El “crit de guerra” d’Obama de fa 4 anys s’ha apagat molt durant la passada campanya, però finalment, el president americà ha aconseguit el seu propòsit de tornar a ser reelegit per un altre mandat.
Als EUA el que compten són els vots electorals, és a dir, la suma del vots que té assignat cada estat en relació a la població. Cada estat dóna els vots a un sol candidat. I Obama ha aconseguit una victòria prou aclaparadora 332 per 206 del seu rival. Encara que és veritat que la diferència no ha estat tan gran com ara fa 4 anys.
De totes formes, el resultat del vot popular, el que diposita cada votant a l’urna, ha estat molt ajustat. Es parla d’empat tècnic.
Fa 4 anys hi va despertar molta més expectació ja que, per primera vegada, un afroamericà teia clares possibilitats d’arribar a la Casa Blanca, tal i con va ser finalment.
Durant els darreres setmanes, sovint, el Periódico, publicava enquestes d’opinió on, sobre una silueta del mapa dels Estats Units, es tenyia de blau els estats favorables a Obama i de roig els favorables a Romney. Una cosa em cridava l’atenció al veure aquest mapa. Majoritàriament, els estats que donaven a costa, els més poblats i rics, es decantaven per Obama, mentre que els de l’interior del país (els més despoblats i pobres) ho feien pel seu rival. És el que jo denominaria l’Amèrica profunda.
Com aquí, que també existeix l’Espanya profunda que és aquella on el cacic de torn encara té molta influència sobre els seus conciutadans i solen votar a la dreta. Mentre que les zones més industrialitzades, normalment més properes a la mar, el vot progressista és molt més habitual.
I no cal anar tan lluny. A Catalunya també passa. A les grans ciutats i a la majoria de les grans poblacions del cinturó de Barcelona, el vot als partits progressistes ha estat la tònica denominant en quasi totes les eleccions, mentre que el món rural ha estat sempre un viver de vots per a CiU.
Encara que darrerament la dreta també
ha aconseguit guanyar a les grans capitals i les zones industrials. Primer
va ser el PP que va guanyar ciutats com Madrid o comunitats com el País
Valencià. En els darrers temps aquest canvi de tendència s’ha produït
a casa nostra de la ma de CiU. Fins l’any passat el cap i casal, Barcelona,
havia tingut alcaldes socialistes que governaven juntament a d’altres
partits de l’esquerra. L’alcalde actual, Trias, és el primer alcalde
de CiU que té la ciutat comtal.
Aquesta situació ha estat possible més
per demèrits dels socialistes que no èxits assolits per la federació nacionalista.
El 25-N CiU vorejarà la majoria absoluta mentre que els socialistes poden assolir els pitjors resultats de la seva història. Amb un PSC fort, una victòria nacionalista tan aclaparadora seria impensable.
Trobarem un Obama català i socialista?
Mapa interactiu dels resultats de les eleccions americanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada