diumenge, 31 de març del 2013

LA IMPORTÀNCIA DEL PREFIX




Dimarts passat el Periódico titulava en portada: Irresponsables, al referir-se a l’actitud de la UE cap a Xipre. Acte seguit jo vaig pensar: incompetents.
Certament alguns prefix, sobre tot els començats per la lletra i, signifiquen tot el contrari: Irresponsables tot al contrari que responsables; incompetents tot el contrari que competents.
I és que la crisi ens ha portat a situacions que ens haurien paregut total ment inversemblants només fa uns quants anys. La llista d’adjectius contraris al que hauria de ser, em sembla que és inacabable:
Desgovern. Quan no hi ha govern. Certament hi ha governs legítims, tan a Espanya com a Catalunya, però actuen d’esquena al seu poble incomplint programes i beneficiant a les classes més benestants.
Il·lògic. Que s’aparta de tota lògica. Per a que pugui haver recuperació econòmica s’han d’establir les bases per al creixement i, sobre tot, fomentar l’ocupació dels aturats de llarga durada i els joves. Les polítiques que s’estan aplicant, com la darrera reforma laboral van en camí contrari.
Inhumà. En contra de l’humà. Un bon exemple el tenim en els desnonaments. Cóm es pot permetre que una família perdi la seva casa quan n’hi ha milers de buides i que no es poden vendre?
Despropòsit. La política en general és un cúmul de despropòsits. Sembla que ho fan expressament. Una situació que, personalment, no entenc.
Irrespectuós. Que no es te respecte. Com d’altres cassos anteriors podríem trobar un bon grapat d’exemples. Un? El poc respecte institucional cap els seus votatns que són, a la fi, els que els han posat on estan.
Deslleial. Manca de lleialtat. El PP quan estava a l’oposició predicava una cosa i després, des del govern en fa una totalment diferent. I a sobre els seguirem votant (en aquest cas sí que hi ha lleialtat d’alguns votants cap els seus polítics)
Irracional. Anar en contra de la raó. De tots potser el més greu. Com es diu vulgarment, qualsevol persona amb dos dits de front faria tot el contrari del que estan fent els nostres polítics.
Immoral. Mancat de moral. Els que s’han enriquit a costa dels ciutadans. Els corruptes, els lladres. Casos com el Gürtel fan posar els pèls de punta a la majoria dels ciutadans... I els culpables ni s’immuten. 
País...!!!

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 31-03-2013

L'estat dels nostres parcs. 
L'únic manteniments que se'ls hi fa és segar l'herba i tot i això és fa tard i malament, tal i com es pot observar a la foto del parc del costat de l'avinguda Tarradelles. 
Quan es mor un arbre, no es reposa i les úniques flors que hi ha són les silvestres. 

És crisi o es deixadesa?



18è ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I











La PAH también es ETA

Gerardo Pisarello y Jaume Asens son juristas y miembros del Observatorio de Derechos Económicos, Sociales y Culturales.

No hace falta ser muy perspicaz para predecir que a medida que aumenten los recortes y las situaciones de emergencia social, mayores serán el malestar y la protesta. Sobre todo si estos recortes vienen acompañados, como está ocurriendo, de escándalos sistemáticos de corrupción que reflejan una estrecha connivencia entre el poder político y el poder económico y financiero. El problema es que, junto a estos fenómenos, también crecerá la tendencia a criminalizar dicha protesta. Habrá que prepararse, pues, para ver a los acusados de delitos graves convertidos en airados inquisidores. Para oír severos sermones sobre las líneas rojas que ninguna protesta social puede atravesar. Y para entrar en un escenario en el que, como ya ocurre en Grecia, cualquier protesta incómoda puede hacerse pasar, sin pudor, por violencia, coacción, e incluso terrorismo.
Cuando la portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca, Ada Colau, llamó cínico y criminal al secretario general de la Asociación Española de la Banca, alguien escribió en twitter: “a ver cuánto tardan en batasunizarla”. La incógnita no tardó en despejarse. Bastó con que la PAH anunciara una campaña de señalamiento, no violento pero incisivo, de los diputados que rebajaran los contenidos de su iniciativa legislativa. De inmediato, el runrún criminalizador se activó. Y los ladrones, acorralados, se atrevieron a mezclarse entre la multitud y a gritar, señalando a la PAH: “¡al ladrón, al ladrón!”.
Después de que un grupo de afectados cometiera el crimen intolerable de tocar el timbre de su casa para dejarle una carta con sus reclamos, el diputado del Partido Popular, Esteban González Pons, declaró que se trataba de una práctica delictiva, mafiosa, similar a la que utilizaban “los nazis con los judíos”. A los pocos días, la delegada de Gobierno de Madrid, Cristina Cifuentes, reelaboró la invectiva en clave nacional. Acusó a Colau y a la PAH de haber manifestado su apoyo o afinidad a “grupos proetarras”.
Claro que este intento de “batasunización” de la PAH no se producía en el vacío. Poco antes de las declaraciones de Cifuentes, el columnista de La Razón, Alfonso Merlos, había acusado a la “señorita Colau” de haber pasado a “capitanear una campaña sucia de amenazas, amedrentamiento y acoso puro y duro”, digna “de regímenes autoritarios o totalitarios, de sus esbirros, de quienes como hacían y hacen los batasunos de turno, se dedican al señalamiento de algunos de nuestros dirigentes”. Apelando entonces a un aparato estatal que sabe cercano, Merlos no dudaba en advertir a la portavoz de la PAH de que “como siga ese camino […] la policía le va a recoger los bártulos a usted y a sus lacayos”.
No conviene, pese a todo, escandalizarse por el lenguaje que el grupo Planeta utiliza en estas ocasiones. Las hemerotecas están repletas de artículos en los que el periódico conservador arroja su descalificación favorita a la cabeza de otros adversarios: “La batasunización de Artur Mas”, “La batasunización del PSOE”, etc. Con todo, hay que decir que en la campaña de criminalización preventiva de la PAH no solo han comparecido los miembros de la derecha tradicional. La diputada de UPyD, Rosa Díez, se ha sumado con el pecho henchido al símil nazi. Con evocaciones a Albert Camus y a Primo Levi, ha anunciado que no cederá “ante el chantaje” y que no aceptará “que la ‘democracia asamblearia’ sustituya al voto emitido por los ciudadanos en las urnas”. Y todo ello a pesar de que la PAH consiguió muchos más avales –casi 300.000– que los votos obtenidos por su formación durante las últimas elecciones. Otro afín al supuesto partido regeneracionista español, Fernando Savater, también se ha prestado a utilizar su tribuna mediática para señalar a la PAH. Como tributo a su juventud libertaria, Savater al menos reconoce que los representantes electos “dan a menudo la impresión de formar una casta cerrada sobre sí misma, impermeable a las demandas populares”. Pero eso no le ha parecido suficiente para cargar contra la intolerable impunidad que hasta la ONU y el Tribunal de Luxemburgo han condenado. O contra las amenazas de muerte recibidas por Ada Colau en estos días. Para el filósofo, la prioridad del momento es otra: amonestar, marcar de cerca a quienes, a pesar de su autocontención, se están pareciendo demasiado a “los borrokas”.
Si intentar vincular toda protesta social embarazosa a ETA es un recurso burdo en la mayoría de contextos, en este caso subleva de manera singular. De entrada, porque se utiliza contra una organización que desde un comienzo ha hecho pública su apuesta por la no violencia. En segundo lugar, porque con ello se banaliza la dramática situación de miles de familias desahuciadas que, a pesar de la paciencia exhibida, no han encontrado ninguna respuesta concreta a su situación. Cuando las asociaciones de HIJOS en Argentina decidieron escrachar a los responsables de los crímenes de la dictadura, estos últimos habían sido derrotados. A pesar de las resistencias, existía un entorno institucional y social que, en términos generales, facilitaba la comprensión del mensaje de las víctimas. La diferencia con el caso español es evidente. Aunque el régimen que ha perpetrado la gran estafa de las últimas décadas está cada vez más deslegitimado, conserva espacios decisivos de poder: político, económico, policial y mediático. Y lo utilizará sin miramientos para distorsionar y criminalizar cualquier reclamo que lo incomode demasiado o que amenace sus privilegios. El gran éxito de la PAH ha sido convertir la violencia ejercida contra miles de familias en una impugnación eficaz, socialmente compartida, de la espuria alianza entre política y dinero que la ha hecho posible. Esta acusación, dirigida contra el núcleo del capitalismo financiero-inmobiliario hispano, no podía quedar sin respuesta. De lo que se trata ahora es de convertir esta tosca ofensiva criminalizadora del gobierno en un acicate más para la movilización contra los recortes. Y de mostrar que, aunque no quieran, finalmente se podrá.

dissabte, 30 de març del 2013

FILTRACIÓ DEL POSSIBLE TEXT DE LA CONSULTA SOBIRANISTA



Després de tota la controvèrsia creada entre CiU i els seus socis d’ERC on CiU demana als republicans que donin suport als pressupostos de 2013 a canvi de fixar la data de la consulta sobre la independència de Catalunya, mentre que els republicans exigeixen al govern que fixi la data abans de donar suport a les macroxifres catalanes; fonts de tota solvència i confiança han filtrat el que podria ser el text definitiu que es portarà a aprovació, presumiblement l’any que ve en una data encara per determinar. El redactat seria el següent: 
 
1.-¿Donaria  vostè suport a una hipotètica independència de Catalunya vigilada políticament pel PP i el PSOE i controlada econòmicament per la Unió Europea, sobre tot per l’Alemanya de l’Angela Merkel o de qui governi en cada moment?  
 
2.- Virgencita, Virgencita que me quede como estoy... (*)
 
(*) Com he pogut comprovar tots dos textos signifiquen més o menys el mateix, per tant, si no heu comprés la primera pregunta, voteu l’opció 2. 
 
Si sou castellanoparlants, demaneu que es canviï el model d’escola catalana i no us dóna la gana llegir l’opció 1 perquè està en català, a pesar que porteu 40 anys vivint a Catalunya ni el parleu, ni el llegiu, ni l’escriviu, també podeu votar l’opció 2.
(El darrer paràgraf s’escriurà també en castellano/español para que el puguin entendre el col·lectiu que s’esmenta)  

PER A FER-NOS ENTRAR AL SOLC

Ho hem pogut veure durant aquesta crisi. Sovint se'ns ha dit que la crisi l'hem provocat nosaltres, el nostre consumisme desmesurat. Evidentment no sempre ha estat així. Avui us mostraré dos exples molt gràfics de com ens manipules per a fer-nos creure que els que ells pretenen és bo per a nosaltres. De vedades potser així, però hi ha d'altres interessos amagats.

A la primera foto ens diuen que pujar per les escales és bo. I sense cap mena de dubte ho és, però el que pretenen és estalviar electricitat a costa del pacient. 

 
L'altre exemple és molt més fort. Ens volen dir que pagar l'euro per recepta serà el que "salve" (sostenible diuen ells) els sistema de salut català. Per cert, una nunci que ja no hauria d'estar ja que, recordem-ho, el Tribunal Constitucional ho va abolir i malgrat tot, no l'han tret. 
Recordeu la reacció de CiU quan el Tripartit va voler cobrar l'euro sanitari als combustibles?


Mejor chipriota que preferentista español

Después de diez días con toda la zona euro al borde de un ataque de nervios, el apaño al que se ha llegado para evitar la quiebra de Chipre quizás sea un mal menor, pero adolece del mismo defecto de origen que tenía la fórmula inicialmente impuesta desde Bruselas. Una parte sustancial del saneamiento del hipertrofiado sistema financiero de la isla (el peso de la banca equivale a ocho veces su PIB, cuando lo habitual son tres veces y media) van tener que pagarla los ahorradores mediante una quita nada desdeñable de sus depósitos. Para evitar que el escarnio sea total, se librarán de esa medida quienes tienen en sus cuentas hasta 100.000 euros, que es el tope que los Estados miembro de la Unión Europea se han avenido a garantizar, por lo menos de momento. De todas formas, el principio de que los depósitos son sagrados se ha roto, como antes se rompieron otros de igual o mayor importancia; entre ellos, el de que los jubilados no debían pagar los platos rotos de la crisis económica. En España, sin ir más lejos, ya no hay ninguna certeza de que las pensiones vayan a mantener el poder adquisitivo,una vez que Rajoy, presionado por Alemania, dejó en suspenso el año pasado la ley que establecía su revalorización automática.
Aunque todavía quedan muchos detalles por perfilar, parece que la quita sobre los importes superiores a 100.000 euros alcanzará el 40% en el Banco de Chipre, que tradicionalmente ha sido uno de los preferidos por los hombres de negocios rusos para guardar fondos de dudosa procedencia. Esa circunstancia la han utilizado algunos países para justificar la confiscación indiscriminada de los depósitos, sin importarles que como consecuencia de ello acaben pagando justos por pecadores, y de ahí el rechazo que el rescate ha merecido, no sólo en la isla, sino también fuera de ella. Un rechazo lógico, porque si Chipre funciona igual que una gigantesca lavadora de dinero negro, incluso desde antes de su incorporación a la UE, los dirigentes europeos no tienen derecho a llevarse ahora las manos a la cabeza y menos aún a hurgar en los bolsillos de quienes han acopiado sus ahorros de forma intachable, sólo a base de trabajo.
Así y todo, el destino ha sido más benevolente con los chipriotas que con los miles de españoles que a día de hoy siguen atrapados en ese agujero negro en que se han convertido las preferentes, particularmente las emitidas por las entidades financieras nacionalizadas. La inmensa mayoría de ellos fueron invitados por sus bancos a embarcarse en un producto complejo -cuya comercialización indiscriminada nunca debieron autorizar los reguladores- y que tenía la engañosa apariencia de una imposición a plazo fijo con alta remuneración y sin ningún riesgo. Ahora, esas entidades están en proceso de recapitalización y la UE ha exigido, como condición por su ayuda de 40.000 millones de euros, que los preferentistas no se vayan de rositas y apechuguen con parte del coste. Los de Bankia tendrán que asumir, de entrada, unas pérdidas del 38%; los de NCG Banco, del 43%; los del Banco Gallego, del 60%, y los de Catalunya Banc, del 61%. Además, en ningún caso recibirán dinero contante y sonante, sino acciones, por lo que no son descartables quebrantos aún mayores, sobre todo si deciden desprenderse de ellas inmediatamente después del canje, cuando es previsible que se produzca una avalancha de ventas.

Vicente Clavero

divendres, 29 de març del 2013

LES NOVES PARAULES




La maleïda crisi, a part d’aturats, desnonats, retallats, cabrejats, cremats, indignats, ineptes, irresponsables, etc. també ens ha portat noves paraules que abans no s’usaven i que ara han entrat en força a formar part del nostre lèxic diari.
Quines són aquestes paraules. Mireu, de moment se me'n acudeixen 3: dació, quitança i escrache.

Quan parlem de dació i més concretament de dació en pagament, ens referim a la commutació del deute hipotecari a canvi del pis. Desgraciadament a aquest país la llei és tan permissiva amb els bancs (i tan poc amb la ciutadania)  que quan no es pot pagar la hipoteca, l’entitat financera executa el contracte i es queda amb l’habitatge, però l’altra part (el que tenia la vivenda hipotecada) ha de seguir pagant al banc fins cancel·lar el deute. Ens han hagut de dir d’Europa que hi ha clàusules abusives i que s’ha de ser més tolerant amb els hipotecats. Està clar que el govern del PP, per si mateix, no mourà un dit. Recordem que a darrera hora es va afegir a la resta de grups polítics del Congrés dels Diputats i va votar la ILP que demanava precisament això: la dació en pagament. Però com que després s’havia de desenvolupar una llei que ho establís, fins ara, Mariano Rajoy i companyia encara no han fet ni un sol gest per a evitar l’enorme patiment de moltes famílies. Potser s’hauria de fer el que Ada Colau va suggerir fa unes setmanes a Deltebre: acusar el govern d’homicidi per cada mort produïda a causa dels desnonaments.

Quan es pala de quitança es refereix a aquella part del capital que es teu però que per obra i gràcia del govern o de l’estimada Unió Europea se’n roba. Per què, que no ens enganyi ningú, la quitança és un robatori legal en tota regla. Als xipriotes (que estan fent de conillets d’índia) se’ls hi està fent pagar una part de la crisi quedant-se l’estat una part dels seus estalvis, al menys en els casos d’aquells que més en tenen. Aquí hem pogut viure un cas de quitança en el rescat de les preferents que van posar al mercat la majoria de les entitats financeres amb l’objectiu d’autofinançar-se. Després de buscar diversos solucions i cap al gust dels impositors (com per exemple convertir les preferents en accions del propi banc, amb el risc que això suposa), ara s’ha proposat poder-les rescatar amb un descompte (quitança) d’entre un 35 o 40% del seu valor nominal. 

I la darrera paraula que ha entrat molt fort en aquests darrers dies (només cal llegir els diaris) ha estat escrache. Però que és l’escrache? És una mesura de pressió que exerceixen alguns sector com per exemple la Plataforma contra eles Desnonaments i que consisteix en manifestar-se fins i tot, als domicilis dels polítics. Evidentment és una pràctica rebutjada per la majoria dels partits, ja que veuen com, finalment, els ciutadans han donat un pas més a l’hora d’identificar els veritables culpables de la situació que estem patint. Degut a l’escrache, alguns polítics del PP han volgut relacionar els grups que el practiquen amb l’entorn de ETA o de la kale borroca (o lluita al carrer) quan, en canvi, els veritables terroristes són els que han permès que la situació hagi arribat fins on som ara mateix.
Els culpables de la crisi ho han de pagar com ho estem pagant la majoria dels ciutadans d’aquest país que han vist perdre la feina, retallar el sou, repagar la sanitat i l'educació, perdre qualitat de vida, etc. etc.    

LA FOTO DEL DIA 2-03-2013



Una mostra més de la degradació del barri de Ferreries. Tots els carrers interiors són d'un sol sentit. Antigament (tal com es pot veure a la foto) hi havia un senyal que indicava que no es podia girar cap a la dreta. Però el cotxe està aparcat en el sentit contrari de la circulació del carrer.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. 2a ACTUACIÓ. DELTEBRE I I
















Bárcenas i els fets provats

Per explicar el que està passant amb els papers de Luis Bárcenas entre bastidors a l'Audiència Nacional, només s'hi ha d'aplicar una eina tan contundent com difícil de manipular: el calendari. Només cal repassar les dates de cada resolució, cada recurs i cada moviment en aquest transcendental procés judicial, perquè les vergonyes de la fiscalia i del Govern quedin en evidència. És un escàndol impossible de tapar.

Les dates parlen soles. El 31 de gener, El País va publicar els papers de Bárcenas i a l'Audiència Nacional els van rebre com qui sent ploure. El 5 de febrer, el jutge Pablo Ruz va assegurar que no tenien res a veure amb la Gürtel. «No resulta prou acreditada la connexió», va despatxar en una resolució. I el 21 de febrer, en una altra, ho va tornar a repetir. En les dues decisions, Ruz va rebre el suport de la fiscalia, que per més que investiga tampoc hi veu relació. Tot això canvia un dia: l'1 de març, quan la querella d'Izquierda Unida va acabar per sorteig en el temut (pel PP) Jutjat Central d'Instrucció número 3, el de Javier Gómez Bermúdez. Unes hores després -¡oh, casualitat!- la fiscalia i Ruz van començar a fer marxa enrere i, després de negar-ho dues vegades, de sobte van trobar aquesta connexió amb la Gürtel que permetia disputar el cas a Gómez Bermúdez.
Les casualitats que demostren fins a quin punt el Govern està maniobrant perquè només sigui Ruz qui investigui els papers de Bárcenas no s'acaben aquí. Unes són còmiques, com aquest recurs que el PP va presentar l'11 de març contra la decisió de Ruz d'assumir la competència pels papers de Bárcenas… i que va retirar una setmana després a l'adonar-se que, si el jutge acceptava la seva petició, el cas Bárcenas havia de quedar en mans de Gómez Bermúdez. Altres fan molta por als que encara creiem en Montesquieu, com que el mateix president del Govern telefoni al CGPJ per interessar-se per «l'espectacle que està donant l'Audiència Nacional». I algunes s'acosten fins i tot a la prevaricació, com la inèdita maniobra de la sala per bloquejar l'interrogatori de Gómez Bérmúdez a Bárcenas, un imputat que es nega a respondre davant l'Audiència Nacional, però que concedeix simpàtiques entrevistes a la televisió.
En el fons del pantà, el que s'amaga és la por cerval del PP que el seu extresorer faci esclatar la bomba atòmica que diu posseir. Al Govern li aterria la possibilitat que Gómez Bermúdez, després de prendre declaració a Bárcenas, ordenés la seva entrada a la presó i això provoqués una guerra nuclear. No obstant, l'aposta del PP per Ruz els pot sortir malament. La competència millora l'eficiència, també als jutjats. I en aquesta batalla pel cas Bárcenas, el jutge Ruz té avui moltes raons per voler demostrar que no és cap titella en mans del Partit Popular.

Ignacio Escolar, director de eldiario.es

dijous, 28 de març del 2013

LA REBEL·LIÓ DE LES MASSES

Les espurnes solen causar grans focs. Durant els darrers anys, a pesar de les espurnes, de grans focs no n’hi han hagut massa i, els que hi ha hagut, s’han sufocat amb prou rapidesa.
Sociòlegs i politòlegs es pregunten que més haurà de passar per a que la ciutadania surti al carrer a reclamar tot allò que se’ns ha robat fins ara. La resposta la podríem tenir dintre de poc. Llegiu el que us explico a continuació.
El passat dilluns vaig passar amb el meu fill per la farmàcia del barri. Mon fill se’n va adonar que uns jubilats als qui estaven atenent, signaven un full  i es va preguntar per quin motiu ho feien. Després ens varem adonar que al taulell hi havia tants fulls de recollida de signatures com caixes. Abans de signar, una auxiliar de farmàcia ens va explicar que es tractava de pressionar al Parlament de Catalunya per a que, la cambra catalana, intercedís davant el govern de la Generalitat  a que els pagués les quantitats que els devia dels darrers sis mesos i que pujaria (segons les informacions periodístiques) a 1.390 milions d’euros entre el deute a les farmàcies i els hospitals. No cal ni dir que també nosaltres varem secundar la proposta. Vull deixar clar que no es tractava d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) ja que, per aquests casos es precisa d’un model oficial que, evidentment, no era els que s’estava signant.
Mentre, l’auxiliar, explicava que arribaria el moment en el que, sinó es cobrava el deute de la Generalitat, s’hauria de cobrar els medicaments als pacients i més avant, quan es cobraria del departament de Salut, se’ls hi tornaria retornaria els diners. Remarcava que, en cap cas, es negarien a dispensar els medicaments als pacients, però es veurien obligats a cobrar-los.
Vaig pensa que si l’amenaça es du a terme, l’enrenou que es pot crear pot arribar a magnituds colossals. Si al seu dia l’euro per recepta ja va significar un gran entrebanc entre una bona part del pacients, sobre tot entre aquells col·lectius més desafavorits socialment, no vull pensar el que pot significar el cobrament íntegre dels medicaments a grups com els malalts crònics que necessiten molta medicació i, de vegades, de gran cost econòmic.
Possiblement, si això arriba a passar, pot significar l’espurna definitiva que inciti la ciutadania per a rebel·lar-se davant d’un sistema totalment injust amb les classes populars.

II ASSAIG CONJUNT XICS CALEROS I XIQÜELOS I XIQÜELES V