diumenge, 6 de gener del 2013

LA NECESSÀRIA REFORMA DE L’ADMINISTRACIÓ

Dijous passat, Antonio Argandoña, professor d’IESE, càtedra la Caixa, publicava un article al Periódico de Catalunya amb el títol de “Idees per a reformar l’Administració”.
L’article, que era un suport implícit als funcionaris (cosa que en aquests temps s’agraeix) parlava del foment de l’ús de les noves tecnologies així com d’altres mesures, com per exemple la mobilitat. He de dir que, bàsicament hi estic d’acord, però caldria puntualitzar algunes coses.
Ningú coneix millor casa seva que un mateix. Com a funcionari de l’AEAT conec con funciona l’atenció a l’usuari de la meva Administració i, d’alguna manera, com funcionen les que tenen seu a Tortosa, més pel que diuen els ciutadans que no per experiència pròpia.
L’AEAT (abans Hisenda) va ser pionera en l’ús de les noves tecnologies. I, des del meu punt de vista, aquest fet no és casualitat. Per a què un estat funcioni correctament, es a dir, pugui donar al seus súbdits tot allò que aquest demanden, ha de tenir una administració tributària eficient, es a dir, que pugui recaptar el màxim possible d’acord amb allò que estableixin les lleis tributàries.
Quan l’any 1986 vaig entrar a l’administració, els sistemes informàtics eren incipients. Només el departament d’informàtica gaudia de terminals per a gravar tot tipus de declaracions. Va haver un moment que entre els 3 gravadors que tenia la secció havien de gravar les 60.000 declaracions de renda que es presentaven al territori. A part, tota la resta de declaracions (IVA, Societats, IRPF...) Les úniques que no es gravaven eren les que es presentaven als bancs.
Posteriorment van repartir uns pocs terminals per les altres seccions, com per exemple per a poder gravar les altes, baixes i modificacions de Llicència Fiscal. No va ser fins a principis dels anys 90 quan ja hi va haver un terminal per treballador. Recordo que en aquell temps, el diari el País va publicar una comparativa sobre el que invertien en noves tecnologies els diferents ministeris. El d’Hisenda era, de lluny, el que més invertia en equips i derivats informàtics.
En tots aquests anys mai s’ha deixat d’innovar i no només de portes cap endins, sinó que també s’ha pensat en l’usuari per a que pugui realitzar tots els tràmits d’una manera molt més còmoda i evitar desplaçaments necessaris.
Des de la web de l’Agència Tributària es poden realitzar tots els tràmits que, a priori, puguin necessitar els ciutadans. Només per aquelles coses concretes i que s’hagin de parlar de tu a tu, s’hauria d’acudir a una oficina administrativa per a parlar-ho amb el funcionari de torn. Això sí, la majoria d’aquests tràmits s’han de fer amb el corresponent certificat d’usuari o el DNI electrònic.
Però a la pràctica només uns quants són autosuficients. De vegades ni les societats que haurien de tenir gent capacitada per a resoldre qualsevol eventualitat, saben fer un ús adequat dels mitjans dels que disposen.
I amb tots aquest mecanismes encara no n’hi hagués prou, l’Agència Tributària subscriu convenis de col·laboració amb tots aquells organismes que precisen de les dades tributàries del ciutadà a l’hora de concedir-los prestacions, ajuts, etc. Sempre dintre del marc de la confidencialitat i la legalitat vigent  seguint les normes l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Ara bé, aquets convenis no sempre són  tan efectius que caldria. Qui signa els convenis son els responsables de les diferents administracions, però qui els té que aplicar són els funcionaris que presten l’atenció als ciutadans. Sovint, innecessàriament, es fa desplaçar al ciutadà fins les oficines de l’Agència Tributària per a buscar un certificat quan no seria necessari fer-ho.
I encara més. Ara fa dos anys es va iniciar una campanya per a que totes les entitats jurídiques disposessin de certificat d’usuari de forma obligatòria per a evitar així l’ús innecessari del paper; és el que s’anomena NEO (Notificacions Electròniques Obligatòries) Quan a una societat sé l’inclou al NEO, deixa de rebre notificacions en paper y tots els tràmits els haurà de fer per mig d’Internet. La inclusió al NEO és un arma de doble fil. Per un costat, com he explicat, serveix per agilitzar tràmits, però per l’altre serveix per a que l’Agència Tributària posi al dia els seus fitxers i, a la pràctica sigui molt més fàcil localitzar a les societats que s’havien amagat del fisc.    
En contraposició a l’agilització que pretén l’AEAT, tenim els jutjats on els caos existent no és només una sensació, sinó una realitat. Si amb la implantació de les taxes judicials, Gallardón, es va proposar dissuadir a molts ciutadans recórrer a la Justícia, és possible que en un temps que estimo llarg, pugui baixar el volum de feina, però l’efecte no serà immediat perquè l’acumulació de casos és tan gran, que es trigarà molt a arribar a una solució que mai serà la ideal. Justícia encara usa massa el paper. El casos més complexos ocupen armaris de lligalls. Recordo un cas que fa uns anys va tenir molta transcendència al nostre territori del qual, la Inspecció de Tarragona n’havia d’obtenir còpia de tota la documentació. Una persona d’aquell departament s’havia de desplaçar periòdicament per a fer fotocòpies de tots els documents. Quan va acabar un armari li van dir que encara en tenia un altre. El lligalls anaven, com és lògic, numerats: 1, 2, 3, etc. Però va arribar un moment en que el jutjat va declarar el secret de sumari i a partir d’aquell moment, van haver de canviar el criteri numèric: annex al lligall 1, annex al lligall 2 i així successivament. Crec recordar que al final es va desistir d’obtenir còpies de tot.
Imagino que a hores d’ara encara segueix tot igual.