dimecres, 29 de febrer de 2012

CARTA QUE HE ENVIAT AL PERIÓDICO DE CATALUNYA: AMB EL PEU CANVIAT



Primer que res voldria felicitar al Periódico per la seva innovació constant. La darrera l’haver introduït el codi QR a la seva edició en paper par a poder veure vídeos des de els mòbils que tinguin l’aplicació adequada.
Dit això, i aprofitant que a Barcelona s’està fent el Congrés Mundial del Mòbil (perdó el Mobile World Congress), trobo que les noves tecnologies, que cada cop més, s’estan introduint a la nostra vida quotidiana res tenen que veure amb el funcionament de les companyies telefòniques que ens permeten la connectivitat. Els uns i els altres porten el pas canviat.  
Sense citar noms, la majoria d’elles (per no dir totes) acaben per no donar el servei que has contractat o, simplement se les enginyen per a pujar-te les tarifes (com per exemple treure’t les bonificacions pactades)  
Encara no fa un any que em vaig canviar i, des de fa mesos, ja tinc decidit tornar a canviar quan s’acabi el període de permanència per que m’he sentit enganyat des del principi.  

ALS DIRECTORS DE BANDES DE MÚSICA DE VALÈNCIA



Dissabte vaig tenir el plaer d’escoltar a la banda Unió Musical de Riba-roja de Túria dirigida per José Rafael Pascual Vilaplana, dintre de la programació “Amposta de banda a banda” que organitza cada any la Lira Ampostina. La banda de música valenciana, que properament ha de participar al concurs de la Sénia, ens van fer gaudir amb un repertori molt treballat i, sense dubte, molt preparats per al concurs.
El seu director, agraït el reconeixement del públic, ens va oferir per acabar la vetllada una sardana.
Els directors de bandes solen ser coneixedors de les músiques arreu del món i, cal suposa, que com ningú saben les que són típiques de cada territori. Si bé la sardana és la “dansa més tradicional de Catalunya”, caldria recordar-los que la més tradicional de les Terres de l’Ebre és la jota.
Per tant, senyors directors, a partir d’ara, si volen quedar bé amb el públic autòcton d’Amposta, els hi agrairia la interpretació d’una jota com a darrera peça del seu repertori. Gràcies. 



  

FOTOS DE LA FOIA DE MASDENVERGE I











dimarts, 28 de febrer de 2012

CURSOS PER A EMPRESARIS SOBRE LA REFORMA LABORAL (real)



No cal comentar res. S'entén tot.

COPS O GARROTADES?




Segons el govern de Rajoy, el dèficit fiscal s’eleva fins al 8,51, molt més del que seria desitjable i del que se’ns exigeix des d’Europa.
Per aconseguir-lo (Mas ja adverteix que no s’aconseguirà ni en 1 ni en 2 anys), a l’estat només li queden dues solucions:
1.- Tornar a retallar: en salaris, sanitat, ensenyament, inversió pública, cultura, etc.  
2.- Apujar impostos.

Què preferiu, cops o garrotades?
A mi ben bé em dóna igual. A l’hora de la veritat que és quan s’arriba a finals de mes i encara no s’ha cobrat la nòmina. Llavors és quan veus el saldo de la llibre o tal vegada no cal ni això, simplement quan li demanes al caixer  80 euros et diu que el “saldo és inferior a la quantitat demanada”.
Com funcionari sóc candidat a que qualsevol de les dues mesures m’acabi afectant. Més enllà dels contexts generals (salut, ensenyament, etc.) que afecten a tothom, una retallada de sou repercutirà directament en la meva nòmina i, si s’acaba fent una pujada d’impostos, també m’afectarà de forma indirecta.  Com diu la dita catalana, acabaré sent "l'ase dels cops".
L'únic consol que em queda és que no els vaig votar. Ni a mas aquí ni a Rajoy allà. 
 
Per tant...
Visca la República!! (És l’única cosa agradable que me s’acut ara mateix)

LA CONSTATACIÓ DE LA CRISI



El passat divendres vaig voler aprofitar els darrers dies de rebaixes per a comprar-me algunes peces de roba. Em vaig traslladar a Tortosa a una cèntrica botiga de roba. Al aparador s’hi podien veure tota mena de roba, des de vestits de mudar a pantalons, camises, jerseis, etc. Tot de temporades anteriors. Algunes de les peces que allí s’exhibien eren de fa dues o tres temporades, ja que jo en tinc d’iguals. Una vegada dintre, ja s’hi podia veure roba d’aquesta temporada i fins i tot per desembalar, segurament per a la primavera que ve.
No recordo que mai abans als aparadors s’hi posessin els saldos. Sempre s’havia posat la millor, la que més cridés l’atenció. Recordo una anècdota que em va explicar una botiguera del carrer Major d’Ulldecona. Em va explicar que un dia va entrar un inspector de comerç de la Generalitat i la va advertir de que la roba que de l’aparador havia de portar el preu ficat. Ella li respongué que “ja ho sabia i que si ho feia així és perquè a l’aparador s’hi solien ficar les millors peces de roba que, normalment eren les més cares; això es feia com a reclam para que els hipotètics clients entressin a preguntar i, una vegada dintre, se’ls hi ensenyava la resta, normalment, més barata”. L’inspector li va dir: “Vostè sap vendre!” I la botiguera li va respondre: “És la meva feina!” Està clar.
Avui en dia el reclam és la roba barata. El comerç, en general, està tan parat que hi cal exposar els estocs de temporades anteriors a uns preus molt rebaixats per a cridar l’atenció del futur comprador. Com han canviat els temps!
Dissabte vaig parlar amb un autònom. Em va dir: “Saps per què la majoria dels autònoms no tanquem portes? Perquè no tenim atur i perquè molts tenim el local de propietat, per tant, mentre a final de mes no tinguem que posar diners de la nostra butxaca, anem aguantat”. Tenia tota la raó.
Però el més sorprenent va ser quan em va dir que “al final creuria en la teoria de la conspiració”. Segons ell, quan la crisi s’acabi (que s’acabarà) haurem perdut la majoria de drets (socials i laborals) Li vaig dir que ja sé la podia creure, que era com ell deia. Li vaig explicar que fa unes setmanes vaig escriure un article titulat “La contrarevolució financera”, però que cadascú li podia posar el nom que volgués.
L’actual conjuntura econòmica portarà la ruïna a la majoria dels petits empresaris, d’aquells que més depenen del client “de costat de casa”, al menys que acabin prenent iniciatives innovadores que els hi permeti créixer i expandir-se. I potser ni així.   





QUINA CANÇÓ MÉS ACTUAL!!  

PAISATGES DEL BAIX EBRE X











dilluns, 27 de febrer de 2012

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 27-02-2012

Les ordenances municipals d'Amposta prohibeixen enganxar cartells als fanals i la resta de mobiliari urbà. Com veieu en aquest cas els cartells, no només incompleixen la normativa, sinó que són d'organismes oficials. Tot un despropòsit per part d'aquestes empreses que, segurament, els donen a algú per a que els enganxi.


LA FRASE DEL DIA 27-02-2012


"Qui vulgui saber quan val la paraula de Rajoy, que miri la nòmina de febrer". 
Qui la ha dit? Javier Pérez Rubalcaba, secretari general del PSOE.  


Sobra qualsevol tipus de comentari.














M’APETIA PARLAR DEL PARTIT DEL BARÇA D’AHIR



Aquells que vareu tenir la fortuna de poder veure el partit del Barça d’anit, imagino que estareu d’acord amb mi en que l’Atlético de Madrid va complir fil per randa les instruccions del seu preparador el Cholo Simeone (Sipixone que li deia jo quan era jugador) Si on recordeu, Simeone no era precisament una “germaneta de la caritat”. Més aviat era un jugador dur, agressiu,  què fins i tot, ratllava la violència moltes vegades. Si aquesta era la “filosofia” durant la seva època de jugador, no cal esperar res diferent ara que exerceix d’entrenador.
Des del primer minut, el jugadors matalassers van sortir a “marca territori” amb brusques entrades sobre els jugadors del Barça. La primera de totes la va fer el seu capità, Antonio López, però no va ser fins el minut 23 que Godín va veure la primera targeta groga per a un jugador de l’Atlético. Curiosament molt més aviat, al minut 6 la va veure Messi en anul·lar-li l’àrbitre un gol per haver-se ajudat amb la ma. No diré que la pilota no li toqués a la ma, però d’aquí a que fos voluntària... Potser els jugadors haurien de jugar sense braços i mans com aquells dels futbolins de la nostra infància.
Al final van ser 8 els jugadors de l’Atlético que van veure la cartolina groga, tots (crec recordar), per joc violent, per 4 del Barça, 3 d’ells davanters (si tenim en compte que Alves juga com a tal) Tal i com em deia aquest matí un gran aficionat al Barça i exjugador de la Galera dels anys 70, m’ha dit que “els davanters, al final, se’n atipen de rebre tanta duresa i més d’un cop, davant la condescendència de l’àrbitre cap els defenses contraris, s’acaben prenent la justícia pes seu compte”.
Jo no diria que anit l’àrbitre fos permissiu amb el joc de l’Atlético, el que passa és que, com he dit abans,  van seguir fidelment les directrius del seu entrenador i cada cop er un jugador diferent els que feia la falta, fins que li ensenyaven la targeta.
Sobre la locució, més del mateix. El locutor de Canal +, una vegada més, sembla que només veu les jugades polèmiques que cometen els jugadors del Barça. Durant una estona va estar parlant sobre unes “possibles mans de Mascherano dintre de l’àrea” quan la pilota, efectivament, li va tocar a l’avantbraç quan estava assegut al terra i es recolzava sobre aquella ma. També es va estar parlant molt sobre unes mans de Busquets (aquestes si que van existir) quan, a la sortida d’un córner disputava una pilota amb el cap amb els braços estesos. Intenta saltar, a veure com ho fas! De totes formes és una d’aquelles jugades que, d’haver-la vist l’àrbitre, amb tota seguretat hauria xiulat penal.
També em va cridar l’atenció una jugada on un jugador del Barça (no recordo qui, tal vegada Alves) va caure i ràpidament 3 o 4 jugadors matalassers, amb el típic gest de mostrar targeta, la reclamaven per al jugador blaugrana. Coses així són totalment premeditades i es fan seguint les consignes de l’entrenador. 
 
I TAMBÉ DEL PARTIT DEL MADRID...
Molt ràpidament. L’àrbitre del Rayo-Madrid, hauria d’haver expulsat a Sergio Ramos per una agressió amb un cop de colze i xiulat penal ja que va ser dintre de l’àrea. L’expulsió del jugador del Rayo sé la va inventar, ja que no va tocar al jugador del Madrid i Pepe en la línia de sempre. Només cal que mireu una foto que publica avui el Periódico.
La lliga ha de ser per als blancs sí o sí. 
Per cert, amb la d'ahir, Messi acumula 5 targetes grogues les mateixes que... (tatxin, tatxin -música de suspens-...) Pepe!! Curiós, no?   

FOTOS DE LA GALERA VII












diumenge, 26 de febrer de 2012

LA VIA AUGUSTA (de l’Ebre al Sénia)


Després de salvar el darrer gran obstacle, que significava creuar l’Ebre per un pont de barques, prop de Dertusa (l’actual Tortosa) l’antiga Via Augusta romana continuava irremediablement cap al Sud.
Actualment, les poques restes, s’han d’anar a buscar prop de Vinallop, una pedania de Tortosa situada a uns 7 Km d’aquesta població. Una vegada allí s’ha d’agafar un camí enquitranat que passa per  baix de la torre de la Vilanova. A uns dos quilòmetres, en arribar a un revolt a l’esquerra, al costat del camí, a la dreta, s’hi poden veure les roderes que el carros deixaven de passar-hi una vegada i una altra. Entre les dues marques, una distància que oscil·la entre 1,15 i 1,20 metres, aproximadament com la dels carros més recents.
Per aquest lloc, l’última funció de la Via Augusta va ser la d’un lligallo per on passaven els ramats. En arribar al barranc Fondo, es perd el rastre. 
Per tant, caldrà retornar al camí enquitranat i seguir cap al Sud. Uns quilòmetres més enllà, a la dreta i al costat d’uns xiprers, una gran pedra cilíndrica usada per a  subjectar la porta d’una finca rústica: és un mil·liari. A la part superior s’hi pot veure una escletxa on, durant la cristianització hi devien d’haver col·locat una creu.
Els mil·liaris tenien la funció d’indicar la distància recorreguda, com els antics pilars quilomètrics i n’hi havia de diverses mides segons la seva importància. Es col·locaven cada mil passos dobles, es a dir, una milla romana.   
Només creuar el barranc de Lledó i entrar al terme de Santa Bàrbara, a l’esquerra hi ha un panell informatiu realitzat pel Museu del Montsià (des de finals de l’any passat  Museu de les Terres de l’Ebre) amb informació sobre la Via Augusta i dels pobles per on passa. Finalment s’arriba a la Galera.
Des de l’atalaia que suposa el terrat de la torre església (en galerenc “la Torra”) es pot contemplar la immensitat del Pla de la Galera ple d’oliveres, ametllers, tarongers i granges. En un dia clar sembla que es pot veure fins Peníscola i la Penyagolosa, una de les muntanyes més altes de la província de Castelló. També es té una visió diferent del pont que creua el barranc, evidentment d’origen romà. 
A l’altre costat del barranc, on comença “la Raval”, hi ha unes escales per accedir a la part inferior del pont. Des d’allí es pot contempla perfectament els carreus originals del pot i l’ampliació que s’hi va fer en posterioritat per eixamplar-lo. A la part superior de l’ull no hi ha pedres, sinó formigó armat fruit de la reconstrucció que es va fer després que quedés destruït durant la guerra Civil. A la Galera sempre s’ha conegut el traçar de la Via Augusta com el “camí de Tortosa”, el que va cap al Nord i el “camí de Traiguera” el que va en direcció Sud.
Sortint de la Galera, la Via Augusta continuava pel que avui és la carretera de la Miliana, la que porta fins les oliveres mil·lenàries de la partida de l’Arion i a uns 8 quilòmetres podem optar per seguir un camí enquitranat que hi ha cap a la dreta i que porta fins el bari de Sant Joan del Pas o seguir recte per un estret camí enmig de dos marges de pedra i no exempt de dificultats. En aquest segon cas, arribarem al barri dels Rajolars, tots dos pertanyents a Ulldecona i separats per molt poca distància. Si em optat per aquesta segona opció, haurem passat per un tram secundari de la Via Augusta que portava directament a Amposta. Només creuar la carretera d’Ulldecona a la Sénia, ens trobarem am el riu Sénia i, a la dreta, hi veurem un altre panell informatiu similar al que ja ens havíem trobat al costat del barranc de Lledó. Al creuar el riu, ja a la província de Castelló, encara trobem un altre cartell indicatiu de la via romana però amb una errada monumental: Sant Joan del Pas (Castelló) 
La següent etapa era Traiguera, després de creuar el riu Sevol.

 

“EA, EA, EA LA RIGAU SE CABREA”


Entenc que la Consellera d’ensenyament Irene Rigau hagués preferit el passat divendres, mentre visitava un col·legi de Roquetes, que sé li haguessin tirat pètals de rosa, tal i com es feia amb els emperadors romans... i consignes al seu favor... I petons, però no va ser així.
Divendres, un grup de representants sindicals la van rebre amb pancartes en contra de les retallades i una on es feia menció al seu sou i al del President Mas.
Segons aquesta pancarta, motiu d’enuig per part de la consellera que fins i tot es va enfrontar amb els manifestants que s’havien congregat per a fer-li palesa del seu mal estar per les retallades tant en els sous dels qui eren funcionaris de la Generalitat com a l’ensenyament públic català, Mas cobraria 12.000 euros mensuals i la consellera 9.000.
Va amenaçar Rigau en no reunir-se amb els representants sindicals si no retiraven la pancarta ja que, segons ella, deia mentides i donava mal exemple als nens.
Xifres a part, la consellera hauria de saber que amb el seu sou cobra per fer de consellera “a jornada complerta”, és a dir, tant si està en una reunió del consell executiu com si visita col·legis, tal i com ho va fer divendres pel Baix Ebre. I en temps de retallades, tan en sous com en d’altres partides com Ensenyament (que és la part que més directament li toca), però també en sanitat, investigació, universitats, infraestructures, etc. és del tot lògic que s’hagi de trobar situacions com la que es va trobar divendres passat. AIXÒ TAMBÉ VA EN EL SEU, SRA. CONSELLERA.
Però a part, la seva actitud, va en contra de la llibertat d’expressió dels que allí estaven xiulant-la i dir que “donaven mal exemple als nens”, és una postura totalment “fora de lloc”, per dir-ho d’alguna forma. ¿Quin exemple dona ella, el President de la Generalitat i tota la cort de consellers quan menteixen els seus propis treballadors i a la ciutadania en general? ¿O és que ja no ens en recordem quan el passat desembre no van pagar puntualment la paga extraordinària i van fer servir tot un seguit d’estratagemes, no sempre legals, per a justificar allò que no tenia cap tipus de justificació?
Però tornem als sous de Mas i de Rigau. D’on havien tret els sindicalistes les xifres dels sous. Cal dir que els sous del President, conseller, alts càrrecs i fins i tot la dels funcionaris i la resta de treballadors depenents de l’administració catalana, són públics i, per tant, es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.
Creieu-me que m’ha costat trobar-ho, però finalment he trobat dues pàgines que es referien a aquests sous.
Segons Liberal.cat, el President cobraria 144.030 euros/any (es a dir, 12.000 euros/mes) i els consellers 108.567 (es a dir, 9.000 euros/mes)
Però és que n’hi un altre (Diario Crítico) que els xifra en 169,449,78 i 127.737,04, respectivament. Això sí, segurament abans d’abaixar-se’ls.
El què li passa a la Sra. Rigau és que no s'ha parat a mirar el que guanya. Va amb cotxe oficial i no ha de posar carburant, li paguen les dietes i quan vol diners només cal que posi la targeta al caixer i ràpidament obté els que vol. I, es clar, no passa penúries per arribar a final de mes. Potser alguns dels pares dels xiquets als qui, segons ella els sindicalistes donaven mal exemple, no arriben a final de més i passen penes per poder-los alimentar de forma correcta.  
Per tant, la Sra Rigau, hauria quedat millor callant i acatant les crítiques i el de posar-se “galleta”, guardar-s’ho per a ocasions més favorables que espero que arribin.

FOTOS DE LA GALERA VI