dimarts, 31 de desembre de 2013

La revolución democrática a nivel mundial

Vicenç Navarro

La fundación Friedrich Ebert Stiftung acaba de publicar un informe World Protests 2006-2013 escrito por cuatro investigadores (Isabel Ortiz, Sara Burke, Mohamed Berrada y Hernán Cortés) que presenta la investigación más extensa y detallada que se ha escrito hasta ahora sobre los mayores movimientos de protesta ciudadana que han existido y continúan existiendo en una serie de países que representan el 92% de la población mundial (843 protestas en 84 países) durante el periodo 2006-2013. Es, sin lugar a dudas, uno de los informes más interesantes publicados por un grupo de expertos en movimientos políticos y sociales procedentes de varios países. El estudio es detallado y relevante, y podría haberse titulado “El análisis de la agitación social en el mundo”. Complementa muchos otros estudios que están siendo publicados en revistas como Monthly Review en EEUU, entre otras, que cuestionan la sabiduría convencional que se produce y promueve en los mayores medios de información del mundo occidental sobre dichas protestas. Algunos de los hallazgos de estos estudios merecen especial distinción:
  1. El periodo 2006-2013 ha sido el periodo de mayor agitación social en todos los continentes desde que se empezó a detallar este tipo de información a mediados del siglo XX.
  2. Durante este periodo, ha habido un incremento muy notable de movimientos de protesta ciudadana pasando de 59 en el año 2006 a 160 en 2012.
  3. Las mayores protestas en número ocurrieron en Estados Unidos y en Europa (304), seguidas de Latinoamérica (141), el Este de Asia y el Pacífico (83) y África subsahariana (78).
  4. Las protestas de Oriente Medio y el Norte de África (77) antecedieron a la Primavera Árabe.
  5. Las protestas más violentas han ocurrido en los países de menor desarrollo económico, causadas por las subidas de los precios de los alimentos.
  6. Las dos causas principales de protesta han sido las políticas neoliberales que han dañado considerablemente el bienestar de las poblaciones y la escasa o nula representatividad de los Estados que impusieron estas políticas. La falta de democracia o la escasa credibilidad o legitimidad de los Estados ha sido una causa común de la mayoría de estos movimientos de protesta ciudadana, junto con una amplia percepción de la corrupción e instrumentalización de los Estados por parte de intereses financieros y económicos.
  7. Las movilizaciones ciudadanas iban dirigidas contra las instituciones autodefinidas como democráticas, precisamente por su incoherencia y falta de democracia. Sus demandas exigían el establecimiento de auténticas democracias.
  8. Existía una amplia percepción de que los gobiernos occidentales (EEUU y Europa) que se presentan como “defensores de la democracia” eran los mayores soportes de regímenes antidemocráticos, careciendo de credibilidad en sus declaraciones oficiales a favor de la democracia occidental.
  9. Estos movimientos de protesta han generado una enorme represión por parte de los Estados, represión que iba en aumento a medida que los movimientos exigían mayor democracia. Y la percepción generalizada era que, de nuevo, los Estados llamados democráticos eran los mayores defensores de esa represión, de la cual los intereses económicos y financieros que representaban se beneficiaban.
  10. En un gran número de esos países, se veía una creciente contradicción entre el discurso y la práctica democrática, y el sistema de acumulación de capital en manos privadas cuyo desarrollo entraba en contradicción con la calidad democrática del sistema político. Se percibía que a mayor concentración de la riqueza en un país, menor era su desarrollo democrático.
Estos son los resultados de una creciente bibliografía que se está produciendo sobre los movimientos político-sociales, que contradice algunas de las interpretaciones que se dan de estos movimientos. El informe World Protests desmantela y deconstruye la narrativa que predomina en estos medios que tienden a presentar estos movimientos como irracionales, religiosos o étnicos. El caso de Egipto es paradigmático. Mientras que los medios de mayor difusión han dado gran importancia a las confrontaciones étnicas y religiosas, han silenciado que dichos movimientos de protesta se habían ya iniciado (como también ocurrió en los otros países de la región) cuando los Estados llevaron a cabo las políticas neoliberales promovidas por el FMI, el Banco Mundial y los gobiernos estadounidenses y europeos. Algo similar ocurrió en España, con el movimiento de indignados. El objetivo de los medios conservadores y liberales es intentar desviar la atención de las causas reales de las protestas de las mayorías en contra de las minorías para darles un cariz étnico o religioso, ignorando u ocultando que detrás de ellas hay movimientos de protesta frente a sistemas profundamente antidemocráticos, en los que una minoría controla la riqueza y ejerce una enorme explotación.
Ni que decir tiene que existen movimientos de protesta que tienen sus raíces en fenómenos religiosos y étnicos. Pero, lo que parece cada vez más claro es que incluso estos movimientos ocultan y/o son instrumentalizados por fuerzas minoritarias que quieren hacer prevalecer sus intereses a costa de los intereses de las mayorías. El caso de España es representativo de esta situación. Unas minorías que gozan de una enorme concentración de poder están intentando agitar sentimientos nacionales y/o religiosos con el fin de conseguir lealtades que permitan la reproducción y mantenimiento de su poder. El resurgimiento de un nacionalismo españolista centralizador (cuyas reformas educativas intentan españolizar, por ejemplo, a los niños catalanes, asumiendo que estos no son suficientemente españoles) y de un nacionalcatolicismo sumamente reaccionario (como las reformas del aborto) son un intento de movilizar sentimientos nacionalistas y religiosos, detrás de los cuales está el mantenimiento de sus privilegios, a favor de unas políticas neoliberales, impuestas a través de una gran represión y eliminación de derechos democráticos. Así de claro.

EL SANT PREPUCI DE CRIST



Ahir pel matí, mentre esmorzava al bar de Tortosa on tinc costum fer-ho, a la televisió estava sintonitzat el canal National Geographic i estaven explicant la història de Carlemany i el Sant Prepuci.
El cert és que quan me’n vaig adonar no vaig poder contindrem la sorpresa a la vegada que pensava:
-Realment, quan estan parlant de prepuci, es refereixen a un trosset de pelleranca de la cigaleta de Crist?  
Encuriosit, en arribar a casa vaig voler assegurar-me i, efectivament estava en el cert.
A la Viquipèdia, una de les versions que s’hi dóna és la de Carlemany, encara que no està explicada (ni molt menys) amb el detall del reportatge que s’estava emeten per la televisió. Però em dóna igual: es tractava d’un trosset de pelleranca!
Ja sabeu que entre els jueus hi ha tradició de circumcidar els nadons, a l’igual que d’altres cultures practiquen l’ablació del clítoris a les nenes.
D’aquella pelleranca de Crist se’n va fer una relíquia que va ser venerada durant segles. De fet, fins i tot (com passa amb la majoria de relíquies), de vegades n’hi ha més del que seria normal.     
Cóm és que aquestes coses no les estudiàvem quan donàvem Historia Sagrada?  

UN ANY QUE ACABA



Imatge del primer assaig al Maset de Deltebre.

Si per alguna cosa es recordarà el 2013 serà per la mort de Nelson Mandela. Per la crisi? També, però com ja fa molts d’anys que la fan durar, el any que acaba no ha estat diferent, sinó més del mateix.
Ha estat una continuació, pràcticament un calc del que va ser el 2012 i aquest del 2011... Podríem continuar...
En el tema personal us he de dir que ara fa un any no m’hauria pogut pensar mai com es desenvoluparia el 2013. Era per aquestes dates quan el germen de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta es va posar en marxa fent els primers assajos al casal popular el Maset de Deltebre.
L’assemblea constituent es va fer l’1 de març i la primera actuació en públic el dia 23 al carrer Jardí d’Amposta. Després en vingueren moltes més. La culminació va ser el 5 d’octubre quan a la plaça de la Vila d’Amposta ens varem batejar acompanyats per les colles padrines dels Castellers de la Sagrada Família de Barcelona i els Nens del Vendrell. També va ser el dia de l’estrena de la camisa oficial de color blau delta. La primera diada castellera (ja amb camisa) va ser a Gavà el 20 del mateix mes. Son dates que ja formen part de la petita història de la nostra colla.
Si ens referim a Catalunya és evident que cal parlar de l’empenta que ha tingut aquest any el moviment independentista. Si la Diada de 11 de setembre de 2012 a Barcelona ja va ser molt gran, la Via Catalana d’aquest any unint el Nord (el Pertús) i el Sud (Alcanar), encara que en tots dos casos es va allargar una mica més penetrant a França i a Vinaròs.
A manca de xifres oficials, amb tota seguretat la Via Catalana va superar totes les perspectives i, de llarg, el milió i mig de participants a la Diada de l’any anterior. El pont d’Amposta va ser un referent i un dels punts amb més protagonisme. Xiqüelos i Xiqüeles del Delta també hi varem estar presents fent un pilar de 4 que seria portada del diari Ara del dia següent, la qual cosa, no cal ni dir-ho, ens va omplir de joia i, segurament, hi ha molts pocs castellers que no tinguin a casa un exemplar del diari.
En el personal també ha estat una satisfacció poder veure con una microrrelat meu s'ha pogut estrenar a una sala com la Lira Ampostina en forma de curtmetratge: la Fatarella 1938 de Pau Bertomeu (Delta Produccions)  
En quan a la política espanyola es fa bo el que he dit al principi: més del mateix. Però segurament caldria matisar una cosa: anem a pitjor respecte a la pèrdua de drets civils i laborals, individuals i col·lectius. Una bona prova és la modificació del Codi Penal que contempla endurir les mesures per aquells que es manifesten davant d’edificis públics com el Congrés dels Diputats o assetgen a un polític (escrache)
S’acaba l’any amb una llei d’avortament a punt d’aprovar-se. Només li queda el tràmit parlamentari (què no és poc) on s’espera que hi pugui haver alguna modificació. Segurament mai el PP havia estat tan dividit con està ara en aquest aspecte. Penseu que si s’aprovés com ara, la llei, seria molt més restrictiva que la primera que es va aprovar després de la mort de Franco. Amb això queda tot dit.
Durant aquest any hi havia un tema que em preocupava molt. I no és que m’afectés directament, ni molt menys, però pensava que afectaria a milers de treballadors i crearia molta més precarietat laboral. La nova reforma laboral contemplava que al venciment d’un conveni col·lectiu, en cas de que no se’n hagués aprovat un de nou, en lloc de prorrogar-se com passava fins ara, s’havia d’anar a l’Estatut dels Treballadors, amb el corresponent salari mínim. A mitjans del mes de juliol en vencien uns quants (com el de l’empresa PADESA) i tot feia pensar el pitjor. Finalment, en aquest cas concret es va solucionar i sembla ser que la mesura no va tenir la repercussió que, al menys jo, m’esperava.
Més amunt he parlat de l’escrache (no sé si seria correcte dir escratxe) De fet la forma castellana tampoc està acceptada pel diccionari de la Real Academia Española de la Lengua, però segons informava ahir la SER, ha estat escollida com la paraula de l’any i el seu ús s’ha popularitzat tant en tant poc temps, que té molts de números de ser acceptada en la propera revisió.

La vida privada de Caja Madrid

Moncho Alpuente

Fiscales que ofician de abogados defensores de los acusados, jueces amaestrados y colocados en puestos clave, organismos judiciales politizados y manipulados por el Gobierno con el consenso de la leal oposición, delincuentes de guante blanco y corazón negro que juegan al escondite con la Justicia, ministros justicieros que arrasan con derechos y libertades que parecían intocables. Este país en el que vivimos, porque no tenemos otro, sigue sorprendiendo al mundo, no por la deslumbrante recuperación económica que solo saben ver los iluminados, ni tampoco por la brillantez de sus logros deportivos bajo sospecha. Este es un país para comérselo y nos lo están devorando, nos lo quitan de las manos, el precio es magnífico y las facilidades de impago excelentes, siempre que se toquen las teclas adecuadas y se pague bien a los esbirros
Miguel Blesa, expresidiario eventual y expresidente de la rescatada Caja de Ahorros de Madrid no dirigía una entidad bancaria, el banco era mas bien una oficina de empleo para amigos y cómplices, una institución benéfica, un Monte de Piedad en el que muchos empeñaron sus ahorros y unos pocos se lo repartieron con premeditación y alevosía. Los correos que el infortunado juez, casi ex juez, Elpidio difundió como trailer de una película infame han sido censurados por uno de sus colegas. El precedente de Garzón, víctima de una conspiración cainita, planea en el horizonte, aviso de navegantes en las turbulentas y revueltas aguas de la Justicia, ciega y sorda. No hay peor sordo que el que no quiere oír lo que no conviene a sus intereses y se deja llevar por los cantos de pérfidas y seductoras sirenas que habitan en los paraísos fiscales, los únicos paraísos que subsisten en este mundo infernal. Los correos de Blesa han sido secuestrados por un juez y no podrán ser utilizados en la defensa saguntina de Elpidio, chivo expiatorio en el punto de mira de Miguel Blesa, gran cazador blanco que, mientras su empresa, que era nuestra, naufragaba estrepitosamente gracias, entre otras cosas, a su gestión, se regalaba, una vez más a nuestra costa, con espléndidos safaris, disparando con pólvora del rey a todo bicho viviente merecedor de convertirse en trofeo. Solo con las devoluciones del IRPF, el bwana blanco pudo permitirse ejecutar a una peligrosa cebra, a un confiado hipopótamo y hasta a un león que se cruzó en su línea de tiro.
Los correos de Blesa han sido rechazados por su colega y juzgador  por formar parte de la vida privada de los que en ellos aparecen. La vida privada de Caja Madrid, como anunciaba el trailer del juez Elpidio, ha sido muy intensa y muy familiar. Arréglame lo del crédito de mi cuñado, coloca a mi sobrina, condona la deuda de mi primo o cómprame estos cuadros por  cincuenta y tantos millones de euros que quiero darle una alegría a mis papás para que vean que les ha salido un hijo emprendedor. Vida privada en una empresa pública, coto privado y campo de batalla de las mejores familias del PP. El negocio de Aznarín prometía sabrosas secuelas tras los fragmentos del trailer:  “Con los pelos que se ha dejado mi padre por ti, se quejaba el Aznar junior , frustrado por la negativa de Blesa, compa y cómplice de papá, lo suyo ha sido una larga y fructífera relación empañada por esta negativa a darle a su vástago tan artístico capricho y frustrar su lucrativo e incipiente mecenazgo.
El juez Elpidio es la bestia negra de Miguel Blesa y viceversa, pero en esta cacería lleva ventaja el segundo que tiene más afinada la puntería, aunque acertarle a un elefante, una cebra o un hipopótamo no parezca una gran proeza, debe ser difícil no acertar a un elefante o no abatir a una cebra en medio de una manada. En cuanto al león yo juraría, por las imágenes que he visto, que se trató mas bien de una eutanasia.
No hay nada que tenga tanto peligro que una manada de jueces cuando, sedientos de sangre, van a la caza de un colega en desgracia que se ha metido donde nadie le llamaba, salvo su conciencia.

dilluns, 30 de desembre de 2013

ESTEM SORTINT DE LA CRISI: DOS CASOS VERÍDICS


Blocs de pisos construïts per SB els anys del 'boom'. La majoria estan buits.

Diuen que aquest 2013 hem tocat fons i que el 2014 serà l’any de la recuperació econòmica. Diuen... Perquè si fem un cop d’ull al carrer i mirem a aquella gent que coneixem (amics, veïns, etc.) ens en adonarem de tot el contrari. Si em tocat fons? No ho sé, però sí que sé que el proper any no serà el de la recuperació per a la majoria d’economies familiars. L’altra cosa són les dades macroeconòmiques que ens explicarà el govern.
Per a data macroeconòmica, els quasi 6 milions d’aturats que seguim tenint i, dels que treballen, quans n’hi ha amb sou de menys de mileurista? I quan n’hi ha que troben feina temporal i de forma precària (un mes o menys...) Sobre això no hi ha dades o al menys jo les desconec.
Mireu, us explicaré dos casos reals que he conegut aquests darrers dies explicats per persones que conec i, per tant, verídics, molt verídics.
El primer fa referència a una família marroquina composta pel matrimoni i dos fills menuts (més un que va pel camí) L’home està fix o al menys sol anar treballant (no ho sé segur) i la dona treballa esporàdicament en allò que pot. L’home aporta mensualment 900 euros a l’economia familiar i la dona el que pot. Sabeu quan paguen d’hipoteca? 600 euros i, evidentment han d’anar a buscar el menjar a una oenegé. Fa temps que volen donar la vivenda en dació, però el banc per on la paguen els diuen que com ho va fer una financera no saben on està i no els hi era possible (fixeu-vos que us parlo en passat) posar-se en contacte. Finalment i assessorats per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) fa tres mesos que van deixar de pagar. El dia 26 (2n dia de Nadal) els va trucar la financera que, pel que sembla té la seu a Madrid. El primer que li van dir és que a Catalunya era festa. Després van tenir una conversa molt tensa i, finalment els van penjar. Posteriorment els van trucar aquelles 5 o 6 vegades però no despenjaven el telèfon. De sobte sembla que posar-se en contacte amb la financera no era tan difícil. Això sí, va se la financera que es va posar en contacte amb els deutors quan aquest ja acumulaven 3 mesos sense pagar. Pel que em van explicar, al signar la hipoteca d’un 4t pis sense ascensor, els hi van dir que tranquils que les quotes anirien baixant poc a poc.... Però en lloc de baixar els ha anat pujant. Segurament és una d’aquelles hipoteques que es fa firmar durant els anys de la bombolla i que contenia clàusules abusives.
El segon cas me’l explicava anit mateix un conegut que està aturat. Té prop de 60 anys i tota la vida va treballar a una empresa ampostina dedicada al comerç, fins fa un any i escaig que va tancar. La seva dona tampoc no treballa d’ençà que va tancar la fàbrica on havia treballat des de ben joveneta. Em va dir que anava a plegar olives i garrofes durant la temporada i que mentre anava al camp no pensava en res. Però quan està a casa no para de rondinar i, per cert, res de bo. Temps enrere, quan me’l vaig trobar el vaig veure bastant deprimit, més tard el vaig veure una mica millor, però ahir em va angoixar.
-A casa tinc 3 escopetes i a sobre vist a un pis alt... -Em va dir-.
Vaig riure mentre li deia:
-Ric, però el que m’estàs dient no és per a riure. Aquestes coses no les hauries de pensar...
Però és molt fàcil dir-ho per aquell que no passa per una situació similar.

LA PINTADA



Un poble sense alcalde diu no al transvasament. Aquesta va ser la pintada original que va aparèixer a una paret de la punta del barri del Grau d’Amposta. Estava en un lloc ben visible segons arribaves de Tortosa i es va convertir en tot un símbol de la lluita antitransvasament de l’Ebre per a la gent de la nostra ciutat. Era el principi del moviment de la Plataforma en Defensa de l’Ebre i de les manifestacions pel territori i més enllà...
La societat ampostina estava molt dividida. Els que no teníem res a perdre defensàvem aferrissadament el nostre riu. De la nostra butxaca ens varem pagar els desplaçaments a Saragossa, Barcelona, Madrid, València, Palma de Mallorca, Brussel·les... Allà on calia portàvem la nostra veu. Hi havia pobles com Tortosa, Sant Jaume d’Enveja, l’Aldea, l’Ametlla de Mar, la Ràpita, Ulldecona que sovint, el seu alcalde es desplaçava acompanyant els manifestants. No era el cas d’Amposta. Joan Maria Roig, lluny de posicionar-se al costat nostre, va preferir recolzar els interessos socioeconòmics d’algunes entitats poderosos que actuaven com autèntics lobbies de pressió. La Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre i d’altres van trobar a l’ajuntament (CiU) el suport necessari per a defensar la seva menjadora. De fet es donaven suport mutu ja que els interessos d’uns i dels altres eren força coincidents.   
Durant els primers mesos la pintada va ser esborrada i reescrita diverses vegades depenent del bàndol que representava la persona que ho feia. 
Tal com s’apropaven les eleccions municipals de 2003, CiU es va veure en la necessitat de desviar l’atenció cap a un altre lloc i mirar de passar de puntetes pel tema més calent que estava vivint el territori en moltes dècades. La fàbrica d’idees de CiU va pensar en un lema per il·lusionar al seus i repetir victòria (cosa que finalment va aconseguir): Amposta capital.
Al cap de poc temps la pintada inicial va ser rectificada per alguna ma propera als qui manen: Amposta un poble capital. Com podreu comprovar la paraula alcalde va desaparèixer difinitivament i ja mai més ha tornat a sortir.
Anys més tard el sentit de la pintada va canviar: Per Amposta, no passaran, recordant el crit d’arenga de Dolores Ibarruri (la Pasionaria) quan l’exèrcit republicà defensava Madrid dels atacs de les forces franquistes.
Així va estar un bon grapat d’anys fins que fa poc hi van aparèixer més pintades de tendència feixista com a d’altres punts d’Amposta com per exemple per la zona inferior del passeig del riu. Van durar poc. Ràpidament van estar esborrades i al seu lloc s’hi pot llegir: Viva la República, signada per JCPC (Joventut Comunista del Poble Català) De vegades penso que la pintada té vida pròpia...
Sense cap dubte aquell lloc és un bon aparador, però ignoro si l’eficàcia de l’anunci, té sobre la ciutadania els efectes que, segurament, espera qui ho fa... Per què si no es així, quin sentit té embrutar les parets? Als menys s’hi pintés un mural com molts d’altres que també hi ha per la nostra ciutat que són veritables obres d’art.
La pintada en qüestió és, comparat amb les anteriors, tan modesta que només arribar a la categoria de graffiti. Ara bé, com l’original, cap. La d’Amposta un poble sense alcalde va tocar la fibra sensible dels que governaven en aquell moment i cal, encara ara, qualificar-la de genial.  

DES D’AVUI, OFICIALMENT, LES TERRES DE L’EBRE RESERVA DE LA BIOSFERA

Ja sabeu que si alguna cosa no es publica al BOE (Boletín Oficial del Estado), oficialment, no existeix (d’aquí que es digui oficial...?)
Aquest matí, el company i amic Paco Túnez m’ha avisat de que el d’avui publicava la declaració de les Terres de l’Ebre com a reserva de la Biosfera.
Ja sabeu que és el segon intent. Després de la primera vegada van recomanar que traguessin les municipis nuclears i químics d’Ascó i Flix.
Al BOE fins i tot surt el mapa d’allò que entre i que no, per tant, no hi poden haver dubtes. Fins i tot contempla la franja litoral més propera a la costa i, per tant, l’hauria de preserva de la instal·lació de molinets de vent tal i com es volia fer fa uns anys.
El que, al menys a mi, no em queda clar és el grau de protecció de l’Ebre. De totes formes, si tot el territori (inclòs el delta) és reserva de la Biosfera i es protegeix, s’hauria de garantir un cabal mínim del riu per a preserva el delta i totes les àrees d’influència d’aquest.   

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI: L'ERMITA DEL COLL DE L'ALBA DE TORTOSA


























A Carlos Fabra ya no le toca el Gordo

Antonio Aveldaño

El Gordo de Navidad es como la muerte, siempre les toca a los otros. Y además con la muerte te mueres tu mismo y con el Gordo se muere la vida que llevabas hasta ese momento. Aunque parece que no se muere del todo: se dice que a la mayoría de los que les toca el Gordo invierten mal, se enemistan con la familia, dilapidan el dinero y al cabo de pocos años se arruinan, con lo cual vuelven de nuevo a su antigua vida.
Aun así, ese relato tan oportunamente moralizante de lo que les sucede a los agraciados resulta demasiado redondo para ser del todo cierto. Más bien parece una narración ideada para consuelo de quienes nunca tienen suerte. En cualquier caso, todos los grandes relatos son consoladores, y muy en particular aquellos que no pretenden serlo.
Todo lo dicho hasta aquí vale, no obstante, únicamente para las personas normales, no para quienes están hechos de una pasta especial. ¿Cómo quién, por ejemplo? Como Carlos Fabra, naturalmente, al cual no le ha tocado la lotería una vez sino siete, no se ha enemistado con la familia, no ha invertido mal y, por supuesto, no se ha arruinado.
Que te toque la lotería tantas veces como le ha tocado a Fabra es como que alguien se muriera varias veces. Todos diríamos que tal cosa es imposible y por tanto mentira. Pues bien: lo milagroso en el caso de Fabra es que durante años y años miles de dirigentes, militantes y votantes del Partido Popular de Castellón ¡creían a Fabra! Y no solo lo creían ellos: viendo los años que ha durado su causa, también lo creían no pocos jueces, fiscales, abogados, procuradores… ¿Por qué tanta fe en un simple mortal? Seguramente porque, en efecto, Fabra es un hombre hecho –nunca mejor dicho- de una pasta especial.
Pero 2013 ha sido ¡ay! diferente. La principal novedad política de la lotería de Navidad de 2013 es que esta vez no le ha tocado a Carlos Fabra. Dado que Hacienda y la justicia ya saben casi todo lo que había que saber de las cuentas bancarias del líder del PP, ha dejado de tener sentido que le toque la lotería una vez más para justificar sus ingresos. Fabra sería, pues, la involuntaria encarnación de ese relato periodístico con moraleja sobre el triste destino que espera a los afortunados con el Gordo: ¡ahí lo tenéis, tantos años tocándole la lotería para acabar condenado por delito fiscal!
Aunque también es cierto que el expresidente de la Diputación no lo tiene todo perdido: cuando llegue el momento solicitará el indulto al Gobierno y quién sabe si no se lo darán. El indulto es a la justicia lo que el Gordo de Navidad a la lotería. Si Fabra ha tenido siempre tan buena mano con la lotería, ¿por qué no habría de tenerla con la justicia cuando llegue la hora de la verdad, que en materia de justicia siempre es, como se sabe, la hora de entrar en la cárcel?

diumenge, 29 de desembre de 2013

‘EL GORDO’ I LA GROSSA



El Gordo de Nadal de la Loteria estatal era conegut a Catalunya com la Grossa de Cap d’Any, d’aquí que quan la Generalitat es va inventar la seva pròpia loteria, no va caler rumiar-se molt quin nom sé li posaria.
A l’entrada d’avui, per a que ningú es confongui, quan parli de Gordo, em referiré a la loteria espanyola i quan parli de Grossa em referiré, evidentment a la de Cap d’Any de Catalunya.
Està clar que l’invent de la Grossa és una manera de fer quadrar els compres de la Generalitat. Però suposo que ni així... A més, ha estat del tot oportunista davant l’onada de sentiment nacionalista que hi ha en aquests moments als país. No seran bons patriotes camuflats? 
Aquest any, la rifa de Nadal ha deixat a Catalunya uns raquítics 30 milions d’euros d’uns 300 que se’n van jugar, això vol dir (no cal ser massa entès en matemàtiques) un 10% aproximadament. Per tant, l’Estat, a part de quedar-se una bona ració dels nostres impostos s’ha quedat amb uns 270 milions extres que, igual com fa amb els altres diners, després repartirà per tot l’estat. Bé, igual aquí també ens ve un porcí del que ha guanyat pels altres territoris. Ni la Bruixa d’Or, la famosa administració de loteria de Sort, ha tingut la sort (aquí val la redundància) que va tenir en anys precedents, encara que sinó recordo malament, sempre ha estat més agraciada amb la del Niño (aquí el Nen)
Per tant, no és estrany que la Grossa hagi tingut un gran èxit entre els catalans. Al menys que algú vingui de fora i tingui la sort de qui oi toqui, el 100% dels beneficis que donarà, es quedaran aquí i es podran destinar a ajuts socials (almenys així ens ho diuen)
L’èxit ha estat tan gran que fins i tot els responsables de Madrid de la rifa han admès que una de les causes del descens de recaptació ha Catalunya ha estat per culpa de la Grossa. L’altra causa és, evidentment, l’endèmica crisi. Però segons els experts encara n’hi ha una més: el preu de la butlleta. Mentre un dècim de la rifa de Nadal costa 20 €, una participació de la de Cap d’Any en costa 5. Per tant, molt més assequible a les economies de les famílies.  
Al menys que al Niño es pessigui alguna cosa més, per a l’any que ve, des d’aquest blog, ja auguro un pronòstic molt pitjor per al Gordo i esplèndid per a la Grossa.
Personalment us he de confessar una cosa. Ni he comprat cap dècim del Gordo ni cap participació de la Grossa. Encara que és cert que de la de Nadal portava alguna participació d’aquestes que fan les entitats, sindicats, etc. perquè me les van oferir, perquè ni les que veig quan vaig a la botiga n’he comprat. I si toca? Mala sort, en quedaré com ara.
No sé si no estaria bé patentar el nom de la Rifa del Nen, ja que si tot va com alguns desitgen, és possible que d’aquí un temps la Generalitat acabi per crear-la i si algú en registra el nom, o sé n’haurà de buscar un altre o caldrà comprar-ne els drets.
Jo tampoc ho faré.  

SOBRE L'APUJADA DE LA LLUM

Avui ha aparegut a la premsa de forma espontània anuncis de diverses companyies elèctriques justificant l'apujada imminent del preu de la llum. Quan passen fets com aquest et fan sospitar (al menys a mi) i malpensar (al menys a mi) Evidentment no és casual. Res és casual. Quan algú et diu que fes això o fes allò que a partir d'ara anirà millor, és que et vol enredar. Quan es va liberalitzar l'energia elèctrica, en contra del que podia semblar, la llum no ha deixat de pujar i pujar... I a sobre tenim que donar gràcies al govern d'Espanya que l'ha contingut més d'una vegada (sobre tot quan s'apropaven eleccions) El mateix govern d'Espanya que va privatitzar les elèctriques. Un govern d'Espanya governat per Aznar que ara forma part del consell d'administració d'una d'aquestes empreses. Però no és l'únic. També Felipe González forma par d'un altre, com també d'altres alts càrrecs dels governs del PP i del PSOE.

Ara (si voleu) llegiu aquest article que publicava ahir el Periódico.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/que-diuen-les-electriques-2963357


XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. L'ALDEA. ALTRES FOTOS VIII