PSC: FINAL I PRINCIPI II

Quan el PSC parla de legal, es refereix a fer-se segons marquen les lleis espanyoles. Demanar el traspàs de la competència per fer consultes, no s’emmarca fora de la legalitat. El Parlament, legitimat pels vots que un dia li va donar la ciutadania de Catalunya acorda demanar al Congrés dels Diputats (que són els que legislen les lleis espanyoles) que els legitimen per a poder organitzar la consulta des d’aquí.

Però quan es planteja aquesta qüestió, el PSC ja li ha rendit vassallatge al PSOE i, conscient o inconscientment, s’ha ficat dintre d’un laberint d’on és molt difícil sortir.

Tal i com es va apropant la votació del Parlament del passat dijous, el malestar al si del grup parlamentari i del propi partit, va en augment. El primer en cedir és l’Àngel Ros, alcalde de Lleida. Ros renuncia al seu escó de diputat per, segons ell, no perjudicar més al partit. L’argument que ell es deu als seus votants és vàlid en política, però, desgraciadament (i ho hem vist massa sovint) solen imposar-se els propis interessos abans de l’opinió general de la ciutadania. Amb la renuncia, Ros aconseguia calmar l’ànim ferotge del consell nacional del PSC per a repetir (segurament) com a candidat de l’alcaldia de Lleida l’any que ve i, per l’altra, demostrar als seus votants que, per ells, no renuncia als seu ideari. Igual com quan va declarar que estava a favor del transvasament de l’Ebre, una mostra més defensa del territori encara que per això sigui indispensable renunciar a la raó que suposa el greuge que sé li causaria al riu.

Finalment van ser tres els valents (1 valent i dos valentes) que, a pesar de les amenaces dels seus dirigents, van voler ser conseqüents amb les seves idees i van votar conjuntament amb la majoria de la cambra. Aquests valents tenen un nom: Núria Ventura, Marina Geli i Joan Ignasi Elena. Segurament d’altres companys com la Rocío Martínez Sempere, els haurien volgut recolzar, però no es van atrevir o no la van deixar... De fet sembla que ha abandonat la direcció nacional del partit.  

Deia Elena dijous per la nit que el que van fer ells és el mateix que molts d’alcaldes i regidors han fet als seus respectius municipis recolzant les mocions presentades i que en aquests casos, no se’ls ha amenaçat d’expulsió. D’acord, però la transcendència, estareu d’acord amb mi, no va ser la mateixa.

Ja a darrera hora de la nit de dijous un manifest recorria les xarxes socials. Era un manifest de suport als tres diputats díscols, dels únics que van mostrar-se ferms a l’hora de defensar el que pensaven. No m’ho vaig pensar gens i vaig signar el meu suport. Poca cosa més puc fer.

Divendres es parlava d’un manifest signat per unes 100 persones. Qui deia això, segurament no l’havia signat. Una de les preguntes que es feia era si el signant tenia cap problema per a que el seu nom sortís publicat. Personalment vaig dir que no. No obstant, el meu nom no va aparèixer conjuntament am el de Joan Majó (exministre), Marc Mur (alcalde de Flix) o José Emilio Bertomeu (alcalde de Deltebre), entre d’altres. Els noms que sortien publicats (i així constava) eren els dels primers signants, la punta de l’iceberg del suport dels militants i simpatitzants del PSC. Ahir ja deien que n’eren uns 600 i imagino que la xifra va creixent, encara que també hi surten noms com el de Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell i imputat per un cas de corrupció que ja va dir públicament que ell no s’hi havia adherit. Ni falta que fa.

La fragmentació cada cop és més evident. Tant evident que es visualitza fins i tot a l’Ebre. L’agrupació de Tortosa per exemple, personificada amb Joan Sabaté, ja ha mostrat el seu suport a la direcció nacional.

Bé, ja sabeu allò de qui es belluga no surt a la foto. No obstant això, n’hi ha a qui no els importa per tal de donar suport als valors històrics que ha representat el PSC al llarg de quasi 40 anys.

El PSC tal i com l’hem conegut pot desaparèixer, però segur que un altre PSC amb sigles diferents naixerà per a que, dintre d’uns anys pugui ser una alternativa de govern representant un socialisme renovat de gent i d’idees, però sobre tot, amb l’esperit de Raventós, Obiols, Maragall i d’altres.