dissabte, 30 de juny de 2012

El dilema de Ramón


Cuando al principio Ramón notó que su pene estaba creciendo y permanecía erecto más tiempo, estaba encantado, al igual que su esposa.


Pero, después de varias semanas, su pene había crecido cerca de cincuenta centímetros.


Ramón estaba muy preocupado. Tenía problemas para vestirse y hasta para caminar, por lo que él y su esposa fueron a ver a un eminente urólogo.


Tras un examen inicial, el doctor le explicó a la pareja que, aunque extraño, el problema de Ramón podría solucionarse con cirugía correctiva.


- "¿Cuánto tiempo estará con muletas?", preguntó ansiosa la mujer.


- "¿Muletas? ¿Para qué necesitaría muletas?", respondió sorprendido el doctor.


- "Bien" dijo la mujer fríamente, "me imagino que va a alargarle las piernas, ¿no?"

Y es que a veces la mejor solución no es recortar.


Manda este e-mail al consejo de ministros todos los viernes, a ver si lo van pillando...

SIURANA VII











UNA CAGADA MÉS




Potser trobeu el títol una mica malsonant, però creieu-me que és del tot apropiat.
Ahir ens assabentarem que a la retallada nòmina dels treballadors de la Generalitat de Catalunya, a sobre, se’ls hi va pagar 1.000 euros menys, degut, segons la versió oficial, a una “errada informàtica”.
Sempre he pensat que el perfil dels meus lectors és de persones intel·ligents, però a la vegada, com jo mateix, una mica malpensats i, també, que gaudiu d’una bona memòria..
Jo no em crec que fos degut a una “errada informàtica”, penso que hi va haver algú (des de dalt, evidentment) que va donar l’ordre de que es descomptessin 1.000 euros “extres”.
 Recordareu que a la passada paga extraordinària del mes de desembre, no se’ls hi va liquidar sencera i, a sobre, se’ls hi va descomptar l’IRPF fins i tot de la part no cobrada, una pràctica del tot il·legal. Aquella va ser una “gran cagada” i semblava que una cosa així no podria tornar a passar. Però ha tornat a passar... Amb una altra excusa (la mateixa no valia), però amb idèntic resultat: els treballadors han cobrat una minsa paga extra, per alguns, els de les categories més baixes, fins i tot molt menys que una mensualitat normal.
No fa gaires dies, a l’edició digital del Triangle, llegia que la gran preocupació de Mas-Colell era poder pagar la nòmina del mes de juliol, però, llavors, res feia sospitar el que ha acabat passat a la nòmina de juny.
Sempre que passen coses així, penso que hauria passat amb situació similar i amb el govern del Tripartit. Ara, els grups de l’oposició haurien de posar a “caldo” fins i tot al mateix govern que, sempre, és l’últim responsable del mal govern que estem patint.
Si la culpa fos d’un càrrec intermedi, aquest hauria de dimitir “ipso facto” i de no fer-ho, sé l’hauria de cessar o bé dimitir el seu director general o conseller responsable.
Evidentment em solidaritzo amb els treballadors de la Generalitat, encara que, penso, el meu gest els reconforti poc. Ho sento.    

DE ARRIBA HACIA BAJO Y DE ABAJO HACIA ARRIBA












Para quitarse el sombrero ante el creador de este texto... léelo de arriba
hacia abajo y verás las promesas electorales y, al terminar, léelo de
abajo hacia arriba y verás las realidades después de ganar las
elecciones

 

LOS POLÍTICOS

Nosotros cumplimos con lo que prometemos.
Sólo los necios pueden creer que
no lucharemos contra la corrupción.
Porque si hay algo seguro para nosotros es que
la honestidad y la transparencia son fundamentales
para alcanzar nuestros ideales
Demostraremos que es una gran estupidez creer que
las mafias seguirán formando parte del gobierno como en otros tiempos
Aseguramos sin resquicio de duda que
la justicia social será el fin principal de nuestro accionar.
Pese a eso, todavía hay idiotas que fantasean - o añoran - que
se pueda seguir gobernando con las mañas de la vieja política.
Cuando asumamos el poder, haremos lo imposible para que
se acaben las jubilaciones de privilegio la célula viva y los negociados.
No permitiremos de ningún modo que
nuestros niños mueran de hambre..
Cumpliremos nuestros propósitos aunque
los recursos económicos se hayan agotado.
Ejerceremos el poder hasta que
Comprendan desde ahora que
Somos la 'nueva política'.

Ahora leelo de abajo hacia arriba

divendres, 29 de juny de 2012

DIMISSIONARIS



A Aquest país, no és freqüent que dimiteixi algú, sobre tot si és polític.
Però sembla que ahir va ser un dia excepcional i hi van haver fins a 3 dimissions (al menys que transcendissin): la del president de l’ICS, Josep Prat, el president de Novacaixagalicia Julio Fernandez Goyoso, i el primer tinent d'alcalde de la localitat de Bembibre (província de Lleó) Roberto Enrique Fernández. Potser per efectes de la Lluna o per algun fenomen paranormal?  
De tots ells, per l’únic que em trec el barret és per l’alcalde. Ola seva dimissió no es deu per temes jurídics, ni per cap afer de corrupció, ni tràfic d’influències. Es deu a la coherència... I això que és alcalde pel PP, la qual cosa, si cap, encara l’honra més.  La població de Bembibre està situada en plena conca minera de Lleó. Imagino que no cal que us expliqui tot l’enrenou que s’ha format allí. Als miners, com a quasi tots els ciutadans d’aquest país, el govern del PP ha incomplert, sistemàticament,  tots els acords que hi havia i promeses que va fer durant la campanya electoral. Potser fins i tot més. Per tant, les mobilitzacions dels miners estan més que justificades. És d’agrair teniu un alcalde que et doni suport a “les dures i a les madures”. Dintre de 3 anys, quan es tornin a fer les eleccions municipals, si es torna a presentar de cap de llista d’alguna formació que no sigui el PP (per exemple com a independent), segurament, traurà majoria absoluta. A veure si ens en recordem de mirar-ho.
En canvi, els altres dos no em mereixen cap tipus de respecte. El president de Novacaixagalicia només ha dimitit quan la fiscalia l’ha imputat pel tema de les preferents. Aquest “senyor” portava més de 60 anys vivint de l’entitat financera (abans Caixa Galicia) Sense comentaris.
I Josep Prat, que dir d’un personatge així. Un “xanxullero”  a l’engròs. Imputat pel tema de la empresa municipal de Reus Innova i, segons sembla, incomplidor de les més elementals normes sobre incompatibilitats de càrrecs públics, la qual cosa, no l’impedia cobrar com a director de l’Institut Català de la Salut (quan algú així arriba a un càrrec públic important el que més l’importa és cobrar un bon sou a final de més i, si cau, alguna comissió de tant en tant) 
El que més crida l'atenció sobre les activitats d'en Prats, és el silenci còmplice dels grups del PSC, CiU i PP de l'Ajuntament de Reus. Van haver de ser els de la CUP els qui el denunciessen-  
Veurem a Francesc Sancho president de l’ICS dintre de pocs dies? 

SIURANA VI











ESPANYA TAMBÉ ÉS UN PARADÍS FISCAL...



Pedro Almodóvar, Ana Rosa Quintana y Morientes sólo pagan el 1% de los impuestos

Ana Burrieza.13.01.12.

El cineasta Pedro Almodóvar, la presentadora de televisión Ana Rosa Quintana y el ex jugador del Real Madrid, Fernando Morientes, no necesitan tener su dinero en un paraíso fiscal, porque lo tienen aquí en España, y sólo tributan el 1% por él, a diferencia de lo que le sucede a cualquier otro español. No son los únicos, ya que personajes de la élite financiera como la ex ministra socialista Mercedes Cabrera, el directivo del Málaga Fernando Hierro o la mediática familia Polanco también. Y todo legalmente, sin tener que llevarse el dinero fuera de España ¿Cómo lo hacen?

SICAV, PARAÍSO FISCAL

Para no pagar por su dinero nada más que el 1% sólo tienen que invertirlo en una SICAV (Sociedades de Inversión Colectiva de Capital Variable), siglas que ocultan un auténtico paraíso fiscal legal en España, que no puede ser controlado por la Agencia Tributaria, y para lo que únicamente se necesita un capital mínimo de 2.404.048 euros. Con este mecanismo legal, las grandes fortunas españolas, la élite financiera, no necesita llevarse su dinero al extranjero, ni evadirlo, porque aquí, en España puede tenerlo cómodamente, y retirarlo y usarlo cuando quieran, como si de un banco se tratase, y sin que su actividad pueda ser fiscalizada por el Ministerio de Hacienda.  Así lo explica en su libro "SICAV, paraíso fiscal" el profesor de Derecho y Economía en la Universidad Autónoma y Carlos III, Guillermo Rocafort.


PROGRESISTAS QUE NO PAGAN COMO LOS DEMÁS

Tal y como desvela en su libro el profesor Guillermo Rocafort, algunos destacados progresistas que se han caracterizado por apoyar proyectos socialistas, cuando no comunistas, como Pedro Almodóvar, cuya SICAV está gestionada nada menos que por la Banca March, o la ex ministra de Cultura Mercedes Cabrera y la presentadora de televisión Ana Rosa Quintana, que se ha hecho célebremente famosa por sus discursos moralizantes en la televisión, no pagan como los demás. El profesor Rocafort ha señalado a Diario El Aguijón que “una gran parte de las élites financieras y de las grandes fortunas españolas tienen su dinero invertido en SICAV, y por tanto en un limbo seguro, fuera del alcance y supervisión de la Agencia Tributaria y pagando lo mínimo, mientras que el resto de los ciudadanos ve cómo le suben sus impuestos y paga una media de 35 veces más que esta nueva aristocracia del dinero que puede acceder a estos paraísos fiscales encubiertos”.

PONER A LAS ZORRAS A GUARDAR LAS GALLINAS

El dinero invertido en las SICAV, y que en algunas ocasiones son constituidas por hombres de paja a los que en el argot financiero se les denomina “mariachis”, está únicamente controlado por la Comisión Nacional del Mercado de Valores, uno de cuyos vicepresidentes, Carlos Arenillas —y marido de la ex ministra socialista del PSOE Mercedes Cabrera—  era a la vez, y en una claro conflictos de intereses, tal y como señala el autor, propietario de la SICAV Tagomago
[según datos de la prensa de la época aportados por el periodista Daniel Montero Bejarano, Arenillas, el mandatario de la entidad encargada de investigar a los “mariachis”, poseía él solo el 99,25% de los 9 millones de euros invertidos en Tagomago; el 0,75% restante correspondía a otras al menos 99 personas], constituida junto con el ex Secretario de Estado de Economía David Vergara. Algo que el autor del libro ha señalado gráficamente a Diario El Aguijón como “si pones a las zorras a guardar las gallinas”.  Rocafort señala en su libro que “llama la atención que fue este —en referencia a Carlos Arenillascuando ejercía sus funciones descritas [vicepresidente de la CNMV], que la CNMV paró en 2005 la ofensiva de Hacienda contra las SICAV de manera fulminante”. El debate ha sido abierto por este polémico libro editado por la editorial Rambla, y por la brillante exposición del profesor Guillermo Rocafort, en un momento en que la clase media y la mayoría de los trabajadores ven cómo se le suben sus impuestos y la crisis hace mella en su economía. Pero no todos, pagaremos la crisis igual, o al menos eso parece, tras la obra del profesor Rocafort.
 
Otros inversores en SICAV:
·        Emilio Botín, con los 250 millones de euros invertidos en Cartera Inmobiliaria ganó 25 millones de euros en 2009, por los que pagó solo 144.000 en impuestos (ni siquiera llegó al 1% establecido por ley).
·        Amancio Ortega, el hombre más rico de España, mantuvo hasta diciembre de 2010 dos SICAV por un total de 163 millones de euros. Su exmujer, Rosalía Mera mantiene más de 500 millones de euros sin pagar apenas impuestos gracias a Breixo y Soandres, siendo ésta la tercera SICAV con más patrimonio del país.
·        Alicia Koplowitz tiene el récord de inversión con 473 millones de euros en Morinvest.
·        El segundo puesto es para Allocation, la SICAV de la familia del Pino, fundadora de Ferrovial, con 410 millones de euros.
·        El famoso empresario secuestrado por ETA en 1988, Emiliano Revilla.
·        Santiago Herrero León, presidente de la Confederación de Empresarios de Andalucía, con 10 millones de euros en Cartera Andaluza SICAV.
·        La familia Reyzábal, propietaria de los edificios más caros y emblemáticos de Madrid: Edificio Windsord y la Torre Picasso.
·        Helena Revoredo, presidenta de Prosegur.
·        José Antonio Castro de Sousa, presidente de NH Hoteles.
·        El arquitecto Ricardo Bofill.
·        La familia Lladró.
·        La infanta Pilar de Borbón y Borbón, hermana del rey, es la presidenta de la cooperativa de inversión Labiernag 2000, con 4,4 millones de euros, y en la que figuran como vocales dos de sus hijos: Beltrán y Bruno Gómez-Acebo de Borbón. La empresa ganó 392.000 euros en 2009, por los que solo tributó 931 euros (el 1% preceptivo hubieran sido 3.920 euros).
·        Los exjugadores del Real Madrid Roberto Carlos, Fernando Hierro y Fernando Morientes, con 2,4 millones de euros los primeros y 1,9 millones de euros el tercero de ellos en otras tantas SICAV (Roadsol Inversiones, Ferrosor Inversiones y Josa Inversiones).
·        También el exbarcelonista Iván de la Peña abrió (es de suponer que junto a otros 99 inversores como mínimo, que manda la ley) la SICAV Peñasen.
·        El histórico presidente del F. C. Barcelona, José Luis Núñez, guarda 154 millones de euros en la SICAV denominada NN2003 [vaya tufo a cuenta en banco suizo que tiene el nombrecito].
·        Por supuesto, la empresa más rica del planeta Tierra y eso que su reino no es de este mundo (aunque modestia que derrocha la pobreno aparezca en la revista Forbes), la Iglesia Católica, también disfruta en España de estos insolidarios productos de inversión:
o   Ángel Vallejo Balda, sacerdote y ecónomo de la diócesis de Astorga, preside la SICAV Vayomer, con 7 millones de euros
o   La Orden de la Inmaculada Concepción, custodia 3,5 millones de euros en Francat.
o   Las Hijas de la Caridad invierten sus ahorros en Inversiones Deima y Ulls Nous, con 5,4 millones de euros en empresas como Repsol, Telefónica o Bayer o Roche —fabricantes, por cierto de anticonceptivos, ¡qué pecao!—, con lo que ganaron 547.000 euros en 2009.
o   Los Hermanos Hospitalarios de San Juan de Dios, controlan el 99,99% de los más de 11 millones de euros de la SICAV Finanzas Querqus.
·        El empresario Rosendo Naseiro, exmiembro de la ejecutiva nacional del PP y protagonista del caso Naseiro, que investigaba la supuesta financiación ilegal del PP y que fue archivado por el Tribunal Supremo tras invalidar las escuchas telefónicas [por cierto, al juez que ordenó las escuchas, ¿también lo echaron con una patada en el culo como a Garzón?].
 
¿Qué hacen los representantes de la soberanía popular para atajar todo esto?: ponerle zancadillas a Hacienda.
 
En 2004, Hacienda comenzó un plan de inspección de las SICAV y, aunque el número de inspecciones fue mínimo, el fisco exigió que varias de las cooperativas de inversión investigadas pagara el 35% de sus beneficios igual que cualquier otra empresa. [...] Los dueños de las SICAV movieron sus hilos y buscaron el amparo de... Sí, has acertado: la clase política, esos abnegados hombres y mujeres que luchan con denuedo en el Parlamento representándonos y velando por nuestros derechos y por nuestros intereses, que para eso los votamos, ¿no?.
 
El 31 de mayo de 2005, el Congreso de los Disputados (porque hay que ver cómo se disputan los escaños, los descendientes de la gran p...) tenía previsto debatir dos propuestas que suponían de facto una amnistía para todas las SICAV. La iniciativa partió de Convergencia i Unió (la pela es la pela, noi). Querían que fuera la CNMV y no Hacienda quien decidiera sobre el uso de “mariachis” en las SICAV, y querían también, ojo al parche, que la normativa se aplicara «no solo a partir de la entrada en vigor de la ley, sino también y de forma especial en relación con los ejercicios anteriores que puedan estar siendo objeto de actuaciones de comprobación o investigación o que lo puedan ser en el futuro». En otras palabras: CiU quería que los inspectores de Hacienda se estuvieran quietecitos. Y contaban con el apoyo de la mayoría de la Cámara.
 
Desde entonces, los inspectores de Hacienda han denunciado públicamente presiones por parte del Ministerio de Economía, y más concretamente desde la Secretaría de Estado de Hacienda y Presupuestos, para limitar sus facultades de investigación frente a las SICAV y someterles a un control político. Además, los tribunales de Justicia han anulado las decisiones del fisco contra las SICAV investigadas...
 
Fuente: “El club de los pringaos”, de Daniel Montero. Ed. La Esfera de los Libros, S. L.
 
P.S.- ¡Que no se te ocurra ocultar unos cuantos cientos de euros en tu declaración de la renta, que si te pillan te crujen! Oculta, si los tienes, de un millón para arriba y saca pecho... ¡A ver quién tiene glándulas de toserte!
 

LA CRISI ES FA EVIDENT A CASA NOSTRA



El tancament de l’empresa Naturantaix de la Sénia és el darrer exemple de l’evidència  de la crisi que afecta les nostres comarques. Però abans n’hi van haver molts més: Vidres Guardiola, Lear, Medesa i un llarg etc, sobre tot moltes empreses del sector de la construcció i la fusta que han deixat sense feina a milers de treballadors.
Però també petites botigues. Algunes amb treballadors, d’altres, simplement amb els seus propietaris. Les darreres de les que he tingut constància que volen tancar així que passi la temporada de les rebaixes de l’estiu, són Tejidos Barcelona (les tendes d’Amposta i Tortosa, la de Forés a Amposta i la de Bòmboli, a la zona comercial de Futuro Ciudad Amposta seria la darrera de les tendes que han anat tancant successivament en el darrer any (la zona comercial, recordem-ho, es va obrir el desembre de 2010)
Passant per Masdenverge també vaig veure que es traspassava el restaurant Alfonso, a tocar de la carretera. Els comentaris que havia escoltat d’aquest restaurant eren força positius. Evidentment no estem parlant d’un restaurant de cuina d’autor, però sembla que es menjava prou bé.
HI ha molta gent que en èpoques de crisi, sobre tot quan es queden sense feina o se’ls hi esgota l’atur, tenen la idea de fer-se autònoms i, son molts, els qui opten per muntar un bar, ja que no cal molta experiència per portar aquesta mena de negocis, al menys que et vulguis especialitzar-te en alguna cosa. Per això mateix passa el que passa i n’hi ha que tanquen al poc temps d’obrir.
Emprenedors sí, però també innovadors. Amb idees imaginatives per a incidir en sectors poc explotats que puguin resultar rendibles. Però d’aquests, desgraciadament n’hi ha pocs.  

dijous, 28 de juny de 2012

I CR7 ES VA QUEDAR SENSE MARCAR…


I molt probablement sense la desitjada Pilota d’Or… Un cop més Cristiano Ronaldo es va quedar sense marcar en un partit transcendental. Qui s’autoconsidera el millor jugador del món va tornar a fer un mal partit quan els seus més el necessitaven i, fins i tot ell, que volia demostrar ser millor que Messi, encara que l’argentí no jugui la competició i, per tant, no es puguin comparar totes dues competicions. HI ha qui diu que CR7 volia tirar el darrer penal per atribuir-se total la glòria. Però Ronaldo anit es va quedar amb un pam de nassos al comprovar que l’eliminatòria es va resoldre abans del seu llançament. Ni de penal va poder marcar! Simplement perquè no el va arribar a llençar. Futbolísticament, els més entesos que jo, diuen que Espanya no va ser Espanya; que no va jugar com sé li demana que ho faci. Portugal va saber controlar en tot moment els millors homes espanyols i no els va deixar tenir el control de pilota que acostumen a mantenir en cada partit. Encara que també és cert que moltes vegades va ser gràcies al joc dur que van practicar alguns jugadors de Portugal. Els quatre jugadors de la defensa van acabar amb targetes groges, però si algú hagués acabat expulsat, tampoc haría estat tan estrany. Arribat a aquest punt voldria fer un comentari sobre Pepe: definitivament se’n va de l’olla. Si no fos així no s’entendria que pegués fins i tot als seus companys del Madrid. Físicament els de Portugal van estar millor. Serà pel dos dies més que van tenir de recuperació, serà per una altra cosa, però la pressió que van exercir els 90 minuts del partit sobre l’equip espanyol, va ser angoixant. I dic 90 minuts perquè ens els darrers 30, els de la pròrroga, l’equip lus va afluixar bastant i això va permetre Espanya tenir les millors oportunitats que, només de convertir-ne una, li hauria permès passar a la final sense arribar a la sempre complicada tanda de penals.   Però tornem a Cristiano Ronaldo. El portuguès no va defraudar ningú. Els qui creiem que s’amaga a les grans ocasions i no és el jugador que normalment acostuma a ser, a l’acabar el partit, el seu joc, ens va donar la raó. Va tenir 2 o 3 faltes d’aquelles que li agraden. A l’hora de xutar-les fa ver la cerimònia que acostuma: quatre passes enrere i una cap a l’esquerra. Totes van anar fora, així com els altres xuts que va fer. Al final del partit el seu ego va haver de quedar-se tocat i enfonsat per molt de temps. O fins que trobi algú durant aquestes vacances  que el consoli. Per acabar no voldria passar per alt que, si Espanya jugar la final de l’Eurocopa 2012 serà gràcies als jugadors del Barça. Mentre Xabi Alonso (l’especialista d’Espanya), va fallar el primer penal, Iniesta, Piqué i Cesc (que va xutar l’últim), van marcar. Però com el cortès no treu el valent (es diu així en català?), menció apart i “d’honor” per a Sergio Ramos. Si algunes vegades ens hem burlat d’ell, ahir va tirar un gran penal; a l’estil Panenka o com Pirlo l’altre dia. Com deia avui un company de treball, va haver de pensar: “O em rehabilito o m’enfonso definitivament”. Potser sí.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-06-2012



La furgoneta està parada sobre l'espai reservat per al bus, amb les molèsties que això comporta. 
No és la primera vegada que la veig aparcada aquí. A vegades fins i tot porta un remolc.
Ho té fàcil veritat? "Com hi ha forat, aparco!"
Bé pel civisme que es promou des de l'Ajuntament d'Amposta.

SIURANA V











M’HA PASSAT AQUESTS DARRERS DIES




Els passats divendres i dissabte a mon fill petit li va sortir una feina per la nit al port de Vinaròs. Va anar amb el meu cotxe i el primer dia el va deixar aparcat al passeig. El matí següent se’l va trobar amb un cop a la part davantera dreta. A part de la planxa, tenia el retrovisor i el “tapa-cubs” (no tinc clar que la paraula sigui correcta) trencats. El propietari del vehicle que ens va deixar el “regalet”, no es va molestar en deixar cap nota. Sembla ser que ara ja no es porta.
Un veí em va comentar que una vegada li va passar al pàrquing de DAPSA, on treballava i no va esbrinar qui li havia fet. Ho va anunciar en el moment de l’entrepà i va qualificar amb una paraulota a l’individu que li havia donat el cop al cotxe. Ningú se’n va donar per assabentat.
Dilluns, en arribar de Tortosa, vaig passar per una planxisteria per a que em fessin un pressupost sobre el que podria costar-me la reparació. Em van dir que estaria al cap d’una estona. Vaig deixar passar un temps prudencial i m’hi vaig apropar (cal dir que està a dues travessies de casa)
A la persona que m’ho havia de fer, li va sortir una urgència (sé li va avariar la nevera i va se’n va anar a comprar-ne una de nova) i no estava en aquells moments.
Ahir, en arribar de Tortosa, com si fos “el dia de la marmota” hi vaig tornar a passar (fins i tot vaig aparcar al mateix lloc) Tampoc estava; un treballador em va dir que encara no havia arribat... No passava res. Vaig dinar, vaig fer una mica de migdiada i vaig tornar-hi anar. Aquest cop sí que hi era, però... No se’n havia recordat de fer-m’ho. Finalment, ahir, per tercer dia consecutiu vaig d'haver de tornar a passar i, aquest cop sí. 500 euros és el que pujar el pressupost, poc més o menys. Uf!! 
Sembla mentida la poca professionalitat d’alguns. Jo, que porto 26 anys treballant de cara al públic, per una cosa així, segurament m’haurien fet “sortir els colors”. Però sembla ser que quan es tracta de l’empresa privada, aquesta mena de contratemps, no importen gaire.
Què us fa pensar tot això?
Primer.- Que, per a ser un país competitiu encara haurem de millorar molt.  
Segon.- Que hi ha qui es queixa que no té feina i sembla ser que hi ha gent que no en vol o, al menys, semblen poc interessats.
Tercer.- No us penseu que no me’n recordo de la persona que va causar els desperfectes del meu cotxe. L’opinió que tenia el meu conegut de DAPSA de qui li va causar els danys al cotxe d’ell, el mateix penso jo. Queda dit.


Joan Ferré

dimecres, 27 de juny de 2012

OH! EUROPA (O LES CONSEQÜÈNCIES D’UNA VELLA CONSPIRACIÓ)




Res més lluny de dedicar-li una oda al vell continent. Com a molt li dedicaria un blues, ja que l’actual situació no invita, precisament, a l’optimisme.  
Digueu-me mal pensat si voleu, però l’altre dia vaig arribar a la conclusió de que tot pot tractar-se d’una estranya conspiració orquestrada fa moltes dècades.
Primer unes petits apunts històrics. Com es va gestà “això” que avui coneixem per la Unió Europea? Primer que res es va crear la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer) de la que formaven part els països més rics d’Europa: Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg... Després, aquests mateixos països van decidir “reconvertir-se” en Comunitat Econòmica Europea (popularment, Mercat Comú Europeu) Tal i com indica el seu nom, la idea inicial va ser poder fer molt més operatiu l’intercanvi comercial entre els països membres.
Però tot canvia a partir de la dècada dels anys 80 amb l’entrada de Grècia (1981) i Espanya i Portugal (1986), països considerats més aviat pobres si els comparem amb la resta. A partir d’aquell moment les portes a la integració de més països estava oberta, sobre tot, després de la caiguda del Teló d’Acer i l’entrada dels que havien estat satèl·lits de l’antiga URSS.
Els països pobres rebien suculentes subvencions, sobre tot al sector primari, es a dir: agricultura, ramaderia i pesca. Potser durant molts i molts d’anys, els nostres governs es pensaven que aquestes aportacions econòmiques que ens feien des de Europa eren desinteressades i perquè els països rics “ens estimaven molt”...
El temps ha demostrat que no. Ara, aquests països pobres que eren receptor de subvencions, són països intervinguts total o parcialment i que per a sortir de la crisi econòmica creada fictíciament pels sectors financers dels països més rics, hauran de pagar elevats interessos pels astronòmics préstecs que els hi fan aquests, sobre tot, Alemanya. Serà la manera de recuperar les subvencions concedides durant tants i tants d’anys. I ens podríem conformar si tot quedés aquí, però em temo que, a partir d’ara, el domini (primer econòmic i després qui sap si polític) que exercirà Alemanya sobre els països pobres, serà extraordinàriament gran.    
Ningú fa res perquè sí; darrere sempre hi ha un motiu.    

Per si voleu ampliar (o contrastar) la informació.  

DES DE SIURANA IV