dimecres, 31 d’octubre de 2012

SOBRE L’INFORME DEL DEFENSOR DE LA CIUTADANIA D’AMPOSTA 2011

El Defensor de la Ciutadania està als baixos de l'Ajuntament.




M’ha arribat a casa l’informe que ha elaborat el Defensor de la Ciutadania d’Amposta tancat, pel que sembla el passat 9 de setembre.
Començaré dient que no m'apareix bé que, com a introducció, inclogui una reflexió personal sobre el dret de l’autoderteminació de Catalunya (ell ho posa en majúscules)
Segurament la introducció que ha fet el Defensor de la Ciutadania ha complagut a l’equip de govern d’Amposta i al principal grup de l’oposició, ja que va en la seva línia de pensament. Però Amposta és plural i vist des de fora, encara que puguem estar d’acord amb el que posa, com ja he dit, penso que està fora de lloc posar-ho dintre de la memòria.
Baix el meu humil punt de vista, jo li aconsellaria al Defensor de la Ciutadania que si vol expressar el que pensa públicament, es pot obrir un blog o publicar-ho a la Revista Amposta com un article d’opinió (segur que a ell si que li publicaran) 
Sembla ser que la seva labor s’ha intercomarcalitzat. Diu que a la seva oficina s’han adreçat ciutadans de les següents poblacions: La Ràpita, Deltebre, Alcanar, l’Aldea, Masdenverge i el Mas de Barberans. Vull creure que els ciutadans que ho han fet ha estat per ignorància, ja que la figura del Defensor del Ciutadà només té competències a Amposta. No conec exactament el contingut de les queixes, però caldria informar a la ciutadania en general que hi ha diversos llocs on es poden adreçar com per exemple a les Oficines Comarcals d’Informació als Consumidors o al Servei de Mediació,  Arbitratge de la Generalitat de Catalunya, al Servei d’Orientació Jurídica, també de la Generalitat de Catalunya o al Jutge de Pau als pobles on hi hagi aquesta figura. 
El Defensor de la Ciutadania enumera les queixes on ha intervingut per àrees i diu quantes se’n han solucionat i quantes no. De vegades diu “no tenien raó”. Qui és ell per a dir si tenien o no raó? Aquest paper correspon més a un jutge, no? Quan un es queixa és perquè es pensa que han comés una injustícia cap a la seva persona o els seus interessos i, evidentment ell té la raó. Demostrar-li que no ha estat així ha d’estar mol ben argumentat i raonat o, no procedeix a dir-li, simplement, vostè no té raó.     
Tal com diu el seu informe, l’àrea que ha tingut més queixes ha estat la de Serveis Socials. És del tot lògic ja que als temps que corren, la gent que acudeix a demandar atenció d’aquest departament, és considerable i va en augment. Ara bé, dit això, crec que al regidora en qüestió s’hauria de posar les piles. A la passada legislatura compaginava el seu càrrec polític de l’ajuntament amb una ocupació privada lluny de la nostra ciutat per tal de no caure en incompatibilitats. Si no dóna a l’abast, millor que es decideixi per una de les dues. Si com a regidora necessita fer més hores, que abandoni l’altra activitat i si fa falta, que sé li augmenti una mica el sou que, ara mateix, no és poca cosa (moltes famílies –he dit famílies- voldrien cobrar el que cobra ella tot sola) Diu la dita castellana que quien mucho abarca poco aprieta.   
Voldria acabar analitzant una mancança que he vist a l’informe. Jo pensava trobar alguna al·lusió al final del seu paper com a Defensor de la Ciutadania; una comiat, no sé alguna cosa que digués que se’n va... Perquè quan va ser elegit la darrera vegada fa un parell d’anys va quedar així, no? 
L’actual Defensor de la Ciutadania d’Amposta va ser el primer en ser nomenat per al càrrec de tota Catalunya. A Amposta encara governaven els socialistes. Després d’ell n’han passat més. Finalment, i passada una llarga etapa sense que es designés ningú per al lloc, es va tornar a pensar amb l’actual. Quan sé li va renovar la confiança pel ple municipal (jo encara n’era regidor), va dir que li faria il·lusió complir els 25 anys des de la creació de la figura a Amposta i que marxaria després. També va posar la condició de ser escollit per unanimitat de tots els grups. El meu grup, el socialista, no volia votar-hi a favor, però finalment, atenent i entenent la seva postura, va acabar accedint. Els 25 anys penso que ja s’han complert.

LES FOTOS DEL DIA 31-10-2012



Al carrer la Sénia, prop de la Cámara Arrossera d'Amposta, darrere del que va ser molts d'any la bolera, hi un petit bloc de pisos que s'ofereixen com habitatges de lloguer social per un preu de 150 euros al mes. Des de fora sembla que no n'hi ha cap d'ocupat. Fixeu-vos com està el tema que, moltes famílies, ni tan sols poden pagar 150 euros al mes per un lloguer... 


Halloween, una democracia de miedo


Que viene Wert, que viene Wert.
Recuerdo que cuando era pequeño en mi pueblo no se celebraba Halloween. A lo sumo nos repeinaban de domingo el uno de noviembre por la mañana y nos llevaban al cementerio para visitar las tumbas de nuestros bisabuelos. Después, ya en casa, asaltábamos la despensa de la abuela en busca de unos cuantos huesos de mazapán. Por entonces no entraba en nuestros planes ir por la calle disfrazados  ¡Qué va! esa costumbre la heredamos después, cuando descubrimos las lindezas de las fiestas universitarias de enfermería y sus zombies sexy, su alcohol a granel y su música infernal. Puede que al volver a casa a las seis de la mañana algún amigo menos torpe en el cuerpo a cuerpo hubiera conseguido redimir su alma, pero lo habitual era que protagonizáramos estampas postapocalípticas en el primer metro.
Hoy en día, la tradición está tan arraigada en nuestro país que podemos presumir ante los yankees de tener todo un gobierno de truco o trato. Que sí, que ellos nos quitaron Cuba pero menudos somos nosotros para robar fiestas. Por eso, no estaría mal que Rajoy se estirara y esta noche diera una fiesta por todo lo alto, de esas que montábamos cuando vendíamos los duros a seis pesetas.  Materia prima para el atrezzo no nos falta, podemos decorar el Congreso con todas las calabazas que nos ha dado en los últimos meses Alemania.
No me digáis que no tendría su punto ver a Mas en la puerta repartiendo flyers para una fiesta alternativa mientras parte de la prensa engulle canapés en un rincón tratando de  invocar el espíritu de la Transición. No se preocupen por los gastos,  el ponche democrático seguirá siendo de garrafa. Así, al día siguiente, con la resaca en todo lo alto, algunos podrán decir tranquilos que han olvidado encontrar las facturas de sus trajes.  Antes de que algunos se disfracen de lobo para asustar a niños catalanes, bautizaremos la fiesta como  ”el hemiciclo del terror“.  Será todo el mundo bienvenido salvo los que vengan de indignados, abertzales o perjudicados por los bancos.  Si estáis atentos podréis ver al fantasma del franquismo pasarse por los sillones del grupo mixto, mientras,  algunos seguirán intentado sin mucho éxito ligarse al electorado.  ”Alfredo, necesitáis un disfraz nuevo“, le dirán las pretendientes.
Tal será la expectación que hasta los candidatos a presidente de los Estados Unidos nos nombrarán en sus discursos. Es verdad que no será una fiesta completa porque probablemente se queden fuera los nostálgicos del día de todos Losantos, César Vidal o Luis Herrero. Sin embargo, de la mano de la ministra de Trabajo prometemos experiencias paranormales con su show de las “señales”.  Aprovechad, amigos, y divertíos esta noche  que todavía queda mucho tiempo para que podamos llevar a nuestros hijos a visitar la tumba de la crisis un uno de noviembre.

31. octubre 2012 by Carlos Torres

Si vols la careta de Rajoy, pots fer-te-la des d'aquí. 

La estafa de la deuda pública (un nou article de Vicenç Navarro.)


Según el pensamiento dominante en los establishments financieros, políticos y mediáticos que configuran la sabiduría convencional en el conocimiento económico, la deuda del Estado español (aproximadamente un 90% del PIB) se debe al excesivo gasto público realizado en el país durante los años de bonanza en los que se despilfarró el dinero público. Y para confirmar tal aseveración se citan casos como el del AVE, que en muchas partes de España apenas tiene pasajeros, o las carreteras que no llevan a ninguna parte y muchos otros ejemplos de derroche de dinero público que –según la sabiduría convencional- nos han llevado a la crisis actual. Un indicador de tal crisis es la elevada prima de riesgo que el Estado español tiene que pagar para poder conseguir dinero de la banca, pues ésta (conocida como los mercados financieros) está dejando de tener la confianza en la capacidad del Estado en poder pagar los intereses de su deuda pública. De ahí la necesidad de recortar gasto público a fin de disminuir el déficit y la deuda pública y recuperar así la famosa “confianza de los mercados”, la frase más utilizada en la narrativa oficial de los gobiernos español y catalán para justificar sus recortes presupuestarios.
La gran estafa
El crecimiento de la deuda pública, sin embargo, tiene muy poco que ver con la supuesta exuberancia del gasto público. En realidad, el gasto y empleo público español, incluyendo el catalán, son los más bajos de la UE-15. Sólo un adulto de cada diez trabaja en el sector público en España (en Catalunya no se llega ni a este ratio). En Suecia, es uno de cada cuatro. La hipertrofia del sector público, que según el dogma neoliberal dominante está ahogando la economía española, es una de las falsedades más notorias que se transmite con mayor frecuencia en los mayores medios de información. Los datos, fácilmente accesibles, muestran precisamente lo contrario. El Estado en España (y en Catalunya) es uno de los más pobres de la Unión Europea de los Quince, UE-15. Ahora bien, los economistas de FEDEA, los gurús mediáticos –como Xavier Sala i Martín y otros- continuarán, contra toda la evidencia existente, subrayando que la raíz del problema que tiene España, incluyendo Catalunya, es su excesivo gasto público, que –según ellos- ha generado el gran crecimiento de su deuda pública.
La causa real del crecimiento de la deuda
La causa más importante (y más silenciada por los medios) de la elevada deuda pública en España ha sido el dominio de la banca –y muy en especial de la banca alemana- y de las fuerzas neoliberales que ésta promueve en el diseño del euro y su sistema de gobierno. Veamos los datos. Tales fuerzas establecieron un Banco Central que no era un Banco Central, sino que era un enorme lobby de la banca. Lo que hace un Banco Central en un país es imprimir dinero y con este dinero compra deuda pública a su Estado, de manera que si los intereses de sus bonos se disparan porque el Estado tiene dificultad para venderlos, el Banco Central entra y compra muchos bonos, con lo cual los intereses bajan. El Banco Central está ahí para defender a su Estado frente a la especulación de los mercados financieros. En contra de lo que se dice y de lo que se escribe, los intereses de la deuda los decide un Banco Central, no los mercados financieros.
Ahora bien, cuando se estableció el euro, el Estado español perdió tal capacidad de imprimir dinero y comprar deuda pública. Se delegó tal autoridad al Banco Central Europeo, que sigue imprimiendo dinero pero no para prestarlo al Estado español (la compra de deuda pública, en la práctica, es un préstamo al Estado), sino para prestarlo a la banca privada a unos intereses bajísimos (menos de un 1%). Y es esta banca privada la que compra deuda pública a unos intereses elevadísimos (un 6% o un 7% en el caso español o italiano). Es un negocio redondo para la banca. El chanchullo del año. La banca, incluyendo la banca alemana, se ha forrado de dinero durante todos estos años. Nunca les había ido tan bien. Chupaban la sangre  (los altos intereses de la deuda pública) al Estado, y cuando éste parecía que iba a desmayarse o morir, entonces (y sólo entonces), el Banco Central Europeo le prestaba dinero al Estado, es decir, le compraba deuda pública para que continuara viviendo, a fin de que la banca privada, como sanguijuela, pudiera continuar chupándole la sangre (es decir, su dinero).
Este entramado, en el que el BCE da dinero a la banca privada a unos intereses bajísimos, se justifica con el argumento de que así se garantiza el crédito necesario para las familias y para las empresas medianas y pequeñas (que crean la mayoría de puestos de trabajo). Pero el crédito ni está ni se le espera. En realidad, a pesar de que el BCE ha dado desde diciembre de 2011 más de un billón de euros (sí, un billón de euros) a la banca privada (la mitad de este billón fue a la banca privada española e italiana), el crédito continúa escaso, pues la banca tenía otras inversiones (como comprar deuda pública) mucho más rentables que la de ofrecer crédito.
Cualquier persona normal y corriente se preguntará, ¿por qué el BCE no prestó este dinero a los Estados de la Eurozona en lugar de prestarlo a la banca para poder financiarse sin necesidad de pagar unos intereses tan elevados a la banca privada? Por extraño que parezca, nadie en la estructura de poder que gobierna la Eurozona se planteó, hasta hace muy poco, esta pregunta. Y ello, como resultado de estar imbuidos en el dogma neoliberal, que es la ideología promovida por el capital financiero, es decir, por la banca (además de las compañías de seguro, fondos de alto riesgo y un largo etcétera).
Si el BCE hubiera prestado el dinero al Estado español, en lugar de éste tener que pedirlo a la banca privada, el Estado hubiera ahorrado muchísimo dinero. El Estado, en lugar de pagar unos intereses al 6%, hubiera pagado al 1% (como pagan los bancos para obtener dinero del BCE), ahorrándose muchísimo, pero muchísimo dinero, sin que hubiera aparecido el problema de la deuda pública, y sin que se hubiera necesitado hacer ningún recorte de gasto público. Hoy, uno de cada cuatro euros que el Estado se gasta va para pagar su deuda pública, predominantemente a los bancos. Si hubiera recibido dinero directamente del BCE no habría habido ninguna necesidad de hacer recortes.
El economista Eduardo Garzón ha calculado (en su artículo “Situación de las arcas públicas si el estado español no pagara intereses de deuda pública”) lo que el Estado español tendría como deuda pública (desde 1989 a 2011) si hubiera tenido un Banco Central que le hubiera prestado dinero al 1% de interés, sin tener que recurrir a la banca privada pagando los elevadísimos intereses que ha pagado. Pues bien, la deuda pública sería hoy un 14% del PIB (sí, ha leído bien, un 14%) en lugar de un 90%. Este es el enorme coste al Estado español de haber tenido el sistema de gobernanza del euro tal como ahora existe, sistema de gobernanza que se diseñó para optimizar los intereses de la banca a costa de los intereses de la población y de su Estado. Hoy España, incluyendo Catalunya, no tendría los problemas que tiene si hubiera tenido un Banco Central propio digno de su nombre, o hubiera tenido un Banco Central Europeo que hubiera sido un Banco Central.
Las injusticias del sistema actual
El sistema de gobierno del euro es, además de sumamente ineficiente, profundamente injusto, pues está originando un proceso redistributivo enormemente regresivo en el que la gran mayoría de la población está pagando con impuestos el pago de los intereses de la deuda pública del Estado, y con ello está transfiriendo a los súper ricos (que compran los bonos a través de los bancos) dinero para pagarles lo que el Estado les debe al haber comprado deuda pública. Esta transferencia de dinero se realiza también a nivel de la Eurozona, de manera que los países que tienen que pagar intereses de la deuda más altos (los países del Sur) los pagan a los bancos del Norte (que han invertido cantidades muy significativas de su capital en comprar deuda pública de tales países que generan unos intereses exuberantes, alcanzando unos beneficios estratosféricos). Alemania tiene 200.000 millones de euros en tal tipo de inversiones en España. En realidad, los famosos 100.000 millones de euros que la Unión Europea puso al alcance de España para “salvar sus bancos” era, en realidad, dinero (aprobado por el Parlamento Alemán) para salvar a los bancos alemanes (tal como han reconocido varios economistas asesores del gobierno alemán) que estaban con el agua al cuello debido a la deuda pública y privada española, ya que tenían pánico a que no les pudieran pagar. Será el pueblo español el que pagará los 40.000 millones que el Estado ha pedido para pagar tal deuda, situación que es profundamente injusta. Si después de leer este artículo usted, lector, no está indignado, es señal de que, o bien es usted parte del problema o es que no me he explicado bien. En este caso, le aconsejo lea el libro de Juan Torres y yo, Los Amos del Mundo. Las armas del terrorismo financiero donde expandimos lo que brevemente presento en este artículo. Pero créame que hay causas para estar más que indignado. Hoy se está desmantelando el escasamente financiado Estado del bienestar en España, incluyendo en Catalunya, para que los bancos puedan comprar su deuda pública, la cual consiguieron diseñando un sistema en que sus beneficios, que afectan a un sector superminoritario (lo que los indignados estadounidenses Occupy Wall Street movement llaman el 1%) se realice a costa de la miseria de todos los demás. Así de claro. Léase el libro y lo verá.

Llegeix-lo al diari Público

dimarts, 30 d’octubre de 2012

RACIONALITZAR + OPTIMITZAR = TANCAR OFICINES



Oficina de la Via Laietana de Barcelona, antiga seu central de la Caixa.
Segons el diccionari la paraula racionalitzar vol dir: Fer racional, es a dir, dotar alguna cosa de raó.
I optimitzar: Optimar. Dissenyar o modificar (un sistema o un programa informàtic) per tal d’obtenir-ne la màxima eficiència.   
A Amposta tanca l’oficina de la Caixa del carrer Amèrica núm. 2 i s’integrarà a l’oficina 720 de l’avinguda de Catalunya núm. 28. Això és el que anomena la Caixa racionalitzar i optimitzar.
La carta que s’ha enviat dies enrere comença així:

Ens posem en contacte amb vostè per a comunicar-li que a CaixaBank amb finalitzat amb èxit el procés d’integració de Banca Cívica, cosa que reforça el nostre lideratge al mercat espanyol.
Aquest procés també implica racionalitzar la nostra presència territorial i optimitzar el servei que li oferim, adequant-los a la nova realitat del mercat.


Com es pot comprovar s’ha acabat (fins i tot per a CaixaBank –digueu-li la Caixa si voleu-) els anys de les vaques magres quan tot eren flors i violes. No sé si productes com les primes úniques o les cèdules hipotecaries han tingut que veure en la caiguda de prestigi d’una entitat financera (pionera a Catalunya i Balears primer i a la resta d’Espanya després) que, tot i ser caixa d’estalvis competia de tu a tu amb les bancs més poderosos. La Caixa va ser emblema de Catalunya. La societat catalana difícilment es pot imaginar un país sense la Caixa.
Però com ha passat amb la resta d’entitats financeres, la bombolla immobiliària li ha acabat passant factura.
Fa anys la Caixa va començar un procés d’obertura de noves sucursals. Era igual que la presència a una determinada ciutat ja fos de lideratge, per a buscar la màxima competitivitats calia obrir més oficines. Amposta encara en té, en aquest moments 5: Mercat, Alcalde Palau (antiga Caixa de Barcelona), Catalunya, la Ràpita i Amèrica.
Quantes en quedaran a partir del dia 21 de novembre –la data que segons l’escrit ha de tancar l’oficina del carrer Amèrica? Perquè tampoc té sentit conservar la de l’Alcalde Palau (de totes formes sobre aquest punt no he sentit a dir res)
Imagino que el tancament significarà prejubilacions i trasllats i s’unirà a la resta d’entitats que han tancat sucursals ens els darrers anys: Caixa de Manresa, BBVA, Caixa de Terrassa, Caixa de Tarragona, Caixa de Catalunya (no sé si me’n deixo alguna més)
Per molt que es vulgui dir que el pitjor de la crisi financera ja ha acabat, res fa sospitar que pugui ser així. La setmana passada se’ns anunciava l’augment de l’atur tant a Catalunya com a Espanya i tots els indicadors fan preveure que encara haurem de patir durant molt de temps la destrucció d’ocupació, les retallades i la pèrdua de drets tan individuals com col·lectius.    

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 30-10-2012

El vehicles que fan càrrega i descàrega, en lloc de mirar de fer-ho evitant les màximes molèsties possibles, realitzen les seves tasques sense importar-los gaire la resta de la gent. 
Com es pot veure a la foto, el camió groc està parat literalment al mig del carrer (fixeu-vos en el turisme que ha de girar cap a la dreta per a poder-se incorporar a l'avinguda de Catalunya)

Objectiu: destruir el PSC (un article de Jaume Reixach, director del Triangle)


Hi ha un fil conductor que, des dels temps de José María Aznar i Jordi Pujol, uneix el PP i CiU: acabar amb el PSOE i, en especial, el PSC, bastió tradicional de l'esquerra peninsular. Aquest pròxim 25-N estan a punt d'aconseguir l'objectiu, si hem de fer cas de les enquestes que publiquen els mitjans de comunicació. Allò important ja no és si CiU treu o no la majoria absoluta. En el fons, és igual si ERC puja o el PP baixa. Allò substancial -i així s'encarreguen de subratllar-ho amb indissimulada alegria els "analistes de guàrdia" del "sometent mediàtic"- és l'enfonsament del PSC.

Per què aquest odi contra el PSC? Per què babegen de satisfacció els nacionalistes -ja siguin de CiU o ERC- davant l'anunciada ensulsiada dels socialistes el 25-N? Per què aquesta ràbia contra els "sociates", els "progres" i els "sindicalistos"? És evident, i jo sóc el primer en criticar-ho, que el PSOE i el PSC han comès molts errors en la seva gestió de govern i han fet moltes promeses electorals que després no han complert. Però també PP i CiU han ensarronat reiteradament la ciutadania. És evident, i jo sóc el primer en denunciar-ho, que el PSOE i el PSC han caigut en la temptació de la corrupció, però és indubtable que, en aquest aspecte, el PP i CiU són els campions.

Rascant a fons, darrera l'"alegria" per l'enfonsament de les expectatives electorals del PSC hi ha un component fastigosament classista. La majoria de regidors, alcaldes, diputats i dirigents socialistes tenen un origen senzill. Gràcies a la seva dedicació a la política molts d'ells han pogut assolir un "status" social de classe mitjana -condició inherent als "catalans de pota negra"- i gràcies al suport que han rebut a les urnes han pogut exercir el poder democràtic i administrar els pressupostos públics. El paradigma que concentra aquesta "tírria classista" és José Montilla, el "xarnego" de Cornellà que, tot i parlar malament el català fabrià, va arribar a president de la Generalitat i que té una casa a Sant Just Desvern. Anatema!

Ja veurem com i on acaba el "viatge a Ítaca" del president Artur Mas, però m'ensumo -i no sóc l'únic- que el "coitus interruptus" serà dels que fan mal i que, tard o d'hora, PP i CiU es posaran d'acord en el "model fiscal". Mentrestant, les retallades dels serveis públics i el desmantellament de l'Estat del Benestar (en això, PP i CiU també van plegats) estan provocant una situació d'emergència social sense precedents en la nostra memòria col·lectiva. I el 2013 serà molt pitjor. En aquest context, i com passa a tots els països de la Unió Europea, l'alternativa és una esquerra forta i estructurada, com la que representa a Catalunya el PSC. Per això, l'objectiu prioritari de la dreta (ja sigui a través de "La Vanguardia" o l'"ABC") és matxacar i matxacar els socialistes, "menjar-los la moral", presentar-los com a perdedors "avant la lettre" i marejar-los amb confusos debats identitaris cercant la seva divisió i dispersió.

Les coses són molt clares. Dret a decidir? Sí, sempre i en tot moment, sobre tot allò que tingui transcendència pública, a la suïssa. Referèndum sobre la independència? Oi tant! Amb les idees i les posicions ben definides, sense subterfugis ni sobreentesos. Però jo també demano un referèndum, com proposen els sindicats, sobre les retallades; o sobre el conreu de transgènics, com demanen els ecologistes; o sobre la marina de luxe del Port Vell, com demanen els veïns de la Barceloneta; o sobre la MAT, com reclamen les comarques gironines.

M'entristeix que molts independentistes -de manera conscient o inconscient- siguin tan babaus que facin el joc a la dreta en la seva "croada" contra els "dimonis" socialistes. De debò creuen que a la pròxima legislatura hi haurà un govern de coalició CiU-ERC-ICV que posarà la directa cap a la independència? Quina alternativa al PP hi ha al País Valencià que no passi per un pacte PSPV-Compromís-EUPV? Quina alternativa al PP hi ha a les Illes Balears que no passi per un pacte PSIB-PSM-EU? ERC no va "tocar poder" fins que els "xarnegos" del PSC van fer el Tripartit... i bé que se'n van aprofitar per enfortir les seves estructures. En canvi, CiU, a més de destruir el PSC, té com a segon objectiu "fagocitar" ERC (com demostren els casos de Joan Hortalà, Àngel Colom, Pilar Rahola, Joan Carretero...).
 
Podeu llegir-lo del Triangle

dilluns, 29 d’octubre de 2012

NO M’AGRADA EL PP




El proper 25 de novembre hi ha eleccions a Catalunya. Quan encara falta pràcticament un mes per a votar, és segura la victòria de CiU (falta saber si per majoria absoluta o no) i sembla que també l’enfonsament del PSC (al menys així ho indiquen totes les enquestes d’opinió que s’han fet fins ara)
Els altes partits somien treure els resultats més dignes possibles. ERC espera recuperar-se amb un únic discurs. ICV-EUA, tot i no se independentistes, s’han aferrat al dret a decidir i criticar les retallades de CiU i el PP a la seva.
Els populars han iniciat una campanya per a voler-nos fer creure que els agrada Catalunya. Fis ara han fet dos vídeos on es poden veure alguns càrrecs del partit: des de Rajoy a González Pons, passant per la Cospedal i l’Ana Botella. Curiosament no hi és el president de la FAES José Maria Aznar; no sé si serà perquè s’ha gravat aquests dies que ha estat ingressat per culpa d’una gastroenteritis o perquè la presència d’un personatge així seria del tot contraproduent per al interessos del partit i beneficiós per als qui aspiren que Catalunya pugui esdevenir un nou estat d’Europa.



M’he mirat els vídeos i hi ha coses que m’han cridat l’atenció, com per exemple que ara, de sobte, a tots els peperos els agradi Catalunya (al menys els que hi surten) en un atac d’hipocresia col·lectiva. Resulta ser que els fills de Rajoy són catalans, que Javier Arenas va viure a Catalunya, que la Maria Dolores té molts amics aquí. González Pons (a que sé li nota que practica poc el valencià) parla de les bones relacions de veïnatge entre catalans i valencians i a la Botella sé li nota que no sap que dir; potser no dir molt que posar la pota, encara que com està enregistrat, sempre s’hauria pogut suprimir.
Però a mi no m’agraden els del PP, què voleu que us digui...

No m’agraden:

PERQUÈ MAI HAN CONDENAT LA DICTADURA FRANQUISTA NI HAN ADMÈS QUE FRANCO ERA UN DICTADOR.

PERQUÈ VAN INTERPOSAR RECURS D’INCOSTITUCIONALITAT CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA QUE VA PROMOURE PASQUAL MARAGALL.

PERQUÈ SEMPRE S’HAN OPOSAT QUE EL NOSTRE IDIOMA, EL CATALÀ, PREDOMINI A LA NOSTRA TERRA, CATALUNYA, COM PER EXEMPLE QUAN NO VOLEN QUE SIGUI VINCULAR A LES ESCOLES.

PERQUÈ ESTAVEN A FAVOR DEL PLA HIDROLÒGIC NACIONAL I VOLIEN FER EL TRANSVASSAMENT DE L’EBRE EN CONTRA DE LA VOLUNTAD MAJORITÀRIADEL TERRITORI.

PERQUÈ SEMPRE HAN POSAT PALS A LES RODES EN TOT ALLÒ QUE SIGNIFIQUI PROGRÈS PER AL NOSTRE PAÍS: CORREDOR DEL MEDITERRANI, CONNEXIÓ DE L’AVE AMB L’AEROPORT DEL PRAT.

PERQUÈ SEMPRE HAN PRIORITZAT ALTRES TERRITORIS EN DETRIMENT DE CATALUNYA.
NO M’AGRADEN PERQUÈ ELS TROBO HIPÒCRITES I SOVINT S’HAN VOLGUT BENEFICIAR FENT CAMPANYES EN CONTRA DE CATALUNYA EN DIFERNTS COMUNITATS COM L’ARAGÓ, VALÈNCIA, ANDALUSIA...

PERQUÈ ELS SEUS INTERESSOS MAI SERAN ELS NOSTRES. 
Per tant, diguin el que diguin i facin el que facin d’aquí fins el dia 23 (el darrer dia de la campanya electoral), no els cregueu. Penseu que només ens volen rentar la cara per aconseguir el màxim nombre de vots.

EL DIA 25 VOTEU PER CATALUNYA!!  

Per als qui heu vist els vídeos anteriors, aquí teniu l'antídot:


LES FOTOS DEL DIA 29-10-2012

Sempre que s'apropa l'1 de novembre (Tots Sants), una floristeria del barri col·loca un gran contenidor frigorífic per a posar els crisantems i d'altres flors típiques de l'època a l'espera d'anar-les venen els propers dies.  



UN ARTICLE QUE M'HA ARRIBAT PER A DIFONDRE




Susan George, Coral Bravo y el Frente Cívico Somos Mayoría


Víctor Ríos
                                               Front Cívic de Catalunya



Hace unos días Susan George, destacada investigadora del Transnational Institute y  presidenta de honor de ATTAC (Asociación para la Tasación de las Transferencias Financieras y Ayuda a la Ciudadanía),  declaraba en una entrevista publicada en un diario levantino: “creo que los griegos y los españoles son como ratas de laboratorio para ver qué nivel de castigo y sufrimiento puede ser aceptado por esta sociedad sin que la gente se rebele. Eso puede alentar al fascismo.” Y a la pregunta de ante ello, ¿qué pueden hacer los ciudadanos españoles?, respondía de este modo: “Unirse. Unirse los estudiantes, los parados, los jubilados, los trabajadores, los sindicalistas, los agricultores… Todo el mundo ha de unirse contra esta realidad. Porque la clase de Davos, que es la que gobierna por ellos, está muy unida.”[1]

Ratas de laboratorio. Así titulaba ayer Coral Bravo, filóloga y miembro de la Asociación Europa Laica, su columna de opinión Retazos en el periódico digital El Plural, tomando como referencia la citada entrevista. Y de su glosa de las opiniones de la pensadora y escritora francesa, extraigo este párrafo: ¿Hasta qué y cuánto seremos capaces de soportar? George afirma que la única solución posible es la unión de los españoles. Y, en efecto, es la unión en bloque de toda la sociedad la única salida posible al fascismo político y económico que está acabando con las democracias europeas y con todo lo que los españoles habíamos conseguido desde el final del franquismo. La repulsa conjunta e implacable de todo recorte y toda medida injusta que atente contra nuestro sistema democrático; la repulsa activa de los abusos y las indecencias con que nos acometen en nombre de una crisis prefabricada.”[2]

Ignoro si Susan George conoce la reciente conformación del Frente Cívico Somos Mayoría, y si Coral Bravo se ha apuntado a participar e impulsar este Frente ciudadano. Pero sí puedo aseverar que lo que ambas afirman es precisamente lo que nos proponemos quienes hemos decidido arrimar el hombro a la constitución de este Frente Cívico que va creciendo y extendiéndose día a día. En efecto, la unión en bloque de prácticamente todos para denunciar este estado de cosas, sus causas y sus responsables es la única salida. Sí, al decir de prácticamente todos quiero decir de este 99 por ciento que da sentido a afirmar que Somos Mayoría. Pues eso somos los obligados a comer peor para intentar pagar el alquiler o la hipoteca, los parados y trabajadores precarios, los estudiantes sin futuro laboral aquí, los empleados públicos recortados, los pensionistas que han de pagar por sus medicamentos, perjudicados todos por la nueva reforma laboral contra el Trabajo perpetrada en febrero de este año mediante el Real - ¡y tan real!- Decreto-Ley de medidas urgentes para la reforma del mercado laboral. Una reforma que bien puede considerarse el fin del derecho del trabajo y el nacimiento del derecho del emprendedor, como reza el título de una parte del excelente libro de Adoración Guamán y Héctor Illueca: El huracán neoliberal. Una reforma laboral contra el Trabajo, que el Front Cívic de Catalunya presentará en un acto mañana sábado 27 en Barcelona, con la presencia de Héctor Illueca[3]. Si abrimos los ojos a la realidad, veremos que sí Somos Mayoría. Y si despertamos y actuamos unidos como tal mayoría, las cosas no seguirán por el mismo camino. Como piensan y sienten Susan George, Coral Bravo, y con ellas, un número cada vez mayor de personas hartas de recortes, de mentiras y de manipulaciones por parte de estos ínfimos -y su corte de aduladores- que nos quieren dejar sin nada para acaparar ellos todo.

A ti, que estas leyendo estas líneas, y que te preguntas quienes somos los del Frente Cívico y por qué adoptamos el lema de Somos Mayoría podíamos responderte parafraseando la presentación de la web norteamericana We are the 99 percent,[4] auspiciada por miembros del movimiento Occupy Wall Street: "¿Quiénes somos? Bueno, ¿quién eres? Si estás leyendo esto, hay un 99 por ciento de posibilidades de que seas uno de nosotros.”

Barcelona, 26 de octubre de 2012


[1] Para leer la entrevista completa a Susan George: http://idh.uv.es/PDF/Entrevista%20Susan%20George.%20Levante%20EMV.pdf
[2] La columna de Coral Bravo puede leerse íntegramente aquí:
[4] La dirección electrónica de esta página es: http://wearethe99percent.tumblr.com/

diumenge, 28 d’octubre de 2012

M’AGRADA EL BARÇA DE TITO




Tito Vilanova no assolirà el rècord de Guardiola de guanyar 6 títols en un any, ja que la súpercopa espanyola la va perdre a les primeres de canvi contra el Madrid. Però sinó recordo malament el Barça de Guardiola no van guanyar-la fins al cal d’un any de jugar junts, ja que l’equip venia de no guanyar res la temporada anterior.
Aquest títol, segurament, és el menys important de la temporada. Malgrat aquest petit contratemps, el començament de la temporada porta camí de batre altres rècords: 22 punts a la lliga de 24 possibles (7 partits guanyats i un d’empatat), tres de tres a la lliga de campions... Algú en dóna més?
Ja sé que alguns partits s’han guanyat sofrint: Sevilla, Corunya, a casa contra el Cèltic... I què, però si de guanyar es tracta, el Barça els va acabar guanyant i això diu molt de l’esperit de lluita dels jugadors del planter.
Ara voldria fer una pregunta que no té resposta: Hauria patit tant el Barça si haguessin jugat Puyol i Piqué o sempre un dels dos? El capità Carles Puyol dóna molta confiança i seguretat a l’equip i encara ara, és un jugador imprescindible per al Barça. Només la mala sort de les lesions (fractura de pòmul i braç) l’han deixat a la grada més partits dels que ha jugat.
I ara anem on volia arribar. A tot aquest contra temps sé li han de sumar les lesions de Alves, Abidal, Thiago Alcàntara, Alexis Sánchez, Cuenca, etc.; o la expulsió de Mascherano. No obstant això el jugadors de la cantera que les han substituït el jugadors que no han pogut saltar al camp, ho han fet de forma extraordinària.
Montoya ha demostrat que pot ser un dels millors laterals drets del país; de fet ja ha és internacional sub-23 amb la selecció espanyola. Quan Tito va decidir que jugues Marc Bartra contra el Cèltic, aquest fa ver un partit extraordinari i va demostrar que té fusta de central i que pot ser el recanvi natural de Carles Puyol quan aquest decideixi penjar les botes.
Encara hi ha un altre jugador a qui no he mencionat i que penso que també pot arribar lluny. Em refereixo a Cristian Tello.
Sovint em pregunto que deuen pensar (i no diuen) els aficionats d’altres equips d’Espanya i del món quan veuen jugar al Barça de la forma que juga i guanyar partits i títols amb 8 i 9 jugadors fets al planter. Fixeu-vos que per una vegada m’he deixat de nomenar els millors i de tots, els millor del món o, perquè no dir-ho tres jugadors de la pedrera que bé poden estar entre els 5 millors del món en la actualitat.
Però el bonic és que puguin tenir recanvi. Substituir a Messi serà impossible, al menys a curt termini, però a Xavi, Iniesta, Busquets, Cesc (feliçment recuperat) i Pedro, potser no tant.
L’arribada de Neymar, segurament per a la temporada que ve, culminarà un planter de somni. De vegades penso que si no serà, fins i tot, contraproduent que recali al Barça. Assumirà el rol de estar pel darrere de Messi? Caldrà veure-ho.
El model Barça s’ha posat de moda al món i ja hi ha equips que miren d’imitar-lo. Els equips grans sospiren per contractar Guardiola quan aquest vulgui tornar a entrenar i altres com el Manchester City han fitxat a cop de talonari un directiu com Ferran Soriano y ara un tècnic com Txiqui Beguiristain. S’hauria d’haver patentat el model i cobrar drets per imitar-lo.
I tot això amb un entrenador que també és de casa. Tito Vilanova ha demostrat ser un alumne avantatjat de Guardiola que, a la vegada, va posar en pràctica tot el saber de Cruyff.
Algú en dóna més?

VISCA EL BARÇA!!    

CLOENDA DE LES JORNADES D'ECONOMIA DEL MONTSIÀ (Fotos II)

















LES FOTOS DEL DIA 28-10-2012. ELS EFECTES DE LA VENTADA D'AHIR A AMPOSTA



Arbres arrancats a la plaça de la Castellania d'Amposta. 
La combinació de l'aigua de la pluja que deixa el sòl tou i el vent, és contraproduent. 








 

InteliCiència Col•lectiva (jornada de clausura)




Si parléssim en termes taurins, caldria dir que els ponents de la darrera jornada eren 4 primeres espases. Passem a presentar-los:

ARCADI OLIVERES. Doctor en Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Catalunya i president de Justícia i Pau.

NATXO TARRÉS. Cantant del popular grup de rock Gossos.

JOAN ANTONI MELÉ. Directiu de la banca ètica i sostenible Triodos Bank i escriptor.

SANTI LÓPEZ-VILLA. Encarregat del Fòrum del Talent del Montsià, coach i escriptor.

Voler explicar el que es va dir, donaria quasi per a fer un llibre, per tant, penso, que abans de escriure algun disbarat, millor que veiéssiu per vosaltres mateixos sobre de que anaven les jornades. Les intervencions que veureu dels diferents ponents estan extretes de YouTube i encara que no siguin les que van fer ahir, bé us podeu fer una idea força aproximada. 

http://jornadesmontsiaactiu.wordpress.com/

Vídeo de presentació de les jornades. 


Natxo Tarrés:



Arcadi Oliveras:


Joan Antoni Melé:  


Santi López-Villa: 



Un acte similar a Vilanova del Camí fa uns mesos:


Com a cloenda de la cloenda es van fer exercicis pràctics pera fer més entenedor l'objectiu de les jornades. 


dissabte, 27 d’octubre de 2012

DIETA VEGETARIANA




Entre brots verds i fruita, sembla ser que els nostres governants estan capficats que ens tornéssim vegetarians.
Quan a penes havíem entrat de ple en la crisi, quan a Espanya encara governava un tal José Luis Rodríguez Zapatero al cap davant d’un bon grapat de socialistes, el president va dir que gràcies a les mesures econòmiques que s’aplicaven ja es començaven a veure els primers brots verds, tot referint-se a que el país començava a sortir de la crisi.
D’allò ja fa anys, no recordo quans però als menys 3.
Però el més dur estava per arribar. Al maig del 2010 el govern de Zapatero començava a aplicar les primeres mesures d’austeritat com per exemple la primera retallada de sous als funcionaris i el projecte d’endarreriment de l’edat obligatòria de jubilació que passaria del 65 al 67 anys.
Aquesta setmana el Borbó ha estat de viatge a la Índia. Quan ho vaig saber vaig pensar en aquell acudit que s’explicava quan el president del govern era Felípe González i el Ministre d’Afers Exteriors un tal Fernando Morán. Durant el seu discurs, el Borbó va dir que les mesures econòmiques que aplicava l’actualgovern de Rajoy començaven a donar els primer fruits.
Per aquells que no ho sàpiguen, els discursos que pronuncia el Rei no els escriu ell, sinó algú proper al govern de l’estat i que, evidentment, estan en consonància amb la ideologia política del partit que governa en aquells oments. O sigui el PP.   
Al Rei li van donar uns fulls i li van dir: això és el que ha de pronunciar sa majestat en el discurs del sopar de gal·la amb el president de la Índia. Per cert, algú sap com es diu el president de la Índia (és que encara estic pensant amb el acudit de Morán)
Però n’hi havia brots verd llavors ni es veuen ara els fruits derivats de les polítiques peperes. Si us he de dir el que penso és que, ara mateix, estem vivint els moments més durs de la crisi financera. I no ho dic perquè si, sinó per que les xifres oficials així ho indiquen.
Des de l’entrada en vigor de la reforma laboral (aquella reforma que segons el PP havia de servir per a crear llocs de treball) s’han creat més expedients de regulació d’ocupació (ERO’s) que mai o el que és el mateix, més acomiadaments que mai.
Segons la darrera Enquesta de Població Activa (l’EPA) que es va fer pública el passat divendres, a Espanya la taxa d’aturats que busquen feina ja és del 25 %, o sigui 1 de 4 persones en edat de treballar i que pot treballar, no treballa (al menys que ho faci a l’economia submergida i que no ho digui), mentre que a Catalunya és del 22,5 %.
La dieta vegetariana és la que es veuen obligats a portar moltes famílies que ja no tenen per a carn ni peix. Recordo que fa uns anys, en un dels traspassos de la fruiteria que hi ha tot just als baixos de l’edifici on visc, la qui traspassava el negoci li va dir a qui l’agafava: Sobre tot, quan arribi a final de mes, que no hi faltin ni ous ni patates. Fer una truita de patates sempre és una alternativa per a posar al plat.
Ara m’imagino que la propietària mira de tenir-ne sempre, ja sigui final de mes o principis. I moltes famílies, directament, acudeixen als serveis socials del municipi a la recerca del menjar per a cobrir les necessitats bàsiques.
Per tant, ni brots verds ni fruits ni res que sé li aparegui... El panorama cada dia que passa és més desolador...  

 Per cert, us havia deixat intrigat amb l'acudit de Fernando Morán? 

Els Reis d'Espanya anaven de viatge oficial a la Índia (com aquests dies), però en contra del que és habitual, no viatjava amb ells els ministre d'Afers Exteriors per un problema de salut. Quan ja eren a l'avió el Rei li va preguntar a la Reina: Sofia, sap com es diu el president de la Índia? Ni idea -li respongué la Reina- Total que el Rei li demana al telegrafista que li fes arribar un missatge al ministre amb la següent pregunta:
Coneix el senyor ministre el nom del president de la Índia? 
Al cap d'uns moments reben la resposta:
Sí. 
El Rei, una mica confós per breu resposta, ordena enviar-ne un altre:
Sí i què més? 
Morán respon: 
Sí, Majestat!!   

CLOENDA DE LES JORNADES D'ECONOMIA DEL MONTSIÀ (Fotos I)