Després del 11-S, Mas va tenir un somni. Va
somiar que si convocava unes eleccions anticipades les guanyaria per majoria
absoluta i el seu poble el lloaria tant que seria el millor president de la
Generalitat de Catalunya de la història. Fins i tot passaria per sobre del seu
mento, en Jordi Pujol. Per aconseguir-ho calia canviar d’estratègia. S’havia de
deixar de banda el nacionalisme interessat
i abraçar la fe de l’independentisme interessat.
Ja ho veia, ja ho tocava amb els seus dits...
El 25-N el va fer despertar del somni en veure
que la desitjada majoria absoluta quedava molt lluny i que, si volia governar
no li quedava més solució que pactar amb ERC. I dit i fet.
Però Junqueras, el cap d’ERC li va donar
carbasses i li va dir que suport, sí, però des de fora del govern, què ell ja estava casat i no volia ser bígam.
És evident que aquesta legislatura no és la
que Mas havia somiat. Ni tant sols després del 25-N. Segurament es devia pensar
que de la ma de ERC podria seguir marejant
la perdiu tal com havia fet els dos anys anteriors, tal i com havia fet en
Pujol durant 23 anys...
La realitat del dia a dia és molt diferent. Catalunya
en lloc d’avançar, s’endarrereix. La llista d’aturats va creixent i el
conflicte social, en augment.
El PSC li va demanar una cimera de partits per
a parlar sobre els temes que afecten a la ciutadania: de la crisi, de l’ocupació,
de les retallades que no paren, etc.
Aquesta reunió va arribar a tenir dia i hora
i, imagino que també lloc. Hores abans, Mas, de forma unilateral, ajorna sine die la reunió amb la resta de partits
i en convoca una altra de forma immediata amb els seus consellers al palauet de
Pedralbes.
L’única cosa que ha transcendit d’aquesta
cimera, ha estat que Mas va demanar als seus consellers (a tots) que obrissin
pots de diàleg amb Madrid.
Aquesta matí, a TV3, Jaume Collboni, el
portaveu parlamentari del PSC qualificava la reunió de clandestina i, certament, li sobraven motius per a definir-la així.
De tot plegat, el que més em sorprèn, és que
ni tant sols els socis de govern van ser
cridats a la taula del senyor Mas. Perquè imagino, que a part de reunir-se
a un palauet, deurien de dinar, no?
M’agradaria saber quina ha estat la reacció de
Junqueras i el seu partit. Com jo, es deuen de preguntar si Mas, de sobte (com
la majoria de coses que fa) ha canviat la seva prioritat política. M’enteneu,
veritat? Si el que vol ara Mas és prioritzar el diàleg am Madrid, igual és
perquè deixa aparcat (encara que sigui de moment) la idea de l’independentisme per
a tornar a fer el que sempre han fet els convergents: anar a plorar davant de
Madrid per aconseguir el mínim i imprescindible per a Catalunya.
Si realment és aquesta la nova estratègia de
Mas, corre (no cal ni dir-ho) dos perills:
1r. Que al seu soci de govern sé li acabin
inflant els nassos i trenquin relacions amb el govern.
2n. Que el govern espanyol acabi fent xantatge
al govern català i que l’obligui a abandonar la idea independentista a canvi de
certa estabilitat econòmica (i emocional)
I és que al fons, CiU i PP no s’han deixat mai
d’estimar. Crec que algú els va qualificar una vegada de duet Pimpinella:
sempre es barallen però la sang mai arriba al riu.
Per tant, torno a fer-me la pregunta: Quina és
la prioritat de Mas? Com a bon convergent, a ben segur que em respondria
Catalunya, però només la Catalunya que Convergència representa. A part hi ha
molts ciutadans de Catalunya que no ens veiem representats per l’actual govern
i que podem caure perfectament amb una desafecció cap els nostres mandataris. És
la Catalunya real, la des aturats, la dels desnonats, la de les famílies que
passant fam...
No hauria de ser aquesta la seva prioritat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada