Des de la restauració de la Generalitat
de Catalunya l’any 1980 han estat moltes les competències que l’Estat
ha cedit a Catalunya. Competències en la majoria de camps: ensenyament,
salut, impostos, policia, territori, etc. De vegades moltes menys de que
les que el govern hagués volgut. Fixeu-vos per exemple amb l’Estatut de
2006 que volia donar un pas més en l’autonomia de Catalunya i, demanava,
evidentment, més competències i com després de ser aprovat pel Congrés
amb la concebuda rebaixa de pretensions acordada per Mas i Zapatero, més
tard el Tribunal Constitucional va acabar per deixar-lo com un zombi.
Ara, en el procés independentista iniciat
des de fa temps, els partits que li donen suport, han d’anar cobrint etapes
per a poder aconseguir els seus propòsits. Primer cal que esgoten la via
legal i, quan des de Madrid se’ns barrin tots els camins, serà l’hora,
si cal, tirar pel dret que, en aquest cas, seria la convocatòria
de la consulta per conte i risc del govern català i, depenent del resultat,
proclamar de forma unilateral la independència.
Com he dit, ara s’està al camí de mirar
de fer-ho de forma legal i pactada amb l’Estat. Una de les estacions d’obligada
parada és que el Congrés de Diputats pugui traspassar la competència de
celebrar referèndums a Catalunya.
Al principi, la direcció del PSC reclamava
que tot aquest procés es fes de forma pactada amb l’Estat, per tant, després
del que ha passat durant els darrers dies, cal preguntar-se:
Per què el PSC ha canviat d’opinió?
Com a militant del partit conec de primera
ma les diferents sensibilitats dels meus companys. Encara recordo quan
Felipe i només Felipe omplia el Palau Sant Jordi, tot i estar en la segona
línia política.
Vull dir amb això que el PSC és un partit
plural amb gent de diferents sensibilitats, però tot i això, un partit
no pot ser excloent. La grandesa del partit ve donada pel grau d’acceptació
i integració de totes les seves corrents i, per aquest punt, sé li estan
escapant al PSC tots els valors que tenia només fa uns anys.
Els qui en coneixeu sabeu que he donat
suport a Maragall i sempre vaig defensar a Montilla d’aquells que l’acusaven
de ser poc català pel fet que no havia nascut a Catalunya. Però l’arribada
de Pere Navarro, nascut a Catalunya, ha trencat motllos dintre del PSC.
Segurament el seu primer gran error el va cometre a l’hora d’escollir
els seus principals col·laboradors, com per exemple Antoni Balmón i Celestino
Corbacho, representants de l’ala més espanyolista del partit.
El segon error va ser no saber adaptar-se
a les noves corrents que circulaven per Catalunya. O dit d’una altra manera,
el sobiranisme va agafar a la cúpula del PSC amb el peu canviat i van trigar
massa temps abans no van reaccionar i, quan finalment ho van fer, no ho
van fer a gust de tothom. Això està clar.
Però la cúpula del PSC no va ser l’única
que es va quedar fora de joc. Els seus companys de viatge, o sigui els
del PSOE, també estan buscant com sortir del desat de l’oposició i l’ostracisme.
Fa uns mesos (més d’un any), quan des del PSC es demanava al PSOE que
els hi tirés un cable i abraces la nova fe federalista. Durant els primers
temps des del PSOE van donar-los carbasses una vegada i una altra, en una
prova més de la consideració que normalment se’ns té als catalans des
de les cúpules de poder més centralistes de la capital i cort. Però finalment,
també els del PSOE van veure el federalisme com l’única sortida a tot
el sarau que s’havia muntat a Catalunya. El que no tinc clar és
el motiu exacte que va produir aquesta reconversió, però intueixo que no
va ser tan un favor als socialistes catalans, com la mirada a les enquestes
d’intenció de vot i veure que no havia forma de remuntar el vol. Però
els mals del PSOE no venen per una manca d’identitat, sinó per pèrdua
de confiança, sent aquesta molt difícil de recuperar. Però d’aquest tema
ja n’he parlat alguna i, com deia algú: avui no toca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada