Des del Fons Monetari Internacional (FMI)
s’ha recomanat a Espanya que ha de prioritzar les polítiques que creïn
ocupació, fins i tot per davant de els que s’apliquen per a la contenció
de la despesa pública.
Si darrerament ja s’han escoltat veus
que parlen de la necessitat que hi hagi creixement, aquesta situació
no serà possible si no hi ha una radical reducció de l’atur. Una taxa
d’atur superior al 25% és insostenible. Fins in tot menys si no fos que
hi ha un gran percentatge de la població desocupada que troba en l’economia
submergida una sortida a la seva precària situació econòmica.
En el seu informe, el FMI parla
del perill real de pobresa i exclusió social que representa l’actual situació
econòmica. En el present i en el futur, ja que si fa uns anys es defensava
la immigració com a garant dels sistema de pensions, en l’actualitat sembla
que tot se’n va per terra.
Haurien de cessar les amenaces i els
mals auguris que diàriament surten als mitjans de comunicació. Si fa uns
mesos semblava que el nostre enemic era la prima de risc, ara, amb una
situació bastant millor (s’ha reduït més de la meitat) l’amenaça sembla
que són els sous (el Banc d’Espanya vol que alguns jornals siguin de 500
euros al més, inferiors amb més de 100 euros del que estableix el salari
mínim interprofessional) i les pensions (amb la clàusula de revalorització
automàtica)
Un dels principals motius pel que el
país no creix, és la manca de finançament per a tirar endavant les iniciatives
empresarials. Deia Pepa Buenos a la SER dilluns passat que l’ICO (l’Institut
de Crèdit Oficial) té a disposició dels empresaris la mateixa quantitat
que els anys anteriors i, en canvi, aquest finançament no arriba a qui
hauria d’arribar. A què és degut? A què l’ICO no disposa de sucursals
bancàries i que els préstecs s’han de tramitat per mig d’altres entitats
i, aquestes, abans de concedir-li, comproven amb molta minuciositat (potser
massa), l’estat econòmic del client.
Entenc que els bancs estan escarments
pels milers d’impagats que tenen, però també els clients farien bé de
no refiar-se de segons quines entitats. Encara que estic en contra de l’intervencionalisme
estatal, en èpoques com les que estem vivint que, a la pràctica estem en
un estat d’emergència nacional, trobo a faltar que el govern, en determinades
ocasions, faci el que s’espera d’ell i que no es una altra cosa que governar.
El PP ha estat massa permissiu amb les
entitats financeres i sovint els ha deixat fer i desfer segons la seva
conveniència. Això s’hauria d’acabar. Els bancs estan pel que estan i
que no es més que ajudar a que l’economia d’aquest país millori.
Però a la pràctica l’únic objectiu dels banquers (banquer=dirigent d’un
banc) és aconseguir beneficis. Potser no se’n adonen però estan tirant-se
pedres a la seva pròpia teulada i així no anirem en lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada