Sempre passa igual. Quan els diferents
organismes internacionals que manen
sobre la nostra economia diuen que s’han de prendre mesures, el nostre estimat govern, diu que no. Al cap
d’unes poques setmanes (o potser abans i tot) el nostre estimat govern ho anuncia com si fos una idea original i millor
encara, la panacea de tots els mals.
El darrer d’aquest invents (no sé sap si el
nostre estimat govern va copiar la idea dels organismes que manen sobre la nostra economia o van ser
aquests organismes els que van llegir la ment del nostre govern) és fer
(tatxin, tatxin...) una nova reforma laboral!!!
Fantàstic, no em digueu que la pensada no ha estat bona!
Des del restabliment de la democràcia n’hi ha
hagut no sé quantes (el cert és que perdre el compte en aquests casis no és per
culpa del Alzheimer, sinó dels ministres de treball que sembla que no volen ser
menys que el seu antecessor i promouen una nova reforma laboral per a poder
passar a la història) La reforma laboral del ministre tal contemplava aquella determinada mesura... No, la que
contemplava això era la del ministre qual...
I és que al final et fas un embolic.
Bé, se suposa (i només sé suposa, com el valor
a la mili) que una reforma laboral ha
de tenir com a objectiu crear ocupació. Evidentment per assolir aquesta fita,
cada govern, depenent de la seva ideologia, triarà un camí o un altre. Una
doctrina neoliberal donarà molta més facilitats a les empreses; una política
conservadora tendirà al acomiadament lliure; mentre que una política
progressista crearà més ocupació pública. Però a l’hora de la veritat, tan a
Espanya com a Catalunya, és igual quines polítiques laborals s’apliquin. El
resultat sols ser sempre el mateix: destrucció d’ocupació estable per a
crear-ne de temporal i precària. Però sobre tot, destrucció de llocs de
treball...
Quan Rajoy (aquell que s’havia de menjar el món) va arribar al govern, es va trobar
amb un 5 milions d’aturats (en xifres rodones) i, evidentment, va pensar que
feia falta una reforma laboral, ja que la que havia fet Zapatero només feia uns
mesos, es mostrava ineficaç. I zas,
nova reforma laboral. Ara ja no tenim 5 milions d’aturats, ara en tenim 6
milions! Solució? Com ja he dit, la solució passa per una nova reforma laboral.
Diem els catalans que cada bugada perdem un llençol. És una frase feta que en castellà no
tindria sentit. Amb les reformes laborals passa si fa o no fa el mateix: a cada
una, els treballadors, perden drets... I de vegades, alguns, fins i tot
dignitat.
Durant la bombolla immobiliària, Espanya no va
assolir la plena ocupació, però hi va estar molt a prop. Però la majoria dels
qui van trobar feina en aquella època eren treballadors amb poca o nul·la
qualificació professional que, una vegada desinflada la bombolla, difícilment
van trobar feina a d’altres sectors on si que era necessària.
En lloc d’una nova reforma laboral, el que
s’hauria de promoure des dels governs, és que, en acabar els estudis, els
nostres joves tinguessin el grau de preparació necessari per a ocupar aquells
llocs de treball que més es poguessin adequar als seus perfils acadèmics. Per
això és necessari fer plans de col·laboració entre les empreses i els instituts
de formació professional. Segurament els resultats no seran immediats, però a
llarg termini, la competitivitat de l’empresa espanyola aniria en augment i
assoliria els nivells dels països
capdavanters de l’OCDE. Això i molta més inversió en investigació i en noves
tecnologies.
Crec que no fa falta ser un expert per arribar
a aquestes conclusions tan elementals. És de pura lògica. Però sembla ser que
aquesta assignatura, la de lògica, no
forma part de l’aprenentatge dels nostres polítics. Bé, per arribar a ser
polític destacat, moltes vegades només cal una única cosa: fidelitat
al partit. Lamentable!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada