ESPAÑOLIZAR

Mentre a Catalunya es parla d’independència, els castellans diuen que ens volen españolizar, un concepte de fàcil comprensió però de difícil traducció. Fins i tot si haguéssim de buscar la correspondència al nostre idioma amb el vocable catalanitzar, encara que sigui correcte, no em direu que no és una forma un tant forçada a l’hora de pronunciar-la.

Españolizar en aquest cas seria sinònim d’adoctrinar, es a dir, imposar-nos a la força, la seva manera de pensar i no només això, sinó també, anteposar-nos, la seva història, cultura, llengua, etc. per damunt d’allò que ens és propi i que ni tan sols la dictadura de Franco va aconseguir fer-nos renunciar.

I és que els catalans som així. Com més se’ns vol imposar un cosa, més ens resistim i causa en nosaltres l’efecte contrari. És el que jo anomeno l’efecte acció reacció.

A partir del segle X fins els Reis Catòlics, Catalunya va tenir una història pròpia que es va desenvolupar de forma paral·lela a la de Castella. El Compromís de Casp va significar la imposició d’un rei castellà en la persona de Ferran d’Antequera. D’aquí a la unitat dels regnes d’Espanya (que no unitat nacional), només hi havia un pas. Mentre va existir la Casa d’Aústria, Catalunya va tenir una gran autonomia que li va permetre conservar les lleis, els furs, els costums i les tradicions i, en molts d’aspectes, la història va seguir desenvolupant-se paral·lelament a la castellana: mentre Castellà s’embarcava en la conquesta d’Amèrica, els catalans empreníem la conquesta de la Mediterrània; una conquesta més comercial que de domini i possessió, mol més acord amb el nostre caràcter.  

La possibilitat de que la casa de Borbó francesa regnés a totes les Espanyes amb el que significaria la pèrdua dels drets i les llibertats del poble català, uns privilegis dels que havia gaudit fins llavors, va propiciar que els catalans ens impliquéssim com si ens anés la pròpia existència (de fet era així) en la guerra de Successió i es va decidir lluitar al costat d’Anglaterra, la gran enemiga dels francesos.

Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la guerra es dóna per acabada amb la victòria dels castellans i francesos sobre els anglesos i els catalans. Però els anglesos no se’n van anar amb els mans buides a l’apropiar-se de Menorca i Gibraltar.  

D’aquells temps té l’origen la Ciutadella, l’actual seu del Parlament de Catalunya, un aquarterament militar que, paradoxalment, no tenia finalitats defensives, sinó de repressió sobre la població barcelonina.

Barcelona, com a cap i casal de Catalunya, es va saber sobreposar del cop que va significar aquella derrota i, a partir d’aquí, va començar una llarga etapa d’industrialització i de creixement de la ciutat.  

L’altra gran derrota catalana va ser la guerra Civil. Un cop més, Catalunya va fer costat al bàndol que representava les llibertats i el progrés en contraposició al autoritarisme que significaven els revoltats. La derrota final de la República va comportar una nova pèrdua de drets i llibertats i quaranta anys de ostracisme i la decadència.

Recuperada la democràcia, poc a poc es va retornat a la normalitat que representava el restabliment de la Generalitat i la conseqüent recuperació de tot el que s’havia perdut.

Llavors ningú es podia pensar que una nova derrota no cruenta, com la que va representar la victòria del PP a les urnes el 20-N de 2011, pogués representar un  nou intent de voler-nos usurpar la nostra identitat que és l’essència de la nostra existència com a nació.

Ens doblegaran, però no ens trencaran!!!