divendres, 31 de maig de 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA V















JOVES I EMPRENEDORS

Segurament, la crisi, canviarà moltes coses. Fins i tot la mentalitat de moltes persones, d’aquelles que formaven part de la generació ni-ni o, simplement, els deien passotes.
Aquests joves,  la majoria sense formació de cap tipus, durant alguns anys van trobar feina a l‘emparo de la construcció. Per a fer de manobre no fien falta estudis ni tant sols ser massa treballador o fer bé la feina. La construcció ho absorbia tot. Qualsevol trobava feina i aviat es podia comprar un SEAT León per a poder fer de Fernando Alonso per les carreteres.
Ara estan tots a l’atur i reneguen dels immigrants que, com ells, tampoc tenen una base formativa que els impulsi a l’hora de trobar feina. Solien ser ma d’obra barata i carn d’atur en potència.
En aquests moments ens trobem amb una dura realitat: més del 50% dels joves de menys de 35 anys no tenen feina ni perspectives de trobar-ne.
Vagi per davant que a mi tots els impulsos oficials que es donen per fomentar l’emprenedoria i l’ocupació, en principi em semblen bé, però dubto de la seva eficàcia. La realitat és la que és i les classes mitjanes prou fan en poder arribar a final de mes després de haver pagat la hipoteca i el préstec del cotxe.
Per tan, i com a primera premissa, el que cal fer és reactivar l’economia. Aconseguir això passa per diversos factors, com ara aconseguir estabilitat laboral i que pugui fluir el crèdit tan a empreses com a particulars.
Si s’estimula la emprenedoria creant mesures que la puguin afavorir, però després resulta que el mercat no pot absorbir l’oferta, ens quedem pràcticament igual.
Al principi de la crisi i durant molt de temps vaig crear una secció al meu blog titulada “Idees imaginatives per a superar la crisi”. Vaig arribar a fer més de 20 entrades. Algunes d’elles relacionades amb el món de la informàtica i les noves tecnologies. Penso que davant de la situació que patim, idees originals i innovadores no en falten; el que falta són diners per a poder, primer, posar-les en pràctica i després consumidors que estiguin disposats  pagar el seu cost.
La jornada del passat dimarts, a París es repartia una milionada d’euros per a fomentar l’atur dels joves. Espanya, com a nació més afectada per aquesta xacra, n’esperava obtenir una mena de primer premi de la rifa. Al final pensaré que aquí, el que volem fer realment és viure de les subvencions i de l’esforç de la resta.
Fa anys, els joves ebrencs més preparats es quedaven prop d’on havien estudiat (Barcelona, Tarragona...) Només uns pocs trobaven feina a les nostres contrades. Ara, segons el Periódico de dimarts passat, són més de 50.000 joves catalans. Cal suposar que tots aquest joves tenen, la gran majoria, una àmplia formació acadèmica i, en menor grau, professional. Són el que se’n diu persones qualificades que, una vegada a l’estranger han de competir amb els nadius per un lloc de treball de qualitat. Alguns d’aquests joves catalans són, segurament, de les Terres de l’Ebre que han anat a buscar feina fora amb la impossibilitat de trobar-la prop de casa.
Fa molt que es donen idees per a evitar casos com aquests; com ara crear industria innovadora i adaptada a les peculiaritats del nostre territori. Algú ens ha fet mai cas? Jo no ho he vist, no sé si vosaltres sí.

ELS AJUSTOS QUE VENEN

Les dues dècimes addicionals que ens ha concedit la Unió Europea, no seran gratuïtes; a canvi se’ns demanen (se’ns exigeixen)més ajustos, com ara la reforma de l’administració i una nova pujada d’impostos.
Sóc funcionari de l’administració de l’estat i com he dit més d’una vegada, sóc dels que penso que les administracions haurien de patir una profunda reestructuració que no vol dir necessàriament un reducció de personal, però que, amb tota lògica, s’acabaria produït.
Però com aquest tema ja l’he tractat més d’una vegada, avui millor parlar de la nova pujada d’impostos que, segurament s’aprovarà a la tardor per a que s’apliquin a partir de l’1 de gener de l’any que ve.
Segons diuen, s’apujarà l’IVA dels productes que ara tenen els tipus més baixos, com ara l’alimentació, l’hostatgeria, la restauració... Per tant, afectarà molt directament al sector turístic, un dels motors de l’economia espanyola des de fa dècades.
Mireu, no vull ser malpensat (ja em coneixeu), però a l’ampli estudi que avui fa el Periódico de Catalunya, a països com Alemanya l’VA del menjar pot arribar al 19% i a Dinamarca al 25%; el que s’aplica als hotels, a Alemanya és el 7% (a Espanya el 10%), però a Dinamarca el 25%; a la restauració el 19% a Alemanya i un 25% a Dinamarca; finalment, al transport, els alemanys tenen uns tipus de l’IVA que oscil·la entre el 7 i el 19 (aquí el 10) i els danesos sembla ser que no apliquen IVA, ja que no surt a la gràfica. A partir d’aquí només faria falta anunciar que els països que millor van de la Unió Europea abaixaran els impostos per a ser molt més atractius a la vista dels turistes.
Com està passant darrerament, si al final es fa efectiva la pujada de l’IVA, segurament que el sector l’haurà que assumir sense repercutir als usuaris.
Altres productes que són susceptibles d’apujar-se són els medicaments (aquí si que no crec que les farmacèutiques l’assumeixin) i l’habitatge (que si ho mireu bé, no importarà gaire, ja que pels que s’estan venent (o comprant)...
Això si, per molt que els alemanys vulguin tocar-nos la pera, aquí sempre tindrem millor climatologia i la qual cosa sempre serà un valor afegit per atraure turistes.
Ara que hi penso, el vent que ha fet la majoria dels dies del que va d’any, no serà que els alemanys, sense saber-ho, també ens estan canviant el temps?    

Por una red pública de educación

Pere Navarro Morera

Hoy, 26 de mayo, Cataluña todavía no tiene presupuestos. O lo que es peor, hoy, 26 de mayo, Cataluña tiene vigente el presupuesto prorrogado, el que fue aprobado por CiU y el PP en diciembre de 2011, y que significa un recorte de 3.000 millones de euros. El PSC ha alertado de manera reiterada sobre las gravísimas consecuencias que estos recortes tienen en los derechos de la ciudadanía. Pero si en un ámbito esas graves consecuencias son además irreparables, es en la educación. Tengo la convicción de que la educación debe de encabezar la agenda de un gobernante responsable, en mi caso es así; pero lamentablemente Artur Mas y su gobierno no le otorgan la relevancia que esta materia tiene para nuestro futuro.

El actual debate social, surgido a partir de la LOMCE y de la torpeza política - porque si no es torpeza, no quiero pensar a que se debe su actitud - del ministro que la ha impulsado; evidencia que el interés de CiU y ERC se circunscribe a la lengua, y pretende obviar la necesidad de preservar el modelo de escuela pública que ha dado excelentes resultados pedagógicos, y que, sobre todo, ha evitado una sociedad fracturada por la lengua. El PSC defiende ese modelo convencido de que los que pretenden dividir nuestra sociedad empiezan intentando dividir nuestra escuela. El PSC defiende un modelo público. Y la LOMCE constituye un ataque frontal a la escuela pública, son muchas las líneas rojas que atraviesa. Mas i Wert discrepan sobre la lengua, pero coinciden en lo demás. Al fin y al cabo Mas y Wert optan abiertamente por recortar la educación pública, mientras que para los socialistas, en Catalunya y en España, constituye una apuesta fundamental para construir una sociedad más justa, plural e igualitaria.

El PSC está preocupado por las consecuencias que la LOMCE podría tener para la escuela catalana en materia lingüística. Pero además de preocuparnos, nos alarma que la Generalitat pretenda cerrar siete escuelas y setenta y tres grupos de P-3. Todos públicos. Son cierres decididos antes de saber si realmente no había suficiente alumnado. Hoy se siguen destinando 24 millones de euros de los recursos públicos a centros dirigidos a las élites que no están comprometidos con el servicio público, que seleccionan a su alumnado y que lo segregan por sexo. 24 millones que permitirían evitar que los niños tengan que pagar por llevar la comida al cole o mantener plazas de guarderías públicas. El gobierno de José Montilla tenía conciertos con escuelas privadas, pero paralelamente construía dos escuelas públicas cada semana.

El actual gobierno es incapaz de planificar en materia educativa. Los profesionales de la educación sufren recortes salariales, de derechos y condiciones de trabajo. Se incrementan los horarios lectivos del profesorado, se aumenta la ratios de alumnos por aula, no se sustituye a los maestros y maestras cuando están de baja y se despide al personal interino… la LOMCE viene a agravar ese escenario.

Los socialistas nos sumamos a la inequívoca defensa del catalán en la escuela. Lamentablemente, ni CiU ni ERC se suman a la defensa del espíritu de la escuela pública. Mas no aclara si se opone a la visión derechista, recentralizadora y liberalizadora de la LOMCE. Mas no dice si apoya que la nueva ley consagre la religión como una asignatura lectiva. En definitiva, rechazamos el proyecto de Wert porqué significaría la involución de la educación, no por las discrepancias lingüísticas entre Mas y Wert.



En compliment del que disposa la Llei Orgànica de Protecció de Dades de Caràcter Personal (LOPD), l'informem de que les seves dades personals son incloses en fitxers titularitat del PSC, amb la finalitat de gestionar la relació contractual establerta així com la gestió de l'agenda de contactes professionals. Per  exercitar els drets d'accés, rectificació, cancel•lació i oposició que preveu la Llei pot dirigir-se a nosaltres mitjançant un correu electrònic a la següent  adreça: info@psc.cat.
Li garantim que les seves dades seran tractades sempre amb la màxima i absoluta confidencialitat.
Aquest missatge conté informació privada i confidencial del PSC, si ho ha rebut per error li demanem que ens ho comuniqui per la mateixa via i l’esborri del seu sistema.

En cumplimiento de la Ley Orgánica de Protección de Datos de Carácter Personal (LOPD), le informamos de que sus datos personales son incluidos en ficheros titularidad del PSC que responden a la finalidad de servir de directorio o agenda de contactos así como para facilitar la gestión comercial y contractual establecida. Para ejercitar los derechos de acceso, rectificación, cancelación y oposición previstos en la Ley puede dirigirse mediante correo electrónico a la siguiente dirección info@psc.cat.
Le garantizamos que sus datos serán tratados siempre con la más estricta reserva y confidencialidad.
Este mensaje contiene información privada y confidencial del PSC, si lo ha recibido por error rogamos nos lo comunique por la misma vía y proceda a borrarlo de su sistema.


dijous, 30 de maig de 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA IV


















FRANÇA COM ESPANYA (O QUASI BÉ)


Aquest passat cap de setmana em va cridar molt l’atenció que un dels països que més representa les llibertats, sortís la gent al carrer per a manifestar-se en contra, del que per a mi, és un dret i una mostra d’igualtat i tolerància.
França, tradicionalment, ha tingut fama de ser un país que afavoreix les llibertats tant individuals com col·lectives. Evidentment, com tot és discutible, però no em negareu que passa per això. El lema de la República Francesa d’ençà de la revolució de 1789, és, tots ho sabem, llibertat, Igualtat, fraternitat.  
Des de fa relativament poc, el país veí del Nord, va aprovar les bodes entre persones del mateix sexe i, també, el dret de poder adoptar.
Però aquestes conquestes de llibertats sempre tenen detractors. A una gran part de la dreta, la més rància i intransigent, el s grinyolen aquestes situacions.
Evidentment aquestes lleis només poden aprovar-se quan governen les esquerres i, llavors, la dreta surt al carrer per a mirar de desestabilitzar el govern, en aquest cas de François Hollande al cap davant dels socialistes.
A Espanya aquestes situacions les coneixem bé, ja que la llei que permet casar-se a les parelles del mateix sexe, ja fa anys que es va aprovar i, tot i que la dreta la va recórrer, el Tribunal Constitucional la va avalar. Però les manifestacions d’oposició van ser nombroses. A part dels casposos de la societat civil, també sortien al carrer capellans i monges. Tot s’hi valia a l’hora de donar xifres oficials.
Potser l’única diferència que hi veig entre les manifestacions que es van fer a Espanya i les del passat cap de setmana a França, va ser que a les fotos no s’hi veia religiosos (al menys a la pancarta de la capçalera), només societat civil.
I és que a França l’Església Catòlica no té els privilegis que té aquí. Per algú que sigui de fora, resultaria molt difícil comprendre com en un estat laic (així ho diu la Constitució), l’estat els financi i que, per exemple, a l’hora de fer la renda, es pugui optar en marca la creu per a que una part dels teus impostos, l’estat els destini al sosteniment de bisbes, capellans, frares, monges i d’altres religiosos.
Però a pesar de tot, el francesos poden estar contents. Al menys allí no tenen a Rouco Varela.  

CATALONIA CUP

TV3 va emetre la nit de dimecres la final de la copa Catalunya de futbol. Després de la interessant final de la passada edició jugada entre el Nàstic de Tarragona i el Manlleu, la d’aquest any, semblava, a priori, la millor final possible, la que, dintre d’uns anys pot arribar a convertir-se en la final de la Copa de la Generalitat d’una Catalunya independent.
Primer uns apunts sobre la final d’anit. Vist a posteriori (abans del partit no m’hauria atrevit a fer el pronòstic), va sembla que el Barça va donar peixet a l’Espanyol. Al quart d’hora l’equip periquito va posar el 0-1 al marcador després de perdre en defensa una pilota d’aquelles que, si jo fos entrenador, seuria a la banqueta al causant durant moltes setmanes; potser no aniria ni convocat...
A la segona part, els culers, van intenta-ho de totes les maneres, però quan no fallaven, es trobaven amb un Kiko Casilla que ho aturava tot. Només Cesc, quan l’àrbitre ja tenia el xiulet a la boca per a senyalar el final del partit, va ser capaç de batre el porter de Sant Jaume del Domenys.
El Barça semblava que no volia guanyar a l’Espanyol. Potser el volia compensar per haver empatat contra el Madrid i, d’aquesta manera, el Barça es proclamava campió quan encara faltaven 4 jornades per al final... O potser no. Al se un partit de costellada (o  alguna cosa semblant), es van estalviar la pròrroga i van anar directament a la tanda de penals. L’encarregat de tirar el primer penal va ser el capità Xavi i el va fallar tornant a donar avantatge a l’Espanyol que només calia que els anés convertint els 4 restants contra el que és el porter del Barça B i, ocasionalment, el tercer porter del primer equip. Però l’Espanyol va tornar a fallar i no un cop sinó dos i així el Barça es va veure obligat a guanyar un partit que, possiblement, no volia. O sí.
Si Catalunya esdevingués una nació independent, tot l’al·licient seria veure finals entre el Barça i l’Espanyol? Si fos així, penso que el Barça deixaria de ser un dels equips grans d’Europa per a convertir-se en un equip de Europa League.
Per a mi només hi ha dues solucions:
1a Que el Barça i l’Espanyol (i també d’altres equips que poguessin guanyar-se el dret) juguessin a la lliga espanyola. La qual cosa ara com ara no podria ser, ja que al tenir una federació pròpia i diferenciada i dret de participar en la selecció catalana, haurien de jugar forçosament una lliga catalana.
2a Crear una lliga europea a mode de l’NBA de bàsquet on hi participessin els millors equips d’Europa; més o menys els que juguen cada any la Champions i els millors de l’Europa League.
De no ser així, ja ens podrem anar oblidant de veure bon futbol a Barcelona i conformar-nos amb el que donin a la tele.

EL ARTICULO MAS INGENUO por Ángeles Caso (relativo a IRPF 2012)

Toca hacer la declaración de la renta. Más dura que nunca este año, cuando los tipos impositivos han subido y a los ciudadanos comunes apenas nos queda nada para desgravar. Hacienda somos todos. Eso llevan contándonos mucho tiempo. Hubo una época en que me lo creí a pies juntillas, e incluso protagonicé una vieja campaña publicitaria con ese eslogan. Ahora sé –sabemos– que Hacienda sólo somos unos pocos. Los que tenemos la desdicha de cobrar todo en A o de ser tan honrados que no queremos engañar al fisco, convencidos de que el fisco –qué palabra tan fea, por cierto– son todos nuestros conciudadanos.
Ahora sé –sabemos– que la inmensa mayoría de los que realmente ganan mucho se las apañan para pagar muy poco, o incluso nada. Algunos, de manera ilegal, pero otros muchos, con el propio aval de unas leyes empeñadas en favorecer a las grandes fortunas y empobrecernos a los trabajadores. Y sé también que si esas leyes cambiaran y si los inspectores se dedicaran a perseguir a los grandes defraudadores y no a la gente común, como parecen estar haciendo, buena parte de la crisis de este país se resolvería.
Pero si este año, por primera vez en mi vida, no me sentiré orgullosa de mi patriotismo al hacer la declaración y pagar lo que me toque sino que la haré con una buena dosis de indignación, no será tanto por eso como por el destino que van a dar a mi dinero. He decidido que no quiero seguir contribuyendo a los sueldos de cargos públicos que no se los merecen. De miembros de partidos o de sindicatos ineptos, cuando no claramente sinvergüenzas. O de todos esos asesores que, con suerte, recortan y pegan informes que encuentran en internet. Me niego a que sigan pagando a mi costa jamón de jabugo y vinos carísimos para las comilonas de los unos y los otros, cochazos de lujo y billetes de clase business, dietas y noches de hotel de diputados que viven en la ciudad en la que se reúne su Parlamento, televisiones públicas a mayor gloria de los gobernantes de turno, armas mortíferas, o todos esos gastos inconfesables que algunos hacen con las tarjetas bancarias que sostenemos ustedes y yo. Y, hablando de bancos, rechazo seguir contribuyendo a las pensiones multimillonarias de todos esos ejecutivos que han llevado al borde de la ruina a cajas de ahorro y empresas públicas o semipúblicas.
Quiero, en cambio –o, mejor dicho, exijo– que mis impuestos sirvan para pagar sueldos de maestros y personal sanitario, mejoras en escuelas y hospitales, ayudas a los discapacitados, pensiones de jubilados, medicinas para los enfermos, subsidios dignos para los parados, viviendas sociales, becas para estudiantes necesitados, y también laboratorios para investigación científica, repoblación de bosques, conservación de patrimonio, y películas y teatro y ópera y música y talleres de artes plásticas y exposiciones y bibliotecas. Quiero que la parte de mi dinero que comparto con los demás sirva para crear una sociedad más justa y más igualitaria y más feliz, y no para seguir manteniendo a esa caterva de privilegiados indiferentes a la suerte de los ciudadanos a los que representan. Lástima que todo esto no sea más que una ingenuidad.
http://www.lavanguardia.com/magazine/20130509/54373309337/angeles-caso-articulo-opinion-magazine.html
 

dimecres, 29 de maig de 2013

LA FRASE DEL DIA 29-05-2013




La corrupció és com l’aire condicionat: quan el poses el sents, però al cap d’una estona el deixes de sentir. 
 
Va dir Jorge Lanata que això voldrien tots els que estan implicats en casos de corrupció: que al final ningú en parlés.
De tot el que li vaig escoltar dir, va dir una cosa que em va fer certa gràcia. Va ser durant l’emissió de l’Intermedio de la Sexta. Parlant amb el Gran Wyoming i sobre si a Argentina passava el mateix que a Espanya sobre si hi havia periodistes pilotes que es dedicaven a lloar la forma d’actuar dels governants, va dir: No oblidéssiu que els espanyols sou sudaques.  

LES TERRES DE L’EBRE, RESERVA DE LA BIOSFERA

Se suposa que hem d’estar d’enhorabona i més contents que unes castanyoles. Ahir, les Terres de l’Ebre, el nostre territori va ser declarat per la UNESCO com reserva de la Biosfera. Bé, tot el territori no, una petita porció va quedar al marge; era el requisit que es va exigir l’any passat per a poder donar la concessió. Aquest territori és l’àrea d’influència de les centrals nuclears d’Ascó.
Quan l’any passat, amb un consens extraordinari per part de les forces vives del nostre territori, es va presentar la candidatura per primera vegada, vaig mostrar el meu escepticisme, precisament, per contenir dues centrals nuclears dintre de l’àmbit territorial i una més molt a prop, com és la existent a Vandellòs.
Llavors em van dir que no sé les havia exclòs perquè era una forma de demostrar que eren segures i que estaven totalment integrades al territori (???!!!)  Això no devia ser així perquè al primer intent es va tombar la candidatura i se’ls va exigir excloure les centrals nuclears si volien optar a la nominació. I així va ser.
Però desprès d’aquesta alegria (continguda per la meva part) la gran pregunta és: I ara què? Què representarà per al territori el reconeixement de Reserva de la Biosfera?
Aquest matí, un amic i company de treball i pagès a hores lliures, em deia que, segurament, no podrà instal·lar-se nova indústria i que a la llarga, no els deixarien usar productes fitosanitaris per a tractar les plantes. Potser sigui una visió un pèl pessimista, però crec que no va del tot desencaminat. Està clar que segons quina indústria no podrà instal·lar-se a les Terres de l’Ebre, però aquest tipus d’indústria (la més contaminant i nociva) sempre ha trobat traves quan han volgut posar-la aquí (l’ENRON a Móra la Nova, la foneria a l’Aldea...) Però el reconeixement no hauria de significar cap impediment per a la creació de noves indústries molt més vinculades al territori, com per exemple la agroalimentària o construcció naval.
Em deia el meu company que no tothom podrà viure de l’agricultura ecològica... Segurament. Però des de fa molts anys ja han estat prohibits molts de productes químics que es solien usar per a tractar la fruita o les males herbes del camp. Per tant, els que ara s’usen són molt menys agressius. La prohibició total dels fitosanitaris abocaria els nostres pagesos a una reconversió total de les seves explotacions i si no hi ha línies oficials (i especials) de crèdit, així com a subvencions, la situació podria representar la mort de la major part del sector primari del territori. 
 
Els més optimistes (i els que no ens dediquem a l’agricultura) esperem altres beneficis per al territori i, tal vegada, més importants. Primerament caldria esperar que de retruc es protegís l’Ebre i tot l’ecosistema que l’envolta per a poder acabar d’una vegada amb l’amenaça dels transvasaments.
Si a la qualitat que ja ofereix el nostre sector turístic, la nominació ha de representar un valor afegit, benvinguts siguin els visitants. Però a part de la infraestructura existent se’n haurà de crear molta més i, sobre tot, serveis complementaris a l’hostalatge i la restauració. Caldrà habilitar zones per a l’establiment de noves àrees de serveis turístics. Sobre aquest punt cal recordar que fa anys hi va haver un projecte que ja contemplava una cosa similar i, en aquell temps, no és va fer quasi que res, tret d’ampliar-ne algunes de les existents, com per exemple el Mas de la Cuixota al costat del restaurant l’Estany que regenta l’amic Lluís Garcia.
Com a conclusió, primerament caldria esvair dubtes sobre el que significa la nominació de Reserva de la Biosfera i, posteriorment, preparar a la gent del territori per al que pugui arribar en un futur proper. L’ensenyament també hauria de jugar un paper determinant com, per exemple, la creació d’una escola de cuina com la que existeix a Cambrils.    
Deixarem finalment de ser una simple reserva??  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA III