dijous, 28 de febrer de 2013

SUSPESOS!

A finals de la setmana passada es van publicar dos sondejos d’opinió. La primera, del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) sobre la intenció de vot dels ciutadans de Catalunya i, la segona, del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre l’hipotètic guanyador del debat sobre l’estat de la nació.
La del CEO donava com a resultat que, per primer cop, ERC guanyava a CiU en intenció directa de vot. No obstant això, al resultat final apareixia que CiU aconseguiria més vots i, per tant, un major nombre de diputats. La qual cosa, la veritat, no s’acaba d’entendre. Els mateixos responsables del CEO van admetre que, mirat d’una altra forma, podria donar guanyadora a la formació republicana. Les crítiques a l’estudi no van faltar i més si es té en compte que van errar de molt els resultats de les darreres eleccions autonòmiques.
Dels dos sondejos, però, el que més m’interessa és el que fa fer el CIS. Segons la consultora estatal, el guanyador sense pal·liatius va ser Rajoy. És increïble...
Però no ho diu només el CIS, també ho diuen la majoria dels analistes polítics que van seguir atentament el debat. Segons sembla Rajoy, sense esmentar a Bárcenas (sembla ser que és la paraula prohibida) va saber portar el debat al seu terreny, allà on, sense dir res, Rajoy és el mestre. Malgrat tot, cap dels dos líders hauria superat l’aprovat i això diu molt poc de tots dos líders nacionals.
És difícil d’explicar que Rubalcaba, amb la majoria de triomfs a la ma, no sabés infringir-li una derrota severa. La situació econòmica, laboral i social del país no està per a tirar coets. Encara diria més està passant la pitjor època des de fa moltes dècades.
L’actual líder socialista sempre s’ha caracteritzat per la seva loquacitat verbal.  A part d’això la seva experiència política és enorme. Ministre amb Felipe González i Zapatero ha fet sovint de portaveu parlamentari. Quan Joaquín Almunia va succeir González varem ser molts els que hauríem preferit a Rubalcaba.
Però a tothom arriba el final y Rubalcaba ja fa temps que hauria d’haver plegat. Per a guanyar a Rajoy en el debat de la nació ja no n’hi ha prou amb una verborrea florida, cal una cosa molt més importat i amb la que la majoria d’experts coincideixen: credibilitat. I, en aquests moments, la credibilitat del PSOE està sota mínims.
Durant el debat no n’hi va haver prou en que Rubalcaba digués amb semblant molt trist que, en veure la situació de la gent que perden els seus habitatges pensi que, quan manaven, haurien d’haver fet alguna cosa. El cert és que no ho van fer i ara ho estan pagant.
El descens en picat del PP no implica una millora socialista. Del río revuelto hi estan traient rendiment electoral quasi tots menys els PSOE. I això alguna cosa vol dir.
Quan com Rubalcaba, un té un gran bagatge, no pot evitar portar a la maleta moltes coses bones, però també alguna de dolenta; i ja sé sap, normalment, quan et valoren, solen pesar molt més les dolentes que les bones i més si ets un líder d’esquerres a qui sé li suposa una defensa aferrissada de la classe treballadora d’aquest país, a part d’una honradesa fora de tot dubte.  
Durant la darrera etapa de Zapatero es van cometre massa errors que ara s’està pagant. Tal com diu sovint mon fill, Zapatero hauria d’haver dimitit abans d’aplicar les primeres mesures que sé li van demanar des d’Europa. No va ser així i els socialistes es van guanyar la desconfiança de les classes populars i tribaran molt en fer net.
Es pot remuntar? Sí, però reestructurant el partit de dalt a baix i, per tant, no n’hi ha prou en un canvi de nom tal i com va proposar Rubalcaba. Passar-se a dir Partido de los Socialistas Europeos (PSOE) no arriba a ser ni una tireta per a taponar una ferida oberta i sagnant
Per cert, tampoc vull a la Chacón!!  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA IV











Per què va perdre Rubalcaba

Juancho Dumall 

Director adjunt del Periódico

Males, molt males, notícies per a Rubalcaba. L'enquesta publicada dissabte pel CIS assenyalava que només el 7,7% dels ciutadans pensen que el líder del PSOE va guanyar el debat sobre l'estat de la nació celebrat dimecres i dijous de la setmana passada. En canvi, el 34,6% va respondre que va ser Mariano Rajoy el vencedor del combat parlamentari. Una autèntica pallissa.
¿Tan dolent va ser el discurs del dirigent socialista per sortir apallissat d'un enfrontament en què el seu adversari tenia un flanc vulnerable per la corrupció i l'altre a mercè del rival per les dades econòmiques? ¿Tant es va equivocar qui passa per ser un bon parlamentari experimentat en mil batalles i que es va presentar en el debat com a representant del carrer? ¿Fa fallar en l'estratègia? ¿Va ser massa tou? Els analistes del PSOE poden establir totes les teories que vulguin, més o menys crítiques amb l'actuació del cap, però la conclusió no pot ser cap altra que aquesta: els socialistes tenen un enorme problema de credibilitat que no desapareix, ni tan sols disminueix, amb el pas dels mesos des que van abandonar el poder. La qüestió no és que Ru-
balcaba estigués millor o pitjor a la tribuna del Congrés, ni que no anomenés Ana Mato, ni que fes més o menys esment dels sobres de Bárcenas. L'assumpte és que, digui el que digui, faci el que faci, s'enfronta a un mur d'escepticisme, a una barricada d'incomprensió.
Hegemonia ideològica
Els socialistes tenen una dificultat afegida -que no té el PP, encara que els seus resultats als sondejos no són precisament per llançar coets- que és la pèrdua de l'hegemonia ideològica en l'esquerra. Quan governaven, la seva política va ser submisa amb Brussel·les, insensible al drama dels desnonaments, permissiva amb la banca, tova amb el frau, estèril contra l'atur, dubitativa en el model territorial. I ara reben la rèplica d'IU i la botifarra del 15-M i dels antisistema.
El problema del PSOE no és només Rubalcaba, sinó el deteriorament de la marca. El líder de l'oposició no va perdre el debat perquè el seu discurs fos dolent. El que passa és que només el 7,7% creu que aquelles sigles gastades són la veu del carrer.

dimecres, 27 de febrer de 2013

DEL "ROJO GRADO" AL "VA UNIR"



Roig, amb el micròfon a la ma, al saló de plens de l'Ajuntament d'Amposta.

El Periódico de Catalunya (fundat l’any 1978) va ser pioner en fer dues edicions del diari: la primera en castellà i, a partir de 1997 i una segona en català. Totes dues edicions són idèntiques en el seu contingut, només canvia l’idioma.
Van haver de passar 14 anys (2011) per a que la Vanguardia fes el mateix. Ara per ara, la Vanguardia (1881) és la degana de la premsa escrita a Catalunya després de desaparèixer el Diari de Barcelona fundat l’any 1795 (conegut popularment com el Brusi) i, tal com ha passat quasi sempre, també va sortir al carrer en castellà, a diferència d’altres diaris apareguts després de la mort del dictador Franco com l’Avui (1976), el Punt (1979), o l’Ara (2011) que des del seu naixement van sortir al carrer només en català.
La diferència entre haver-se editat sempre en català o fer una segona edició en castellà és, encara que no ho sembli, força important, ja que, les editorials han hagut d’instal·lar sofisticats traductors que permetin traduir del castellà al català o a l’inrevés, segons la llengua original amb la qual han estat escrits els textos.  
Com tots sabeu, durant les darreres setmanes han sortit a la llum diversos casos d’espionatge que esquitxen directament alguns partits polítics. El més curiós però, és que tot aquest entramat porta a un denominador comú: la empresa d’investigació privada Método 3.
El passat cap de setmana alguns mitjans de comunicació com el setmanari Triangle i el Periódico publicaven la relació dels casos investigats per l’agencia d’espies catalana, un total de 169.
Al lloc 155 de la llista publicada pel Triangle es podia llegir textualment: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Roig Grau (38 pàgines) (desembre 2012)
Mentre que, a la llista publicada pel Periódico, al mateix lloc s’hi podia llegir: Informe sobre Jorge Juan Flor Gallen, constructor relacionat amb el senador JM Rojo Grado (38 pàgines) (desembre 2012)
Al lector perspicaç no sé li escaparà que l’única diferència entre totes dues entrades és el nom del senador que, en el segon cas, s’ha traduït literalment.
Més enllà de les connotacions polítiques i empresarials, és evidentment el traductor del Periódico ha jugat una mala passada a la redacció. No és el primer cop que me’n adono de errors de traducció similars, però aquesta vegada em sembla especialment greu, ja que camufla la identitat d’un dels protagonistes.
Ara i aquí vull obrir un parèntesi al meu comentari per a explicar que les relacions del constructor amb el senador i alcalde d’Amposta durant 20 anys, venen de lluny; al menys des de 2006 quan la revista el Observador de Màlaga els relacionava a tots dos (juntament amb altres socis, com per exemple el qui fora director de RTVE Luis Solana) amb la promoció de la macrourbanització de los Merinos, a la província de Màlaga. Tanco parèntesi.
Però no només al Periódico li dóna maldecaps el traductor de textos, ja que sembla que la Vanguardia també té problemes semblants. Sense anar més lluny, Convergència i Unió va traduïa per Convergència i va unir. Un altra traducció literal però sense gaire sentit, la veritat...  


El Periódico.


Notícia relacionada a el Observador.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA III











L’ENSOPEGADA DEL BARÇA DAVANT DEL MADRID

Possiblement la derrota del Barça al camp del Milan podria qualificar-se d’accident. L’equip italià, sense fer gaire cosa va saber fer-li dos gols que es faran molt difícils de remuntar.
Però quan un equip com el Barça acumula dues derrotes en menys d’una setmana contra dos equips de reconegut prestigi com són el Milan i el Madrid, l’accident passa a convertir-se en preocupació.
Esta clar que ahir el Madrid s’hi jugava molt més que el Barça. L’equip blaugrana té la lliga pràcticament a la butxaca des de fa moltes setmanes. Nomé cal esperar que, matemàticament es confirmi. En canvi el Madrid havia de guanyar de totes tetes per a seguir tenint possibilitats de guanyar, al menys, un títol important.
El que està considerat per molts el millor equip del món no pot perdre (i menys a casa) de la forma que ho va fer ahir contra el Madrid. Sembla ser (jo el partit no el vaig veure) que en cap moment va donar la sensació de poder remuntar el resultat, ni quan anaven 0-1. I el més trist de tot és que no sé li pot donar ni la culpa al àrbitre. Undiano Mallenco, criticat per Jordi Roura el dia anterior del partit, no va influir en la victòria del Madrid.
Alguns comentaristes esportius (que, en bona lògica, n’entenen més que jo), opinen que es nota massa l’absència de Tito Vilanova. Per molt que l’entrenador del Barça pugui veure el partit per televisió i que via mòbil li pugui donar instruccions al seu segon, segur que hi ha coses que des de l’habitació de la seva residència no es poden veure i, en canvi des del camp, sí, la quan cos permet correccions molt més ràpides.
Sempre hi ha qui pot opinar que si el Barça guanya dissabte al camp del Madrid, passaran tots els mals. S’equivoquen. Ni un resultat molt bo a favor del Barça (posem-li un 0-5) em farà oblidar la severa derrota d’ahir. El Madrid, amb la lliga pràcticament perduda, posarà tot l’èmfasi  en el partit contra el Manchester de la setmana vinent. Allí hauran de guanyar o empatar a més d’un gol si volen seguir vius a la Champions i assolir el somni de la décima. Per tant, i per molt que sigui la visita del Barça, guanyar dissabte, per al Madrid, serà  un objectiu secundari.
El mateix partit, per al Barça pot significar, si guanya una bona dosi de moral. Encara que per a que sigui així, haurien de competir en condicions similars i ser un partit d’aquells anomenats èpics. Si el Madrid dóna moltes facilitats, no serà el mateix... Evidentment.
Ara mateix, tots els objectius del Barça han de passar per assegurar-se a lliga, a mig termini i, a un termini molt més curt, superar l’eliminatòria contra el Milan. No serà fàcil. En competicions europees remuntar un 0-2 sempre és una tasca difícil i, quan es tracta d’equips grans, encara més.
Xavi va dir que al Barça més gran de la història (això ningú ho discuteix) li falta una gran remuntada per acabar de ser gran. Contra el Milan tindran una oportunitat única de fer-ho. Si és així, encara que puguin caure més avant, poden donar un cop d’efecte important i aixecar el vol un altre cop.
I si no... No vull ni arribar a pensar-ho...  
Potser ja va sent hora de donar més protagonisme a jugadors com Villa i Tello.  

Catalunya: independencia y proceso constituyente

Josep Maria Antentas
Profesor de Sociología de la UAB y coautor de Planeta Indignado (Sequitur, 2011)
 
Los crecientes escándalos de corrupción que salpican la política catalana, el espionaje intra e interpartidario, y la inminente nueva tanda de recortes sociales del gobierno Mas señalan sin equívoco posible que la inestabilidad política y social será la nota dominante a medida que avanza el proceso de “transición nacional” catalán entrecruzado en permanencia con una crisis económica que va para largo.
CiU tiene que gestionar una situación en la que el poder financiero catalán asiste alarmado a la dinámica de inestabilidad institucional abierta y empuja para dar marcha atrás, mientras que su base social ha basculado hacia la opción independentista, en ausencia de otras alternativas creíbles. De su capacidad de resolver esta tensión dependerá en gran medida su futuro político en un escenario demasiado turbulento para una formación conservadora y de orden.
La debilidad del gobierno de Mas, fruto de un inestable pacto entre CiU y ERC, ofrece a las fuerzas políticas y sociales opuestas a las políticas de austeridad una oportunidad mayor para incidir en dicho proceso de “transición nacional” que la inicialmente prevista, aunque la correlación de fuerzas y el punto de partida siga siendo muy desfavorable.
En este escenario volátil el doble desafío es, primero, garantizar que el ejercicio del derecho a decidir vaya hasta al final y que la consulta independentista se celebre, manteniendo la presión social para que CiU no se eche atrás y para neutralizar las maniobras represivas del gobierno de Rajoy con la complicidad del PSOE. Y, segundo, evitar que CiU y ERC la capitalicen en beneficio propio. Para ello, junto con el necesario impulso de las luchas contra los recortes, el conjunto de los movimientos sociales y populares y de la izquierda política y social catalana no deben dejar la iniciativa en manos de Mas y Junqueras, intentando articular un amplio polo social y ciudadano favorable al ejercicio del derecho a decidir y opuesto a las políticas de austeridad.
Quienes defendemos el derecho a la autodeterminación sin hacer del independentismo ningún a priori, y consideramos que la opción concreta a defender debe determinarse en función de lo que sea más favorable a los intereses de la mayoría, tenemos que señalar que el “sí” a la “independencia” en un futuro referéndum aparece ahora como la opción de mayor contenido democrático y de mayor potencial de ruptura. Ello debe hacerse desde una firme convicción internacionalista y solidaria y de defensa de un horizonte de libre federación de los pueblos de Europa, frente a un encierro-refugio en los Estados nacionales. Así como también desde la defensa de una idea de nación y de cultura donde se combine la firme defensa de la lengua catalana con la de una Catalunya cada vez más plurilingüística y pluriétnica, y una visión de la cultura catalana que no se reduzca a las tradiciones autóctonas populares.
La cuestión política estratégica principal es aprovechar el potencial democrático que abre el debate sobre la independencia para, no sólo generar una ruptura democrática con el actual marco institucional, sino para desbordar el marco decisorio fijado por CiU y ERC y ampliar el “derecho a decidir” a otras esferas de la sociedad. Frente a la independencia como receta mágica el debate a plantear es qué Catalunya queremos, qué modelo de país y de sociedad. Catalunya no es una entidad homogénea sino una sociedad atravesada por contradicciones sociales. No vamos todos en el mismo barco o, si es así, algunos van en primera y están en la cabina de mando y otros viajan hacinados en las bodegas. ¿Por qué el pueblo catalán puede decidir sobre la independencia y no sobre los recortes? ¿Cuál es la razón de que las mujeres catalanas puedan decidir qué relación pueden mantener con España y no puedan hacerlo sobre sus propios cuerpos? ¿Soberanía? Pues empecemos por defender la soberanía alimentaria frente al agrobusiness. ¿Control de nuestro destino? Bien, ¿por qué no empezamos a hacerlo en el puesto de trabajo?
¿Cuál es el sentido de reivindicar la “independencia” respecto al Estado español y acatar sin peros la política de la UE? La aceptación de las imposiciones de la UE por parte del gobierno de Mas vacían el derecho a decidir. Una independencia tutelada por la Troika y Merkel sería una soberanía sin contenido. Un contrasentido en los términos. La soberanía real implica una ruptura con las políticas de austeridad y la sumisión neocolonial a la Troika. Por ello la consulta sobre la independencia no puede asociarse a la aceptación de la política de una UE que, más que dar libertad a los pueblos, se la quita en favor de los intereses de la minoría financiera.
Partiendo del discurso oficial sobre la “transición nacional” hay que ir desgajando una propuesta alternativa que muestre las contradicciones y límites del primero para aprovechar el empuje democrático de la pulsión independentista y evitar que sea utilizada en contra de las luchas sociales anti-austeridad y de los procesos de deslegitimación del poder abiertos tras la rebelión indignada.
El debate sobre la independencia y un Estado propio debe servir para poner encima de la mesa la necesidad de un proceso constituyente para Catalunya en el que habrá que definir cuál es el nuevo marco institucional y el modelo de sociedad. Esta es la cuestión central. Hay ahí una serie de batallas estratégicas a preparar para fijar las nuevas reglas del juego. ¿Qué sistema electoral? Qué modelo de relaciones laborales? Qué derechos de ciudadanía para las personas inmigrantes? ¿Qué política de defensa? ¿Qué…?
Al mismo tiempo la dinámica independentista en Catalunya debe vincularse con la necesidad de romper a escala estatal el maltrecho Régimen nacido en la Transición para evitar que sean las derechas respectivas las que capitalicen la situación actual. Ello implica un esfuerzo de explicación política del proceso en marcha por parte de las fuerzas soberanistas y democráticas catalanas fuera de Catalunya y, sobretodo, la comprensión estratégica por parte de las fuerzas indignadas y anti-austeridad españolas de que la resolución democrática de la cuestión nacional es un elemento fundamental para romper el agrietado edificio forjado en el falso “consenso” de la Transición.
Se trata de conseguir que el pueblo catalán pueda decidir su futuro libremente y que un acto de soberanía desde Catalunya, lejos de contribuir a legitimar fuera de ésta a un modelo político e institucional cada vez más desacreditado, sirva como elemento decisivo para desencadenar una profunda crisis de Régimen en todo el Estado y dar paso a una dinámica de procesos constituyentes nacionales propios, independientes, pero coordinados y retroalimentados en su búsqueda común de un nuevo orden democrático, justo y solidario.

dimarts, 26 de febrer de 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI LA PLANA DE SANTA BÀRBARA II











SOBRE LES DECLARACIONS DE JORDI ROURA

Aplaudeixo les declaracions que va fer ahir Jordi Roura donant dades objectives sobre els àrbitres en general i sobre Undiano Mallenco en particular.
Ja sé que la majoria dels mitjans afins al Barça ho han reprovat, perquè creuen que és caure amb el mateix error que el Madrid ha comés durant molt de temps, però el meu anàlisi va en un altre sentit.
Sembla ser que la roda de premsa s’hauria pactat prèviament amb Tito Vilanova i, el que es pretendria és crear un clima de tensió tant al vestidor com entre l’afició.
Durant l’etapa de Guardiola, sovint, s’havia criticat que alguns partits entre el Barça i el Madrid havien estat mancats de la tensió necessària i tant habitual històricament en aquests tipus d’encontres.
El que esperen els socis i aficionats és que el partit sigui vibrant i que els jugadors es deixin la pell al camp. Mentre Guardiola i tito són mestres en tàctiques, Mourinho ho es en motivació als seus jugadors. El portuguès sap que amb les mateixes armes no pot guanyar el Barça. Per això té dues formes de jugar: una ultradefensiva i l’altra jugar al límit del reglament. Jugadors com Xavi Alonso han tingut un procés de transformació molt gran. Sembla ser que a la Reial Societat ni el reconeixen. Sobre Pepe, Kedira, Marcelo i companyia, millor ni parlar-ne.
Els jugadors del Barça no saltaran al camp amb la consigna de jugar una mica més fort que de costum, no va amb el seu tarannà. Però potser el Madrid jugarà una mica més condicionat i potser que l’àrbitre, l’Undiano Mallenco notarà la pressió de les grades cada cop que un jugador del Madrid usi la força per aturar el joc del Barça.
Per molt que diguin que Mourinho és el puto amo de la sala de premsa, el cert és que quasi mai aporta res positiu. Això sí, és un embadocador sense gaires miraments. Quan sap que té la premsa en contra fa sortir al seu segon i quan sap que encara la té més, ni Karanca surt a donar la cara. Ahir va sortir. Hi ho va fer per a criticar les declaracions de Roura.  
Mourinho no ens ha de donar lliçons de res: Ni negatives (no hem de caure als seus paranys) ni positives (perquè mai no aporta res de bo)
Aquesta nit espero veure uns jugadors del Barça súper motivats i un públic més entregat que mai al seu equip. Sí és així, com intueixo, el Barça guanyarà segur; sinó, els del Madrid ens posaran contra les cordes

ÀNIMS BARÇA!!!  

Amenaces davant notari

Ignacio Escolar

Periodista

Pregunta gens tonta que es fan al PP: ¿com ha arribat a mans de la policia la declaració davant notari en què Luis Bárcenas admet l'existència d'una llista de donacions i pagaments en el partit? ¿Com ha aparegut en escena aquest document privat que tan incòmode resulta? A Génova 13 tenen dues teories. Que hagi estat el mateix Bárcenas qui ha donat a les autoritats l'acta notarial que avui fa perdre la son a la cúpula del seu partit. O, la que la policia hagi aconseguit el paper per altres vies, desactivant un mecanisme de blindatge previst per Bárcenas: l'acta notarial era, segons aquesta hipòtesi, una assegurança de vida que solament s'hauria d'haver conegut si l'extresorer trepitjava la presó. La primera possibilitat és dolenta, la segona encara és pitjor: significaria que la bomba que Bárcenas va deixar programada per si ningú l'ajudava ja hauria esclatat, fins i tot contra el desig de l'extresorer, que ara es dedica negar-ho tot.
D'una manera o altra, l'acta notarial és clau en l'estudiada estratègia d'un extresorer milionari que no té ganes d'acabar a la garjola. Quan va anar a la notaria, el 14 de desembre, ja sabia que la justícia havia trobat el seu compte corrent a Suïssa. Va ser el seu propi banc el que el va informar que el seu botí ocult havia estat descobert. També ho sabia el Govern i el PP, «el partit incompatible amb la corrupció» (i amb la veritat), que li va mantenir el sou i un munt de privilegis, com a demostració empírica que a Rajoy no li tremola la mà: li tremolen els genolls. Al PP, qui la fa el paguen.
Nervis a flor de pell
Demà, Bárcenas tornarà al jutjat. Ha de declarar davant de l'Audiència Nacional i, en teoria, només parlarà dels seus comptes a Suïssa, no d'aquella suposada comptabilitat B que ha dinamitat la imatge del PP i que per ara només investiga la Fiscalia Anticorrupció. La cita davant del jutge Ruz fa que la cúpula del partit tingui els nervis a flor de pell. Temen que Bárcenas li entregui algun document més de les nou caixes que es va endur del seu despatx. O que li preguntin per una de les seves mentides ja provades: el 6 de febrer, quan va declarar a anticorrupció, va negar que hagués passat al desembre pel notari per aixecar l'acta que ha aparegut aquesta setmana misteriosament. «Dilluns em vaig a quedar a gust», ha dit el mateix Bárcenas en privat a alguns dels seus amics.
¿Explicarà l'extresorer davant del jutge tot el que sap sobre la llista de donacions i pagaments que un dia és veritat davant de notari i a l'altre no s'hi reconeix la lletra? Dependrà també del que hagi passat aquests dies en una suite d'un conegut hotel madrileny on Bárcenas i un altre important dirigent del PP, un vell amic, estan parlant de les seves coses.

dilluns, 25 de febrer de 2013

DIÀLEG DE BESUCS I D’ALTRA FAUNA

Quan després de 2 dies de debat de la nació, pràcticament, de l’única cosa que es parla és de que Rajoy n’ha sortit guanyador i que Rubalcaba na ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies, malament.
Si no hi ha cap tipus d’entesa entre dos persones que discuteixen, es diu diàleg de sords, però jo he preferit qualificar-ho com a diàleg de besucs.  
Per una part Rajoy, es va mostrar com un frontó. Una darrera l’altra anava rebutjant totes les propostes que sé li anaven fent des de l’oposició. Tal com va qualificar algun mitjà de comunicació, es va limitar a fer oposició de l’oposició. Una tàctica que també usa CiU a Catalunya en general i a Amposta en particular.
Per part del PP, sembla ser que encara no s’han adonat de la gravetat de la situació i, per part del PSOE, tot i reconèixer que es van equivocar al passat, precisament, el passat els passa factura de les accions del present.
Són moltes les veus que clamen (i no d’ara, sinó que des de fa molt de temps) que els dos grans partits estatals s’haurien de seure a negociar els grans temes d’estat amb la finalitat de sortir-ne el millor passible de la situació que estem vivint. Però ni el PSOE, ni sobre tot el PP hi estan disposats.
Tornant al passat, hi ha hagut massa mal rotllo entre aquests dos partits per a solucionar-ho prenent un cafè. Quan el PP ha fet oposició, aquesta ha estat tan dura que ha obert grans ferides al PSOE. Per exemple, mai ha acceptat que els atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004 fossin obra d’un grup islàmica i, per a ells es va tractar tot d’una conspiració. Igual com passa ara amb el cas Bárcenas que, per a molts del PP es tracta d’una segona conspiració per tal d’enderrocar el govern de Rajoy.
La gran mancança del president del govern va estar no reconèixer els seus propis errors i que són molts. És massa arrogant per mirar de fer net i passar pàgina. Passar pàgina si que ho vol fer, però sense haver d’endreçar casa seva. Dintre del PP hi ha gent suficient que li poden fer molt de mal i Rajoy ho sap. Començant per Bárcenes, però hi ha llops que estan esperant el moment oportú per a devorar Rajoy quan aquest ja sigui un cadàver polític.
En quan a Rubalcaba vull dir que encara que es pugui penedir de moltes coses que va fer (o no va fer) en el passat, la major part de la ciutadania no se’l creu. Faria bé el PSOE de substituir-lo per algú que no estigui marcat per les etapes en les que el PSOE ha governat. Algú que pugui regenerar el partit (personalment el refundaria) i que generi la suficient il·lusió i confiança per a poder tornar al govern en un curt termini de temps.  
Evidentment tampoc hi ha hagut cap mena de gest cap a Catalunya. Diuen els analistes que la tàctica de Rajoy és enderrocar a Mas, simplement no fent res. Una filosofia molt pròpia de Rajoy. No sé si recordeu que l’altre dia va soltar una d’aquelles frases que segur que passaran a la història, això sí, no de gran estadista: De vegades la millor decisió és no prendre cap decisió, que també és una decisió. Més enllà de que a certes persones els pugui constar entendre-la, és un reflex de la forma de ser d’un president del govern espanyol que mai hauria hagut d’arribar a ocupar un càrrec tant important i menys quan el país viu un estat d’excepció encara que no s’hagi promulgat.
Tornant a com afronta la situació de Catalunya, Rajoy pensa que mort el gos s’ha acabat la ràbia, però s’equivoca. Si cau Mas, darrere vindran molts d’altres gossos i al darrere tota una fauna variada.  

Qui va guanyar el debat? Mira-ho AQUÍ  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA PLANA DE SANTA BÀRBARA I












El Parlamento de Rajoy o la casa de los tres cerditos

Cuando el Rey susurró su amañado amago de disculpa (nunca supimos qué era lo que decía sentir ni qué lo que no iba a volver a hacer), entendimos que sus asesores leían el pulso de la opinión pública en lugares diferentes a los medios tradicionales. Si fuera por estos, no hubiera sido necesario escenificar su arrepentimiento. Todos se dedicaron a cubrir las espaldas al monarca: que si había avisado al gobierno como rezaba la norma, que como no le había costado un euro seguía comprometido con la austeridad en el gasto, que en su viaje se había sentido profundamente solidario, como siempre, con el dolor de los jóvenes exiliados económicos (porque desde fuera los dolores de España no duelen tanto), que si tambien Hemingway le reventaba la cabeza a Dumbo o a su madre y eso no impedía que nos gustaran mucho sus novelas…
Todas las televisiones justificaron su real derecho a romperse la cadera mientras cazaba animales capaces de reconocerse en un espejo o montaba, como siempre han hecho los borbones, cacerías con o sin escopeta. Pero el Rey, finalmente, tuvo que salir a decir: “he metido la cadera hasta el fondo”. La verdad de lo que estaba pasando no tenía nada que ver con lo que decían los medios. La gente estaba muy enfadada y ocultarlo en los medios no cambiaba el hecho. Los monarcas suelen ser sensibles a la posibilidad de perder su puesto de trabajo.
Dicen hoy los medios que Rajoy ha salido reforzado de la pantomima del debate sobre el Estado de la nación. Gente hay, parece, que igual se ha creído que hoy el presidente del gobierno tiene más fuelle que hace 48 horas. Lo dicen también los medios.
Rajoy ha ido al Parlamento pensando que los demás iban a hacerle lo que él les hubiera hecho. Si el boxeador sangra por la ceja, ahí es que deben ir todos los golpes. Vienen bien entrenados del triste final de Zapatero. Tanto que Rubalcaba sigue noqueado. Por eso dicen que Rajoy “se ha ido vivo del debate”. Es lo que te pasa cuando firmas con el gobierno reformas constitucionales o cuando ha pasado poco tiempo entre el momento aquel en que no hiciste lo que decían tus apellidos socialistas que hicieras, y el actual, en el que quieres salir a la calle a reprochar la ausencia de decisiones sociales de los que hoy están donde tú estabas. Rajoy, acostumbrado a hablar a los periodistas a través de una pantalla, gira el rostro hacia la bancada “popular” y sonríe como cuando se fuma un puro en Nueva York. Campeones, campeones. Como si no salir despedazado de los golpes con bastones para las orejas propinados por Rubalcaba ya bastara. Sonreír hoy en el Parlamento de los seis millones de parados es como no aguantar la risa en un entierro. Qué divertido. Los muros del Congreso y las vallas de la policía que lo resguardan no dejan ver el bosque de la calle.
Le ha correspondido salvar la “representación” a los partidos pequeños -ese estar “presentes” (propio del parlamentarismo liberal) en nombre de todos esos millones que no lo están pero andan indignados-. Los que hablan menos tiempo, casi fuera de los focos, los señalados como “marías” del currículum parlamentario y que no forman parte del régimen bipartidista que dice lo que tiene derecho a ser reseñado. Que para eso nuestra ley electoral es igual a la que autorizaron en 1976 las cortes franquistas. Si el PSOE no tumba al PP sobe la lona, el combate lo gana el registrador de la propiedad. Por muy meritorias que sean otras actuaciones. Y aunque el Presidente, también del Partido Popular, no nombre a Bárcenas, cuente como un “logro” el déficit (en realidad, mucho más alto que el 6,3% buscado y al que no se le suma el rescate bancario), diga una cosa y la contraria pensando que todo el mundo va a seguir creyéndose el sobre roto de la culpa heredada (no hay brotes verdes pero ya estamos mejorando), diga que siendo los mismos los que van a fiscalizar ahora lo van a hacer diferente gracias a alguna transustanciación teológica o mienta sobra el verdadero estado de la nación (muchas mentiras, claro está, “salvo algunas cosas”).
En ese atormentado viaje, al final el Parlamento, como en otros momentos de nuestra historia reciente, va por un lado y la ciudadanía por otra. Siendo así ¿no pierden realmente todos? La mayoría de los diputados, los que representan la política cartelizada del PP, el PSOE, CiU o el PNV, tienen secuestrado el Parlamento. Y se creen que, como ellos tienen llave, abren y cierran la puerta cuando quieren. Aunque estén ahí a fuerza de decir una cosa y hacer la contraria. Un Parlamento anestesiado y con el colesterol alto y un pueblo con hambre y aguantando el dolor sin siquiera anís seco. Un Parlamento que no se respeta tampoco a sí mismo (como vimos en la puerta cerrada de Dragui). El Parlamento está rodeado y rendido desde que prefirió salvarse a sí mismo antes que salvar al pueblo que representa.
En Bulgaria dimite el gobierno que llegó con la bandera de la lucha contra los corruptos. La presión de la calle les ha señalado el camino de salida. Un buen ejemplo de que los problemas no tienen que ver sólo con la corrupción o con la promesa de castigar los delitos de cuello blanco. La corrupción debilita a los partidos porque deja más claras las dobles varas de medir. Pero el problema de fondo es que hay gente que tiene oportunidades y otras que no. Las desigualdades en España están condenando a gente a morirse antes que otras. Si el franquismo fue una dictadura de clase, esta democracia también. Sin bases de homogeneidad el pacto social está roto.
La podredumbre es estructural. Es gobernar con la espada de Damocles de los mercados dictándote la política. Esa es la dificultad de los partidos para enfrentarla. Es la incapacidad de Rubalcaba y su falsa inocencia queriendo hacer de “Teresa de Calcuta” en el debate, es el farol recalentado de Beatriz Talegón mirando a sitios fáciles o yendo al sepelio con uno de los verdugos, es la firmeza de Rajoy o de Mas de aguantar caiga la que caiga porque saben que en la alternativa ellos no podrán estar. Porque afuera está la Plataforma de Afectados por la Hipóteca y toda la solidaridad que han levantado; está Aurelia que dice que va a coser lo que necesiten los que han parado su desahucio y está el recuerdo de los que se están quitando la vida porque no aguantaron más; están los médicos y usuarios que reclaman no un puesto de trabajo sino sanidad pública y están los maestros y estudiantes que reclaman por la educación pública y no por soluciones personales; están los bukaneros que no creen a la Delegada del Gobierno de Madrid y están los seguidores del Celta que han impedido que se contrate como entrenador a un fascista. También está un bombero que se ha cansado de hacerle el trabajo sucio a los especuladores y duerme mejor desde que tiene el respeto de la gente. Y seis millones de parados a los que les tiene que nacer la conciencia. Porque si Ana Mato no ve en su garaje el Jaguar de su marido, ellas y ellos sí ven cada día cómo se estrechan sus oportunidades y las de las familias.
La cosmética de la trasparencia, como un atardecer entre las montañas, le gusta a todo el mundo. Pero no son tiempos de atender la espuma, sino a las corrientes profundas. Los jefes de la CEOE han estado haciendo competencia desleal a sus socios pero nadie les pide la renuncia. Todos saben en esa cofradía de qué va el juego. El 23-F, Tejero, que no quiso completar lo que empezó el monarca, se metió a tiros en el Parlamento y en la sintaxis. Este 23-F, son las mareas las que van a volver a rodear a un Parlamento que ni habla ni escucha en su cacofónico eco. Como en el cuento de los tres cerditos, el lobo está soplando el débil tejado que sostiene el techo de sus señorías. El lobo ha aprendido además que no debe entrar por la chimenea. Mientras, sus señorías siguen cantando: ¿quién teme al lobo feroz? Y algunos creen que han ganado el debate.

Juan Carlos Monedero

diumenge, 24 de febrer de 2013

EL FUTUR DE LES TERRES DE L’EBRE. QUIN FUTUR?


Manifestació a Ascó en contra del "cementiri" nuclear.

Qui em coneix bé, sap que parlar sobre les Terres de l’Ebre em resulta apassionant. De fet no fa tantes setmanes que vaig aprofitar aquesta mateixa columna que em brinda Vinaròs News per a parlar de com es podria dinamitzar el nostre territori de cara el futur: Amb l’horitzó de 2027.
Avui us parlaré d’un documental que es va emetre per TV3 el passat dia 12 i que portava per títol Sègula, el futur de les Terres de l’Ebre. El documental està dirigit per l’ampollero Mario Pons que, a la vegada n’era, juntament amb el seu pare, un dels protagonistes.
Una bona part de la gent que hi sortia formen part del Consell Econòmic i Social de les Terres de l’Ebre, com per exemple el seu president José María Franquet, el president de la Cambra de Comerç de Tortosa José Luis Móra, els sindicalistes Wifredo Miró (UGT) i Josep Casadó (CC.OO), però també hi havia gent diversa que es dedicaven a alguna de les activitats més comuns del nostre territori: els conreus de l’arròs i l’olivera, la pesca i la construcció.
Per a la majoria de la gent del territori, el documental no aporta res de nou, però està bé com a denúncia de la marginació que està patint respecte a d’altres territoris de Catalunya, aquells que tenen més concentració humana.
Alguns dels extraballadors de la Lear (antigament MAI), una fàbrica de capital americà que va feina a centenars de treballadors durant diverses dècades i que va tenir la seva darrera seu a la carrera del Reguers a Roquetes, explicaven les dificultats que tenen a l’hora de trobar una sortida laboral després del tancament de la fàbrica ara fa uns 3 anys. Normalment es parla dels Ero’s que afecten a les empreses dels grans cinturons industrials, però aquí, quan es perden 500 llocs de treball equival a perdre’n diverses desenes de milers de l’àrea metropolitana de Barcelona. I, desgraciadament hi ha hagut moltes fàbriques quan han hagut de fer expedients de regulació d’ocupació: Cristales Guardiola, MEDESA, SAMO, ANTAIX... La llista es faria interminable.
Hi ha qui opina que, al nostre territori, s’ha establert la cultura del no. Es a dir, que ens oposem sistemàticament a tot, fins i tot quan es volen instal·lar indústries i posen com exemple que, al Camp de Tarragona conviuen sense conflictes la industria química amb el gran centre lúdic de referència com és Port Aventura. Deixeu-me que discrepi.
La societat ebrenca s’ha oposat al transvasament de l’Ebre perquè la pèrdua de cabal del riu significa la degradació sistemàtica del seu delta, una zona que, entre d’altres coses, ubica un parc natural. També ens varem oposar a la tèrmica que havia d’instal·lar-se a la Ribera d’Ebre o a la foneria de l’Aldea perquè eren industries altament contaminants. No és cert que ens oposéssim als parcs eòlics, però si a la seva instal·lació de forma indiscriminada i que afecti brutalment el nostre paisatge. Un exemple clar el tenim a la Fatarella, rica en paisatge natural, però envoltada de molinets.  
Per aquell que ho desconegui, el motiu de que la indústria química que hi ha al Camp de Tarragona, acabés per instal·lar-se allí, va ser perquè Barcelona la va rebutjar. Malgrat això Port Aventura no va tenir cap inconvenient en buscar un emplaçament just al seu costat. Però tot sigui dit, el gran complex recreatiu és un caramel comparat amb la resta de coses que tenim al territori: centrals nuclears, tèrmiques i hidràuliques, parcs eòlics i fotovoltaics, etc. Voldria recordar que, abans que es triés el definitiu emplaçament de Port Aventura entre Salou i Vilaseca, també es va parlar de l’Ametlla de Mar. Quins criteris van prevaldre finalment? Evidentment, per això i moltes coses més no estarem mai agraïts a Jordi Pujol.
La gent del nostre territori està molt escamada. A part de tot el que he dit anteriorment, caldria que algú ens donés resposta a les següents preguntes:
-Per què al segle XXI entre Castelló i Tarragona només hi ha una única via fèrria? (Sembla ser que entre Tarragona y Barcelona en volen posar una tercera)
-Per què l’autovia A7 s’atura pel Nord a l’Hospitalet de l’Infant i pel Sud a Cabanes?  
Per a mi, el futur de les Terres de l’Ebre passa per la promoció dels productes agraris de qualitat que tenim (oli, arròs, cítrics, fruita dolça, vi...) I crear una indústria potent a partir d’aquest sector primari. A part d’això, evidentment, tota la industria que pugui arribar serà benvinguda, sempre i quan no sigui una indústria que es vulgui posar aquí perquè hagi estat rebutjada prèviament a d’altres zones.