El bon metge

Salvador Giner -sociòleg-

Privatitzar en massa la sanitat és demencial; només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta

Tots vostès deuen haver sentit algú lamentar alguna vegada una mala experiència que va tenir estant malalt, per culpa, suposadament, dels seus metges, infermers o hospitals. A mi m'acaba de passar tot al contrari, de tal manera que no puc sinó explicar-los un fet que només pot ser un homenatge a les persones que s'ocupen de la nostra salut.
Potser deuen recordar una emocionant pintura de Francisco de Goya en què un metge posa la mà a l'esquena d'un malalt i li allarga un got -segurament d'un beuratge poc agradable- amb cara de preocupació (la del malalt és més aviat d'angoixa) i intenta persuadir-lo que se n'empassi el contingut sense més escarafalls. El contrast de les expressions és la clau que immortalitza el quadro del pintor aragonès, i per cert un dels seus llenços menys coneguts. Ni tan sols se m'acut emular en un humil article tot el que diu aquella pintura d'homenatge al metge.
Però sí que m'agradaria retre homenatge a un conjunt de persones que amb professionalitat, simpatia i fins i tot tendresa s'han ocupat dels mals d'un servidor de vostès. A finals de juliol passat em va assaltar un mal lumbar que no sabia d'on dimonis sortia però que em deixava totalment fora de combat. (Vaig escriure per a aquest fantàstic diari un article que malgrat la seva brevetat em va tenir adolorit, assegut davant l'ordinador como si d'un acte d'heroisme es tractés.) Una visita a la petita Clínica del Dolor, al passeig de la Bonanova, em va portar a un conjunt de ressonàncies magnètiques, radiografies i exploracions de diversa índole, i el primer que algú com jo, que no he tingut més malalties que algunes tremendes migranyes en altres temps, va descobrir va ser que el conjunt dels malalts és enorme, i que això del dolor a vegades és un misteri.
En una primera operació -clínica Corachán, d'acord amb la meva mútua, que és la de molts professors universitaris, i que no ens exclou de la medicina pública-, un cirurgià em va arreglar dues vèrtebres lumbars que estaven fetes una pena. Però el postoperatori no va semblar servir per a res sinó per seguir patint dolors lumbars amb més intensitat. La mateixa mútua em va portar a la clínica Quirón, tot i que, com qualsevol ciutadà, podria haver anat al Clínic. Una vegada allà em van intervenir dos cirurgians i un anestesista de qui no oblidaré fàcilment els noms i que després de donar-me la mà, somriure'm i tranquil·litzar-me em van obrir l'esquena -per dir-ho col·loquialment- i em van arreglar les vèrtebres rebels. Després d'introduir-me nou -he dit nou- cargols al llarg de l'espina dorsal em van enviar a la meva habitació, on em vaig despertar quan tocava. (Ara em pregunto si podré passar sense que es disparin totes les alarmes per aquelles portes de seguretat que adornen aeroports, alguns bancs i no poques institucions.)
Però el profund agraïment des d'aquestes línies va més enllà dels meus dos cirurgians i l'anestesista. Infermeres sempre somrients i fins i tot divertides, un fisioterapeuta que et passeja amunt i avall explicant-te o fent-te explicar coses divertides, les visites dels teus propis cirurgians o infermeres -això sí, poden ser a mitjanit o de matinada, quan tu ets al setè cel- i una sensació incessant de preocupació per com et trobes no t'abandonen fins que surts al carrer. Sempre amb sentit de l'humor i la presa contínua de les teves constants vitals. Si a sobre pots veure des de l'habitació un terreny de joc en què juga l'Europa -lamento informar-los que, a part del Barça i l'Espanyol, a Sarrià, Gràcia i Horta n'hi ha molts que som de l'Europa, el millor equip de futbol de Catalunya, per si no ho sabien-, la situació és perfecta, sobretot perquè a més a més veia, a l'altre costat de la plaça d'Alfonso Comín, vell amic i company de l'estudiantil època de revolucionaris, el pis que ocupen la meva germana i la seva família.
No és que, en l'adolorit postoperatori en què em trobo, vulgui tornar a les clíniques que em van tocar. Però ja les estic enyorant. I si algun murri lector creu que són per a privilegiats, l'informaré que els meus propis cirurgians passen cada dia mitja jornada al Clínic. Privatitzar en massa la medicina com estan intentant ara a Madrid és una decisió demencial que ja ha donat resultats molt tristos en altres països, començant per la Gran Bretanya, i que aquí descobreixen uns insensats sense voler saber que només hi ha dos tipus de medicina i cirurgia, la bona i la dolenta. D'això els metges, els infermers, els fisioterapeutes i sobretot els malalts mateixos en saben bastant més que els nostres llestíssims polítics. En tot cas, ha estat un plaer escriure tot un article sense criticar ni queixar-me de res ni de ningú. Per fi.