer que un Gobierno renuncie a intervenir en la asignación correcta de dos tercios de los recursos de la nación?; ¿o que en los cinco primeros meses de 2012 el déficit del Estado se haya incrementado en un 31% y
la extrapolación a fin de año nos lleve a un déficit de las AAPP del 11,6% del PIB (porque el supuesto adelanto a CCAA jamás será recuperado (1))?
Cuando conté, a modo de ejemplo, que la alcaldesa de Madrid y sus concejales tienen 1.500 asesores con un sueldo medio de 47.000 euros y 183 coches oficiales de uso personal, no me creyó.
Así de simple. Tuve que pedirle que tecleara en Google “Asesores ayuntamiento Madrid”. Se quedó boquiabierto. El alcalde de Washington, al igual que el de Nueva York, ni siquiera tiene coche oficial y va en metro cada día a su trabajo. Cuando le expliqué que en España hay más de 30.000 coches oficiales, que desde 1978 se han contratado dos millones de empleados públicos a dedo, entre amigos y correligionarios, que las CCAA tienen más de 200 embajadas en el extranjero o que disponen de casi 50 canales de TV con una pérdida anual de 2.400 millones no se lo podía creer. “Es obvio -me dijo- que ningún gobierno del mundo tiene derecho a empobrecer de ese
modo a los ciudadanos si tiene alternativas de reducción de gasto tan claras, pero ni el FMI ni la UE pueden imponer un cambio del modelo de Estado. Son ustedes, los españoles, quienes deben hacerlo”. Le expliqué que eso era imposible porque España no es una democracia formal, algo que requiere un sistema representativo del electorado y la separación de poderes en origen; España no tiene ni lo uno ni lo otro. Los españoles carecemos de cauce legal alguno para cambiar el modelo de Estado. Ni diez millones de firmas servirían para ello. Lo entendía pero no era un tema del FMI me dijo,
de todas formas “si esas son las cifras reales el rescate es inevitable, y eso obligaría a cambiar el modelo de Estado o algo equivalente”.
España necesita un rescate de 500.000 millones ya.
¿Alguien se ha molestado en sumar los vencimientos de deuda? En julio, los
vencimientos del Tesoro eran de 19.000 millones y sólo se ha cubierto una tercera parte; 13.000 en agosto y septiembre; 27.600 octubre y, el resto, 9.000. Total: 62.000 millones. Las CCAA necesitan 28.000 y los bancos, descontando Santander y BBVA han emitido 80.000 millones de euros con aval del Estado, de los que 38.000 vencen este año. Total: 128.000 millones. Unos 6.000 los sacarán saqueando la caja de las Loterías, y los bancos parte del BCE, pero aún quedan 100.000.
La liquidez que tenía el Tesoro la han transferido de forma casi íntegra a las CCAA y al pago a proveedores; con el déficit 2012 hay unas necesidades de financiación de 150.000 millones de aquí a fin de año (unos 27.000 millones al mes), que con la prima y los intereses desbocados son imposibles de lograr. Y, después, 175.000 millones en 2013 -vencimientos y déficit - y 250.000 en 2014. España necesita ya un rescate de 500.000 millones.
Sin embargo, eso no es lo único. España no puede seguir siendo el cortijo de una casta política parasitaria, cuyo pensamiento real sobre el conjunto de los ciudadanos es el expresado por la indigna palmera del PP: “Que se jodan”. Es lo que piensan los 17 presidentes autonómicos y su inmensa corte de parásitos sociales, es lo que piensan los
8.160 alcaldes y 68.578 concejales, los miles de presidentes de empresas públicas y los miles de diputados, senadores, asesores o sindicalistas de pesebre completamente inútiles. ¿Acaso uno, uno sólo de ellos, o de los casi dos millones de empleados públicos nombrados a dedo, estaría dispuesto de renunciar a su prebendas para evitar la ruina de los españoles?
Las nuevas medidas no sólo son una chapuza absoluta, son un expolio sin precedentes a las clases medias y trabajadoras, mientras la casta política se niega a aplicarse a sí misma el menor recorte. Los 65.000 millones en dos años y medio no solo son falsos, son clamorosamente insuficientes. El conjunto, y con las valoraciones oficiales, supone 48.000 millones, no 65.000, o 19.000 millones año, o 6.300 millones en el cuatrimestre que queda. Se necesitarían 50.000 para cumplir el compromiso de déficit 2012. Además, las valoraciones oficiales son falsas, la recaudación estimada por IVA y otros impuestos se ha calculado sobre la base de que el consumo se mantiene. La teoría económica explica que eso no es así mientras la experiencia demuestra que se queda en la mitad. La reducción de gasto por el número de concejales, valorada en 3.500 millones, es tres veces la real, pero como hay que esperar a las nuevas elecciones acaba en cero. Si se ponen las cifras reales, los 19.000 al año, se quedan en 12.000 escasos o 4.000 en 2012.
Y, aunque van a reducir pensiones y subir la tarifa eléctrica, apenas llegará a la décima parte de lo necesario. Nada a cambio de una deflación brutal y de condenar a la miseria y a la exclusión social a millones de personas. Adicionalmente, el efecto sobre el sistema financiero de la caída de la venta de viviendas y la subida de la morosidad llevará a muchas entidades a la insolvencia. La buena noticia es que ni Rajoy ni el modelo de Estado sobrevivirán al inevitable rescate. La sustitución de estos irresponsables por profesionales es nuestra única posibilidad de salvación.

(1) La cifra del déficit del Estado correspondiente al mes de mayo es del 3,4% del PIB, que se compara con el 2,6% en el mismo periodo 2011. A partir de aquí, dos estimaciones son posibles: elevar el 3,4% a tasa anual (8,6%) y sumarle el 2% del objetivo de déficit de CCAA, ayuntamientos y Seguridad Social (10,6%), algo poco realista porque ese objetivo es una quimera. O, segunda, suponer proporcionalidad entre el 2,6% del Estado a mayo y el 8,9% total al final de 2011, y el 3,4% actual y el total a fin de año, lo que nos llevaría a una estimación de déficit de 2012 del 11,6% .