divendres, 31 d’agost de 2012

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA. EL PARC DELS XIRIBECS

A l'equip de govern de l'Ajuntament d'Amposta sempre Els ha posat" les grans inauguracions. Això de "tenir-la" més gran que el rival (Tortosa) ho porten al gens convergents.
Recordeu l'acte de inauguració dels Xiribecs. Jo com si fos ahir. Total la comitiva municipal encapçalats per l'ancalde, l'ancaldessa i el que era senador espanyol destapant la placa. I els focs... I la música.
Les fotos (que no són meves) mostren l'estat actual del parc. El manteniment no dóna vots.





DIARI DE L’AGOST. DIA 31 (divendres)



MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE INCOMPATIBLE
Ahir Duran i Lleida ho va deixar clar: A la manifestació de l’11 de setembre els conceptes independència i pacte fiscal són incompatibles.
Per què tots tenim clar el que significa voler la independència, oi? I si el lema, que a sobre és innegociable, és Catalunya, un país d’Europa, els qui vagin a la manifestació han de tenir molt clares les seves conviccions ideològiques. En canvi, tal i com va recordar el president de UDC, el pacte fiscal ens continua vinculats a Espanya. Amb més autonomia financera, és cert, però dintre de l’estat espanyol, una situació que ja coneixem des de fa temps. 
 
INIESTA MILLOR JUGADOR D’EUROPA
Me’n alegro per ell i també per la gent de Fuentealbilla, sobre tot per la meva amiga Loli. Un periodista per cada país membre de la UEFA van proclamar ahir a Andrés Iniesta (D. Andrés) com el millor jugador d’Europa de la temporada 2011-2012. Un reconeixement més al joc del Barça, del que ell és un dels seus màxims exponents. Com a testimonis de luxes hi eren presents Messi (que se’n va alegrar) i Cristiano Ronaldo que feia cara de circumstàncies.
Crec necessari que si Ronaldo no guanya (el proper títol individual serà la Pilota d’Or de la FIFA), li estalviïn les molèsties del desplaçament i el tràngol d’haver d’aguantar com el guanyador és un altre. Com és ben sabut, Cristiano és massa egocèntric  i a sobre no va tenir iaies que li lloessin les virtuts i, per tant, no sap perdre i després adopta les actituds que tots coneixem. Per a la propera ocasió caldria filtrar-li que no ha estat el guanyador (si finalment és així) i que posi qualsevol excusa per no acudir. Potser molta gent ho acabarà agraint. 
 
EL DEL BARÇA, UN GRUP ASSEQUIBLE
Barça, Benfica, Spartak de Moscou i Cèltic de Glasgow són els integrants del grup G de la lligueta de campions de la temporada 2012-2013. A priori tothom coincideix que és un grup assequible on el Barça no ha de tenir problemes per a superar la fase.
Aquest tipus de lliguetes serveixen per a fer caixa, ja que poques sorpreses s’hi solen donar i, normalment, sempre es classifiquen els dos favorits (excepte alguna ocasió) Ja se’n encarreguen els dirigents de la UEFA per a que sigui així. A cada equip sé li atorga un coeficient que surt dels resultats obtinguts durant un determinat període de temps. El Barça, sense haver guanyat ni la Champions ni la lliga espanyola, era qui millor puntuació tenia. Així a cada grup solen entrar un equip potent, un altre tampoc està malament, un de més fluix i, finalment, la que sol ser la ventafocs del grup en escasses opcions de classificar-se.
Hi ha una coincidència força generalitzada que el grup del Madrid serà el grup de la mort, es a dir, on hi ha menys diferències entre els equips que el formen. A part dels blanc hi són presents el Manchester City, l’Ajax i el Borussia de Dortmund. Malgrat tot, no crec que el Madrid tingui problemes per a passar.
Els altres dos equips espanyols són el València i el Màlaga, un equip novell en aquest campionat. El València tampoc hauria de tenir problemes per a classificar-se, encara que ho faci com a segon de grup; en canvi, al Màlaga no li veig opcions per accedir a la ronda següent. 
 
AVUI S’HA DE CREAR EL BANC DOLENT
El Consell de Ministres, ha aprovat la nova reordenació del sistema bancari a instàncies de la Unió Europea. Entre les mesures que s’adoptaran, la més important serà la creació d’un banc dolent que pugui absorbir els productes qualificats com a tòxics.
A l’estat espanyol els principals productes tòxics (i tal vegada els únics) és tot l’estoc immobiliari sorgit de la bombolla i que no es van poder vendre.
Aquest mateix matí escoltava un debat a la Cadena SER on es deia que el valor actual dels pisos és molt inferior a la valoració inicial. Això és cert, però encara no he sentit parlar de que, els bancs, per impagament dels seus compradors, s’acaben quedat el pis més les quantitats pagades fins llavors. Certament, durant els primers anys, pràcticament no s’amortitza capital i només es cobren interessos, però a la pràctica, em temo que és ben bé el mateix: els hipotecats es queden sense casa i sense els diners i, a sobre, el deute contret no s’extingeix amb la dació, per tant, segueix viu en el temps.
Deien a la tertúlia que el banc dolent, a la pràctica, no ho serà tant, perquè haurà de jugar un paper important en el sanejament de la banca. No obstant això, hi posaven pegues:   
-Per què no s’ha fet abans? Es porta més de dos anys parlant del tema i,
-Per què als ciutadans no se’ls hi concedeixen les mateixes moratòries per a intentar sanejar-se? És diu que el banc dolent, abans no pugui treure’s de sobre tots el immobles propietat dels diversos bancs espanyols, poden passar 10 anys.
O sigui que va per a llarg... 

ELS DEL PARO, AL PARO
El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) acomiadarà, a partir d’avui mateix 324 treballadors.
324 treballadors que passaran a formar de l’empresa més gran d’Espanya, es a dir, de l’INEM.  
O sigui que dintre d’uns dies hauran de retornar tal vegada al lloc on havien treballat durant els darrers temps per a passar la revista de la seva nova situació.
La desmembració  de l’INEM (estatal) i la creació del SOC va ser una d’aquelles coses que, des del meu punt de vista, més malament no es podien fer. Un dia els hi van dir als treballadors: A partir d’ara vosaltres formareu part del SOC i vosaltres continuareu igual. Van seguir compartint local i només ells sabien exactament per a quina administració treballaven.
La diferència? Mentre que l’INEM s’ocupa de les polítiques passives (atur), el SOC ho fa de les polítiques actives, es a dir, de les ofertes de treball i cursos formatius.
 

LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS AUTOS LOCOS I











CULTURA: Mobilització pel 21%


Senyor president:
Si el Consell de Ministres que se celebra aquest divendres no hi posa remei, l'1 de setembre entrarà en vigor la pujada d'IVA per a l'activitat cultural, que passarà del tipus reduït del 8% al tipus general del 21%. La decisió del seu Govern dificulta encara més l'accés dels ciutadans a la cultura, posa en seriós perill la indústria cultural i situa Espanya a molta distància de l'IVA reduït que apliquen tots els països de l'eurozona per als espectacles culturals. A més, i el que és més greu, la mesura no ajuda a aconseguir els objectius econòmics del Govern, ja que es reduirà la recaptació neta per aquesta activitat.

Durant l'últim mes hem tingut l'oportunitat d'intercanviar opinions amb diferents membres del seu Govern i, basant-nos en informes econòmics independents, hem pogut provar davant d'ells com la mesura és, si més no, injusta i ineficaç. I és que els informes presenten un escenari de futur esgarrifós en cas que el seu Govern no corregeixi la mesura aprovada: pèrdua de 43 milions d'espectadors, reducció de 530 milions d'euros en els ingressos de taquilles, pèrdua de 4.500 llocs de treball directes i tancament del 20% de les empreses de la indústria cultural (música, cine i arts escèniques). La mesura és un menyspreu a la cultura i al seu valor en el desenvolupament personal i en l'assoliment de la cohesió social, i allunyarà Espanya dels països més desenvolupats. L'impacte tan negatiu de la desorbitada pujada fa que la nostra petició que la cultura compti amb un IVA reduït sigui irrenunciable. Entenem que un Govern com cal ha de rectificar al més aviat possible una decisió lesiva per als ciutadans, encara més quan existeixen precedents europeus. Holanda i Portugal van rectificar recentment la pujada de l'IVA cultural atesos els nefastos resultats que va produir aquest increment.

Per tot el que hem dit anteriorment li preguem que promogui una revisió de la decisió adoptada en aquest pròxim Consell de Ministres, que suspengui la seva entrada en vigor, l'1 de setembre vinent, i que estableixi una moratòria suficient durantlaqual es mantindria l'IVA reduït, perquè el Govern pugui reflexionar i tornar a estudiar detalladament l'impacte que aquesta mesura suposaria en els diferents sectors culturals. Per aquest motiu, ens posem una vegada més a disposició del seu Govern.

dijous, 30 d’agost de 2012

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-08-2012


Qui retira a la grua? 
Amposta, carrer Amèrica, la grua està aparcada (i s'hi va estar diverses hores) al lloc reservat per a parar el bus de la línia urbana.

DIARI DE L’AGOST. DIA 30 (dijous)



LA DRETA SEMPRE ÉS LA DRETA
Aquí i als EUA, a l’estat d’Israel o a qualsevol altre lloc. La convenció del partit Republicà dels Estats Units que s’està fent a Tampa així ho demostra. Segurament els grans mitjans de comunicació no ho explicaran però els delegats (imagino que alguns delegats) van llançar cacauets a una periodista de raça negra de la cadena CNN. Potser els va fer gràcia i se’n van d’haver de riure i tot, però a la persona que va patir la vexació segurament que de gràcia no n’hi va fer gens ni mica.  
Recordo sovint a mon tio Leonardo. Ell va ser qui em va explicar la majoria de les anècdotes de la guerra Civil Espanyola que jo vaig escriure en forma de microrelats. Una vegada em va deixar un llibre per a que el llegís. Era un relat esfereïdor d’un excombatent republicà que es va negar a combatre a la II guerra Mundial al costat del russos, motiu pel qual el van confinar a un gúlag a la Sibèria.
Mon tio em va dir una frase que recordaré mentre visqui: “De dictadures n’hi ha de roges (comunistes) i de negres (feixistes), però tot són dictadures)
La dreta també és la dreta a qualsevol país i molts dels republicans, com els del Tea Party, si poguessin, encara formarien part del Ku Klux Klan i anirien encaputxats al llom d’un cavall blanc perseguint als negres lliures (la qual cosa vol dia que encara hi hauria esclaus) per atonyinar-los.  
 
1 TONA DE 300 QUILOS
Llegia ahir que a Calp, comarca de la Marina Alta (Alacant) de sobte, recullen un 1/3 dels residus urbans que es recollien només fa uns anys.
I a què es deu? A la crisi? Rotundament, no. Segurament que la crisi incideix sobre el consum primer i en la generació de residus després, però de quina reducció estaríem parlant? D’un 10 %? Segurament que de menys.
La diferència és degut a la picaresca de les entramats corruptes que s’han caracteritzat al País Valencia durant els diferents mandats del PP.
Si l’entramat de la Gürtel o el d’EMARSA van incidir més a la capital del Túria, a la zona d’Alacant es va arrelar el que es va conèixer com el Brugal. Una de els activitats de la trama era la recollida de residus i, en aquests casos, qui més en pela, més en menja, es a dir, com més residus es recollien, més cobraven als ajuntaments i, aquests, ho repercutien sobre els ciutadans. Incrementar de forma fictícia les tones i així poder-hi sucar tots, era la pràctica habitual. Ara que aquest entramat ja no actua, com per art de màgia, la brossa retirada ha baixat a una tercera part. 
 
UN GRAN VALDÉS
Després de les crítiques del partit d’anada de la Supercopa d’Espanya, el porter del Barça, Victor Valdés es va fer mereixedor anit de tota mena d’elogis. Quants gols hauria pogut fer el Madrid sinó hagués estat per les brillants intervencions del porter barcelonista?  Bastants més dels 2 que va reflectir el marcador final.
Sobre el resultat, res a dir. O potser aquella frase tan típica i tòpica que s’usa al món del futbol: l’àrbitre no va influir en el resultat final.  
A la primera part el Madrid va ser l’equip que acostuma a ser. Va sortir sense complexes (segurament perquè jugava a casa) i el Barça va naufragar en defensa i la resta de línies tampoc funcionaven. Curiosament tenia més possessió de pilota que el Madrid, això si, el partit es jugava més a la part del camp del Barça.
El partit de tornada va ser tot el contrari del d’anada. Al d’anada, recordem-ho, es van fet tots els gols a la segona part (5) Al d’ahir, tots a la primera (3)
Anit el Madrid es va trobar amb un marcador a favor als 20 minuts i escaig de 2-0. Només a partir d’aquí i amb un home menys (es va expulsar justament a Adriano) el Barça es va treure el son de les orelles i es va començar a estirar. Quan un s’estira, l’altre s’arronsa i el Madrid es va tirar enrere, imagino que més fruit del marcador, que ja els hi anava bé, que no pel joc barcelonista. Messi, de falta directa, va posar el 2 a 1. Va ser un gran gol i, a partir d’aquí un quiero y no puedo per part del Barça y el Madrid a veure-les venir i fer contraatacs perillosos que és el que millor fa.
Tal i com va dir Pitxi Alonso al final del partit, ningú por treure’n conclusions encara. Com avui mateix em deia un amic, sembla que alguns jugadors del Barça encara estan en la pretemporada quan ja es porten 4 partits oficials (els dos de la supercopa i dos de lliga)
Que ningú dubte que el Madrid tornarà a ser l’equip temible dels darrers anys i que recuperarà la desavantatge que ara mateix li porta el Barça només que els catalans es relaxin una mica.
Molts parlen de que el futbol espanyol està entre els millors del món, però qui marca aquestes diferències són el Barça i el Madrid. Si donem un cop d’ull a la classificació de la lliga dels darrers anys, ens en adonarem que hi ha una gran diferència de punts entre els dos grans i la resta (València, Sevilla, At. de Madrid, etc.) Si un dels dos perd un partit, normalment és més per demèrits propis que per encert del rival. 
 
EL DÈFICIT CATALÀ
Deia ahir Francesc Homs que una bona part del dèficit de Catalunya es deu a la gestió dels anteriors governs que van gastar més del que tenien (?!)
I qui no? O és què els governs de Pujol (5 en total) no van fer el mateix? És que quan va formar govern Maragall es va trobar el comptador a zero?
Una mica menys de demagògia, per favor...

LES FOTOS DE L'ESTIU: LA RÀPITA III






No equivocarse de enemigo



María Tardón
Jueza, presidenta de la Sección 27 de la Audiencia Provincial de Madrid que trata de asuntos relacionados con la violencia de género.
Escribía hace poco en este mismo sitio sobre la fobia que parecíamos despertar los funcionarios públicos en algunos destacados representantes políticos, empresariales y financieros.
 
            Siento, por ello, tener que volver sobre el tema. Pero, aun a riesgo de parecer pesada, creo que los últimos acontecimientos hacen que quienes desempeñamos una función pública no tengamos más remedio que salir al paso de tanto ataque, de tanta descalificación y de tanta injusticia.
            Y decir, aunque sea por enésima vez, que la estabilidad en el empleo de los funcionarios no es un privilegio para ellos, sino una garantía de toda la sociedad. Porque sirve para preservar la neutralidad ideológica de la administración y los servicios públicos frente a los avatares de los cambios de gobierno, y su instrumentalización por quien, en cada momento, pueda detentar el poder político.
            Que, además, y en cuanto oportunidad de empleo, está abierta absolutamente a todos los españoles, con arreglo a estrictos principios de igualdad de participación, y selección por mérito y capacidad, demostrados a través de las pruebas que en cada caso correspondan.
            Y que, una vez que, tras muchos años de sacrificio, ha obtenido su plaza, lo normal es que el funcionario público se deje la piel intentando desempeñar el destino que le toque, con todo el ánimo y la ilusión de quien ha decidido dedicar su vida al servicio público. No a vaguear, o tomando "cafelitos", como decía, hace poco, el Secretario de Estado de Administraciones Públicas, seguramente con una intención bien premeditada.
            Porque, a continuación, se ha desatado toda una carrera de descalificaciones, especialmente, por parte de los distintos "voceros" replicantes que menudean por tertulias y magacines, tras las cuales, se reducen los sueldos, se suprimen pagas y permisos y se aumenta el horario laboral de  los funcionarios públicos.
            Es decir que, primero, se insulta, se encizaña, se indispone a la opinión pública contra los funcionarios, para generar un clima adverso y hostil contra ellos. Y, a continuación, ya se dispone de coartada para aplicarles unos recortes en derechos económicos y sociales, yo creo que, en buena medida, claramente inconstitucionales.
            Y que a mí me parece que responde al mismo criterio que cuando se dice que se sube el IVA, porque no todo el mundo paga lo que debería. O que se reducen las prestaciones por desempleo, para "incentivar" que los parados busquen trabajo.
            Que, sin embargo, y sorprendentemente, no generan el reproche general hacia quienes así se expresan, desde la responsabilidad, además, de perseguir los fraudes que se produzcan, o de establecer las condiciones necesarias para generar empleo. Por el contrario, en muchos casos, da lugar a que se produzca un cierto enfrentamiento social de reproches cruzados entre los distintos colectivos de quienes, finalmente, terminan, todos ellos, resultando víctimas, perjudicados por tales decisiones.
            Sería, por ello, fundamental, que nadie se llame a engaño ante tales manifestaciones, que parecen dirigidas a despertar la visceralidad de unos trabajadores-ciudadanos-contribuyentes contra otros, para desviar la atención e intentar justificar decisiones de difícil, cuando no imposible sustento.
            Esos funcionarios cuyo rechazo tanto se fomenta, no son esa caricatura de los manguitos y la gorra de hule que desde esas posturas se sugiere. Son los médicos y demás sanitarios que, además, tienen que multiplicarse para atender a cada vez más pacientes, con menos recursos personales. Y lo mismo los maestros. O los policías, guardias civiles, bomberos, funcionarios de prisiones, o inspectores de Hacienda que, ante los déficits de plantillas tienen que asumir, a base de horas extras, que ni siquiera se les retribuyen, unos servicios cada vez mayores.
            ¿Y en la Administración de Justicia?. No es posible que quienes así nos descalifican desconozcan los datos públicos y constatados de la cada vez mayor y más inabarcable carga de trabajo de jueces, fiscales, secretarios judiciales y demás funcionarios que, según las estadísticas judiciales, año a año van incrementando el número de asuntos resueltos.
No puedo entender, por ello que quienes tienen la responsabilidad de gobernarnos recurran a comportamientos tan inexplicables como lanzar descalificaciones genéricas a quienes tienen el cometido de garantizar el funcionamiento de los servicios públicos básicos y esenciales para la sociedad.
Ni siquiera si lo hacen para justificar la reducción de sus retribuciones económicas hasta extremos que, en muchos casos, van a comprometer, incluso, el límite de su propia subsistencia y la de sus familias.
Primero, y sobre todo, porque es injusto. Y quienes conocemos, cada uno en su área, cómo se prestan los servicios públicos en otros países de nuestro entorno, podemos afirmar que estamos en los mejores niveles del resto de los países europeos. Y, en segundo lugar, porque, lo único que pueden conseguir con ello es afectar al propio crédito de España como Nación.
Como para que se fíen de nosotros quienes tienen que prestarnos el dinero para remontar esta situación de bancarrota en que hoy estamos.
Y claro que hay que reducir gastos en el sector público. Pero lo que ahora nos recortan a los funcionarios públicos no va a servir para otra cosa que para ganar algo de tiempo, y taponar sólo alguno de los numerosos agujeros por los que sí se está produciendo esa sangría pública de recursos que es la que verdaderamente hay que detener, antes de que acabe con todo un sistema que no da para más.
Que no es otra cosa que esa megalítica estructura política que han ido generando en las distintas administraciones públicas, a todos los niveles, superponiéndolas, normalmente, a la función pública real. No sólo por parte de los distintos cargos electos estatales autonómicos, locales y europeos, multiplicados hasta límites tan inverosímiles como innecesarios, sino toda la cohorte de asesores, consejeros y asistentes personales que cada uno haya tenido a bien llevarse consigo.
También las miles de empresas públicas sin más función que la de sustraerse a la aplicación de las normas que tienen que garantizar el control, la transparencia y la regularidad de toda actuación administrativa. Y que, de paso, sirven para colocar mucha gente afín, a dedo, cobrando, en su mayor parte, sueldos muy por encima de la media de los funcionarios del mismo nivel y ámbito de actuación.
Y podríamos seguir así, enumerando creaciones de este tipo páginas y páginas: embajadas autonómicas, televisiones públicas, coches oficiales, etc, etc, etc...Que nos dan idea de que, visto el panorama, ha sido tal la enormidad del derroche y el descontrol que lo que resulta difícil de entender es cómo hemos podido llegar hasta aquí, siquiera.
Y mientras no se acabe con toda esa anormal superestructura, ninguno de los sacrificios aislados de funcionarios, desempleados, pensionistas, ni contribuyentes va a servir para otra cosa que para irnos deteriorando cada día un poco más.
De las distintas quejas que un informativo recogía de los funcionarios que se manifestaban en una ciudad española, me llamó la atención una señora que decía: "Los derechos que hemos adquirido en veinte años los estamos perdiendo ahora en dos días"...
Porque es lo mismo que podrían decir muchos millones de españoles, afectados por otros recortes y otras medidas.  No nos equivoquemos, pues, a la hora de decidir con quién tenemos que enfadarnos.          

dimecres, 29 d’agost de 2012

LA FRASE DEL DIA 29-08-2012


"Tothom pensarà ara que la forma de treballar de la policia s'acosta més a 'Los hombres de Paco' que a les sèries dels EUA".





Qui la ha escrit? José Manuel Servera.
On es pot llegir? A l'apartat d'Anàlisi del Periódico d'ahir.
(A propòsit del cas Bretón i els xiquets Ruth i José) 

DIARI DE L’AGOST. DIA 29 (dimecres)



DEL 23-F (de 1981) AL 25-S (de 2012)
Des de fa més d’un mes circula per Internet una convocatòria per anar a Madrid i assetjar el Congrés dels Diputats. L’acte pretén, entre d’altres coses, fer dimitir els diputats per a que es convoquin noves eleccions i reestablir el poder al poble.
Abans d’ahir en parlava el Periódico de Catalunya que, deia que semblava que la iniciativa havia sortit de l’extrema dreta encara que des d’aquells sectors es negava.
Les primeres notícies que vaig tenir sobre aquest acte va ser per mig de la meva dona. Em va explicar que va rebre un correu electrònic d’una companya de treball i, efectivament, els termes amb els que estava redactat l’escrit li van semblar feixista. Cal dir que la companya de treball de la meva dona és de tendència política més aviat ultradretana.
No va trigar gaires dies en arribar-me a mi per un altre canal i, efectivament, vaig arribar a les mateixes conclusions que la meva dona.
Mal que ens pesi, el parlament ha estat escollit pel poble que, sobirana i democràticament va decidir per una àmplia majoria que ens governés el Partit Popular. Segur que molts dels qui ara pretenen derrocar el Congrés van escollir aquesta opció a l’hora de dipositar la seva papereta de sufragi dintre de l’urna. En canvi, ara, de forma pacífica es pretén que els diputats dimiteixin en bloc per a provocar un avançament electoral.
Evidentment l’acció no és tan pacífica com volen dir, perquè rodejant el Congrés el que es vol, és coaccionar els diputats per a fer-los fer una cosa que, de forma lliure, no ho farien.
Si comparem l’acció amb una manifestació o una vaga general, pot sembla, a priori, el mateix, però mentre les manifestacions i vagues estan estretament lligades amb els sindicats i demanades utilitzant els conductes legals i dintre del marc legal, la marxa sobre Madrid del 25-S, no.
Des del meu punt de vista hi veig força semblances entre del 23-F del 81 al 25-S d’aquest any (si es que, finalment, s’arriba a produir) Tret del factor sorpresa, en totes dues accions hi ha la mateixa finalitat que és la de fer dimitir als membres que ostenten la representació de la sobirania popular.
Qui ens garanteix que, d’aconseguir els seus propòsits, després hi haurà una convocatòria electoral amb la garantia de que els ciutadans conservarem tots els drets democràtics? 
 
UNA ACTITUD GÈLIDA
Un dels temes que, aquests dies obre els informatius és el cas de la desaparició dels germans Ruth i José Bretón, arran del tomb que ha donat la investigació. El que, per als científics de la policia eren restes d’ossos de rosegadors, un estudi posterior realitzat per un expert forense contractat per a l’ocasió per la família materna, va concloure que eren humans i, concretament de la mateixa edat que tenia la nena a l’hora de desaparèixer. Posteriorment, un antropòleg d’Atapuerca requerit per la policia va arribar a les mateixes conclusions.
Ahir, la policia, va portar al pare de les criatures al lloc on se’ls va veure per darrera vegada i que no és altre que una finca familiar propietat dels avis paterns.
Em va cridar especialment l’atenció en veure que l’home, si de veritat va escanyar els seus fills, no es vingués a baix i acabés confessant el macabre crim.
En comentar-ho amb la meva dona em va dir que era un psicòpata i que els qui tenen aquesta patologia actuen amb una fredor gèlida, sense immutar-se i em va recordar el cas de José Laso, un veí d’Amposta que va matar a la seva dona primer, perquè no volia separar-se d’ell (tenia una amant) i després a un dels seus fills perquè, suposadament, va ser testimoni dels fets.
Després de sortir de la presó, suposadament, va matar a la seva parella i al seu cunyat, perquè mantenia relacions amb la dona d’aquell.
Després de molt de temps desapareguts i d’haver fet, per part de la policia, diverses recerques dels cossos, aquests no han aparegut mai. Ell assegura que van marxar junts. 
 
UN RESCAT “SENSE CONDICIONS”
Finalment Catalunya demanarà un rescat a l’Estat Espanyol en torn als 5.000 milions d’euros. Davant l greu situació financera de la Generalitat, estic a favor que sigui així per garantir els pagaments de les nòmines dels seus treballadors, les factures dels proveïdors, els interessos dels préstecs, etc.
No obstant, dir sense condicions, pot comportar una doble lectura. Per un part que la Generalitat no hi posarà condicions, que és com dir “una rendició incondicional” i per tant, els guanyadors són els que posen les condicions que solen ser dures i denigrants per als perdedors. I per l’altre costa que el govern de la generalitat demana que l’Estat no posi condicions polítiques per accedir al fons de rescat, referint-se a una hipotètica pèrdua de competències i, per tant d’autonomia.
Imagino que serà un mix entre totes dues possibilitats. Ni la postura de força per part del nostre govern serà tan contundent com ahir va insinuar Quico Homs, ni el govern central es mostrarà impassible davant la nova situació.  

LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS GUANYADORS DE LA CURSA POPUAR D'AMPOSTA IV














I TU, A QUÈ RENUNCIARIES?



Quan una persona es troba en una situació límit és capaç de fer qualsevol cosa inimaginable fins aquell moment.  
L’actual conjuntura de crisi fa que sigui molta gent la que arribi a una situació límit: pèrdua del lloc de treball, de la vivenda i fins i tot de la família a conseqüència de tot plegat.
Us passo a explicar dos fets reals que són un bon exemple del que vull dir-vos.
Un dia de la passada setmana vaig entrar a un establiment comercial de Tortosa. L’adquisició del producte que buscava no era una tasca fàcil i això va comportar que estiguéssim una bona estona buscant el producte que millor s’adaptés a les meves necessitats, la qual cosa ens va permetre canviar opinions de forma prou distesa. Com que ara, de sobte, tots som uns experts en economia (molt més que els economistes que prenen les grans decisions), aquest va ser un dels temes centrals de la nostra conversa.
Personalment em vaig mostrar preocupat per la destrucció d’ocupació que han patit les nostres comarques durant els darrers anys, sobre tot al sector indústria: Lear, Antaix, Toar, Medesa, etc., etc. I la nul·la implantació d’indústria forana que ens ha arribat. El meu interlocutor em va treure el tema de la foneria que pretenia instal·lar-se a l’Aldea, una indústria altament contaminant i es va mostrar clarament favorable a la seva ubicació pels llocs de treball que s’acabarien creant. I no només això, també, i pel mateix motiu, a la venda de l’aigua de l’Ebre. Aquesta postura era totalment rebutjada pel sector de la Plataforma en Defensa de l’Ebre durant els anys de la lluita contra el transvasament del riu.
També va defensar que es poguessin fer les corrides de toros sense sang que es porten a terme a la població d’Alfara de Carles i que han significat un gran atractiu turístic, sobre tot per als russos. Aquesta mena d’espectacles són de dubtosa legalitat, malgrat tot, per les seves condicions i la repercussió econòmica que comporta, crec que s’hauria d’acabar per tolerar.
Un segon cas. Uns dies més tard, mentre comprava el diari, vaig trobar-me amb un conegut. Em va dir que la seva empresa (del sector del transport) tenia problemes i que ja havia acomiadat a diversos treballadors. Com que ell era el més antic, de moment continuava, però li havien ofert reduir les vacances en una setmana. “Què hi farem? –em va dir resignat- Tot sigui per conservar el lloc de treball”. I si l’any que ve li proposen fer nomes 15 dies de vacances o simplement no fer-ne?
Està clar que hi ha empresaris que, davant la necessitat que tenen moltes persones per a sobreviure i la gran demanda de feina que hi ha esperant-se a la porta del negoci, se’n aprofiten de la situació per a obligar als seus treballadors a renunciar a determinats drets (això si, de forma que paregui un suggeriment i que es fa de forma voluntària)
Quan el govern i qui el sosté (banca i empresariat, principalment) ens hagin retallat la majoria de drets i usurpat una bona part de la nostra llibertat, quins sacrificis més haurem de fer?
Quin serà el nostre límit d’aguant? I tu, a què estaries disposat a renunciar?
Recorda que hi ha una cosa irrenunciable: la nostra DIGNITAT. El dia que acabis renunciant-t’hi, deixaràs de ser un persona LLIURE per a passar a convertir-te en un ESCLAU.  

dimarts, 28 d’agost de 2012

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-08-2012





La gent és així de bruta. Carrer la Ràpita de Tortosa avui mateix.














DIARI DE L’AGOST. DIA 28 (dimarts)



EL BUFÓ DEL REGNE
Durant molt de temps va ser considerat bufó del Regne el gran, plorat i recordat Pepe Rubianes. Ell mateix s’atribuïa aquest honor.
A qui també li van posar l’etiqueta i no recordo que la rebutges, va ser a l’Albert Boadella, durant molt de temps  director del grup teatral català els Joglars.
Finalment, li atribueixo el (de) mèrit de ser-ho a D. José María Ruiz-Marteos, per tots els xous que està muntant al voltant de la seva conducta delictiva i pròfuga.  
Ruiz-Mateos, que només fa uns dies demanava públicament que sé l’empresonés, ahir mateix va tornar a protagonitzar un altre episodi de no compareixença davant el jutjat que el requeria. La jutge titular va tornar a demanar una ordre de recerca i captura per a l’empresari estafador.
Una de els primeres mesures que va prendre el govern de Felipe González allà pel 1982, va ser expropiar el holding de l’abella que presidia D. José Maria. RUMASA, així es deia el grup d’empreses, era un entramat empresarial que amagava la seva mala situació econòmica amb tot un procediment d’enginyeria comptable on els pagarés anaven i tornaven de les diferents empreses per a que semblés que estaven capitalitzades quan en realitat, el grup, estava en fallida tècnica. Les persecucions que va patir el responsable econòmic del govern de González Miguel Boyer per part de D.José María van ser sonades. Recordo a l’empresari vestit de Superman i també tirant-li un pastís per la cara.
Ruiz-Mareos va tornar a reflotar el grup canviant-li lleugerament el nom Nueva RUMANA i va continuar fent el que sempre havia fet: comprar tot tipus d’empreses en dificultats, principalment del sector del vi i l’alimentació. Finalment l’estafa es va produir quan el grup va emetre una sèrie d’obligacions a un interès força atractiu i que els particulars van adquirir pensant que era un producte segur. Amb aquests diners, sembla que Ruiz-Mateos va comprar diversos hotels de Mallorca que, pel que sembla, tampoc va acabar de pagar. 
 
EL MADRID FA UNA FUGIDA CAP ENDAVANT
Que el Madrid no ha començat bé el campionat de lliga és un fet. 1 punt en dos partits, 2 gols a favor i 3 en contra diuen molt poc d’un equip que la temporada passada va batre tots els rècords d’efectivitat sent el màxim golejador històric i també va aconseguir el rècord de punts.
Està clar que el campionat només ha fet que començar i al Madrid li sobra temps per a remuntar. Ningú s’imagina que els resultats obtinguts fins ara puguin ser una constant durant tota la temporada.
Florentino Pérez s’ha volgut fer callar les crítiques amb la presentació del jugador croata Luka Modric que estava en revel·lia des de feia setmanes amb el seu anterior club, el Tottenham anglès.    
Els 42 milions que pot arribar a pagar el Madrid pel fitxatge semblen excessius per un jugador a qui no coneixia el gran públic i que tampoc no jugava en un dels equips punters de la lliga anglesa. El Periódico, per exemple, titula com a cortina de fum l’actitud del Madrid, ja que, pel que sembla, Florentino no tenia programat presentar-lo tan d’hora. Ja sé sap, si no vols que se parli d’alguna cosa, dóna’ls -hi un altre tema d’interès. 
 
MAS, LA DIADA I EL PACTE FISCAL
Precisament a l’hora de desviar l’atenció informativa els de CDC són autèntics mestres. Que no volen que es parli de retallades, treuen el tema del pacte fiscal per a que sembli que tots els mals que pateix Catalunya són per culpa del finançament que rep des de Madrid.
Davant les envestides independentistes per la diada, el govern català ficarà tota mena d’excuses per no acudir com a tal a la manifestació.      
Diuen Mas i el seu govern que la seva màxima reivindicació és el pacte fiscal i, precisament ahir, Rajoy es va comprometre per carta a estudiar-ho.
Però allò que és una prioritat per als d’aquí  ho deixa de ser quan es traspassen els límits autonòmics. Madrid no vol trencar les relacions amb el govern català, però tampoc té cap intenció de satisfer les seves peticions.
Per a l’esquerra la màxima prioritat és treballar per a que no es perdin més drets i mirar de recuperar els que s’han perdut fins ara que no són pocs. Ahir mateix, fins i tot Herrera va advertir a ERC de les seves prioritats i que s’embarcaran en cap projecte independentista de la ma de Convergència. 
 
GALÍCIA TAMBÉ FARÀ ELECCIONS ANTICIPADES
Núñez Feijoo va anunciar que a Galícia també es faran comicis anticipats el proper 21 d’octubre, coincidint amb les basques. Després de l’anunci de Patxi López era qüestió de temps que el president gallec fes el mateix.
Sembla ser que després de parlar-ho amb Rajoy van decidir que davant la degradació progressiva del PP, millor fer-les a l’octubre que al març de 2013.
El que més m’ha cridat l’atenció és que es digui que l’avançament electoral hagi agafat desprevinguts els partits de l’oposició. Tret de les municipals que sempre són quan toca, cada 4 anys, la resta poden avançar-se sempre que el cap de govern de torn ho consideri necessari, per tant, és obligació dels altres partits estar preparats. Ahir a la SER donaven per fet que el candidat socialista seria Pachi Vázquez (no sé si tindrà res a veure amb Paco, qui va ser alcalde de la Corunya durant diverses legislatures), en canvi el Periódico d¡avui encara no ho dóna per fet.

LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS GUANYADORS DE LA CURSA POPUAR D'AMPOSTA II!