dimarts, 25 de juny del 2013

LA PERSEVERANÇA DEL "SINYÓ ANCALDE"

De vegades hi ha virtuts que s’acaben convertint en vicis. La perseverança és una virtut, però aplicada en excés, sobre tot, quan ho fas per a buscar el benefici propi, s’acaba convertint en un vici difícil d’eradicar.  
Després de gastar-se uns 500.000 euros en una tanca que, suposadament limita el terreny on s’hauria de construir la nova residència de la tercera edat i, a sobre, fer-ho en un solar que ara per ara no és propietat de l’Ajuntament d’Amposta, el sinyó ancalde insisteix que la residència s’acabarà fent.
Com em deien no fa gaire, abans de dos anys, quan les municipals a Amposta estiguin a la volta del cantó, s’hi faran moviments de terres per a simular que la construcció va endavant. Els polítics solen usar aquestes estratagemes per aconseguir el grapat de vots necessaris que els hi permeti seguir gaudint del privilegi que significa el poder.
Però molt em temo que la realitat serà molt diferent. Sembla ser que en aquests país només hi ha diners per a l’alta velocitat i per acabar algunes de les obres començades i abandonades durant diversos anys, com per exemple la variant de l’Aldea.
Segons l’equip de govern a Amposta hi ha 3 prioritats: l’esmentada residència de la tercera edat, un nou centre assistencial i una estació d’autobusos. Tot el que no es faci durant aquesta legislatura significarà un fracàs per als nostres mandataris municipals.
El nou ambulatori que s’hauria de construir al costat de la plaça de la Castellania, va ser anunciat en plena campanya electoral i es va col·locar una tanca per a que la gent cregués que anava de debò. Finalment, l’estació d’autobusos, després de anys i panys governant CiU a la Generalitat, l’Ajuntament ampostí el va reclamar persistentment durant els governs del Tripartit. Fins i tot semblava que la construcció de l’estació de busos fos una obligació que tenia el govern català. Com sé que la memòria és mol efímer, vull recorda que fins no fa gaires anys, al centre de la població, quasi al davant d’on es troba la seu social de la Lira, hi havia una parada de bus (fixeu-vos bé que no dic  estació) La parada gaudia de marquesines i bancs per acomodar els viatgers i mentre va estar una agència de viatges propietat de l’empresa que té el monopoli del transport de viatgers a la zona, fins i tot es van vendre bitllets. No sé de qui va ser la idea de fer allí la parada, però l’error va ser monumental. Com només hi cabien dos autobusos, en hores punta,  es podia col·lapsar i amb els sistema de circulació que hi havia per aquella època, de vegades es produïa un tap.
Posteriorment es van buscar nous emplaçaments. Des de la provisionalitat que va significar la parada a la plaça de la Pau, prop del riu, a la provisionalitat que torna a ser la que hi ha a l’avinguda de Catalunya, al davant del supermercat Suma. Va haver una idea de fer un abaixador a la mateixa avinguda de Catalunya, al costat de la botiga de Festa. Aquest abaixador hauria donat servei a diferents centres socio-sanitaris de la nostra ciutat com són el Centre de Rehabilitació, el CAP I, la Unitat Polivalent del Pere Mata i, fins i tot, l’Hospital Comarcal. El motiu pel qual no s’ha arribat a fer aquesta parada, l’ignoro, però em dóna a pensar que no aportaria vots...
Al final arribem allí on jo vaig sovint: bona part del dèficit públic de les administracions es com a conseqüència de les exigències dels governant locals.