Adverteixo d’entrada que no és cap joc. El
tema és molt més seriós del que pot semblar a primera vista i demostra la
incompetència d’algunes persones.
ELS ANTECEDENTS. Una entitat financera amb seu
al País Basc obre el termini de sol·licituds per a concessió de beques (no puc
concretar més) Entre els requisits que es demanaven per a poder accedir als
ajuts estava el d’aportar un certificat emès per l’Agència Tributària conforme
s’està al corrent del compliment d’obligacions tributàries i la carència de
deutes.
Cal dir però que, d’entrada, les entitats
privades no haurien de sol·licitar aquests tipus de certificat, ja que
l’Agència Tributària té totalment regulat el tema i només es poden expedir
certificats quan hi ha una normativa de la Unió Europea, nacional,
autonòmica, provincial o municipal que així ho estableixi. Per tant,
en cap cas està previst fer certificats per a entitats privades o motius
particulars, com seria el cas que ens ocupa.
Ara bé, sempre cap la possibilitat de
demanar-se via Internet amb el corresponent certificat d’usuari expedit per un
organisme certificador (per exemple la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre) o
amb DNI electrònic.
ELS FETS. Quan l’interessada es va personar a
les dependències de l’oficina de l’AEAT on treballo, sé la va informar de sobre
el particular i sé li va aconsellar que tramités un certificat d’usuari (o
signatura digital)per a poder-se’l demanar ella mateixa. Seguint les nostres
instruccions, va tornar a la nostra oficina per a tramitar el certificat
d’usuari i, amb posterioritat, va sol·licitar per Internet el corresponent
certificat d’estar al corrent. Una vegada obtingut, el va fer arribar
per correu electrònic a la persona responsable de l’entitat financera.
EL DESENLLAÇ. I ara és quan la situació es
torna del tot inversemblant. Resulta que l’entitat en qüestió no li admet el
certificat i li lliura un de mostra (on s’esborren les dades personals) per a
que la interessada els hi fes arribar un d’igual. Després de diversos intents,
la noia en qüestió no se’n surt i, com que només es podia comunicar via correu
electrònic, decideix acudir a una oficina de l’entitat per veure si li podien
facilitar algun telèfon per a poder parlar personalment amb algú.
Finalment, vistos els dos certificats (el que ella va obtenir i el que li van
enviar de model), li van dir que tornés a la nostra oficina per a que li féssim
un paper on digués que tots dos certificats eren iguals.
No ens ho podíem creure! Després de mirar-los
amb molta atenció i veure que el text principal del certificat (que és el que
compta) era idèntic (regulats per la mateixa normativa), les úniques
diferències visibles eren l’oficina d’expedició (surt automàticament depenent
del domicili fiscal de qui ho demana) i una paràgraf que ve a dir que no cal
cap signatura manuscrita i que el codi segur de verificació té les mateixes
funcions regulades normativament. Aquest paràgraf des de fa unes dues
setmanes apareix més diferenciat del text amb una mida de lletra més gran (el
de mostra encara sortia amb la lletra petita) No hi havia cap diferència
més. L’administració no té l’obligació d’expedir cap tipus de document on hi
digui que un certificat i un altre són idèntics, similars o diferents. Si la
persona responsable de cursar l’ajut, no sap apreciar que entre tots dos
documents hi ha la igualtat més absoluta, potser millor que es dediqués a
una altra cosa. Segurament a l’atur hi ha persones molt més competents i que
farien millor aquest tipus de feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada