dilluns, 30 d’abril de 2012

Retallades que no arriben a reformes (un article d'Antoni Serra Ramoneda)


No és estrany que els mercats desconfiïn d’Espanya davant mesures que no arriben al fons

¡Madrid, tenim un problema! El model, dissenyat en els últims lustres pels dos partits que s’han alternat a la Moncloa, que havia de fer d’Espanya un país de primera divisió s’ha ensorrat. A Europa no només ja no som un miracle, sinó que hem passat a ser el paradigma d’una gestió descerebrada dels fons que generosament durant anys ens van subministrar per fer-nos majors d’edat. Com es diria en termes militars, hem tornat a l’escamot dels maldestres. Per una altra banda, el somni de fer de Madrid el cap de pont de Llatinoamèrica al nostre continent ha rebut un torpede de primera magnitud amb la nacionalització parcial d’YPF per les autoritats argentines, que no semblen proclius a encomanar a la capital aquestes funcions representatives. Tant de bo l’exemple no s’estengui i no s’obri la veda a altres atacs similars, tenint en compte els molts interessos de les nostres grans empreses en terres pretesament
germanes.

I de portes endins tremolen els fonaments de l’Estat de les autonomies, que molts van celebrar com la fórmula magistral que tancava definitivament el tradicional enfrontament sanguinari entre les dues Espanyes. Avui hi ha discordança. Unes veus reclamen una recentralització política i administrativa mentre que en les nacionalitats històriques la força centrífuga adquireix intensitat. Algun polític ja s’ha permès augurar un inevitable xoc de trens entre els dos punts de vista.
Certament, la nostra política exterior, sobretot en el seu vessant europeu, ha passat a ser una variable plenament dependent dels esdeveniments que tenen lloc a Alemanya i França. No és estrany l’interès dels nostres polítics per la segona volta de les eleccions presidencials franceses, conscients que ens poden afectar en gran manera. Com que tampoc els temps estan per a l’èpica, les tremendes represàlies amb què el Govern pretenia castigar la insolència de la senyora Fernández de Kirchner s’han evaporat. Més Sancho Panzas que Quixots, ara es tracta d’aconseguir la millor indemnització monetària possible a l’espoli sofert per Repsol, no fos cas que la citada presidenta apliqués una mesura similar a algunes de les empreses hispanes que campen pels seus dominis. No estem per orgues.
Però en l’aspecte interior hi ha un cert marge de maniobra, malgrat les exigències de retallades i de forts ajustos pressupostaris provinents de Brussel·les i de Frankfurt. En l’àmbit polític s’hauria de començar a reformar el malmès mapa autonòmic. No sóc un expert en aquestes matèries, però m’atreveixo a suggerir que la reforma hauria d’anar en dues direccions. Per una banda, abandonar la fórmula del cafè per a tothom, que tampoc s’ha aplicat al peu de la lletra vistes les excepcions del País Basc i Navarra. I a més, concedir a Madrid un règim especial a semblança dels de Washington o la ciutat de Mèxic. A part d’una revisió a fons de les nostres finances públiques perquè d’una vegada i per sempre qui decideix la despesa sigui responsable de la recaptació dels fons que comporta.
Però és en el terreny de l’economia on el canvi de model, pel fet de ser més senzill, s’hauria de fer com més aviat millor. Per ara no hi ha senyals que s’hagi començat a caminar. Només cal veure el restabliment de la deducció, a l’IRPF, dels interessos meritats per la compra de vivenda. Argumentar que la resurrecció de la mesura és per ajudar a reduir l’immens parc de vivendes deshabitades no convenç. Perquè igual o millor resultat s’aconseguiria, amb el mateix esforç fiscal, incentivant el lloguer en aquesta Espanya tant de temps fascinada per la propietat del totxo.

No n’hi ha prou de retallar partides de despesa en el pressupost de l’any en curs. S’han de prendre mesures per assegurar que en el futur no tornaran a créixer i exigiran noves retallades. Per fer-ho es requereix donar molta més importància al càlcul del cost/benefici en la selecció de les inversions públiques, especialment en infraestructures. El seu manteniment és molt costós, i per això almenys han de ser capaços de generar prou riquesa per finançar-ho. Persisteix la inèrcia i sobren exemples de no anar en aquesta direcció. El més recent és el del corredor mediterrani. Pressionada per la multinacional Ford, la ministra Pastor ha resolt construir una sola via d’ample internacional, per a les mercaderies, paral·lela a l’actual traçat ferroviari. És un pedaç, una mena de carril bici quan el que es requereix és una àmplia calçada per a la circulació de molt tonatge. No és estranya la desconfiança dels denominats mercats davant d’unes retallades que no són autèntica reforma.

Economista.

FINS SEMPRE PEP, BENVINGUT TITO

Foto Mundo Deportivo.



A Guardiola segurament el retrobarem al futur.  No puc arribar a pensar que mai més entrenarà al Barça, al seu Barça. Es podrà agafar un any sabàtic. Podrà, fis i tot, fitxar per un altre equip punter del futbol europeu (què és el mateix que dir mundial), però tard o d’hora i, possiblement, amb un altre president, tornarà a fitxar pel Barça i ens tornarà a deixar bocabadats amb les seves bones lliçons de futbol.
Però mentre, Vilanova, el seu amic, possiblement el seu deixeble més avantatjat es farà càrrec de l’equip. D’ell s’espera el mateix patró de joc. Que segueixi fent arribar al primer equip als millors de la cantera i, a ser possible que aquests nois passen a convertir-se en “noms”, es a dir, a que siguin jugadors de referència del futbol com ho han estat Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Valdés, Pedro, etc. Estic Segur que Thiago, Tello, Cuenca i d’altres, que ja han arribat al primer equip, acabaran escrivint brillants pàgines de la història del FC Barcelona.
El canvi d’entrenador no significa, necessàriament, un canvi de model, però si que és imprescindible que hi hagin canvis significatius.
No sé quin ha estat el rol que ha jugat aquests anys Vilanova al costat de Guardiola. De les decisions que es prenien, no sé quin percentatge sé li ha d’atribuir a Pep o quin a Tito i si aquest darrer, de vegades, s’havia e mossegar la llengua per no contradir primer entrenador. Pot ser ara podrà posar en pràctica les seves pròpies idees en forma de variacions tàctiques i qui sap si fins i tot psicològiques. Només el pas del temps confirmarà o no les expectatives que ara s’han dipositat en ell com a substitut de qui, possiblement, no admet comparacions possibles. Un vot de confiança per a Tito Vilanova.
I tornant a Guardiola. El mestre, el revolucionari de futbol, el que ha aconseguit en 4 anys allò que la majoria d’entrenadors no aconsegueixen en tota la seva vida: tres lligues, dos Champions, dos mundials de clubs, etc. Té el rècord d’haver guanyat tots els títols possibles (6) en una mateix temporada i, a sobre, en la primera com entrenador de la primera plantilla d’un gran equip. Massa fites aconseguides per posar en dubte la seva capacitat i la seva bona manera de fer.
Per això mateix, no puc comprendre com uns companys de professió com són els tècnics del Madrid no valorin de forma positiva aquesta curta però intensa trajectòria. Ahir reproduïa en aquest mateix blog les paraules del segon de Mourinho: “La Lliga espanyola ha existit i existirà sense Guardiola; ara ja és història”. Sobre aquest comentari opinava el poc elegant que va estar el segon entrenador blanc, però pitjor encara Mourinho que, molt possiblement, si hagués donat la seva opinió hauria estat encara molt més contundent. Lamentable!
I, evidentment, “Guardiola no pot ser història”, tal i com deia Karanka, com a molt serà part de la història del futbol modern, però el seu brillant llibre encara no està acabat. De moment és un punt i a part, però no puc imaginar-me que algú que ha viscut del futbol i para el futbol, decideixi deixar-ho per sempre.
Com deia més amunt, segur que es retrobarà amb tot els barcelonistes dintre d’uns pocs anys...

RUPIT I











http://www.rupit.cat/

diumenge, 29 d’abril de 2012

LA FRASE DEL DIA 29-04-2012





“La Lliga espanyola ha existit amb Pep i sense ell...”.






Qui l’ha dit? Karanka, el segon entrenador del Madrid.

Tal i com titula el Periódico “Mal estil per la Castellana”. On està el “senyoriu” blanc?
Ho trobo totalment lamentable i desencertat que, ni quan Pep Guaridola anuncia que no seguirà a la banqueta del Barça, des de Madrid no sé li reconeguin els mèrits i l’aportació que ha fet al món del futbol.  
I d’explicació només n’hi ha una: ENVEJA.
Karanka dóna la cara i el poruc de Mourinho s’amaga. Dos estils diferents dintre i fora dels camps de futbol. Pep, encara que s’agafi un anys sabàtic, seguirà sent un referent mundial. Molts voldran imitar el seu estil. Mourinho és un entrenador més que ha configurat una gran plantilla a costa dels fitxatges multimilionaris que li ha aconseguit Florentino Pérez, però que no ha sabut rendibilitzar.
El rècord de títols aconseguits per Guardiola trigarà molts d’anys en ser superat. Però molt possiblement, el millor de tots, és tenir a la plantilla una majoria de jugadors sorgits de la pedrera barcelonista, inclòs el millor jugador del món: Messi.

LA FOTO DEL DIA 29-04-2012



La foto la vaig "capturar" ahir dissabte quan anava de la Ràpita a Amposta per la carretera del canalet. Podeu observar la silueta del Montsianell.

II TROBADA DEL GRUP "QUEDEMALLALAMERA"


 Ahir a la tarda, quan finalment vaig arribar a la pista del Club Patí Rapitenc, on m’esperaven la meva dona i el meu fill gran (viu a la Ràpita), em va dir: “menys mal que has arribat; temia el pitjor després de veure les fotos que ha penjat el teu amic Paco a Twitter”. Me’n va descriure unes quantes i, efectivament, vaig poder comprovar la velocitat que avui en dia tenen les noves tecnologies de la informació.
També me’n vaig adonar que, encara que el grup es va creat per a Facebook, alguns dels membres (segurament els més actius), usen sense cap mena de problema diversos comptes i mitjans. Jo encara no en sóc capaç...
Va ser el final de la jornada. Una jornada que començava a Ulldecona sobre 2/4 de 2. Quan vaig arribar, allí, a la Mera, ja estaven esperant una bona part del grup. Després de la foto oficial ens varem dirigir al restaurant de l’Orfeó Ulldeconenc que també és seu de la penya barcelonista local.
Després de lliurar-nos a tos els presentes amb un mocador com els que usaven abans els pagesos de la zona, commemoratiu de la II trobada, ens asseguérem tots davant de l’àpat que ens havien preparat per a l’ocasió.

Quan encara hi havia que no havia pres el cafè, una part dels 50 assistents a la trobada (poc més o menys) ja estaven al patí fent el cremat i entonant “el Meu Avi”.
Encara que l’actuació estel·lar del dia va ser la presència de “Carmen de Mairena” que ens va recrear amb diferents peces del seu extens repertori.
L’única nota negativa va ser la no assistència a l’acte de Marisín Campos que va tenir que desplaçar-se al Carrefour de Vinaròs per a fer la compra setmanal.
Marisín: La propera vegada ves al Carrefour a Amposta!!!!!!!!        

















EL PREU JUST (relat)




El “preu just” és aquell que es paga sense passar-se. Com el programa que es feia fa anys a Televisió Espanyola i que presentava Joaquín Prats.
Però si un dia, algú, ve a casa a fer-vos un treball i en demanar-li quan val, decideix fer-ho en negre i us diu:

-“Dóna’m la voluntat”.

Què faries?

Mira de tenir una quantitat de diners en monedes o bitllets petits, depenent del tipus de treball. Llavors li vas donant d’un en un i cada cop que li dipositis un a la seva ma, li mires la cara. Quan ell creurà que li estàs donant més del que pensava, posarà un somriure. Quan això passi, li retires el darrer bitllet o moneda. Sense dubte, serà el “preu just” pel seu treball.

ELS HOSTALETS D'EN BAS












dissabte, 28 d’abril de 2012

divendres, 27 d’abril de 2012

NAPOLEÓ BONAPARTE Vs MARIANO RAJOY



Un poco de cultura siempre viene bien:

"Napoleón Bonaparte durante sus batallas siempre usaba una camisa de
color rojo. Para él era importante, porque si era herido, con su
camisa roja no se notaría su sangre y sus soldados no se preocuparían y
no dejarían de luchar. Toda una prueba de honor y valor.

Doscientos años mas tarde, Mariano Rajoy utiliza
siempre un pantalón marrón..." 








CREIXEMENT!!



Ja es comencen a escoltar les primeres veus critiques al si de la Unió Europea sobre com sortir de la crisi. El que molts economistes defensaven des de feia temps, ara s’ho han fet seu alguns polítics.
La postura intransigent de l’Angela Merkel comença a tenir els primers detractors. No sé si va ser el primer, però si un dels primers,  l’aspirant a la presidència de França François Hollande, molt probablement per a marcar diferències amb el seu rival, l’actual president Sarkozy, ja va dir que només amb la contenció de la despesa pública a bases i base  de retallades, no sé surt de la crisi, què, per fer-ho, també fa falta creixement econòmic.
D’altres veus crítiques són el president del Consell d’Europa Van Rompuy o el primer ministre italià Mario Monti (el tecnòcrata que va rellevar a Silvio Berlusconi)  
En canvi, el gran estadista espanyol Mariano Rajoy, sembla que encara no se’n ha adonat. Segurament està molt més influenciat pels empresaris defraudadors a qui ha amnistiat fiscalment amb el pagament del 10 % del total defraudat durant els darrers anys (dels anteriors no cal que passin comptes amb el fisc) que no pels economistes que tenen una visió diferent de la crisi.
Ara bé, créixer tampoc és que sigui tant fàcil. Per a reactivar l’economia s’han de posar en marxa molts motors a la vegada i tots han de funcionar a la perfecció. El primer de tots, sense dubtar-ho, ha de ser la pròpia Unió Europea. O millor dit, una acció conjunta de tots els seus països, estiguin o no a l’Euro (amb clara referència al Regne Unit que, per cert, com Espanya també ha entrat en rescissió) I per a que aquest motor funciona, cal posar-li un oli nou i no el que ara s’importa des dels Estats Units en forma d’agències de qualificació o el que ens porta Xina, país a qui poc importa com ha de ser la base del seu creixement i menys encara els drets dels seus ciutadans. Què cal prendre mesures protectores? Què es prenguin! Que cal crear taxes per gravar importacions i transaccions? Què es creïn! Què s’ha d’incentivar el consum a base de subvencions a sectors estratègics? Què s’incentivi. Què s’han d’eliminar inversions inútils –com per exemple noves infraestructures per a l’AVE ? Què s’eliminen!
Evidentment també cal fomentar la contractació per a parar de soca-rel la xacra que significa l’atur per aquest país. I per fer-ho s’ha de reformar la Reforma Laboral (sí, sí, reformar-la), possibilitant la contractació i no només la sortida dels treballadors (sembla ser que aquesta opinió és prou generalitzada entre sindicalistes i experts) Cal obrir l’aixeta del crèdit per a petits i mitjans empresaris i, també, per a les famílies.
I, si cal, nacionalitzar una bona part del sector bancari fins aconseguir sanejar-lo per a que jugui el paper determinant què, s’entén, hauria d’assumir en tot aquest procés.
Difícil, però no impossible.

MIERES (la Garrotxa) III