divendres, 30 de novembre del 2012

ÉS INDEPENDENTISTA CIU D'AMPOSTA?



La plaça Joan Carles I s'ha passat a dir dels Clots 
Vaig llegir al Diari Ebre (Diari de Tarragona) d’ahir dijous que el ple de l’Ajuntament del Perelló havia decidit canviar els noms de la plaça Joan Carles I pel de plaça dels Clots i el de la plaça Constitució pel de plaça de les Corts Catalanes. La moció va ser aprovada per unanimitat.
Els noms de les places, encara que democràtics, segons l’alcalde li causaven mal als ulls.
Personalment no m’estranya gens, ja que el Rei Borbó, ara mateix és com una figura de decoració ja que ni pren decisions ni realitza cap acció important i la Constitució és intocable i s’usa sovint per a coartar llets i llibertats dels ciutadans en lloc de garantir-los. Increïble però cert. En voleu un exemple (i obviaré el que va passar amb l’Estatut de Catalunya)? La constitució garanteix l’accés del espanyols a una vivenda digna, en canvi cada dia es desnonen centenars de ciutadans.
Com ja he denunciat diverses vegades, a Amposta hi ha carrers que tenen noms franquistes, sense que els diferents ajuntaments de CiU hagin fet res per a reemplaçar-los. 
Placa del carrer Garcia Morato al costat de la plaça Cecília Carvallo.  
Carrers com el de Ruiz de Alda i Garcia Morato només són la punta de l’iceberg d’altres moltíssims carrers que porten noms, com dic jo, d’altres èpoques, encara que puguin passar més desapercebuts.
Duran la campanya electoral de les passades autonòmiques, CiU es va voler vendre als ciutadans con el partit garant de la independència de Catalunya. I jo pregunto: es pot ser independentista i franquista a la vegada? Sembla que sí, perquè, que jo sàpiga des del grup de govern municipal encapçalat pel sinyó ancalde Manolito Ferré, no s’ha fet res per a corregir aquesta anòmala situació.
El nom de Poble Nou del Delta és oficial des de fa uns 4 o 5 anys. Abans es deia Villafranco del Delta. Es va aprovar una moció per a canviar-lo a la que CiU, sorprenentment, li va donar suport. Però encara una sorpresa molt més gran: la pedania ampostina ja havia canviat el seu nom sense que ningú se’n assabentés!
És democràtic l’equip de govern d’Amposta? Sincerament, amb els antecedents que tenim, penso que no. Això sí, se’n val de les urnes per a perpetuar el seu poder absolut a la nostra ciutat.
Un govern que no sigui democràtic pot ser independentista? Aquesta pregunta voldria que la responguéssiu vosaltres.  


ELS NOMS DELS CARRERS D'AMPOSTA "D'UNA ALTRA ÈPOCA" (la Via Augusta) 



 

DEL LLIBRE DE MEMÒRIES D'AZNAR


  Nuestro ex-presidente  AZNAR publica lo siguiente en su libro de memorias:
 
 “La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció… milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: “Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad”. Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde.”
 
 
CONSEJO: Léetelo otra vez, que quizá no hayas asimilado todas y cada una de las frases en su verdadera magnitud. Yo todavía estoy en estado de shock.

¿El ‘Gran Independentista’ acabará dependiendo de ERC? (un article d'Enric Sopena)

Nervios in crescendo en CiU después de la debacle del 25-M. Oriol Junqueras, líder de ERC e historiador, no se ha cortado la lengua y exige a Artur Mas que rompa sus pactos de hace dos años con el Partido Popular. Esos pactos fueron generosos. Nunca el PPC había sido tan bien tratado como siendo Mas presidente de la Generalitat.
Según publica ELPLURAL.COM, los tejemanejes entre los soberanistas catalanes y los catalanes del PP son abundantes y, en absoluto, son de menor cuantía. Ciudades de la importancia de Badalona, Castelldefels o Sitges, entre otras muchas, están en manos populares. Parece mentira, pero es verdad.
Trueque de favores
¡Menudo separatista es el tal Mas, que, por un lado, calentaba los motores del Estado propio y, por el otro, se dedicaba a desprenderse de una parte de Cataluña como trueque de favores con la derecha española. La misma que boicoteó el Estatut y ha fomentado insultos y amenazas dirigidas a los ciudadanos catalanes!
Senyeras esteladas
Mas confía ahora en ERC con el fin de encontrar ayuda para su Gobierno. Ocurre, pues, que el Gran Independentista, ese que enarbola senyeras esteladas por doquier, ha dependido nada menos que de Mariano Rajoy a lo largo de dos años y puede que en la actualidad dependa también de ERC.
¿El derecho a decidir, en el congelador?
Él entró en la política convergente dependiendo de maestros como Lluís Prenafeta y, sobre todo, dependiendo de la familia Pujol/Ferrusola. Oriol Pujol, eso sí, se esfuerza en echarle un salvavidas  advirtiendo a Junqueras: “Si el país no es gobernable en su día a día, le aseguro que el derecho a decidir estará en el congelador durante mucho tiempo.”
El día a día
A Mas el día a día le rebasa. Junqueras le ha subrayado también que ERC rechaza los recortes suyos en los gastos sociales. Los republicanos pretenden no contaminarse con la política anticrisis de CiU. Su listón es alto y probablemente no es negociable con facilidad. Pero sin la ayuda de ERC es muy difícil que Mas gobierne. Sea como fuere, el Gran Independentista se ha metido en un laberinto sin salida a la vista. ¿Cuándo aprenderán de una vez los nacionalistas de CiU que Cataluña no es propiedad de ellos porque éste es un país políticamente plural?
Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

dijous, 29 de novembre del 2012

LA FOTO DEL DIA 29-11-2012 (2)

Quan es fan fotos des de l'Hospital Verge de la Cinta...

EL PLA B DE CIU

http://www.e-faro.info/
Ahir vaig llegar que, la nit electoral, Mas va posar el seu càrrec a disposició del partit. O sigui, va intentar dimitir. Però el partit no li va acceptar. Entre d’altres coses, imagino, perquè l’Oriol no sabria com campejar el temporal que té ara la federació nacionalista, encara que tingués al seu costat a son para Jordi el Capejador.
Ni Mas ni ningú del seu partit esperaven uns resultats com els que van obtenir diumenge. Els pocs convergents amb qui he tingut l’oportunitat de parlar, així m’ho van dir. Per tant, no tenien un pla B per si el resultat electoral no els hi era favorable.  
Els de CiU no deixen rea per a la improvisació. Quan prenen alguna decisió ha d’estar tot lligat i ben lligat. Però aquest com no ha estat així.
Ara, amb 50 diputats, lluny dels 68 que marca la majoria absoluta, han de buscar aliances electorals amb d’altres formacions polítiques que els hi permeti una certa estabilitat parlamentària. No és difícil veure que amb ERC (21 diputats),amb el PSC (20) o, fins i tot, amb el PPC (19) podrien configurar una majoria suficient, ja que amb qualsevol de les 3 formacions polítiques passarien el límit dels 68 diputats. Ara bé, amb qui de tots? Analitzem els pros i els contres.
Amb ERC. Seria el més lògic. Les dues formacions van ser les que es van proclamar guanyadores de la nit electoral. CiU perquè va guanyar (això és un fet incontestable) i ERC perquè va ser la força que més va pujar respecte a les eleccions de 2010 amb 9 escons i, per tant, els guanyadors morals. Després per les similituds existents entre totes dues formacions: ideològicament són pràcticament idèntics i totes dues estan clarament a favor de fer una consulta d’autodeterminació que pugui derivar, finalment, en la creació d’un estat propi.
Ara bé, mentre CiU vol una implicació màxima d’ERC i pretén que entri al govern, els republicans domés volen donar-los suport parlamentari, sense entrar al govern. Si ho recordeu, la setmana passada ja vaig dir que el millor que podia passar a ERC és que CiU tragués majoria absoluta. Llavors, la implicació no hauria anat més enllà que el suport a la consulta i traçar el camí cap a la independència.
D’entrar al govern, ERC, s’hauria de responsabilitzar de les retallades que han d’arribar i que segons el portaveu del govern en funcions Quico Homs, seran d’uns 4.000 milions d’euros. A part, com també he dit, l’entrada representaria una validació automàtica de les polítiques que CiU ha fet en aquests darrers dos anys. Aquestes hipotètiques situacions acabarien passant factura a la formació. No ho dubteu. Ahir Junqueras ja va tancar la porta a entrar al govern encara que els republicans votaran la investidura de Mas. 
Amb el PSC. Durant les primeres hores CiU no ho descartava, però Pere Navarro va tancar-los la porta als morros. El PSC està en hores baixes i un hipotètic pacte amb CiU podria significar el cop definitiu que els portés a ser un partit residual.
Ara mateix, el PSC té d’altres prioritats. La primera i principal la regeneració interna i mirar de passar pàgina dels darrers anys. 
De Manel Fontdevila a eldiario.es
 
Durant la campanya el PSC va predicar el federalisme i amb la boca petita va dir que estava a favor de fer la consulta popular, però dintre de la legalitat; mentre que CiU i ERC la volien fer sí o sí, encara que des de Madrid els ho prohibissin expressament.
Amb el PPC. Dilluns pel matí, l’Alicia Sánchez Camacho ja va dir que un pacte de govern amb CiU amb Artur Mas era impossible i sense Mas, pràcticament impossible. Han passat els dies i ara diuen que l’única manera possible d’arribar a acords seria que CiU renunciés a fer la consulta, la qual cosa em sembla molt improbable.  
De totes formes, CiU ja ha admès que si no té un ampli suport, serà molt difícil tirar endavant la consulta.
Ara mateix, si Mas tingués el domini del temps, faria marxa enrere i tornaria al dia abans d’anunciar la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions. Però el temps és impossible de controlar i sol passar factura de les accions que s’han pres al passat. 
Ah! I de pla B no n'hi havia... 

LA FOTO DEL DIA 29-11-2012

Tortosa. Carrer la Ràpita. Cartellera.

La política no és un conte (un article de Joan Barril)

Hi havia una vegada una reina que es passava el dia mirant-se al mirall i preguntant-li al mercuri si era cert que ella era la més guapa del regne. Així van passar els anys i el mirall màgic no feia altra cosa que confirmar la seva bellesa. Amb aquest reforç òptic la reina vivia tranquil·la i satisfeta. I quan passejava pels carrers de les seves ciutats fins i tot la seva ombra era un model d'elegància i de gràcia. Fins que un dia, vostès ja ho saben, el mirall es va atrevir a dir-li a la reina que en els confins del seu món hi havia una dona més jove i més bonica que ella.
No sabrem mai si el president Mas va trencar el mirall a miques quan van arribar els resultats electorals. Però altres coses s'havien trencat a Catalunya. En primer lloc l'aïllament nacionalista, forjat durant aquells anys en què les eleccions catalanes semblaven ser només cosa de catalans. El panorama electoral ha canviat. La gent està de mal humor. Els joves volen dir que hi són. I la premsa i la televisió de la caverna han fet forat en aquests ciutadans que amb el seu absentisme havien deixat el Parlament de Catalunya a les mans exclusives dels partits tradicionals.
La Catalunya real
El mirall en què es mirava Mas estava entelat pels molts anys en què Pujol exercia efectivament de Moisès i el poble elegit era una part de Catalunya amb el seu electorat natural al capdavant. Avui, ¿què tenim? Doncs ni més ni menys que la Catalunya real, que no és poca cosa. Gent que va a votar a la contra i que no sent la més mínima emoció per la independència. I també gent que, de tant desitjar-la, no està disposada a regalar-li el lideratge a un president que -en la millor tradició pujoliana- no ha dubtat a apropiar-se una manifestació a la qual no va anar. Els plantejaments sobiranistes es mantenen incòlumes. L'independentisme va arribar fins aquí per quedar-se, però no serà ni un partit únic ni encara menys un líder ungit pel seu antecessor qui dirigirà el procés, que ja no tindrà davant la passivitat de la Catalunya unionista. Ciutadans s'ha emportat vots socialistes i populars amb la bandera de la regeneració democràtica. Són a la trinxera i han recuperat l'orgull de portar-li la contrària a l'establishment dels Millet.
¿I ara què? Tornem als contes. Italo Calvino va analitzar la manera d'explicar els contes italians en què només s'explica allò que és essencial. Calvino cita: «Un rei va emmalaltir. Els metges li van dir que per curar-se hauria de prendre una ploma de l'ogre. I l'ogre està en una de les set coves». Ni una línia més. Ni sabem per què els ogres tenen plomes ni quina és la malaltia reial. Però Mas té la possibilitat de buscar en alguna de les set coves parlamentàries els suports de l'ogre més benevolent. O potser decidirà una vegada més quedar-se a la seva gloriosa i insuficient soledat. Convergència ha volgut anar molt de pressa, malgrat els bons i pragmàtics consells de Duran.
Però tot es pot arreglar. La Cata-lunya real no s'alimenta amb contes sinó resolent les petites realitats de cada dia. És la diferència entre somiar o administrar, entre governar el futur o governar el present.

Pagues extres amagades i censura veïnal, proganitzen el darrer Ple (un article d'Antoni Espanya)


Foto Manulets d'Amposta. 

El Ple ordinari del mes de novembre va quedar eclipsat per les eleccions del 25 N i els temes que es van tractar, alguns de calat, van passar desapercebuts a la ciutadania. Les bones notícies són que es va aprovar per unanimitat sumar-se al front institucional ebrenc contra el Pla de Conca de l’Ebre del PP que contempla uns cabals molt inferiors als proposats per la Comissió de Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre. I una altra, és que sembla que definitivament la construcció d’un nou equipament esportiu per a Amposta en forma de pistes de tennis i pàdel seran una realitat en breu i que a més no costarà un euro a la ciutat, ja que aniran a càrrec del concessionari. Per cert, la ubicació que han triat no ens agrada gaire: la zona de terra que hi ha entre la pista d’atletisme i el canalet de la Ràpita. Aquesta pastilla queda hipotecada per 25 anys i en aquest temps ens pot fer falta per ubicar algun altre equipament esportiu més important.

Les males, que l’equip de Govern va aprovar en solitari la supressió de la paga extra de Nadal dels treballadors municipals, segons ells per imperatiu legal, tot i que no vam fer el mateix amb els seus sous. Fa unes setmanes ens assabentàvem per boca del regidor de personal i règim interior, i en directe al Ple d’octubre, que els regidors amb sou de l’equip de Govern, tot i cobrar 12 pagues l’any, tenien absorbides dintre aquestes mensualitats les dos pagues extres anuals. Una trampeta per evitar precisament que les retallades que s’apliquen als treballadors els afecten a ells i de retruc amagar als ciutadans i als funcionaris de l’ajuntament que ells si que cobren pagues extres. No em sorprèn, és una mostra més de l’actitud hipòcrita de CiU a Amposta, van de bons xiquets però com diem popularment el mes tonto fa rellotges ... Per cert, aprofito per felicitar els treballadors municipals per l’èxit de la concentració del 14 N que va aplegar més del 50 % de la plantilla darrera una pancarta a la plaça de l’ajuntament en contra de les retallades. Tot i que molt pocs van fer vaga, va ser un detall important tenint en compte la ferri control polític al que els tenen sotmès l’equip de govern.

L’altra cara amarga del Ple, fou l’agre enfrontament protagonitzat pel President de la Federació de Veïns d’Amposta i Manel Ferré, perquè aquest darrer va tornar a impedir que els representants veïnals poguessin defensar tres mocions que havien fet arribar a tots els grups polítics i que només el PSC va portar a debat a la sessió Plenària. La primera de les propostes de la Federació demanava precisament que els permetessin presentar mocions directament i poder-les defensar, sense necessitat de passar per la Taula d’Entitats, atès que és una òrgan de participació ciutadana que no funciona i de fet no ha funcionat mai. CiU votà en contra i incomprensiblement ERC es va abstenir, amb l’argument que si totes les entitats ho poguessin fer el Ple no seria operatiu, intentant diluir la representativitat d’una associació de 2on grau – representen 6 associacions de veïns - al nivell d’una entitat qualsevol de base. Està clar que el seu treball desinteressat no és entès per molts regidors !

Les altres mocions demanaven una cosa tant elemental com transparència i objectivitat en el repartiment de les subvencions que es donen a les entitats. Per una banda, els 50.000 euros que SOREA dona anualment a l’ajuntament i que l’equip de Govern reparteix discrecionalment entre les entitats que ell considera oportú i l’altra, les subvencions als barris per organitzar les seves Festes i que generen un important malestar perquè hi ha barris que reben el triple que altres. La primera la van votar en contra al•legant que “com el conveni diu que els diners es destinaran a les entitats que el Consistori estime mes oportú” fer una altra cosa seria contradir el conveni. Al•lucinant !! I l’altra la van votar a favor amb l’argument de que ja es donen de forma transparent. És a dir, que un barri cobre tres vegades que un altre per fer les seues festes també és un criteri objectiu !

Com dic moltes vegades, és el que hi ha per voluntat popular i el que ens tocarà seguir aguantant fins els 2015. I llavors ja portaran 28 anys de majories ininterrompudes. Arribaran als 32 anys ? Tinc curiositat ...

dimecres, 28 de novembre del 2012

LA NECESSÀRIA REGENERACIÓ DEL PSC

El déu Mercuri ha sortit de les aigües turbulentes del riu Ripoll per a esquitxar directament l’Ajuntament de Sabadell i, de pas, el cor del PSC.
Com es diu vulgarment, si Pere Navarro muntés un circ li creixerien els nans. Si no en tenia prou amb els resultats electoral de diumenge, els pitjors de la història, les detencions i imputacions que es van fer ahir a Sabadell on l’alcalde Manel Bustos i d’altres càrrecs polítics es van veure involucrats, perjudica molt seriosament la imatge dels socialistes catalans.
Cal recordar que tan Bustos, con Daniel Fernández formaven par de l’executiva nacional ocupant els càrrecs de secretaris de política municipal i d’organització del PSC. Per tant, l’afer, afecta directament el moll de l’os del partit.
Tal i com vaig dir quan el Mundo va inculpar als presidents Pujol i Mas de tenir diners a Suïssa, sigui o no veritat la implicació dels càrrecs del PSC en la trama urbanística de Sabadell, l’ombra de la sospita planeja sobre ells.
Veiem. Estiguin o no implicats, no em sembla ètic que la dona de Bustos fos la seva secretaria personal i quan ho va deixar de ser, passés a ocupar un càrrec de confiança dintre del protocol municipal i que un altre dels implicats sigui l’oncle carnal de l’alcalde. Això fa tuf, què voleu que us digui?
Al PSC, al contrari del que passa a d’altres formacions (PP i CiU), els escàndols d’aquest tipus li acaben passant factura. I ja només li fa falta això!
Per tant, demano a la cúpula del PSC, i en especial al seu Primer Secretari Pere Navarro que promogui ràpidament una regeneració política dintre del partit.
Després de nit electoral, Joan Ignasi Elena, un dels candidats que li va disputar el càrrec, li va demanar que fes un congrés extraordinari del partit, a la qual cosa Navarro s’hi va negar. Ara mateix crec del tot imprescindible. La vella guàrdia del PSC que encara queda per Nicaragua ocupant despatxos amb sou del partit, haurien de ser cessats de forma immediata. I, evidentment, la nova executiva que sortís del congrés hauria de contenir un enorme grau de renovació i, sobre tot, apel·lar a l’honradesa dels qui aspiren a ocupar càrrecs i, si se’ls hi pot retreure res, per petit que sigui, millor que hi renuncien abans que haver-se de veure obligats a fer-ho. 
Malgrat tot, valoro molt positivament que el codi intern del partit insti a fer dimitir els seus càrrecs quan es veuen esquitxats per casos de corrupció, encara, tot s'ha de dir, que puguin ser presumptament innocents.    
L’entrada de les CUP ha estat, des del meu punt de vista, un toc d’atenció a l’esquerra tradicional (igual que la del partit Syriza a Gràcia) Del PSC i només del PSC depèn ser creïbles. Això o la mort del partit. Els militants hauran de triar.  

Mireu aquesta informació al Triangle.  

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-11-2012

Tortosa, carrer la Ràpita. Si la vorera ja és estreta... Algú em pot dir com es passa per aquí?

Una vegada més l'incivisme deixa imatges com aquesta.

Junqueras, president (un article de Jaume Reixach)

El clatellot monumental que ha rebut Artur Mas a les urnes l'inhabilita per seguir presidint Catalunya. Les brutals retallades socials que ha perpetrat el "Govern dels millors" i l'ombra de la corrupció que esquitxa la cúpula de CiU han dinamitat l'estratègia plebiscitària que havia dissenyat David Madí. El president Mas reclamava la majoria absoluta a l'electorat català... i s'ha quedat a divuit escons dels màgics 68. Per tant, fracàs rotund.

Amb el Parlament sorgit de les urnes aquest 25-N hi ha quatre opcions de governabilitat possibles:

* CiU + ERC: seria un govern en clau independentista, però que presenta greus inconvenients. La Unió Democràtica de Josep Antoni Duran Lleida mai no ho acceptarà i "La Vanguardia" del comte de Godó, tampoc. A més, els empresaris catalans que encara donen marge de confiança a Artur Mas s'abraonarien contra una coalició de signe "aïllacionista" i rupturista. Per part d'ERC, el preu també seria molt alt, doncs serien coresponsables de la nova onada de retallades pressupostàries -encara més salvatge- que ens depararà el 2013 i pagarien la resposta del carrer.

* CiU + PSC: la "sociovergència" era la lectura correcta de les eleccions de 2010, però no de les d'aquest 25-N. El "pinyol" es va equivocar d'estratègia i ara ho ha pagat molt car. El PSC, desorientat i fràgil, no pot convertir-se en el PASOK, que dóna suport al govern d'Andonis Samaras en la seva impopular política de retallades. El camí del PSC és el del Partit Socialista Francès, que s'ha plantat com a alternativa europea a Angela Merkel i domina tots els ressorts polítics de l'Hexàgon (presidència de la República, Assemblea, Senat, consells regionals...).

* CiU + PP: és la fórmula més factible. Al cap i a la fi, Artur Mas ja ha governat aquests dos últims anys amb el suport d'Alícia Sánchez Camacho. Refer els ponts entre Còrsega i Gènova no serà difícil i més si en el pacte hi va implícit que els "dossiers calents" de corrupció ("cas Palau", "cas ITV", "cas Suïssa"...) es congelaran des de Madrid. En canvi, el desgast de CiU seria altíssim, doncs les bases electorals no acceptarien aquesta estafa.

Però hi ha una quarta possibilitat: la construcció d'un Tripartit-3, amb Oriol Junqueras com a president de la Generalitat, amb el suport del PSC i d'ICV. Totes tres forces sumen 54 escons, quatre més que CiU, que no tindria altre remei que fer-lo viable amb l'abstenció. Oriol Junqueras és, sense cap mena de dubte, el gran triomfador d'aquestes eleccions i, per tant, mereix l'oportunitat de governar. L'agenda social seria la prioritària -en la línia de la resposta socialdemòcrata que s'està produïnt a la Unió Europea com a alternativa a les polítiques neoliberals d'austeritat i privatitzacions- i seria fàcil un consens entorn de l'eix nacional: tant PSC com ICV estan d'acord amb el "dret a decidir", amb el matís que cal fer-ho dins de la "legalitat", i no fan escarafalls a la convocatòria d'una futura consulta o referèndum.

Catalunya necessita polítiques d'esquerres per sortir de la crisi i el Tripartit-3, encapçalat per Oriol Junqueras, és la fórmula que pot fer-ho viable. No ens mereixem un president derrotat a les urnes com Artur Mas. Necessitem un president amb la "moral alta" per conduir el país en aquest dramàtic atzucac i, mirant l'hemicicle del Parc de la Ciutadella, només hi ha Oriol Junqueras amb capacitat i empenta per governar.

El podeu llegir al Triangle

dimarts, 27 de novembre del 2012

TRANSFERÈNCIA DE VOTS

Sense dubte aquestes eleccions autonòmiques s’han caracteritzat per la gran transferència de vots que hi ha hagut. Votants tradicionals d’un determinat partit van decidir donar la seva confiança a un altre de diferent. Comencem l’anàlisi:
CiU. Ha perdut 12 escons i un notable nombre de vots, tot i que la participació es va incrementar i va fregar el 70 %. La majoria dels votants tradicionals de CiU que van decidir no recolzar les propostes de Mas van anar a parar a ERC. Com deia ahir un tertulià del programa Divendres de TV3, van optar per l’original abans que per la còpia. Es a dir, no es van creure que Mas de sobte es fes independentista i es van decidir pel partit que, des de fa anys, es manifesta clarament a favor de l’estat propi. També ha pogut perdre vots pels seu sector més espanyolista, aquells votants tradicionals que sé senten catalans, però a la vegada també espanyols. En canvi ha pogut aclaparar el vot d’antics votats del SI (sobre tot la línia més laportista)
ERC. Ha guanyat 11 escons. A part del seu electorat habitual, ha guanyat molts de vots dels sectors més independentistes de CiU i el PSC.
PSC. Ha perdut 8 escons. Si comparem els vots que va aconseguir fa 2 anys i els d’ara ens en adonarem que no van ser tants com es podria pensar en un principi (uns 50.000), però la pujada de la participació els hi ha jugat una mala passada. De totes formes, que no s’enganyen, ja que han salvat el mobles gràcies als votats del Baix Llobregat (una part del cinturó roig) De no haver segut així, la davallada hauria estat molt més gran. Ni tant sols a Terrassa, d’on és alcalde el seu candidat Pere Navarro van aconseguir guanyar. La majoria dels vots que han perdut han anat a parar a ICV-EUA i, possiblement també a C's, però no pot descartar-se que d’altres hagin pogut anar a les CUP.
PPC. Ha guanyat 1 diputat. Pràcticament calca els resultats. Ha aconseguit mobilitzar el seu electorat amb el seu discurs d’unitat nacional.  
ICV-EUA. Ha guanyat 3 escons. L’augment ha estat a costa del PSC. Un sector socialista, el més esquerrà i que segueix castigant les retallades de Zapatero, ha pogut votar-los. També s’ha pogut beneficiar per l’augment de la participació.
C’s. Ha guanyat 6 diputats. Ha mobilitzat un ampli sector espanyolista però que no s’identifica amb el PP i que, normalment no votava a les eleccions autonòmiques. El seu discurs ha calat entre un determinat sector de la societat que no vol trencar amb Espanya.    
CUP. S’estrena al Parlament amb 3 diputats. Els ha votat el sector més esquerra de la joventut: el que està fart de les retallades, dels polítics corruptes, de les falses promeses, dels qui no volen deixar la poltrona... Són els joves del moviment 15-M i dels casals populars. Antics votants de Escons en Blanc i candidatures similars han pogut votar-los.


Des d'aquí podeu veure tots els resultats.

LA FRASE DEL DIA 27-11-2012



El 25-N ha ampliat l’abisme entre la premsa independent i la submissió editorial de la que més prebendes obté.

Aquesta frase la poden trobar dintre de l’editorial que el Periódico dedica avui, sense nomenar-lo, al diari que ha estat referència a Catalunya durant moltes dècades, però que a la vegada, sempre ha sabut ser tot el camaleònic que requeria la situació en cada moment: la Vanguardia.
Aquest matí, mentre viatjava cap a la feina he escoltat per Catalunya ràdio un comentari sobre aquest editorial. He de dir que han estat objectius i, en cap moment, han fet judicis de valor.
La Vanguardia va ser fundada (tal com diu o deia la capçalera) per D. Carlos i D. Bartolomés Godó, comptes de Godó (que deuen de ser els mateixos que donen nom al trofeu tennístic de Barcelona)
Llegeixo a la Viquipèdia que en un primer moment era el mitjà d’expressió d’una facció del Partit Liberal queaspirava assolir l’alcaldia de Barcelona i que, posteriorment, va esdevenir un diari independent, plural i modern.
La victòria franquista el va convertir en La Vanguardia Española i, evidentment donava les notícies d’acord amb les directrius de la dictadura.
Amb l’arribada de José Antich l’any 2000 (i imagino que per mandat del seus propietaris) va començar a decantar-se a favor del règim que feia 20 anys governava Catalunya que no era un altre que el de Jordi Pujol.
A mi sempre em cridava l’atenció quan acudia al quiosc en veure als convergents comprant un diari en castellà. Pensava: Mira, amb el catalanistes que són i compren un diari en castellà”.
Però d’un temps ençà, la seva línia editorial s’ha decantat clarament cap a Artur Mas i els seus correligionaris i no s’han tallat un pèl a l’hora de fer-ho.
L’any passat va imitar al Periódico i es va començar a editar en castellà (tal i com sempre s’havia fet) i en català.
Sembla ser que els darrers mesos, tan accentuat era el seu partidisme que era del tot illegible per part d’un lector més o menys neutral.
No sé si sabeu que podeu trobar de forma gratuïta la Vanguardia en diversos punts de la majoria de ciutats del territori, com per exemple l’Hospital Comarcal d’Amposta. Això només es pot fer si els seus ingressos no depenen, en bona part, de les vendes. Encara que avui en dia, els diaris, poden sortir al carrer gràcies a la publicitat.
Per cert, des de fa 3 anys estic subscrit al Periódico, un diari que he comprar pràcticament sempre des de que es va fundar i que només, en determinades èpoques molt curtes, li he segut infidel. Com per exemple quan va tornar a néixer Diari de Barcelona, el degà de la premsa catalana amb Josep Pernau de director. 

El reto de las izquierdas en Catalunya y en España

Hoy estamos viendo en España dos hechos que están claramente relacionados. Uno es la enorme crisis de legitimidad del llamado sistema democrático español que aparece en el enorme enfado existente entre la mayoría de la ciudadanía frente al establishment político que se percibe instrumentalizado por grupos de poder fáctico (tanto financieros como empresariales, y tanto españoles como internacionales) llevando a cabo políticas sumamente impopulares que no estaban en los programas electorales de los partidos gobernantes en España y en Catalunya. Tales gobiernos están imponiendo a la población unas políticas de reducción de salarios y recortes de gasto público social que están deteriorando muy rápidamente el bienestar de las clases populares de España y de Catalunya. La evidencia, aportada por el Observatorio Social de España en su reciente informe “El impacto de la crisis en las familias y en la infancia” es rotunda y abrumadora. Amplios sectores de las clases trabajadora y las clases medias de Catalunya y del resto de España están en riesgo de entrar en la pobreza, incluida la pobreza extrema.

Tales políticas representan el ataque más frontal que la España social haya experimentado durante el periodo democrático. Y utilizo la expresión “ataque” pues responde a un diseño de debilitar e incluso eliminar componentes de la protección social que garantizaba el bienestar de las poblaciones que del trabajo obtienen sus rentas. Consecuencia de este debilitamiento, estamos viendo –como aparece en la Contabilidad Nacional sobre la distribución de las rentas de España- que mientras las rentas del capital superan, por primera vez en el periodo democrático, las rentas del trabajo, éstas últimas están descendiendo de una manera muy marcada, deteriorando el estándar de vida de las clases populares y contribuyendo al descenso de la demanda doméstica, llevando a la economía a una gran recesión, camino de una depresión. Los asalariados en España han perdido en 2012 25.842 millones de euros, mientras que los empresarios han ganado 12.000 millones. La lucha de clases (término desechado como “anticuado” en los medios de información y persuasión que generan y reproducen la sabiduría convencional), ganada en bases diarias por el Capital frente al Trabajo, continúa existiendo en España –incluyendo Catalunya- (aunque silenciada y ocultada en los medios de mayor difusión). Y tal lucha de clases se está acentuando. En los tres primeros trimestres del año, las rentas del trabajo han descendido 16.800 millones de euros.

Estos ataques al estándar de vida de las clases populares está creando una gran agitación social. Nunca antes, desde la Transición de la dictadura a la democracia, se había vivido en Catalunya y en el resto de España tal agitación social. Casi a diario hay huelgas en Catalunya y en España protestando por las medidas de recortes impuestas que se realizan sin ningún mandato popular. La persistencia de tales medidas a pesar de las protestas populares, está deslegitimando las instituciones representativas, como lo muestran las encuestas. El eslogan del movimiento 15-M “no nos representan” tiene amplio reconocimiento y aceptación entre las clases populares de este país.

El tema nacional y el tema social. Las dos caras de la misma moneda

Estas políticas públicas llevadas a cabo por el gobierno español y el catalán y que están dañando enormemente a las clases populares, las están realizando hoy las fuerzas conservadoras y neoliberales que se conocen en el lenguaje popular como las derechas españolas y catalanas, que se consideran a sí mismas como las patrióticas, exigiendo tales sacrificios para salvar a la patria, sea ésta la española, sea ésta la catalana. Los patriotas a los dos lados del Ebro están ahora enarbolando las banderas para movilizar a estas mismas clases populares para que les apoyen frente al enemigo o adversario. En España, hemos visto como el Ministro de Defensa, Pedro Morenés, empresario de la industria militar (que hizo enormes beneficios a costa de fabricar bombas de racimo desde 2005 a 2008 y que se considera a sí mismo un “gran patriota”) indicó que “el Ejército es consciente de lo grave que es el desafío catalán”, esperando que del patriotismo del Ejército salga la iniciativa, si así es necesario, de intervenir para salvar, una vez más, a la Patria. Esto se dice, y se insinúa, setenta y seis años después de que el mismo Ejército, en defensa de los intereses del capital (los terratenientes, la banca, las compañías de seguros y el gran empresariado, entre otros, afectados por las reformas del gobierno democráticamente elegido) hiciera un golpe militar para defender a la Patria definiendo como tal los intereses de un sector minoritario de la población, responsable del posterior enorme subdesarrollo de España. Cuando la dictadura que el Ejército impuso terminó en 1978, España estaba a la cola, y por mucho, de la Europa Social. A la luz de la evidencia histórica existente que muestra el enorme daño a la mayoría de la población española que tal régimen impuso es sorprendente que tales instituciones y tales derechas españolas continúen presentándose como patriotas (véase mi artículo ¿Quiénes son los patriotas?, Público, 15.11.12).
Ni que decir tiene que las manifestaciones de los superpatriotas españoles están fabricando independentistas en Catalunya en dosis masivas, creando un movimiento que está incluso desbordando al establishment catalán y muy en particular a las derechas catalanas que para poder mantenerse en el poder están intentando hacer suyo el hartazgo nacional en Catalunya (frente a las derechas españolas) a fin de ocultar su ataque a las clases populares. Religión y nacionalismo siempre han sido las ideologías que más han utilizado las burguesías para conseguir el apoyo popular, presentándose como los portavoces de la Patria.

Vemos, pues, que en el momento histórico en el que hay mayor movilización social contra las derechas, éstas están utilizando el patriotismo para perpetuarse en el poder, dividiendo así a las clases populares, a fin de que éstas canalicen su enfado, no hacia las derechas de siempre, sino hacia las clases populares que sufren al otro lado del Ebro las consecuencias de las mismas políticas que sus establishments conservadores les han impuesto.

La respuesta de las izquierdas. Lo que deberían hacer y no hacen

Frente a esta situación es bastante obvio lo que las fuerzas progresistas a ambos lado del Ebro deberían hacer y, por desgracia, no hacen. En España, tales fuerzas deberían presentar a las derechas por lo que son, los defensores de privilegios particulares a coste de los intereses de la gran mayoría de la población, criticando su supuesto patriotismo y su visión uninacional de España, detrás de la cual hay aquellos intereses particulares de los agentes económicos y sociales que siempre han dominado al Estado español. La lucha por la España plurinacional es parte de la lucha por la España social. El que gran parte de las izquierdas españolas no lo vean así es resultado de la enorme carga ideológica histórica heredada de los 40 años de dictadura. Las izquierdas con representación parlamentaria en España deberían aliarse con los movimientos sociales que están apareciendo a lo largo del territorio español que están hartos del establishment, basado en Madrid, que no les representa.
En Catalunya, las izquierdas deberían también cuestionar el patriotismo nacionalista de las derechas, responsable de políticas que están dañando a la población, cuestionando su legitimidad al imponer políticas por las cuales no tienen ningún mandato. Y tales izquierdas deberían, en su lucha legítima y democrática por el derecho a decidir (que puede o no abocar en una demanda para la independencia), como parte de una lucha que está ocurriendo a lo largo de toda España, contra unos establishments políticos y mediáticos, exigiendo la democratización de las instituciones que llevan tal nombre para que recuperen su soberanía y sean responsables a las clases populares de las cuales derivan, al ser mayoría, su legitimidad hoy perdida.

Vicenç Navarro

dilluns, 26 de novembre del 2012

MAS VA A “MENOS”



La contundent derrota que va patir ahir CiU només té un culpable: Artur Mas. Els resultats de CiU s’han de llegir sota la perspectiva plebiscitària i el candidat de CiU, el que havia promès al poble català a portar-nos a la terra promesa, va navegar en el seu intent.
La premsa del dia d’avui així ho reconeix i són molts els diaris que li atribueixen la davallada patida. Fins i tot ja hi ha qui el qüestiona, tal com ja vaig fer jo mateix a les meves primeres valoracions una vegada acabat el recompte i amb les resultats definitius. Aquest matí, a Catalunya Ràdio, Manel Fuentes li preguntava a l’Alicia Sánchez Camacho si Mas havia de plegar. Només fa uns dies ningú s’hagués atrevit a preguntar-ho i menys un locutor d’una de les emissores de la Generalitat.
A nit hi va haver un detall que per a mi pot ser molt significatiu. Mas, després de fer les valoracions davant la premsa acreditada i els militants i simpatitzants que s’havien reunit a l’Hotel Magèstic, va assumir la derrota i es va retirar. A partir d’aquell moment no va concedir entrevistes a cap mitjà de comunicació. Ni la pròpia TV3 va aconseguir-ho. Va ser l’Oriol Pujol qui va haver de sortir a donar la cara i assumir que no s’havia assolit l’objectiu que s’havien fixat que és tan com dir que van patir una severa derrota electoral. La locutora del canal autonòmic li va preguntar el motiu pel qual Mas no concedia entrevistes i el secretari general convergent va dir que el President s’havia retirar a meditar.
Una vegada passada la nit electoral i ja en calma i tranquil·litat, és quan s’han de fer les valoracions. Imagino que avui, Mas, serà la persona més buscada pels diferents mitjans. La seva flama s’ha apagat de sobte i per molt de temple que tingui, li serà molt difícil poder sortir ben parat de les preguntes que li puguin fer els periodistes que, segur, no seran gens condescendents amb l’encara President.
El seu futur més immediat, ara per ara, és del tot incert. Manel Fuentes preguntava a la Sánchez Camacho si era factible pactar amb CiU i la líder popular li responia que aquesta possibilitat és pràcticament impossible. Posteriorment li ha preguntat si pactaria amb CiU sense Mas i li ha seguit responent que era molt difícil.
També sé li ha preguntat a la líder del PPC sobre possibles pactes electorals de CiU amb ERC o el PSC i la Camacho s’ha mostrat molt escèptica de que qualsevol d’aquestes dues formacions pugin arribar a un acord de govern. Governar amb CiU és fer-se responsables de les polítiques econòmiques que s’aplicaran a partir d’ara, però també, d’alguna manera, validar la política de retallades que ha fet el govern de Mas durant els dos anys que ha durat el seu govern.
És factible un govern de concentració de tots contra CiU?  Des del meu punt de vista poc provable. L’antic pacte tripartit entre PSC, ERC i ICV-EUA no es pot repetir perquè amb la suma de tots no s’arriba a la majoria absoluta que està en 68 diputats. Per tant, si la suma de les 3 forces és de 64 escons (ERC, 21, PSC, 20 i ICV-EUA, 13) encara faria falta la participació d’una altra formació amb el nombre de diputats necessaris i, de les 3 que manquen, només el PPC i C’s, es podrien sumar a l’hipotètic pacte. A priori, em sembla bastant complicat.
Tornant a l’Alicia Sánchez Camacho, Manel Fuentes també li preguntava si es podrien convocar unes noves eleccions. No s’ha volgut pronunciar, però tot està obert.
Tothom fa a Mas responsable d’haver-nos portat a una espècie de carreró sense sortida només (i m’agradaria remarcar-ho) per interessos personals i del seu propi partit. Demanava un suport ampli de la ciutadania catalana i ha perdut 12 diputats.
Intueixo que a Mas li han d’arribar encara molts de problemes més. Si la fiscalia anticorrupció investiga si té comptes o no a Suïssa i, en cas de tenir-los, la procedència dels diners dipositats allí.
No li auguro bons temps...  

L’ERROR DE LES ENQUESTES

Cap de les enquestes que s’havien publicat anunciaven una davallada tan gran de CiU. La majoria anunciaven que la federació nacionalista vorejava la majoria absoluta (68 diputats) i, fins i tot, la del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat li donava aquesta majoria.
Però també és cert que quan es van fer les consultes per a publicar-les al límit del que marca la llei electoral, el diari el Mundo encara no havia publicat la possible pertinença de comptes a Suïssa de l’actual president de CDC Artur Mas i del seu president d’honor i líder històric Jordi Pujol.
La informació publicada pel Mundo, a part de no ser gens rigorosa i basada en un esborrany d’informe policial, tenia com a objectiu incidir directament en la campanya de les eleccions catalanes. I va aconseguir el seu propòsit.  
A partir d’aquella publicació, el rumor va entrar amb força en la campanya electoral. No hi havia míting, tant els que donava Mas com els dels altres partits, que no sortís el tema. Fins i tot sé li va demanar al candidat de CiU que, si no era veritat la informació, acudís al notari a desmentir-ho. És va limitar a interposar querelles juntament amb el seu mentor.
A partir d’aquell moment, la campanya de desprestigi dels principals mitjans espanyolistes és va accentuar. Possiblement el punt més anecdòtic va ser quan el colpista Antonio Tejero va denuncia a Arturo Mas per separatisme i sedició.
Cóm va poder influir tota aquesta campanya portada a terme per l’anomenada premsa de la caverna? No ho arribarem a saber mai, però igual podria haver afectat negativament com de forma positiva, ja que sempre hi pot haver qui veiés en aquestes maniobres un atac a la primera institució de Catalunya.    
Quan TV3 va fer públic a les 8 en punt, coincidint amb el tancament dels col·legis electorals, l’enquesta feta a peu d’urna sobre vot emès, ja va saltar la primera sorpresa en donar-li a CiU 54 diputats, bastant menys del que li atorgaven els sondejos publicats. Però en aquell moment també sé li donava al PSC 25 diputats i, a l’hora de la veritat, es va quedar amb 20.
Evidentment, una enquesta feta el mateix dia de les eleccions hauria de donar uns resultats molt més aproximats als definitius, però ni així; la qual cosa demostra, des del meu punt de vista, que molts dels enquestats van mentir a l’entrevistador.  
El PSC  va elaborar la seva pròpia mostra a partir de les 50 primeres paperetes recomptades i, aquí sí, els resultats van ser molt més aproximats a la realitat. Abans de finalitzar el recompte el PSC ja sabia que seria la tercera força pel darrere d’ERC.   

RESULTATS:

Catalunya

Tarragona.

El Montsià 

La falta de memoria histórica de los alemanes

Edmundo Fayanas Escuer | Profesor y licenciado en Historia
nuevatribuna.es |(http://www.nuevatribuna.es/opinion/edmundo-fayanas-escuer/la-falta-de-memoria-historica-de-los-alemanes/2012071309473578198.html) 14 Julio 2012 - 12:47 h.

Alemania ha sido en el último siglo el país que más se ha negado a pagar sus deudas. Estas no han sido consecuencia de las finanzas, sino como consecuencia de las dos guerras mundiales ocasionadas por ellos mismo, debido a haber invadido, destruido, saqueado y matado. Veamos.
Tras perder la Iª Guerra Mundial, por el Tratado de Versalles de 1919 fue condenada a pagar reparaciones de guerra por la cantidad de 226.000 millones de marcos de oro. Con la finalidad de que no consiguiera una rápida recuperación económica y volviera a ser un peligro para Europa.
Entre 1924-1929, la república alemana de Weimar recibió préstamos de Estados Unidos por valor de más de un billón de dólares, con la finalidad de sostenerlo y para que pudieran pagar las indemnizaciones impuestas en el Tratado de Versalles.
Debido al crack de 1929 y como Alemania no pagaba sus deudas, se aprobó el Plan Young en el año 1930, reduciéndosela a 112.000 millones de marcos de oro. Posteriormente por medio de la Moratoria Hoove y las Negociaciones de Lausana tanto Francia como el Reino Unido renunciaron a las indemnizaciones que Alemania debía pagarles.
Todo esto significó que la deuda alemana fue cancelada en un 98%. Ese 2% de la deuda que quedaba, nunca fue pagada por Alemania, porque al llegar al poder Hitler, una de sus primeras medidas fue suspender unilateralmente el pago de dicha deuda.
Como consecuencia de la IIª Guerra Mundial, nuevamente Alemania es condenada a pagar grandes indemnizaciones económicas por la guerra que ella inicio. Estas deuda nunca han sido pagada por Alemania y así mediante el Tratado de Londres de 1953, se congeló dicha deuda a los alemanes.
Es curioso ver el caso de Alemania con Grecia y nos daremos perfectamente cuenta lo que hace Alemania con Grecia actualmente y su escandalosa falta de memoria histórica e incluso de ética.
Grecia fue sancionada a dar compensaciones de guerra a Alemania desde el año 1881, por sus conflictos anteriores. Estas compensaciones nunca han sido perdonadas por los alemanes. En el año 1964 con la presión alemana consiguió que los partidos mayoritarios PASOK (socialistas) y Nueva Democracia (conservadores), reconocieron estas deudas, que deben ser pagados con altísimos intereses.
Alemania tiene una deuda histórica con Grecia y nunca la ha pagado. Hitler tomó Grecia en el año 1941 y le impone la concesión de un préstamo al país heleno por la cantidad de 3.500 millones de dólares. Como consecuencia de la ocupación militar alemana y la guerra que hay se produjeron grandes destrozos en el país.
Acabada la II Guerra Mundial Alemania recompensó a Polonia en el año 1956 y a Yugoslavia en 1971 con 20.000 millones de dólares.
Grecia ha pedido nueve veces a Alemania el pago del préstamo impuesto por Hitler al país y las indemnizaciones por la destrucción nazí del país heleno. Alemania nunca ha respondido a tal petición.
Si se actualizara esta deuda desde 1944 a 2010, aplicando el interés medio de los bonos norteamericanos, se debería pagar a Grecia la cantidad de 163.800 millones de dólares, a ello debería sumar el coste de las reparaciones de guerra que se calculan en 332.000 millones, así que la cantidad estimada que Alemania debería pagar a Grecia es de 495.800 millones de dólares, cantidad suficiente para que Grecia saldará todas sus deudas actuales y evitar el gran sufrimiento que le están provocando los alemanes y la Unión Europea.
Jacques Depla, economista francés y asesor del ex presidente francés Nicolás Sarkozy, calculó en el año 2011, que la deuda alemana con Grecia ascendería a 575.000 millones de dólares
Cuando en 1990, se produce la unificación de Alemania, esta es debida a la generosidad de toda Europa, incluida Rusia, hacia los alemanes. A estas alturas parece claro que los alemanes nunca han valorado la generosidad de los europeos con ellos. La unificación alemana implicaba la obligación de retomar las indemnizaciones que habían sido congeladas. Sin embargo, la Alemania del canciller Kohl se niega a pagar dichas indemnizaciones.
Es importante que todos incluido los alemanes leyeran su historia y de esta lectura tuvieran conocimiento de esto que cuento y además analizarán otros dos aspectos de ella. Veamos.
El primer aspecto es que Alemania fue el país más favorecido por el plan Marshall en una muestra de gran generosidad y que permitió una rápida recuperación económica del país. Esto nunca debería ser olvidado por los alemanes.
El segundo aspecto a recordar es que muchas de sus multinacionales como Krupp, Thyssen, Volkswagen, Bayer, Afga… Se aprovecharon durante los años del nazismo del trabajo de cientos de miles de prisioneros políticos, judíos, gitanos que los nazis les proporcionaban gratis en una situación de esclavitud gracias a los trabajos forzados de los más de 78 campos de concentración nazis, que han permitido el gran desarrollo económico y el gran poder actual de dichas multinacionales.
Imagino que algunas personas que lean este artículo les removerán las vísceras, pero esto es historia real y Alemania debería aprender de ella y a sacar las consecuencias debidas, siendo menos cerrada y doctrinal en estos momentos de mayor esplendor económico. Europa necesita una Alemania donde el demos europea sea el predominante. Necesitamos la generosidad alemana al igual que los europeos la tuvieron con ellos.

diumenge, 25 de novembre del 2012

LA MEVA VALORACIÓ SOBRE LES ELECCIONS DEL 25-N


Com sempre, CiU no va escatimar esforços per a guanyar les eleccions.


Primer que res cal valorar els resultats dels sondejos que s’havien fet durant la precampanya, campanya i, fins i tot, les que avui ha fet TV3 a peu d’urna: fracàs absolut. Cap de les enquesta no s’ha aproximat ni mínimament als resultats definitius. És cert que en casos concrets, sobre tot per les parts mitja i baixa, en alguns casos s’han apropat més, però el principal, que era veure si CiU podia acabar traient majoria absoluta, aquí, el fracàs ha estat estrepitós. Veiem. 
 

CiU. 50 escons. Molt lluny de la majoria absoluta que són 68. Han baixat considerablement escons, la qual cosa demostra el seu fracàs electoral. Mas demanava vot prestat per aconseguir la desitjada majoria i la ciutadania li ha donat l’esquena. Avui els militants i simpatitzats de CiU no poden estar contents, tot hi haver guanyat les eleccions amb claredat.

ERC. 21 diputats. Es poden donar per satisfets. De fet és la força guanyadora moral d’aquests comicis. Eren molts els que preveien un transvasament de vots cap a CiU. Fins i tot a mi m’ho va arribar a dir algun votant tradicional. Finalment han recollit el vot de SI i segurament de sectors més sobiranistes de CiU que han decidit castigar el govern de Mas per altres coses com per exemple les retallades.  

PSC. 20 diputats. Descens menor del previst. Segur que molts, internament, estaran satisfets i potser es replantejaran prendre mesures contundents. S’equivocaran si no hi ha una profunda reflexió que acabi en una profunda renovació. De moment són la tercera força política catalana.

PPC. 19 escons. L’estratègia de la por els ha servit de molt poc. De fet, els més espanyolistes han preferit decantar-se cap a una altra formació. L’Alícia es pot donar per satisfets i segur que Rajoy li agrairà la feina.

ICV-EUA. 13 diputats. Amb 3 escons més, han aconseguit uns resultats més que acceptables. També poden estar contents. Joan Herrera s’estrenava de candidat i ha conservat l’herència del seu antecessor. Un vot molt fidelitzat, però una mica estancat.

C’s. 9 escons. Juntament amb ERC, la segona força que n’ha sortit victoriosa. Ha capitalitzat moltíssim el vot espanyolista del qui estan descontents amb Rajoy, Rubalcaba, etc.   

CUP. 3 diputats. Deuen d’estar com unes castanyetes. Entrar al Parlament d’aquesta manera és per a estar satisfets. Segur que molts dels qui avui han anat a votar i que, normalment, s’abstenien perquè no es veien representats, han votat a la CUP. També és cert que d’altres partits minoritaris van optar per no presentar-se per a poder reagrupar el vot.

Vist aquest repartiments de volts es plantegen moltes incògnites:
S’atrevirà CiU a fer el referèndum amb aquest fracàs electoral? Amb qui pactarà? Amb ERC o amb el PP?
Serà factible fer un front de tots (o quasi tots) contra Mas? Amb ERC, PSC i ICV-EUA, aquest cop no n’hi ha prou, ni sumant les CUP, però...
Amb tota lògica Mas s’hauria de replantejar molt seriosament el seu futur polític. El personal i, en tot cas, el del seu govern si, finalment, aconsegueix ser investit President.
A Mas li auguro moments molts difícils, ja que la maquinaria espanyola que s’acaba d’engegar contra ell, difícilment es pararà. Potser només si pacta amb el PP i això trastocaria tots els plans que s’han fet durant els darrers mesos. 

Per ampliar informació

ELS ACUDITS ELECTORALS DEL 25-N








DIARI D’UN APODERAT DE LES CUP



Foto: Ajuntament d'Amposta. 
8:00. Comença el dia electoral. 
8:30. Esmorzar amb la resta d’apoderats i simpatitzants.
9:00. Col·legi electoral del Miquel Granell. Una interventora de CiU ens barra el pas i ens demana l’acreditació. Després d’ensenyar-la al president de la taula on estava ella, podem fer la nostra feina sense contratemps. Ens en adonem que sobre una de les taules no hi havia paperetes de les CUP. Després de advertir-ho al president, es corregeix l’anomalia.
9:05. Vull votar i em diuen que aquell no era el meu col·legi. Jo que tantes vegades havia acompanyat a mon pare! Una altra interventora de CiU trucar a l’ajuntament i em diuen que he d’anar a votar al Museu.
9:30. Institut Ramon Berenguer. Ens en adonem que dintre d’una cabina estan girades totes les paperetes menys la de CiU. Li diem a la presidenta i aquesta ens dóna una excusa gens convincent. Repara l’anomalia.
10:00. Desplaçament a Masdenverge i Freginals. Allí no torbem el més mínim incident, la qual cosa, ens alegra.
12:00. Vaig a votar al meu col·legi. Per primera vegada voto a les CUP. 
13:00. Vaig a dinar i els hi explico a mons pares com ha anat el matí. Els hi dic que la regidora Laia Subirats ha estat l’única persona que ens ha posat cers problemes a l’hora de poder fer la nostra feina. 
17:00. Un senyor a qui no coneixia ens diu de fer-nos una foto a tots els joves apoderats de la CUP i ens felicita per interessar-nos per la política. Accedim a que ens faci la foto i després el veiem de representant de CiU a una taula. Ens hauran incorporat a algun fitxer? 
18:00. Em diuen que, per segon cop, han desaparegut les paperetes de la CUP d’una de les cabines del Miquel Granell.
8:10. Me’n vaig a Barcelona. Allí podré seguir els resultats des d’un casal popular ja que les CUP no tenen seu oficial

LA PORTADA DEL DIA

La portada del diari de Tarragona il·lustrada per Faro amb les caricatures dels candidats nacionals i del territori. Genial!