DE JUSTÍCIA

Besalú: La placa recorda el seu passat sefardita. 

Escoltava l’altre matí a TV3 que Espanya vol retornar-los la nacionalitat als jueus sefardites que van ser expulsats a finals del segle XV. Per aconseguir-la, evidentment, hauran de demostrar les seves arrels espanyoles.

Molts d’aquest jueus sefardites van anar a parar a Turquia on han conservat l’idioma (castellà antic) i fins i tot la clau de les seves cases com una prova de propietat i, segurament, pensant que algun dia hi podrien retornar i recuperar la seva casa.

A finals del segle passat vaig poder conèixer a un d’aquest jueus sefardites descendents del que van establir-se a Turquia. Després de tenir algun negoci propi, va treballar de guia a Istanbul ensenyant els llocs més emblemàtics de la ciutat als turistes espanyols.

Aquest jueu es deia Elias que com tots sabeu és un nom bíblic i molt popular entre els jueus; el seu cognom era Khoen, una transformació de Cohen, que indica que pertanyia a una de les millors famílies entre els de la seva casta i, segons sembla, els seus orígens es situaven a Toledo, una de les ciutats espanyoles on la colònia del sefardita era més important. 

Abans del jueus sefardites també van tenir l’oportunitat de recuperar la nacionalitat espanyola els fills dels combatents republicans espanyols que van d’haver d’exiliar-se a països com França i als que Franco els va privar per haver lluitat en contra seva. 

Dels dos fills de mon tio Leonardo, un d’ells, Gerard, la va voler recuperar. Entre la documentació que li van demanar hi havia els certificats de naixement dels seus pares ja que, en aquest cas tots dos progenitors eren espanyols (o catalans si voleu): mentre mon tio era de la Galera (el Montsià), la seva dona Rosita era filla del Port de la Selva (l’Alt Empordà)

Mon cosí va dir al consolat que aquests certificats no els podia aportar perquè s’havien cremat a la guerra. Quan m’ho va dir a mi, li vaig dir que no, al menys el de la Galera, ja que moltes vegades havia demanat certificats per a tramitar pensions de jubilació de treballadors d’aquí que havien fer campanyes d’arròs i verema França. Em va preguntar si me’n podia encarregar i li vaig respondre que sí.  

El de la Galera el vaig obtenir molt ràpid. De fet, al dia següent de demanar-lo per correu electrònic, el secretari de l’ajuntament ja me’n va portar al meu lloc de treball. El del Port de la Selva em va trigar una mica més, però al cap d’unes setmanes els hi vaig poder remetre al meu cosí. Al cap d’un temps, Gerard em va mostrar el seu passaport espanyol i em va fer la següent pregunta:

-Saps que va ser el que més em va costar?

Davant la meva resposta negativa, em va dir:

-Demostrar quer era francès.

Sembla ser que amb la carta d’identitat francesa i el certificat de naixement, les autoritats consulars espanyoles no en tenien prou

.    

Dit això, crec que també seria de justícia atorgar-los la nacionalitat espanyola a tots aquells ciutadans del Sàhara Espanyol i que ara mateix estan en una espècie de terra de ningú, principalment, els que han immigrats cap aquí buscant un treball, com Mohamed.

Mohamed treballa d’escombraire per a l’Ajuntament de Tortosa i viu molt prop del meu centre de treball. És molt bona persona i sempre que el veig li dono la ma, encara que hi ha vegades que em dona el colze per a evitar donar-me la ma amb el guant brut com porta. D’altres cops es treu el guant.

Aquests casos els veig molt més complicats perquè els sahrauís mai han gaudit de la nacionalitat espanyola i, segurament, suposaria que la majoria dels que avui viuen en campaments dispersos pel desert volguessin establir-se a Espanya per allunyar-se de les penúries quotidianes que pateixen.