diumenge, 26 de maig del 2013

LOUIS VAN GAAL, FLORENTINO PÉREZ I JOSÉ MARIA AZNAR

Amb aquests tres de protagonistes, segur que no us diré res bo. Ja ho veureu.
Louis van Gaal, entrenador de futbol. Va estar al Barça en dues etapes diferents, la primera més reexida que la segona. Van Gaal va arribar al Barça la temporada 1997-1998 i, en una primera etapa, s’hi va estar fins la 1999-2000), es a dir, 3 anys. El balanç, tot i ser positiu (2 lligues, una copa i 1 supercopa) va anar de més a menys i l’entrenador holandes, cap al final d’aquesta etapa, va mostrar el seu costat més fosc. Tan que quan vaig saber de la possibilitat de tornar, vaig dir que, si ho feia, deixaria de ser del Barça. Efectivament el Barça el va tornar a fitxar la temporada 2002-2003 i jo em vaig ver del Mallorca. Aquella temporada va ser força desastrosa per al Barça i van Gaal va seguir barallant-se en tothom: Tu nunca positivo, siempre negativo –recordeu?- Finalment va ser destituït. Va confirmar que mai segones parts han estat bones.
Florentino Pérez és un empresari de prestigi a qui les coses li han anat molt bé al món dels negocis. Però futbolísticament parlant és un desastre (ell no ho reconeixerà mai) Aquest personatge només parla el llenguatge dels diners i del jo més que tu. Va arribar a la presidència del Madrid contra tot pronòstic guanyant les eleccions a Lorenzo Sanz gràcies a una rocambolesca jugada. En aquella època el Barça tenia a un gran jugador; tan bo com mentider.
El seu representat va arribar a un pacte amb Florentino: si assolia la presidència del Madrid, Figo fitxava per l’equip blanc, en contra partida rebria uns diners i, en el cas de voler trencar el contracte, hauria de pagar una indemnització. Florentino va vèncer a Sanz i va pispar Figo al Barça havent-li d’abonar la clàusula de rescissió, que no era poca...
Aquesta ah estat la manera de ser de Florentino al llarg dels seus dos mandats: posar sobre la taula els diners necessaris per tal de satisfer els seus capritxos. Li era igual que l’equip estigués descompensat, el que li importava realment eren els noms, encara que la finalitat, evidentment, era guanyar títols. 
 
Igual que Van Gaal, la seva gestió va anar de més a menys. Al principi Florentino va aconseguir els seus propòsits. L’esmentat Figo, més Ronaldo, més Zidan, més Beckham, li van donar al Madrid 2 lligues, una Champions, una Intercontinental i d’altres títols menors. Però el Madrid va acabar desinflant-se con un globus i Florentino va haver de ser el primer president de l’equip blanc que dimitís. Era l’any 2006.
Però com als seus successos no els hi va anar gaire millor, va amenaçar en tornar i ho va fer l’any 2009 després de guanyar les eleccions. Per a la segona etapa va portar a Kaká, però sobre tot a Cristiano Ronaldo que va ser l’únic que li va donar resultat. Kaká encara ho té tot per demostrar (si és que ho fa algun dia...)  Però el fitxatge estrella i el més mediàtic de tots va ser el de l’entrenador José Mourinho, un tècnic portuguès que havia guanyat dues Champions i que el portava com antídot contra el Barça de Guardiola. El cert és que d’aquesta etapa tampoc pot estar content. Ni ell ni l’afició blanca. 1 Lliga i una copa són poc bagatge per a 4 temporades. Florentino es tornarà a presentar a les eleccions i d’aquest any i ho té tot lligat per a ser l’únic candidat que es pugui presentar. Què continuï molts danys més... Al Barça ja li va bé.
 
José María Aznar és d’aquells personatges que van per la vida de salvador, de persona irrepetible i imprescindible. A la pràctica però, millor haver-nos-el estalviat.
Quan l’any 1996 va guanyar les eleccions al front del PP, els socialistes havien arribat al final d’un cicle. Per tant, el poble espanyol desitjava un canvi i van confiar amb el qui va ser president de Castella i Lleó. No obstant, el PP va haver de comptar amb la col·laboració d’altres formacions polítiques, com per exemple CiU, per a tirar endavant les seves polítiques. L’any 2000 Aznar va guanyar per majoria absoluta i a partir d’aquell moment, va mostrar el seu pitjor rostre. Va ser quan es va redactar el Pla Hidrològic Nacional, quan ens va posar de cap en una guerra il·legal, la de l’Iraq que va tenir com a conseqüència l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos dies abans de les noves eleccions generals on Aznar ja no es presentava.
Dimarts passat, en una entrevista a Antena 3, Aznar no va descartar tornar. L’endemà, Pepa Bueno, directora del programa Hoy por hoy de la Cadena SER, va fer un retrat del que va ser el seu funest mandat.
Aznar voldria tornar a ser el salvador, però en aquest cas, no tant sols d’Espanya, sinó del seu propi partit que va a la deriva total. De tornar-se a presentar i, si, posteriorment, els ciutadans espanyols li acaben donant la confiança per a tornar a governar, demostraran una manca de memòria profunda i una neciesa de l’alçada d’un campanar.  
Com els dos personatges precedents, res em fa pensar que el retorn d’Aznar acabés millorant la pèssima situació del país. La solució no passa per la seva tornada a la política activa, sinó per una regeneració total de la nostra política i un canvi de rumb efectiu, tant en l’aspecte econòmic com el social.